Imatge: Pep Daudé / Arquebisbat de Barcelona
Quan el cardenal Joan Josep Omella li va demanar que coordinés la visita del papa Lleó XIV a la diòcesi de Barcelona, l’Enric Puig acabava de fer 80 anys. «Vostè és conscient que tinc 80 anys?», li va advertir, amb algunes reticències. «Jo també», va respondre Omella. La rèplica el va desarmar.
Enric Puig, jesuïta, ja havia coordinat la visita de Benet XVI l’any 2010, amb motiu de la consagració de la basílica de la Sagrada Família. Aquesta vegada, però, l’encàrrec comportava una agenda amb més temps, una gran diversitat d’actes i una organització tècnica molt més complexa.
Gairebé dos mesos després, no amaga la satisfacció per la feina feta i l’ampli ressò de la visita. Però ens convida a no quedar-nos només amb el record de les imatges d’aquells dies. «Hem alçat la mirada, però ara què?», es pregunta. Per a Enric Puig, el pas següent és, com ens ha demanat el Papa, tornar-la a posar a nivell de terra, sobre la realitat i les persones que tenim al costat.
Ja havies coordinat la visita de Benet XVI l’any 2010. Què ha estat diferent aquesta vegada?
Aquest viatge ens oferia unes possibilitat que no vam tenir llavors, sobretot pel temps. Però també hi ha hagut una gran diferència a nivell d’organització. La visita de Benet XVI la vam organitzar amb un equip de voluntariat. Ara hauria estat impossible, entre altres coses per la complexitat tècnica. Per exemple, totes les gestions per acreditar les persones que van assistir als actes es van fer de forma digital. Això va ser possible gràcies a la Sagrada Família, que va posar al servei d’aquesta visita tota una estructura organitzativa.
Una visita així implica administracions, cossos de seguretat, responsables dels espais i molts equips diferents. Com va funcionar aquesta coordinació?
La col·laboració amb les autoritats va ser molt bona. Van aportar tot el que era necessari perquè la visita es pogués desenvolupar amb fluïdesa i perquè els diferents espais estiguessin preparats. Només puc tenir paraules d’agraïment.
La diferència més visible respecte l’any 2010 va ser la diversitat d’actes. Quin criteri va guiar-ne la preparació?
Em preocupava que fossin actes simplement per complir. Amb els equips de treball sempre vam buscar que cadascun tingués una característica diferent dels altres. No es tractava d’organitzar trobades del Papa amb gent ni d’aplegar multituds perquè sí. Es tractava d’aplegar-les amb sentit. Va ser a la Catedral, a l’Estadi Olímpic, a la presó de Brians, a Montserrat, a la parròquia de Sant Agustí, a la Sagrada Família... i cada acte va ser carregat de sentit.
I es va aconseguir arribar a molta gent.
La visita de Benet XVI havia tingut un cert dèficit de contacte directe amb la gent. Aquesta vegada volíem que el Papa pogués trobar-se àmpliament amb la comunitat eclesial, però també amb tots els ciutadans i ciutadanes que volguessin participar-hi. Es van aplegar sensibilitats molt diverses, i calia donar resposta a tothom. Jo crec que es va aconseguir. A l’Estadi Olímpic hi havia maneres molt diferents de viure la pertinença a l’Església. Hi ha qui té interès a contraposar i enfrontar aquesta diversitat, però l’actitud del sant pare va ser una altra. Va presentar una Església de trobada, d’acceptació i de treball conjunt.
Em preocupava que fossin actes simplement per complir. No es tractava d’organitzar trobades del Papa amb gent ni d’aplegar multituds perquè sí. Es tractava d’aplegar-les amb sentit.
La visita a la presó de Brians tenia unes dimensions molt diferents.
Hi van participar poques persones, però era un acte amb un gran sentit. Incloure Brians, a la diòcesi de sant Feliu de Llobregat, en el programa no era un gest de cara a la galeria. Era una manera concreta d’afirmar el respecte a la dignitat de tota persona. Ens ha ajudat a entendre que l’Església no pot quedar tancada en ella mateixa. Ha de ser una Església que acompanya, que surt i que va a l’encontre de les persones, especialment d’aquelles que es troben en situacions de més vulnerabilitat.
Imatge: El P. Puig a la roda de premsa de presentació de la vida - Arquebisbat de Barcelona
Tampoc deu ser fàcil que tothom quedi content. Imagino que molta gent devia voler sortir a la foto.
Això forma part de la condició humana. En ocasions així apareixen actituds com la vanitat o el desig de ser més a prop del Papa. Però haig de dir que a tot arreu, la gent sabia molt bé on anava. Per exemple, fins i tot als actes multitudinaris, el silenci va ser molt respectat. Hi havia consciència del que estàvem fent.
Com és el sant pare en la distància curta?
No he pogut tenir una conversa llarga i fluida amb ell. Però és una persona que, quan la saludes, et mira als ulls i posa atenció a qui té al davant. També ho feia Benet XVI. Per mi, això ja mostra com és la persona. I a l’Estadi vaig poder copsar com, quan arribava el moment de portar la trobada cap a la pregària, tenia una gran capacitat de recollir-se i de ser conscient del que estava vivint. Amb la seva mateixa actitud ajudava a passar, enmig d’un acte multitudinari, a un moment de silenci, reflexió i interioritat.
Va mostrar una gran voluntat de respondre a la comunitat que l’acollia. De seguida es va adonar que la qüestió de la llengüa era important i hi va posar l’esforç necessari.
Què vas descobrir del papa Lleó XIV durant aquells dies?
La gent s’hi va abocar, però ell també. Les respostes que va donar a cadascuna de les realitats que li van exposar, no eren estàndards, anaven adreçades a cada persona i a cada situació concreta. I va mostrar una gran voluntat de respondre a la comunitat que l’acollia. Va demanar poder escoltar prèviament els textos en català per treballar-ne la pronunciació i donar sentit al que llegia. No se li van haver de donar gaires explicacions. De seguida es va adonar que era una qüestió important i hi va posar l’esforç necessari. És un element que pot passar desapercebut, però crec que val la pena destacar-lo, perquè també mostra com és Lleó XIV.
Imatge: Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família
T’ha sorprès el ressò que ha tingut la visita?
Sí, i ha estat molt superior al que esperava. També entre persones no creients o allunyades de l’Església. El seu to ha fet que fins i tot persones allunyades de l’església s’hagin interessat, hagin mostrat respecte i acolliment. La seva visita ha tingut una repercussió social i espiritual que no es pot negligir. Ens ha quedat clar el lema del viatge: alçar la mirada. I ha quedat clar que és una crida a l’esperança i a intentar transformar la realitat.
La visita va acabar amb una imatge molt potent, a la Sagrada Família
Serà un dels records principals d’aquesta visita del sant Pare. La cloenda, amb els drons i les paraules de Gaudí va tenir una dimensió cultural i va ser una crida a la bellesa i a la humanització. Celebrar l’eucaristia amb tantes persones diverses, dins i fora del temple, i la manera festiva com va acabar expressava molt bé l’esperit que va animar el conjunt de la visita: una Església que sap que ha de ser missionera, que acull tothom, que vol tenir una paraula per a tothom i que surt a l’encontre, amb el sant Pare al capdavant.
Hem alçat la mirada, ha estat extraordinari,... Però, i ara què? Em sembla que això és el que ara ens ha d’amoïnar. El Papa ens ha deixat molts elements per a la reflexió. Ara caldrà tornar-hi i buscar respostes a tot allò que ens va plantejar.
Ara que ja t’ho pots mirar amb una mica més de distància, què ens deixa la visita?
Em queda una inquietud. Hem alçat la mirada, ha estat extraordinari, ens hem sentit acollits, hem pregat, ens hem sentit propers al qui teníem al costat... Però, i ara què? Em sembla que això és el que ara ens ha d’amoïnar. Alçar la mirada ha estat una crida a tornar a posar aquesta mirada al dia a dia, a nivell de terra, per veure què hem de fer. I Lleó XIV ens ho ha posat difícil, perquè ens hem trobar no amb allò que busquem, si no amb aquell que tenim al costat. Hem de ser capaços d’anar a l’encontre de tothom, de treballar amb tothom, i sobretot amb aquelles que més ho necessiten. Aquest i ara què? ens hauria d’inquietar molt. El Papa ha tingut moltes ocasions de parlar durant la visita i ens ha deixat molts elements per a la reflexió. Ara caldrà tornar-hi i buscar respostes a tot allò que ens va plantejar.
Pocs dies abans d’arribar el Papa a Barcelona eres al barri del Clot, parlant de la teva experiència de tants anys acompanyant la Comunitat Cristiana Sant Pere Claver. Al llarg de la teva vida has combinat l’acompanyament pastoral, molt proper a persones i comunitats, amb responsabilitats institucionals. Com has viscut aquesta doble dimensió?
M’ha passat sempre. Quan vaig ser Director General de Joventut també era consiliari d’un grup al Clot. Fèiem pregària els diumenges al vespre i sempre patia per si arribaria a temps. Però jo no he volgut mai deixar la pastoral. Sempre he volgut compaginar aquestes dues dimensions. Aquest encàrrec m’ha arribat entre els 80 anys i els cinquanta anys de la meva ordenació sacerdotal, que celebraré l’abril vinent. Al llarg de la vida he intentat no abandonar aquesta crida al treball pastoral, tot i assumir feines de gestió i d’organització. No les he buscat, però han anat sorgint.
Celebració del 80 aniversari del P. Enric Puig SJ a l'Església del Sagrat Cor.
