Prendre una decisió en comú no consisteix només a posar opinions sobre la taula i buscar un acord. Demana formular bé la pregunta, escoltar què genera cada aportació, no precipitar les conclusions i estar disposats a deixar-se transformar durant el procés. El discerniment comunitari és, en paraules del jesuïta Josep M. Rambla, una saviesa pràctica que transforma la manera de viure.
Des del curs 21-22, EIDES -l’Escola Ignasiana d’Espiritualitat de Cristianisme i Justícia- manté un espai d’aprenentatge sobre discerniment en comú. La convocatòria reuneix a cada edició un nou grup d’una quinzena de persones que comparteixen sis sessions de treball. El grup reuneix laics i laiques, religiosos i religioses vinculats a entitats socials i eclesials, universitats i institucions educatives. Cèlia Sentís, directora de pastoral de Jesuïtes Educació, n’ha valorat especialment la diversitat de trajectòries i contextos.
Crear una cultura del discerniment
El treball té un caràcter sobretot pràctic. A cada sessió es presenta una experiència concreta de discerniment. Pot ser el desenvolupament d’un projecte, una situació controvertida o un procés d’adaptació, per exemple. Cada cas permet revisar el plantejament, els criteris, els encerts i les dificultats. La resta del grup aporta després les seves ressonàncies, no tant per donar una solució al cas com per ajudar a llegir-lo amb més profunditat. Els acompanyants d’aquesta edició han estat Josep M. Lozano, Josep M. Rambla, Pau Vidal, Montserrat Massó i Laura Rius. La seva tasca ha estat orientar el treball i ajudar el grup a reconèixer les condicions que fan possible un autèntic discerniment comunitari.
En acabar aquesta edició, Cèlia Sentís constata que el discerniment comunitari és “una eina útil que s’ha d’anar provant i practicant”. Insisteix que no es tracta només d’aplicar puntualment una metodologia, sinó d’anar generant una cultura que transformi la manera com els equips escolten, deliberen i prenen decisions.
Això implica, en primer lloc, tenir clara la pregunta que es vol discernir i evitar avançar-se a la resposta. “Cal no tenir pressa, però alhora establir un calendari clar i tancat”, explica Sentís. El procés necessita temps per escoltar i deixar reposar les aportacions, però també uns límits que permetin arribar a una decisió.
Una altra de les claus és la disposició a compartir i permetre que les aportacions dels altres qüestionin o modifiquin la pròpia mirada. No es busca simplement defensar arguments, sinó obrir un espai en què pugui emergir una comprensió compartida. També són necessaris el silenci, la pregària i l’atenció als sentiments, intuïcions, resistències o canvis d’ànim que apareixen durant el procés.
Dues publicacions sobre el discerniment en comú
Al llarg d’aquest curs, a més, EIDES ha aprofundit en el treball sobre la pràctica del discerniment comunitari amb dues publicacions.
D’una banda, el quadern El discerniment en comú. Aportació ignasiana a la sinodalitat on Francisco José Ruiz, jesuïta, recorrent la vida de sant Ignasi, il·lustra el pas de la fe personal a un «nosaltres» eclesial i compartit.
D’altra banda, el treball del grup en edicions anteriors ha donat lloc a una publicació a la col·lecció virtual. Sota el títol Discerniment en comú. Set històries en contextos diversos Josep M. Lozano, Laura Rius i Montserrat Massó han recollit set casos que expressen els diversos processos generats a les converses.
