La història de la paràbola d'avui retrata l'escena del pare i dos fills a l'hora d'enviar-los a treballar a la vinya familiar. Quedi clar de bon començament que

• NO presenta un problema de familiar. Fills que remuguen a l'hora d'obeir.
• NO és tampoc un problema laboral. Reticències a l'hora de fer la feina.
• És un problema RELIGIÓS.

És el Poble de Déu, l'escollit del Pare, que diu “Senyor, Senyor”, però després no hi ha els fets coherents amb la paraula. És el poble infidel ple de sacrificis i holocaustos però no d'obres i veritats. El fill que diu sí és el poble jueu, de cor dur, que diu sí i és no. El fill que d'entrada diu no, es potser el poble pagà que diu no, però que obert a la crida, treballarà pel Regne, per la Vinya del Pare.

Els personatges de la paràbola tipifiquen actituds col·lectives. Déu Pare que, en Jesús Fill, home com nosaltres, Senyor del Regne (la vinya), ha volgut necessitar-nos per la construcció d'un món nou. No tots ho volen entendre.

Tots coneixem persones de les quals comentem: “no t'amoïnis, el primer que et dirà és NO, però veuràs com després no sap negar-te res!” Però també en coneixem d'altres dels qui diem, “sempre diu que sí, però no te'n pot refiar ni un pel”. Potser no són més que perfils sociològics de maneres de ser de qui mai no et deixa penjat o de qui mai et pots refiar.

Sovint Jesús ens proposa a les paràboles situacions, personatges o preguntes que retraten actituds i comportaments que transcendeixen l'anècdota psicològica per mostrar postures davant de discerniments més vitals.

• El cristià bocamoll.
  Tot son paraules suaus. Paraules inflades. Confessions de fe grandiloqüents. Adhesions solemnes a la lletra i norma de la veritat dogmàtica, que estalvien qualsevol crítica i aprofundiment. Es el cristianisme que condemna la paràbola d'avui: “un cristianisme inflat de paraules, de fórmules, de professions solemnes, però buit de conviccions”. (Martí Amagat)
• El cristià etern adolescent
  Oi que tots hem vist aquella parella de cristians (de batejats) que a l'hora de casar-se volen Església, Missa, Comunió, catifa i coral, però des de que sortiren de l'escola no han trepitjat l'església? Tot i que tothom ha de ser acollit amb comprensió i afecte, no seria bo recordar que les paraules i gestos externs han de ser manifestacions de actituds internes?

Quan la Litúrgia sagramental, en moments de solemnitat interpeladora, pregunta als padrins del nou batejat o als nuvis el dia de llur compromís matrimonial, o a tots el cristians la nit de la vetlla Pascual, si creuen en Déu, en Jesús fill de Déu germà nostre, si ens comprometem a ser fidels i a viure el que diem, vol un sí no de llavis i de portes enfora, sinó un comprimís de vida. Un SÍ, una paraula de dues lletres a la qual han de seguir unes obres, una coherència de vida. Un sí que significa, que sí que vaig a treballar a la Vinya.

I quan hi arribi –“en la viña del señor encontramos de todo”– hi trobarem de tot, però potser el que primer ens corprendrà, si som sensibles a deixar-nos sorprendre, és que se'ns capgiren moltes coses. Potser veurem que no som els primers i que els darrers ens han passat al davant. Que el primers de la cua son les prostitutes i publicans. Sabien que eren pecadors i així ho van reconèixer. Els bocamolls no hi arriben mai a la Vinya. I els eterns adolescents menys, perquè la vida és de homes i dones fets i drets: de deixebles que van dir SÍ i van donar testimoni (martiri) de llur predicació amb les seves obres. Malgrat que també a ells els va costar tota una vida aprendre-ho.

Josep M. Gispert, sj.

Segurament hom es troba davant d'una de les pàgines més aclaridores i, a primera vista, més incòmodes dels Evangelis. Com cap altra, marca la distància entre dues savieses: del món i de Jesús. Diria que una secreta afinitat interrelaciona en profunditat dues paràboles de Lluc i de Mateu. El seu missatge suscita la mateixa incomprensió i afecta, fins i tot, el mateix enunciat tradicional. Fora més correcte titular-les: del Pare Pròdig (Lc) i del Patró Pròdig (Mt), per a no desviar l'atenció de l'autèntic nucli dels relats, revelador de com pensa Déu: Ell –i no pas el fill petit o els vinyaters- és el protagonista. Hi ha d'altres casos de paral·lelisme entre aquests Evangelistes, p.e., Bon Samarità i Judici Final.

Per a assimilar aquest missatge ens hauríem de refugiar en la Carta als Romans, on Pau aborda els dos conceptes de Justícia: una, de la Llei i, l'altra, de la Gràcia. Fora també aclaridora –en el propi Mateu- la seva proposta, al cap. 5è, de la Nova Llei -l'anomena Justícia (a la 4ª Benaurança)- i la contraposa a la Llei Antiga de Moisès; es tracta de la Justícia que protagonitzen els pobres, els humils, els qui ploren (1ª a 3ª Benaurances): per ella són Benaurats els famolencs i els assedegats d'aquesta Justícia (4ª) i, alhora són perseguits i incompresos (8ª). Tanmateix, d'aquests és el Regne, i ho afirma en una perfecta inclusió (1ª i 8ª Benaurances) que abasta el contingut sencer.

Em temo que algú dels lectors s'espanti davant la meva entrada a sac per a introduir la paràbola d'aquest Patró, generós amb tots els vinyaters de l'hora que sigui. Originalment adreçada per Jesús als elements hostils a la novetat del seu missatge, Mateu la destina ara als deixebles i, si el premi de les 1ª i 8ª Benaurances era el Regne, la paràbola comença per aquests mateix terme: el Regne de Déu s'assembla a un propietari que sortí de casa seva (ell mateix, i no pas l'encarregat, i fins a cinc cops) començant a 1ª hora del matí, en tant que la darrera visita a la plaça fou una hora abans de la posta del sol, per a llogar homes que treballessin a la seva vinya.

El tema de la Justícia en el salari –ni que no es faci esment del terme al començament- és, tanmateix, present quan el propietari ve per a contratar els de la 1ª hora : es tracta del salari (just) d'un denari, per a sostenir una família segons el conveni del moment. Tots semblen d'acord i satisfets –tant els treballadors com l'oient o el lector de la paràbola de Jesús.

Hi apareix, però, el vocable justícia quan, a la 3ª hora, el patró es torna a deixar veure a la plaça i, en descobrir alguns que es troben desvagats, els contracta i estipula que rebran el salari just. Aquest just s'ha de sobreentendre després, quan parla dels desvagats de les hores 6ª i 9ª.

Una hora abans de plegar de la feina –vers l'hora undècima- torna aquell propietari a visitar l'indret:
        -Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res?: -És que ningú no ens ha llogat.
        -Aneu també vosaltres a la meva vinya.
Aquí no veiem cap al·lusió a quantitat o a compensació justa. Senzillament els força a anar –ells també- a la vinya.

L'auditori comença a intrigar-se: ¿Per què no delega en l'encarregat les anades a la plaça pública? A banda d'això l'oient tracta d'imaginar-se la proporció en la paga dels que s'han anat afegint i, segurament, també es permet alguna ironia sobre el que rebran els de l'hora undècima. Heus aquí que arriba finalment aquest moment esperat: serà feina de l'encarregat, que rep l'ordre de començar pels darrers i, per tant, pel qui només va treballar una hora: aquest rep el salari de la jornada sencera. Imagino que més d'un s'haurà pensat que es troba a Marbella i que l'expliquen la darrera historieta de l'estiueig del rei Fahd d'Aràbia i dels seus excèntrics capritxos. Comença, però, a arrufar el nas a mida que avança el pagament: clar suspense seguit d'esclat d'indignació, davant el peregrí concepte de justícia d'aquest propietari, que dóna la mateixa quantitat al qui ha treballat de sol a sol : vet aquí com els has igualat a tots, donant-los el salari estipulat amb els primers i essent just amb tots –barrejant, però, totes dues justícies, la d'aquest món –amb els de la 1ª hora- i, amb els altres, la divina-. S'adonen que no són pas a Marbella: es una altra esplendidesa i té una arrel diferent.

Al llarg de la narració –sàviament- ha anat aconseguint que jo també –deixeble seu- m'impliqui en tot el procés de la historieta, i s'uneix la meva indignació i protesta a la dels treballadors de la 1ª hora.:

Això NO ÉS JUST, Senyor: la teva JUSTÍCIA NO ÉS JUSTA! (Carta als Romans)
la teva SAVIESA ÉS POC SÀVIA (Carta I Corintis)

I a Jesús –en el seu diàleg amb els de la 1ª hora- el cal defensar l'Evangeli: respondrà que, si ell acull els publicans i les pecadores, si estima els pobres i els humils i els qui ploren.. és perquè ho veu fer al Pare.. i –el diàleg que segueix- va en la línia del sigueu bons-perfectes (de Mateu) o compassius (Lc) com ho és el vostre Pare del cel:
-la Justícia divina en Crist és GRÀCIA (Rom),
-la Saviesa divina en Crist pot semblar NICIESA (I Co)

Per a entendre tot això cal haver descobert el MANAMENT DE L'AMOR al germà. La paràbola lucana del Bon Samarità fora la il·lustració més cabdal de la preocupació per l'altre. També Mateu, parlant del Judici Final, ens certifica que aquest tindrà com a eix l'amor fratern: Déu, identificat amb l'home: Tenia fam i em vau donar.. La sorpresa es total: Senyor, ¿quan us vam veure afamat i us vam donar..? És gran el dèficit d'amor generós i compassiu en els treballadors de la 1ª hora.

En el fons és una altra l'arrel de llur carència i, aquesta, afecta tant a la comprensió de Déu com a la relació amb els altres. El fariseisme, primer destinatari de la paràbola, menysvalora la dimensió CREATURAL de l'home i no sap calibrar com el privilegi històric d'Israel descansa en una gratuïta elecció divina, i pensa que, amb les seves obres, ha comprat o sobornat el que sempre continua essent un do. És per aquesta inconsciència, que no assimila llur igualació amb el germà no-jueu. Això l'impossibilita d'arribar a la senzillesa de cor, de ser pacificador i compassiu.., tal com demana Jesús a les Benaurances.. Tampoc no haurà après de Jesús humil i senzill de cor.., que atén els publicans i les pecadores: l'orgull s'ha emparat d'ell i, encallat en la Llei, ignora la Justícia; no entendrà, doncs, la proposta de Jesús. Aquest perill del fariseisme el traspassa Mateu al creient com a autèntica amenaça.

La igualació de la paga ve a ser com un intent de plasmació de l'Amor trinitari –misteri d'Unitat en l'Amor- en les nostres actituds: Déu és vulnerable i s'entrega a la seva criatura, tot donant-li el Fill, que tradueix en la galàxia humana la imitació del que fa el seu Pare, i reclama de l'home la mateixa actitud generosa.

Com a cloenda de tot, diria que la meva comprensió, la joia i la conformitat amb la divina actitud naixeran de la meva vulnerabilitat a la situació del germà (aturat) i a la consciència de la gratuïtat divina; descobreixo aleshores el sentit de la tendresa del Senyor amb els últims, amb els petits.

Justícia de la Gràcia i justícia de l'Amor, absoluta novetat de la proposta de Jesús i de la Revelació del seu Pare en Ell.

Julià Maristany, S.J.

Les lectures d'avui estan centrades en el tema del perdó. La primera lectura, amb aquest estil literari tan característic dels llibres sapiencials, ens posa de ple en el tema: cal evitar tot esperit de venjança i saber perdonar. Les expressions de la Siràcida són ben eloqüents:
        «Perdona als altres el mal que t'han fet,
        i Déu et perdonarà els pecats quan tu el preguis.
        L'home que s'irrita contra un altre home,
        ¿com pot esperar que el Senyor li retorni la salut?»
És ben bé ja la doctrina de Jesús sobre el perdó. La reconciliació amb Déu passa per la reconciliació amb els germans: és el “perdóna'ns com nosaltres perdonem” del Parenostre.

El perdó de Déu

Jesús –Déu— té una altra perspectiva del perdó, com es pot veure. Nosaltres comptem les ofenses (set, o vuit, o divuit), Déu no les compta. Nosaltres “anem sumant”. Déu comença de zero cada cop. Nosaltres busquem un cert equilibri comptable. Déu només busca la reconciliació.

L'actitud de Jesús –de Déu-- davant el perdó no es guia ni pel nombre ni per la magnitud de la ofensa. L'actitud de Déu davant la ofensa és esborrar-la, és passar-la pel damunt, per tal que no sigui obstacle per la comunió. Per això no compta, no suma. A Déu no li interessa la ofensa, a Déu només li interessen els seus fills.

Perquè tots hem experimentat algun cop l'amargor de no voler o no ser capaços de perdonar. I potser hem experimentat també l'amargor de no ser perdonats algun cop.

Déu coneix aquesta amargor, i no la vol. Déu sap que la nostra felicitat està en la fraternitat, i no en el ressentiment. Per això la seva proposta: “setanta vegades set”. Cal tornar a començar tants cops com calgui.

Alguns citen aquella frase d'una pel·lícula famosa: “estimar és no haver de dir mai 'ho sento'”. Jo no estic d'acord. Estimar és saber que un pot dir “ho sento” tantes vegades com calgui... i estar disposat a dir “no ha estat res” tants cops com calgui. Penso que això és el que Déu fa amb nosaltres. No es para a mirar les nostres mancances, sinó que sempre busca la concòrdia amb els seus fills... i ens proposa viure també en concòrdia entre nosaltres.

Necessitat de la reconciliació

La paràbola de Jesús apunta a la reconciliació entre nosaltres, fent força en la generositat immensa del perdó de Déu. És aquest perdó de Déu el que ens permetrà “començar de nou” cada cop. Perquè la nostra humanitat està molt necessitada de perdó, de reconciliació.

Jesús va anunciar el Regne de Déu ja present entre nosaltres. Però es tracta d'una presència germinal. Només cal mirar el telenotícies per adonar-se, ¿no?. El Regne ja és aquí, però encara hi ha molta distància fins a la seva plenitud.

Aquesta distància entre el nostre avui (conflictiu, injust, violent) i la plenitud del Regne, no pot ser coberta més que amb la reconciliació. Si la nostra història fos innocent, fora una altra cosa. Però en la nostra història (la de cadascú, i la de la humanitat) ferida pel pecat, la reconciliació i el perdó és l'únic fonament sòlid sobre el qual construir la fraternitat.

Penso que hem de veure el perdó, la reconciliació, com una tasca permanent. El treball per al Regne de Déu és, en el fons, una immensa tasca de reconciliació, ja que Crist va venir per reconciliar el món amb Déu (2Co 5,18-19). Per això, és perdó oblidar generosament les ofenses personals que hem pogut rebre. Però també és perdó, perquè és reconciliació, tot aquell compromís que afavoreixi unes relacions més justes, més fraternals entre els homes i les dones, entre els pobles, entre grups socials, entre grups ideològics. El manament del perdó, doncs, va lligat per la seva pròpia força a la benaurança dels qui treballen per la pau.

La fraternitat i la reconciliació només es poden construir sobre el reconeixement de la pròpia necessitat de ser perdonats. D'aquí la importància de reconèixer el propi pecat (recordem la paràbola del fariseu i el publicà).

La paràbola de Jesús vol posar de relleu això. Ens mostra la incongruència del qui no és capaç de perdonar allò petit, essent així que ha estat perdonat en allò gros. Per això, la paràbola es mou en un doble plànol. Hi ha un plànol que podríem anomenar “superior”, en què es mostren les relacions entre el rei i els seus servents o “ministres” (Déu i els éssers humans); i hi ha un plànol “inferior” en què es donen les relacions entre els servents (els humans).

En el plànol “superior” hi ha el perdó de Déu i la seva compassió. Déu no fa el que correspondria a la situació, segons els costums de l'època (vendre els béns del ministre, a ell mateix, la seva dona i fills com a esclaus). Déu no fa servir els criteris dels homes: “qui la fa, la paga”.

En el plànol inferior, les relacions humanes, trobem altra cosa. Trobem que aquell ministre no es compadeix d'un col·lega que té un petit deute amb ell, i el fa tancar a la presó. Justícia, en devia dir!

Hi ha també la solidaritat dels altres companys, que veient aquesta manca de compassió recorren al rei. Aquí s'uneixen els dos “plànols”. En la compassió, en la fraternitat, en la solidaritat s'uneixen els desigs dels homes (els companys del ministre i de l'altre servent del rei), i els desigs de Déu.

En la vida de cada dia

Resulta que, sovint, el problema no són les grans ofenses que hàgim pogut patir. Sovint el problema són les petiteses, les mesquineses, les petites enveges. La vida quotidiana n'està plena. En aquests casos, els dos versets de la carta als Romans ens poden donar una motivació per al perdó.

Aquests versets són enmig del capítol que St. Pau dedica a la pau fraterna, a no judicar “els febles en la fe”. Seguint l'ensenyament de Jesús, Pau exhorta a no judicar ni menysprear els altres (v.10). Pau remet cadascú a la seva pròpia consciència (v.5), i a no capficar-se intentant “convertir” al germà.
        "Qui ets tu per a judicar el criat d'un altre?
        Si es manté dret o si cau, és cosa del seu amo.
        I es mantindrà dret,
        perquè el Senyor té poder per a sostenir-lo!” (v.4)

En concret, a la carta als Romans es tracta d'un conflicte respecte a la obligació o no de seguir determinades prescripcions pietoses:
        "El qui observa un dia especial, ho fa pel Senyor;
        el qui menja de tot, ho fa pel Senyor, ja que dóna gràcies a Déu,
        i el qui no menja de tot, també ho fa pel Senyor i també dóna gràcies a Déu” (v.6)

I d'aquí venen les paraules que hem llegit:
        “mentre vivim, vivim per al Senyor,
        i quan morim, morim per al Senyor.
        Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor”

Per tant, ve a dir, deixem a cadascú actuar en pau segons la seva pròpia consciència, i no ens volguem ficar tant en la vida dels altres. Al cap i a la fi, tots “som del Senyor”. Que cadascú faci el que cregui que ha de fer i doni gràcies a Déu a través d'això. Mirem el Senyor per al qual volem viure, i no ens semblaran tan importants els “defectes” dels altres.

Aquesta exhortació de St. Pau em recorda aquella carta de St. Francesc a un ministre de l'Orde franciscà. El ministre devia lamentar-se que el mal comportament dels seus companys de comunitat li era una dificultat per a la seva vida religiosa... i Francesc li diu: “estima'ls precisament en això, i tu no exigeixis que siguin millors cristians”!

Joaquín Menacho, sj.