«Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar ! »

La persona de fe no és aquella que creu que amb ella podrà fer tot el qui li sembli, com si fos un tècnic especialista d’efectes especials de les grans superproduccions cinematogràfiques.  Per més fe que tinguem no aconseguirem que un arbre o una muntanya (com diu Jesús en un altre passatge) es mogui per la força de la nostra paraula. Més encara, quanta més fe tinguem, menys se’ns ocorrerà demanar aquests prodigis. Ja sabem que no ens hem de prendre al peu de la lletra les expressions estilístiques que utilitzen els redactors evangèlics.

El poder de la fe

Evidentment, no hem d’interpretar al peu de la lletra moltes expressions evangèliques que ens podrien portar a interpretacions pintoresques, ridícules o fantasioses. Jesús ens vol transmetre un missatge ben real i profund. Per això, cal aprofundir en el que vol dir tenir fe o, potser millor, viure la fe. La fe és el do de Déu que ens fa obrir-nos a Ell, a confiar en Ell, a entrar en comunió amb Ell, a identificar-nos amb el seu projecte benvolent i amorós per a la humanitat. Per tant, la fe ens mou, amb la força de l’amor, a col·laborar en la realització del projecte de Déu. Déu, a través de nosaltres, a través de la nostra fe és com vol  instaurar el seu Regne. El Regne és el gran prodigi de les persones de fe.

“Doneu-nos més fe!”

“Doneu-nos més fe!” Aquesta és la gran pregària que mai hem de deixar de fer. Però la nostra fe no augmentarà, si nosaltres no ens hi predisposem. Per això el salm d’avui ens ha fet una crida a aquesta actitud. “No enduriu els vostres cors”. Cal procurar tenir el cor obert, el cor senzill, no endurit pels nostres interessos egoistes, que posa la seguretat en el tenir i en el posseir, en les satisfaccions fàcils i fugisseres. Això, que tant ens convida a l’ insaciable desig de consum de la nostra societat del benestar. Cal tenir el cor obert i disponible perquè la força de l’amor de Déu hi pugui entrar per poder moure’ns pels interessos del Regne.

Deixar fer el que Déu vol fer

La nostra missió, la nostra funció, el nostre paper és simplement deixar fer el que Déu, el que la força de l’amor de Déu, vol fer a través nostre. Nosaltres no afegim, res ni mica, a l’obra del projecte de Déu. Per això no ens podem atribuir cap mèrit davant de Déu. Hem fet el que havíem de fer. En canvi, nosaltres tenim una gran facilitat en posar-nos medalles i en exigir primes i compensacions. La persona de fe és aquella que es considera servent sense cap mèrit, perquè té el convenciment que és Déu qui actua a través dels seus actes. No cal dir que ens costa reconèixer-ho. I a sobre, sovint, ens permetem la llibertat de posar obstacles als plans de Déu, tot posant per davant el nostre interès i la nostra atenció als nostres plans egoistes.

“Revifa la flama del do de Déu!”

“Revifa la flama del do de Déu!” Aquest és el consell que dóna Pau a Timoteu. I és el que avui ens dóna a nosaltres. I revifarem el do de Déu, si fomentem les actituds altruistes i desinteressades que miren pel bé dels altres, especialment pel bé d’aquells que més necessiten rebre allò que Déu ens ha donat a nosaltres. I Déu ens ho ha donat, precisament, perquè ho compartíssim amb ells. És aquest el gran prodigi de la fe en Jesús.

Que la comunió amb Jesús, cos entregat a nosaltres  i sang vessada per nosaltres, ens mogui  a col·laborar en la construcció del gran prodigi del seu Regne.

LI SORTIREN DEU LEPROSOS
Llegir l'Evangeli       

Importància de situar el text de Lluc 17,11-19 en el marc religiós-cultural de l'època. Recordeu el film Benhur de fa molts anys. Veieu, segurament, en la duresa de les prescripcions una defensa contra la plaga cruel dels pobles subdesenvolupats. Sentim la prescripció de Lev. 13s:

El leprós que pateix aquest mal anirà amb els vestits esquinçats i escabellat, es taparà fins el bigoti i cridarà: IMPUR, IMPUR..! Mentre li duri el mal es quedarà tot sol, i viurà fora del campament. - Aquesta serà la llei del leprós el dia de la seva purificació: el duran al sacerdot i aquest sortirà fora del campament i l'examinarà. Si la lepra està guarida.. oferiran un    sacrifici i s'el declararà pur = reintegració a la vida social.

1.-  Jesús presuposa aquesta legislació quan els diu a tots deu: Aneu i presenteu-vos als sacerdots.. Remarcable solidaritat en la malaltia, que va poder més que no pas la repugnància en la relació entre Jueus i Samaritans que, en aquest cas, vivien associats.

L'universalista Lluc contempla en la guarició i actitud del Samarità (heretge i estranger) una clara correlació amb el ministre del rei pagà de Damasc (1ª lect.), curat pel profeta Eliseu. En un altre passatge de Lluc (4,27)- afirma Jesús: I en temps d'Eliseu també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d'ells no va ser purificat del seu mal sinò Naaman, un leprós de Siria.

2.-  Per què només ell? : excepcionalitat del leprós de Samaria = PER LA SEVA DISPOSICIÓ ESPIRITUAL. Som convidats a fer una LECTURA INTERIORITZADA del passatge.

            a) Un leprós -un mort en vida- pels antics el més radical de tots els malalts. L'home bíblic, per altra banda, separa amb dificultat cos i ànima. I encerta segons la moderna psicologia, doncs és tot el compost humà el malalt.
Si ens sabessim mirar bé, ens caldria reconèixer com a l'interior de cadascú de nosaltres s'ha fet el seu niu la llavor de mort física i de feblesa moral: l'una remet a l'altra i s'hi barreja. Saviesa dels vells espirituals de l'Orient cristià -encara avui vigent i descoberta per molts occidentals- que ha après de la boca d'aquests leprosos LLUR PREGÀRIA adreçada a Jesús, amb el reconeixement i la incessant  repetició d'aquest crit de l'home leprós, junt amb el del publicà de Lluc o la del cec Bartimeu de Mc : Jesús(Mestre - Senyor - Fill de David o Fill de Déu), apiadeu-vos de mi / nosaltres (Kyrie Iesou, eleison)amb, sovint, l'implicit: que soc un pecador.

Poques coses resulten  més alliberadores que una tal identificació davant el Senyor, ni expressen millor que aquesta pregària la nostra fràgil realitat i el misteri del Déu-amb-nosaltres = la imatge d'un pobre, d'un malalt, d'un pecador.., que para la mà i s'estima més restar nu i exposat a la mirada divina: -en Jesucrist- que el vesteix i el sana.

            b) Avancem, però, en la lectura del text: d'aquests deu leprosos UN DE SOL es mostra com a ésser lliure i apte per a un personal trobament amb el Senyor. I aquest era estranger = que no pot -com els altres nou- invocar drets, ni tampoc se sent urgit pel que s'ha de fer, més conscient de la dimensió relativa de la llei i mantenint-se capaç d'escoltar el seu cor intel·ligent.           

Deixeu-me dir-vos quelcom per a mi evident: els més superficials pensen sovint que el propi coneixement o mantenir-se lúcids a propòsit de l'incertesa d'una situació, fan pusil·lànime (poso per cas la consciència de que em sento malalt de mort, la proximitat d'un risc.., etc) Ben al contrari: amidar la pròpia mesura obre més a disposar de les meves possibilitats, em fa més lliure i m'ajuda a descobrir i a treure profit de l'OPORTUNITAT FAVORABLE quan aquesta es fa present; em dóna alè o fa que jo RESTI OBERT A QUELCOM MILLOR que el que sabia, o del que m'havien dit..

En el cas dels leprosos, ELS ALTRES NOU (jueus) i, igualment, molts cristians, creuen saber sempre i automàticament què cal fer, sense aturar-se a discernir la situació; desconeixen que una tal certesa, desconectada d'altres consideracions, els pot blindar per a una autèntica experiència divina que -tal vegada- se'ls oferia, contrariant o al marge de llurs previsions (no oblidem, per exemple, que -per una mal entesa fidelitat a la Llei, els Jueus duren Jesús al Gòlgotha-); s'espanten davant una paraula o una inspiració NOVES del Senyor i blasmen aquell que la pugui pronunciar o que la segueixi. Abans de posar-se en presència del Trascendent  pretenen que tot estigui previst, incapaços -en el fons- d'abandonar-se al diàleg amb la sempre imprevisible iniciativa divina.. i, aleshores, només es refien del que passi per l'aparent legalitat, per Roma o pel seu pare espiritual.. -sovint triat a llur mida- o a la d'una dictadora peculiaritat sectària grupal.

No dic pas amb aixó que aquest sigui l'únic punt de vista, doncs ha de coexistir també amb una assenyada actitud d'obediència, sostinguda per la humilitat -vull dir que mai no sigui prepotent ni altiva, ni vulgui donar lliçons..- però, en el cas dels nostres leprosos, el passatge lucà és molt crític respecte al perill de la religiositat mal entesa. I així, a un de fora -a un carent de prestigi i menyspreat pels especialistes- se'l dispara el seny -només a ell- i en trobar-se davant el DO diví de la guarició, restà plenament obert i vulnerable i es deixà trobar i interpel·lar conservant l'espontaneïtat i el bon sentit:
En descobrir pel camí que Jesús l'havia curat, ES TORNÀ ENRERA donant gràcies a Déu amb grans crits... conseqüent amb l'estil de fe que se'ns demana, que sol·licita la confiança i l'audàcia i la sensibilitat del fill.

Tampoc no es tracta d'ironitzar a propòsit d'aquells altres nou -d'aquells que no veuen tant i més limitats, sovint per la mateixa educació inculcada: no s'adiria amb l'home o la dona que s'han tirat a terra tot demanant compassió, o que donen gràcies pel do rebut.

El que certament importa -i molt- és saber a quin estil de relació amb el Senyor som cridats. Mai la norma no ha de fer de parapet o de muralla -com tant ha passat i passa sovint en els talibans jueus, musulmans o cristians de les diverses denominacions-. Crist no vol una religiositat màgica. Ell ens educa per a la llibertat de la relació filial. La Llei ha cedit el pas a l'Amor i la Gratuïtat. Mai no ens podem escaquejar de la conversa i de la intimitat amb Déu i, en aquest sentit, cadascuna de les nostres vocacions és única, ben personal, imaginativa i original. Agraïm al nostre germà de Samaria el seu sa i bon sentit.

1. L’Evangelista de la pregària

Diuen els entesos que una de les característiques de l’evangeli de Lluc és la insistència amb què parla de la pregària. Avui en tenim una mostra més, amb una nova paràbola que, d’entrada, ja ens xoca amb el contrast que fa entre el jutge despietat i sense cor i el   Senyor. Contrast que ens evoca aquella altra sentència del mateix Lluc quan li fa dir a Jesús allò “tan evident”: “Si vosaltres, que no sou cap model de bondat, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel us donarà l’Esperit Sant als qui li ho demanen...”

Fe i pregària van molt unides. Ja ho deia Agustí: “Qui estima, canta; i que creu, prega.” I és cert: el qui creu que Déu està present al cor de la vida. és impossible que no el busqui en la pregària, com quan busquem una sortida lluminosa enmig de les foscors amb les quals acostumem a viure. I a l’inrevés: quan no tenim massa “ganes de pregar” estem manifestant que la nostra fe està emmalaltida, mig anorèxica...

2. La nostra pregària neix d’un anhel

Avui hom comenta, des de la sinceritat, en grups de revisió de fe, de vida cristiana, que no som prou homes i dones de pregària, que no trobem sempre les circumstàncies adequades per a pregar: la manca de temps, l’excés de treball, els problemes seriosos de concentració de la nostra ment, el ritme descontrolat d’una vida vessada cap a l’exterior, i tantes altres raons més...

I no sempre caiem en el compte d’allò tan profund que deia sant Anselm: “El teu anhel és ja la teva pregària.” Com si digués que la persona humana és un “animal orant”, que ja porta en la seva essència aquesta tremenda lluita entre la seva realitat i el seu desig, la seva naturalesa escapçada i la seva aspiració intacta a viure en més plenitud. Però en el fons d’aquesta frustració ja hi ha una llavor de pregària, no formulada en paraules sinó en silencis, en desigs i nostàlgies de ser més. I, és clar, el ritme frenètic de la vida ens fa desaprofitar l’ocasió d’entrar cap endins nostre i veure com n’està, d’assedegat, el pobre cor nostre, com els pantans de casa nostra...

3. Quan el cor apreta...

El cor és el baròmetre de la nostra vida. Detecta com anem de felicitat, de fidelitat, de primeres necessitats saciades, d’amors, de justícies o injustícies, de drets o deures. A la llarga no se’l pot enganyar. Llavors és quan “protesta”, “reclama”, “exigeix”. Hi ha un salm, ple d’humanisme, el 13. Fins a 4 vegades diu el creient: “Fins quan, Déu meu?”, tot queixant-se de la seva situació. I li reclama que l’ajudi, perquè ja no pot més, com la viuda de la paràbola de Lluc. Sortosament, els cristians tenim un Déu bo, no un jutge sense escrúpols, al qual li podem dir tot i de tot. La confiança en ell ens ho fa demanar. I exclamem: “Fins quan, Senyor, durarà això?” I en aquest “això” posem-hi el que sigui, cadascú s’ho sap.

Però anem amb compte! Gosaria de dir que pregar no és dir-li a Déu el que ha de fer, sinó obrir-se a les seves iniciatives. Més que obtenir allò que li demanem (normalment li demanem “coses”), el que el Senyor vol fer és aquesta “gran cosa” de redreçar la nostra situació vital, guarir la nostra llibertat, alliberar-nos de situacions injustes, tornar a ser nosaltres mateixos.

4. Alguna “petita correcció”...

I que Moisès em perdoni. L’episodi de l’ Èxode potser avui necessitaria un petit canvi de context. És suggerent la imatge de les mans alçades que preguen i es cansen, amb una petita dosi de màgia, com tantes expressions literàries de l’ Antic Testament. Però avui ja no lluitem contra ningú. Hauríem de pregar a favor d’algú. Avui no hi ha els qui preguen i els qui lluiten. La mateixa pregària és ja una lluita interior: i, en primer lloc, la lluita contra la nostra manca de fer. Avui se’ns posa a prova la nostra fe. Per això l’Evangeli acaba amb un interrogant, com si fos un repte nostàlgic que el  Senyor ens fa: “ Creieu que el Fill de l’ Home trobarà fe a la terra?” Potser només una fe desmaiada? On són les vostres pregàries? No creieu perquè no pregueu o no pregueu perquè no creieu?

EN DEFINITIVA... QUI ÉS REBUT EN EL REGNE. EL CAS DEL FARISEU I DEL PUBLICÀ

0. Una paràbola que resumeix molts dels missatges de Lluc.

à El Pare ens acull i ens introdueix al Regne per la seva pura misericòrdia i gratuïtat.

1. Això és el que no entén el fariseu, l’home bo, que es creu amb drets

 Perquè ell dejuna, dóna en almoina el 10% del seu sou i del seu patrimoni, fa pregària, es preocupa de les activitats de la sinagoga, etc. (Una subtil crítica a les obres d’alguns militants que creuen, amb una mena d’autosuficiència, que amb elles tenen dret a la justificació, o que elles tenen la força de portar el món nou de Déu).
El Publicà és com el Fill Pròdig que, tot i no tenir res, és capaç de deixar-se abraçar pel Pare amb tota gratuïtat. Novament el capgirament de les situacions tan propi del Jesús de Lluc..

2. Tant de bo que al lector de l’evangeli li fos donat de fer l'experiència cristiana més pregona

La de saber-se estimat incondicionalment, gratuïtament, per Déu; no a causa de les vir­tuts i valors; sinó pel fet de ser fill. Aquesta experiència ens capacita per a situar-nos davant els altres acceptant-los incon­di­cionalment, gratuïtament, no a causa dels seus valors, virtuts, simpatia..., com Jesús. Aquesta experiència trenca d'una vegada per totes el nostre fariseisme: creure que comprem la “vida” amb les bones obres (Rm 3,21-31). I, com a contrapartida, ens capacita per a estimar als altres per ells mateixos, i no per la satisfacció que ens puguin donar.

3. Com va acabar la historieta?

(Ens permetem, com cloenda, transcriure un possible segon acte, tret d’uns fulls fotocopiats que fa temps em van arribar, l’autor dels quals és el P. Hilari Raguer).

El publicà baixava del temple justificat, és a dir, conscient d’haver esdevingut amic de Déu. Estava tan content, que saludava fins els desconeguts. Aquella nit no va dormir de l’alegria.
El fariseu baixava del temple desconcertat. No entenia la lògica de Déu. Ell justament havia volgut fugir del ritualisme, convençut com estava que les seves ofrenes no serien agradables a Déu si no complia la Llei o si havia ofès algun germà. No havia pujat al temple a demanar favors egoistes, ni tampoc no havia fet ostentació de les seves bones obres com si el fessin mereixedor de determinades recompenses, sinó que, tenint-ho tot per Déu, havia pregat dient: “Oh Déu, us dono gràcies...” . Aquella nit no va poder dormir de tristesa.
Va apuntar un nou dia. El segon dia, de vegades, és més delicat que el primer.
El fariseu i el publicà van pujar altre cop al temple a orar.
El fariseu seguia ben desconcertat. La nit en vetlla no li havia pas aclarit les idees. Com que tenia temor de Déu, estava aclaparat per la sentència condemnatòria del dia anterior. No feia sinó pensar per quin cantó devia fallar el seu sistema religiós. Aquell dia no va començar a pregar dient: “Oh Déu, us dono gràcies”, sinó: “Oh Déu, no us entenc”.
El publicà va pujar al temple amb l’eufòria de tots els convertits de nou. Com que ja era amic de Déu, no es va quedar endarrere picant-se el pit, sinó que es va obrir pas a empentes i cops de colze fins al davant de tot, va alçar els braços en actitud d’oració i va pregar així: “Oh Déu, no cal que us demani més perdó, perquè això fóra dubtar de vos. És veritat que havia acumulat moltes riqueses amb els impostos cobrats injustament, però en repartiré la meitat als pobres i restituiré quatre vegades tot el que havia defraudat. Ja veureu com la meva conversió serà molt comentada. Oh Déu, us dono gràcies perquè no sóc aquest fariseu, que desconeix la vostra misericòrdia i presumeix de les seves bones obres. Li va estar molt bé allò que ahir li vau dir”.
Però el Senyor digué: “En veritat, en veritat us dic, que la forma més refinada de fariseisme és la de fer-se passar per publicà”.
Aquella nit ni el fariseu ni el publicà no van poder dormir, de la preocupació.
Va apuntar el tercer dia. El tercer dia és de vegades el decisiu.
El fariseu i el publicà es van fer amics mentre pujaven al temple. Tots dos es van quedar a una distància prudent i, sense alçar gaire la vista, van dir: “Oh Déu, digueu-nos d’una vegada que és el que fa i que és el que impedeix que quedem justificats”.
Llavors el Senyor els va respondre: “El que impedeix quedar justificat és dedicar-se a catalogar la gent, dividint-la en fariseus i publicans. El que justifica és que tu, després de descobrir que tens dintre teu un fariseu i alhora un publicà, escanyis el fariseu per deixar que jo converteixi i salvi el publicà”.
El fariseu ja quasi ho havia entès, però encara va gosar encetar una darrera pregunta: “Aleshores, per estar jo ben segur...” Però el Senyor el va interrompre de manera definitiva: “Fill meu, això és justament el que no et convé: estar segur”.
Aquella nit tant el fariseu com el publicà van dormir d’una tirada, com infants.