Jr 31, 7-9
He 5, 1-6
Mc 10, 46-52


EL CEC BAR-TIMEU: Seguint Jesús... pel camí, a Jerusalem

Llegir l'Evangeli

En pocs relats del NT com en aquest, text i context, fonament exegètic, sentit espiritual i personal interpel·lació, es fonen i unifiquen. Es tracta d'una de les perles de l'Evang. de Marc i som convidats a sentir i gustar internamente l'escena.

1. C O N T E X T a la 2ª part de l'Evangeli (Mc 8,27-10,52): CAMÍ que duu a Jerusalem i SEGUIMENT del deixeble, són els termes clau : i PEL CAMÍ preguntava als seus deixebles (8, 27); (Bartimeu) el SEGUIA CAMÍ enllà (10,52)

1. CAMÍ a Jerusalem (8,27; 9,30,33,34 i 10,1,17,32,46,52) : amb dues narracions de miracles, al començament i final: guarició d'un endimoniat i de Bartimeu (l'interès particularment va a la persona dels beneficiaris (fe, pregària, actituds) i menys al que fa Jesús
2. en aquest camí, introdueix el tema del SEGUIMENT: Aleshores (després de la confessió de Pere cridà -amb un verb grec de vocació, proskalesámenos- la gent i els deixebles, i els digué: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i EM SEGUEIXI. El mateix verb vocacional quan la crida del Jove ric.. Reteniu, però, la dada de la crida a Bartimeu on emplea la forma simple de foné = crideu-lo, sense cap matiç d'invitació vocacional.
3. En aquesta secció hi apareix una autèntica proclamació de la IDENTITAT de Jesús, amb dos anuncis de Pasqua i la conseqüent incomprensió dels deixebles pel camí del Mestre:
   • Fe de Pere : Tu ets el CRIST (8,29) i anunci de la Passió,
   • Transfiguració a la muntanya : Ets el meu FILL... (9,7b) i anunci Passió
   • El cec Bartimeu confessa el FILL DE DAVID i s'adreça a Jesús com a RABBUNI-Mestre, que hi vegi!.
4. El nostre text de Bartimeu és contrarrèplica -en aquesta secció- a la crida a l'HOME RIC(10,17-27) que no es vol comprometre, en la línia de despreniment dels apòstols i les promeses.
   • -el Ric : Quan es posava en CAMÍ (10,17) / un CORREGUÉ / MESTRE bo /
     VÉS I VEN TOT EL QUE TENS / vine, SEGUEIX-ME /se n'anà tot trist.
   • -el Cec : Jesús SORTIA de Jericó i, AL COSTAT DEL CAMÍ, / amb un SALT / RABBUNI (Mestre)
     LLANÇANT EL MANTELL / Vés, la teva fe.. / i a l'instant EL SEGUIA pel CAMÍ.
   Hom diria que el cec s'empara del lloc ofert al ric, que no va saber pagar el preu: Molts passaran de ser primers a darrers, i de.. (10,31)
5. La petició dels dos fills de Zebedeu (10,35-45) i el seu encegament respecte del camí de Jesús, en contrast amb un cec físic i vident espiritual, guarit: als dos germans: ¿Què voleu que faci? i a Bartimeu: ¿Què vols que et faci?..
6. El nostre Bartimeu (l'únic que apareix amb el seu nom als miracles evangèlics) presenta la bona resposta a tots els temes que han anat sortint en aquesta secció i, igualment, PREPARA el que segueix de l'ENTRADA DE JESÚS A JERUSALEM (11,1): temes del Regne de David i els mantells que s'estenen al pas de Jesús i que representen l'acolliment.

Julià Maristany, s.j.

tornar a l'índex d'homilies

Is 53, 10-11
He 4, 14-16
Mc 10, 35-45


Desvergonyida gosadia
Segurament tots hem rebut un moment o altra peticions de persones que ens han sorprès per inesperades i pel que mostraven de la seva ambició i de la seva manera de pensar.
Això li devia passar a Jesús davant l' ambiciosa petició dels dos deixebles, Jaume i Joan. "Per on em surten?" devia pensar Jesús. Podríem dir que van ensenyar el llautó. Com també el van ensenyar els altres deixebles en indignar-se contra Jaume i Joan. És que potser cada un d'ells també voldrien tenir llocs de privilegi.

Nosaltres?
Nosaltres ens podríem preguntar: ¿Quan nosaltres veiem persones que volen ocupar amb desfici els primers llocs de qualsevol grup humà, a la família, a la feina, a una associació...ens indignem pel seu desfici o perquè aquells llocs els voldríem per a nosaltres. Si fos això no seríem lluny de l'actitud desvergonyida de Jaume i Joan. Cal, doncs analitzar-lo abans que no se'ns vegi el llautó.

El poder corromp
Aquesta és una constatació, que no només la fem ara nosaltres, sinó que Jesús ja la va constatar per tot el que sabia de la història del seu poble i dels seus governants, el mateix David hi va caure, i ho constatem també nosaltres quan repassem la història del diversos pobles i l'evolució de diversos grups humans. En l'actualitat veiem com polítics o grans homes d'empresa de qualsevol procedència accedeixen al poder amb molt bones intencions (si més no, les manifesten!) i després són trobats corruptes.

Els primers són els servidors
Això és el ja havien d'haver entès i assimilat els deixebles. Però únicament ho podran començar a entendre quan vegin Aquell, el qui és primer, el seu mestre, penjat, com l'últim de tots en una creu, per haver estat els servidor de tots, el servidor dels darrers d'aquest món. I ho acabaran d'entendre quan l'experimentin ressuscitat i glorificat. És el que havien anunciat els profetes, com hem sentit avui del profeta Isaïes.
Davant les properes eleccions el gran criteri per votar uns polítics o altres seria: ¿qui ens dóna més garanties que servirà millor a tots els ciutadans, especialment als més desafavorits?

Del poder d'imposar al poder de servir
Aquest és el procés de conversió que Jesús ens convida a fer des de qualsevol lloc de petita o gran responsabilitat que tinguem. El nostre món necessita gent de servei i líders en el servei.
A la taula de l'eucaristia, a la que estem tots convidats, se'ns dóna l'aliment dels servidors i servidores i ens ha de portar a aixecar-nos d' ella, com va fer Jesús, i posar-nos als peus des altres.

Francesc Xicoy, s.j.

tornar a l'índex d'homilies

Sv 7, 7-11
He 4, 12-13
Mc 10, 17-30


La bossa... o la VIDA en plenitud!
Diumenge passat i avui els evangelis ens presenten a un Jesús ben radical. Hom imagina als oients del s. I dient-li: "Jesús, de què vas! No et passis! Que les coses no són tan senzilles!".
Radicalitat en dos camps centrals: a) l'amor de parella i els drets de la dona (en una societat tan masclista) davant l'home que la pot repudiar; b) el sempre vidriós tema del diner. Jesús proposa als seus seguidors –un cop que ell s'ha arriscat a pujar a Jerusalem– una ètica de màxims; les esglésies han d'animar als seus fidels (i suggerir –no imposar!– al poble no creient que les vulgui escoltar) una ètica de màxims.
Els legisladors de la societat civil, tanmateix, han d'exigir només el "mínims", han de legislar per a tota la ciutadania des d'una ètica de mínims.
El radicalisme de Jesús avui i el diumenge anterior cal situar-lo, no des de la llei, sinó des de la gràcia, de qui s'ha arriscat amb Jesús, i que sap que només podrà caminar el seu camí emparat per la força i vigoria interna de l'Esperit Sant.

1. Cal imaginar l'anècdota que ens proposa l'evangeli. Jesús en camí vers Jerusalem, vers el Regne (= la Pasqua). Un home bo, s'acosta, s'agenolla, els seus ulls miren Jesús amb admiració: "què haig de fer per posseir VIDA eterna!". [És el nostre gran desig; aquell home sóc jo, que cerco VIDA amb plenitud, eterna! Per tot arreu n'ofereixen... jo he apostat per trobar-la en Jesús].
   Resposta de Jesús: l'ètica de mínims, els manaments que va proposar Moisès, i en concret, els de la segona taula, els que miren al proïsme: respecta la vida: no matís; respecta la teva dona; respecta el que és legítimament de l'altra: no robis; respecta la veritat: no declaris en fals; honora el pare i la mare quan són ancians.
2. Després cal imaginar la mirada amb afecte de Jesús (a ell, a mi), Jesús gaudeix en trobar un home honest, enmig de tanta corrupció, un home que cerca la utopia, el Regne! Podria ser un bon deixeble, "el deixeble 13". Com als pares miren els fills, Jesús mira amb estimació profunda aquest home [i el lector sap que aquest "home honest" és ell mateix, i acull la mirada de Jesús, es deixa agombolar per la mirada afectuosa del Mestre].
3. I aleshores Jesús li espetega: "la bossa... o la VIDA en plenitud!". Ell voldria pujar a Jerusalem amb Jesús i la targeta de crèdit alhora. Hom imagina que li diu a Jesús: "hi haurà despeses en la tasca d'implantar el Regne, Jesús, siguem realistes!". L'home bo voldria convèncer a Jesús, que és a Jesús a qui li convé que mantingui la bossa. És allò que diu Sant Ignasi als Exercicis: que a cops hom voldria no "anar a la de Déu", sinó "traer a Dios a la suya"
4. Segurament que la majoria de nosaltres no som rics de diners, però potser tenim la nostra bossa que no volem deixar per res...! (cadascú sap quin és l'intocable que té a la bossa).
   St. Ignasi, en un moment central dels Exercicis, parla dels "tres binaris": tres persones que tenen una "riquesa" (diner, o qualsevol altra riquesa). Ho han entregat tot a Jesús per tal de seguir-lo... però...: "això no! és el meu intocable!". Està disposat a plantejar-s'ho tot menys aquest intocable. La veritat és que es troba incòmode, i el rosega la pregunta: Jesús vol que el mantingui?
   Diu Ignasi, que hi ha tres tipus d'home. El primer no es vol plantejar el problema i el va ajornant (un inconscient!). Un altre tipus d'homes, intenta convèncer a Déu, per no deixar el seu "intocable", més i tot intenta convèncer a Déu que li cal conservar la "bossa" (un espavilat!): segurament que el protagonista de l'evangeli d'avui estaria entre ells. El tercer tipus posa la bossa damunt la taula (com Zaqueu que d'entrada va "deixar" la seva "bossa"), i un cop deixada té llibertat per a "discernir" si Déu vol que la deixi o la conservi.
5. Avui som cridats a veure quines "riqueses" no posem al servei, quines "bosses", quins "Senyor, això no m'ho demanis!", quins són els nostres "intocables", que sovint fan que el nostre seguiment sigui tan vulgar.
   No pensem en coses rares, sinó en les de cada dia.
   Ep! no estem en un tema on hàgim de posar els "punys", un voluntarisme que sabem prou bé que és ben ineficaç. St. Ignasi en la meditació que hem citat, no fa fer propòsits, sinó formular una pregària forta, senzilla i sincera perquè ens sigui donat d'estar ben a prop de Jesús.

Francesc Riera i Figueras, s.j.

tornar a l'índex d'homilies

Gn 2, 18-24
He 2, 9-11
Mc 10, 2-16


L'Evangeli de Jesús, la Bona Nova, en molts camps vol reorientar les estructures bàsiques de la persona humana. En aquest món nou de Jesús i el Regne que predica, una de les estructures que vol capgirar és l'estructura de domini.
Instruint Jesús els seus deixebles, tot fent camí cap a Jerusalem, planteja un cas sagnant d'explotació humana: l'opressió i el domini que comporta la desigualtat d'una relació matrimonial, especialment quan aquesta queda segellada pel costum o per la llei. No és més que una manifestació del nostre cor desigualador que, si no mirem d'anar rectificant, ens neguem l'accés al Regne del nou món que Jesús va venir a predicar. Tots estem tocats d'aquest virus desigualador que avui provoca la pregunta dels fariseus que, a sobre, consagren, amb la seva espiritualitat i normativa, el fet desequilibrant: la dona pràcticament no tenia drets, l'anul·lació del matrimoni estava en mans del marit. Aquesta desigualtat de relació de marit i muller, d'home i dona, és la que l'Evangeli censura perquè va en contra de la igualtat en la que Déu va crear tota persona humana. Déu va crear la persona, "home-dona", indicant que la diferència de gènere no pot mai anul·lar la igualtat de l'ésser humà.

Té l'amor data de caducitat?
Cal tenir coratge per entomar el text evangèlic de Marc, que avui llegim i que fan servir com un estendard els antidivorcistes, però cal reflexionar-hi defugint dels clixés que tant ens condicionen.
Concebre l'amor etern de parella com quelcom segellat i embotellat, adquirit amb data de casament amb codi de barres d'eternitat, és reduir-lo a un producte mes de consum de la nostra societat consumista. Això no és amor, ni el paper que ho avala és matrimoni.

L'amor es creació constant d'una persona, d'una parella, d'una família, d'una obra, d'un poble. Tot allò veritablement humà, té més esdevenidor que no pas present o passat, i pot anar –ha d'anar- creixent infinitament. Casar-se és entrar responsablement a compartir aquest procés de desenvolupament sense fi, aquesta realització sense final. És ajudar-se un a l'altre a viure el vuitè dia de la creació. Aquest lligam sí que és indissoluble. Déu Creador, Jesús Salvador, ho va fer així.

La caricatura de l'amor:
No era l'amor que un dia van somniar, era un somni de casament que un dia trobaran moribund a les portes de cor. No entendre l'amor com una forma de creativitat i creixement, sinó aprofitar-se de l'enamorament en vistes a nodrir el propi egoisme. Un canvi de parella pot donar la il·lusió d'una recuperació, però si no es canvia la forma d'enfocar l'amor, la nova experiència serà un altra ensopegada en el mateix obstacle de l' egoisme.

En el camí vers l'utopia
El mateix Jesús que avui ens parla d'eternitat en l'amor, és qui ens esperona a ser perfectes com ho és el nostre Pare Déu. Sabia bé prou que hi ha tot un camí vers aquesta utopia, un camí més llarg que la pròpia caducitat i feblesa humana; malgrat això, pel cristians és una fita. Vers aquesta Itaca hi naveguen molts homes i dones cristians i no cristians també. Hi haurà naufragis i trontolls. Pere,al mar de Tiberiades, s'enfonsava per manca de fe i confiança. Hi haurà tempestes i trencadisses, caigudes i adhesions, A la fi però trobarem Jesús a la vora del llac que ens seguirà preguntant: "m'estimes?". Tu saps Senyor que t'estimo...malgrat les meves infidelitats i els meus divorcis.
Pere, que va negar l'amor a Jesús, va reconstruir, amb el seu perdó, la seva vida i va ser Papa de l'Església infal·lible.

tornar a l'índex d'homilies

Nm 11, 25-29
Jm 5, 1-6
Mc 9,38-43.45.47-48


1. Tot caminant, Jesús ens alliçona amb paciència
Jesús no perdia el temps. Tot encaminant-se cap a Jerusalem on ha de ser lliurat a la mort i ressuscitat, va instruint els deixebles. Porten gairebé dos anys amb ell. I encara no s'han assabentat de com pensa Jesús. I la cosa anirà in crescendo, fins a la petició desorbitada i molt "maternal" de la mare dels Boanerges: seure a la dreta i esquerra de Jesús, com qui demana dues carteres ministerials per al Regne. Coses nostres... Però el que avui Joan, sí, Joan, el deixeble predilecte, li comenta a Jesús és propi d'un esperit sectari, i d'unes mires ben estretes. Senzillament sorprenent, tot i que si ens examinem bé nosaltres diríem el mateix. D'això se'n diu, curt i ras, enveja.
L'enveja, aquest vici nacional, com algú digué. Però ja no es tracta de sentir enveja perquè algú té un cotxe més brillant o una piscina més gran a la torreta. Ara el tema és molt més sofisticat: és l'enveja de veure que els qui no són de la nostra colla, també fan el bé. Com si el bé fos propietat privada d'uns quants, com si per fer el bé, haguéssim d'exhibir una mena de "marca de fàbrica", un denominació d'origen. Com si fóssim els més macos i els únics. Recorda aquell acudit: Dues persones grans, després d'escoltar un sermó un pèl complicat, per consolar-se una li deia a l'altra: Tranquila, senyora Maria, perquè al cel, el que se'n diu "anar al cel", hi anirem els de sempre" Doncs, no. Segurament ens en portarem sorpreses ben curioses...
El tema és ben actual. Ni els cristians tenim l'exclusiva de l'Esperit de Déu perquè aquest és Llum, Veritat i Amor (i això no es pot empresonar en cap religió, ni ideologia, ni reglament) ni ens hauria d'estranyar que l' Esperit de Déu actuï d'aquesta manera. Sovint ens trobem amb persones que "no semblen, però són"; i d'altres que "semblen, però no són". Algú va dir-ho d'una manera convincent: "No tenim la Veritat, sinó que la Veritat ens té". Així, assimilant aquest gran principi "democràtic" de la Veritat, la Llum i l' Amor en la dimensió religiosa, ens estalviaríem intoleràncies i fanatismes i malentesos. Tot aquest pes que dificulta la convivència per culpa dels fonamentalismes religiosos. Per això resulta tan positiva i neta l'exclamació espontània de Moisès en la primera lectura: "Tant de bo que tot el poble del Senyor, tingués el do de profecia..."
Diu Martí Amagat en un dels seus comentaris a aquest evangeli: El dia que la gent s'alegri del bé del proisme, el dia que la gent s'alegri que "els altres" facin bé al proisme, encara que siguin els nostres adversaris, aquell dia es podrà plantar al mig de la plaça dels pobles l'arbre de la civilització; abans, no. Contra enveja, generositat.

2. I tanmateix, Jesús és radical
Sobta que la comprensió i amplitud que Jesús ha tingut amb tots aquells que poden fer el bé, encara que no siguin del nostre grup, després es torni en radicalitat, a l'hora de ser un bon deixeble de Jesús. És a dir, que ell espera i busca dels seus seguidors /res que no s'instal.lin en la mediocritat, en les mitges tintes, que davant del Regne de Déu siguin coherents i radicals amb si mateixos, que l'exigència la tinguin amb si mateixos, no amb els altres.
Les expressions de "tallar-se la mà, el peu o buidar-se l'ull" i semblants, fan pensar en una escena de sang que fereix la nostra sensibilitat. Aquí sí que és ben cert que és un llenguatge oriental, contundent. Com és contundent la defensa que Jesús fa dels "petits", que no són solament els infants sinó el febles en altres sentits de la seva vida, els pobres i marginats, els més rebutjats per la vida i la societat.
Però creiem que aquest no va ser el tarannà de Jesús, anar buidant ulls i tallant les mans. Més aviat al contrari. L'Evangeli en va ple de signes en què Jesús guareix mans malaltes, torna la vista als ulls que no hi veuen. És a dir, sempre és més gran la bondat de Jesús i la generositat amb què es lliura a la causa de la plenitud de la persona, en cos i en esperit que aquests "rituals de mort". Ho llegíem fa dues setmanes: "Tot ho ha fet bé, fa que els sords hi sentin i els muts parlin." No és aquest l'estil de Jesús: fer sang o recomanar una autolesió. El que sí ens demana és la coherència amb la nostra fe, ser d'una peça, per convicció, per compromís amb l' Evangeli. Però tenint ell molt present les nostres febleses.

3. La tasca d'anar-se fent persona
Aquesta és la nostra feina, això és el que suposa el seguiment de l' Evangeli. Combinar aquests binomis tan freqüents en la vida: ser comprensius i alhora, conseqüents; ser condescendents amb els altres i exigents amb un mateix; intentar seguir la pròpia veritat i respectar la dels altres. Un difícil equilibri. Sempre m'ha impactat aquella pintada que al maig del 1968 es va trobar en una paret d'una universitat de París: "Si d'un home en podem fer un soldat, un metge o un policia, per què no se'n pot fer un home?" És molt més difícil, perquè és anar molt endins de cadascú: allò on hi viu la radicalitat, no la mediocritat, allà on hi viu la vocació de ser persona, no únicament la professió... I Jesús ens demana quina és la nostra vocació.

tornar a l'índex d'homilies