Ml 1:14b-2:2b, 8-10
1Te 2:7b-9, 13
Mt 23:1-12


Mestres, pares i líders
Hi ha tres figures socials que en els nostres temps s'han posat en crisi. La figura del mestre, la dels pares i la dels líders que és com podríem anomenar el que Jesús nomena guies. El problema escolar apareix en els mitjans de comunicació a les primeres planes i, per tant, la figura del mestre: el seu prestigi, la seva funció i l'autoritat que ha de tenir davant dels alumnes i davant de les famílies. Potser d'un mestre autoritari i allunyat dels alumnes s'havia passat a ser el simple col·lega dels alumnes.
La família és tema preferent en la nostra societat. I, per tant, evidentment, els pares. També potser després de l'existència de certs pares autoritaris es feia gala de voler ser els pares uns purs companys dels fills.
I en el camp cívic o polític d'una autoritat dictatorial es pot passar a una autoritat massa permissiva.
Aquestes tres figures poden tenir la seva correspondència en qualsevol organització social. També, evidentment, a les organitzacions religioses. També a l'Església.

"Un sol mestre, un sol pare, un sol guia"
Jesús, com hem sentit a l'evangeli d'avui, posava en entredit la manera d'exercir el mestratge, la paternitat i el guiatge per part de personatges de la seva època. D'aquí la crítica de Jesús a mestres de la llei i fariseus, que no feien el que deien, que exigien més del que podia suportar la gent senzilla, que buscaven sobresortir i ser honorats pel poble.
I Jesús, contundentment, ens diu que de mestre, de pare i de guia només n'hi un de sol. De pare només n'hi ha un de sol: el del cel i que en Jesús s'ha manifestat com a mestre i guia. el Pare del cel que s'ha manifestat en Jesús.
I a continuació posa com a actitud bàsica de tot aquell que ha d'exercir una influència en els altres, de tot aquell que ha d'execir una autoritat, l'actitud de servei. El que creu que té una autoritat s'ha de fer el servidor. I en un altre context Jesús afegeix: "com el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir".

Servidors, germans
Hi ha, doncs, dues paraules clau en les paraules de Jesús, que defineixen el que som i el que hem de ser. Som veritablement germans perquè tots som fils i filles d'un sol pare: el del cel.
I hem de ser servidors els uns dels altres, com ho va ser Déu en fer-se germà de tots nosaltres. Per tant, cada un de nosaltres, tingui la funció que tingui, sigui pare, sigui mare, sigui mestre, sigui líder o cap de l'organització que sigui, ha de veure què li demana la seva actitud de servidor dels altres. És a dir què és el que li demana el bé de l'altre, dels altres, siguin fills, siguin deixebles, siguin membres de la institució, siguin ciutadans.
Revisem, doncs, les nostres actituds a la llum d'aquella crítica que Jesús fa a l'evangeli, i que ja denunciava d'alguna manera el profeta Malaquies als sacerdots del seu temps. I és curiós que tant el profeta com Jesús mateix interpel·la d'una manera especial els caps religiosos. Els que exercim algun nomenat ministeri a l'Església hauríem de ser els primers en revisar-nos. No sense raó "ministeri" vol dir "servei".
Que la participació a la taula de germans, que és l'Eucaristia, ens faci sentir la fraternitat i ens posi en actitud de servei els uns del bé dels altres.

Francesc Xicoy, s.j.

tornar a l'índex d'homilies

Ex 22:20-26
1Te 1:5c-10
Jo 14:23


Jesús desautoritza el “codi de dret canònic” dels fariseus: la llista dels 613 manaments
Els fariseus van fer un gran servei a Israel en aconseguir reduir i codificar la infinita llista de preceptes que al llarg dels segles s’havia anat creant, , subdividint, complicant... Van aconseguir codificar-los i jerarquitzar-los per ordre d’importància. Quedaren 613 preceptes impor­tants (248 prescripcions i 365 prohibicions). Déu n’hi do! quina moral més complicada!
De fet, va ser un avenç; si més no ara queden codificats i hom podia saber què havia de complir. Però indubta­blement aquesta llista és ben feixuga, fa una religió del “deure” més que de l’amor. I només estava a l’abast dels molt cultes o estudio­sos... El poble pobre i senzill no pot complir un sistema tan complex; i en primer lloc, perquè no el coneix.
Per això el poble es troba habitualment en la impuresa, fora de la Llei. La gent senzilla va per vida amb sensació d’estar en “pecat”, sentint que Déu no estava content d’ell, que ell no estava en pau amb Déu. Un jou ben feixuc!
Les prescripcions insistien en tres grans capítols: el dissabte, la puresa ritual i els delmes.
I en ella, sorprenentment per als cristians, l’amor al proïsme no té més rellevància que els altres infinits petits preceptes.

La gent pietosa continua preocupada per la jerarquia del manaments
Un dia s’acosta un escriba, que havia seguit les discussions que Jesús està tenint a l’esplanada del Temple i, veient que Jesús se n’havia sortit tan bé, li va preguntar: “quin és el manament més gran”.
Jesús simplifica definitivament. Servir a Déu es una cosa ben clara: estimar-lo de cor, i estimar de cor al proïsme.
Contesta la pregunta sobre la jerarquia del manaments, anul·lant categories i subdivisions. Remet a l’originari, abans de tantes complicacions. Desautoritza tota discussió sobre l’ordre i importància. El text evangèlic torna al tema clau, que recorre l’evangeli: l’amor, l’entrega, la solidaritat... estan per damunt dels cultes i les lleis de la puresa i de tots els seus manaments eclesiàstics.
Cal valorar positivament que és el mateix escriba qui reconeix que l’amor a Déu i al Proïsme supera tots els rituals de culte/puresa, holocaustos i sacrificis. I és important fixar-se que això succeeix a l’esplanada del Temple i poc després del gest de Jesús, anul·lant el Temple, i per tant la possibilitat d’holocaustos i sacrificis. Si el «Centre religiós» es situés amb el cor obert, com ara aquest escriba, podria entendre. No estaria lluny del Regne de Déu.

En conclusió: dues coses

1. Jesús retorna a la senzillesa originaria, anterior a les complicacions legals que les persones religioses hem anat creant
   Som convidats a entrar en el cor de Jesús que diu: “no és això! Déu no és així!”. I a veure els ulls dels escribes que volen fer caure Jesús en el parany: la doleteria del cor de la “gent bona”, com els escribes, que volen controlar les consciències.
   Som convidats a portar una vida senzilla, neta de les complicacions farisaiques que sovint els humans ens hem imposat.
   Som convidats a mirar que tal ens va la primacia del precepte de l’amor als germans. Ens estimem prou?
   
   Ens ho hem de preguntar, les parelles, els pares i fills, els membres de les comunitats religioses, els participants en una ONG, etc. Hi ha prou gestos amables en les nostres relacions amb els altres? Potser hi ha massa dogmatisme, manca de senzillesa... infinites complicacions?
   Jesús amb la senzillesa de retornar-nos als orígens (cita el shemà), ens ajuda a descobrir que la vida del cristià “practicant” és molt senzilla. Jesús és mestre d’unitat, d’una senzillesa que ens fa integrar tots els valors.


2. “Estimar el germà” és el control de qualitat del manament d’estimar Déu.

Francesc Riera i Figueras, s.j.

tornar a l'índex d'homilies

Is 45:1, 4-6
1Te 1:1-5b
Mt 22:15-21


Jo dic de Cir : és el meu pastor, per a realitzar tot el meu propòsit...
Això diu el Senyor a Cir, el seu messies, a qui agafo per la mà dreta per sotmetre-li les nacions i desarmar els reis, per obrir davant d'ell les portes de les ciutats... Per amor del meu servent Jacob, d'Israel el meu elegit, et crido pel teu nom.. T'he fet aquest honor, a tu que no em coneixes... Jo el Senyor, faig tot això. (Is 45,1 i 4-6)

TRANSCRIPCIÒ PARCIAL DE LA 1ª LECTURA d'enguany: Cir, rei de Pèrsia s'empara el 538 a.C de l'Imperi Babilònic, promulga la llibertat religiosa dels pobles oprimits i convida els jueus exiliats a reconstruir Jerusalem i el seu Temple. L'Escriptura arriba a qualificar-lo Messies. Em sorprèn la selecció d'aquest text de l'AT un diumenge com aquest, marcat per l'evangeli del Tribut al Cèsar. Triaré l'encisador passatge d'Isaïes pel meu comentari homilètic: m'hi aventuro i us convido a compartir l'aventura.

1. SENTIT PROVIDENCIAL DE LA HISTÒRIA: resto corprès per l'acumulació d'elogis a propòsit de Cir coherents, per altra banda, amb la seva figura històrica. Tal vegada caldria recordar que -des d'un punt de vista exegètic i de sentit obvi- el primer missatge que ens tramet l'escriptor bíblic rau en que la criatura és -a les mans divines- com l'argila que el Senyor treballa i conforma, o com el càlam amb el que escriu la Història. Remarqueu, però, la connotació: per amor de Jacob el meu servent i d'Israel el meu elegit. Tant Cir com Israel tenen entitat davant el Senyor i l'un no és pas sacrificat als interessos de l'altre ans tots dos són estimats per Ell. Només la consideració d'aquest punt ja esdevé un missatge vàlid per a nosaltres. El que anomenem la realitat -per aquells que la saben considerar- abunda en d'altres Cirs.. Vull dir que Déu treballa i ordena els esdeveniments respectant les persones -fins i tot les mateixes carències i els nostres errors- per tal que tot s'encamini en el meu favor i em serveixi. Només ens cal mantenir un cor obert a la recepció del que succeeix. Aquests Cirs, a més, treballen per a mi -ni que ells no ho sàpiguen- : haig d'aprendre a saber descobrir i interpretar.

2. PROFECIA DE JESÚS EL CRIST: Tanmateix vull remarcar una segona lectura més aprofundida del nostre text, en connexió amb el fil més secret i el moll de la Revelació, que em permeti de veure en Cir l'anticipació de la figura del propi alliberador Jesús de Natzaret -ungit com a messies (crist) per la mà dreta del Pare; conduït sempre per l'Esperit; cridat pel seu Nom de Fill i proclamat Senyor.. i, en contraposició a Cir (que no el coneix), Jesús, revelador (l'Únic) de l'Abba-Pare- Ell, baixant, a travès de l'actitud sacrificial i voluntària, als inferns humans del dolor i de la negació, ha estat capaç de sotmetre-s'ho tot i de desarmar el pecat i la mort, tot manillant-los a l'Hadès (com va fer Cir, quan allibera Israel del jou babilònic): car JO SÓC EL SENYOR, i no n'hi ha d'altre. Llegiu la Llei, els Profetes i els Salms.. i veureu que parlen tots ells de mi (Lluc).

3. JO TAMBÉ SÓC CIR: M'agradaria insistir -agafat de la mà de Jesús, com Pere caminant sobre l'aigua- en una altra dimensió de la lectura de Cir: descobrir en aquestes paraules del 2ºn Isaïes la meva pròpia identitat cristiana, capaç d'afavorir la més noble i interessant de les autoestimes i de les identificacions: jo sóc Cir: Cir, jo et crido pel TEU nom (nom aquí significa el que jo sóc). Unes tals paraules em posen de seguida davant del que Tu saps bé de mi i que integra molts nivells del meu ésser que s'UNIFIQUEN: biologia (el meu organisme), psicologia (temperament o caràcter); història (personal i, sovint, resultat del marc i de les influències) i, per damunt de tot, del SER JO MATEIX -concepte més dens i unificador de tots els altres nivells esmentats i que, en part, se m'escapa, ni que em descobreixi clarament obert a un Misteri que m'ultrapassa (jo sóc més que no pas jo). Tot això diria que entra dins l'àmbit del MEU nom.

• JO : en aquest moment t'hauria de pregar: Senyor, REVELA'M EL MEU AUTÈNTIC NOM, rebut al Baptisme i amarat en la Fe.., doncs encara no tinc prou clar QUI SÓC; em resta tant per assolir la meva identitat.
• TÚ : tanmateix jo no puc arribar al bon coneixement identificador, en tant no sàpiga (per Revelació de part teva) i TÚ QUI ETS?, car jo sóc i m'aguanto en l'existència només si TU ETS ALGÚ en el meu favor.. Hauria de dir-te que només CONEC EL MEU NOM quan se'm revela el TEU i quan l'Esperit em fa d'intel·ligència espiritual : Déu dels pares (de la Hª); YHWH = Jo sóc i jo seré.. per a tu i pel poble; Déu és AMOR, i conté en el seu propi Ésser la riquesa de vida que anomenem la Trinitat: Tant ha estimat Déu al món, que l'ha donat el seu propi Fill.


1. YHWH crida pel nom: L'AT anticipa i prepara aquest coneixement cridant pel seu propi nom: Abraham, Moisès, Samuel, David, els profetes Amòs, Osees, Isaïes o Jeremies FOREN CRIDATS.. i aquest ha estat habitualment el punt de partida de progrès en la Revelació, per la missió que se'ls encomana i a propòsit de QUI ÉS DÉU i de QUI SOM NOSALTRES.
2. També JESÚS crida pel nom: Fou, però, Jesús de Natzaret aquell que CRIDANT PEL SEU NOM o canviant-lo, ESTENENT LA MÀ DRETA, o CLAVANT ELS ULLS (en Pere o en Natanael) ha estat capaç de provocar el més gran dels trasbalsaments en una consciència humana: TU EM CRIDES PEL MEU NOM i EM REVELES EL TEU. Sobta sovint la simplicitat de l'escena i de les paraules. Una dona experimentà com cap altra aquest trànsit meravellós d'una transformació mitjançant la revelació del nou sentit d'un nom. Només va fer falta una paraula i una mirada per tal que una dona passés de la visió humana del Jesús de Natzaret a l'acte de fe en el Crist Vivent: MARIA!. Tampoc la resposta d'aquella dona no va anar més enllà de pronunciar una sola paraula. S'expressava l'autenticitat relacional més pregona: (em buscaves:) MARIA! - (et buscava:) RABBUNI!
3. REVELA'M QUI SÓC en el que TU ETS! : Qui de nosaltres no es voldria preparar -PEL DESIG- i poder sentir un dia la veritat del seu propi NOM, gràcies a la Revelació del NOM INEFABLE?, car el Senyor, segurament, m'hauria de recordar -com a un altre Cir- encara no em coneixes. Ara, doncs, Senyor, agafa'm per la mà dreta, i ja només em resta que demanar-te: CONDUEIX-ME TU, SENYOR al secret del teu i del meu Nom!

Julià Maristany, s.j.



tornar a l'índex d'homilies





9 d'octubre de 2005 Vint-i-vuitè diumenge durant l'any

Is 5:1-7
Fl 4:6-9
Mt 21:33-43


“Convidats a la festa del Regne”

1. Introducció
L'evangeli d'aquest diumenge té un agra dolç com l'experiència que tots tenim de la mateixa vida: un casament i una seriosa correcció que fa pensar. Una invitació a viure la plenitud d'una felicitat i un rebuig culpable. I és que l'evangelista sant Mateu, ja en els darrers capítols de la catequesi a la seva comunitat, ens vol posar en guàrdia perquè fem una anàlisi dels nostres comportaments més íntims, quan el Senyor, incansablement, ens crida una i altra vegada.
Convidats a un casament: és la plasmació d'una crida a la felicitat. En el seguiment de Jesús, en la praxi de la nostra vida cristiana, no tot ha de ser cendra, penitència i rostres seriosos i esllanguits. Sap greu comprovar que encara es troben cristians i cristianes que pensen que tot allò que té a veure amb l'alegria de viure, és a dir, el plaer, la satisfacció, la joia, etc., resulta sospitós de dolenteria; si més no, es considera poc virtuós. Sembla que en la vivència religiosa només fossin bones la mortificació i les conductes més aviat repressives. Aquestes persones s'obliden que Jesús sovint va comparar el Regne de Déu a una taula ben parada, a un casament, a la felicitat d'una conversió enmig de brindis i de rialles. Recordeu el cas de Zaqueu, aquell lladre curiós, penedit i generós? Jesús, amb la paràbola d'avui, ens ho torna a repetir: “Jo he vingut a aquest món perquè tingueu vida, i una vida a desdir.” Així li ho deia personalment a Zaqueu: “Avui ha entrat la llum i l'alegria en aquesta casa!”

2. Excuses de mal pagador
Però, quina reacció més estranya! Cridats a saciar la nostra set existencial més pregona, a beure a glops la felicitat perfecta, hem comès un doble mal, com diu Jeremies: “l'hem abandonat a ell, font d'aigua viva, i hem excavat cisternes esquerdades, que no retenen l'aigua.” Sembla que tinguem l'estómac brut perquè consumim “felicitats” que no són saludables, que ens consumeixen per dintre. Ocupats excessivament en els afers de la vida, preocupats obsessivament per moltes coses supèrflues i buides, despreocupats irreflexivament de la nostra salut espiritual, deixem passar les crides del Senyor, que ens convida a seure amb ell a la taula de la reflexió i la interiorització, i fer-la petar en un ambient festiu i serè, que ens permeti retrobar allò que en diem “el sentit del nostre viure”. I llavors comença tot un rosari d'excuses de mal pagador que, i això és el pitjor, acabem de creure'ns-les. Simplement perquè no tenim coratge de mirar-nos als ulls, al mirall de la nostra consciència i preguntar-nos què ens passa, per què “arrosseguem” la vida, perquè la nostra fe està a la UCI, la nostra esperança va a mal borràs i la nostra capacitat d'amor emmalalteix. I, en aquestes circumstàncies, ens resulta més còmode buscar i trobar excuses, no afrontar la realitat, mirar a un altre cantó...
Tots els convidats a la boda manifesten una indiferència, una llunyania i fins i tot un fastigueix sorprenent. Tots tenen coses més importants a fer. Fins i tot “maten les veus” que porten el missatge. És ben cert que molts d'aquests missatgers en la història de l' Església no han estat precisament veus entusiastes de “bona notícia” sinó recordatoris d'una espiritualitat molt poc engrescadora, tremendista i frustrant. Però el missatge de Jesús és clar: veniu a la taula del Regne!

3. Una sorpresa gratificant
El projecte del Regne de Déu no s'interromp, a pesar de la falta d'adhesió dels, diguem-ne, convidats “privilegiats”. La proposta, lluny de ser anul.lada, s'adreça ara a uns nous destinataris, reclutats en les places, cruïlles dels camins, gent desesperada, “vulgar”, de baixa extracció social. Fins i tot, l'Evangeli fa un resum sorprenent: “bons i dolents”. El pla de Déu no fracassa, encara que fracassi la resposta. La sala del casament, que per uns instants es veia buida i freda, es torna a omplir d'exclosos, dels “ningunejats”, com es diu avui, d'aquells amb els quals no s'hi compta.
També sorprèn el final de la paràbola: l'expulsió d'aquell que no ve preparat amb el vestit de noces. Segurament és una manera que Mateu té d'expressar que el pas a l'evangeli, al baptisme (no oblidem que estem parlant dels temps incipients de les comunitats cristianes, que es van nodrir dels nouvinguts del paganisme) s'ha de fer, no a la babalà, sinó reflexivament, amb plena consciència i responsabilitat, no com tants casaments i primeres comunions que són més festes socials que respostes conseqüents a una autèntica vida de fe, festes que “fan bonic” més que celebracions que ens facin més bons i compromesos amb una vida cristiana coherent...

4. Que segueixi la festa!
Paul Claudel va dir un dia aquest pensament extraordinari, que resumeix molt del que hem intentat explicar: “L'alegria i la veritat són una mateixa cosa: allí on hi ha més veritat s'hi troba més alegria. I allí on hi ha més alegria hi descobreixes més veritat.” No podem ser feliços fent la viu-viu, amb succedanis de felicitat. Per això, cadascuna de les paràboles de Jesús, obsessionat pel Regne de Déu, destil.len una joia interna, però al preu d'una sinceritat total, d'una veritat que volem fer. Moltes vegades he pensat que la vida cristiana és una qüestió d'estómac, de bona digestió, de digerir bé els petits o grans esdeveniments que la vida ens ofereix. Esdeveniments que són constants crides del Senyor: unes vegades ens crida a un casament, d'altres a un servei, d'altres a una conversió silenciosa. Ell no calla mai. No el fem callar! I... que segueixi la festa!

Francesc Roma, s.j.



tornar a l'índex d'homilies





2 d'octubre de 2005 Vint-i-setè diumenge durant l'any

Is 5:1-7
Fl 4:6-9
Mt 21:33-43


Les grans paràboles

Seria inacabable comptar totes les paràboles que hi ha a la Bíblia para expressar el missatge de Déu a la humanitat. Déu sempre s'ha manifestat com un gran mestre que vol acomodar-se a la mentalitat dels homes i dones dels diversos temps. I Jesús, el gran mestre, enviat pel Pare als homes i dones, no podia ser d'una altra manera. I la paràbola era un dels seus recursos predilectes. I avui n' hem sentida una que utilitza elements de tota la tradició jueva, d'un poble eminentment agrícola.

I les grans paràboles sovint permeten diversos nivells d'aplicació. I avui ens trobem amb una d'elles que ja Isaïes va emprar. L'hem escoltada a la primera lectura. I Jesús la reprèn per aplicar-la, d'una manera especial al seu moment, però, evidentment amb projecció cap al futur,amb aplicació per sempre.


Déu estima la vinya...

És la gran afirmació i el missatge de fons de la paràbola. I per contra, no obté correspondència. Déu estima la vinya, i per això, la cava, la neteja de pedres, hi planta els millors ceps, la volta d'una tanca, hi construeix una torre de guàrdia i hi cava un cup. Déu ha donat generosament als homes grans i innombrables recursos, naturals i tècnics, molts d'ells encara estem en procés d'anar-los descobrint.


...però no troba correspondència!

I per altra banda no n'obté bons fruits esperats. El poble d' Israel va rebre les predileccions de Déu i, enlloc de ser un poble on hi regni la justícia, hi troba flagrants injustícies; n'esperava bondat, però hi sent el clam dels oprimits. Fàcil resulta l'aplicació de la paràbola d' Isaïes als nostre món contemporani amb grans avenços econòmics i tècnics i, al mateix temps, amb una pobresa cada dia més estesa i més extrema.

I Jesús complementa la paràbola d'Isaïes exposant com els vinyaters, que volen aprofitar-se egoísticament dels fruits, eliminen aquells que els reclamen els fruits per a la finalitat que el Senyor tenia assignada. Precisament això és el que van fer els poderosos amb els profetes, enviats de Déu. I especialment això és el que es va fer amb el mateix Fill de Déu: Jesús de Natzaret.

I la història segueix repetint-se avui en altres enviats de Déu, es diguin Mahatma Gandhi, Luter King, Lluís Espinal o Òscar Romero i tants altres menys anomenats.


També entre nosaltres i en nosaltres!

També la paràbola s'ha d'aplicar a determinats responsables de la gran comunitat cristiana, poble de Déu, que és l'Església, que de vegades , potser no ha eliminat els profetes d'avui, però sí que els ha fet callar.

També la paràbola cal aplicar-nos-la a cada u de nosaltres. Nosaltres hem rebut del gran vinyater, de Déu, tants i tants dons, més dels que ens pensem. Els hem sabut i volgut rendir? O potser només els hem fet rendir pel nostre profit. I ens hem fet el sord als qui, amb tot el dret, ens els reclamaven.

Tant de bo la paràbola d'Isaïes i de Jesús ens ajudin a descobrir les moltes predileccions que Déu ha tingut i té amb nosaltres. I la comunió amb el pa, fruit del gra de blat, i el vi, fruit de la vinya, d'aquesta eucaristia ens ajudin a correspondre-hi.

Francesc Xicoy, s.j.



tornar a l'índex d'homilies