L'Evangeli d'avui te un ressò tràgic: representa el drama del poble d'Israel, destinat per Déu a rebre i escampar arreu del món el seu missatge salvador. A la pràctica no va fer cas de les crides a la conversió que li van fer els Profetes, no els acceptà i finalment acabà matant Jesús el Fill de Déu, el Messies promès, pensant que així donava culte a Déu. Són corprenedores aquelles paraules: Què més podia fer per tu?

        Però no ens hem de quedar amb el que va passar fa segles. Hem d'aplicar les paraules del Senyor a la nostra vida personal i comunitària.
        Déu ens ha donat uns talents: formació, possibilitats de tots tipus... I nosaltres, quins fruits donem? Escoltem els Profetes del nostre temps, siguin persones, siguin esdeveniments, que ens haurien de fer pensar? O potser pensem que és millor no prendre-s'ho massa seriosament i viure més tranquils?
        Recordem les paraules de Sant Pau que hem llegit: Finalment, germans, interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, just, pur, amable, lloable, tot allò que sigui virtuós i digne d'elogi. Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit. I el Déu de la pau serà amb vosaltres. Ho fem tot això? Al menys, ho voldriem fer? O, al menys, reconeixem que estem equivocats i ens volem convertir? O bé ens volem equivocar i neguem la llum del dia?

        A nosaltres, que formem part d'un païs vertebrat en la fe i la cultura cristiana, dins una Europa encara opulent, però envellida en molts aspectes, ens cal reflexionar sobre l'Evangeli d'avui i fer un triple moviment de conversió i reconciliació:

• reconciliació amb Déu: al nostre món, com als vinyaters de l'Evangeli, li va semblar que si matava l'hereu (feia desaparèixer el fet cristià) seria més lliure; i s'ha trobat amb un món deshumanitzat i amenaçat per tot arreu; i, ho digui o no, està espantat. Ës la situació d'aquell fill que va marxar de casa per ser lliure i es va trobar que es moria de gana. Els creients hem de ser ferms en predicar i practicar el camí de retorn al Pare, sabent que ens espera amb els braços oberts.
• reconciliació entre nosaltres: que vol dir acceptació dels altres, lluitar per desfer les divisions entre els creients en Jesús, tan contràries a la seva voluntad i que són escàndol per a les generacions més joves. Vol dir també, enfocar cristianament la seriosa realitat de les migracions i els problemes de convivència que comporta.
• reconciliació amb la natura: amb una consciència ben clara de què vol dir el desenvolupament sostenible, el respecte pel medi ambient, l'aprofitament racional dels recursos naturals, el no llençar les riqueses que Déu hi ha posat, perquè les cultivem, i no perquè les destruïm. Significa fer passos positius per demostrar que el nostre món, per l'acció creadora de Déu i amb l'ajut de la tècnica, te recursos per a alimentar-nos a tots, amb tal que en fem un distribució justa.

        M'agradaria acabar amb uns paraules que Joan Pau II dirigia als joves reunits a Compostela fa uns anys i que crec tenen plena actualitat als nostres dies. Meditem el que demanen de tots nosaltres:
        “Europa, retroba't tu mateixa! Sigues tu mateixa! Descobreix els teus origens; ves a les teves arrels! Reconstrueix la teva unitat espiritual en un clima ple de repecte a les altres religions i a les genuines llibertats”

        Que el Senyor ens ho concedeixi.

Lluís Victori, sj.

Ja pots xiular... que si l'ase no vol beure...

        Resulta que els primers convidats són els primers que rebutgen i reneguen. Aleshores es posa més de manifest la crida del tot oberta i universal que Déu fa a la humanitat a participar de la seva festa. De la seva vida, del seu desig de felicitat i de vida plena. Magnífica ocasió per obrir estretors i alliberar mirades tancades i recargolares sobre elles mateixes. I això ho podem dir a propòsit dels fets històrics i a propòsit de les actituds personals.

        Déu ens convida a la seva festa. I ens ho recorda. Una i una altra vegada. I ens espera. Compta amb nosatres. I fins i tot ens regala el vestit. Ens convida però no ens obliga. El Déu de Jesús és el qui ens ha cridat com a fills – amics. No com a servents – esclaus. Ens ha fet i ens estima lliures. Ens ho vol donar tot. Ell mateix vol abocar-se en els nostres cors. Vol omplir a vessar la nostra copa. Nosaltres som el recipient. On Ell vol fer estada. Però si no volem rebre res d'Ell, si no li obrim el nostre cor, Ell no hi entrarà pas per la força.

        I quan ens tanquem d'aquesta manera, som les primeres víctimes de nosaltres mateixos. Ens intoxiquem amb el nostre propi verí – tancament. Ens auto–segrestem. Ens privem de la vitalitat, del futur, de la festa. Ens tanquem a la vida i ens donem mort nosaltres mateixos.

Al treball i la festa del Regne.

        Tots som cridats. Tots i totes. Tots el pobles i totes les races. Tots els temps i totes les èpoques. Petits i grans. Joves i més grans. D'aquí i d'allà. Tots convidats i convocats. Cal, però respondre a la seva crida. El banquet del Regne és treball i festa. El treball d'aconseguir l'aliment per a tothom. El treball de parar la taula i fer-la atractiva. Ell mateix para la taula. I la festa de la trobada i l'alegria. El Regne és vida. Autenticitat. Justícia. Per a tothom. Treball i festa.

        Una tasca i una festa que va de debò. Malgrat el rebuig dels rics propietaris. Malgrat l'autosuficiència dels enriquits en els seus negocis. Malgrat l'oposició i violència dels violents, que maten els missatgers tot volent eliminar el senyor. I la festa es fa. Amb bons “oficials” i amb dolents també “oficials”. Amb els qui arriben d'hora i els qui arriben més tard. Tots cridats i convidats. Només cal voler entrar...

Mai, però, no entrarem “de gorra”.

        Ell ens ho vol donar tot. Es dóna Ell mateix. Només cal que ens fem recipients acollidors.

Josep Miquel Esteban, sj.

La inèrcia i la puresa no són tan humanes ni tan cristianes...

L'evangeli d'avui...
És d'aquells coneguts en ambients religiosos i també en el món econòmic i social. A Jesús el volen fer quedar malament, el posen en la disjuntiva de decantar-se vers el Cèsar o vers els religiosos jueus. En qualsevol cas quedava malament: o bé antiromà, o bé antireligiós.

Els tributs i els impostos eren recollits per jueus però en nom de l'Imperi Romà. Simbolitzaven l'opressió i el sotmetiment del poble a un poder aliè. Un poble que només volia pagar els seus tributs, els religiosos. Però, per un altre cantó no tenia més remei que fer servir uns diners que portaven la imatge de l'Emperador invasor, el Cèsar, amb una inscripció: “Tiberi Cèsar August, fill del diví August”. Tota una demostració de força i poder barrejada de religiositat.

“Doneu al Cèsar el que és del Cèsar” seria una crida de Jesús a la desvinculació del sistema opressor però des de paràmetres de novetat evangèlica, de no estar implicat fins al coll en els mecanismes que imperen en el terreny econòmic i polític. Podem dir que invita a prendre distància del sistema imposat per no caure fatalment en unes relacions injustes i opressives.

Petites concrecions.

1. “Anar-hi anant, anar-hi anant... ens porten a l'OTAN”.
   En la pregunta sobre el Cèsar o Déu es veuen confrontades dues maneres de veure la vida, les relacions humanes i en general la societat. Jesús no va tenir fàcil predicar el Regne, ni parlar d'un Déu Diferent. I com sabem això li va costar la mort.
   A nosaltres no ens costarà la mort, perquè no ens enfrontem tan seriosament amb el sistema, i perquè aquest és més sibelí, més “sub angelo lucis”. No és tan fàcil fer-li front ja que l'enemic no és tan visible ni tan evident. Actualment és més fàcil caure en la temptació de “l'anar fent”, que equival a no fer res, i justificar-se amb facilitat.
   No podem negar que és molt difícil estar sempre vivint “a la contra”, i no caure en les seduccions del “mercat” en el que tot se'ns presenta com avantatge i guany. Però Jesús ens invita a no defallir, a no creure en falsos messianismes. A no creure que el Regne arribarà per inèrcia, seguint els postulats del sistema econòmic, tot fent de la fe un tema privat que no afecta les meves transaccions comercials ni el meu ús del diner.
2. “Qui oli remena els dits se n'unta”
   La pregunta que li van fer a Jesús també ens la fan avui a nosaltres: amb qui estàs? Amb els bons o amb els dolents? En altres paraules més actuals: amb els qui manen a Madrid o amb els qui maten innocents, amb el Bush o amb el terrorisme. Amb tot lo que diu el Papa o contra el Papa, amb un grup eclesial o amb l'altre. Amb els qui tenen professions de caire social o amb els qui mouen diners i fan política, amb el sistema capitalista o amb els moviments antiglobalització.... però resulta que ningú no té la veritat absoluta, ni ningú estar lliure de pecat!
   Jesús no va caure en la trampa, i ens avisa amb la seva actitud del parany de posar-se d'un cantó o de l'altre de manera excloent. Una gran temptació amb dues cares és: demanar fidelitats absolutes als que ens envolten per tal de no plantejar-nos aspectes conflictius; i segona, demanar respostes clares i diàfanes a situacions molt complexes i difícils, que sota capa d'eficàcia i decisió provoquen injustícia i divisió.
   Segurament l'Església jeràrquica i en general els cristians no hauríem de parlar tant de puresa i recta intenció com d'acceptació del risc, reconciliació i lluita pel Regne. El seguiment de Jesucrist no van tan lligat a unes idees i falses separacions com a una actitud i un fer, com ens diu la segona lectura: “la vostra caritat no es cansa de fer el bé i la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor, aguanta les adversitats”.

• Davant d'un sistema econòmic tan seductor, com hi lluitem? Quins són els enganys que més ens sedueixen? Quina és la nostra esperança real en moments de desencís o desànim? És Jesucrist Algú personal i proper en qui recuperar forces?
• Quantes vegades demanem fidelitat cega als que ens envolten? Som dels que pensen que “o bé estàs amb mi o estàs contra mi”?
• Com compagino la fidelitat a l'Evangeli i el respecte als no creients?
• Accepto i em relaciono amb diferents tendències polítiques, econòmiques i eclesials, sense imposar els meus criteris com a únics i definitius?

Eduard Fonts, sj.

Acolliment/rebuig

No estimem prou. Sovint entristeix i apura descobrir gestos ben poc amables (fins i tot en les relacions dins la mateixa Església i les comunitats religioses), la manca de senzillesa, com de seguida es pensa malament i es fa poc per tal de veure la intenció, sovint bona, de l'altre.

Avui les lectures ens parlaran del bon i del mal acolliment que hom pot reservar a Déu i als homes, d'obertura i de tancament:

• pel que fa al germà (col·lecció de les lleis més antigues de l'Èxode)
• del cristians de Salònica, respecte a la Paraula de Déu (Pau)
• dels fariseus envers Jesús (Evang.), en una controvèrsia.
• Al Salm confessa el creient, amb joia, com s'ha adherit al Senyor.
• Volem, oh Déu, fer cas de les teves paraules! (Al.lel)

1. Veig clarament a les lectures una contraposició de dues actituds de sempre de l'home = acolliment i rebuig i una recerca d'unitat a l'existència.
   
   a) Uns homes s'acostaren a Jesús per tal de temptar-lo i veure si el podien agafar en una paraula (com l'ocell en la trampa del caçador). ¡Quina misèria tan gran aquesta d'anar al mateix Déu –o a la seva imatge, que són els homes– amb la dolenteria al cor! ¡Quants cops som incapaços d'escoltar i d'aprendre per aquesta raó!: és que ens hem tancat a la Llum, a la Veritat, a l'Amor..!
   b) i, en contrast,
   - l'alegria de Pau, a compte dels cristians de Salònica, perquè acollíreu la Paraula de Déu –tot i que va ser amb moltes adversitats- però plens del goig de l'Esperit Sant i, així, per tot arreu, parlen de la vostra conversió.
   -És, per damunt de tot, magnífic l'acolliment que Déu reserva al clam dels immigrats i dels pobres que viuen amb tu (els tenim al costat). Aquest amor tan gran del Senyor ens ha d'ajudar a no maltractar ni oprimir ningú, a no exigir els interessos i a no ser explotadors com fan els usurers.. = contraposició del no i del sí.



2. El que recull l'Evangeli respon a una qüestió que preocupava força als jueus d'aquell temps: Tenen tots els manaments i preceptes la mateixa importància? Existeix una jerarquia? Basada en què?
   
   També en nosaltres sentim una ànsia de donar unitat a la vida, d'allunyar la dispersió que ocasionen els innombrables deures morals, les múltiples activitats; ignorància d'un ordre de valors que ens assabenti del que de debò importa.
   No abunden els experts en aquest art i –aquells que ho siguin- bé es mereixen el títol de mestres. Uns que han descobert i ens ajuden a intuir que la vida cristiana és una cosa molt senzilla, gairebé que és una sola cosa.. Tenir, però, en compte que algunes preteses unitats no ho són, car van en contra del propi home i, per això, van igualment contra Déu; vull dir quan destrueixen d'altres valors o obliden coses importants: és el cas de tants reductors de l'home (psicòlegs, filòsofs, homes d'acció... que simplifiquen –per pobresa o per limitació ideològica- (fent l'home menys del que és = ésser capaç de Déu)
   
   Jesús és l'autèntic i el millor Mestre en unitat: Ell aconsegueix brillantment el que sembla més difícil: integrar tots els valors sense negar ni un de sol = és la virtut que desarma i enamora en la seva Persona, en el seu exemple i doctrina. És el que hauríem de saber verificar en l'estudi del N.T., per tal d'arribar a l'argument i a la prova més subjectiva.
   
   Ell –J.C.- per tal de respondre a la dispersió dels 615 preceptes de la Llei jueva contemporània i els innombrables costums introduïts pels rabins, se'n val d'unes paraules per expressar l'essencial que reciten cada dia el creients d'Israel i que es posen al front i a la mà (filactèries) = el shema Israel (escolta Israel), com a confessió de fe: escolta, Israel, estima el Senyor, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament = amb tota la interioritat de la persona.
   
   ESTIMAR. ¿què pot significar estimar Déu?
   • No es tracta pas d'un exercici emocional,
   • sinó d'una decisió profunda de la voluntat, polarització lliure i serena de les actituds i activitats.
   • es tracta d'un descentrar-se per tal de centrar-me en Crist, font de l'ésser d'on brolla el sentit i la vida.
   • La veritat d'aquest amor radica en la seva totalitat, que elimina dispersions: amb TOT el cor (la interioritat), amb TOTA la teva ànima (la vida), amb TOTA la teva ment (el criteri i el judici –poc o molt- que tingui) : en una paraula, amb l'ofrena de totes les energies vitals.



3. Cal, però, descobrir l'originalitat de Jesús enfront de qualsevol altre mestre: aquest amor totalitari de Déu, només és autèntic quan es tradueix i es reflexa en estimació al proïsme o, millor, al germà (versió cristiana de proïsme) = saviesa de la 1ª lectura: el germà que Déu estima.
   
   Jesús és del parer –i ho confirma l'experiència- que s'ha de començar sempre per L'AMOR DE DÉU aquest és l'únic fonament que aguanta si vull estimar el germà –sovint sembla impossible aquest amor, o que no se'l mereix–. El fonament que sempre aguanta és el d'estimar el que Déu estima.., i com Ell.En aquest sentit s'entén l'elecció de la 1ª lectura: No maltractis ni oprimeixis els immigrats.., ni cap viuda ni cap orfe. Si alcen a mi el seu clam, jo l'escoltaré. Fes-ho per agraïment: tu vas ser, també, immigrat... perquè jo sóc Compassiu. I el mateix es diu, aplicat a l'usurer i a l'explotador del germà:
   
   En adonar-se que ens costa tant estimar sense cansar-nos, la gran matèria de la pregària hauria de ser precisament demanar aquest amor, capaç de vèncer les moltes adversitats, de que parla Pau als Tessalonicens, de vèncer el cansament que ens provoca la resistència del nostre cor a deixar de banda l'egoisme, de vèncer el desencís que, també, s'empara de nosaltres quan comprovem que aquest germà –que he d'estimar i que Déu estima– és mesquí i feble com ho sóc també jo.

Julià Maristany, sj.