Del cor bunqueritzat al cor que reparteix
Encara va de diners com els darrers dies, quan ens hem escandalitzat amb el cas d'un Administrador corrupte, i on se'ns deia: "feu-vos amics amb el diner d'iniquitat"... la manera de blanquejar-lo és repartir-lo als pobres. D'això els fariseus "que eren amics dels diners, se'n reien". Seguidament vèiem un home, Epuló, que havia bunqueritzat el seu cor perquè no hi entrés cap pobre; i Llàtzer a la porta dels palaus del ric. També hem vist un altre home ric, bona persona, que volia seguir a Jesús però que no acceptava deixar "la bossa": la reacció de Jesús era la dita del camell i l'agulla; tanmateix, se'ns afegia "allò que és impossible per als homes és possible per a Déu.
Ara veurem com la trobada amb Jesús es capaç de trencar els cors bunqueritzats i fer que el ric reparteixi: això sí que és un miracle fort del Senyor...!

Lluc, un gran narrador, ens munta una preciosa escena en cinc flashos.

1. 1.- Jericó. Som ja a pocs quilòmetres de Jerusalem, és la darrera ciutat del camí, una ciutat de frontera i per tant amb bona oficina per a recaptar impostos i els drets als mercaders.
2. 2.- Un home baix d'estatura en tot sentits, roí... però en el fons envejat, objecte de ressentiments dels altres jueus que no s'havien venut a l'imperialisme. Per això s'ha refugiat en l'acumulació. Té el que els altres envegen, i que ell no necessita ni el satisfà perquè viu insatisfet de si mateix.
3. 3.- Vol veure a Jesús, sense ser massa vist, ni fer espectacles... No té manera que li deixin un tros d'espai, no ho pot demanar, la gent no es fa amb els publicans, no parla amb ells. Al final no té més remei que pujar a un sicòmor. Pujar a un arbre trenca la dignitat de la seva categoria.
4. 4.- En canvi Jesús el mirarà amb plena consciència, sabent el que significa fixar-se en aquesta mena de gent i el poc que agradarà als pietosos jueus. Cal veure els ulls i el cor de Jesús davant els inferns interns del publicà que semblava que ho tenia tot i que era secretament envejat. Zaqueu, un xic ridícul a dalt del sicòmor, (es situa, com el publicà de la paràbola, al fons del Temple).
5. 5.- Ens ho esperàvem, la crítica habitual...! Ha estat Jesús qui ha pres la iniciativa d'adreçar-se a un publicà de nota, no li fa res de l'escàndol. I un cop més la trobada commociona el fons del cor. El cor de Zaqueu s'ha vist desbordat: "el Mestre dina a casa meva!". Jesús, com el pare del Fill Pròdig, en cap moment no li retreu res, s'alegra de menjar un cop més amb publicans i pecadors, trencant el que és "religiosament correcte"..
6. 6.- El miracle. Quan fa uns diumenges veiem el cas de l'home ric que no volia deixar la bossa per seguir Jesús, el Senyor deia: "Què n'és de difícil que un ric entri al Regne!", la gent espantada preguntava: "Així doncs qui es podrà salvar!". Jesús contestava que el que era impossible per a l'home era possible per a Déu. Ara el cor de Jesús ha trencat totes les durícies del cor de l'home ric: ara Zaqueu utilitzarà el "diner injust" per a guanyar l'amistat dels pobres que són els qui seuen al convit del Regne. La pedagogia de Jesús no ha estat renyar, sinó acollir a fons perdut, creure en el cor del pecador, més enllà de dels seves virtuts i mèrits.

Francesc Riera, sj

tornar a l'índex d'homilies

Sir 35,12-14. 16-18
2Tim 4, 6-8. 16-18
Lc 18, 9-14

"Gràcies a Déu que jo no sóc com els altres, no sóc com aquests pobres desgraciats"
Hi ha un fariseisme que en nom de Déu predica resignació als febles, però no predica justícia als poderosos.

La paraula fariseisme la tenim sovint a la punta de la llengua en el nostre vocabulari a l'hora de judicar el nostre proïsme. No cal dir que la seva accepció negativa té a veure amb la paràbola de Jesús que llegim a l'evangeli de Lluc. Hi ha dues maneres de sobresortir i enaltir-nos personalment en el nostre entorn, subratllat les pròpies qualitats o rebaixant les del proïsme. Jesús recrimina sense contemplacions aquesta manera de procedir en el relat d'aquells dos homes que va anar al Temple a resar.

"Jo no sóc com els altres",
ni la meva família, ni el meu poble ni la meva nació. Implícitament venim a dir que nosaltres som els bon i els altres els dolents. Que la nostra -o la meva- manera de parlar, de sentir, de actuar és la bona. Els altres n'estan exclosos. Fins i tot dins de l'Església segreguem els qui no tenen l'ortodox ADN de la veritat eclesial. Així es el fariseisme de tantes persones que pateixen la malaltissa necessitat de justificar-se a base de rebentar i desacreditar els altres. Aquest comportament és fariseime pur i dur. La pregària d'aquestes persones, no és pregària. Des d'aquesta instància no s'entra en contacte amb Déu.

Vaig llegir fa poc temps un mena de radiografia, una mica cínica o caricaturesca, de les nostres converses que presentava aquesta distribució: 5% d'idees interessants, 20% de vulgaritats i el 75% restant de murmuracions. El cor no es purifica pas bo i criticant els altres, sinó rentant-lo un mateix. Dissortadament, el fariseisme es dóna també a l'Església, tampoc els cristians ens hem desempallegat de dir mal dels companys de feina i dels germans de fe. Amb aquesta estructura social i eclesial no podem apropar-nos a pregar.

Pregar és posar la pròpia vida davant Déu, que ens estima tal i com som, no tal com nosaltres voldríem ser o haver estat. No vulguem ser el que no som. Déu ens coneix massa bé. Pregar és posar-se davant Déu sense disfresses. No més en la mesura que rebutgem el fariseu -disfressat de sinceritat- que portem dintre, podrem ser perdonats, com el publicà de la paràbola.

Josep M. Gispert

tornar a l'índex d'homilies

LES ESCRIPTURES ORIENTEN LA PREGÀRIA

Llegir l'Evangeli

Avui se'ns presenta un doble enaltiment a les lectures:
      a) de les Sagrades Escriptures que, tal com a 2 Tim, 2ª lect., ens van educant el sentit religiós si els hi donen confiança: el consol de les Escriptures d'Hebreus.
      b) de la Pregària que, amb valentia i imaginació, presenta la 1ª lect. com a una mena de batalla guanyada a la incredulitat i al pes del cansament en la vida: fantàstica imatge d'un Moisès com a intercessor -les mans alçades, a la Muntanya, amb una pregària perseverant- en tant que en el pla, Josué i els seus lluiten contra els amalequites. El Salm 120 fa l'elogi de la pregària, en tant que Lluc concreta la finalitat de la paràbola: cal pregar sempre sense perdre mai l'esperança.

1.- Aquests fets de la batalla contra els amalequites i de la pregària de Moisès a la muntanya foren escrits uns 200 anys després de l'esdeveniment, mitjançant el record mantingut per la tradició oral, de la gesta de l'Éxode (literatura èpica). Els episodis es modifiquen un xic en la forma, mantenint la fidelitat essencial:
      -UNA MUNTANYA (turó) i, en ella, un home excepcional = MOISÈS, convençut de que la força no radica en les pròpies capacitats de líder, ans en les mans alçades i la mirada fita en el cel = en saber respondre a la comunicació divina, que mira Israel amb amor.
      -UNA PREGÀRIA que, de cap manera, no vol dir evasió del que anomenen la realitat = a baix es lluita de valent i, alhora, també
      -L'ORANT es l'home o la dona que combaten, doncs a Déu no el veiem, i ens fatiga que pugui semblar sord o el mateix pas a una altra galàxia ja ens resulta feixuc.
      -LA COMUNITAT es mostra convençuda de la necessitat d'una tal simbiosi de totes dues lluites, de manera que delega en 2 membres qualificats que l'aguantin els braços fatigats.
Amb tot això confessen que el rol de l'orant és el més decisiu en la victòria contra els enemics.

2.- El Salm 120 complementa bé el relat de l'Èxode, i ens indica com les pors i la desesperança s'han de dur a la pregària: El guardià d'Israel mai no s'adorm, sempre vigila.

Context de civilització primitiva: LES MUNTANYES = lloc dels deus - MURALLES = amb portes i vigies - EL SOL de Palestina i els maleficis de la LLUNA. Religió popular i els seus mites (Alço els ulls a les muntanyes...!)

I arribem ara a l'eterna qüestió: On hauria d'invertir el capital de la meva esperança i del meu treball?: (¿A les muntanyes, les que siguin, trobaré el suport?) - El Missatge revelat vol que ens concretem en les dues dimensions vàlides, que avui representen Moisès i els qui a baix lluiten, i
      -tal com ens hauríem de prendre molt seriosament l'HOME, cal que mirem constantment Déu i
      -com ens hauríem de prendre molt seriosament DÉU, s'ha de tornar sempre a l'home (aquí simbolitzat per la lluita i la defensa) tant estimat del Senyor.
No descafeïnem el missatge: cal i s'ha de recórrer al Guardià d'Israel -sempre el trobarem disponible- i, igualment, perquè la nostra acció (necessària) sovint es queda curta.

Que no ens avergonyeixi aquest ensenyament, ni tinguem massa por de les burles (dels propis cristians!).. Que els altres segueixin llur camí.. el meu, però és aquest: el desenllaç dirà qui tenia raó.

3.- Agraïm que del mateix Crist ens vingui el següent ensenyament ben necessari, per cert: Jesús deia aquesta paràbola per tal d'ensenyar-nos que hem de pregar sempre, sense perdre mai l'esperança (Evangeli de Lluc)
Agraïm que la primitiva Església sintonitzés ben aviat i registrés l'exhortació com a resposta a llur problemàtica més urgent = Déu farà justícia als seus elegit que li reclamen de nit i de dia.

La urgència dels problemes d'aquests cristians era gran, tal com ens passa a nosaltres.. i, de moment, tampoc la justícia divina no es feia palesa = molts d'elles eren esclaus, morien sense que ningú els solucionés els problemes materials o llur situació i, aparentment, tot semblava donar raó als seus opositors i al ròdol burleta dels descreguts (Salm 1)
Malgrat tot, es refiaven d'aquesta paraula i la creien vàlida i PREGAVEN, no pas perquè pensessin que a Déu se l'hagi de convèncer d'alguna cosa, sinó perquè nosaltres necessitem -i molt- descobrir com ell condueix la realitat, que mira i resta present, que ens vol atorgar llum i força per tal que no ens desanimem malgrat la cruesa del que anomenem la realitat.

El creient -seguidor del reeiximent d'un Crucificat, pot assumir que ara no es vegi el complet panorama i el final d'una difícil situació.. Posa en Déu la confiança, el deixa fer ni que, també, dipositi el granet de sorra que se'l demana. Prega i suplica forces i empenta, per tal de no cedir a la fatiga i continuar. Això sembla feixuc i hom pot entendre el desànim (fins i tot de la sensibilitat i consciència humanes de l'home perfecte, Jesús i, lògicament de la nostra). ¿Sabrem perseverar? ¿Trobarà el Fill de l'home aquesta fe sobre la terra?

4.- Coronem ara tot el que s'ha dit amb aquest meravellós elogi de les Escriptures (2ª lect.):

      Tenen el poder de donar-te la saviesa que duu a la salvació a través de la fe en JC.
Tota l'Escriptura és inspirada per Déu i és útil per a ensenyar, convèncer, corregir i educar en el be, perquè l'home de Déu sigui madur, sempre a punt per a tota obra bona.

D'aquí es segueix la responsabilitat de PROCLAMAR-LA en tot moment, tant si és oportú com si no ho és, mirant de convèncer, reprenent i animant esperant amb tota paciència, com un mestre que sap ensenyar.
Es tracta del que la carta als Hebeus anomena el CONSOL DE LES ESCRIPTURES: el copsen i experimenten tot aquells que s'hi arrisquen.

Julià Maristany, SI

tornar a l'índex d'homilies

Gràcies: la paraula

Una de les paraules que, d'entrada, té un sentit molt positiu i que sembla sonar bé a les nostres oïdes, quan la sentim, és la paraula "gràcies".

Però, com acostuma passar en moltes paraules, aviat poden adquirir un sentit ambigu. Tot dependrà del context i del to amb què s'expressi. De vegades es diu amb to irònic. I la ironia trasbalsa el seu sentit positiu. I es converteix en una expressió de menyspreu i ofensiu.

També es diu "gràcies", especialment en determinats serveis públics o empreses comercials que ho tenen com a norma establerta, per mostrar-se educats i simpàtics.

Gràcies: l'actitud

Però quan la paraula "gràcies" va acompanyada d'una actitud de reconeixement sincer de l'esforç o l'estimació que l'altre hi ha posat en el servei fet, passa a tenir un sentit positiu i reconfortant. I aquesta actitud es visualitza no solament amb la paraula, sinó també amb el gest o amb la mirada.

Gràcies: la resposta

Hi ha també la paraula "gràcies" que mou a la resposta, a la correspondència pel favor rebut. És aquella paraula que compromet i que estimula a satisfer la possible necessitat de l'altre i a complaure els seus millors desigs.

Gràcies: l'acte de fe

Finalment hi la paraula "gràcies" que porta a la resposta de compromís i de correspondència amb tota la persona. És la paraula gràcies que va acompanyada d'un acte de total confiança i entrega. És l'agraïment que cal expressar solament a Déu. És un acte de fe.

Un samarità, altra vegada

I una altra vegada, avui, és un samarità el que posa Jesús com exemple. En aquest cas, com exemple de l'agraïment més sincer i total. És un samarità, un "heterodox", el que té la clara visió del que ha rebut i, sobretot de qui ho ha rebut. Per això expressa el seu agraïment de la manera més sonora ("amb grans crits"), amb el gest més espectacular ("es prosternà amb el front fins a terra"). I ho fa davant de Jesús reconeixent la seva divinitat ("donant glòria a Déu"). És l'agraïment com a acte de fe.

El nostre agraïment

Molt sovint les nostres pregàries són plenes de la paraula "gràcies". Quan la pronunciem, és una pura paraula educada o interessada? Hi ha en ella una actitud de sincer reconeixement? Sóc conscient que l'agraïment comporta correspondència? Tinc la visió clara que tot ho rebut de Déu i que per tant em dec a Ell i a tot el que Ell em demani? Quan dono gràcies a Déu, faig un veritable acte de fe?

L'agraïment de Jesús

Gairebé totes les pregàries, que l'evangeli posa que Jesús va fer, són d'agraïment al Pare. I certament el seu agraïment va anar acompanyat de l'entrega generosa i total al desig i a la causa del Pare: l'anunci de la bona nova, l'alliberament de l'opressió i de la marginació i de la salvació total de la humanitat.

L'eucaristia: acció de gràcies

L'eucaristia és la presència renovada d'aquesta acció de gràcies de Jesús al Pare, a la qual nosaltres ens hi hem d'unir. I la comunió amb Ell per mitjà del pa i del vi ens compromet al profund agraïment que ens ha de portar a correspondre-hi tot lliurant-nos totalment al que Ell ens demani.

Francesc Xicoy sj

tornar a l'índex d'homilies

1. El perquè d'una pregunta

Us he de confessar que sempre m'ha intrigat, saludablement, preguntar-me pels motius que van provocar als deixebles fer aquest comentari confidencial a Jesús: "Senyor, dóna'ns més fe!" I com que l'evangeli suposa que tenim imaginació i que, a més, l'hem d'aplicar a les nostres situacions actuals, podem legítimament pensar que potser el grup estaria en una d'aquestes típiques "hores baixes", mandroses, insensibles, rutinàries. Sí, tot i estar al costat de Jesús, els Dotze i els seus acompanyants, sentirien la mossegada de tota petita o gran crisi de fe, d'esperança, de no veure-ho massa clar, de no acabar d'entendre el tarannà de Jesús, tot veient ja els primers núvols en l'horitzó de la seva trajectòria...

Potser els messianismes sempre neguitosos - un corrent ambiental que proliferava amb molta facilitat en un poble sempre dominat pels invasors -, potser l'aparent ineficàcia de les actuacions de Jesús, la falta de sintonia en l'entorn del Mestre, la manca de resultats tangibles. Com que no hi havia tele en aquell temps, no van poder veure un "telediari negre", un d'aquells amb què de tant en tant ens "obsequia" la situació del món, ens fereix, amb tota la càrrega de negativisme. Però, més enllà de les nostres suposicions, el que sí és cert és que mai fa mal aquesta pregària: "Senyor, dóna'ns més fe!"

2. Demanar més fe

Sobretot una fe empeltada d'esperança, que ve a ser com la fe viscuda dia rera dia, sense defallir. Hem sentit dir tantes vegades que la fe és un do de Déu - i ho és! - que ens hem oblidat d'altres aspectes que també li són propis, i que ens toquen més a nosaltres: la necessitat de enfortir-la, de conrear-la, de contrastar-la amb els criteris del món, de purificar-la de contaminacions subtils, de discernir-la a la llum de l'esperit de l'Evangeli. Aquesta fe, germana bessona de l'esperança, proporciona al creient una força que li permet veure el món amb uns altres ulls, gairebé "miraculosos". Per això Jesús, posa la imatge de "traslladar muntanyes, arrancar de soca-arrel un gran arbre". Es compleix aquella pregària: "Senyor, només tu pots fer l'impossible, però em demanes que jo faci tot el possible!"

No estem acostumats a viure en aquest risc constant. No acabem de pair que, quan s'ha acabat l'hora dels nostres esforços (els que posem al servei de fer un món més humà i digne), comença l'hora de Déu, que té una altra agenda, un altre esquema del que és eficaç o no ho és, del que és fecund o no ho és. Per això la necessitem, aquesta fe, per saber "veure-hi clar", més enllà dels "passadissos foscos de la nostra quotidianitat", com deia aquell.

3. Els drets i els deures

Amb una paràbola, molt pròpia de l'època de Jesús, on els servents i serventes no eren tractats encara com si fossin "de casa" (recordeu la paràbola de Lluc, en què els criats són els que ho preparen tot per a la festa de la tornada del fill), Jesús ens ve a dir que ser fidels a complir amb la nostra obligació, és el que ens toca de fer. Allò que Sant Ignasi en els Exercicis proclama com el principi i fonament de la vida de tot cristià o cristiana: servir el Senyor, servint els altres, servint-se de les coses de manera correcta. Sense renunciar evidentment a la consciència de sentir-nos davant de Déu com fills i filles, que compleixen la voluntat de Pare. Aquest és el nostre deure, un deure que l'amor confiat i lliure fa molt més suportable.

Aquest és el nostre "deure", un deure que hem de renovar cada dia quan ens llevem. M'agrada el pensament de Gandhi, que enmig de tanta duresa de drets i obligacions com les que va viure ell en la seva profètica vida, un dia se li va escapar aquest pensament gairebé poètic: "La gent s'arregla cada dia el cabell; ¿per què no s'arregla també el cor?" Arreglar-se cada dia el cor, vol dir sembrar-hi llavors de fe-esperança, regar-ho amb la pregària feta des de la fe; motivar-se perquè la nostra vida sigui un servei a Déu i als germans.

En una societat en què els drets estan sempre en boca de tothom, més que no pas els deures, potser el que ens cal és fer aquella síntesi de vida que es podria formular, sense ganes de fer cap joc de paraules, així: "El nostre deure és respectar els drets dels altres." Però, com va dir Jesús en una altra ocasió als seus íntims: "Trobarà llavors tanta fe en el món?". Senyor, dóna'ns una mica de fe per viure servint-te i servint els altres. Amen.

Francesc Roma sj

tornar a l'índex d'homilies