| 26 d'octubre de 2003 |
Títol de la pel·lícula: “Els 5 esglaons de la fe”
L'argument
Bartimeu és cec, captaire i s'està assegut vora el camí.
Jesús passa per la seva vida. Bartimeu recobra la vista, es desprèn del seu mantell i es posa en camí.
Els actors
Bartimeu: el protagonista, la història de la seva crida a seguir Jesús pel camí pot ser la història de qualsevol de nosaltres.
Els típics pilotes: són els “incondicionals” del Mestre. Farien qualsevol cosa per fer-li la pilota, encara que siguin coses contradictòries. Tant bon punt fan callar Bartimeu perquè emprenya, com el conviden amb tota la pompa a aixecar-se perquè Jesús el crida. Queden ben retratats!
Jesús: Discerneix el crit de Bartimeu enmig de l'aldarull de la multitud i de l'adulació dels “incondicionals”. Jesús ha heretat del seu Pare la mateixa finor d'oïda : “El clam del meu poble ha arribat fins a mi...” (Ex 3,7). Jesús és el sacerdot veritablement compassiu, “ja que ell mateix experimenta per totes bandes la feblesa” (Hb 5,2).
El guió
Primer esglaó: “començà a cridar”
Bartimeu va sentir dir que Jesús passava i començà a cridar. En el límit de la vida i de la mort, en el límit del sense sentit, només ens queda el crit. Hi ha qui ha perdut fins i tot la força i els motius per cridar. Hi ha qui ha traspassat el llindar de la desesperació i experimenta ja la mort prematura que suposa la resignació. Jesús desvetlla de nou la possibilitat de cridar, d'aixecar la veu malgrat el soroll de fons que tot ho uniformitza, que tot ho anivella. Jesús allibera la possibilitat de cridar “més fort encara”, per molt que molesti i que no estigui ben vist. Jesús ens recorda que hi ha coses que “clamen al cel” i que el cel està disposat a escoltar-les. Jesús ens recorda també que no tots els crits són iguals: enmig de la cridòria ambiental, qui tindrà orelles per escoltar el crit que surt d'un cor esquinçat: “Fill de David, tingues pietat de mi”? Només aquell que s'ha deixat abans esquinçar el cor pel dolor dels altres.
Segon esglaó: “llençà el mantell”
Bartimeu no es queda instal·lat en el crit. El crit és només el primer esglaó, cal seguir pujant. Cal abandonar la posició fins a cert punt confortable del qui se sent sempre la víctima. El mantell simbolitza la seva condició de captaire, allò que el lliga a la almoina ocasional dels passants. Bartimeu viu de la llàstima que és capaç de provocar en els altres. Quant més gran és la llàstima, més substancial és l'almoina. La llàstima commou un moment, però no transforma. No transforma ni al que la sent ni al que la provoca. Bartimeu no necessita una almoina més, Bartimeu necessita sortir de la seva prostració i de la seva ceguesa. Bartimeu comprèn que Jesús pot donar-li el que necessita de debò, per això no li demana almoina sinó misericòrdia: “tingues pietat de mi”. Si el mantell era la cadena que lligava Bartimeu a la llàstima dels vianants, Jesús li dóna el coratge per alliberar-se'n definitivament.
Tercer esglaó: “es posà dret d'una revolada”
El pas de la posició horitzontal a la posició vertical és el gest cristià per excel·lència. És el gest també de l'adoració, encara que sembli paradoxal. L'adoració s'expressa amb un gest d'inclinació, d'abaixament, de posar-se de genolls, d'ajupir-se..., però aquest és només el primer moment de l'adoració. El moment més important és el que ve després: el moment d'aixecar-se, de redreçar-se, de posar-se dret. Amb l'adoració celebrem que Algú ens ha alliberat i ens ha redreçat. Pensem en el relat del fill pròdig: l'adoració comença amb el gest d'abaixament del fill, però només agafa sentit amb l'abraçada del Pare que el redreça i li recorda que no és un servent sinó un fill. Déu ens vol abraçar i per això ens vol dempeus, a la seva mateixa alçada. En l'adoració no som nosaltres qui ens inclinem davant de Déu, és ell qui s'inclina davant nostre; no celebrem el nostre abaixament, sinó l'abaixament de Déu: Déu s'inclina per aixecar-nos!
Quart esglaó: “hi veié”
El crit s'articula en una petició. El crit esdevé paraula, comunicació, comunió. Com una nova creació, Jesús modela la paraula en el cor de Bartimeu a partir del fang informe del crit: “Que vols que faci ?” Bartimeu acull l'alè de vida de Jesús per respondre, ara ja com a criatura nova: “Fes que hi vegi”. Bartimeu comença a veure abans de veure. La fe ens dóna ulls per veure abans de veure. La petició és una conquesta de la fe i la visió és la seva culminació. La fe porta la llavor de la seva plenitud, ja que “creure és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem” (Hb 11,1). La fe ens dóna ulls per veure, no només allò que esperem, sinó allò que hem estat. La fe ens dóna una mirada nova sobre la nostra pròpia història. La rebem de nou, no sublimada, però sí transfigurada. Les cicatrius no desapareixen, segueixen recordant la ferida, però ara recorden sobretot l'acció d'Aquell que “tanca totes les ferides i embena totes les nafres" (Jr 30,17). De cop, les cicatrius esdevenen la topografia que marca el pas de Déu per la nostra vida.
Cinquè esglaó: “el seguia pel Camí”
Recordem que, en un primer moment i en context de persecució, els cristians van ser anomenats els “seguidors del Camí” (Ac 9,2+). Bartimeu no sap encara cap a on condueix aquest Camí. Aquest episodi del cec Bartimeu marca en l'evangeli de Marc l'entrada de Jesús a Jerusalem. El perfil de la creu es destaca cada cop més clarament a l'horitzó. La pel·lícula no ens diu si Bartimeu va seguir el Camí fins al final, o bé si la pendent se li va fer massa feixuga en un determinat moment. I nosaltres, fins a on estem disposats nosaltres a seguir-lo, aquest Camí? Això tampoc no ho diu la pel·lícula. Ens toca a cadascú de nosaltres de completar l'argument de la nostra vida; això sí, amb la confiança que ens dóna tenir Déu com a co-guionista.
Marc Vilarasau sj
| 19 d'octubre de 2003 |
1. Avui a Jesús se li degué escapar el riure interiorment
Un xic divertit, un xic amargat amb els seus deixebles els diu: “no sabeu què demaneu...!”. Estem pujant a Jerusalem. Jesús ha deixat Galilea, on dintre de tot estava prou protegit, s'ha jugat el tot pel tot, i està pujant a Jerusalem a proclamar també allí el Regnat de Déu. En aquest camí les reflexions que fa Jesús tenen un bon to de radicalitat. Diumenge passat ens parlava de l'home ric convidat a deixar la bossa per poder seguir a Jesús ben lliure. En el camí els va repetint (ho farà tres cops) “ep: sigueu conscients del que fem, poden matar-nos!” Jesús clarivident intuïa i temia la mort. I mentrestant els deixebles estan a la lluna. En el camí només pensen en grimpar, uns “vulgars trepes”
¾ “Jesús ja som a prop de Jerusalem –li diuen els germans Zebedeus– que el meu germà i jo siguem el primer i el segon ministres del Regne, que seguem a la teva dreta i a la teva esquerra.” (Mateu: ho suavitza i diu que fou la mare dels Zebedeus que ho va demanar per als seus fills, a la mare se li pot perdonar).
Estan preocupats pel repartiment de les carteres ministerials del Regne de Déu. S'ho degueren parlar entre ells i al final es decideixen, cal avançar-se i presentar mèrits.
I els altres 10 reaccionen amb enveja per no haver tingut ells abans la idea lluminosa; es col·loquen al mateix nivell. Tràfic d'influències, intrigues de palau, la llei del fort...
Cal imaginar el cor de Jesús comprovant què poc han entès els seus amics, ara que ja són a pocs quilometres de Jerusalem.
2. Tan real com la vida mateixa
Quan Marc ho escriu recull l'ambició de poder dels deixebles de Jesús a l'any 30 i la dels grimpadors de la primera església. L'ambició, l'eròtica del poder que ens acompanya fins avui. Diem “servir”, però a cops no gratuïtament sinó per “pujar”, perquè “em tinguin”, m'ho agraeixin, em considerin...
Tanmateix en el camí cap a Jerusalem anem comprovant que el deixeble no és qui “ho fa tot bé”, el “sant”, sinó qui, malgrat tots els seus errors “segueix”.
Avui a Jesús se li degué escapar el riure interiorment. Un xic divertit, un xic amargat amb els seus deixebles els diu (ens diu): “no sabeu què demaneu...!”.
3. “Mètode Carnegie per a ésser el primer” / “Mètode Jesús per a ésser el primer”
Jesús es posa el darrer (el Fill de l'Home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir). Ens cal mirar molt a Jesús, que se'ns encomani el seu estil.
3.1. “A les nacions”
- els governants disposen com a amos: imperialismes, dèspotes, dictadures, de l'època (Déu en deslliuri les nostres democràcies!). És una crítica despietada del funcionament polític: tothom vol pujar, tracten als altres com a coses: és l'amarga i dura experiència dels dies de Jesús (i dels nostres?)
3.2. “Entre vosaltres”
- el que vulgui ser important que es posi a servir. És una manera de dir a l'altre: “si jo em crec important, tu ho ets almenys tant com jo!”. El que vol ser primer que es faci esclau. Des de Jesús, el lloc important, el rang... depèn de si s'està a prop o lluny dels perdedors, dels darrers, dels crucificats... de si estem a prop dels malalts, ancians, estrangers, emigrants magrebins o negres...
Francesc Riera i Figueras, sj
| 12 d'octubre de 2003 EL DEIXEBLE FRUSTRAT |
Ambientació
L'escena sempre ens ha impressionat. No sé si perquè un dels protagonistes és un jove, o pel joc de preguntes i respostes entre Jesús i el noi, el diàleg de mirades profundes, carregades d'afecte i de tristesa, d'il.lusions i desencisos. No sé..., cada vegada que el llegeixo, m'hi aturo, intentant “ficar el nas” en aquella escena que, segons que es veu en el fragment de Marc, deixà també traumatitzat el grup dels seguidors i seguidores de Jesús. ¿No serà que sempre que se'ns parla de la riquesa i la pobresa, o millor encara, de rics i pobres, trontollen les nostres “tranquil.litats” i s'hi escola una boira en la consciència que no ens permet veure-hi clar?
1. La bossa o la vida
Quan érem petits i jugàvem amb els amics a “lladres i serenos” - quins temps aquells, quins jocs, quina ingenuïtat! -, hi havia un moment culminant de l'acció en què cridàvem: “La bossa o la vida!” Ho enteníem perfectament en el marc del joc, però de fet no passava res. A on passen coses és al camí que fa Jesús, amb els seus, fins a Jerusalem. Jesús es veu sorprès per la presència sobtada d'un noi que (m'ho imagino) s'amagava darrera d'una columna d'una casa, mentre contemplava com Jesús beneïa els infants. La visió d'aquells gestos li permet sentir-se confiat, sortir del seu amagatall i fer-li tota una confessió espontània de la seva pròpia vida, des de la infantesa, dient-li una paraula meravellosa: “Mestre bo!, com aquella que la Magdalena, després de la mort i resurrecció, adreça a Jesús: “Rabboní, mestre meu!”.
També Jesús se sent confiat i li diu les coses clares: “Només et falta una cosa, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres!” El desenllaç el sabem: el noi se'n va amb el cap cot, dissimulant, però tocat, “perquè era molt ric.”
La proposta de Jesús era radical. Com ho és la invitació a compartir amb ell la mística i la realitat del seu Regne. Sempre ho és quan es tracta de veure on estan les prioritats de la nostra vida. Radical, arriscada i neta. Però a nosaltres se'ns fa difícil i ambígüa, sobretot quan entrem en el terreny de la riquesa, dels diners. Perquè l'afecció al ídol del diner se'ns enganxa als dits com aquests papers que emboliquen caramels llefiscosos i que no sabem com treure'ns-els de sobre. Fem els nostres raonaments, raonables, racionals, molt
lògics: “Els diners són necessaris per a la vida; tant de bo tots en tinguessin molts; la vida està muntada així; no es pot anar amb les mans a la butxaca, a la bona de Déu, no siguem ingenus.”
I seguim amb els nostres raonaments, cada vegada més agressius: “Tot té un preu”; “tant tens, tant vals”; la societat ens devora; cal defensar-se dels molts “taurons” que ens envolten i que acaben sent àdhuc els propis amics, companys de feina; la caritat i la justícia comencen mirant per un mateix; el meu gest generós és insignificant, no té cap significació, no val res; no solucionarà la fam del món...” I acabem desconnectant.
Poc a poc dintre nostre es va dibuixant el vedell d'or. Un vedell d'or que, com va dir fa un mesos Jon Sobrino en una xerrada prèvia a la guerra de l'Irak, té una dinàmica de mort, una mena de litúrgia satànica: “El primer manament que conculquem és robar; si per robar s'ha de matar, es mata; i després, per defensar-nos de tanta malícia i vergonya, s'encobreix i es tapa tot, es justifica tot, es tergiversa tot, es menteix impunement.” Una vegada més es compleix el salm 135: Els qui confien en els ídols es converteixen com ells: tenen boca i no parlen; tenen ulls i no hi veuen; tenen orelles i no hi senten; acaben perdent tota sensibilitat. Es deshumanitzen.
La nostra convivència amb la riquesa és sempre traumàtica. És ben cert que els diners s'ha d'usar per viure i per donar vida. El que no podem tolerar és que pels diners perdem les raons per viure o les fem perdre als altres. Com diu Martí Amagat, “el que Jesús proposava no era elegir entre riquesa o pobresa sinó entre els diners i la vida, entre la bossa i la vida.” O com Daniel Rops sentenciava: “Aquell jove no va saber veure que ell valia més que tots els seus diners.” Jesús li proposava una plenitud, més plena que tota l'observança dels manaments, des de ben petit. Li proposava una llibertat interior que li permetés instal.lar el seu cor allà on es troben els vertaders goigs. O com diu la pregària litúrgica d'un diumenge “passar entre els béns materials sense perdre els eterns,” lleugers d'equipatge, a la bona de Déu, en mans del Déu Bo.
2. “Per a Déu no hi ha res impossible”
Una expressió evangèlica que surt en moments clau, com en l'Anunciació feta a Maria, quan Déu vol esdevenir l'Em-manuel, “el Déu amb nosaltres” i es vol encarnar en la nostra història. Esparverats, els deixebles li pregunten a Jesús si viure amb aquesta llibertat d'esperit davant la riquesa és possible. Sí que ho és, amb la visió que Déu té sobre les coses, que mai no són absolutes. Fer aquest descobriment ens pot permetre que el camí de la nostra vida no sigui una mena de travessia pels deserts de les ciutats, amb camells carregats de coses, dels darrers enginys de la tècnica i del benestar, però amb la set al cor, assedegats de plenituds. Una plenitud que només pot donar-nos el Senyor. Si no ho creiem així, podem sentir-nos tan frustrats com aquell noi de l'Evangeli...
Francesc Roma, s.j.
| 5 d'octubre de 2003 EL QUE TEM LA NOSTRA CONSCIÈNCIA – EL QUE NO GOSEM DEMANAR |
Us vull comentar quelcom a propòsit d'un misteri que, des de fa molts anys, m'intriga i atreu de l'oració-col·lecta d'aquest diumenge 27 de l'any. Recordem-la: Déu omnipotent i etern, la vostra pietat és tan gran que sobrepassa els mèrits i els desigs dels qui us supliquen.
Per la vostra misericòrdia perdoneu-nos les culpes que tem la nostra consciència i
concediu-nos allò que la pregària no gosaria demanar
¿Què és el que tem la nostra consciència? - ¿Què no gosem demanar?
1.- Abans de tot, una premissa que suporta i fa de base del que segueix: la pietat-misericòrdia divines superen el que d'elles podem pensar: ens hi acostem amb criteris humans de justícia, i se'ns convida a transformar-los en els divins.
a) pel que fa als MÈRITS: Nosaltres, sovint, imaginem una relació amb Déu segons el criteri de la reciprocitat i de la justícia (un empat a dos), i quedem desbordats (i humiliats) = mai no és com ens pensàvem, doncs
-descobrim que, Ell, en tot, ha pres la iniciativa: crida a l'existència, ofereix amistat i atenció personalitzada com si no tingués un altre, i esdevé el meu Pastor; perdona les vegades que sigui necessari, no em passa factura i sempre puc recomençar: tot això no és pas normal i no es dóna entre nosaltres;
-m'adono, també que, quan blasma el mal administrador dels talents, ho fa tan sols perquè aquest –per por del senyor- va enterrar el que havia rebut, i no pas perquè ell en tingués menys que els altres dos, o per la manca d'èxit;
-és igualment generós amb l'obrer de la vinya, contractat a les darreries... Amic de la vida, estima tot el que ha creat, l'entén, sap el que s'amaga darrera cada situació humana i actitud i –quan mira- (t'he vist quan eres sota la figuera) és per a vestir-nos i, mai, per a despullar...
Jo, sovint, Senyor, penso de tu amb la meva petita capacitat... i tu em desbordes!... Tu vols que, en tot, jo em mogui per l'agraïment i l'amor.
b) pel que fa als DESIGS: Caiem, sovint, en la pussil·lanimitat = aspirem a poc: oblidem que som els fills, convidats a disposar dels tresors paterns.. i cridats a fer signes i prodigis..; el tresor que t'ha estat confiat és valuós.
-ens vol homes de desigs.. que, per una banda, la caritat ens engrandeixi el cor, per tal d'esdevenir germans universals, que ploren i que s'alegren amb tot el que és humà.. i que, amb el desig, siguin capaços d'arribar-los tot entregant la persona, com ho va fer Crist;
-Si unim aquests desigs a un Altre que ens hi convida, si ens identifiquem amb Jesús-SALVADOR DE TOTES LES REALITATS, fins d'aquelles que, humanament no tenen solució.. esdevenim amb Ell eficaços –misteriosament eficaços- i com si fóssim amb Ell l'ànima del món.
-No és pas altre el secret del poder de la pregària, de l'acció i del pensament dels sants = amb el DESIG –que supera tot el que puc pensar- demano un BAPTISME DE L'ESPERIT SANT, ser més conscient de la gràcia del meu baptisme = revifar la flama del do que porto.. Aspiro a saber escoltar i interpretar la PARAULA INTERIOR de l'Esperit en mi, aprendre a ser guiat, a descobrir Déu al bell mig de la meva experiència diària i del conjunt, de manera que pugui fer aquells signes i prodigis -com a fill que disposa dels bens paterns. Fou la missió dels Dotze i dels Setanta dos i de l'Església dels Fets dels Apòstols
Oi que tot això SUPERA el que pensem, i és profundament cristià? - També en això em desbordes, Senyor!
2.- DUES PETICIONS:
a) Perdoneu les culpes QUE TEM la nostra consciència: Sembla com si ens digués que hi ha algun racó de la nostra realitat personal que volguéssim que el Senyor no el conegués, que penséssim que no el pot entendre.. i, alhora, enyoréssim que l'imposés la mà. Quantes misèries inconfessades en cadascú de nosaltres, quantes decepcions! A on pensem que no arriba la pacificació del perdó i de la comprensió divines?... Mireu la sorprenent afirmació de Joan, abans les troballes de la Psicologia de la Profunditat: Si el cor ens acusa, Déu és més gran que la nostra consciència, i HO SAP TOT... – Què és el que em tranquil·litza: el gest de l'absolució, o Déu mateix?
Fora bo que descobríssim a quina veritable autoestima ens vol dur l'Amor sense límits, tal i com se'ns revela en JC... i, repareu, que estic parlant de quelcom més profund que no pas dels pecats, parlo del PECAT, de la negació pregona que descobreixo en el meu cor: egoisme, cobdícia, covardia, impuresa fonamental que, sovint, espatlla tot el que faig: res en mi no és pur ni autèntic.., sempre em descobreixo deutor.
Pregon com aquest pou de misèria, i al fons del meu abisme em ve a trobar la teva veu i m'agafes de la mà: no tinguis por, camina, t'entenc, ves fent el que puguis, recolza't en mi, procura de ser generós i agraït.
També jo, Senyor, des d'aquest mateix fons, et crido i vull tractar de creure això mateix que em supera. PERDONA'M les culpes que tem la meva consciència... tot demanant-te alhora –com els Apòstols: Senyor, dóna'm més fe!
b) i concediu-nos allò que la pregària NO GOSARIA DEMANAR: La lluita cristiana –vull dir amb l'estil de Jesús, és confiada, no violenta, amorosa, no es cansa ni abandona.. al si d'unes realitats inevitables o contra les que cal lluitar, en situació de pecat.. i pot semblar tediosa, lenta, poc eficaç i gens gloriosa, massa sacrificada i silenciosa, arriscada i on el fruit no s'acostuma a veure de bell antuvi.. i, només, a llarg termini o un quart d'hora després (Abbé Pierre). Tot jo EM REBEL·LO quan m'adono que aquestes actituds les haig d'aplicar al meu treball, a la llar i a tot i voldria que no fos així.. Recordeu a aquest propòsit el que diu la carta als Hebreus: Convenia que Aquell que ens havia de guiar a la salvació fos consagrat pels sofriments... Ell que no s'avergonyeix d'anomenar-nos germans.
Tot el que significa l'estil de Jesús, el seu camí, l'anunci de la pujada a Jerusalem on ha de ser entregat, el seguiment dels deixebles = dur la MEVA creu i la dels ALTRES : ¡ah, Senyor, tot això conforma una bona part d'allò que JO SOL NO GOSARIA DEMANAR-TE... i, per altra banda, la seva pietat –que sap com es redimeix i com tot creixement arriba per la superació de les dificultats i entrebancs, ja s'encarrega de SOBREPASSAR ELS DESIGS DELS QUI US SUPLIQUEN, tot marcant el nostre camí amb mil espines que ens fan patir i que ens obliguen a aixecar els ulls i a purificar-nos de l'egoisme.
I vet ací el reeiximent i la gosadia de la pregària que sap escoltar el que ens diu l'Esperit, i que el deixa parlar –que ho entengui qui ho pugui entendre!-: DONA'NS, SENYOR, ALLÒ QUE NO GOSEM DEMANAR-TE i que sobrepassa el nostre desig, però que acompleix la teva voluntat d'amor, que cerca el nostre creixement integral, la realització més autèntica –mai no parcial ni immediatista-.
Julià Maristany, s.j.