El Mestre
Al llarg de la vida hom s’ha trobat amb molta gent. Al llarg dels anys, d’aquestes coneixences poques es mantenen, altres han estat fugisseres, algunes deixen certa petjada, la majoria queden arxivades en el disc dur de la memòria, però poca influència tenen en el present, malgrat que totes han pogut estar en el seu moment trobades personals enriquidores i veritable do de Déu. Sempre he dit que en la meva vida he tingut innombrables professors, que m’han ensenyat i format en mantes matèries i disciplines, però crec que només un o dos han estat “Mestres”. No és el mateix ser professor que mestre. El Mestre és aquell que marca la teva vida. Hom no seria el mateix si aquell mestre i amic, no s’hagués creuat,en un moment determinat, en la meva existència. Potser també per això a Jesús li diem que era i és El Mestre.

Condicions perquè un encontre sigui una trobada.
Trobar-se amb algú és quelcom més que un encontre. Ha de haver-hi una sintonia d’anada i tornada, s’han de superar entrebancs, abaixar barreres, superar pors, donar intimitats. Despullar-se.
Zaqueu i Jesús es troben. Què hi posa cadascú perquè la trobada sigui un èxit?. Recordem que Jesús es va també trobar amb molts altres i el final va ser tot diferent. El jove ric, Judes, els nou leprosos.
Zaqueu: Un personatge llest i espavilat, un aprofitat, estafador malvist  pels seus i extorsionador dels compatriotes jueus, al servei dels romans opressors, un col·laboracionista.
Tot va començar en un desig, una curiositat, potser nascuda d’una insatisfacció amb si mateix: Volia veure Jesús. No gaire més, només veure’l. Però tossut i persistent en el desig. Va haver de vèncer la primera dificultat: no va tenir por al ridícul. Era baixet i no el podia veure: Puja a l’arbre. Aquell personatge menut i ben conegut del seus veïns, podia haver tornat a casa i deixar de banda aquell mal pensament de veure aquell Jesús. Però s’exposà que tothom el veiés fent la bajanada de pujar, baixet com era, a un arbre. I tothom el va veure quan Jesús s’aturà sota l’arbre i s’adreçà a ell. Hagués pogut fugir, donar qualsevol excusa. Però Zaqueu va decidir entomar l’aventura. Va persistir i resistir.

La trobada
Arribada aquesta hora ja va anar rodat, fa ser més senzill. Jesús també hi posa la seva part. I molt més del que es pensava Zaqueu . Jesús endevina el desig de Zaqueu, es fa el trobadís. No li fa difícil. Alça els ulls: Bé prou sabia que Zaqueu era allà, i li pregunta que hi feia al cim de l’arbre. Jesús és respectuós amb la lliure voluntat de Zaqueu. Li dona l’oportunitat de fer-se enrere.

Efecte de la trobada
Quan Jesús i Zaqueu s’han trobat, quan algú es troba amb Jesús, el Mestre, li canvia la vida.
Zaqueu  obra la porta de casa seva. Obra la porta de la seva vida i la capgira.
Jesús no passa mai de llarg. Va a casa de l’amic. Seu a taula amb ell. I amb Ell entra la joia i la salvació. Perdona i el perdó transforma Zaqueu en generós a vessar. De pecador a salvat.

Jesús a Zaqueu li va agafar aquell primer i insignificant  desig de veure’l; a la dona sorpresa en adulteri, el seu silenci; a la dona malalta d’hemorràgia, la seva persistència en només tocar-lo una mica…

Jesús, pren els meus dubtes i les arrels de la meva voluntat de trobar-te i sigues el meu mestre, deixa la teva petja en mi i salva’m!

Una pregunta capciosa

A l’evangeli que hem llegit hi trobem una pregunta capciosa d’uns que no creuen en la resurrecció i volen ridiculitzar-la. No seria impossible que avui trobéssim també gent que rebutgessin la resurrecció adduint suposades conseqüències imaginàries que la farien ridícula. Recordo que una vegada, fa anys, en un conversa distesa de nit d’estiu amb gent senzilla d’un poble de la costa, va sortir, no sé com, el tema de la resurrecció. Quan vaig indicar que tots ressuscitaríem, un vell pescador va replicar: “Mossèn, això sí que no pot ser: poc hi cabríem tots”. Això podria indicar la mena de dificultats en les que ens pot embrancar una manera inadequada d’imaginar la resurrecció. Ja Sant Pau en l’escrit més antic que tenim sobre la resurrecció, la primera carta als de Corint, escrita vers l’any 55, (1Co 15, 35ss) conta que alguns adduïen: “I amb quin cos ressuscitarem?” I Pau contesta secament “¡Neci!” Si Déu fa sorgir una espiga d’un gra de blat enterrat i aparentment mort, no podrà fer sortir una nova vida del cos que enterrem?

Superant l’imaginari
Tant Jesús com Sant Pau aprofiten aquestes preguntes capcioses per induir-nos a superar un imaginari de la resurrecció que podria fer-la ridícula i àdhuc esperpèntica. No, la vida ressuscitada no serà de cap manera una reproducció de la vida que aquí vivim, amb totes les seves limitacions i necessitats, de menjar i beure, d’espai o de temps, de relacions sexuals, i tants altres condicionaments que caracteritzen la nostra existència en aquest món. La vida ressuscitada serà veritablement una vida nova, alliberada de tots els condicionaments de la corporeïtat. Aquesta vida està més enllà de tot el que podem imaginar: tot el que vivim i experimentem en la nostra vida present està tan condicionat a la corporeïtat que no podem ni concebre com serà una vida lliure dels lligams del cos. Sant Pau arriba a parlar d’un “cos espiritual”, que sembla una contradicció; però vol dir precisament això, una vida “real”, amb veritable continuïtat amb la nostra vida d’aquí, però sense cap de les limitacions de la nostra vida d’aquí.

Però, ¿no parlem de la “resurrecció de la carn”?
Sí, però la carn ressuscitada és la carn glorificada: és la carn que ja no suposa cap rèmora ni impediment per al ple desenvolupament de l’esperit. Dir que ressuscitem amb la carn vol dir que ressuscitem amb tot el que hem viscut en la nostra vida corporal en aquest món, amb la nostra història personal i concreta feta en el lluitar i bregar amb les condicions d’aquesta vida corporal, però ara ja glorificada i alliberada  de tots els seus aspectes negatius i limitants. Ressuscitar amb la “carn” vol dir ressuscitar amb continuïtat amb  la nostra història corporal: no és un altre distint del que visqué en aquest món el qui ressuscita, sinó el mateix que ha anat vivint una existència corporal i mundana tot lluitant per donar-li sentit. La vida ressuscitada és la plenitud del sentit d’aquesta existència, atorgada per Déu i en comunió amb la vida del mateix Déu i la de tots els que ha fet el mateix camí.  En aquest sentit, la vida ressuscitada és una vida veritablement nova però, al mateix temps, en plena identitat i continuïtat amb la vida viscuda “en la carn” en aquest món.

Més enllà de la mera “immortalitat de l’ànima”

La doctrina cristiana de la resurrecció va més enllà de la teoria filosòfica e la “immortalitat de l’ànima”. No és que hi hagi una part de nosaltres – l’ànima – que se separi de la nosa del cos i continuï amb una vida pròpia independent. Això és el que proposaven alguns filòsofs, i notablement els platònics. La fe cristiana proposa que l’home, que forma un subjecte únic i indestriable, després d’haver viscut en aquest món en les condicions de la corporeïtat, si ho ha fet mantenint la seva orientació fonamental al seu Creador, és cridat per aquest a participar plenament de la seva vida, tot mantenint la pròpia identitat i la pròpia història en la qual anava caminant vers aquesta plenitud de vida a la que Déu el cridava.  Creure en la resurrecció vol dir creure que l’inevitable tràngol de la mort no ens aboca al buit d’un no res total, sinó que ens obre a la realització del sentit últim de la nostra vida, en comunió amb el Déu que ens la va donar precisament per a això.

La resurrecció de Jesús, primícia i model de la nostra resurrecció
Tot això no ho creiem perquè algú ho hagi esbrinat a base de reflexions filosòfiques. Això és el que ens vingué a comunicar Jesucrist quan vingué com a “Salvador”, val a dir, com el que donava plenitud de sentit a les nostres vides. Ell aparegué com presència salvadora de Déu mateix entre nosaltres i com un de nosaltres: ell “essent originàriament de condició divina”, visqué com nosaltres en les condicions de la corporeïtat, i morí com morim nosaltres, amb una mort en la que donà testimoni del seu amor envers Déu, el seu Pare, i envers tots els homes. Ell confià la seva vida a la bondat del Pare: i el Pare el va ressuscitar: ell, “que es feu obedient [al Pare i a la condició humana] fins a la mort i una mort de Creu, fou exalçat” i viu a la dreta del Pare. La resurrecció de Crist és primícia i model de la nostra resurrecció. Creiem que Déu, que estimà tant el seu propi Fill que “no el va abandonar a la corrupció”, tampoc no ens abandonarà a nosaltres, que hem estat fets fills en el seu Fill, a la corrupció i l’anorreament de la mort. Déu ens estima massa perquè ens pugui deixar abandonats al no res fosc de la mort: “A Déu li doldria la mort dels qui Ell estima”, diu amb molta finor un dels salms.

Creiem en el Déu de la vida
“Déu no és Déu de morts, sinó de vius”, ens diu l’evangeli d’avui. Aquest és el veritable motiu de la nostra fe en la resurrecció. El Déu de vius, el Déu de la vida, que és qui ens ha donat a nosaltres la nostra vida, estima massa aquesta vida que últimament és seva perquè pugui deixar que es perdi del tot en un accident estúpid o per mera decadència biològica. I el testimoni que Déu estima tant la nostra vida és que ens ha enviat Jesús, el seu Fill etern, a compartir-la amb nosaltres fins a una mort com la nostra, però l’ha ressuscitat i l’ha fet tornar a la vida. Afermeu-nos, Senyor, en la fe en la nostra resurrecció, anunciada i incoada en la resurrecció de Jesús, Fill de Déu i germà nostre, que, havent viscut i mort com nosaltres, viu i regna pels segles dels segles.

Ens trobem al final de l’any litúrgic. Al final, al capdavall. Reflexionem sobre el final i els finals.
Al final, què ens quedarà. Què serà.
Potser aquestes paraules de Jesús ens desconcerten un xic. No ens pensàvem que podia ser així de...  ¿realista? Aquestes paraules, posades en llavis de Jesús, parlen en un estil apocalíptic. Propi i entenedor pels seus oients. Els d’aleshores... i els d’ara!!

I és que, o bé al final ens surt i posem en marxa el que veritablement som ... o no ens queda res. Res de res.
Ens queda el que ens ha anat configurant per dins al llarg de la vida.

Ai, la seguretat!

On poso la seguretat de la meva vida?  Alguns d’aquell temps la posaven en un temple que provocava l’admiració O en unes pedres que semblaven fetes per no moure’s ni trontollar mai... Això sí que dona solidesa!!!

On poso la seguretat, la solidesa i la confiança de la meva vida??
En una estadística de nombrosos números contrastats? En la força forçuda? En  “el que es diu”? En la lluentor d’alguns actes?
O, potser, no hi ha lloc per a la confiança?? “No hi ha res a fer. No hi ha un pam de net. Impotents i aixafats.
No us deixeu enganyar!
Que ningú no us enganyi. Que no us venguin cap moto. Alerta, que no us robin l’esperança.
Poso la meva seguretat en els càlculs? En “estudis de viabilitat”? En la moda del que es porta, es diu, es fa ...
No us deixeu enganyar. Viviu conscientment.
I és cert que l’aridesa, les tensions, la violència, el cansament ... existeix.
És cert que hi ha moments que sembla que tot vagi en contra. Sembla que tot funcioni malament.
Ni el desànim ni la autoafirmació porten enlloc. Atenció que no ens enlluernin ni la fantasia de la impotència ni la fantasia de l’omnipotència

Al final, on anirem a parar?
No us deixeu vèncer. No claudiqueu.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                              No aneu contra vosaltres mateixos
Feu el que us toca fer. I no deixeu de fer el que us toca. Amb constància i lucidesa. Amb responsabilitat.
Amb la mirada a llarg termini. Res no ens separarà de l’amor de Déu. Res ni ningú.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                            

Perquè Jesús, en mig de tot això, salva. El Déu de Jesús és el Déu que salva. Jesús mateix porta quest nom: Déu salva. Ben segur que al nostre viure li hem eliminat aquesta dimensió. Resulta que necessitem ser salvats. I no en som conscients. No ens adonem. Busquem models, referents, camins, pistes, tècniques, ajuts, coneixements, explicacions, estratègies ... Uy, si en busquem de coses!!!.... Ens falta caure en el compte que el Déu de Jesús és un Déu que salva. Ens falta reconèixer-nos necessitats de salvació. De la seva salvació.

Al final, al capdavall, guanyarà la bondat i l’amor. Però cal arribar al final. Seguir caminant fins el final. I no quedar-se, aturat, al costat de les dificultats de la vida. Si cal anar contra corrent, hi anirem. I exercirem el que som: fills del Déu.
Conserveu fins al final la seguretat de l’esperança

En Ell posem la nostra seguretat i la nostra esperança.
Al final ens queda la fe,
                                   l’esperança,
                                               l’amor.
Al final ...
Déu. I només Ell.

 És Ell qui porta les nostres vides endavant.  Perquè, al cap i a la fi, o vivim el que som. O no som res.

El meu Regne no és d’aquest món

Encara que els relats de tots els evangelistes coincideixen a l’hora de posar el rètol de la creu de Jesús Natzarè com a Rei dels jueus, el burlesc INRI de tota la vida, cada un d’ells té una manera peculiar per fer entendre que Jesús és rei a l’inrevés de com ho entén el món.

Per exemple, en Sant Joan, Jesús fa resistència al poble i als apòstols que el volen fer rei, i s’encara amb Pilat sobre aquest tema. Amb una construcció literària molt elaborada, Jesús “accepta” el títol de rei quan el rep a cops de canya sobre la seva testa coronada d’espines.

També Mateu subratlla la seva particular catequesi sobre la reialesa, amb un text revolucionari i programàtic: --“Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder.  Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau;  com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom. (Mt 20,25-28) Ser rei és servir i, no, servir-se de ser rei.

Marc reserva el títol de rei de Jesús i la seva valoració per a les escenes de la passió, enmig de moltes incredulitats i escarnis. El primer en dir-li rei és Pilat, tot i que les autoritats li han entregat per les malèvolament suposades pretensions de Jesús. Després Jesús rei passa a ser moneda de canvi equiparat a un bandoler i assassí. Irònicament subratllarà Pilat la relació entre l’enveja reial dels acusadors i la crucifixió.
Però, a més de ser acusat com a rei, en boca dels ancians i en l’interrogatori de Pilat, Jesús rep el títol en els cops i les burles dels soldats, en les mofes del poble passavolant, en els insults dels dos crucificats amb ell i, com ja s’ha indicat, en l’acusador rètol penjat a la seva creu.

En l’evangeli de Lluc que s’ha llegit en l’eucaristia, Jesús, penjat a la creu, accepta el títol de rei de la boca de qui la pietat popular anomena el bon lladre. “Recorda’t de mi”, li diu, “quan estiguis al teu Regne”. I Jesús li ha contestat: “Aquesta tarda estaràs amb mi al paradís (paraula d’origen persa que significa jardí)”.
Sembla legítim veure en aquesta escena la realització de dues precioses paràboles: la del Bon Samarità que es fa pròxim d’un nafrat i la de l’Ovella Perduda buscada pel bon pastor. Jesús, essent de condició divina, ha caminat fins a Jerusalem i s’ha fet esclau fins a la mort per ser puntual al costat del bon lladre. Deixa també amb escàndol les noranta- nou ovelles per buscar-lo en el seu barranc.
Aquesta és la reialesa de Jesús, la de fer les coses segons Déu que no vol que es perdi ningú dels que ha creat.

El Regnat de Déu és Jesús

 El Regne de Déu no és un territori sinó una manera de fer les coses. N’hi podem dir la voluntat de Déu o el regnat de Déu.

L’ oració de Jesús, el que ell prega i el que ell ensenya a pregar, és que es faci la voluntat de Déu i que vingui el seu regne. Amb moltes paràboles i consells predica i dóna a entendre la irrupció del Regne en la història. “El Regne de Déu és a prop!” Hi ha un canvi radical en les relacions amb Déu i amb els altres.

D’una banda, la relació amb Déu és d’una confiança absoluta perquè som fills seus ben amats. Els pares donen coses bones als seus fills. Déu ens ha donat Jesús, el seu fill estimat, com a referència absoluta i company universal de camí. D’altra, la relació entre nosaltres ha de correspondre a aquestes dues realitats fonamentals. Així les relacions han de ser fraternes en un grau màxim perquè Déu és pare de tots i Jesús s’ha identificat amb tothom, especialment amb els més febles.  “El que heu fet amb ells m’ho heu fet a mi”. El coneixement i seguiment de Jesús condueix a aquest amor radical.”El que heu fet a un d’aquests petits m’ho heu fet a mi”. Jesús s’ha fet solidari, és més, s’ha identificat amb les ovelles perdudes.

És per això que no ha d’estranyar el canvi de la predicació cristiana. Jesús anunciava el Regne. Els apòstols predicaven Jesús. En Jesús es compendia la voluntat de Déu, és a dir, la manera de fer-se les coses segons Déu. En ell la filiació és d’una fidelitat i amor absoluts i la fraternitat arriba a l’extrem de donar la vida.

Sant Pau, en la lectura segona d’avui de la carta als cristians de Colosses, resumeix aquest anunci amb afirmacions radiants. “Doneu gràcies al Pare que us ha fet dignes de tenir part en el Regne de la llum”. I afegeix: “ens traspassà al Regne del seu fill estimat”. I és que en el pla de Déu hi havia un designi meravellós: “Déu ha creat tot l’univers per ell i l’ha destinat a ell”.

En una paraula, Jesús està a l’origen de tot l’amor de Déu a la humanitat i Jesús està a la fi de l’aventura humana cap a Déu. En Jesús hem rebut l’existència i, en Jesús, corresponem a aquesta magnífica benedicció.