Dn 7, 13-14
Ap 1, 5-8
Jn 18, 33-37


Acabem l'any litúrgic amb un títol una mica estrany per a la sensibilitat democràtica i laica del món d'avui. Les 3 lectures (2 visions i una confessió) ens parlen d'un rei i d'un reialme. ¿Hi tindria cabuda aquest "estat" al govern mundial de l'ONU?

¿Cap on va la història i el món?
Científics, pensadors, polítics, ... tots plegats n'estem ben preocupats. ¿Avancem cap a un món nou o reculem cap a les cavernes? ¿Vivim en el millor dels móns o un altre món és possible? Les veus eixorden en tots sentits. I les religions mil.lenaristes ens maregen amb la cantarella de la fi del món que s'acosta. ¿Tindran raó els arrogants que han marcat tan palesament l'eix del mal? ¿Confirmarà Déu el fi de la Història?
Sabem que el món d'avui ha arribat a una maduresa i plenitud autònomes. I n'estem ben orgullosos. Som els reis de l'univers (o ens ho creiem) , per bé i per mal. Mai com ara, la humanitat pot viure "com si Déu no existís" i es pot mirar al mirall dels avenços més espectaculars en totes les branques de la ciència i de la tècnica. Però alhora, viu amb una nostàlgia de Déu, amb una buidor de sentit, amb un desconcert palès.
L'any litúrgic és com una mostra de la història de la salvació que Déu va escrivint, a l'hora amb nosaltres, amb la seva Paraula feta carn i sang: Jesucrist, el Senyor de la Història universal i de totes les històries personals. ¿Com actua el Déu de Jesús?

1. Amb la força de l'Amor
   Jesucrist és el "testimoni fidel" de l'Amor de Déu. D'un Déu que és Pare i Mare, font de vida, de joia, de felicitat. Un Déu que no pot fer res més que estimar i estimar-nos, malgrat les nostres barrabassades. Fem el que fem, ens seguirà estimant, diu un teòleg. No pot fer altra cosa perquè és Déu i no humà –home o dona- com nosaltres. Bé, sí que pot fer altres coses, com és ara patir perquè no ens deixem estimar, perdonar perquè no sabem estimar i esperar, i esperar, i esperar...Com deia Martí Luther, aquell cristià rebel: "Déu no és omnipotent ja que ho pot tot menys una cosa: obligar-nos a estimar-lo".
   La reialesa de Jesús està feta de bondat, de misericòrdia i d'amor. Per això no s'imposa, tan sols es proposa delicadament, com veiem al llarg de la seva dia: "si vols..." La reialesa de Jesús no vol fer vassalls obligats, sinó persones lliures, disposades a estimar-lo i a estimar.
2. Amb la força de la debilitat
   Jesucrist accepta el títol de rei davant Pilat, a punt de condemnar-lo. Una presa de possessió ben original, sens dubte única en la Història. I el títol presidirà el patíbul de la creu, al cap d'amunt, ben alt perquè tothom ho vegi.
   Un rei vençut, burlat, presoner, emmanillat, no pot fer por ni pot competir amb cap poder d'aquest món. Així és el Déu de Jesús.
   Un rei que dóna la vida per alliberar els mateixos que el condemnen i el maten. Un rei que ha dit Amén, ha donat un Sí incondicional a la nostra pobre humanitat. Així és el Déu de Jesús.
   Un rei que es fa solidari amb tots els marginats, amb tots els exclosos, amb tots els condemnats i crucificats de la Història humana tan cruel i inhumana. Així és el Déu de Jesús.
3. Amb la força de la veritat
   Jesucrist és "testimoni de la Veritat" i per això accepta el títol de rei. "Jo sóc rei". Però tot seguit hi afegeix un matís molt important: "la meva reialesa no és cosa d'aquest món". Les reialeses d'aquest món omplen de somnis les revistes del cor i de magnificència els actes oficials. El regne que li correspon a Jesús i del qual ell se'n fa bona nova és el Regne de Déu, desplegat tot al llarg i ample de la història humana, encara que no amb la plenitud final que esperem.
   És al món, però no a l'estil d'aquest món. Es fa història, però transcendeix la història. És ja present, però encara no en tota la seva plenitud. Totes aquestes mediacions –espai, temps i estructures- no ens han de tancar en cap horitzó humà, sinó més aviat obrir-nos sempre a l'horitzó diví. Com ho deia fa poc en Pere Casaldàliga, bisbe emèrit del Sâo Fèlix d'Araguaia, en una entrevista televisada: "L'Església és més que el papa i el Regne de Déu és més que l'Església"
   I a la seva construcció, dia rera dia, any rera any, segle rera segle, hi som tots els creients convidats per obligació, si val a dir la paraula, al costat d'altres no creients per devoció, si val a dir que creuen que un altre món és possible. Perquè "tots els qui són de la Veritat escolten la meva veu". Amb un rei així el món té futur!

Josep Ricart, s.j.

tornar a l'índex d'homilies

Dn 12, 1-3
He 10, 11-14.18
Mc 13, 24-32


Quan ja anem acabant l'any litúrgic - en dues setmanes son altra vegada a l'Advent mirant ja cap al Nadal - l'Església ens fa escoltar uns textos que fan referència a la fi del món. Són textos en els que hi ha un gran desplegament imaginatiu: el so s'enfosquirà, les estrelles cauran del cel, el Fill de l'Home vindrà sobre els núvols amb poder i majestat...Segurament tot això no ho hauríem de prendre rigorosament a la lletra: és una manera d'expressar-se pròpia d'un gènere literari particularment esponerós, que era del gust de l'època. Però no hauríem de veure en l'evangeli com un guió de l'espectacle d'una pel·lícula com Apocalypsis now... El mateix text ho diu: del dia i de l'hora i de les circumstàncies del final de tot ningú no en sap res, ni tan sols els àngels, sinó només el Pare. L'evangeli no ens vol explicar com serà el final, sinó com hem de viure tenint en compte que hi haurà un final.
L'evangeli ens vol inculcar amb aquestes imatges que tot s'ha d'acabar, tot és transitori, -en el món com a totalitat i en la meva vida particular - ; però també que tot està en les mans de Déu Pare. D'altra banda se'ns suggereix que, davant d'això, hem d'actuar en conseqüència.
Pel que fa a les realitats d'aquest món, l'autèntica doctrina cristiana s'ha mantingut sempre en un difícil equilibri entre dues postures igualment rebutjables: la dels qui mantenen que el món present és pura aparença inconsistent, que no val res o que és essencialment pervers i menyspreable, i la dels qui donen a les realitats d'aquest món un valor absolut, definitiu i etern. Ni una cosa ni una altra. Tot té el seu valor, però tot és transitori, tot és relatiu, tot és provisional, tot té valor només per referència a l'únic veritable Absolut, que és l'amor creador i salvador de Déu.
Déu ens ha situat en aquest món que ell mateix va crear com habitacle per a nosaltres. La nostra vida es desenvolupa dins les condicions d'aquest món nostre, amb les seves possibilitats magnífiques i amb les seves limitacions sovint doloroses... Però aquest món no és allò absolut o definitiu, i la nostra vida, certament condicionada a les realitats mundanes mentre vivim en el món, està oberta a quelcom que va més enllà d'aquest món nostre. El nostre poeta expressà meravellosament la tensió que hi ha entre aquest món -tan bell, però, a la vegada, tan limitat - i l'obertura del nostre esperit a allò que depassa totalment les condicions mundanes: "Jo que voldria -diu el poeta- aturar tants moments de cada dia per fê'ls eterns a dintre del meu cor!"...L'experiència prou en dona, però, que no podem fer que res d'aquest món sigui etern... Res, excepte la relació amb Aquell Etern que, com diu Sant Pau, "ens estimà des d'abans dels segles", i per això ens ha destinat a estimar-lo més enllà dels segles.
Això ha de determinar l'actitud que nosaltres adoptem en aquest món. Ni l'hem d'adorar o fer d'ell un absolut definitiu, ni l'hem de menysprear o rebutjar com sovint han volgut fer doctrines ascètiques massa simplificadores. El món present, amb el que és al nostre abast i amb els esdeveniments que sobrevenen, és l'àmbit en el que Déu ens ha posat per estimar-lo i per estimar-nos, per tal de donar així un sentit veritablement definitiu i etern a les nostres vides.
Fa uns anys va tenir èxit notable un llibre escrit pel G. Roger Schutz, Prior de Taizé, que s'intitulava Dinàmica del provisional. Aquest títol podria ser una excel·lent síntesi del que l'evangeli d'avui ens diu sobre la vida cristiana. Tot el que aquí fem i patim és provisional, però és valuós i necessari. "Soc humà i és humana ma natura", deia també el poeta. Però tot ho hem de fer amb la mirada posada en allò que és veritablement definitiu, que és l'amor de Déu que inclou l'amor entre nosaltres. Només l'amor de Déu i a Déu és definitiu, és etern. Només l'amor roman per sempre.
L'evangeli ho diu encara d'una altra manera. Recordeu les diverses paràboles de Jesús que parlen d' "administradors": l'administrador disposa del bens que li han estat confiats, tot i que no són seus; pot fruir d'ells, pot fer-los fructificar, són el seu medi de vida, són la seva responsabilitat...Però no són seus. Vindrà el Senyor i demanarà comptes de l'administració...
L'evangeli d'avui, que parla de la fi del món, ens hauria d'estimular a estimar més el que el Senyor ens atorga en aquest món, tot i que és provisional; a prendre més consciència que sempre som administradors dels bens de Déu; i a prendre consciència que només l'amor, viscut des de i en les condicions mundanes, es realment definitiu i etern.

Josep Vives, s.j.

tornar a l'índex d'homilies

1Re 17, 10-16
He 9, 24-28
Mc 12, 38-44


A les acaballes de l'any litúrgic, la generositat travessa les tres lectures d'avui. En conjunt, aquestes lectures la dibuixen en quatre vigoroses pinzellades, si s'hi inclou també el salm meditatiu i joiós.

Analitzem-les comparativament. Els protagonistes són diferents: Déu Pare en el salm; una viuda en la primera lectura; Jesús en la segona i una altra viuda a l'evangeli.

També els dons generosament atorgats i els afortunats i volguts beneficiaris són diferents. En efecte, els dons de les viudes són uns dinerets necessaris i un panet amb oli cuit per la mateixa donant. El dons de Déu Pare són les provisions imprescindibles per sostenir els desvalguts i, finalment, el do de Jesús -una vegada per totes- és l'ofrena de la pròpia vida.

També els destinataris són diferents: el tresor del temple, a l'evangeli de Marc; el gran profeta Elies, al primer llibre dels Reis, les pobres viudes i orfes, en el salm, i el món pecador en la carta de Pau als Hebreus.

Quatre donants, quatre dons, quatre beneficiaris. Una actitud comuna, la generositat. I, justament, de les variades dimensions de la generositat, Jesús ensenya a l'evangeli a considerar-ne una de sorprenent i subjectiva. Jesús amida el do amb el donant. I es meravella que la vídua doni tot, tot, el que té. Des d'aquesta perspectiva estranya, els quatre donants escollits per la litúrgia d'avui coincideixen a donar tot el que poden donar i més.

Cal dir que la font de tres de les generositats extremes considerades és directament el bon Déu. És Ell qui inspira les ofrenes de les viudes i la de Jesús a partir de la seva exuberant generositat, capaç de donar-ho tot a canvi de res. El Senyor, com diu el salm, fa justícia, dóna pa, deslliura, dóna la vista, redreça, estima, guarda, manté les viudes i els orfes... Fins i tot, dirà Jesús, "Fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos" (Mt 5,45).

Sembla, per tant, que la litúrgia, al final de l'any, ens proposa un examen d'amor després d'haver desplegat al llarg de l'any tota la manera de fer de Déu i dels seus enviats. Queda interpel·lada així la nostra generositat i se li proposa una fita altíssima, la donació total. És veritat que l'escola humana de l'amor familiar, si no hi ha entrebancs, apunta en aquesta direcció. Molts pares aprenen a donar la vida pels fills. Una mica més enllà hom es pot solidaritzar amb els fills dels altres, la humanitat sencera. L'escola espiritual de l'amor té un exemple i guia: Jesús. Abasta la dimensió universal. És més, sabem que la seva imitació i seguiment és factible, perquè ens comunica el seu Esperit per poder-ho realitzar.

Santi Thió, s.j.

tornar a l'índex d'homilies

Dt 6, 2-6
He 7, 23-28
Mc 12, 28b-34


Israel, anys 30.

Pagaràs les taxes del comí i la ruda, i ... Els teus primogènits... Aniràs a Jerusalem, al Temple, quan ... Quan compris un camp, el primer que has de fer és ... Quan tinguis un fill diràs... Al començament de la collita presentaràs les primícies, que consistiran en... Quan deixis i no t'ho retornin, el que has de fer és... Passada una malaltia, un cop recuperada la salut oferiràs... Després d'haver tocat .... et rentaràs... El dissabte no és permès de ... Quan un pobre et demani... No oprimeixis, tracta amb justícia...
(I un munt de normes i manaments més!!)

Jesús, què és realment important??

Aquí, 2006.

Manifesta't contra ... / a favor de... Forma't en... Dóna el teu temps... Ofereix-te com a voluntari en ... Fes campanya de... Col·labora amb... Signa aquí per demanar ... Dóna a conèixer ... Interessat per ... Implica't en ... Vota a ... Forma part de... Cuida't... Assisteix a ... Aporta el que puguis en ... Testimonia ... Acompanya a ... Ves a xerrades de... Forma part d'un grup que... Mou-te a favor de .. Difon... Mulla't per... Reserva't temps per ... Comparteix el que tens amb... Llegeix coses de ...
(I un munt de propostes, causes, accions... Totes elles bones. De debò.)

Jesús, què és realment important??


I la mateixa resposta: Escolta.
Escolta dintre teu: Estima.
El que importa és estimar. El que queda, al capdavall, és l'Amor.
Amor. No altres coses. Ni succedanis. Ni envoltoris ensucrats. Ni fórmules.
El veritablement essencial és l'Amor.
I, resulta, Déu és Amor.
Hem conegut l'Amor perquè Ell ens ha estimat. I ens hem sentit estimats a fons.
Hi ha moments que ho veiem més clarament. O potser estem més receptius. Més en contacte amb aquell fons irreductible d'amor rebut que ens dóna vida. (El naixement d'un fill? La mort de qui estimen? La constatació de feblesa i limitació en fer-nos grans? ...)
I ho veiem clar. El que importa és estimar. La única cosa que importa a la vida és estimar. El que ens queda, quan ens despullem de tots els vestits -disfresses?- que ens hem anat posant damunt, és l'Amor. La única cosa que ens queda. La única cosa del tot essencial i del tot autèntica. La única cosa que em dona vida.


Sóc fill d'un amor. D'un gran amor.
Sóc fill de l'Amor. Ni més ni menys.
Estima es Senyor. El teu Déu. Del tot. Sencerament. Amb tot el teu ésser ... i amb tot el teu viure.
Estima Déu, tot estimant les persones concretes. Transmet l'Amor. Comunica l'Amor.
Estima Déu en els altres. En la vida. I vida és obertura, acollida, relació, comunicació.

A cops ens preguntem quina és la novetat de Jesús. Quina la "especificitat" del cristianisme. (Perdonar 70 vegades 7?? Estimar els enemics? Donar la vida pels altres???)
La gran novetat de Jesús és aquesta. Estimem Déu en el germà. El que feu a un d'aquests, m'ho feu a mi. Només estimo Déu en els altres. No hi ha dos amors (ni tres ni quatre!). Un a Déu, i un altre als meus semblants. Només n'hi ha un.
Estimo Déu en els altres.

Potser la tasca de la vida sencera sigui adonar-nos d'això. I aprendre a estimar.
Estima, i aleshores veuràs què has de fer. Perquè l'amor és creatiu.
Aprèn a estimar.
... No ets lluny del Regne de Déu... Endavant. Cada dia.

Josep Miquel Esteban, s.j.

tornar a l'índex d'homilies