Aquest crit adreçat al Senyor, fa referència a l'època immediatament posterior al retorn de l'Exili, en la segona meitat del segle VI aC. Els jueus exiliats que retornen a Jerusalem comencen ara una vida miserable i difícil: una ciutat en ruïnes, unes condicions materials molt precàries, una injustícia social renaixent, un retorn a les pràctiques idolàtriques, un grup de fidels reduït a gairebé res... Sembla com si les promeses anunciades durant l'Exili (recollides a Is, caps. 40-55) no s'haguessin realitzat...

Tanmateix el Profeta (primera lectura d'avui) reprèn el missatge de les promeses i el centra: denuncia la infidelitat del poble com l'obstacle perquè Déu dugui a terme les seves promeses, i insisteix en la fidelitat indestructible del Senyor a la seva paraula: "Cap orella no ha sentit ni cap ull no ha vist mai un Déu, fora de vós, Senyor, que salvés els qui esperen en ell" (Is 64, 3).

També els deixebles de Jesús, van rebre unes promeses del Senyor, fa 2000 anys: "S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova" (Mc 1, 15). Són paraules d'ànim, paraules que despertaren esperança i dinamisme en els temps inicials de l'Església, entre aquelles persones que cregueren aquesta bona nova de l'Evangeli: "el Regne de Déu és a prop".

Però nosaltres, cristians europeus del segle XXI dC, ¿podem creure'ns encara aquestes paraules? Més encara, si les creguéssim de debò i les anunciéssim amb força, ¿no ens podrien dir, amb raó, que som uns ingenus i que no toquem de peus a terra?

Potser quan ens sentim trasbalsats per moltes notícies que rebem sobre el nostre món, o bé pels sofriments i tribulacions que constatem de més a prop en les nostres famílies i en la nostra pròpia vida, ens ve el desig d'oblidar tots aquells anuncis i paràboles de Jesús sobre la proximitat del "Regne o regnat de Déu", del que ens parla l'Evangeli, o sobre aquell "cel nou i terra nova", dels que ens parla la Segona Carta de St. Pere i també l'Apocalipsi...

Fins i tot, de vegades ens pot venir al pensament que el millor que podem fer és deixar córrer la utopia del "Regne de Déu" universal, gloriós i definitiu, i limitar-nos senzillament a fer el "petit" bé que és al nostre abast més immediat, sense complicar-nos gaire la vida amb il·lusions i esperances d'un futur utòpic, esperances que ens semblen impossibles de dur a terme i que -de fet- mai s'han realitzat fins ara...

Si adoptéssim conscientment aquesta actitud ens assemblaríem als antics pagans de Grècia i de l'Imperi Romà, que creien en l'existència d'una força del destí, superior als déus i als homes, que regeix la vida de les persones i dels pobles i de la qual ningú no es pot escapar. Tanmateix..., ¿no és potser semblant a aquesta la nostra actitud de fons, que expressem amb paraules com "desencís", "decepció", "pensament postmodern", "passotisme", etc.?

Ben cert que l'esperança d'un futur just i joiós és difícil: ho és per a nosaltres i ho fou també per al vell patriarca Abraham, el qual "esperant contra tota esperança, va creure i va arribar a ser pare d'una multitud de pobles", com diu Sant Pau; i ell mateix dóna la raó de l'esperança del patriarca: "Abraham va creure en Déu que fa reviure els morts i crida a l'existència allò que no existia" (Rm 4, 17-18). I el Déu d'Abraham és el Déu de Jesús, i és també el nostre Déu, que pot dur a terme tot allò que ha promès. Així ho digué l'àngel a Maria en l'episodi de l'Anunciació: "Per a Déu cap paraula (cap promesa) és impossible (Lc 1, 37).

El temps litúrgic de l'Advent, que comencem precisament aquest diumenge, és una invitació a renovar la nostra esperança en aquella acció poderosa de Déu, que ja va transformant, i transformarà del tot, el nostre món en "un cel nou i una terra nova, on regnarà la justícia" (2 Pe 3, 13), i on "no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment..." (Ap 21, 4).

D'aquí ve que les setmanes de l'Advent són un temps privilegiat per "convertir-nos" dels nostres pessimismes, desànims, decepcions..., i refer la nostra esperança en el "Regne de Déu", que anunciava Jesús, i que St. Pau descriu com aquella situació de l'univers i de la humanitat en que "Déu serà tot en tots" (1 Co 15, 28).

Cada vegada que participem en l'Eucaristia, se'ns convida a dir després de la Consagració: "..., ESPEREM EL VOSTRE RETORN, SENYOR JESÚS". Ara bé, ¿diem de cor aquestes paraules? ¿Realment ens il·lusiona el "retorn gloriós del Senyor", tot i que no podem imaginar com serà aquest "retorn"? ¿Ens hi preparem "tot vetllant", com diu l'Evangeli d'avui? ¿Ens esforcem per penedir-nos i reconciliar-nos dels nostres egoismes, dels "nostres pecats que retarden la salvació"? (oració col·lecta del Dijous de la setmana I d'Advent).

Una bona manera de viure l'esperit del temps d'Advent és, sens dubte, recordar i repetir sovint aquella pregària amb que acaba el llibre de l'Apocalipsi i, amb ell, tota la Sda. Escriptura: "Amén! Veniu Senyor Jesús!" (Ap 22, 20).

1. Volia començar l'homilia amb una pregunta: Quina reacció ha desvetllat en mi la lectura d'aquest evangeli? Què he sentit mentre l'escoltava?
   Cadascú s'ho sap. Però penso que és un evangeli molt adient per aquest diumenge, que és el darrer de l'any litúrgic.
   Perquè sempre que acabem una etapa de la nostra vida, és bo de parar-se i fer una reflexió per analitzar si ha estat positiva, si hem crescut, si hem donat un pas endavant en la nostra maduresa humana i cristiana.
   Val la pena fer-ho, ja que enmig dels tràfecs a què ens sotmet la societat actual, quan ens n'adonem, ja se'ns ha escapat bona part de la nostra vida. I la vida, no ho oblidem, només és viu una sola vegada: no hi ha marxa enrere com en els cotxes.
   L'evangeli que hem escoltat deixa una cosa ben clara: allò que salva, el camí que porta a la casa del Pare, és l'amor als germans. No un amor teòric, sinó un amor concret, d'autèntic servei.
   I, al contrari, allò que porta a un camí sense sortida, és haver-se tancat egoistament en sí mateix, desentenent-se dels altres. L'egoista no té lloc al costat del Senyor. Per això ell diu: "Lluny de mi..."
   Aquesta sí que és l'autèntica tristesa i soledat, l'autèntica foscor: estar lluny de Jesús, que és la font de la Felicitat i de l'Amor.
2. Durant aquest any litúrgic, que avui acaba, si n'hem fet de coses...! I al llarg de la nostra vida, també n'hem fet moltes, de tota mena i de tots colors. D'algunes n'estem satisfets. D'altres, potser no tant. Per què? Amb quin criteri les mesurem?
   A la llum de l'evangeli d'avui hauríem de tenir ben clar que tot allò que fem per egoisme, és negatiu, portador d'infelicitat, per més avantatges que penséssim que ens hagi pogut proporcionar.
   I que tot allò que fem perquè estimem, és positiu i té valor d'eternitat.
3. Hi ha persones que s'entristeixen perquè pensen que tenen poques qualitats. Però l'evangeli d'avui ens fa veure que el valor d'una persona no depèn de si té moltes qualitats o de si aconsegueix molts èxits. La mesura no és aquesta.
   El valor d'una persona, el valor d'una vida humana, només depèn d'una cosa: de la capacitat d'estimar: de l'amor compartit. Aquesta és la mesura. L'únic fracàs autèntic, és anar-se'n d'aquest món sense haver estrenat el cor.
   Per això, si ens hi fixem, en la paràbola que explica Jesús, la línia divisòria entre beneïts i maleïts, no passa entre els creients i els no creients. Passa entre els qui estimen, ajudant els altres, i aquells que no ho fan. A quin costat estic jo? Cap a on es va orientant la meva vida?
4. I una darrera qüestió. Cal reconèixer que aquest Jesús Rei de Tot el Món, la festa del qual celebrem avui, és un Rei sorprenent, paradoxal.
   Perquè, d'una banda, s'asseu al tron i jutja. Però, de l'altra, s'identifica amb els germans més petits: "Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, per petit que fos, m'ho fèieu a mi".
   On vaig a estimar i servir el Senyor?
   Potser nosaltres l'anem a buscar a les altures, i ell es troba en la petitesa, en la persona necessitada i abandonada de tothom, ens els petits gestos d'estimació de cada dia.
   I fixem-nos en aquella pregunta tan significativa que fan els justos de la paràbola: "Senyor, ¿quan us vam veure afamat i us vam donar menjar, o que passàveu set, i us vam donar de beure...?".
   Això vol dir que aquesta presència del Senyor en els petits, no era patent. No es tractava de persones que es veiés que eren bones, que reflectissin el rostre de Jesús. De cap manera.
   Ni els justos se'n van adonar que el Senyor hi fos. Però ell hi era de veritat. I per això, a tots aquells que se'n van compadir, ara el Senyor els ho recompensa.
5. Parlem, a l'eucaristia d'avui, de totes aquestes coses amb el Senyor. I fem-ho amb confiança, sense por.
   Perquè, tal com ens ha recordat el profeta Ezequiel, el Senyor és aquell que busca l'ovella perduda, que fa tornar la que s'havia allunyat, que embena la que s'havia fet mal i que posa bona la malalta.
   Demanem-li humilment perdó i segur que serem escoltats.