Avui concloem amb tota solemnitat l'Any Litúrgic. Diumenge vinent, Primer d'Advent, serà per als cristians, començament d'un Any (litúrgic) Nou. Celebrem avui la "Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món". Fi de l'any i evocació de la fi del món, Judici Final, en una visió grandiosa... Tant que potser experimentem davant d'ella una certa llunyania i estranyesa. Se'ns presenta el Senyor Jesús com a Rei i Jutge de tots els pobles. Però no ens agrada que ens judiquin. I si a sobre el Jutge és perfecte, no se li escapa res i el Judici és per tota l'eternitat...

Els jutges de les nostres accions quotidianes
        Deixem per un moment la Fi del Món, i centrem-nos en el nostre present més quotidià. Vivim en un món de presses, d'oblit del que va passar ahir, de càlcul del profit de les accions. Avaluem les nostres accions en funció del benefici o la pèrdua possible que hi preveiem: en termes de temps, amistat, afecte, coneixement, diners... Vivim de pressa, cal decidir, cal decidir-se.
        Tenim la sensació que no jutgem, que anem fent. Però en realitat, la satisfacció, el plaer, l'èxit, els diners, tots aquests objectius més o menys conscients de les nostres accions són també els jutges silenciosos, anònims (però ben eficaços!) de les nostres accions.

Judici o Revelació?
        No acostumem a aturar-nos a pensar quin "pes" tenen les nostres accions en relació amb Déu. Fem-ho doncs ara, per un moment, ja que avui se'ns proposa de pensar en el "Judici Final". Està clar que l'Evangeli judica les accions d'una altra manera, invoca altres finalitats, altres criteris que els que "funcionen" en la societat. Estic disposat a deixar-m'hi interpel·lar?
        L'Evangeli d'avui (Mateu 25,31-46) ens dibuixa una escena ben solemne. Caldrà tenir en compte que es estem davant d'una paràbola, i no d'una descripció "científica", com si Jesús en aquell moment hagués vist en una bola de cristall com seria la fi del món. Però atenció, una paràbola no vol dir una "historieta" per a nens; no vol dir que no calgui prendre-se-la seriosament. Hi ha una veritat pregona, i ben real, però que no es troba en els detalls (les ovelles, les cabres, el Regne i el foc etern) sinó en la "punta" de la paràbola, en el seu significat global.
        Paràbola que hem anomenat sovint la del "Judici Final": més aviat hauríem de dir "la del moment de la veritat". Efectivament, el "poder" que li escau al Rei de l'escena és un "poder" de revelació: il·luminar el veritable pes de la vida de cada persona.
        Quan jo tenia fam, em donàreu de menjar, quan era foraster, em vau acollir, quan em veiéreu despullat, em vau vestir, quan era a la presó, vinguéreu a veure'm.
        Reacció de desconcert dels qui reben tals paraules: quan us vam veure afamat, foraster, a la presó i us vàrem atendre? I el Rei que respon: tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, per petit que fos, m'ho fèieu a mi.
        Del desconcert i la sorpresa van passant al reconeixement d'una veritat pregona. Tota la vida de cadascun d'ells passa de nou per llur memòria: tot és vist sota una nova llum. Cada trobada, cada paraula... Les persones menys "interessants", amb les seves demandes inoportunes, adquireixen un nou significat. De sobte entren en això que anomnem el sentit de les nostres vides. Per això les paraules del Rei són revelació: llum sobre la veritat de la nostra vida, llum sobre el que té pes i sobre el que no en té. Evidentment, també hi ha la segona part, que ens costa d'entendre:
        Lluny de mi, maleïts:aneu-vos-en al foc etern preparat per al diable i els seus àngels. Vosaltres, quan jo tenia fam, no em donàreu menjar... D'entrada, podem remarcar que el "foc etern" ha estat preparat, no per als homes, sinó per al diable i els seus àngels. Mentre que el Regne està destinat als homes i dones. El criteri de discerniment és el mateix que en la primera part: tot allò que deixàveu de fer a cadascun d'aquests, per petit que fos, m'ho negàveu a mi.
        També aquí hi ha revelació: Déu s'ha aproximat a cada persona, de manera especial en els més necessitats. El rebuig d'obrir-s'hi queda revelat com a rebuig de Déu, rebuig d'entrar en el Regne.

El Judici Final, ara i aquí
        Per tant, més que Judici Final, podríem dir Revelació Final: Llum enfocada sobre la nostra vida per mostrar què és el que té pes i què no en té, ja ara. Per això Jesús proposa la paràbola en un moment molt concret, poc abans dels esdeveniments que duran a la seva crucifixió. El que vol és dibuixar en aquest escenari la veritat del que avui està passant. Déu se'ns aproxima avui, ara i aquí...
        Si accepto de deixar-me "judicar" per aquesta descripció del Judici Final, és que la paràbola està produïnt els seus fruits. Començar a valorar com a importants les persones i situacions que normalment no compten, això és anar entrant en la Vida, anar prenent "possessió del Regne" preparat pel Pare des de la creació del món.

Alexis Bueno sj

Estem acabant l'any litúrgic. Només ens resta la festa de Jesucrist, Rei de tot el món per cloure'l. En aquest temps d'espera se'ns proposen lectures que ens conviden a vetllar tot exercint la nostra responsabilitat.

Esperem l'arribada del Dia del Senyor, però no sabem quan serà. Segurament en moments especialment significatius de les nostres vides hem tastat la proximitat del Senyor Jesús, hem assaborit la comunió amb els germans i germanes i hem copsat un sentit a la vida. Ens podem preguntar: com anem vivint l'espai que hi ha entre les realitats promeses en el passat i el seu acompliment en un futur, que potser apareix com incert i llunyà? Amb esperança? Amb temptacions de no perseverar?

En aquest context d'espera del final podríem prendre aquest diumenge en to de comiat, com si fos Jesús aquell home de l'evangeli d'avui que marxa lluny i ens encomana l'administració dels seus béns en un llarg temps d'absència.

LA COMUNIÓ AMB EL SENYOR

Quina és la clau de volta de la paràbola dels milions? Em sembla que és el grau de comunió i d'identificació dels administradors amb el seu senyor. Els dos primers sintonitzen amb el senyor. Han descobert el secret del senyor. Per això actuen en conseqüència, segons les seves capacitats i possibilitats. Han fet seus els valors i les actituds del seu senyor. I dins d'aquesta concepció de la vida s'inclou el perseverar, l'arriscar, el posar-se en joc. Aquests administradors comparteixen la responsabilitat del senyor per fer fructificar els béns rebuts.

En canvi, el tercer administrador no ha combregat amb el senyor. Per això no podia ser-li fidel en el mateix esperit. Per això la crida a arriscar sense una base de confiança se li apareix com una bogeria sense sentit, provinent d'un tirà exigent i dur, que demana més enllà d'allò raonable: 'sé que voleu collir allà on no havíeu sembrat...'. A un cap així només se'l pot témer.

La condemna duríssima a aquest darrer administrador és la que hom pot esperar d'un tirà impositiu. Sembla que a cada administrador li pertoca de ser jutjat segons la mesura que ell mateix ha fet servir per mesurar el senyor. La condemna final posa l'èmfasi no tant en que l'encarregat ha fet malament allò que havia de fer com en que no ha actuat segons el que creia, ha estat incoherent amb el que ell mateix creia: 'tu sabies que vull collir on no havia sembrat... doncs hauries d'haver actuat en conseqüència'.

De fons, no hi havia compenetració amb el senyor. I sense aquesta, mancava també la força per dur a terme l'encàrrec rebut. Aquesta paràbola ens recorda una altra de dos fills d'un mateix pare. El petit se'n va de casa. L'altre hi roman. Però cap dels dos no havia penetrat el secret del pare ni es creia ni se sentia veritablement en comunió amb ell. Aquí l'administrador 'negligent i covard' li diu al senyor: 'aquí teniu allò que és vostre', expressant una nul·la identificació amb els interessos del senyor que li havia confiat els seus béns.

RECOMANACIONS DE COMIAT

El seguiment de Jesús té les seves exigències i pot semblar bogeria i niciesa als ulls del món, als ulls de l'administrador que no ha penetrat el secret de Jesús ni ha assolit una comunió personal amb ell. A nosaltres mateixos ens pot semblar que el Regne queda lluny i que les promeses no s'acompleixen.

Jesús ens confia els seus béns i la seva missió ara resta a les nostres mans. Si ningú pren el relleu de Jesús i no es disposa a comprometre i arriscar la pròpia vida, la missió de Jesús quedarà estroncada.

Per al temps d'espera, podríem escoltar com dites a nosaltres unes recomanacions de comiat en boca de Jesús, inspirades en el model de la bona esposa de la primera lectura:

• Sigues diligent. No et deixis atrapar per les emocions negatives.
• Obre les teves mans als pobres. Surt de tu mateix, de tu mateixa, i surt a l'encontre dels altres, especialment dels indigents.
• Creu en el Senyor, confia en mi, confia'm els teus neguits. No et tanquis.
• El meu cor confia en tu. Ànim, no tinguis por, la teva fe t'ha salvat, aixeca't i camina!

Silvestre Falguera sj

Tota paràbola té uns punts de contacte amb la realitat, com la comparació té coincidències tangencials amb la realitat comparada. El missatge de l'anècdota és vàlid, vigent i positiu, malgrat la paràbola de les deu verges té components negatius. Caldrà com diu F.Aizpurua, llegir-la « contra el text » amb maneres més positives i obertes.

Vetlleu de nit, vetlleu de dia, sempre vetlleu. Com l'antena parabòlica!

L'antena parabòlica: Aquest enginy familiar ja en el nostre paisatge urbà i rural, aquesta graella corcava a cops giravoltant constantment a la recerca d'invisibles ones hertzianes portadores de missatges críptics o palesos que avisen tempestes, perills o bones noves, preveuen el demà, donen fe del present o interpreten el passat, són símbol d'un món vigilant amatent a qualsevol realitat.

Potser la paràbola de l'Evangeli d'aquest diumenge ens invita als cristians a revisar si la nostra fe ha posat al dia aquesta antena parabòlica del nostre cor de creients que ens permeti estar sempre vigilants, sempre vetllant per descobrir els senyals que detecten la arribada del Regne, a descodificar –discernir– els innombrables signes dels temps on llegir, de nit i de dia, tot el que parla de la presència de Jesús enmig nostre.

No esperem en va, com si per cas... La nostra esperança és fundada.

Els Fets del Apòstols (1,11) ens diuen que aquest Jesús que us ha estat emportat cap el cel, vindrà així d'igual manera com heu vist que se n'anava cel amunt. Aquesta és l'esperança que va començar a viure i continua vivint en la comunitat cristiana. L'església sap que Crist és amb ella fins al final del temps (Mt 28,20). Però cal vetllar per descobrir-lo (2Cor 5,6).

Aquesta vinguda, no és un fet puntual –tampoc aquí la paràbola d'avui reflecteix amb exactitud al centrar-ho amb l'arribada del nuvi– sinó que és una realitat constant. La vinguda del Regne no és sobtada, d'imprevist. El Regne de Déu és ja aquí però encara no és aquí. Ens cal vetllar. Desplegar la parabòlica per detectar Déu en el present i captar els vertaders senyals del demà.

Vetllar positivament

Pel cristià vetllar, estar despert i esperar, no és virtut negativa.
No és temença d'un Déu fiscal ni justicier.
No és temença i desconfiança davant un Déu que espera els nostres sons i cansament –o fins i tot les nostres faltes– per tancar la porta. No espera la nit per no ser vist.

Malgrat tot, a voltes, és la nit. Com a la paràbola. El nostre entorn personal, psicològic i fins i tot eclesial és fosc. La nit de la paràbola pot simbolitzar aquestes foscors. Però és cert també que tota nit és anunci i pròleg de matinada. No hi ha nit sense dia. No podia haver-hi Resurrecció sense creu i mort. Mort amb tenebres a l'hora sexta! La nit dels nostres dies i insensibilitats i inconsciència política i econòmica que gira l'esquena de situacions de milions de ésser humans pobres i famolencs. Nits d'un món que encén llumenetes enlluernadores que endormisquen les nostres sensibilitats cristianes per fer un món millor...

Al Regne del cel li passarà com a deu fadrines...

Què ens ve a dir la paràbola de les deu fadrines?
Paràbola farcida de certes incongruències. Les divideix en dos grup: les assenyades i les insensates. Aquestes darreres no són conscients que l'espera –l'estada en aquest món– no pot ser passiva. Ha de ser espera expectant i activa. La parabòlica del nostre cor il·lusionat sempre desplegada.
No sigui que quan arribi el senyal de la presència del nuvi –de Jesús en mig nostre– no l'hàgim detectat. Potser un una crida a despertar la nostra comunitat de fidels de l'apatia i despreocupació. D'entendre que el món que vivim, la societat en què estem, la Església que gaudim i a estones patim, és el lloc natural on Jesús és present.

El darrer gir de la paràbola també és sorprenent. Les assenyades es neguen a compartir l'oli. Quan la fe s'ha fet rutinària i esmortida, quan visc solament de conformismes i rutines, quan ja no capto senyals i crits de Jesús vivent aquí i ara, de res no em serviran les receptes dels altres. Ningú no em pot substituir. Era jo qui havia de vetllar.

Josep M. Gispert, sj

Avui va de fatxendes religiosos... i civils

de gent que es creu forta i trepitja fort, gent que dogmatitza (en els móns religiosos i civils) i d'això se'n segueix que els “petits” (els pobres, els darrers, els qui no compten gaire...) quedin maltractats, que quedin trencades les relacions igualitàries de la comunitat.

1. Jesús s'hi troba fortament incòmode
   
   Són els escribes i fariseus:
   1. dels dies de Jesús,
   2. dels anys vuitantes, els dies de la redacció de l'evangeli,
   3. i són també ja alguns jerarques de la primera església pels quals està preocupat Mateu: que no s'escoli el fariseisme al si de la comunitat, les ganes de surar, els “trepes”, els preocupats pel rang a la comunitat... Jesús no era així...!
   4. I són, en els nostres dies, tota mena de masclismes, de fatxendes i gent que va per la vida de “xulo”, gent que vol imposar maneres de fer i de pensar, dominar l'opinió... Cadascú podria ampliar amb una llarga llista d'etcèteres...
   Jesús avui fustiga amb una duresa extrema a tota aquesta mena de fatxendes. El llenguatge de Jesús és dur, fins potser fereix la nostra sensibilitat.



2. Qui eren
   
   L'autor de l'evangeli devia conèixer de prop el “mundillo” dels escribes i fariseus dels dies del Mestre (i els fariseismes de les esglésies primeres)
           -escribes: els intel·lectuals, teòlegs. Han tingut una intensa formació i al final un títol “acadèmic” i una cerimònia que els donava autoritat de successors de Moisès, intèrprets oficials… rabí. Tenien una influència molt gran en totes les dimensions de la vida
           -fariseus: associació de fidels bona gent, la majoria laics (amb alguns escribes), força fonamentalistes en la interpretació de la llei, rigoristes i legalistes. Immensa influència social i religiosa



3. A l'explanada del Temple amb “autoritat”... Jesús els diu: “lo que había de pasar pasó”
   
   Jesús va arribar a Jerusalem diumenge de rams, i ben aviat expulsà els mercaders. No va trigar la reacció de les autoritats: li varen preguntar primer amb quina autoritat tergiversava les coses de sempre. Vingueren després debats diversos que hem llegit els diumenges passats. Avui s'adreça a la gent en general, que l'escolta al s. I (i al s. XXI) i als deixebles del s. I (i a les esglésies del s. XXI)
   Jesús els recrimina que,
   • del servei als fills de Déu... passaren al “monopoli” de Déu, al dogmatisme
   • han anat teixint al llarg dels anys un espès codi de normes i ritus... S'ha passat de la gran experiència de la religió “alliberament”, a la religió “feixuga”, fardell pesant
   • els seus nivells de rigorisme i fonamentalisme els han portat a vestimentes grotesques: a posar-se unes caixetes amb textos de la llei al cap i braços, i a posar-se llargues borles al mantell (tot fent una lectura al peu de la lletra dels llibres de la Llei)
   • i que, per sarcasme, al capdavall, només han procurat d'enriquir-se, d'enaltir-se i posar-se per damunt dels altres.
   • En resum:
             -són uns incoherents: diuen i no fan
             -oprimeixen: posen càrregues pesades i insuportables a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. Quan la “carrega de Jesús era lleugera”! (Mt 11,29)
             -viuen de l'aparença: en tot actuen per fer-se veure de la gent, els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues...
   
   
   
4. L'estil que Jesús vol per als cristians i les esglésies és el de la fraternitat igualitària: "Un de sol és el vostre Mestre i tots vosaltres sou germans"
   
   En Jesús ha aparegut una altra mena d'autoritat
   • que sap dir les coses pel seu nom, no té “pels a la llengua”, no és de caramel barat!
   • una autoritat que s'exerceix rentant els peus i que diu: "feu vosaltres com jo he fet", "el primer és l'últim"... "servus servorum Dei"
   • aquest "estil" fa "tocar Déu", ens trobem amb Déu: Déu deu ser així
   • aquest estil porta el Regne, la Humanitat nova
   • a aquesta mena d'autoritat el mataran; però Déu el reivindicarà
   (Vegeu que la lectura de St. Pau diu el mateix: "ens férem amables com les mares, volíem donar-vos Bones Notícies!, no ser-vos carregosos" - treballar dia i nit).



5. ...expressat en cinc paraules de Jesús
   
   
   1. Però vosaltres no us feu dir "rabí",
      perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans;
   2. ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra,
      perquè de pare només en teniu un, que és el del cel;
   3. ni us feu dir "guies",
      perquè de guia només en teniu un, que és el Crist.
   4. El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor.
   5. El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit.
   
   Tota una proposta de vida, un estil diferent que hauríem d'aprendre des de les nostres societats i des de les nostres esglésies.
   A qui té els ulls només en Jesús li surt funcionar així.
   Potser ens cal cridar des del fons del nostre cor a l'Esperit perquè ens converteixi.

Francesc Riera sj

1. Estem de festa!
   
   Avui l'Església està de festa. I la humanitat sencera. I la nostra ciutat. I aquesta nau il.luminada. I també el nostre cor. La raó és ben senzilla: avui ens diu la fe i la litúrgia que la santedat és possible (no impossible), que és probable (més del que ens arribem a pensar), que s'ha democratitzat, que no és privilegi d'uns pocs, que no cal anar a Roma. Que, ben segur, n'hi hauria prou en obrir l'album de fotografies de la família, sobretot en aquelles pàgines més gastades, més antigues i recordar els rostres d'aquelles persones, familiars i amics, que han mort, que ens han precedit i ens han marcat una manera de viure en plenitud. O, si l'album està massa empolsegat, n'hi hauria prou a fer, amb la imaginació cordial, un viatge d'anada i tornada al paradís, al cel dels nostres desigs. I trobar-nos amb tanta gent, la bona gent, la gent de bona voluntat. Val la pena: estem de festa perquè avui celebrem la festa de la santedat de la bona gent.



2. Un cens impossible.
   
   Ja ho heu sentit en la primera lectura. Primer, un número concret: 144 mil. I després una multitud de tota raça, condició, llengua, religió, mentalitat. El número concret, resultat de multiplicar 12 per 12.000, és un número simbòlic, expressió d'una plenitud. Sempre hem cregut que l'Evangeli està renyit amb els números, amb les quantitats. I avui, també. Perquè la santedat no ha estat mai cosa de quantitat, sinó de qualitat del cor. I la segona al.lusió, una multitud incomptable, com les dels nostres carrers, mercats, temples, cultures, aquestes riuades interminables de gent variadíssima. I que només tenen en comú que segueixen l'alè de l'Esperit de Déu, encarnat en inquietuds, desigs de bondat i de fer un món més humà. Tots porten a dintre d'ells el "genoma espiritual" de ser fills i filles de Déu, tal com ens ho ha proclamat joiosament Joan en la segona lectura.
   
   No! El nombre de sants i santes - tot i haver exporgat molt les vides curioses de molts sants i santes de vida inversemblant - no resisteix un cens, una enquesta sociològica. Entre d'altres motius perquè molts d'ells i d'elles "no saben, no contesten", han estat homes i dones tan discrets que ni sabríen contestar la pregunta: "Què és per a vosté un sant, una santa?" Hi ha tantes maneres de contestar-la en la vida concreta...!



3. I què és un sant, una santa?
   
   Els sants i santes que avui commemorem no estan dalt d'un altar. Han viscut en una casa com la nostra; damunt del cap no porten una aureola brillant sinó que pateixen els maldecaps i les molèsties de la vida ordinària, els problemes i preocupacions que tots tenim; no floten en l'aire sinó que toquen de peus a terra. I en comptes de miracles, estan fent el prodigi de viure la seva fe d'acord amb l'Evangeli, amb fidelitat, sense cansar-se. I si es cansen, hi tornen amb il.lusió. Aquest és l'autèntic miracle: viure la vida ordinària d'una manera extraordinària. Podem estar segurs que han fet de les benaurances, no un codi de circulació -perquè mai no ho ha estat en la mentalitat de Jesús de Natzaret - sinó la respiració de la seva vida. Sempre han aprofitat l'ocasió de ser homes i dones portadors de pau, amb una mirada neta i clarivident, capaços de lluitar per construir el món que els envolta en un racó de "Bona Notícia", d'Evangeli, en una parcel.la on hi creixen les llavors del Regne.
   
   Sempre recordaré la descripció que un infant em va fer d'un sant: "És una persona normal que no es cansa de fer el bé!". El plus qualitatiu està en aquest "no es cansa", no ho deixa córrer, no baixa la guàrdia, no claudica mai de la lluita interior que suposa viure les benaurances de Jesús en una societat que sembla pregonar només les benaurances de les coses, no de les persones. I Jesús parlava de "Feliços, vosaltres!"
   
   És la festa universal de la santedat, una justa globalització de l'Esperit de Déu! Tan important com un papa, un rei o un magnat de la societat és una mare, un avi, un bon jan, un amic o amiga de debò, una religiosa alegra, un sacerdot compromès, un polític de bona fe, un treballador honrat, el malalt que assumeix la seva situació dolorosa, el mestre que lluita cada dia per treure el bo i millor dels valors dels infants i joves d'avui. Qualsevol que sigui fidel a l'obra de les mans del Senyor, aquest Terrissaire que somia a fer de nosaltres un reflex de la seva santedat, una ànfora on hi càpiga la plenitud de gràcia que Ell vol vessar dins nostre.
   
   Voldria acabar aquesta felicitació comuna a tots nosaltres amb les paraules que el cardenal Suenens va dirigir, a la mort de Joan XXIII, beat i encara no canonitzat. Deia d'ell: "Va deixar el món més habitable que quan hi va arribar." Paraules que ja voldríem merèixer tots nosaltres per epitafis de la nostra tomba. Mentrestant, donem gràcies a Déu per la festa d'avui, animen-nos a seguir el camí de tantes persones bones que ens han precedit. I recordem aquell pensament, força adequat als nostres temps: "Els sants i santes saben conduir, i porten el parabrisa net!" No ens hi aturem, aquesta és la direcció encertada fins que arribem a la fi del nostre peregrinatge...

Francesc Roma sj