28 de novembre de 2004
Primer Diumenge d'Advent

Tot és vell

La idea de l'etern retorn que tan va obsessionar a Nietzsche sembla que també avui ens preocupa. "Allò que ha passat, tornarà a passar; allò que s'ha fet, tornarà a fer-se: No hi ha res de nou sota el sol" diu el Cohèlet (1,9-10), recollint el pensar dels antics. Hem començat un nou mil·leni i tot segueix igual. Diem que la Història és la mestre de la vida, però la humanitat va repetint les mateixes estupideses sense parar.

Les dades són preocupants:

  • creix l'abisme de la desigualtat Nord-Sud: 1.800 milions de persones, quasi una tercera part de la humanitat, sobreviu amb 1 $/diari, mentre 237 famílies acumulen tanta riquesa com el conjunt del PIB de 50 països del Sud
  • hi ha actualment 28 guerres actives i el 95 % de les víctimes són població civil innocent
  • milions de víctimes de la fam (30 milions cada any), de malalties curables (10 milions d'infants cada any), de la SIDA...
  • contaminació, rescalfament del planeta, destrucció ambiental, desaparició d'espècies: des de l'any 1500 al 1850, desapareixia una espècie vivent cada deu anys; entre el 1850 i el 1950, desapareixia una espècie cada any; l'any 1990, una cada dia, i es preveu que del 2000 ençà, desapareixerà una espècie vivent cada hora...
I ens ve com una onada de desànim. ¿Es que no n'aprendrem mai? ¿Serà que no tenim remei? ¿Quan sortirem d'aquest túnel? ¿O bé anem cap a un final irreparable?
També a nivell personal, van passant els anys i ens trobem amb les mateixes febleses i tornem a ensopegar a la mateixa pedra tantes vegades! On trobarem la força i l'esperança per a canviar? ¿Val la pena seguir somniant o serà que somniem endebades?

Advent: una nova oportunitat

Isaïes, el profeta de l'esperança, ens obra la ment i el cor perquè captem la nova oportunitat que Déu ens ofereix. Des que la Paraula és va fer carn i sang nostra, la història humana, personal i col·lectiva, mai no és un etern retorn, sinó una constant novetat. Un avançar ascendent i positiu cap al punt Omega: la plenitud de tot en el Crist còsmic de Teilhard de Chardin i en la plenitud personal de la imatge de Crist.

La poesia i la utopia es donen la mà en aquest text: "Ell posarà pau entre les nacions i apaivagarà tots els pobles; forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l'espasa contra una altra, ni s'entrenaran mai més a fer la guerra". Es el lema que figura, com a peu de foto, de l'escultura que la URSS (ironies de la història) va donar a la ONU i està als jardins que envolten l'edifici a Nova York.

Déu ens anuncia, amb l'arribada del seu Fill, no una "edat daurada" (el mite del paradís perdut i retrobat), sinó el seu compromís pe un món nou o, si volem, per refer el món vell de pecat segons el model original que va sortir de les seves mans a l'albada de la creació. L'Encarnació, el Déu que es fa carn i sang nostres, és la prova de Déu més segura i més palesa. No ens mancarà mai el seu ajut i, a més a més, complirà el que ens ha promès, malgrat la nostra resistència a deixar-nos estimar. Com diu la fe del poble llatino-americà, davant de les dificultats, amb una expressió que ho resumeix molt bé: "primero Dios, que saldremos de ésta, pues, y no nos faltará su ayuda".

Perquè si hi ha algú dolgut, preocupat i decidit a canviar les coses és el Déu i Pare de Jesús, el Déu que ens ha enviat el seu Fill i, amb el seu Fill, en ho ha donat tot. L'encarnació no és una realitat virtual. Es la realitat més pregona de tota la nostra història humana.

Tot serà nou, si vols

"Déu no és omnipotent -deia Luther- perquè ho pot tot menys una cosa: obligar-nos a que l'estimem". I aquesta és la veritat que ens costa d'entendre: el projecte de Déu està amenaçat...per nosaltres. Només nosaltres podem fer fracassar el somni de Déu o bé fer-lo realitat. Es la llei de l'Encarnació fins a les seves últimes conseqüències!

Per això, aquesta insistència en la Paraula d'avui amb la qual encetem aquest temps fort de l'Advent:
  • "Que ens ensenyi els seus camins i seguim les seves rutes"(Isaïes)
  • "Siguem conscients dels moments que vivim. Prou de dormir, ja és hora d'aixecar-nos. Avui tenim la salvació més a prop nostre...el dia s'acosta"(Pau)
  • "Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el Senyor. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l'Home vindrà a l'hora menys pensada"(Jesús)
I no serà perquè Déu no ens doni signes que preparen la seva vinguda. Allò que ens deia el Concili Vaticà II de saber llegir els signes del temps, és a dir, aquelles aspiracions més pregones de la humanitat. Fer, en paraules del bisbe Pere Casaldàliga, la Internacional Humana!

Déu ho posa tot. Només ens demana que l'acollim Però això demana també un esforç de part nostra. Demana que "caminem a llum del Senyor" (Isaïes). Demana que "ens despullem de les obres pròpies de la fosca i ens comportem dignament com a ple dia i que el nostre vestit sigui Jesucrist, el Senyor" (Pau). Demana que "Vetllem" (Jesús).

Déu és el nostre futur obert. El Déu sorprenent. El que pot fer realitat els nostres somnis, segons aquest petit poema simbòlic:

"Llegará un dia en que los niños aprendan unas palabras
que les costará trabajo comprender.
Los niños de la India preguntarán:
"¿Qué es el hambre?"
Los de Sudáfrica:
"¿Qué es la segregación racial?"
Los de Hiroshima preguntarán muy extrañados:
"¿Qué es la bomba atómica?"
Y todos los niños de las escuelas preguntarán:
¿Qué es la guerra?"
Serás tú quien habrá de responderles y les dirás:
"Son nombres de cosas caídas ya en desuso,
como las diligencias, las galeras o la esclavitud.
Estas palabras ya no quieren decir nada"
(E. Galeano)

Josep Ricart, sj.


tornar a l'índex d'homilies


21 de novembre de 2004
Festivitat de Crist Rei

La festa de Crist Rei.
       Acabem avui el cicle de l'any litúrgic. El diumenge vinent començarem un nou cicle amb el primer diumenge d'Advent, preparació per al Nadal. Durant tot l'any hem anat celebrant la salvació que ens portà Jesús, amb la seva encarnació i naixement, amb la seva vida oculta, amb la seva predicació i la seva atenció als pobres i malalts, amb la seva mort i resurrecció, amb la missió perpètua del seu Esperit... I en aquest últim diumenge l'Església ens proposa com una celebració sintètica del sentit últim de tot això que hem anat celebrant durant l'any: en aquesta celebració reconeixem que Crist és Rei de l'Univers, que vol dir aquest pobre món nostre, està sota la protecció del Fill de Déu, que amorosament va venir a aquest món i per fer-lo cosa seva; i que malgrat totes les desgràcies i incongruències que experimentem cada dia en aquest món nostre -i en les nostres pròpies vides - l'obra salvadora de Crist no serà debades, sinó que ell triomfarà finalment sobre el nostre pecat i la nostra feblesa.

La paradoxa del Regne de Crist.
       ¿Podem realment pensar en el triomf de Déu en un món que veiem cada dia més abocat a la mort i a la destrucció? ¿No serà l'esperança del Regne de Déu només una il·lusió? L'evangeli que acabem d'escoltar ens indica precisament la gran paradoxa del Regne de Déu. Jesús es troba en el moment de la seva derrota total i aparentment definitiva. Els seus enemics han aconseguit que el poder polític el condemnés. Es troba en un patíbul ignominiós, Tothom es burla d'ell: "Si ets el rei dels jueus, salva't tu mateix." Però, res. De fet mor com un criminal qualsevol. Ni el Pare, en qui havia confiat, acut en ajuda seva. Mor sol, derrotat, abandonat de tots. I tanmateix queda escrit sobre la creu. "Aquest és el rei dels jueus".
       Hi ha aquí un gran misteri que hauríem d'intentar esbrinar. Aquesta és la manera com regna Déu: no des del poder, no oprimint i destruint com regnen tots els poderosos d'entre els homes, sinó només des de l'amor fins a la mort. Des d'un amor que està disposat a deixar-se matar per aquells que estima. "Ningú no te un amor tan gran com el qui dona la vida pels que estima". Déu vol regnar i regnarà només per l'amor, no per la imposició violenta, com tan sovint volen regnar els homes.

El regne que acull el bon lladre.
       Això ens ho ensenya també l'evangeli d'avui en la figura del bon lladre. Aquell home, tot i estar condemnat com a lladregot, d'alguna manera ho va entendre millor que ningú, i millor que el seu company de suplici. Ell cregué en la força divina d'aquell profeta de Natzaret, del qual segurament havia sentit parlar. Ell s'hi confià: "Recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne". Ell intuí que el Regne de Jesús no era la miserable situació en què es trobava. El veritable Regne de Jesús no era un regne d'aquest món, com temien els jueus i Pilat. Era una altra cosa. Per això Jesús, aparentment vençut, li fa una promesa ferma: "Avui estaràs amb mi en el meu Regne". És que, malgrat l'aparent impotència i derrota de Jesús davant la seva mort, era veritat el que ell mateix havia dit a Pilat:. "La meva reialesa no és cosa d'aquest món...Però la meva missió és ser testimoni de la veritat: per això he nascut, per això he vingut al món." Jesús és rei del regne de la veritat, no dels regnes de mentida d'aquest món.

El Regne de Jesús.
       De fet Jesús havia començat la seva predicació anunciant: "El Regne de Déu és a prop: convertiu-vos i creieu aquesta bona nova" (Mc 1, 15). Que vol dir: el Regne de Déu és al vostre abast, només que canvieu la vostra manera de comportar-vos: que en comptes de destruir-vos els uns als altres amb les vostres cobejances, rapinyes, violències i morts, comenceu a viure com a veritables germans fills d'un mateix Pare. Aquest podríem dir que és el programa de Jesús. Invitar el homes a un canvi de vida, a viure la filiació de Déu-Pare en la veritable fraternitat . És el programa al que ell mateix es sotmet:, tot i que era Déu, fet igual a tots, posant-se a disposició de tots, fent el bé a tots. Així començava a fer efectiu aquell Regne de Déu que és l'única bona nova pels homes. Però els violents i poderosos d'aquest món, que volien el seu regne, i no el Regne de Déu com a Regne de tots, van maquinar per eliminar-lo, i no els costà gens aconseguir-ho.

El Regne que hem de fer nosaltres
       El Regne és tot oferta de Déu: és el do que Déu ofereix als homes per mitjà i a exemple de Jesucrist, el seu Fill. Però és també tot responsabilitat nostra. Ens hem de "convertir al Regne", a la fraternitat dels fills de Déu. Precisament perquè és el regne de l'amor, de la no-violència, ni Déu mateix el pot imposar a la força. Molt menys els homes, ni que pretenguin actuar en nom de Déu o en representació de Déu!!! L'amor no es pot imposar! Un bé imposat a la força és sempre un mal, com ho mostra la fi de totes les revolucions violentes. (I massa vegades hi ha grupúsculs suposadament cristians que en nom de Crist Rei volen imposar violentament allò que no pot ser de l'autèntic Regne de Jesús, el Regne de l'amor) El Regne és la invitació de Déu als homes perquè en llibertat recobrin la relació autèntica amb Déu i amb els demés. Per això Jesús diu que el seu Regne és el Regne de la veritat, la realització d'allò que exigeix la veritable natura humana creada perquè siguem lliurement i amorosa fills de Déu i germans els uns dels altres.

El Regne utòpic i real.
       Per això el Regne de Déu, que Jesús ve a realitzar, pot semblar a la vegada real i utòpic, present i futur, relatiu i absolut. Es de fet sempre incomplet per a nosaltres aquí i ara. En la seva plenitud és una promesa per al més enllà definitiu, escatològic; però ara realment ja s'està fent, sempre s'està fent. I nosaltres hem de ser dels qui l'estan fent sempre. Per això el Senyor ens va fer demanar en la seva oració fonamental: "Vingui el vostre Regne, faci's la vostra voluntat així en la terra com en el cel". Perquè, en definitiva, el Regne és això: que visquem en la terra aquella plena comunió d'amor en llibertat que és la condició pròpia de la benaurança celestial. Acabo dient-ho amb unes exactes paraules del nostre Sant Pare:

Redemptoris Missio, 13ss. "L'objecte de la missió de Jesús és la proclamació i instauració del Regne de Déu...Aquest Regne no s'aplaça fins a la fi dels temps, sinó que es fa ja present i comença complir-se: El Regne de Déu és a prop (13). Aquest Regne està destinat a tota la humanitat, però d'una manera especial als més marginats de la societat. D'ací dos gestos característics de l'activitat de Jesús: guarir i perdonar (14)... El Regne tendeix a transformar les relacions humanes, i es realitza progressivament, a mesura que els homes aprenen a estimar-se a perdonar-se, a servir-se mútuament...Treballar pel Regne vol dir reconèixer i afavorir el dinamisme diví, que es troba present en la història humana i la transforma. Construir el Regne significa treballar per l'alliberament en totes les seves formes. En resum, el Regne de Déu és la manifestació i la realització del seu designi en tota la seva plenitud. La naturalesa del Regne és la comunió de tots els éssers humans entre sí i amb Déu (16)."

Ja ho veieu: celebrar la festa de Crist Rei és a la vegada creure en l'anunci del seu Regne i "convertir-nos", val a dir, assumir el compromís de fer-lo efectiu, amb ell, en aquesta terra, fins que arribem al gaudi de la seva plenitud en la vida eterna.

Josep Vives, sj


tornar a l'índex d'homilies


14 de novembre de 2004
Diumenge 33è durant l'any

A les acaballes de l'any litúrgic, es consideren els textos reveladors dels últims temps que es troben a l'evangeli de Lluc, igual com en els altres dos sinòptics. De totes maneres St. Lluc separa més decididament els dos esdeveniments que es comenten en aquests textos: la destrucció del Temple i el final dels temps. Així, per a Lluc, hi ha un prolongat espai que els separa i que serà el temps propi de l'Església, guiada per l'Esperit. Per a aquest temps reclamava Jesús una vigilància extrema.

Estigueu alerta, no us deixeu enganyar.

En efecte, els greus comentaris de Jesús entorn els senyals dels últims temps apunten cap a una necessitat indefugible: cal discernir.
El següent comentari pot resultar massa raspós per a alguns esperits devots però creiem que la seriositat del pensament apocalíptic de Jesús demana realment estar molt en guàrdia.
El dilema de si els cristians són perseguits pel nom de Crist o si és Crist el perseguit per culpa dels cristians requereix lucidesa i autocrítica.
En els moments actuals de dolorós estira i arronsa entre la societat secular i l'Església seria molt fàcil un curt circuit maniqueu de bons i dolents, si no es discrimina evangèlicament el punt en litigi.
És massa simple el raonament que, com que els seguidors de Jesús seran perseguits pels seu nom, si em persegueixen a mi, és que sóc un seguidor. Aquesta forma de pensar blinda malauradament un pensament sectari.
De fet, es pot ser víctima per portar el nom de Jesús, ben cert, però també es pot ser causant d'una persecució per una militància indiscreta o, fins i tot, agressiva.

Estigueu decidits a no preparar-vos la defensa

Un cop ben alertats, Jesús conforta els fidels amb la certesa de la seva inspiració. En efecte, diu que no cal preparar cap mena de defensa perquè ell mateix donarà la saviesa i l'eloqüència necessària.
Tant els cristians antics com els actuals tenim experiència d'aquesta assistència de Jesús davant dels tribunals. El cas de Pere, Joan, Esteve i Pau és ben clar. També, cap aquí, Tomàs Moro, Joana d'Arc, Ricci, Maximilià Kolbe, Luther King, Joan Alsina, Lluís Espinal, Quim Vallmajor, Òscar Romero i màrtirs de la UCA, Teresa de Calcuta i tants altres.
Cadascú de nosaltres té els propis referents. Comprovem com es compleix en nosaltres el que predeia Jesús, que la persecució seria ocasió de donar testimoni. Un testimoni que salva. La comunitat de tots els segles s'inspira en l'exemple dels qui han donat la vida amb l'única explicació: la fidelitat a la paraula de Jesús.
Ben sovint, els poders no han pogut contradir la força de l'evidència humanitzadora del testimoni cristià.

no es perdrà ni un de sol dels vostres cabells

Ja ens havia dit Jeús que Déu Pare ens té els cabells comptats, com indicant el coneixement íntim i familiar que té Déu de cada un de nosaltres. Allà la conclusió era que no ens preocupéssim per la vida perquè Déu en té coneixement i més cura que nosaltres.
En el text d'avui, no sols estan comptats els cabells un per un, sinó que un per un seran guardats. Els fidels viuen definitivament en Déu, passi el que passi, tal com expressa confiadament la carta als Romans (8,31-39) en vistes a l'amor de Déu manifestat en Jesús.

Santi Thió, sj


tornar a l'índex d'homilies


7 de novembre de 2004
Diumenge 32è durant l'any

Bona Notícia
Ho sabem. Per activa, per passiva i per perifràstica. Tot i saber-ho, recordem-ho: L'Evangeli és Bona Notícia. Magnífica Noticia. Paraula necessària. Paraula de vida.
La Bona Notícia d'avui ens dóna força i esperança per a viure. No es tracta d'un ensenyament, una doctrina, una erudició... No és una possibilitat entre d'altres.

Dimarts celebràvem la memòria dels difunts. Dels qui ja no hi son entre nosaltres. Dels qui han passat per la mort.
Sovint la mort ens és una experiència desconcertant. Sempre volem considerar-la llunyana i distant. Que quedi lluny. En els altres. Quan ens toca de prop, aleshores, ens desestabilitza. Poques vegades la considerem amb naturalitat i serenor. Poques vegades ens atrevim a mirar-la de cara. Amb el màxim realisme. Massa vegades volem negar-la (o mantenir-la llunyana). Massa vegades la tractem des de la por, o des de l'absurditat de no entendre. Des del dolor... que fins i tot frega el desesper, potser.

La Bona Notícia d'avui ens porta esperança i força. Ens recorda allò més essencial i constitutiu. Allò que ens fa i ens configura. El terra sobre el que fem peu per sostenir-nos.

Déu és. I és així.
Aquesta és la Bona Notícia. El Déu de Jesús, el Pare, ens estima i ens porta a les seves mans. Les nostres vides són portades per Ell. Ens estima amb bogeria. I, per això, un cop ens dóna la vida, ja no ens la treu. Ja no vol prescindir de ningú de nosaltres. Perquè ens estima. No se'n vol privar de ningú. No juga a donar-nos i treure'ns la vida. El Déu de Jesús és Déu de vius. Per a Ell tots estem vius. Ben vius. Perquè ens estima. Perquè el seu amor és invencible. L'amor és més fort que la mort. Incomparablement. És Déu de vius. En Ell vivim ens movem i som... És Déu de vius. No pas de morts.

Hi ha vida, abans de la mort?
Sovint, la pregunta és sobre si hi ha vida després de la mort. L'única manera d'existir que coneixem és aquesta nostra vida humana. En carn i ossos. Amb temps i en un espai. I com és l'única manera que coneixem, quan se'ns acaba, pensem que s'acaba tot. La nostra mirada és de visió curta.
La Bona Nova d'avui ens diu que tot passant per la mort, estem cridats a la trobada definitiva amb Déu. Tot passant per la mort. Sense saltar-nos cap pas ni cap trànsit. Estem cridats a la plenitud de la vida. Perque ens estima. Ens crida a la felicitat plena. La nostra experiència de viure en felicitat és una experiència fragmentària. Petita. Amenaçada i sovint disminuïda. El Pare ens crida a casa seva per donar-nos-la de tot i a desdir. Ell és el Déu de la Vida. Déu de vius.

I, ¿Com serà, tot plegat?
Pregunta dolenta. És la pregunta que li plantegen a Jesús aquests buscaraons. Com serà?
Li plantegen la qüestió, a partir del costum del levirat. A partir de la pròpia tradició i la pròpia llei. Sovint passa que voler fer dependre la fe del que entenc, és el més gran dels empobriments.
No sabem COM serà. (Deixem-li a Déu aquesta feina!!)
Jesús respon apuntant al QUÈ serà.
Serà tota una altra cosa. Ben diferent del que sabem i podem imaginar. Ben diferent d'una projecció del que coneixem i desitgem. No serà "més del mateix" ni que sigui una mica arregladet. La trobada amb Déu ens obre a unes perspectives i possibilitats que ens depassen per tot arreu. La resurrecció no és una pròrroga d'un partit ja jugat. És una nova manera d'existir. Sabem, sí, què serà. Però no sabem com. Per no saber, gairebé ni tan sols sabem quin nom posar-li. En sonen diferents. Tots ens hi ajuden i cap no ens satisfà del tot. Viure a la dreta del Pare. Glòria. Exaltació. Resurrecció. Cel. Vida eterna. L'altra vida.

Preparar-nos per viure.
Una altra paradoxa. Potser, a l'hora de pensar, ens és més fàcil pensar que podem preparar-nos per morir. Més que per viure. I si ens ho plantegem ben oberta i conscientment, descobrirem que, de fet, preparar-nos per morir no és res diferent de preparar-nos per viure. Per viure més autèntica i humanament. Més lliures. Amb una major consciència. Amb una naturalitat i senzillesa molt directa.
I si la nostra vida, tota ella, l'entenguéssim com la possibilitat d'aprendre a viure?? I si el nostre pas (no ho oblidem, estem de pas!!) per la terra fos l'espai que Déu ens dóna per aprendre a estimar, per sortir de nosaltres mateixos, per aprendre a acomiadar-nos i desposseir-nos?? I si fos la manera d'aprendre a servir, a relacionar-nos, a mirar més enllà de nosaltres mateixos?? I, així, arribar a la trobada definitiva amb Déu. A gaudir de la plenitud de la vida en la Resurrecció.
Aprendre a viure el Regne. I viure del Regne.

"...Perquè la mort, Senyor, no destrueix la vida dels qui creuen en vós, tan sols la transforma; i quan se'ls desfà la casa de l'estada terrenal en troben una altra d'eterna al cel..."(Prefaci I de difunts)

Ben segur que una bona manera d'entendre la nostra vida és des de l'òptica d'aprendre a viure. D'aprendre a viure la misericòrdia i la fraternitat. Ja ara. Aquí. On som i com som. Estem fets per viure. I el Déu de Jesús és Déu de vius. D'Abraham, Isaac i Jacob. De Pere, i Joana i Marta... Del pare i la mare... Déu de vius.

La Bona Nova d'avui ens obre una esperança fonamental.
Per a Ell tots som vius.
Guanya la vida.
Perquè ens estima. Estem a les seves mans.
Guanya l'amor.
Val la pena viure així!

Josep Miquel Esteban, sj.


tornar a l'índex d'homilies