| 30 de novembre de 2003 Primer Diumenge d'Advent |
No em sentiria tranquil sense dir-vos que és compromès, farregós, però emocionant, com tot repte, tornar a parlar de l'Advent i l'Esperança, en majúscules, aquesta Esperança que alimenta les senzilles i petites esperances del tots els homes i dones. Com fer-ho en uns moments en què sembla que les nostres notícies s'entretenen en la pura pornografia del dolor insensible, del sense sentit, de la follia i de la violència indiscriminada, tot ben amanit amb la mentida i la farsa interessada? Per què sentim aquesta radical insatisfacció? No serà perquè estem cridats a una altra forma de ser, de viure i d'estimar i ser estimats?
Mirar, ulls, endavant, alè, caminada, atenció. Són petits flashos d'això que en diem encarnar una mena "d'esperit de supervivència", que el viuen des de les petites papallones fins els elefants, des dels boscos fins a la capa d'ozó.
I evidentment, també els homes i dones, els infants i els joves. Quan un dia em van preguntar "què era per a mi la persona?", vaig contestar ben convençut: "Jo sóc la nostàlgia de mi mateix!". És a dir: un projecte inacabat, un estímul, algú que sent constantment la fiblada de voler ser més, d'arribar a una plenitud que endevino en mi. I en el fons d'aquesta insatisfacció, s'hi cou l'esperança, que se'm presenta com una constant i benigna amenaça. "Esperit de supervivència" cristià que ara es diu "Advent"...
Poc s'ho pensava sant Lluc que el seu discurs escatològic, de les coses que passen al final, fos una imatge que seria superada amb escreix per la realitat pura i dura, vint-i-un segles després. Es va quedar curt. Tenint al davant el temple de Jerusalem,
com símbol d'una època i una manera de viure religiós que el Regne de Déu que ell venia a portar faria caduques i petrificades en el passat, Jesús fa un diagnòstic perenne de la fi d'un món - no de la fi del món -. I ens ve a dir d'una manera subtil però clarivident que els homes i dones som els autèntics protagonistes de la nostra història per a bé o per a mal. Hi ha algú que ho posi en dubte?
En aquest context transcendental (contemplar profèticament la destrucció del Temple, diagnosticar el futur de la història no és qualsevol cosa), resulta meravellosament realista fixar-se en els senzills avisos i actituds que Jesús ens recomana per no deixar-nos arrossegar per la dinàmica fatalista. Fixeu-nos-hi amb atenció:
- alceu el cap ben alt
- que l'excés de menjar i beure i la preocupació dels negocis no afeixugui el vostre cor
- estigueu alerta pregant en tota ocasió per poder-vos-en sortir de tot això
Com si Jesús ens indiqués que, abans de mirar les pàgines dels diaris i les pantalles de la Tele i lamentar-nos de com va el món, mirem les de la nostra agenda, les del nostre "diari personal", els nostres temps morts per fer-los temps carregats de vida i atenció. Si gran i misteriós és el macrocosmos del Planeta Blau, més gran i misteriós és el petit gran món del cor humà, que és el lloc on s'hi coven totes les
accions heroiques, fidels, vulgars, nobles i indignes. La llar de foc on crema la passió més humana i més transcendental: l'amor. I ens resistim a deixar de creure en la força de l'amor.
Jesús acaba amb aquesta frase encoratjadora, optimista: "Molt aviat sereu alliberats." Aquest alliberament suposa en primer lloc adonar-se del temps que estem vivint. Perquè, com deia no sé qui, "la pressa de viure sovint ens fa oblidar les raons del viure." En segon lloc, tinguem l'ànim valent, decidit, disposat a fer alguna cosa qualitativament nova perquè hi concentrem en ella tota la nostra il.lusió de renovar la nostra esperança.
Deia Confuci, uns quants segles abans de Jesús de Natzaret: "En el camí de la vida, l'esperança és un estimulant vital molt superior a la sort."
Experimentar-se indesmaiable al desànim i a la desesperança, és tastar ja la llibertat, l'alliberament de la nostra pròpia existència. Tant de bo siguem nosaltres mateixos, amb la força de l'Esperit de Jesús els arquitectes del projecte de la nostra vida. I ara, per Advent i sobretot per Nadal, aquest projecte s'assembla molt a un pessebre...
Francesc Roma, sj
| 23 de novembre de 2003 Diumenge XXXIV del temps de durant l'any |
Jesucrist Rei de tot el món
Tu ets rei?
A tots ens impressiona parlar amb una persona important, sigui del món polític, cultural, artístic o mediàtic. I, qui més qui menys, procura presumir d'haver-hi parlat i tractat. I és que el poder, sigui de la mena que sigui, sempre imposa, sempre atrau, i sovint es veu útil i eficaç per aconseguir avantatges i, privilegis.
Pilat, supeditat a l'emperador romà i assetjat pels poders fàctics jueus, davant dels rumors que Jesús era rei, també es devia sentir impressionat, i va voler parlar-hi i esbrinar l'autenticitat d'aquell títol per poder preveure les conseqüències, avantatjoses o perjudicials, de les seves possibles decisions sobre aquell suposat rei. I li formula la pregunta: “Ets tu el rei dels jueus?”.
SÍ, però NO!
Les paraules poden ser sovint enganyoses. Una mateixa paraula pot tenir diversos sentits. Cada u li dóna el sentit segons la seva situació i la seva mentalitat. I Jesús se n'adona perfectament que el sentit que li dóna Pilat és molt diferent al seu. Fa unes setmanes vam veure com Jesús ho manifestava als seus deixebles parlant dels qui figuren com a governants, com el que es pensava Pilat que podia ser Jesús. Un rei que disposa dels seus súbdits com si en fossin amos i els mantenen sota el seu poder (Mc 10, 42).
No, en aquest sentit Jesús no és de cap manera rei! No ho és, perquè si ho fos, els seus homes, aquells de qui podria disposar si en fos amo, haurien utilitzat el poder de la força perquè no fos lliurat als jueus. Tanmateix, malauradament, en moltes ocasions al llarg de la història els suposats seguidors de Jesús han utilitzat el poder de tot tipus de força, tot creient que així defensaven i estenien el seu regne. Després de l'espasa o les bombes la creu! Exemples, n'hi ha de ben recents! Ens costa convèncer-nos que el reialme de Jesús no és d'aquí, no és com els d'aquest món.
Tanmateix, en definitiva, SÍ, Jesús és rei!
Després de les matisacions de Jesús, Pilat li observa: “Per tant, vols dir que ets rei”. I Jesús li dóna la raó, tot continuant aclarint el sentit del seu reialme. Jesús no és rei amb el poder de la força, sinó amb el poder del testimoni. No amb el poder d'una forçada imposició, sinó portant a terme la missió de ser testimoni de la veritat.
I la veritat, l'única veritat és la veritat de Déu, que es manifesta en la persona de Jesús, del Déu que s'ha fet en Jesús servidor de tots, compassiu amb les febleses i dolors dels homes i dones, misericordiós amb els pecadors i defensor dels qui són víctimes de la injustícia i profeta dels sense veu, per qui va donar la seva vida. I aquesta mena de rei ara, en la vida plena gloriosa de ressuscitat regna tot enviant el seu Esperit perquè hi hagi a la terra testimonis hereus del seu reialme.
I nosaltres…?
I nosaltres, què som? Som cristians purs espectadors i admiradors dels qui donen veritable testimoni de la veritat de Déu al nostre món i també sovint despietats crítics de les errades de determinades persones de l'Església. O som dels qui amb un fals zel pel regne encara voldríem imposar a la força i/o des del poder la fe i la pràctica cristiana?
Que Jesús, que regna des de la senzillesa fent-se el nostre aliment en el pa i el vi de l'eucaristia, ens infongui el seu Esperit perquè anem esdevenint autèntics testimonis en el nostre entorn de la veritat de Déu servidor compassiu i solidari.
Francesc Xicoy, sj
| 16 de novembre de 2003 Diumenge XXXIII del temps de durant l'any |
Dn 12, 1-3 Una petita confesió inicial.
Heb, 10, 11-14.18
Mc 13, 24.32
A alguns costarà d'entendre i sintonitzar amb el lleguatge i les imatges dels texts d'aquests darrers diumenges del cicle litúrgic de les celebracions. Entre aquests, jo m'hi compto.
Penso que cal recordar-nos, i no només de paraula ni amb frases fetes, que l'Evangeli és Bona Notícia. La Bona Notícia que Jesús ens fa arribar, de part de Déu. I recordar-nos que és viva. I actual. I actuant.
Potser –fills del nostre temps i la nostra generació- necessitem que tot sigui “de la més rabiosa actualitat immediata”. Hem perdut el gust de fer-nos preguntes a llarg termini. A més llarg termini I, així, hem perdut també bona part de la capacitat d'aguantar interrogants que no es resolen ràpidament. I d'aguantar-nos i fer peu en una confiança més enllà d'evidències i seguretats. Més enllà de respostes correctament satisfactòries. Podem aprofitar aquest temps –avui!- per retrobar-nos amb aquestes preguntes que massa aviat deixem de banda. I deixar-nos tocar per elles.
Hi ha futur.
És temps de recerca. De resistència. Són temps difícils. Ho hem escoltat a la primera lectura i ho diem tot sovint. Potser comencem a estar cansats fins i tot de dir-ho. Seguim llegint: “aleshores se salvarà el teu poble”. Certament que són temps difícils! I tant!! No més que temps de salvació.
La Bona Notícia del Déu de Jesús ens diu que hi ha futur. Que val la pena. Que té sentit. Aquest temps i aquest viure. La Humanitat i el nostre viure concret. Hi ha futur. I potser hem d'aprendre que el futur passa, precisament, per la grisor, la aridesa, el patiment i fins la mort. El futur de Déu s'obre quan deixem que Déu actuï allà on es tanca el nostre. Paradoxa que ens sorprèn.
Aleshores, el Fill de l'Home -el rebutjat, el fracassat, el qui ha vingut a servir, el qui s'ha abaixat fins a prendre condició humana i una mort en creu, infamant, ...el qui va ser traspassat... “vindrà i reunirà el seu poble...”.
Hi ha futur. Val la pena viure aquests “temps dolents” amb aquesta esperança que ens fa buscar. I ens empeny a arriscar. Perquè la fe és per a posar-la en joc. No pas per guardar-la enfundada. Hi ha futur en la pràctica de la justícia, la honestedat, la solidaritat, la generosa netedat, la donació sense càlcul...
Aprenem de la figuera.
Allà on veiem un arbre paralitzat i mort, s'aixeca una explosió de vida. Amagada i que haurà d'esperar. Però que és i serà. I l'omplirà de fulles i fruits. Allà on potser pensem que no hi res a fer ... hi tant per fer i per viure!! Hi ha tant per tantejar i intentar!! Prou bé sap la figuera que l'alba comença quan més fosca i freda és la nit.
Aprenem dels profetes col.lectors de figues: mirada llarga i passos curts. Dia a dia.
Ara a totes, per fer possible el demà. Quants cops hem cantat “Fe és penosa lluita de l'avui pel demà”?
“Habrà un día en que todos al levantar la vista, veremos una tierra que ponga libertad”. Sense amagar-nos que “también será posible que esa hermosa mañana ni tú ni yo ni el otro la lleguemos a ver. Pero habrá que forzarla para que llegue a ser”. El Déu de Jesús és el primer compromés amb el demà que esperem i necessitem. De fet, Ell ens l'ha donat. El Regne.
Avui fa anys.
Avui fa anys d'aquell 16 de novembre de 1989. La massacre de la UCA, a El Salvador. Aquells màrtirs ens ho diuen novament avui. Val la pena arriscar i donar la vida. Val la pena arribar al final. Més enllà d'evidències i conjuntures. Qui perd la vida la troba. Així de ras.
Ells brillen -com les estrelles- tot mostrant al nostre temps gris fosc, el camí amagat i esforçat de la justícia i l'entrega. Ells ens diuen avui que val la pena passar per la mort per arribar a la vida.
Aquesta esperança es treballa. Es fa possible. L'esperança ens crida a rebre-la desperts. Vetllant. Ens crida a fer-li lloc en nosaltres. I a buidar-nos de tot allò que ens paralitza. La fe ens hi empeny.
Perquè Ell, el fill de l'home, és a prop. A la porta. Al llindar del nostre límit. D'allò que percebem com impossible.
Ell ho fa possible.
Ell no passa. Ni passa de llarg. Ni passa de moda. Ni passa de res.
Ell, ahir, avui i sempre.
Josep Miquel Esteban sj
| 9 de novembre de 2003 FESTA DE LA DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DEL LATERÀ |
El primer, és que hem de respectar i estimar el temple, que és el lloc on anem habitualment a renovar la nostra fe i el nostre compromís. És aquí on ens reunim per escoltar la Paraula de Déu i pregar junts; per recuperar la nostra joia i la nostra esperança, que les dificultats de la vida potser havien debilitat; i per viure la comunió amb Jesús i els germans.
I també és el lloc on hi vivim fets importants de la nostra vida personal i familiar, com el bateig, la primera comunió, la confirmació, el casament, la professió religiosa, o per fer el darrer comiat a les persones que estimem.
Valorem el temple com el lloc on la gràcia de Déu s'hi fa present d'una manera especial? És una bona pregunta a fer-se.
A partir d'ara, l'únic temple en sentit ple, és a dir, el lloc d'encontre amb Déu el Pare, serà Jesús. No n'hi ha d'altre. No podem anar al Pare si no és a través de Jesús.
Recordem que l'Esperit de Jesús, que és l'Esperit de Déu, el portem dins des del baptisme. Per això, en endavant, Déu no restarà tancat en les quatre parets d'un temple, sinó que estarà íntimament present en cada un de nosaltres: no ens cal anar-lo a buscar fora.
Podem, doncs, afirmar amb tota veritat, com diu St. Pau, que som temples de Déu, una cosa sagrada, que demana respecte: haig de saber respectar-me a mi mateix i també qualsevol altra persona humana.
Però aquesta presència de Déu dins nostre, només serà vivificant per a mi, en la mesura que jo en sigui conscient. Ell no actua mai de manera màgica, sinó que demana sempre la nostra col·laboració voluntària.
I va bé recordar que el descobriment d'aquesta presència, tan important per a la nostra vida, es fa, sobretot, a casa, dins de la família.
Valdria la pena que avui ens preguntéssim, si el clima que hi ha a la nostra llar, afavoreix o destorba que els infants i els joves, vagin descobrint l'Esperit de Déu present en la seva vida, estimant-los i vivificant-los. Aquest Esperit que, segons la primera lectura, és una font d'aigua viva que brolla dins nostre i ho saneja tot, perquè és portadora de vida.
A vegades, sentim dir: "Jo crec, però no practico". Evidentment, nosaltres no hem de voler judicar ningú i cal reconèixer que algunes d'aquestes persones ens donen lliçons de generositat. Però sí hem de tenir clar que, aquesta fe viscuda individualment, no és la fe que ens ha transmès Jesús.
El que Jesús ha vingut a formar és un poble de creients: no persones que vagin "per lliure". Ell vol una comunitat de germans que visquin i expressin la seva fe tots junts, d'una manera solidària. "On n'hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells"[Mt 18,20] - ens va dir el mateix Jesús.
Quan estem junts i experimentem la presència del Senyor entre nosaltres, ens adonem que som part d'aquest “edifici” que és la seva Església. Jesús és el nostre fonament; però nosaltres som les pedres vives que ens recolzem en Ell per anar-la constituint, per anar-nos omplint del seu Esperit.
Perquè nosaltres som cridats a ser els transmissors de l'aigua viva que brolla d'aquest Esperit, l'única capaç de saciar la set, d'il·luminar les foscors i de guarir les ferides: les nostres i les de tot el món.
Sóc jo també una font d'aquesta aigua viva, que ho saneja i vivifica tot?
Reconeguem, amb humilitat, que, tot i ser temples de Déu, tal vegada necessitem també una purificació, com necessitava el temple de Jerusalem. Demanem al Senyor, en aquesta eucaristia, que ens purifiqui.
Lluís Armengol i Bernils, s.j.
| 2 de novembre de 2003 COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS |
La commemoració que avui fem de tots els difunts sembla que ve exigida com un complement inevitable de la que ahir fèiem de tots els Sants. Ahir recordàvem amb goig de tots aquells que han arribat a gaudir de la plena glòria del Senyor i ens encomanàvem a la seva protecció. Però és inevitable que recordem també tots aquells que convisqueren amb nosaltres i que, potser perquè coneixíem prou les seves febleses, no ens atrevim a pensar que ja frueixin plenament d'aquella glòria. Tanmateix creiem que no per això han estat rebutjats per l'amor i la misericòrdia del Senyor, i creiem que podem entrar en comunió de pregària i de solidaritat amb ells.
De fet, en la tradició cristiana del nostre poble, la commemoració d'avui és plena del record pietós dels éssers estimats que ens han deixat. Renovem esperançadament la seva memòria, tot creient que, bé que no els tenim presents de manera visible i palpable, ells són amb nosaltres i nosaltres som amb ells. Podríem dir que la celebració d'avui, amb la d'ahir, és la celebració d'una veritat del fe que proclamem en el Credo: creiem en la comunió dels sants. La de tots els sants: la que es dona entre els qui resplendeixen en la plena glòria i comunió amb Déu, els qui ens han deixat i esperem que Déu voldrà admetre a la plenitud d'aquesta comunió, i la de nosaltres mateixos que som cridats a la mateixa comunió, vers la qual fem via en el nostre pelegrinatge en aquest món. Avui és el dia de prendre consciència de la gran comunió de tots amb tots i amb Déu.
Guardo, de la meva infantesa, el record d'un senzill cementiri rural: en el llindar de la porta d'entrada una mà no gaire destre havia inscrit: “Avui per tu, demà per mi”. Aquest pensament de cuny popular ens pot semblar ara tal volta poc pertinent. Ara no es considera correcte que se'ns parli tan nuament de la mort, i menys de la nostra mort. La mort s'amaga ara en tanatoris asèptics i de disseny, on anem a consumar amb rapidesa una inevitable cerimònia de comiat del difunt i de la família. Després, el vertiginós tràfec de cada dia ens empeny a no pensar gaire més en els morts i en la mort. Per tranquil·litzar la nostra consciència, avui farem tal vegada una breu visita anyal a la tomba dels estimats, i poca cosa més.
Potser no seria bo viure massa obsessionats amb la mort, cosa que podria alienar-nos o treure'ns el tremp per sostenir la lluita de la vida. Però segurament tampoc no és bo viure enganyosament com si la mort no fos una realitat amb la que ens topem cada dia i que indefectiblement tots nosaltres haurem d'enfrontar. Avui potser faríem bé de recordar que, voguem-ho o no, tots –com deia la Bíblia – hem de “seguir el camí dels nostres pares”. La que anomenem la “nostra” vida, no és tan nostra com volem pensar. La vida és de Déu, que ens l'ha donada perquè la visquem un temps aquí a la terra, en comunió amb ell i amb tots els qui participen també de la vida que ell els atorga. Ens l'ha donada tan amorosament, que ja no ens la prendrà, sinó que més aviat la vol deslliurar de totes les limitacions i entrebancs de la nostra existència terrenal, perquè es realitzi més plenament en comunió amb la seva pròpia vida.
És cert que ens costa creure en la “vida eterna”: entretinguts i atrafegats per tantes coses que ens sol·liciten en aquesta existència material i temporal, no sabem ni podem imaginar cap altra vida. Però, potser ens costaria menys creure-hi –no imaginar-la – si copséssim que, en definitiva, el que anomenem la “nostra” vida és només un do de l'amor de Déu. Hi ha un salm que ho expressa de manera insuperable: “Al Senyor li doldria la mort dels qui ell estima”. (Sl 115, 15). ¿Com ens podria ell abandonar a la mort i a la destrucció, si ell ens estima i ens ha donat la vida com a do del seu amor? Un savi de l'Antic Testament ho remarcava així: “Tu estimes tot el que existeix, i no rebutges res del que has creat, ja que no ho has fet res sense estimar-ho. Què podria subsistir si tu no ho volguessis?...Perquè totes les coses son teves, Senyor que estimes la vida” (Sv 11, 24). Podem creure en la vida eterna amb Déu perquè creiem en l'amor gratuït i indefectible de Déu, que estima la vida, la nostra petita vida de cadascú. Creiem en l'amor que Jesús va venir a confirmar-nos, quan digué que “tant va estimar Déu el món que li donà el seu Fill unigènit, per tal que tot el qui cregui en ell no mori, sinó que tingui vida eterna”. (Jo 6, 24-25).
Fiats en l'amor de Déu, diu Sant Pau, “no tenim por; i per bé que el nostre ésser natural exterior es va consumint, el nostre ésser interior es va renovant de dia en dia. I així, els lleus i efímers patiments de la nostra existència present ens van acumulant un pes immens de glòria eterna. Per això ja no ens fixem només en allò que es veu – que és cosa efímera - , sinó en allò que, bé que no es veu, dura per sempre”. (2Co, 4, 16-17).
La celebració de tots els fidels difunts hauria de ser, doncs, la celebració de l'amor de Déu que estima la vida dels qui ell ha creat perquè fóssim fills seus. Celebrem l'amor que ens estima tots i ens uneix tots, els qui visqueren en temps passats i els qui ara vivim. Celebrem l'Amor que té el seu goig en què tots visquem amb ell per sempre.
Josep Vives, s.j.