Què voldrà dir-nos l’evangelista Joan amb aquesta insistència en el mot “saber”...

Si mirem una mica el que passa amb uns i altres personatges del relat del cec de naixement, veurem que hi ha un fort contrast entre el que molt que ‘saben’ els fariseus i el poc que ‘sap’ el cec.

En efecte, els entesos ‘saben’ moltes coses.

• Així, per exemple, “saben” que, com la guarició ha estat feta en dissabte, “aquest home no pot ser de Déu”.
• ‘Saben’ també que “a Moisès Déu el va parlar”, i en canvi “no saben d’on és” Jesús...
• Finalment, aquests entesos ‘saben’ encara més coses:  ‘saben’ que “aquest home (Jesús) és un pecador”...I ‘saben’ que el cec ‘va néixer tot ell en pecat’...

En canvi, el cec de naixement no sap massa coses. Només “li consta” una de sola: que era cec i que ara veu. No ‘sap’ gairebé res. Només es mou pel que ha viscut, pel que ‘li consta’ a partir del que ell ha viscut: “em va posar fang, m’he rentat i ara veig”.

Com veiem, hi ha una diferència ben notable entre aquests dos personatges.

Els primers estan plens de ‘certeses’. I a partir d’aquestes ‘certeses’ que tenen, rebutgen tot allò que els trenca els esquemes. El que no respon al que ‘saben’ és fals, ‘no pot ser’. I així, viuen tancats en el seu món, en el món de les seves pròpies idees.

En canvi, el que era cec només té constància d’un fet, d’una cosa viscuda per ell. I l’únic que fa és treure’n les conseqüències naturals: “si aquest no vingués de Déu, no tindria poder per fer res”.

Potser aquest evangeli pot fer que ens preguntem si ens semblem més als ‘entesos’ o al pobre cec.

¿Vivim, potser, massa apegats als nostres esquemes, al que ‘pensem que ha de ser’, i jutgem els altres, la realitat, el que passa en el món, segons aquests ‘esquemes’? Tanquem la realitat en les nostres idees, els nostres esquemes?

Això de tenir ‘les idees clares’ pot ser una bona cosa, perquè dóna seguretat. I en un món tan complex com el nostre, és temptador voler tenir les coses ‘clares i distintes’, voler tenir-ho tot diàfan i assegurat. Molta gent es refugia en les seves ‘seguretats’ per poder agafar-se a elles quan tot trontolla...

Però avui podem recordar que el camí de Jesús no és un camí ‘de seguretats’, sinó d’aventurar-se, un camí de ser agosarats, de no tenir por... Perquè els cristians estem convidats a viure en la confiança, no en la ‘seguretat’.

• I viure en la confiança, no en la ‘seguretat’, ens portarà a ser més humils, sabent que la darrera paraula no la tenim nosaltres, sabent que hem d’estar sempre disposats a aprendre...

• Viure en la confiança, no en la ‘seguretat’, ens portarà també a estar sempre oberts a la ‘sorpresa’, a allò inesperat i nou, a allò nou que ens pot portar més enllà del que sempre havíem pensat...

• Ens pot portar, fins i tot, a veure que els nostres criteris més ‘normals’ no són sempre els més adequats. Així, en la primera lectura, hem vist com el criteri ‘normal’ per escollir el rei d’Israel seria que fos el germà gran, o en tot cas el de més talla, o si no el més ‘valerós’ de tots... Però els criteri de Déu és ben diferent. Trenca els nostres esquemes. En efecte, l’escollit és el petit David, el germà menor, de qui ningú se’n recordava, el petit que estava al camp quan ‘els grans’ estaven fent ‘coses serioses’...

D’aquesta manera, podem veure avui si la nostra fe busca certeses que ens donin seguretats, o si ens convida a viure més oberts a la sorpresa, a l’acció inesperada del Senyor, a deixar que neixi allò nou (“d’ençà que el món existeix no s’ha sentit dir mai que ningú hagi obert els ulls a un cec de naixement”... )

D’aquesta manera estarem menys perplexos front tot el que trenca els nostres esquemes, i alhora estarem més atents a allò nou que apunta, a les possibilitats inesperades que es presenten en el nostre món, en la nostra vida. Serem més profètics, com el profeta que anuncia l’esperança quan tot sembla indicar foscor...

Els cristians estem convidats a viure en la confiança, no en la seguretat; estem convidats a viure en el risc de la novetat, a estar atents a allò que contínuament va fent el Senyor en el nostre món.

I ja per acabar, podem subratllar una, una frase impressionant que ens ‘deixa anar’ l’evangelista com si res: Jesús diu que  “he de treballar fent les obres del qui m’ha enviat”.

¿Potser nosaltres també estem convidats no només a acollir la novetat i la sorpresa del nostre món, sinó també a col·laborar en aquest dinamisme diví que porta aquesta novetat i sorpresa que tant necessita el nostre món?

Reflexionem-hi!

Així ens trobem que les paraules de Jesús: “Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui” (Jn 7, 37), s’exemplifiquen en el diàleg amb la dona samaritana (Jn 4). I ens trobem també que aquelles altres paraules de Jesús: “Jo sóc la llum del món” (Jn 8, 12), s’exemplifiquen en la curació del cec de naixement (Jn 9).

            L’evangeli d’avui inclou una tercera afirmació clau de Jesús: “Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més” (Jn 11, 25). I aquesta afirmació se’ns presenta en el context d’una narració que mostra a Jesús retornant la vida al seu amic Llàtzer (Jn 11).

            “Jo sóc la resurrecció... Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran...” Ningú més, en tota la historia de les filosofies o de les religions, ha gosat pronunciar  paraules com aquestes. Podem creure-les o no. Però si les creiem, tot el conjunt de la vida i de la història humanes pren un caire nou, obert i esperançat...

            Ja no es tracta, doncs, de mirar Jesús només com aquell que ajuda a trobar sentit a la vida, ni tan sols de veure en ell algú que dóna llum per al nostre comportament ètic. L’afirmació “Jo sóc la resurrecció” ens mostra que res de la nostra vida resta perdut ni destruït i que tota persona, sigui quina sigui la seva situació, pot tornar sempre a recomençar, perquè hi ha algú, Jesús de Natzaret, algú que és de la nostra raça humana que porta en ell mateix –i comunica- tota la força de viure i de reviure.
 
            Des d’una mirada superficialment “realista”, l’experiència quotidiana ens diu que tot passa: passem les persones, passen els grans esdeveniments històrics, passen els ideals i els projectes, passen també els grans amors i les grans passions (“lo nuestro es pasar”, que deia l’Antonio Machado). Però davant d’aquesta constatació, ens trobem amb les paraules: “Jo sóc la resurrecció...”. Les paraules de Jesús no neguen l’evidència del “passar” ni l’evidència de la mort, ni tampoc menyspreen el dolor davant de la mort d’altres: ens diu l’evangelista que “a Jesús se li negaren els ulls” (v. 35) per la mort del seu amic Llàtzer... Però enmig d’aquests sentiments, i per damunt d’ells, el mateix Jesús és aquell que “Havent dit això cridà fort: -Llàtzer, vine a fora. I el mort sortí del sepulcre”, el difunt tornà a la vida...

            La narració evangèlica ens presenta un difunt que “torna a la vida” present, sempre limitada i exposada. No seva nova vida no fou encara la vida plena del “cel nou i la terra nova”. Però el seu reviure és un signe, un senyal fort, que ens ajuda a creure, com Abraham, “en Déu que fa reviure els morts i crida a l’existència allò que no existia” (Rm 4, 17”), i que se’ns ha manifestat definitivament en la persona de Jesús de Natzaret, el qual esdevé per a nosaltres company, amic, germà... però que –a la vegada-  és font de vida i és font d’esperança per a recomençar sempre, una vegada i una altra, sigui quina sigui la situació en que ens trobem.