“Mestre, que n’estem de bé aquí dalt” (Lc 9,30)

És cert que, a les nostres vides, hi ha molts moments i temporades en que allò que té més relleu és la preocupació, l’esforç, la lluita, el sofriment... Però també és cert que la vida humana no és tan sols això, sinó que hi ha força moments de pau, de goig, d’il·lusions i èxits, personals i col·lectius: són aquells moments que voldríem allargar i que no s’acabessin mai, tal com deia poèticament el nostre Joan Maragall, en el seu Cant Espiritual: “Jo que voldria aturar tants moments de cada dia, per fer-los eterns a dintre del meu cor...”

L’Evangeli no és aliè a aquests moments o situacions de goig. Als versets anteriors al text evangèlic d’avui, veiem com Jesús (després d’anunciar la seva pròpia mort i de proclamar: “Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix i que prengui cada dia la seva creu”) afegeix: “Us ho asseguro: alguns dels qui són aquí no moriran sense haver vist el Regne de Déu”. I a continuació ve el relat de la Transfiguració.

¿Què ens vol dir l’evangeli de la Transfiguració? Doncs una cosa ben senzilla però molt important: Que ja a la nostra vida, mentre el món és món, podem “tastar anticipadament” el goig del Regne, el goig de la resurrecció. Ben cert que aquest “tastar” no és encara el goig etern i definitiu... De fet, el mateix prefaci d’aquest segon diumenge de Quaresma afirma que “Crist, el Senyor, revelà als deixebles la seva glòria i... els féu  comprendre que la passió és necessària per arribar a la glòria de la resurrecció”. Ara bé, el goig que reberen els tres deixebles fou ben real, fins al punt que Pere va poder dir: “Mestre, que n’estem de bé aquí dalt!”.

Sens dubte tenim ben assumit que a la vida cristiana cal paciència i coratge per superar les dificultats i les temptacions. I segurament estem ben convençuts que l’Evangeli ens demana el compromís ferm d’esforçar-nos i de lluitar en favor dels pobres i oprimits del nostre món. Però és cert també que el Senyor ens vol fer sentir aquell mateix goig que va donar a Pere, Jaume i Joan a la muntanya del Tabor, com un preludi de la felicitat eterna del Regne (ja 400 anys abans de JC, Nehemies exhortava el poble de Jerusalem amb aquestes paraules: “No us entristiu: la joia que ve del Senyor és la vostra força” (Ne 8, 10b).

Ara bé: la joia cristiana, ¿és tan sols per a uns moments ocasionals o és quelcom més estable i profund?
            Tornem a l’evangeli de la Transfiguració. Els altres evangelistes sinòptics expliquen que, després de la visió, “mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va manar que no diguessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l’home hagués ressuscitat d’entre els morts” (Mt 17,9 // Mc 9,9). És a dir, que la Transfiguració té valor perquè ens remet a la Resurrecció. I aquí tenim el fonament de la nostra alegria estable: l’esperança de la resurrecció.

            Quan recordem els inicis del Cristianisme, ens podem preguntar: ¿què fou el que provocà l’adhesió de tanta gent (jueus i pagans) a la nova fe que predicaven els Apòstols? I ens trobem que no fou altre cosa que l’anunci de la resurrecció, la de Jesús i la de la Humanitat sencera. En el llibre dels Fets dels Apòstols, on se’ns narra la predicació cristiana inicial, trobem molts textos en aquest sentit. Fixem-nos especialment en un d’ells (Ac 4, 1-2): “Pere i Joan parlaven encara al poble, quan se’ls van presentar els sacerdots, el cap de la guàrdia del temple i els saduceus. Estaven indignats perquè ensenyaven al poble i anunciaven la resurrecció dels morts, que ja s’havia realitzat (ja havia començat) en Jesús”.

Aquest és, doncs, el contingut i el fonament de la nostra joia com a cristians: la fe en la  resurrecció de Jesús i l’esperança en la resurrecció universal. I aquest és el sentit del temps de Quaresma: preparar-nos per a celebrar i reviure la Pasqua de Resurrecció.

I una cosa més: l’evangelista Lluc, que hem escoltat avui, quan relata la Transfiguració menciona el fet de la pregària: “Jesús pujà a la muntanya a pregar. Mentre pregava es trasmudà (es transfigurà) l’aspecte de la seva cara”. Hi ha aquí un missatge per a nosaltres: el valor privilegiat de la pregària per a poder rebre el goig i l’esperança del Regne. Difícilment experimentarem l’ànim i el consol de la fe si no dediquem estones a pregar. És gairebé impossible sentir aquest consol si el nostre cap i el nostre cor estan sempre ocupats pels afers diaris. Ens calen, doncs, temps i espais per dedicar-nos a  escoltar i meditar l’Evangeli, la Bona Nova de Déu.

            Tant de bo el temps quaresmal ens ajudi a descobrir i a “tastar” l’esperança joiosa de la Pasqua que s’acosta.

1 - Tots els textos que llegim durant aquest temps de Quaresma, s'orienten a fer-nos descobrir la necessitat de convertir-nos.

Déu ens estima: vol el nostre bé, i li dol que nosaltres li girem l'esquena i ens anem allunyant d'Ell, perquè sap que això ens pot portar a la buidor de vida, a la manca d'esperança. Per això ens fa aquestes crides a la conversió.

Quaresma ha de significar, per a nosaltres, un camí de retorn al Senyor, l'únic que cura i que salva, que dóna vida.

L'evangeli d'avui també ens parla de conversió.  Però hi afegeix un aspecte nou: la urgència de fer-ho.  Cal que ens convertim avui, ara, sense esperar a demà que no sabem si arribarà per a nosaltres.

Es aquesta la nostra actitud?

Preguntem-nos si escoltem l'evangeli amb el propòsit ferm d'acollir el seu missatge en el nostre cor, o si deixem que ens rellisqui, sense que tingui cap influència pràctica en la nostra vida.

Cadascú sap la resposta.  Però val la pena que ens ho preguntem, perquè la vida és curta i hem de saber donar fruit, com hem vist a l'evangeli.

2 - Jesús presenta dos fets que han passat.  Un, era polític: la repressió, per part de Pilat, d'uns que s'havien revoltat en contra d'ell.  L'altre, és un fet fortuït: cau una torre i moren 18 persones.

Jesús vol que entenguem que qualsevol esdeveniment, porta sempre un missatge de Déu, si sabem mirar-lo amb ulls de fe.

La malaltia del marit, la mort d'un familiar, un èxit o un fracàs que hem tingut, quedar-me sense feina, la preocupació que ens dóna el fill, tal notícia bona o dolenta que ens porta la televisió...  Tot són signes, a través dels quals, Déu ens parla.

Tenim l'hàbit de preguntar-nos què em vol dir el Senyor a través de tots els fets que anem vivint?

3 - Cal reconèixer que no sempre sabem donar-hi una resposta correcta.  Els oients de Jesús creien que aquells homes que va executar Pilat i els que van quedar sota la torre, van morir perquè s'ho mereixien: que allò era un càstig de Déu.

Potser nosaltres, més o menys conscientment, tenim tendència a pensar de manera semblant.

Davant d'una desgràcia podem pensar que s'ho mereixien o podem dir que Déu no hauria de permetre que passessin aquestes coses.  I ens quedem aquí, sense fer res més.

I davant d'un acte violent, podem pensar que les víctimes s'ho mereixien o podem pensar que és una injustícia.  I quedar-nos tan tranquils sense fer tampoc res més.

4 - Jesús hi dóna una altra interpretació.  Allò que importa no és compadir-se estèrilment dels altres, ni tampoc jutjar la seva conducta i, encara menys, donar lliçons a Déu sobre allò que seria millor que fes.  Allò que importa davant de cada fet, és saber descobrir-hi una crida de Déu a la meva conversió personal.  A la meva.

Davant, per exemple, de la violència i del clima de corrupció que estem vivint per tot arreu, en comptes de lamentacions estèrils, preguntem-nos per què passa això i quin grau de responsabilitat hi podria tenir jo.

És a dir, no ens en rentem les mans: sentim-nos-hi implicats.  Vegem-hi una crida de Déu que m'impulsa a revisar la pròpia vida, per veure si jo sóc realment portador de pau i de solidaritat, o si també estic contribuint a crear alguna mena de violència o d'injustícia al meu entorn.

És amb aquest esperit de responsabilitat que vol el Senyor que visquem els esdeveniments de cada dia.  Sempre hi hem de veure una crida a la nostra conversió.  A la nostra!

I convertir-se vol dir transformació interior, canvi radical profund.  Perquè la crida de Déu no és mai superficial, sinó que sempre va a fons: demana la renovació de tot el nostre ésser, la transformació del nostre cor.

Convertir-se és, d'alguna manera, tornar a néixer, adquirir una nova identitat: la de fill de Déu, semblant a Jesús que va passar per tot arreu fent el bé i estimant.  Solament així donarem fruit.

Quins fruïts dóna la meva vida?

Reflexionem-hi.

Jesús ens ha revelat la profunditat de Déu, que és la seva misericòrdia. Vivim de la misericòrdia de Déu. És la millor manera de viure.
L’ovella, que no té llibertat, el bon pastor va a cercar-la; al fill, l’espera, perquè al tenir llibertat, és ell qui ha de donar el primer pas. El Pare està a l’aguait. De fet, hi ha un moment que és el Pare que surt a l’encontre. Sembla com si caminar en direcció de Déu depengui de nosaltres, però el que ve després és tot de Déu.

El Pare va repartir l’herència. Ho va donar tot. La va repartir entre tots dos. Ningú va saber què fer amb l’herència: un la va perdre, l’altre no la va assaborir.
El fill petit vol trobar la llibertat fora del Pare; el fill gran no sap trobar la llibertat amb el Pare.

Tots som el fill petit i el fill gran. No sabem ser fills ni germans.
Hi ha unitat entre la filiació i la fraternitat: qui perd una perd l’altra.
Dos fills: un seria més bé postmodern [trenca amb la història; petits plaers (garrofes); jo feble (no fill, sinó jornaler), retorn al Pare, a lo religiós]; l’altre religiós, complidor, es guia per principis, li manca confiança amb el Pare, com un cert temor...
Ningú pensa en el altre germà. Cadascú pensa en si mateix, només el Pare és el que pensa i viu pels seus fills, i el que vol ajuntar la fraternitat amb la filiació..

Temps després ens adonem que un que es gasta els diners en festes, acaba tenint fam de pa; i l’altre que té pa, el que tenia era fam de festa, però quan hi ha la festa, no vol participar, perquè és la festa de l’altre. No s’adona que la festa és de tots: és del germà i és seva, perquè és la festa del Pare, l’ única festa possible.

Un que se’n va, i altre que no vol entrar. Un ha de tornar, per caure en el compte que el que és important no és el pa del Pare, sinó el Pare del pa: es trobarà inundat per la generositat del Pare. L’altre ha d’entrar a una nova concepció del Pare.

El Pare surt a rebre un que no sap ser fill, i a l’altre que no sap ser germà. Ser fill és un do de Déu-Pare: ser germà és acceptar el do del Pare.
El petit dilapida la imatge de Déu; el gran s’ha equivocat d’imatge de Déu.
El fill gran que havia viscut com a fill únic, ara es recorda que el Pare té un altre fill, i el Pare li ha de recordar que és germà seu. Vol el càstig de Déu sobre el seu germà. Vol que el Pare sigui com ell: i Déu no vol el càstig sinó la vida!

Gràcies a Déu, el seu amor no és com el nostre!
El Pare és qui rep tots dos, que no saben ser fills ni germans; malgrat el petit no sap sobretot ser fill, i el gran no sap sobretot ser germà. En tots dos hi ha petitesa, l’únic gran és el Pare. Surt de casa a cercar tots dos.
Quan torna el fill petit, el Pare fa la festa de la paternitat - filiació [una eucaristia]. L’altre no ha sabut viure la relació amb el Pare com una festa, com una eucaristia.

Tot lo meu és teu! Aquestes paraules les diu el Pare al fill gran. Que són certes les sabem tal com ha tractat al fill petit. El fill gran podrà entrar a casa quan accepti que tot lo del Pare és seu, i en el tot del Pare també està el seu germà petit. El fill gran ha pogut veure la mirada diària del Pare, però no ha sabut mirar en la mateixa direcció. Malgrat la mirada cansada del Pare, de lluny distingeix els seus fills. El pecat del fill gran és no haver vist el dolor permanent del Pare.

El fill gran no s’ha adonat que el món del Pare són tots dos fills. Pensava que el Pare només era per a ell.
El fill gran representa la història del poble jueu (i la nostra història), que pensa (pensem) que Déu només és Déu d’Israel (el nostre), i no ha vist que Déu és Déu de tots. No se’n recorda que el seu Déu el va anar a trobar a l’Egipte, com a imatge de tots els que han estat oprimits pels homes i per les circumstàncies i són alliberats per Déu, com a imatge de tots els que han viscut la relació entre els homes com una relació de tirania i no de fraternitat. I ara ell vol que el Pare no rebi al seu germà. No se’n recorda que la seva història amb Déu va ser una història d’amor, d’amor de Déu Pare.

El Pare viu la trobada del fill petit com una resurrecció. El qui era mort, viu. Es mor fora de la casa del Pare, es ressuscita en la casa del Pare. El Pare ho és tot!

1. La composició de lloc
Només quan aconseguim entrar per la imaginació cordial en la composició de lloc les coses comencen a tenir vida. I més quan el que hem d’imaginar no són tant les columnes del Temple i els seus carregats adornaments de marbres, sinó les persones que presencien una de les escenes més revolucionàries de l’ Evangeli, amb “suspense” i tot. Qui hi ha allí, a l’atri del Temple, ple de gom a gom? El poble senzill que ha vingut a escoltar el Mestre, els escribes i fariseus, guardians de la més pura ortodòxia, els curiosos. I de sobte, uns vigilants que porten a empentes una dona adúltera. L’home, per coses inexplicables en aquell país masclista i prepotent, s’ha escapolit, tot i que els dos han estat sorpresos cometent adulteri. I Jesús, dominant la situació, serenament, amb aquella seguretat que dóna saber que Déu és amb ell. Pel to de les acusacions, per l’agressivitat que manifesten contra Jesús, sembla que ell també és culpable, tant o més que la dona. Quines coses fan els prejudicis i l’odi religiós contra el just!

2. Què escriuria Jesús?
Les interpretacions són molt variades: la identitat del còmplice? La dels acusadors? Els pecats dels jutges? Els manaments “no cometràs adulteri, no mataràs?” No cal que ens hi escarrassem. Potser Jesús es prenia un temps de reflexió, abans de dictar sentència. Potser volia saber més encara quin era el món secret dels jutges. Potser...

Tot són especulacions. Jo em permeto també dir la meva. La Paraula de Jesús en aquesta situació és per ser escoltada, no llegida. Jesús “no sap escriure”, sinó parlar al cor. Per això tria la pols, més que no pas les pedres dures d’un Decàleg. En la terra tendra d’un cor humà, s’hi pot recrear una nova vida. Sembla una continuació de la Creació, quan del “fang” emmotllable Déu ens creava a la seva imatge i semblança. Una semblança que podem perdre pels nostres pecats, però no la imatge, el segell de “fàbrica”, la denominació d’origen. Només la misericòrdia es grava sobre la flaquesa pecadora de tots els homes i dones. Els jutges tenien davant seu el decàleg i les pedres. Així no es va enlloc. Jesús té al davant la terra tendra del cor humà. Amb les seves misèries i grandeses, amb la seva història.

3. S’anaren retirant l’un darrere l’altre
Tenir el cor de pedra i guardar una pedra a la faixa no és ni humà ni evangèlic. Per això Jesús situa els jutges en un altre terreny que no s’esperaven: davant de la seva pròpia consciència, mirant-se ells mateixos, no la dona. Jesús introdueix en aquell judici una variant revolucionària, una “prova” inesperada. Els primers no són els qui primer han vist l’acusada, els qui saben més, sinó els qui estan sense pecat. I a veure qui és el maco... Fora caretes, i fora hipocresies, despullats davant la seva consciència. Aquesta és la tàctica de l’advocat defensor de la santedat i la sinceritat.

4. La misèria i la misericòrdia
Així ho diu sant Agustí: “Al final només queden la misèria i la misericòrdia.” Han desaparegut de l’escena el rigor, el cinisme, la violència, les pedres i la dura Llei. Queden cara a cara la misericòrdia (que no és una actitud o un sentiment tou sinó molt més fort que les pedres), i la misèria humana, penedida, perdonada, recuperada. Una misericòrdia que és capaç d’honorar l’adúltera amb el meravellós nom de “dona”.

Quanta falta ens fa en la nostra vida eclesial, aquesta misericòrdia! Amb quina promptitud exhibim una duresa impròpia del seu Mestre! El mateix Pere, primer pastor de la història de l’ Església, hagué d’assumir la seva misèria, confessant davant del Crist Ressuscitat que: “Senyor, tu ho saps TOT!” I en aquests “tot” hi entra “tot”: el que som, el que volem ser, el que ens agradaria ser, les nostres llibertats malaltes, els condicionaments en què ens movem, vivim i som. Potser aniria bé que, abans de condemnar teòlegs de l’alliberament, ens “alliberéssim” de les distàncies geogràfiques, morals, socials i ens adonéssim que presentar un Jesús humà en aquell món deshumanitzat és un primer pas, necessari,  per creure després en la seva divinitat. Perquè perdonar una adúltera indefensa és precisament això: ser molt humà i també diví...