2Cr 36, 14-16.19-23
Ef 2, 4-10
Jn 3, 14-21

Un dels "perdons" que l'anterior Papa Joan Pau II va demanar, en començar el nou mil·leni, va ser una declaració de pau entre l'Església catòlica i l'Església luterana a propòsit de les famoses tesis de Weimar que van trencar la unitat i van dividir l'Església al segle XVI. Un dels punts més calents era el debat entre la fe i les obres. Sola fide, només la fe salva, deia Luther.

¿La fe o les obres?
Sant Pau avui ens ho confirma: "És per la gràcia que heu estat salvats, per mitjà de la fe, i això no ve de vosaltres: és un do de Déu. No és fruit de les obres perquè ningú no pugi gloriar-se. Som obra seva".
Només per la fe en un Déu d'Amor, que ens ha estimat primer, som salvats. Només el seu Amor salva. "L'amor que em teniu val més que la vida" diu el salm 62. I això que avui veiem tan clar, l'Església del Renaixement, amb totes les seves llums, ho va enfosquir perquè venia a dir que les obres eren molt més importants, però es referia potser a les obres de construcció de la basílica de Sant Pere del Vaticà, una meravella que encara admirem avui, però que es van pagar molt cares: amb indulgències i amb un cisma.
A Efes, centre comercial i polític important , capital de la província romana de l'Àsia, aquesta proclama de fe representava una provocació salvífica, envoltats com estaven els primers cristians per aquell món segur de sí mateix i tancat en sí mateix, com ho és avui el nostre.

Les obres de la fe
L'Evangeli, en canvi, sí que ens parla d'obres, però les que són fruit agraït i resposta agraïda al que primer Déu ha obrat en nosaltres transformant el nostre cor. "Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna".
Perquè aquesta fe és com un mirall que ha de reflexar la llum de l'amor que Déu ens té, als altres. I el mirall ha d'estar net, és a dir, ser conseqüents i viure en veritat és la prova "Els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum, perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu". Si no ho fem així és que al nostre cor encara és de nit i no ha nascut el nou dia "Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum i no s'hi acosten, perquè quedarien al descobert les seves obres"

Quaresmes d'abans i d'ara
El camí és llarg ¿Com l'anem fent? Abans ens hi ajudaven, potser, algunes pràctiques reconegudes fins i tot socialment. Ara en un món plural i secular cal trobar potser noves formes per recuperar allò que és essencial. Per exemple, al segon llibre de les Cròniques, el poble jueu vivia la seva fe en l'exili i Déu va moure el cor de Cir, rei de Pèrsia, pagà total, a respectar la fe dels israelites i fins i tot a subvencionar la reconstrucció del Temple de Jerusalem. Bon exemple per a nosaltres, avui, temps de crispació religiosa global. Bon exemple de diàleg inter-religiós i d'Aliança de Civilitzacions.

Per si pot ajudar...
Copio un fragment de les Homilies d'Organyà, el llibre més antic sembla escrit en català, cap el 1203. Diu així:
"Convertiu-vos a mi amb tot el vostre i amb tot el vostre pensament. No digué pas "amb la meitat del cor", sinó "amb tot el cor", perquè del cor surten totes les obres que fem, ja que primer són pensades i després posades en pràctica. ¿De què serveix que algú tanqui bé la seva casa o el seu castell, si hi deixa un forat per on entren els lladres i saquegen el castell i la casa? ¿De què li serveix a algú que ha pres els bens d'un altre, sigui per engany, per robatori, per usurpació o per sentència injusta, i després fa penitència, si no restitueix aquells bens? Poc profit fa aquella penitència, perquè ell pensa fer-la, però no la fa".
Quaresmes d'ahir i d'avui, de poble o de ciutat, de centre o de barri... el mateix repte, la mateixa oportunitat, com llegíem en començar la Quaresma d'enguany: "Jo faig un pacte amb vosaltres: heu de triar entre la vida o la mort, la felicitat o la desgràcia. Trieu la vida!" (Dt 30, 15-20)

Josep Ricart, sj

tornar a l'índex d'homilies

Ex 20, 1-17
1Co 1, 22-25
Jn 2, 13-25

Avui, 19 de Març, sempre hem celebrat la festa de St. Josep. Però aquest any, com que cau en diumenge, la celebració litúrgica del diumenge de Quaresma, passa pel davant de la de sant Josep, l'ofici del qual es celebrarà demà. Tanmateix podem començar demanant al Sant Patriarca que ens ajudi a aprofundir en la Paraula de Déu, ell que visqué en tanta intimitat amb la mateixa Paraula humanada.

En l'evangeli d'aquest tercer diumenge de Quaresma llegim com Jesús va fer fora, d'una manera fins i tot violenta, els qui mercadejaven en el temple. El comportament de Jesús ens podria semblar estrany: Jesús no es comporta habitualment amb violència, i més aviat està sempre disposat a acollir benèvolament tothom. Però sembla que l'episodi d'avui té un valor simbòlic peculiar: Jesús vol deixar clar que l'autèntica religió ha de ser pura i neta, de lliurament total a Déu, sense barreja d'interessos més o menys espuris. La temptació a barrejar les coses de Déu amb els afanys o interessos propis – personals o de grup – pot ser molt gran. Gairebé sense adonar-nos-en sempre ens arrossega la tendència a la nostra atutoafirmació, al nostre prestigi, a la nostra seguretat, al nostre guany, a allò que ens dona satisfacció personal...
Avui podem veure potser com gent d'Església potser volen fer valer en nom de Déu determinades opcions personals que més aviat són d'ordre social, polític o de pròpia conveniència. No barregem les coses. En una altra ocasió Jesús digué allò de "al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu". Pretendre defensar en nom de Déu el que moltes vegades respon a prejudicis, interessos o punts de vista merament humans i particularistes, por ser molt perillós: és una forma més de "prendre el nom de Déu en va".
I no pensem només en les situacions comunitàries. Examinem també, cadascun de nosaltres, la puresa i autenticitat i coherència de la nostra religió. A vegades també podem tenir una religió massa barrejada d'interessos no prou purs. Potser també, com diu la dita, "encenem una candela a Déu i una altra al diable". Ho podem fer, per exemple, quan diem que Déu és Pare i que tots som germans, però després actuem despòticament, sense respectar els altres, imposant-nos arbitràriament, sense tenir en compte els seus legítims desigs o gustos... Ho podem fer quan proclamem la fraternitat cristiana, però de fet discriminem els qui no són de la nostra raça, del nostre nivell cultural o social, de la nostra ideologia... I hi ha moltes maneres de discriminar i de maltractar, – d'obra o d'omissió - encara que de vegades no sigui més que ignorant els qui creiem que no ens poden aportar res als nostres afanys. Malauradament, hi ha moltes maneres de fer impossible la fraternitat, contaminant la puresa de la nostra suposada religió.
Hi ha, finalment, aquella mena de religió que és només un egoisme penjat del nom de Déu: Acudim a Déu només per protegir els nostres interessos particulars: Déu m'ha de concedir allò que jo desitjo, m'ha de deslliurar dels mals que a mi em molesten, m'ha d'assegurar contra tota eventualitat adversa... Ja està bé que posem en mans de Déu les nostres necessitats: però el Senyor, en el Pare Nostre, ens ensenya quina ha de ser l'actitud d'una religió pura: que vingui el seu Regne, que es faci la seva voluntat, que no ens falti el pa de cada dia –no les delicatessen o capricis - , que ens perdonem els uns als altres i que siguem deslliurats del mal. Aquesta és la religió pura. ¿És aquesta la meva religió?
Avui, precisament, l'Església ens ha fet llegir com a primera lectura la proclamació dels manaments bàsics de Déu, en el llibre de l'Èxode. Es una altra manera de proclamar quina és la religió pura: No tenir altre Déu fora de l'únic Déu veritable; que vol dir, no donar valor absolut a cap altra cosa: als diners, al prestigi social, a la comoditat, a la satisfacció sexual o sensual... No prendre el nom de Déu en va. Honrar el pare, i la mare, i tothom que és fill de Déu. No robar, ni defraudar, ni oprimir, ni enganyar... Respectar la vida. No anar amb falsedat. No cobejar els bens de l'altre... Són coses elementals: les sabem des de petits, però no sé si pensem gaire en el que impliquen realment per a la nostra vida. Torneu a llegir aquests manaments, i demaneu al Senyor que us mantingui en la religió pura, i que no profaneu "el temple de Déu que sou vosaltres" (St. Pau) amb actituds i pràctiques incompatibles amb aquesta veritable religió.

Josep Vives, sj

tornar a l'índex d'homilies

Gn 22, 1-2a.9a.10-13.15-18
Rm 8, 31b-34
Mc 9, 2-10

Se'ls endugué a una muntanya alta.
La muntanya és el lloc de la manifestació de Déu. Aquests deixebles són testimonis d'una manifestació forta de Déu. Una Teofania. Déu es manifesta. Parla. Es dóna a conèixer. És Déu mateix qui dóna testimoni de Jesús. No és una opinió, ni una qüestió accidental o anecdòtica. Això passa a la muntanya.
A tants llocs de l'Antic Testament -com del Nou- Déu es manifesta a la muntanya!! Atenció. Que això va de debò. Preguntant-se qui és Jesús, Marc presenta aquest testimoni de Déu mateix. Déu parla. I diu que Jesús és el Fill. Mai no ho havia revelat. Mai s'havia dit res semblant de ningú altre.

Fem Pasqua abans de Rams?
Alguns que en saben veuen aquí una aparició Pasqual... abans de la Pasqua. Marc escriu amb esquema d'aparició Pasqual, la descoberta que Pere, Jaume i Joan fan de Jesús.
Si realment no idealitzem els deixebles, hem d'acceptar que –tot i escoltar directament, conviure i acompanyar Jesús- no entenien gaire. O no entenien res!! Marc ens ve a dir que, un cop ressuscitat Jesús, van entenent el que no havien entès abans.
No l'enteníem .. però ja ens captivava. No enteníem res.. però hi havia moments que eren especialment lluminosos. No enteníem... però potser intuíem remotament alguna cosa. Hi havia moments que el vèiem brillar amb llum pròpia. Ple de llum. Tant, que ens semblava veure–hi clar.
I quan això passava, ens hi volíem instal·lar. Quedem-nos aquí. No ens moguem d'aquí. Què bé s'està aquí. Estem "tocant el cel". Fem tres tendes. Eliminem el dubte... Però això de instal·lar-se no anava amb Jesús. Mai. Ni poc ni molt. Gens.
Hi va haver algun moment així. Però calia tornar a tocar de peus a terra. Baixar a la vall. Al desgast i l'aridesa diària. Amb aquella llum il.luminant diferents foscors.

Aquest és el meu Fill. Escolteu-lo.
Escoltar Jesús en allò que agrada... i en allò no agrada. En el que s'entén i en el que no. No ho entenien però se'ls quedà gravat. De tal manera que, després, amb aquella altra llum de la resurrecció, ho van copsar.
A nosaltres ¿què ens suposa escoltar Jesús, avui? ¿Ens ho hem plantejat? I és que, d'escoltar, no en sabem gaire. Ni ens agrada massa. Ens agrada més dir la nostra i posar cullerada. Més que no pas escoltar.
ESCOLTEU- LO. Escolteu la seva veu. I la seva crida. Escolteu la seva Bona Notícia. Per a tots i totes. La seva esperançada alternativa. Escolteu-la, per viure-la. Escolteu-lo per seguir-lo. Escolteu-lo quan parla en boca dels empobrits. Escolteu el clam dels qui pateixen. Escolteu la recerca dels qui necessiten Bones Notícies.

Escolteu-lo Pere, Jaume i Joan. Vosaltres mateixos que l'escoltareu a Getsemaní. (També sense entendre'l!!) I que se us quedi gravat. Ben gravat.

Escolteu-lo avui, al 2006. Entre embolics i petiteses. I contrarietats. I...

Escolteu-lo. És el meu Fill estimat.

Josep Miquel Esteban Font, sj

tornar a l'índex d'homilies

Gn 9,8-15
1Pe 3,18-22
Mc 1,12-15

Com pot ser que l'Esperit empenyi Jesús al desert per ser temptat? A què està jugant? Per què Déu no li estalvia a Jesús la temptació? Pot ser bona la temptació?

El temptador, en la tradició bíblica més pregona, és un enviat (un àngel) de Déu, algú que pot actuar només si Déu li ho permet. Segons aquesta tradició, el mal no és una força oposada i equivalent a Déu, res del que existeix no és equivalent a Déu, ni tan sols el mal. La única cosa que sembla escapar durant un moment al seu control és el caos; però és que el caos és això: absència, pura i dura, de Déu. Quan Déu deixa d'exercir el seu poder sobre els elements, aleshores es descontrolen i engendren mort: el diluvi és l'exemple més clar.

El diluvi és l'expressió d'un món sense Déu, sense ordre ni sentit. Un món sense Déu és un món inundat, un món caòtic i sense vida. El diluvi s'acaba quan Déu fa tornar les aigües al seu llit, aleshores emergeix de nou el cosmos: "Quan envies el teu alè, reneix la creació i renoves la vida sobre la terra", diu el Salm 104,30. Si bé una tal concepció pot xocar amb la nostra sensibilitat contemporània, convé no edulcorar-la si volem entendre el sentit i la força la paraula bíblica.

PER SER TEMPTAT

El diluvi significa, per a la humanitat en el seu conjunt, el que la temptació significa per al creient individual: una prova i una crida a la conversió. El creient experimenta a través de la temptació el que seria de la seva vida sense Déu. No és l'únic sistema, però sovint ens adonem del valor d'allò que tenim, quan ho trobem a faltar. Déu permet la temptació com a prova, en bé de l'home que surt enfortit d'ella.

Convé notar que la temptació sempre va acompanyada de l'auxili necessari per a suportar-la: "l'alimentaven els àngels". L'home no és provat més enllà de les seves forces, però sí en el límit de les seves forces... a fi que es converteixi i visqui. La temptació no és bona en ella mateixa, però nosaltres podem sortir d'ella més enfortits i més convertits del que vam entrar.

DÉU NO NECESSITA SECRETARIS

Només un convertit pot convidar els altres, en nom de Déu, a la conversió. Jesús no diu: "convertiu-vos d'una vegada, si voleu que arribi el Regne de Déu". Jesús diu: "convertiu-vos, perquè el Regne de Déu és a prop". El do precedeix a la conversió. Jesús no ha aprés això en un manual de teologia, ell ho ha aprés al llarg de la seva vida i, de forma especial, durant aquests quaranta dies passats en el desert.

Ens convertim perquè el Regne de Déu és a prop! El Regne de Déu precedeix la nostra conversió i, d'aquesta manera, la urgeix. No ens convertim per aconseguir que vingui el Regne de Déu, com si Déu necessités de la nostra conversió per a donar el que és seu. Ens convertim perquè ha arribat l'hora; perquè, contra tot pronòstic, el Regne és a prop; perquè "Déu ho ha fet i els nostres ulls se'n meravellen". Afortunadament, Déu no necessita secretaris que li portin l'agenda i que li vagin recordant els seus horaris i els seus compromisos.

DEL CAOS AL COSMOS

Aquest és el fonament de l'esperança cristiana, per això esperem contra tota desesperança: no perquè siguem cada vegada més bons (qui s'ho creu?), sinó perquè el Regne de Déu ens ha estat promès i ho creiem, malgrat tot sembla desmentir-ho. Per això els cristians ens fem presents en els deserts de la desesperança i no deixem d'esperar... perquè Déu s'hi ha fet present abans i ha deixat marcat el camí que ens pot portar del caos al cosmos.

Marc Vilarassau, sj

tornar a l'índex d'homilies