| 28 de març de 2004 Cinquè diumenge de Quaresma |
1. El contrast de quatre personatges
Jesús il·luminat per la pau serena del Pare (s'ha passat la nit pregant a la Muntanya Oliveres), sota la Lluna viva de l'Oliverar, amb la serenitat suprema d'estar-se amb l'Abbà, ple de l'Esperit de la Veritat i Amor.
Els fariseus (= nosaltres?) plens d'amargor, frustració... agressivitat...
La tragèdia d'una dona. L'han enxampat i el masclisme de la interpretació de la llei demana apedregar (no tant radical amb l'home! com a totes les cultures masclistes). Està ben acorralada!
En quart lloc hom imagina el poble, els crits... ja l'arrosseguen cap al barranc de la Gehenna... les ganes de “sang i fetge”...
I una primera tesi de l'evangelista: només des de les disposicions del cor de Jesús es pot fer justícia. Aquest evangeli serà una narració sobre la primacia de la misericòrdia.
2. El parany
Els escribes s'aprofiten de la ferocitat del poble per comprometre Jesús. Li posen una trampa, un parany: Què? La Llei (que diu: “pena de mort”) o la Misericòrdia? La norma o la pietat?
Jesús ajupit. La tensió ambiental es ben forta... i Jesús que calla i escriu... Què escriu? La sentència? Els pecats dels presents? O simplement fa una juguesca per deixar passar temps?
Jesús pensa: només veuen el pecat dels altres, no veuen el seu (i només el del sexe, no el del frau, explotació, usura, corrupció). Mentre la cridòria insisteix Jesús es mira la dona, la veu “filla de Déu”, veu la imatge de Déu (així ens veu Jesús enmig dels nostres fracassos i misèries).
Segona tesi: no sóc just gràcies a que he observat la llei, sinó gràcies a que m'ha fet just Jesús.
3. La resposta
Jesús continua dibuixant! Potser allò de “les bigues dels ulls” dels jutges, que descobreixen “les brosses” dels altres? I diu en veu mig baixa “si estàs net, judica!, tira la primera pedra!”. L'escenari es va buidant, començant pels més vells (bona ironia la de l'evangelista!). Tothom es reconeix pecador.
Tercera tesi: qui no té un cor net no pot judicar! No judiqueu i no sereu judicats.
4. Els ulls de Jesús i de la dona
Jesús i la dona, la misèria i la misericòrdia. Aquest fragment és un resum de tot l'evangeli: el pas de la Llei a la Gràcia, de la condemna a la misericòrdia. Quan, des de Llei, tots desfilen, des de la misericòrdia Jesús s'aixeca de terra, on era escrivint, amb la nova justícia. Quan ja ningú no la pot condemnar... no serà Ell qui la condemni. La paraula de Jesús “crea” una dona nova.
Quarta tesi: Jesús no ve a donar les culpes... i en això “rebenta” el cor esquifit dels fariseus de tots els temps.
Conclusió
Senyor, quedo bocabadat davant el teu cor. L'adoro! Fes-me un cor semblant al teu.
Francesc Riera i Figueras, sj
| 21 de març de 2004 Quart diumenge de Quaresma |
El conte més bonic de Jesús
Una de les qualitats d'un bon mestre és saber explicar els fets més extraordinàries, tot desvetllant l'atenció i l'interès dels deixebles, amb relats breus i imatges senzilles, amb les paraules més planeres i sense digressions que distreguin del que vol ensenyar.
I això Jesús ho sabia fer. Ens ho mostra en aquest meravellós i entranyable conte que la tradició l'ha anomenat no massa encertadament “El fill pròdig”. Per a mi és el conte més bonic i profund de Jesús; bonic pels seus esdeveniments i profund perquè ens descobreix el més íntim de Déu: el seu bon cor.
El podríem seccionar en cinc temps.
El repartiment i la marxa
Davant de la gosadia d'un fill de demanar al seu pare, encara en vida, l'herència que li correspondria, aquest no s'ho fa pregar i la hi lliura generosament.
I el fill, no content amb això, i desitjant una mala entesa llibertat, abandona la casa del pare i marxa a un país llunyà: llunyà de la casa del pare, llunyà de la companyia i de les mostres d'amor del pare. Prefereix malversar la reclamada i anticipada herència que gaudir de l'afecte del pare. Enfront de l'amor generós del pare, la marxa del fill cap a la vida egoista i dissoluta.
L'enyorança i l'espera
La vida egoista i dissoluta el porta fatídicament a la més freda solitud. Ni tan sols podia compartir les garrofes dels porcs. I des de la buidor per la manca d'aliment i d'afecte sorgeix l'enyorança del pa abundant que rebien de la generositat del seu pare els treballadors de casa seva.
Però el pare sentia una enyorança més profundament dolorosa: l'enyorança del fill que havia marxat. Aquesta enyorança el movia a l'espera contínua de la seva possible tornada. L'amor de pare sempre espera i té les portes i els braços oberts. Enfront de l'enyorança del fill, l'espera del Pare
La tornada i la festa
En la narració del conte la frase més carregada de verbs és la frase de la descripció de l'encontre del pare amb el fill. En tots els seus verbs en actiu el subjecte és sempre el pare: “El pare el veié, es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà”.
I del caliu de l'abraçada brolla la alegria i el desig de celebració i de festa. I aquest desig de festa s'expressa amb un seguit d'elements perquè la festa sigui completa amb els millors vestits, amb els millors aliments i la millor música. La tornada del fill porta a fer festa.
La submissió i l'amor
I quan sembla que la narració s'ha acabat amb un final feliç, apareix el personatge que havia estat sense paper fins aleshores, però que encarna amb la seva actitud la actitud dels fariseus i els mestres de la Llei i que ha donat a Jesús motiu per explicar el conte. El fill gran que no comprèn la festa s'indigna contra el seu pare, com els fariseus murmuraven de Jesús perquè acollia els pecadors i menjava amb ells. El fill gran es creu bo perquè és obedient i submís, però no viu l'amor. Ni tan sols no s'ha adonat de l'amor que el seu pare li té i, per suposat, no comprèn què significa per a un pare la tornada del fill, que ha estat allunyat de casa portant una mala vida i malversant els béns.
Del conte a la història
Jesús no explica contes perquè ens distraguem i ens emocionem. Jesús explica contes que es realitzen de debò a la història; i no una, sinó innombrables vegades. Com sabem el pare del conte no és altre que Déu, el pare i mare entranyable de tots. I nosaltres som de vegades el fill petit i de vegades el fill gran. El fill petit quan anem fent de les nostres amb tot el que Déu ens ha donat, i el fill gran quan ens creiem millors als altres. I el nostre orgulli no ens fa sentir estimats per Déu, i amb el nostre cor petit ens fem incapaços de comprendre i estimar altre, sigui qui sigui.
En aquesta quaresma adonem-nos de les nostres fugides i de les nostres buidors que provenen dels nostres actituds egoistes i autosuficients, i deixem-nos abraçar pel Pare. Adonem-nos del nostre orgullós amor propi, i sapiguem avançar-nos a perdonar i a abraçar els qui creiem que ens han ofès, mentre anem esperant l' abraçada definitiva del Pare a la gran festa de casa seva, que és la casa de tots els germans i germanes, la gran festa de la Pasqua definitiva.
Deixem-nos, doncs, abraçar per Déu, ja ara, en aquesta festa de l'Eucaristia, que és una bestreta de la Pasqua definitiva.
Francesc Xicoy, sj
| 14 de març de 2004 Tercer diumenge de Quaresma |
1. Jesús “passa” de les notícies?
M'imagino Jesús passejant per alguna de les explanades del Temple, o per algun dels carrers que hi van a raure. Quan de sobte és interpel.lat per un grup de persones que li demanen, amb esperit un pèl tremendista, què en pensa de les desgràcies que la “Tele” d'aquell temps diu, és a dir, els rumors i els comentaris que la gent fa de les notícies més punyents, de les coses que passen. I encara més si es tracta de parlar del dictador que han de suportar, de les crueltats indiscriminades. I no es pot negar que la crueltat de Ponç Pilat de barrejar la sang dels perillosos jueus amb la dels sacrificis és impactant. Potser Pilat, un autèntic titella de Roma, es pensava que aquells jueus tenien armes de destrucció massiva...
I Jesús, eleva, com sempre, a la categoria de catequesi i experiència de Déu allò que era només una mala notícia, una desgràcia. Jesús sap que en el fons de la qüestió, el que s'hi posa en joc és una qüestió cabdal de la nostra fe: quina és la nostra imatge de Déu, com hem d'entendre fets que globalment relacionem amb allò tan conegut de “la providència” de Déu. En concret, quin paper hi juga la intervenció de Déu en les coses que passen i com hi hem de fer front, com situar-nos des d'una perspectiva creient. Jesús no respon al comentari que potser esperaven els seus interlocutors. Ell hi veu més enllà. Més que les notícies que li donen, a Jesús l'interessa l'actitud dels informadors i dels oients. No gasta aires mediàtics, busca reflexió, una conversió gairebé instintiva i un canvi d'actituds davant els fets quotidians.
2. Déu present en la història
Normalment els homes i dones tenim una rara habilitat de posar Déu allà on no hi és i de treure'l en canvi d'allà on hi és present, velada però realment present. Aquí teniu un exemple intranscendent i fins i tot còmic: una persona s'havia comprat una bicicleta. Un dia se n'anà al mercat. Deixà la bicicleta al costat de la tenda on havia fet les seves compres. Distret, se'n tornà a casa a peu. Quan arribà a casa exclamà amb esglai: La bici! Tornà al mercat. I la trobà al mateix lloc on l'havia deixada. Agraït entrà a un temple per donar gràcies a Déu, perquè li havia “guardat” la seva bicicleta. Quan sortí del Temple, li havien pispat la bicicleta. Altra feina té el Senyor que guardar bicicletes...!
En canvi, en la primera lectura hem escoltat una de les teofanies i experiències de Déu més grans, viscudes per una persona en la Bíblia. La manifestació de Déu a Moisès, enmig de la bardissa , símbol de la intangibilitat de Déu, de la no manipulació, del misteri i de la Transcendència: Déu és present en el clam i el dolor injust del poble, en la nostra vocació solidària per alleujar el mal que pateixen tants innocents, en la crida que ens fa per servir-lo, en les nostres pors (com la de Moisès que se sent aclaparat per la difícil missió que el Senyor li encarrega). Rellegir aquesta escena ens fa remoure les cendres de les nostres mandres. I disposar-nos a buscar i trobar Déu en el servei del seu Regne. Aquí sí que hi és, no en guardar la nostra bicicleta, en guanyar una final esportiva, o en la malaltia que ell “ens envia”. Més aviat Jesús es va dedicar a guarir en certs moments.
3. Tanmateix, tot pot ser motiu per convertir-nos, buscant i trobant Déu.
Per això Jesús eximeix Déu de la responsabilitat d'aquells fets violents que li expliquen. Però no eximeix als seus deixebles i oients de saber llegir la trama amagada de la història: la presència del regne de Déu enmig nostre i també del “regne” del Mal. Les temptacions en són una manifestació. Jesús, que les patí en carn pròpia a la muntanya i gaudí de la il.luminació consoladora al Tabor, com recordàvem diumenge passat, ara es troba en plena “vall de la vida quotidiana i normal”, disposat a explicar-nos com hem de caminar per les rutes fressades de l'instint de descobrir la presència de Déu. Mentrestant, com la figuera, ens recorda que cal que donem fruits de conversió. Aquesta és la lliçó que Jesús ens vol transmetre; ”lliçó”, no “amenaça” (que sona a un tarannà mafiós, cosa que no s'adiu a l'estil de fer de Jesús). Mentrestant, no fem culpables a les víctimes. Potser ens calen dues lliçons: la primera fer-nos una mica més bons nosaltres; i la segona, com diu un teòleg de casa nostra, en Josep Vives, “fem més bo Déu!”, que mai ha inspirat la maldat dels dictadors ni ha fet caure cap mur sobre els vianants...
Francesc Roma, sj
| 7 de març de 2004 Segon diumenge de Quaresma |
LA TRANSFIGURACIÓ - l'Epifania de la Llum (Lluc 9, 28-36)
Tal vegada una de les coses més difícils en aquesta vida és la de transfigurar i veure més enllà de la realitat prosaica o dura del dia a dia. D'altra banda contrast amb el passat diumenge de les temptacions de Jesús al desert: el camí difícil de 40 anys d'Israel, els 40 dies de Jesús i, avui, quan fa caure el vel que amaga el que Ell és: veieren la seva glòria tot revelant-nos –en fer-los entrar dins el núvol- la nostra vocació a ser un dia divinitzats.
L'Ascensió o les aparicions del Ressuscitat foren esdeveniments tan reals almenys com aquest; no pertanyen, però, al mateix tipus d'experiència. Presents també en la memòria dels deixebles, les aparicions pasquals són difícilment comunicables al no-creient, ja que confessar la identitat del Ressuscitat amb Jesús de Natzaret exigeix la fe. La Transfiguració pertany a l'etapa pre-pasqual de Jesús (el Jesús històric), a l'esfera d'allò que es veu i s'escolta. Per molt que no hagi estat entesa en el seu moment, ja que restaren bocabadats i perplexes, tant com davant la pregària de l'Hort de les Oliveres (els tres mateixos deixebles); els hi van restar, però, com a material per a una posterior intel·ligència. En aquest sentit, l'argument de 2 Pere 16ss : Tot el que us vam fer saber del poder i de la vinguda gloriosa de JC, el N.Senyor. no era tret de faules hàbilment teixides. Nosaltres mateixos vam contemplar amb els nostres ulls la seva grandesa, quan rebé de Déu Pare honor i glòria, i una veu que venia de la glòria majestuosa de Déu digué: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui jo m'he complagut. Aquesta veu nosaltres la vam sentir quan érem amb ell a la muntanya santa (lectura del 6 d'agost). Equival a dir: Us podria parlar de Pasqua, tanmateix m'estimo més transmetre-us una experiència que vam fer en el temps de l'obscuritat
Una altra cosa caldria remarcar: per a expressar tant l'experiència del Baptisme al Jordà, com les Temptacions al desert o la Transfiguració (totes elles del Jesús històric) s'ha d'utilitzar un llenguatge poètic i figurat, ancorat en la tradició de l'A.T. En el nostre cas, les estades de Moisès i d'Elies i llur trobada amb YHWH a la muntanya: Ex 24,12-18 = paral·lelisme i contrast entre ambdues formes de revelació: Fes-me, Senyor, la gràcia de veure la teva glòria... Jo faré passar davant teu tot el meu esplendor... tanmateix no podràs veure la meva glòria. YHWH descen en forma de núvol.
Vull insistir en un altre previ, que precedeix immediatament el nostre text a tots tres Sinòptics i que el situa: Perquè el Fill de l'home ha de venir amb els seus àngels en la glòria del seu Pare... Us asseguro que alguns dels qui són aquí no moriran sense haver vist el Fill de l'home venint en el seu Regne (Mt 16,27-17,2). A diferència de Mt i de Mc, que compten 6 dies entre aquestes paraules de Jesús i la Transfiguració, Lluc situa la teofania el dia 8è; com suggerint quelcom de gran i misteriós en aquesta precisió, i és que la visió de la llum de la Transfiguració del Senyor representa el misteri del dia vuitè, és a dir el del món que ha de venir, després de la fi del treball del món creat en sis dies -suspensió que confereix la seva dignitat i preu al 7è dia (dissabte de l'AT), en que Déu reposà de la creació-. El Regne de Déu i la Glòria, de la qual parlaven a l'inici d'aquest paràgraf, es manifestaren el vuitè dia(diumenge) de la Resurrecció, amb el poder d'una activitat superior. És, igualment, el punt de vista joànic. No oblidar que la Transfiguració anticipa Pasqua en el Jesús de la Història. Els iniciats del Senyor passaren de la carn a l'Esperit gràcies a la mutació dels sentits que va operar en ells l'Esperit, (Màxim el Confessor). Crist ha manifestat l'esclat de la natura divina que posseeix amagada sota la seva carn. Aquesta llum és la de la seva divinitat i és increada: no va pas adquirir el que no era, sinó que es va mostrar als deixebles tal com era, en obrir-los els ulls i fent-se veure d'aquests cecs.
Algunes icones de la Transfiguració representen dues escletxes a banda i banda –mena de caverna fosca- i per elles avancen Jesús i els tres deixebles abans de l'experiència de la metamorfosi del Mestre i, després, els tornem a veure baixant de la muntanya, camí del que els espera a Jerusalem. Ve a ser una materialització del seguiment en l'infern i cruesa de l'existència amb Jesús tot sol.
ALGUNS ASPECTES DEL RELAT EVANGÈLIC DE LLUC (l'específic de Lluc va en negreta)
-Uns vuit dies després d'aquestes paraules, Jesús prengué Pere Joan i Jaume i pujà a la muntanya per pregar i mentre pregava, Lluc emmarca millor que els altres la situació.
-es trasmudà l'aspecte de la seva cara i el seu vestit es tornà blanc i espurnejant
-Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell, i parlaven de la seva partença (èxode), que s'havia d'acomplir a Jerusalem.
-Pere i els seus companys estaven adormits profundament, però quan es desvetllaren veieren la GLÒRIA de Jesús i els dos homes que eren amb ell = l'AT que parla de Crist (veure Emaús).
-Quan aquests anaven a separar-se de Jesús, Pere li digué: Mestre, que n'estem de bé aquí dalt!. Fem-hi tres cabanes, una per a tu, una per a Moisès i una altra per Elies.
-Mentre parlava es formà un NÚVOL i els cobrí. Ells s'esglaieren en veure que ENTRAVEN DINS EL NÚVOL. Llavors des del núvol una veu digué: Aquest és EL MEU FILL, el meu ELEGIT; ESCOLTEU-LO. -Així que la veu hagué parlat, es van trobar amb JESÚS TOT SOL.
REFLEXIONS :
a) Els prengué amb ell – els conduí – i els portà dalt d'una muntanya alta, on estaven sols i a part.
Solitud amb Jesús, deixar-se conduir; ascensió penosa molt per damunt del que la nostra vida té de dolent i de mediocre (Abraham per oferir el fill, Moisès per a conéixer la voluntat divina; un cop a l'any puja el creient d'Israel la muntanya del Temple per oferir sacrificis a YHWH. Totes aquestes condicions esdeven ordinariament necessàries. Els tres suggereixen la idea d'una selecció.
b) Canvia l'aspecte habitual de Jesús (mentre pregava): rostre i vestit: això és la TRANSFIGURACIÓ. Experiència inefable com les de la Bardissa Ardent, o de Moisès i Elies a la muntanya = Déu com a llum i com a foc: els seus sentits passaren de la carn a l'esperit, s'obrí una escletxa en la forma humil de Jesús i veieren el que els superava. Una semblant experiència pot ser nostra, de 3 maneres:
c) Entraren en el núvol: Déu, ningú no l'ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, ens l'ha revelat (Jn 1,18). Igualment, però, el Pare revela el Fill = resposta a l'oració de Jesús del principi. Veure Crist com a Déu, només es possible com a experiència de foscor gloriosa. La veu del Pare dóna a l'escena de la Transfiguració tot el seu sentit: Aquest és el meu Fill... Escolteu-lo.
d) En sentir-ho els deixebles, esglaiats, es prosternaren amb el front a terra. Jesús s'acostà, els tocà, i no veieren ningú més que JESÚS TOT SOL. Aquest TOT SOL pot tenir diferents sentits:
Julià Maristany, sj