El camí quaresmal és un camí a través del qual Jesucrist se'ns revela d'una manera progressiva: es tracta, amb l'ajut dels textos de l'Escriptura, de que anem creixent en la nostra fe envers el Senyor Jesús, a fi i efecte que renovem de tot cor els compromisos baptismals en la solemnitat de Pasqua. En aquest sentit, els evangelis dels diumenges de Quaresma ens mostren alguns moments en que Jesús es manifesta i revela Déu amb paraules i amb signes, a diverses persones i grups. L'Evangeli d'avui presenta una part del diàleg entre Jesús i Nicodem, el fariseu que l'anà a veure “de nit”. Fixem-nos ara en un fragment del diàleg esmentat.
Jesús digué a Nicodem: “Com Moisès en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l'home ha de ser enlairat perquè tots els qui creuen en Ell tinguin vida eterna. Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna” (Jn 3, 14-16).
“El Fill de l'home ha de ser enlairat...”
El terme “enlairat” (alçat, aixecat), a l'evangeli de Jn, vol dir el mateix que “glorificat”, i és la paraula que fa servir l'evangelista per significar la Mort-Resurrecció de Jesucrist, la seva Pasqua, el seu “pas al Pare”. El terme “enlairat” suggereix imaginativament el moment en que Jesús crucificat fou alçat sobre la terra, per damunt dels assistents a la seva mort; però, a la vegada, és també la paraula simbòlica que ens anuncia la seva resurrecció i glorificació “a la dreta de Déu Pare”.
I resulta molt significatiu que, a quasi tots els textos evangèlics dels diumenges de la Quaresma d'enguany, hi trobem l'anunci de la Mort i Resurrecció de Jesús. I és que aquest doble esdeveniment, és el moment i el lloc on Ell se'ns manifesta amb plenitud i ens revela qui és Déu. Preparar-nos, doncs, per a la Pasqua vol dir, per damunt de tot, preparar els nostres cors per a la revelació plena que el Senyor ens fa, d'Ell mateix i del Pare, a través de la contemplació i celebració de la seva Mort en creu i Resurrecció d'entre els morts.
“... perquè els qui creuen en Ell tinguin vida eterna.”
En un dels versos del poeta Antonio Machado, trobem les paraules següents: “¡No puedo cantar ni quiero a este Jesús del madero, sino al que anduvo en la mar!” (Poesías Completas, CXXX). S'expressa aquí la dificultat principal de la fe en Jesús, donada la tendència humana al triomf i als resultats... En canvi, però, llegim a la Primer Carta als Corintis: “...nosaltres prediquem un Messies crucificat..., que és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats...” (1Co 1, 23-24). Aquestes paraules de St. Pau expressen molt clarament el que anunciem des de la fe cristiana: un Messies precisament crucificat, en qui creiem “per tal de tenir vida eterna”. Ben cert que els cristians creiem en aquell Jesucrist que visqué diversos moments i situacions al llarg de la seva vida; però hi creiem d'una manera més plena quan l'acceptem com a Senyor “enlairat”, es a dir, penjat d'una creu. Creure en Jesús, i en Jesús crucificat, vol dir reconèixer que la vida humana té sentit no sols quan “les coses van bé”, sinó quan ens trobem amb el sofriment propi o dels altres, sobretot si aquest sofriment ens ve per raó dels nostres treballs i esforços en favor de la justícia i de la pau, tal com succeí al mateix Jesús.
Com hem dit anteriorment, el terme “enlairat” vol dir també “Ressuscitat”. La fe en Jesús crucificat inclou també l'esperança en la seva Resurrecció-Glorificació. Els deixebles esdevingueren “cristians” a partir de la fe en la Resurrecció de Jesús. Fou a partir d'aquesta fe que passaren de ser “deixebles” del Mestre Jesús a ser “testimonis” del Senyor Ressuscitat. Sense aquesta fe i esperança en la Resurrecció, Pere, Joan i els altres, haurien estat possiblement uns jueus heroics que defensaven una causa noble i agosarada; però no haurien anunciat la “vida eterna” de la que parlava Jesús a Nicodem, ni haurien suscitat les esperances que suscitaren.
“Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic...”
Que Déu estimi el món i la humanitat no és cap evidència espontània. Moltes vegades escoltem (i també ens venen al cap) pensaments com aquest: “si Déu existeix i estima, no és possible que succeeixin tantes desgràcies, tantes injustícies, tantes víctimes innocents...”L'evidència - experiència del sofriment humà i també el de la maldat humana ens deixen sovint sense cap resposta als pensaments anteriors. I tanmateix, som realment persones estimades per Déu, valuoses als seus ulls (Is 43, 4).
Ben cert que sovint trobem a faltar senyals o signes clars i sensibles de l'amor de Déu per a totes les persones del món i de la història humana. Ara bé, escoltem de nou el que se'ns anuncia a l'evangeli d'avui: “Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic”... És a dir, el senyal o signe principal de l'amor de Déu al món no és cap altre que la persona i la vida mateixa de Jesucrist, una vida donada, lliurada per tots nosaltres “fins a la mort i una mort en creu” (Fl 2, 8). Així doncs, creure en Jesús, i precisament en Jesús crucificat, ens comunica la convicció i l'experiència estables de ser persones estimades per Déu, malgrat els sotracs de les experiències i sentiments contraris.
Amb paraules semblants a les de l'evangeli d'avui expressa St. Pau la mateixa convicció: “Déu ha donat prova de l'amor que ens té, perquè Crist va morir per nosaltres..” (Rm 5, 8); i també: “Ell (Déu), que no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va entregar per tots nosaltres, com no ens ho donarà tot juntament amb Ell?” (Rm 8, 32).
Germans i germanes: la Quaresma és un temps privilegiat per a renovar la nostra fe. Ho farem d'una manera solemne i comunitària a la nit o al dia de Pasqua. Però ja des d'ara podem examinar els nostres cors i preguntar-nos si creiem de debò en l'amor de Déu per a nosaltres i per a tothom. Per a fer més viva aquesta fe, cal que contemplem la vida i, especialment, la mort del Senyor Jesús. El mateix Esperit, que Jesús va lliurar al moment de morir (Jn 19, 30), ens ajudarà en la nostra feblesa.
Gabriel Villanova s.j.
QUIN SANTUARI I QUIN DÉU TENIM?
En aquest tercer Diumenge de Quaresma, dins el nostre camí de preparació cap a la Pasqua, l'escena de l'expulsió dels venedors del Temple ens sorprèn i ens descol·loca. És l'única vegada que hi ha tal violència en un gest de Jesús. D'on prové aquesta violència?
Un gest profètic enmig del Temple de Déu
Es ben curiós com Joan situa aquest episodi al principi del seu evangeli. Els altres tres evangelis (Mt, Mc, Lc, els anomenats Sinòptic) el col·loquen just abans de la Passió. Tot l'evangeli de Joan queda així marcat per un conflicte radical entre Jesús i les autoritats jueves. Jesús no té por de portar aquest conflicte al centre mateix del judaisme: el Temple de Jerusalem. De quin conflicte es tracta?
Primer de tot, qui eren aquests venedors i aquests canvistes? Els primers venien els animals per als sacrificis: vedells, moltons i coloms. Els segons es dedicaven a canviar la moneda estrangera en la moneda del Temple. Tant els uns com els altres feien un servei important al Temple i a la gent. Ens resulta difícil d'entendre l'acció de Jesús.
De fet, el gest de Jesús fou comprès per tots com un signe clar en la línia dels profetes d'Israel. Com la majoria dels profetes d'Israel (p.ex.: Am 5,21-26), Jesús denuncia tota "comercialització" de la fe que acaba per convertir la religió en idolatria, en comerç i en esclavatge:
"Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t'he fet sortir de la terra d'Egipte, d'un lloc d'esclavatge. No tinguis altres déus fora de mi" (Primera lectura d'avui: Ex 20,1-17).
Jesús reacciona davant aquell "mercat religiós" mogut per l'amor ardent de Déu, pel "zel de la casa" de Déu (cita del salm 69, 10). També el profeta Jeremies interpel·lava durament els creients a la porta del Temple: "Aquesta Casa sobre la qual el meu nom ha estat pronunciat, la preneu per una cova de lladres?" (Jr 7,11, cita que fan servir els tres sinòptics en el seu relat de l'expulsió dels venedors). De fet Jeremies, com Jesús, serà amenaçat de mort per profetitzar la ruïna del temple (cfr. Jr 26,1-19).
La identitat de Déu en joc
Però quina és la raó que dóna Jesús per actuar així: "Traieu això d'aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare". Aquí se situa la clau del conflicte, la "batalla" duta a terme per Jesús al llarg de tota la seva vida, batalla perduda i guanyada sobre la creu: no és la religió ni el temple el que està en joc, sinó la identitat de Déu. Qui és Ell, com actua, què vol?
L'evangeli d'avui ens dóna una resposta ben clara. El Temple és conegut en tota la tradició israelita com a "casa de Déu", però no com a "casa del meu Pare". Aquest és l'anunci conflictiu de Jesús: Déu és "el meu Pare", i el seu amor no es compra com al mercat. De fet, l'única acusació que els dirigents jueus explicitaran contra Jesús davant Pilat és aquesta: "tenim una Llei, i segons aquesta Llei ha de morir, perquè s'ha volgut fer fill de Déu" (Jn 19,7).
Quin és el Santuari de Déu?
Aquest debat i aquest conflicte constitueix, doncs, la trama de la vida pública de Jesús: "Destruïu aquest santuari, i jo el reconstruiré en tres dies". "Es referia al santuari del seu cos". Jesús es juga la vida en aquest "debat" que té la identitat de Déu com a centre: qui és Déu? Quin és el seu santuari?
Aquest és el nou santuari obert a tots: el santuari del cos destruït i reconstruït de Jesús. Un santuari que en el nostre món és conegut "escàndol" i "absurd" perquè té per fonament la feblesa d'un crucificat (Segona lectura d'avui: 1Co 1,22-25). Destruït a la creu i reconstruït a la resurrecció par la força de l'Esperit.
Santuari del cos de Crist, que és l'Església, santuari de l'Esperit. Ressonen aquí les paraules de Jesús a la samaritana: arriba el moment en què no s'adorarà Déu ni en aquesta muntanya ni a Jerusalem. "Els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat" (Jn 4,23).
Els nostres mercats i el rostre de Déu
Ens hem deixat interpel·lar per un gest radical de Jesús. El que mou Jesús és la seva passió de comunicar el Déu que l'habita, el Déu que ell anomena "el meu Pare i el vostre Pare" (Jn 20,17). En aquest camí nostre de Quaresma, deixem-nos interpel·lar, qüestionar: quins "mercats", quins "déus" a la meva mesura impedeixen que resplendeixi en el meu cor el rostre del Pare de Jesús?
Alexis
Bueno
De les lectures que ens ofereix la segona fita dominical de Quaresma, retenim un fragment de la carta de Sant Pau als cristians de Roma: “si tenim Déu a favor nostre, ¿qui tindrem en contra?”.
Podria semblar-nos que Sant Pau se'ns adreça d'una manera presumptuosa i polèmica: ¿no estem davant d'una nova manipulació de Déu, més pròpia de polítics sense escrúpols que d'un apòstol del Crist?
Lluny d'això, Pau expressa una actitud a tenir ben present com és l'orgull cristià. Es tracta d'aquell orgull de qui es sap arrelat en el qui ens estima, en el qui és sempre fidel, en el qui es lliura, fins a l'extrem, per a que tinguem Vida en majúscules.
Aquest orgull confiat és un cim de vida cristiana que ben segur hem experimentat en algun moment del nostre itinerari vital. Potser perquè, de la ma del Senyor, hem assolit aquest cim, potser perquè l'hem albirat de lluny estant. D'una manera o altre, si som avui aquí és perquè hem tastat que Déu és Déu. Què el Déu de Jesucrist fa relatives totes les altres coses. Que sols des del cim de Déu es contempla amb claredat el que ens envolta. I que, en definitiva, amb ell al costat ningú ens pot posar ja en qüestió, perquè Ell dóna fe de cadascú de nosaltres davant tot i per sempre.
Les lectures ens ofereixen dos exemples de moments cimals per als amics del Senyor. El primer el viu Abraham a la muntanya de Morià. El segon el comparteixen els deixebles, de la mà de Jesús, al Tabor.
A la muntanya de Morià, Déu posa a prova a Abraham i el seu gest il·luminarà els creients de moltes generacions i cultures. Per una banda, el Creador, després de tantes promeses realitzades a favor d'Abraham, voldrà posar a prova si aquella primera confiança ha esdevingut fe a qualsevol preu. Al límit de l'elecció, Abraham haurà de triar entre el Déu de la Vida o la vida que Déu li ha donat amb Isaac. El desenllaç del relat ens mostrarà que no hi ha oposició entre el Déu de la vida i la vida que Déu dóna, perquè, com diu Sant Ireneu, “la glòria de Déu és que l'home visqui”.
Tanmateix, la confrontació entre els dos termes obliga al patriarca, -i en ell, a nosaltres- a situar tot el que ens envolta, començant pel més estimat, en funció de Déu. Tot és relatiu a Déu. D'Ell prové tot el que tenim i som i, per tant, sols des d'Ell ho estimarem en la justa mesura.
Com respondríem si ens veiéssim empesos a triar entre allò que estimem i el Déu de l'Amor? Sens dubte, confrontar els dos amors ens posarà a prova, però també ens farà créixer en llibertat de cor. Heus aquí un cim per a la vida del creient, sols abastable de la ma de Déu.
En el segon cim que ens proposen les lectures d'avui, Jesús ofereix uns instants lluminosos a Pere, Jaume i Joan. De nou, dalt d'una muntanya els deixebles copsen amb claredat de cos i ànima qui és el Senyor. Entenen que Jesús és aquell de qui parlaven Moisès i els profetes. Ell era a l'inici, quan tot just s'insinuava el que Déu estava disposat a fer per la Humanitat. Contemplant aquella conversa a tres bandes, els deixebles baden meravellats veient el que molts haurien volgut veure i entendre.
De sobte, la visió se'ls entela enmig de la boira i aleshores se'ls obren les oïdes per sentir la veu: “Aquest és el meu fill, el meu estimat: escolteu-lo”. En la conversa del Mestre amb Moisès i el profeta han entès la seva història. Ara, amb aquelles paraules, coneixen el sentit del seu seguiment. La comprensió de la seva història dóna pas a la confiança en Jesús per la revelació del Pare. Efectivament, és Ell. Es Ell el Messies. El Senyor de la Vida és a qui seguiran pel camí, porti on porti!
Bona ocasió ens ofereixen aquestes excursions bíbliques per a reviure els moments lluminosos de la nostra vida. Moments en els quals tot d'una hem entès el perquè dels nostres passos precedents i perquè calia travessar els més foscos i difícils. ¿Déu estava enmig d'aquells moments tan difícils de la meva vida? Sí, Déu hi era. ¿Calia passar per aquell sinuós viarany? Sí, calia. Aleshores, revivint-ho amb la mirada de Déu podrem sentir una pau serena i consoladora perquè entenem que, malgrat tot, aquells també eren dies del Senyor.
Demanem al Senyor viure i reviure aquests moments cimals de la nostra vida. Moments de prova, de llibertat i de creixement. Demanem al Senyor una mirada tendra sobre la nostra vida i la dels altres. D'aquesta manera, se'ns concedirà aquell orgull cristià de Sant Pau i afirmar amb plena fe: “si tenim Déu a favor nostre, ¿qui tindrem en contra?”
David Guindulain
Quan d'alguna cosa diem que és la primera, obrim el sentit de les expectatives: Com seguirà? Com anirà? Alguna cosa comença. De vegades ens sorprenen fets que són primers i únics. Dimecres passat vam començar la Quaresma. Un temps propici per adonar-nos-en. Per prendre consciència. Per mirar d'on venim i on som cridats. I per adonar-nos si ja anem bé, tal com anem. Comencem un seguit de diumenges –de setmanes!- que ens conduiran a la Pasqua. A la Vida Nova del Crist Ressuscitat. Un temps per disposar-nos a acollir tot l'esclat de vida i tota la seva novetat. El vam començar amb cendra. Amb el record, anticipat, que potser hem de cremar moltes coses inútils. O que fan mal. Als altres i a nosaltres mateixos. Cal fer foc nou. Alleugerir equipatge. Retornar al que és essencial i autèntic. I començar novament. Començar novament ... des del Déu de Jesús. Quantes coses, al nostre viure, no tenen més valor que cendres. Converteix-te. I creu la Bona Notícia.
Ha arribat l'hora.
Ja és hora. No podem seguir a base “d'anar tirant”; “anar fent”; “com cada dia, com cada any...” Perquè resulta que el Regne és a prop. De fet, resulta que ens el juguem cada dia. A cada moment. En cada persona amb qui ens relacionem. No podem seguir com si qualsevol cosa. Com si no passés res. Ja n'hi ha prou de donar voltes a un roda que mareja i no avança. Ja n'hi ha prou d'acceptar enganyar-nos i deixar que ens enganyin. Ha arribat l'hora. El Regne és a prop. Convertiu-vos. I creieu la Bona Notícia. Ja n'hi ha prou de succedanis i postissos que inflen però deixen encara més buits i descontents del que ja estàvem.
Potser que anem al desert.
Al gran buit. Al gran silenci. A la gran veritat. A la més gran apertura. Allà on no em puc amagar de res ni de ningú. I encara menys de mi mateix. On no puc posar excuses de mal pagador. Anem a allò que és essencial. Anem a descobrir, potser, que estem instal·lats en un buit. En el gran buit. I caldrà triar. Caldrà triar la vida i el futur. O l'engany i l'aparença. Anem al desert. Convertim-nos i creiem la Bona Notícia.
Costa, però. Al desert no s'hi va de bona gana. Ens hi porten. Fins i tot, a cops, ni es veu la necessitat d'anar-hi. Però si ja estic bé on sóc. Per què cal anar on no sé? Potser alguna cosa sí que cal canviar... Però, vols dir, prendre's les coses tan a la tremenda??
Jesús va ser portat. Al desert. Va ser temptat. L'evangelista Marc ens proposa un relat molt esquemàtic i senzill. No esmenta les temptacions. Ja hi són presents al llarg de tot l'evangeli. Ser temptat és experimentar molt propera la mentida i l'engany. Ser temptat és trobar-se en posicions d'igualtat, la veritat i la mentida. I sentir-se atret per tots dos. Jesús va ser temptat. I allà, al desert, va encarar el què és autèntic. I va acceptar-ho. Va triar el què és essencial i veritable. Va triar Aquell qui és essencial i veritable. Bo i Únic. El Pare.
Jesús, al desert, va optar per la Vida. Convertiu-vos. Creieu la Bona Notícia. Hi ha un Pare. És Ell qui mou les nostres vides. És en Ell en qui podem confiar. Del tot.
Com Jesús, ens cal ser portats al desert. Allà podrem descobrir novament la veritat oblidada. -Confiem que no perduda- Allà podrem adonar-nos de les caretes que portem posades. I treure'ns-les. Podrem respondre autènticament.
I, del desert, a Galilea.
Lluny de Jerusalem. Lluny de la capital. Del centre de decisions. Lluny, també del temple. A Galilea. Al lloc on hi ha gent que busca i que té més qüestions que respostes. On viuen els qui no son considerats pels qui tenen la seva pròpia autosuficient seguretat. Convertiu-vos i creieu la Bona Notícia. A Joan l'han emmudit. Sí. La veu que clama en el desert. Però no han eliminat la veritat.
Al nostre món, la nostra Galilea, n'hi ha molts que cerquen i albiren una crida. Potser, precisament, la conversió sigui la invitació a allò al que estem cridats. De debò. I posar-nos a caminar. Seguir la crida. Ser. Aprendre a ser autènticament el millor jo, amb els altres, que puc arribar a ser. Tornem a refer el camí, des de les darrers trobades. Refem el camí des d'on vam ser cridats al principi. I és que el Déu de Jesús ens crida des de les nostres arrels.
Quaresma. Temps de tornar a començar. Cremar impediments. Tornar allà on vam ser cridats. Optar i triar la vida. Absolutitzar el que és absolut i relativizar el que és relatiu. Converteix-te. Creu la Bona Notícia. Jesús és Bona Notícia.
Lluny de pensar en pràctiques de rutina i d'acompliment. S'ha acabat el temps. Ha arribat l'hora. Ja n'hi ha prou.
Comença el temps de la fidelitat. I l'entrega. El temps d'acollir el seu do.
Josep Miquel Esteban, sj.
El primer amor
Vivim temps d'incerteses i d'inseguretats. La cultura postmoderna no es gaire romàntica. No són temps de grans històries d'amor, sinó de petits relats que aviat s'obliden. Pensaments dèbils i alhora sentiments dèbils. Vivim o bé ens fan viure una vida ben “light”, disfressada de carnaval. Valors com ara la fidelitat, el compromís, el sacrifici, la paciència no estan de moda. Són d'altres temps passats...
També les coses de Déu venen marcades sovint per l'avorriment o la tristesa perquè les hem associades massa temps a l'obligació, al càstig, a la por... la por de condemnar-se o la necessitat de guanyar-se el cel. I és que o bé no hem entès Déu o bé l'hem substituït per falsos déus que no ens il·lusionen però que tampoc ens fan perdre el son.
“Creure és com enamorar-se”, deia un còmic d'en Cortès. Nosaltres, per Déu, som com una parella de nuvis, una parella d'enamorats que l'un no pot viure sense l'altre, que pateix quan veu patir l'altre, que s'alegra amb l'alegria de l'altre. Així és el Déu de Jesús. Déu no pot viure sense nosaltres, encara que sovint nosaltres podem viure sense Déu.
Avui, Déu, per boca del profeta Osees ens torna a fer una declaració d'amor, se'ns torna a declarar. “Li parlaré amorosament” per veure si el corresponem “com quan era jove”. Saber-se estimat incondicionalment és el principi de la veritable fe. Després, el pes de la vida, hi ha anat afegint moltes coses que potser han apagat aquell primer amor. Per això, cal tornar al desert, és a dir, al silenci i al diàleg interior on cadascú es retroba amb el seu jo més autèntic i original per tornar a descobrir l'infant ple d'admiració per la primera carícia que rep de les mans del pare i de la mare. Perquè "fem el que fem –com deia un teòleg- Déu sempre ens estimarà".
Us heu fixat segurament com, en moltes entrevistes que surten a les revistes i als diaris, s'insisteix a destacar l'ateïsme o l'agnosticisme de la persona entrevistada. Això fa modern; en canvi, declarar-se creient fa antiquat. Es poden fer diverses lectures d'aquest fet cultural. A mi, m'agrada pensar que, en el fons, és una enyorança del Pare, de l'Abba de Jesús, del Déu Pare-Mare que ens respecta, tot estant bojament enamorat de nosaltres. Per això, com diu un pensador actual, experimentem una “gran buidor” que hem d'omplir amb el que sigui i com sigui perquè només som mentre ens sentim estimats.
Carta de presentació
Aleshores, els cristians “som una carta de Crist, no escrita només amb tinta, sino amb l'esperit del Déu viu”. La carta de presentació de tot cristià no són imatges, ni hàbits, ni títols, sinó tan sols ser transparents a l'Esperit d'Amor. Ser justos com el Pare és just. Ser misericordiosos com el Pare és misericordiós. Ser compassius com el Pare és compassiu. Ser bons com el Pare és bo. Crist és la carta de Déu i nosaltres hem de ser la carta de Crist. Que no hagin de dir, com deia aquell profeta de la no-violència, Mahmma Gandhi: “M'agrada Crist, però no m'agraden els cristians”.
Es també per això que l'Església sempre ha d'estar disposada a renovar-se “Ecclesia semper reformanda, deien antigament, i, ara fa quaranta anys el Concili Vaticà II ho va fer seu. Només l'Esperit dóna vida. És novetat. Ara que hem celebrat l'any Gaudí, deia l'arquitecte de Déu que "ser original és tornar als orígens". I aquesta tasca, individual i col·lectivament, sempre serà inacabada. Perquè no són les persones obsessionades pel passat, sinó les persones profundes les qui conserven la tradició. Tornar als orígens vol dir despullar-nos de tants i tants accessoris que mentre, al seu temps, podien expressar la fe del poble, ara dificulten la fe pel poble.
La novetat de Jesús
Mai com ara el món canvia ràpidament i ens costa adaptar-nos-hi, és cert. ¿Què ens cal conservar i què ens cal canviar? Ningú té una resposta clara i precisa. Per això hem d'estar sempre oberts al que ens diu l'Esperit de Jesús. Ell és la nova imatge de Déu, la definitiva. En ell, en la seva paraula i en la seva vida, descobrim els valors permanents sempre, però, mediatitzats per cada moment històric i per cada etapa cultural humana que hem d'anar descobrint. I és aquí on hem de ser amatents als signes dels temps, tal com ens recomana el Concili.
Està clar, tal com ens avisa l'Evangeli d'avui que no podem posar un pedaç de roba nova a un vestit vell, ni vi nou en bots vells perquè tot se n'anirà en orris ¿Com salvar, doncs, vestit i pedaç o vi i bots?
Permeteu-me, en acabar aquesta reflexió dominical, una doble cita de dos personatges emblemàtics de l'antic i del nou: Pius IX, el papa del Syllabus, és a dir, de la condemna i de l'aferrissament a un món vell i de Joan XXIII, el papa de la Pacem in terris, del diàleg i de l'obertura al món nou.
"El meu successor -escrivia Pius IX al final del seu llarg pontificat.- caldrà que s'inspiri en el meu amor a l'Església i en el meu desig de fer el bé. Tot és diferent en el meu entorn. Al meu sistema i a la meva política els ha passat el temps. sóc massa vell per canviar d'orientació. Això ho emprendrà el meu successor" (Roger Aubet "Le Pontificat de Pie IX", Paris, 1952, pp. 497-8)
I les paraules del bon Papa Joan, la nit del 11 d'octubre de 1962 en què havia inaugurat el Concili Vaticà II són com el vestit i el vi nous d'aquella primavera de l'Església que tan enyorem: "Fills estimats, filles estimades, sento les vostres veus. La meva és una veu aïllada. Amb tot es fa ressò de la veu de tot el món... Us diria que fins i tot la lluna s'ha avançat aquesta nit. Es que ens trobem al final d'una gran jornada de pau, sí, de pau... La meva persona no importa. Es un germà que us parla, un germà esdevingut pare per la voluntat de Nostre Senyor. Però tot això, paternitat i fraternitat, és gràcia de Déu. Continuem, doncs, estimant-nos així i en aquest encontre mirem de recollir allò que ens uneix, deixant de banda allò que podria suscitar entre nosaltres alguna dificultat... Quan torneu a casa, hi trobareu els vostres fillets. Feu-los una carícia, dient: "és la carícia del Papa".
Josep Ricart, sj