| 31 de març de 2002 DIUMENGE DE PASQUA DE RESURRECCIÓ |
"Bona Pasqua!" No podem començar d'altra manera aquest breu escrit. I, evidentment, felicitar-nos amb aquestes paraules, no és un tòpic, sinó una mena d'apropiació. És com dir-nos: la Pasqua és per a tu, per a mi, per a tots i totes. Ens l'hem d'apropiar, perquè Ell ha ressuscitat per a tots nosaltres, per a aquest món on encara hi jeu la mort i la desesperança. Agafem la Pasqua amb els ulls, el rostre, les mans i l'esperit! És de Jesús i ben nostra. Jesús no s'ha vestit de la vida de Déu per mostrar el seu cos de ressuscitat i passejar-se, com un nou ric que exhibeix el seu cotxe acabat d'estrenar. Fins i tot en aquests moments de manifestació i experiència sobrenatural, l'Evangeli és discret i tímid. Tot passa en un clima on hi conflueixen la humanitat i la transcendència, la proximitat i el misteri.
Corredisses de matinada
Aquell diumenge tothom corria: Maria Magdalena, les altres dones, Joan i Pere. Com si abans de rebre el nou Esperit de Jesús, calgués esbufegar i treure de ben endins totes els "mals esperits" que aquells dies passats s'havien acumulat dins del grup: la por, la desesperació, la vergonya, la incertesa i el dubte, l'engany i el desengany. Calia començar de nou i expulsar, fent una mena de "footing dominical", totes les toxines acumulades en uns cors aclaparats per la desesperació i la fe en crisi.
Però no són corredisses sense sentit. Tots tornen al lloc on l'amor els crida, els convoca i els esperona. Maria Magdalena, la dona dels gestos i signes profètics (la que uns dies abans havia ungit els peus del Senyor, prefigurant la seva sepultura) hi tornarà, presa de la follia d'un amor inconsolable. Pere i Joan, com a responsables de la Comunitat Apostòlica, han de verificar els símptomes i els comentaris esborrats. I, en la mesura en què es pugui, també "interpretar-los".
I comença el misteri de la fe
Diu l'evangelista Joan que "el deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué". Qui havia estat al peu de la creu, fidel fins al final, juntament amb Maria i les altres dones, el qui havia fet un profund "Ah!, ara ho entenc, ara ho veig clar", quan contemplà que a Jesús mort no li trencaren el ossos, com el vertader Anyell Pasqual sinó que li traspassaren el costat (Jn 19, 33-34), ara obre els ulls a la Llum de Pasqua. Sí, Joan, fa una síntesi teològica vivencial de tot el que era, significava i acomplia la figura de Jesús de Natzaret. Els detalls del llençol plegat, el sudari aplanat, en comptes de ser un record de mort, són sagraments de vida i resurrecció. Era com el ritual del Senyor de la Vida i la Mort que deixa petjades de la seva serena i breu estada en el Regne de la Mort. Havia ressuscitat!
Mentrestant, de Pere, no se'n diu res, no s’insinua que cregués o que fes cap mena de comentari davant els mateixos signes. ¿No seria que Simó Pere tenia encara en el seu cor una llosa més pesant que la que havia tapat el sepulcre fins aleshores? No seria que el seu passat més immediat - les negacions - condicionava el present esplendorós d'un mati de Pasqua? No seria que - coses de Jesús, aquells típics "detallets" que el Mestre tenia sempre amb els seus deixebles - li reserbava una ocasió més personalitzada, una atenció a les situacions més íntimes? La fe sempre ha estat un do de Déu. Però també és una fidelitat humana, una feina a fer, una aposta i un treball de l'esperit, "una capacitat per superar dubtes". I Pere encara ho havia d'aprendre d'una manera existencial.
Amunt els cors!
Recordo el que deia un escriptor francès, crec que era Bernanos, un tipus ben original i gens acomodatici, a propòsit dels cristians: "On heu amagat, cristians, la vostra alegria?" Ens acusava d'aquesta manera de no fer "cara de ressuscitats", de no acabar de creure'ns la Resurrecció. Perquè el tema de la fe, de la Llum de Pasqua, va íntimament relacionat amb el de l'alegria. I no parlem d'una alegria qualsevol, sinó de l'alegria de la Pasqua, la festa que és capaç de donar sentit fins i tot a allò que sembla que no en té: la mort.
Quan parlem de "fer cares de ressuscitats" no ens referim a un somriure d'anunci de producte televisiu, de ganyota ambigua (quantes tristeses s'amaguen darrera de somriures forçats!). Ens referim a aquella vitaminització capaç d'obrar la transformació progressiva de les nostres actituds i, per tant, també dels nostres actes. Sovint el somriure de "persones devotes" és d'allò més gelat i provocador d’al·lèrgies espirituals. Rostres que no deixen besllumar cap presagi, cap sospita de resurrecció. Si per Pasqua estrenem "al·leluia", vol dir que també estrenem un cor, amb els bioritmes del Ressuscitat. O és que ens fa mandra fer "footing" i anar al sepulcre, un espai que sempre ha estat sinònim de mort i anorreament i que des d'aquell diumenge de les corredisses, s'ha convertit en l'espai buit que emplena de més sentit la nostra fe...?
Francesc Roma sj
| 24 de març de 2002 DIUMENGE DE RAMS I DE PASSIÓ |
Rams i Passió, dues escenes en les quals ressonen diversos clams.
El primer clam és el clam del poble senzill el dia de l'entrada de Jesús a Jerusalem. És un clam de benvinguda: "Hosanna el Fill de David!: Beneït el qui ve en nom del Senyor! Hosanna a dalt del cel!". És el clam dels qui esperaven el Messies, i el reconeixien en Jesús per la seva senzillesa, per la seva bondat, pel seu coratge en defensar els oprimits pels poders del mal i de les autoritats religioses. Els seus mantells i les seves palmes i branques d'olivera són signe de la seva alegria, perquè tenen entre ells el qui hauria d'alliberar i salvar el poble. El seu clam és el clam de joiosa acollida!
El segon clam és el dels poderosos, que veuen en Jesús el que els posa en evidència davant del poble, com a uns opressors que s'aprofiten de la bona voluntat dels senzills per mantenir-se en els seus privilegis. I això ha anat alimentant en el seu cor sentiments de menyspreu, d'odi i de revenja, que els porta al desig irrefrenable de treure-se'l del davant. Per això el seu clam és: "Que el crucifiquin! Que el crucifiquin!" El seu clam és el clam del pecat!
El tercer clam és el clam de Jesús a la creu. És el clam del que se sent sol i abandonat de tots, àdhuc de Déu que el va enviar al món: "Déu meu, per què m'heu abandonat?" És el clam de la pregària difícil. I en el relat evangèlic segueix el gran crit del moment immediat abans de la mort. És el clam dirigit al Pare que el va enviar al món. És un clam ple de significats. És el clam del dolor infligit pel menyspreu i per l'odi del pecadors. És el clam del qui demana perdó per a ells. És el clam d'acceptació resignada, encara que dolorosa, del desenllaç de la seva fidelitat a Déu i a la humanitat. És el clam del dolor de tots els homes i dones de la història, víctimes de tants poders del mal. És el clam del qui es posa en mans de Déu.
I encara hi ressona un quart clam, el més fort, tant que supera la capacitat del sentit de l'oïda. És el clam de complaença del Pare per la fidelitat del seu Fill a la causa a favor de la humanitat. És el clam que fa ressuscitar el seu fill tot donant-li la glòria que li pertoca. Aquest clam només es perceptible a l'oïda de la fe.
Nosaltres, avui, en aquest primer dia de la Setmana Santa, ens hauríem d'unir al clam d'aquell poble senzill que acollí joiosament Jesús, hauríem de reconèixer el nostre sovintejat crit de menyspreu a Ell amb la nostra conducta poc evangèlica, hauríem d'unir-nos al clam de pregària de perdó i obrir la nostra oïda al clam del dolor dels homes i dones del nostre món. I hauríem de sentir, finalment, des de la nostra pobre fe la joia de la resurrecció de Jesús que és primícia de la nostra.
Tot això ho farem present i ho celebrarem d'aquí uns moments a l'eucaristia.
Francesc Xicoy, sj.
| 17 de març de 2002 CINQUÈ DIUMENGE DE QUARESMA |
Llarg va ser el camí que va portar el poble d’Israel a creure que, amb la mort, no s’acabava tot. Va ser un camí recorregut a les palpentes; un camí fet d’incerteses, de dubtes, de vacil·lacions. Tot sovint, el salmista, adreçant-se a Déu, li parla dels morts de guerra, que Vós no recordeu ni protegiu. O li pregunta: és la mort que us donarà gràcies? s’aixecaran les ombres a lloar-vos?, com posseït per la convicció que, amb la mort, no tan sols es trencava la comunicació amb la resta dels membres del seu poble, sinó també, i això era per a ell segurament el més dolorós, es trencava la comunicació amb Déu.
Aquest camí, però, es va fer i va a raure en aquesta declaració que li fa Marta a Jesús: Ja sé que [el meu germà, Llàtzer] ressuscitarà quan tothom ressusciti el darrer dia. Marta era una dona de poble. I això és prou significatiu, perquè aquesta mateixa declaració vol dir que la fe en la resurrecció ja no era només patrimoni de les élites pensants d’Israel, sinó fe arrelada en el poble senzill.
Però és que encara hi ha més. Car, en l’evangeli d’avui, Jesús ens proposa com una culminació solemne de tot aquest procés: Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Ell és la vida, la nostra vida. Ell és la resurrecció.
Resulta prou eloqüent que, ara que ens acostem als dies en què celebrarem els misteris centrals de la nostra fe -la passió, mort i resurrecció de nostre Senyor Jesucrist- l’evangeli d’avui ens presenti Jesús com la vida, la nostra vida. I resulta eloqüent perquè Jesús ens ofereix un estil de vida a nosaltres que, tot i la nostra preocupació, no només per la vida, sinó per la qualitat de vida, ens les hem d’heure tan sovint amb la mort, o amb totes aquelles realitats que en són un fatal signe premonitori: violència, guerra, fam, pobresa, solitud... i un llarg i trist etcètera.
De quina mena d’estil de vida es tracta? Els qui viuen d’acord amb les mires naturals no poden agradar Déu... i vosaltres viviu segons les de l’esperit, perquè l’Esperit de Déu habita en vosaltres. D’això, doncs, es tracta: de viure segons les mires naturals o de viure segons les mires de l’Esperit de Déu. Un estil de vida porta a la mort; l’altre, a la vida: si Crist està en vosaltres... l’ Esperit és la vostra vida. I si habita en vosaltres l’Esperit d’aquell que va ressuscitar Jesús d’entre els morts, també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell que va ressuscitar el Crist d’entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals.
Viure segons les mires naturals vol dir viure centrat en el propi jo, tot fent-ne una mena de déu, a l’altar del qual ho sacrifiquem tot i, el que és pitjor, quan cal i si molt convé, hi sacrifiquem tots. Viure així és viure –si és que, d’això, se’n pot dir viure!- com Llàtzer, enterrat en el propi sepulcre. Es com viure tancat amb una llosa, i amb la sensació que ja fa temps que hi som, perquè no en puguem sortir i, fins i tot, pensem que no val la pena fer-ho. Es viure lligat per mil i un interessos inconfessats o inconfessables que no ens deixen ni caminar. Es, en definitiva, viure descompost, de tal manera que fem fora a tothom qui tingui la gosadia d’acostar-se a nosaltres per tal de demanar la nostra ajuda i solidaritat. O, simplement, per a recordar-nos que la nostra vocació més pregona i la nostra felicitat rau en ser homes i dones per-als-altres.
En canvi, viure segons les mires de l’Esperit és experimentar la joia d’haver escoltat la veu de Jesús: Llàtzer, vine a fora! Per a què? Doncs per a viure en l’entrega i la solidaritat, especialment a favor dels més pobres i necessitats. Perquè viure vol dir rebre el do de la vida i això només ho podrem experimentar quan nosaltres mateixos fem de la nostra pròpia vida un do. Ho expressava Ignasi de Loiola en els seus Exercicis espirituals: piense cada uno que tanto se aprovechará en todas cosas espiriuales, quanto saliere de su propio amor, querer e interesse.
Tot plegat, es tracta de quelcom que només pot fer Déu en nosaltres. Nosaltres ens hi podem disposar, és clar. Però només ho pot fer Déu. Però, no ens ha dit Ell mateix que ho faria? Jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir... us infondré el meu esperit i recobrareu la vida. Vet ací la bona nova que ens ofereix la Paraula de Déu aquest diumenge. Bona nova que parla a la nostra esperança, tan sovint afeblida, i li diu: et penses que Déu vol la mort del pecador. No, no la vol, sinó que es converteixi i visqui. Que així sigui!
Josep Giménez, sj.
| 10 de març de 2002 EL CEC DE NAIXEMENT |
Som al segon diumenge baptismal de Quaresma i se’ns presenta a Crist en clau de llum. La cloenda de la 2ª lectura (desvetlla’t, tu que dorms, ressuscita d’entre els morts i el Crist t’il·luminarà, carta als Efesis) resumeix amb força exactitud el que és el temps de Quaresma i tota la vida cristiana. Per altra banda, era propi d’aquest 3r diumenge fer, en algunes esglésies del primitiu cristianisme, l’entrega (traditio) del salm 22 (23) als catecúmens, per les al·lusions –en lectura cristiana– a una simbologia sacramental: salm del Pastor que condueix a les aigües baptismals. Perdura la lectura del Salm a la litúrgia d’avui.
El passatge evangèlic de Joan sembla preparat per les paraules de Jn 8,12: Jo sóc la llum del món, el qui em segueix tindrà la llum de la vida. Es tracta del 6è dels signes de Jesús al 4t Evangeli = un cec de naixement que, per gratuïta iniciativa del Senyor, s’experimenta guarit després d’un bany a la piscina de Siloè. L’ex-cec segueix –des d’aleshores– un autèntic procés catecumenal que el durà, més tard, a l’acte de fe del final: Crec, Senyor, i l’adorà. Amb l’esment del fang a les mans de Crist, i del dissabte, parla de la creació d’un home nou, d’un gest creador. En contrast amb la dona samaritana del diumenge passat, aquest home ens resulta immediatament simpàtic i suscita una ampla complicitat i identificació: veiem reflectit el nostre propi camí, amb la frapant paradoxa d’un cec vident i d’uns vidents cecs.
Unes pistes: Tot succeeix entre dos trobaments del cec amb Jesús o, millor, entre dues iniciatives de Jesús, que troba un home nascut cec, i li dóna la visió (1ª de les trobades). Podria ser també el nostre cas. I en una segona ocasió, a aquell mateix home –ja guarit, evolucionat i madur– li regala la llum de la fe. El que resulta admirable en aquest home és que es va deixar trobar, perquè això és quelcom que no tothom ho permet i, molt menys, en aquest grau. Resulta molt interessant descobrir les diferents actituds dels personatges de la nostra història: fariseus – pares – (de) l’invident.
1. Jesús veié tot passant un cec de naixement i, prenent ell tot sol la iniciativa, renovà en aquell home l’obra de la creació: va fer amb saliva una mica de fang, l’estengué sobre els ulls del cec, i li digué: ves a rentar-te a la piscina de Siloè. Destaquen dues coses:
2. Tanmateix hi ha un segon aspecte: Déu demana sempre a la creatura una petita col·laboració, de manera que les iniciatives de salvació siguin, per una banda, la seva obra i, alhora, obra de la nostra llibertat. I, amb aquestes iniciatives vol despertar en nosaltres un treball de recerca del sentit dels signes oferts, de manera que faci sortir el que hi ha al nostre cor; vol encetar un diàleg amb nosaltres ple, per altra banda, de respecte. Cal tenir present, però, que els signes que ens dóna –els mateixos miracles dels evangelistes Sinòptics– el seu primer encaminament i totes les altres interpel·lacions, tenen sempre el suficient marge d’ambigüitat, com perquè hàgim de treballar-les i de patir un poc; caldrà exercir la llibertat i fer madurar la resposta.
3. Això és el que diversifica els camins dels homes (en el nostre cas apareix una trifurcació).
4. Pedagogia divina: enormes possibilitats del patiment i de les persecucions en ordre a la maduració dels cors i a la comprensió de la realitat i de les persones. El nostre cec és un home obert, i les dificultats –un cop rebuda l’empenta de la visió física– l’ajuden a córrer l’itinerari vers Crist. Tan bon punt Jesús se li ha fet trobadís, tot li ha entrat en crisi –tot el que no sigui Jesús: pares, dirigents, religiositat–, fins a arribar a ser exclòs de la Sinagoga i de la societat dels homes de bé. Això va netejant d’obstacles el seu camí ver la llum de Crist –llum que, de bon començament, prengué en ell la iniciativa–. Ara, dolorosament, sembla com si l’hagués d’aconseguir ell tot sol. Tanmateix –secretament– ja l’està guiant, perquè li ha ferit el cor. Les autoritats religioses li arriben a dir: nosaltres sabem que aquest home és un pecador!... Ell, però, gosa rebatre’ls, tot dient-los que ha vingut de Déu, per les obres que fa.
5. I és aquí on i quan Jesús el retroba: També la iniciativa és de Jesús, i li regala el do madur de la fe. L’acaben d’excloure de la Sinagoga. Commou el diàleg: ¿Creus en el Fill de l’home? – I ¿qui és, Senyor, perquè pugui creure? – Ja l’has vist: és el mateix que parla amb tu! - Hi crec, Senyor, i l’adorà.
6. L’Evangelista arriba a una extraordinària conclusió:
L’art del 4t Evangeli (la ironia joànica)
rau en això, que –en una mena d’acudit– siguin els propis fariseus
els qui es reconeguin (cecs):
¿Així
voleu dir que nosaltres també som cecs?:
És
per a un judici que he vingut en aquest món:
perquè els qui no hi veien, hi
vegin,
i els qui hi veien, es tornin
cecs.
Som cecs per a interpretar la realitat quan no creiem o no ens refiem de Crist.
Julià Maristany, sj.
| 3 de març de 2002 JESÚS I LA SAMARITANA |
Quina set devia passar Jesús, caminant per aquells camins assolellats de Palestina! Set d’aigua, perquè el país és sec i calorós. I set de l’arribada del Regne que ell esperava, i anunciava, i portava.
També la samaritana tenia set. Per això anava cada dia fins al pou per omplir el seu càntir.
De fet, tots en patim, de set. L’ésser humà és un assedegat de mena. Tenim mil sets que no sabem massa d’on venen... tenim una necessitat d’omplir el cor de tantes coses: alegria, pau, goig. Allò que en diem “felicitat”. I anem a buscar “aigües” diverses per apaivagar la nostra set, sovint per camins errats. Potser ens figurem que el nostre cor s’omplirà amb allò que se sol anomenar “èxit” (i que sovint no és més que imitació d’uns clixés ben idealitzats que ens arriben per la TV o el cinema...), o bé els diners, o el prestigi professional, o el poder (encara que sigui a una escala ben modesta, la nostra), o el “benestar” que solem concretar en disposar de tota mena d’electrodomèstics i aparells d’alta tecnologia, o bé busquem la “diversió” per oblidar-nos d’aquesta set, etc.
Com la samaritana, doncs, anem amb el nostre “càntir” a omplir-lo de mil coses, de mil lloances, de mil “afectes” que, no és que siguin dolents en sí mateixos, però mai no acaben d’omplir-nos. No arriben a refrescar el fons de les nostres sets, la set profunda del nostre cor, que és un cor fet per a estimar, i estimar molt! Per això necessitem tornar un cop i un altre al pou...
Jesús li diu a la samaritana que si ella li demana, ell li donarà una “aigua viva”, que saciarà la seva set per sempre. Perquè el que ell ofereix no és aigua d’un pou tancat, sinó una dèu viva que brolla dins del cor. No es tracta, doncs, de provar d’omplir el nostre cor amb coses “de fora”, sinó que es tracta de fer córrer l’aigua que neix de dins nostre. Nosaltres no som un càntir que s’ha d’omplir “des de fora”, sinó que som fonts que podem rajar aigua que neix del nostre fons, allà on Déu hi resideix. Allò que Déu posa en nosaltres (l’Esperit) és un dinamisme que va de dins a fora: del fons del nostre cor, a on podem estimar i deixar-nos estimar, cap als altres.
Tots n’hem fet experiència, d’això. El que de debò ens omple no és allò que podem aconseguir, que podem consumir. El que ens fa feliços és poder trobar-nos amb els altres en l’estimació, que neix de dintre. Beure sol és un vici, beure amb un amic és una festa. I totes les coses que estan al nostre abast, i que són bones, ens fan bé quan les posem al servei de la festa, de la trobada amb els altres.
És per això que la veritable religió, “els qui adoraran Déu en esperit i en veritat”, no és beure d’un pou tancat, encara que sigui el pou de Jacob! Jacob, el patriarca, va deixar un pou per beure. Jesús ve a connectar-nos amb la Font. Ja no es tracta de seguir la Llei antiga, sinó d’estimar i deixar-se estimar. Ja no es tracta de Jacob, ni del Temple de Jerusalem, ni de la muntanya dels samaritans. Es tracta d’adorar Déu “en esperit”, perquè ell “és esperit”: es tracta de deixar circular l’amor de Déu per la nostra vida, perquè Déu és amor.
Jesús, així, va arribant al fons, directe al cor de la bona samaritana. Li fa, com qui no vol la cosa: «Ves a cridar el teu marit i torna». I la resposta de la dona: «No en tinc, de marit».
Ai, bona samaritana, quina tristesa! “No tinc marit”, “no sóc de ningú”. Sí que hi ha hagut homes a la seva vida: “cinc marits”. Però tots han passat, i ara viu amb un que no ho és, de marit. No hi ha hagut un home que li hagi dit en veritat “t’estimo”.
A l’evangeli de Joan, Jesús és el Nuvi que arriba per fer un casament amb el nou Israel. En Jesús, la humanitat queda arrelada en Déu. Déu “es casa amb la humanitat”. No podrem dir “mai no m’han dit t’estimo”. Aquí hi ha la Font de què brolla la Vida. La Font és Déu present dins nostre, estimant-nos. D’aquí salta l’aigua de vida de què parla Jesús. L’amor que ens pot donar vida és un amor que ve de dins nostre, però de més enllà de nosaltres mateixos: de Déu mateix que ens estima. Tant de bo sabéssim trobar dins nostre aquest amor! Aleshores rajaria com una font de vida per sempre, i mai més no tindríem set.
Jesús ha descobert el cor de la samaritana fins al més íntim. I ho devia fer amb una gran delicadesa, de manera que ella es va sentir desarmada i confiada alhora. I se li entrega. “Tu ets un profeta”; “quan vingui el Messies, ens ho explicarà tot”. I Jesús que li diu, sense embuts: “Soc jo, el qui et parla”. I ella, oblidada ja del càntir, marxa corrents a dir-ho als seus veïns, com faran més tard les dones que trobin el sepulcre buit.
La samaritana es va trobar de debò amb Jesús. Tant de bo nosaltres també ens deixem trobar per ell en la nostra vida: obrint-li el cor de les nostres sets per deixar que ell ens porti cap a la set més profunda, i descobreixi en nosaltres la Font que raja l’Aigua Viva.
Joaquín Menacho sj