27 de març de 2005
PASQUA DE RESURRECCIÓ

Important: Aquesta vegada hem fet una introducció més genèrica, que abarca els dos primers paràgrafs 1 i 2, i després un comentari breu als dos fragments: el de Mt 28, 1-10, l’evangeli de la Vetlla Pasqual, i un altre que es refereix a la missa del dia de Pascua, Jn 20, 1-9. Creiem que aquesta introducció pot ser vàlida per als dos fragments…

1. No és un compliment.

Començar aquestes breus paraules en aquesta Vetlla Pasqual (aquest dia de Pasqua) desitjant-vos una “Bona Pasqua”, no és un compliment, perquè volem que el crit “Al.leluia!” surti del nostre cor més íntim amb tota la força de la seva autenticitat. Enmig d’un món ple de “no!”, que tant s’assembla a un cop de porta que es tanca, dir i cantar “Al.leluia!” és dir un “sí!”, que s’assembla al gest d’obrir les finestres i que entri a les cambres més fosques del nostre viure la llum de la vida i la felicitat més plena. Els cristians orientals, aquest dia de Pasqua se saluden dient: “Crist ha ressuscitat, al.leluia, al.leluia!” Potser nosaltres no som tan solemnes, però el desig més pregon també hi és. Així, doncs, felicitem-nos! Al.leluia!

2. Aquell sepulcre...

Contrastos inherents a la fe en Jesús ressuscitat: La tomba del Calvari per a nosaltres és com un bressol on s’hi manifesta la nova vida del ressuscitat; aquella tomba buida omple de sentit les raons de la nostra fe cristiana. La pedra, abans signe del regne de la mort i el pessimisme, ara esmicolada, es converteix en la pedra angular que corona l’edifici de la nostra esperança en Jesús. El misteri de tot plegat no és l’absurd sinó l’excés de llum que se’ns fa difícil entendre i capir en tots els seus detalls.

Tanmateix sabem una cosa: aquesta pedra mai no caurà damunt dels qui els costa creure o esperar, de tots aquells i aquelles que busquen incansablement, secretament el rostre del Ressuscitat, sinó que servirà de far on l’Ángel del Senyor, és a dir, la manifestació de la seva presència, oferirà intermitentment, constantment, raigs de la seva llum. Sí, aquell sepulcre ens duu el missatge que Jesús no va “sobrevolar per damunt de la mort sinó que passà per ella, pel bell mig de la seva força destructiva, però no s’hi va quedar.” Jesús és la destrucció de la mort, perquè és la Resurrecció i la Vida.

D’aquí brolla la raó de la nostra joia: tenim un Déu que sap què és morir. Ara només li hem de demanar que ens digui a cau d’orella què vol dir ressuscitar i viure en plenitud.

3. “Amb por, però amb una gran alegria” (Mt 28, 8) Evangeli de la Vetlla Pasqual

La cursa del dia de Pasqua la guanyen tres dones. La guanya la delicadesa, el desig d’acabar bé les coses amb detalls femenins, que no s’havien pogut fer aquell divendres nefast i fosc. La guanya, ras i clar, l’amor fidel (elles van estar també al peu de la creu, quan la majoria dels deixebles, ells, s’havien dispersat). No és un detall sexista; és el que es expliquen els textos de la Passió. La cursa de Pasqua la guanya, una vegada més, aquell element de la societat que ningú valorava: la dona. Ja un altre matí, ple de joia, dues dones, Elisabet i Maria de Natzaret, a Einkarem, posaven en marxa tota la dinàmica de la salvació enmig de plenituds de gràcia i de magnificats. I el Senyor es valia d’elles per inaugurar el nou Testament.

Ara, un altre matí, amb la joia de la llum Pasqual per estrenar, tres dones, plenes de por, posaran en marxa la gran cursa de relleus dels testimonis de la resurrecció. Rebran l’anunci més inesperat i meravellós que es pot proclamar: “NO HI ÉS AQUÍ, HA RESSUSCITAT TAL COM HO HAVIA PREDIT.”

L’evangeli de Mateu fa constatar quin és l’estat d’ànim d’aquelles bones dones: la por i l’alegria a la vegada. És possible viure la por i l’alegria al mateix temps? Semblen dues reaccions contràries. Quina por? La de l’entorn que envoltà la mort i sepultura de Jesús. La por que acompanya a la fragilitat humana, que no se sent amb força per suportar tanta responsabilitat. La por del què pensaran els dotze. La por del “i si no és veritat i estem veient visions?”. La por del “què passarà ara?” Sobretot la por del misteri d’un Déu que, quan es fa palès en tota la seva magnitud, deixa l’home en la seva dimensió més autèntica: sentir-se una criatura davant del Creador.

Però aquella por s’anava difuminant per moments perquè una onada d’alegria ho envaïa tot. Quina alegria? L’alegria de la vida ressuscitada del Mestre que tant estimaven. L’alegria del seu triomf sobre la mort i el mal. L’alegria de pensar què era veritat tot el que ell els havia dit. L’alegria de tornar a ser el grups dels deixebles i seguidors de Jesús. L’alegria de tornar a respirar una esperança amb sentit. EL QUE HA PASSAT HA VALGUT LA PENA !

3. Tothom corre! (Jn 20, 1-9, Evangeli de la missa del mateix dia de Pasqua)

Maria Magdalena que, esverada comunica una notícia plena de misteri. Els dos deixebles més representatius del grup, Pere i Joan que volen comprovar-ho in situ. Els detalls que l’evangelista Joan descriu en l’escena (arribar, no entrar, esperar que arribi Pere esbufegant, mirar a l’interior, veure com estan col.locats els detalls de la sepultura de Jesús...), fan ressaltar més que cap altra cosa el desenllaç de tot: “llavors va entrar també l’altre deixeble, que havia arribat primer, ho veié i cregué” (Jn 20, 8).

No sé si fem evangeli apòcrif interpretant que, si de l’altre deixeble, Pere, no diu res, és que veient el mateix es quedà confús i astorat. Per què? Potser perquè en el cor de Pere hi ha una llosa més pesada que la mateixa pedra del sepulcre buit: el seu passat més immediat, la seva actitud mantinguda durant el drama de la passió del seu Mestre...

Tots som protagonistes i sovint “víctimes” de la nostra pròpia història. I allí on més es nota és en la pròpia consciència, que és lloc sagrat i secret on es decideixen totes les nostres opcions més íntimes. Hi ha moltes persones que arrosseguen fets passats que no els deixen “veure-hi clar”. Pere, per mi, es fa entranyablement proper a tots nosaltres, tant en la seva negació a Jesús, com en el seu amor per ell, com en els seus dubtes, com en la seu esfondrament humà i religiós. Però Jesús el recupera moral i personalment, omplint de vida i resurrecció aquell cor on abans hi havia la mort lenta de la tristesa i el dubte. Repeteixo: entranyablement humà.

I això és el que el Ressuscitat fa en el grup dels onze, de les dones, de cada situació personalitzada. Sant Ignasi, quan arriba la quarta setmana dels Exercicis, diu que Jesús Ressuscitat fa “l’ofici de consolador”. No es tracta només d’un copet a l’espatlla, mentre diu: “Va, tu tranquil, que ja ha passat tot...!” No, és molt més que això: és la recuperació de la persona, del creient, del seguidor de l’ Evangeli, de totes les forces amagades que hi havia, més l’energia de l’ Esperit de Jesús que ho embolcalla tot...

En fi, Jesús ressuscitat ens ressuscita ja en vida. Al.leluia!

Francesc Roma sj


tornar a l'índex d'homilies

20 de març de 2005
Diumenge de Rams i de Passió

La passió del Mestre

En l'evangeli de Mateu, que anem recorrent durant aquest any, ens presenta Jesús, d'una manera especial, com a "mestre". I, per tant, apareix també en el relat de la passió com un "mestre" constantment ensenyant amb les seves paraules, però sobretot amb la seva actitud i el seu capteniment.

Jesús és el "mestre" del sermó de la muntanya, dels consells per a la missió, el de les paràboles del Regne, el del fonament de l'església i el que adverteix dels esdeveniments abans dels últims temps.

1.Mestre que ensenya en la mateixa vida

Els mestratge al llarg dels esdeveniments de la vida queden ben reflectits en el relat de la passió.

Jesús és el mestre que conviu amb els seus deixebles compartint la taula abans dels moments crucials de la seva existència, tot volent fer del pa i el vi compartit un record de la seva persona (26, 26-30).

Jesús és mestre de pregària tot volent que l'acompanyessin en la seva intensa i difícil a Getsemaní (26, 36-46).

És el mestre que sap respondre amb el bé davant la violència dels que el detenen i de Pere amb la seva espasa. Mestre de la no-violència (26,52-54).

És el mestre que recorda als qui el detenen de nit, que Ell havia ensenyat moltes vegades públicament al Temple (26,55-56).

És el mestre que ensenya a Pere a no ser presumptuós davant del altres (26, 31-35).

És el mestre, en definitiva, coherent amb el que ensenyava a les benaurances i acabant de la mateixa manera que Ell havia reblat que havia passat amb el profetes.

2. Mestre fracassat?

Però, al mateix temps, el mestre que ha estat aclamat el diumenge tot entrant a Jerusalem , és un mestre del qual no s'aprèn aviat el seu ensenyament. És un mestre "aparentment" fracassat.

Els seus deixebles més propers en lloc d'acompanyar-lo en la seva dura soledat i d'aprendre a pregar, prefereixen dormir (26, 36-44).

Els seus estimats deixebles en el moment de la prova l'abandonen i el deixen sol (26, 56b).

Hi ha qui el traeix, tot i que besant-lo el saluda de paraula amb el nom de "rabí", mestre (26,49). I reconeixent el seu pecat no confia en el perdó (27,3-5), i hi ha qui el nega malgrat els seus advertiments (26,69-75).

Mestre burlat pels soldats de guàrdia als qui no els hi segueix el joc (27, 27-31). Mestre sentenciat tot reconeixent Pilat i la seva dona la innocència (27,19-26).

I les multituds, a les qui havia fet el bé i a les qui havia ensenyat fan més cas als pseudomestres, grans sacerdots i notables, i demanen la llibertat per a un delinqüent i la crucifixió per a Jesús (27,15-23).

3. Mestre convincent i reconegut

I són els qui menys paraules havien sentit de Jesús, els qui menys havien conviscut i els qui no pertanyien al seu poble i a la seva religió, els qui davant del seu últim capteniment aprenen el més important de tot:" que aquell home era el Fill de Déu" (27,54).

I és això el que avui hauríem d'aprendre amb més convenciment: que el crucificat és el gran mestre, per a nosaltres l'únic mestre perquè "és veritat, aquest home és el Fill de Déu" qui per la seva resurrecció ens ve a tots la vida definitiva, com ho expressa Mateu dient que un dels fets espectaculars en morir Jesús va ser que "molts cossos dels sants ressuscitaren" per la seva resurrecció (27,51-53).

Fem també nosaltres amb aquell centurió i els guardians romans el nostre acte de fe que es vagi intensificant al llarg de tota la setmana que comencem fins a confirmar-lo plenament la nit i el dia de Pasqua!

Francesc Xicoy, sj


tornar a l'índex d'homilies


13 de març de 2005
Cinquè diumenge de Quaresma

(Joan 11, 1-45)

I - ABANS DE LA LECTURA DE L'EVANGELI

Anem a escoltar un dels episodis més impressionants de tot l'evangeli: la resurrecció de Llàtzer.
Veurem com Jesús retorna Llàtzer a la vida: el retorna als braços dels qui l'estimaven.
I aquesta acció poderosa i salvadora de Jesús és un anunci del que significa creure en Ell: que la mort no tindrà mai la darrera paraula en nosaltres, que guanyarà la vida.

II - LECTURA DE L'EVANGELI]

III - H O M I L I A

1 - Com que aquest evangeli és tan impressionant, jo em limitaré a ressaltar breument alguns aspectes que a mi més m'impacten.
Diu l'evangeli que Jesús: "Es commogué profundament i es contorbà".
Aquí apareix la seva gran sensibilitat. Davant el dolor de les dues germanes, diu que fins i tot "se li negaren els ulls".
Som conscients de com n'és de sensible el Senyor als nostres sofriments? Quan estem immersos en el dolor, sabem compartir-ho amb Ell?
I jo, tinc també sensibilitat pels sofriments i angoixes de les persones que m'envolten?

2 - Marta i Maria enviaren a dir a Jesús: "Senyor, aquell que estimeu està malalt". Amb aquestes paraules ens ensenyen una forma molt confiada i delicada de pregar.
No demanen a Jesús que curi el seu germà. Es limiten a presentar-li la situació en què es troba. Estan convençudes que Jesús farà el millor que es pugui fer.
Com és la meva pregària? Presentem al Senyor amb humilitat la nostra situació, acceptant amb confiança la seva resposta perquè creiem que és la millor? O exigeixo que es faci el que jo vull?

3 - Llàtzer era ja mort de quatre dies. Però diu l'evangeli que Jesús: "Cridà fort: "Llàtzer, vine a fora". I el mort sortí".
Quina força té la paraula de Jesús! Es la mateixa paraula que un dia calmà la tempesta: Calla; estigues quieta! La que curà el leprós, la que feu caminar el paralític i que ara ressuscita Llàtzer.
Hauríem de ser més conscients que a cada eucaristia nosaltres també escoltem aquesta paraula de Jesús.
Sabem acollir-la? Deixem que ens entri ben endins perquè ens vagi curant i ressuscitant?

4 - Finalment, hem escoltat a l'evangeli aquesta afirmació de Jesús: "Jo sóc la resurrecció i la vida". I ens diu que tot seguit, pregunta a Marta: "¿Ho creus això?".
Aquesta pregunta també ens la fa avui a cadascun de nosaltres.
Crec que Jesús té força per ressuscitar-me de les meves tristeses i decepcions, de les meves angoixes i pors, i, fins i tot, quan he caigut en l'abisme del meu pecat?
Tant de bo que aquesta eucaristia ens ajudi a saber recórrer a Jesús quan tenim la sensació d'estar com morts.
I tant de bo que sapiguem respondre, com Marta: "Sí, Senyor, jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu".
Llavors, no sols ressuscitarem, sinó que sabrem ser, com un altre Crist, portadors de vida i de resurrecció al nostre entorn.

5 - Reflexionem-hi.

Lluís Armengol i Bernils, sj


tornar a l'índex d'homilies


6 de març de 2005
Quart diumenge de Quaresma

"VÓS, ¿QUI SOU?" (Jn 8, 25)

       Segurament, més d'una vegada ens haurem fet la pregunta: "¿Qui és per a mi, i per a nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Quina importància té la seva persona, la seva vida i el seu missatge per a les nostres vides?"
       I potser en alguns moments desitjaríem poder-nos adreçar al Senyor i posar-li la mateixa qüestió que li posaven els jueus del seu temps: -"Vós, ¿qui sou?" I voldríem que el mateix Senyor ens donés la resposta per tal de viure més joiosament la fe cristiana enmig de la nostra vida diària.

       Doncs bé: aquesta resposta del Senyor podem trobar-la llegint i meditant els fets i paraules de Jesús que ens mostren els Evangelis, i molt especialment l'Evangeli de Joan. En força moments del Quart Evangeli, Jesús parla de la seva identitat i de la seva importància per a nosaltres: Són tots aquells moments en que Jesús es compara a diverses coses INDISPENSABLES per a viure i per a viure amb qualitat. I així trobem, entre altres, les següents afirmacions del Senyor:
       -"Jo sóc el pa de vida..." (Jn 6,35); "Jo sóc el camí, la veritat i la vida..." (Jn 14,6); "Jo sóc la resurrecció i la vida..." (Jn 11,25); "El qui begui de l'aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set..." (Jn 4,14); "Jo sóc la llum del món..." (Jn 8,12); etc. En aquests textos, Jesús se'ns mostra com Aquell que és capaç de respondre definitivament a les necessitats, inquietuds i desigs profunds de la persona i del cor humans.

       Precisament en aquests darrers diumenges abans de la Setmana Santa, la Litúrgia ens convida a llegir i escoltar alguns passatges de l'Evangeli de Joan, en els quals Jesús se'ns presenta com aquell "Únic Necessari" del qual Ell mateix parlava a Marta (Lc 10,42). I avui, concretament, se'ns proposa l'Evangeli del "Cec de naixement" (Jn 9,1-41).
       La narració del "Cec de naixement" ve precedida per una afirmació que fa Jesús en el capítol anterior: "Jo sóc la llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida" (Jn 8,12).
       Es parla aquí de la "llum", aquest element indispensable per a viure amb qualitat. Simbòlicament, la "llum" representa tot allò que la persona humana necessita per tal de trobar una orientació i un sentit al conjunt de la seva vida, un sentit ple i global, que dinamitzi les seves il·lusions, les seves, decisions i que, a la vegada, l'ajudi a superar les dificultats i els sofriments. Quan Jesús afirma "Jo sóc la llum del món" ve a dir que Ell mateix, amb la seva vida-mort-resurrecció, és l'autèntic sentit de la vida humana, i en conseqüència, "seguint-lo", és a dir, identificant-nos amb ell, vivim i viurem amb plenitud i amb goig.

       La narració del "cec de naixement" il·lustra magníficament l'afirmació de Jesús que acabem d'exposar. Es parla d'un cec i d'un cec "de naixement", és a dir, d'un home que mai ha vist la llum i que no pot saber el que és la llum, els colors, les formes... I així representa a la persona que viu del tot "a les fosques", sense orientació ni sentit de la vida, o bé que s'acontenta amb les distraccions, entreteniments i satisfaccions immediates que poden oferir ocasionalment els béns de consum. La situació del cec és una situació molt trista, i així ho reconeixen els mateixos deixebles quan pregunten a Jesús per les causes de la ceguesa d'aquell home. I també és ben trista la situació de la persona que no veu cap sentit ni horitzó profunds per al conjunt de la seva vida, ja que aleshores s'experimenta com una joguina que pot riure i plorar, però que depèn totalment, en les seves reaccions, de les variades circumstàncies amb que es va trobant... En el fons, li manca aquella serenor i estabilitat internes que permeten fruir de la vida i afrontar les dificultats amb fermesa i esperança.
       L'home cec, quan és curat per Jesús, es fa capaç de defensar fermament la seva veritat enfront dels "fariseus", que el contradiuen i l'amenacen. Ha esdevingut un home ferm i sense por. Quan li pregunten: "¿Tu, què en dius de Jesús?", ell contestà, enmig d'un ambient contrari,: "Que és un profeta". I més endavant, quan els fariseus el tornen a cridar i pretenen qüestionar el seu testimoni dient: "Nosaltres sabem que aquest home (Jesús) és un pecador", l'home que havia estat cec i que ara ja hi veu els respon amb senzillesa i claredat: "Que sigui un pecador, a mi no em consta. Només em consta una cosa: jo, que era cec, ara hi veig". La vista, "la llum", rebudes li han donat claredat i fortalesa interiors; i així defensa, sense trontollar, les seves pròpies conviccions, tot i les amenaces que rep. El Senyor, que li ha donat la "llum" dels ulls, li ha fet recuperar també la "llum" interior i la possibilitat d'expressar-se amb serenor i fermesa.

       Tanmateix, "(els fariseus) el van excloure de la sinagoga". L'home que ha lluitat amb valentia per defensar la seva pròpia experiència de curació i les seves conviccions, es veu ara marginat i sol. Els seus pares s'allunyen d'ell per por dels dirigents; i la societat teocràtica d'Israel, que l'envoltava i el sostenia, l'ha rebutjat... Es fa difícil imaginar una solitud més gran...
      Però "Jesús va sentir que l'havien tret fora de la sinagoga i, quan el trobà, li digué: -Creus en el Fill de l'home?" Havia estat Jesús qui, per la seva pròpia iniciativa, li havia donat la "llum dels ulls". I és ara també el mateix Senyor qui surt a trobar-lo per comunicar-li la plenitud de la llum, la fe "en el Fill de l'home", en Jesús mateix. I l'home que havia estat cec "li diu: -Hi crec, Senyor". I des d'ara, aquest home podrà viure amb sentit la seva vida, malgrat totes les limitacions i rebuigs que li puguin venir. Ell ha trobat l'autèntica llum i ja no li cal cercar ansiosament les satisfaccions immediates ni l'aprovació constant de la societat que l'envolta.

       Tant de bo que Jesucrist se'ns manifesti també a nosaltres com va fer a l'home cec. I que nosaltres puguem experimentar al fons del cor les seves paraules: -Aquell sentit de la vida que tu cerques, "ja l'has vist: sóc jo, el mateix que parla amb tu".

Gabriel Villanova, sj


tornar a l'índex d'homilies