Estimar/ Amor.
Potser poques paraules – i poques realitats- pateixen tant alt grau de concepcions, visions, accepcions, interpretacions...  i usos diferents. Poques paraules son tan utilitzades, desgastades, manotejades... D’altra banda,  poques realitats són –tanmateix- tan universals i tan irrenunciables. Confesso que em fa una mica de cosa, ara, encetar una reflexió al voltant de l’amor. ¿Que potser queda alguna cosa per dir??
No voldria seguir desgastant la paraula. I no voldria passar per alt... el més important de la vida!!! Vaja quina situació!

Acabem de llegir a l’Evangeli que aquella nit, en aquell sopar, Jesús ens va deixar aquest encàrrec: Estimeu i estimeu-vos com jo us he estimat.  Aquella nit, en aquell sopar Jesús es va transparentar en les seves paraules i els seus gestos. Una vida així viscuda, va tenir aquella nit i aquell sopar. Paraules d’amor, senzilles i tendres. No va ser una cosa anecdòtica, ni unes paraules de compromís ... apreses d’uns quants comediants. Allà va canviar la història de la humanitat.

Podríem entendre la vida –la vida sencera- precisament com l’ oportunitat que tenim d’aprendre a estimar. D’aprendre a viure així. Cadascun on som i com som. Se’ns dóna la vida –llarga, curta, d’un color, d’un altre, amb tots els colors i amb clarobscurs. Amb pujades, baixades i plans ...- com l’espai que tenim per aprendre a viure. Per aprendre a estimar. Ni que sigui a força de nits. O en el darrer moment. En els últims instants. Tan se val. Mentre arribem a estimar.

Estimeu-vos.
Perquè el que importa, a la vida, és estimar. La única cosa que importa. La única!!!
Podem triar de viure o podem conformar-nos amb funcionar i anar tirant. La diferència està en estimar. O no estimar. Podem habitar la terra els vius o la dels “morts en moviment”. Podem triar entre estimar o témer. Viure amb amor o amb por. L’enemic de l’amor no és tant l’odi, quant la por. Aquesta tria està, en bona part, a les nostres mans. A la nostra llibertat. Podem decidir de viure d’ una manera o d’una altra. Des de la gratitud de base o des de la permanent queixa.
Estimeu. Estimeu-vos. Ens diu Jesús.  Tria l’amor i viuràs.

Com jo.
Però tria l’amor autèntic i veritable. Estima com jo he estimat. Com jo t’he estimat. Amb l’amor del gra de blat. Enterra, discretament, la vida per tal que allà neixi alguna cosa. Amb l’amor del crucificat. Amb l’amor del qui dóna la vida i s’entrega. Estimar és això. Donar la pròpia vida per tal que els altres en tinguin. Donar la vida per tal que allà hi floreixi... en els altres. Estima, desprès de tu mateix. Volcat sobre els qui et necessiten. Treballa per la felicitat dels qui estimes.  Estimeu-vos com jo us he estimat. Servicialment. Entregadament. Oblativament
Ens cal mirar Jesús. Mirar-lo. Rentant els peus. Guarint malalts. Ensenyant, escoltant i guiant. Alliberant. Retornant la vida i l’alegria. Donant de menjar. Obrint horitzons i ulls tancats...
Ens cal mirar-lo donant la vida. Estimant.
Perquè volem estimar com Ell. Volem que la mesura i el model del nostre amor entregat sigui Jesús mateix. La font i la inspiració és Ell. Ell ens ha estimat primer. Ens hem sentit estimats per Ell.
Per això cal preguntar-nos contínuament: Ara, què faria Jesús? En aquesta situació i en aquesta realitat.

Cristians.
Ara, avui, treballant, servint, compartint, lluitant...  estimant com Jesús. I amb Jesús. Aquests són els cristians. I aquests és el senyal.
Quan sovint estem molt preocupats per moltes i moltes coses del nostre món tan complex, potser val la pena que ens preocupem un mica més pel gran senyal: Estimeu-vos com jo us he estimat. Aquest és el senyal.
És així com ens reconeixem? Som “especialistes” en l’art d’estimar?
Doncs –ni trec ni poso res- sembla que ha de ser així com ens reconeguin. Ha de ser aquest el senyal. Deixebles del qui va donar la vida per amor. Cristians. Altres Crist avui al nostre món.
Disposats a estimar. I a aprendre a estimar. Com Ell. En cada moment i cada situació.

En aquest temps de Pasqua, preparant-nos ja per la Pentecosta, anem rellegint les paraules de comiat de Jesús en la última cena. Però ara tenen un sentit tot nou. No són les paraules d’un absent que ens va deixar. Són les paraules d’un que viu i està entre nosaltres, que ens confirma com hem de viure en endavant el seu nou mode de presència.

Una comunió d’amor en la fe

Tenim Jesús amb nosaltres per la comunió d’amor. Una comunió que ens endinsa en l’abisme de l’etern amor de les tres persones divines: “Qui m’estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell”. Estimar Jesús és entrar en el dinamisme dels seu amor vers el Pare, és entrar en el dinamisme de l’etern amor trinitari, és estimar amb Déu i com Déu. I per això el qui estima Jesús és estimat del Pare i viu de la mateixa vida d’amor que hi ha entre el Pare i Jesús, que, gràcies a això, en endavant venen a viure amb ell. Això pot semblar massa sublim perquè sigui veritat, o, potser, perquè tingui conseqüències en la nostra menuda vida concreta en aquest pobre món nostre. Però Jesús insisteix que el qui l’estima farà cas del que ell diu, mentre que el qui no l’estima no fa cas de les seves paraules, que són les del Pare. Tot és qüestió d’estimar: és estimant com es pot fer cas de les paraules de Jesús i com espot entrar en la comunió d’amor amb Jesús i el Pare. Cal estimar per creure, perquè creure és estimar.

El Paràclit il·luminador i renovador

            Sembla que el mateix Jesús s’adona que això es difícil d’entendre. Necessitem que algú ens ajudi a entendre-ho. Per això afegeix de seguida: Però el Defensor, l’Esperit Sant, que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo he dit i us ho farà entendre. L’amor que Déu ens té és una cosa tan gran, tan impensable, que necessitem que ell mateix ens el confirmi contínuament i ens ensenyi com el podem viure. L’Esperit és, per a nosaltres, la contínua confirmació de l’amor que Déu ens té i la llum i força que ens il·lumina i ens capacita per a viure en aquest amor. Ell ens farà entendre tot el que Jesús ens va dir: és a dir, ell ens actualitzarà constantment el missatge de Jesús. El mateix Jesús digué en el mateix context: hi ha moltes coses que ara no podeu entendre; però que vingui l’Esperit, ell us aclarirà totes les coses. El missatge de Jesús ha de ser contínuament actualitzat per l’Esperit: no perquè no sigui complet i suficient en si mateix, sinó perquè nosaltres no el podem mai acabar de comprendre del tot, no acabem de copsar mai del tot la incidència que pot tenir en les noves circumstàncies que contínuament se’ns presenten. Ha de ser l’Esperit de Jesús el que ens faci comprendre el que el missatge de Jesús implica en cada moment de la nostra història.
            Això té conseqüències: no es pot fossilitzar el missatge de Jesús en la forma de comprensió concreta que hom li hagi donat en un moment determinat de la història. No ens podem quedar amb allò de sempre s’ha fet així, que agrada tant als qui es repengen en la mandra o en la fàcil seguretat. Cada moment nou té exigències noves; però, això sí, han de ser il·luminades per l’Esperit de Jesús, que ens ensenyarà el que Jesús espera de nosaltres. Ni tradicionalistes ni anarquistes, sinó seguidors de Jesús en les diverses vicissituds que la vida ens va presentant, sota la il·luminació de l’Esperit. La vida del cristià ha de ser una vida de constant discerniment del que Jesús vol de nosaltres, a la llum de l’Esperit.

La pau de Jesús

            Finalment, Jesús deixa als seus la pau, la seva pau. I  afegeix: que s’asserenin els vostres cors, no us acovardiu! Quina comprensió tan profunda té Jesús de la nostra fragilitat! La proposta d’un discerniment constant en mig d’un món tan agitat i tan enterbolit ens podria  acovardir. No tinguem por: Ell és amb nosaltres, Ell treballa amb nosaltres mitjançant la força del seu Esperit.
Tornem al començament: el que cal és estimar, estimar-lo, estimar-nos, determinació de romandre en el dinamisme de l’amor trinitari. Rebutjar tot allò que pugui rompre aquest dinamisme d’amor a Déu i a tots; maldar per descobrir en cada moment el que pot fomentar i ajudar l’amor entre tots. Només això, no la  voluntat d’autoafirmació insolidària, podrà donar-nos la veritable pau i seguretat: la pau de Jesús. Senyor, que es faci efectiva en nosaltres i en el nostre món la vostra pau.

“Els deixebles, plens d’una alegria immensa, se’n tornaren a Jerusalem” (Lc 24, 52)

         L’evangelista Lluc presenta el misteri de l’Ascensió com un comiat: Jesús ressuscitat s’apareix als deixebles, els dóna la missió de predicar i de ser testimonis d’ell, i els promet l’Esperit Sant. “Després se’ls endugué fora de la ciutat..., els va beneir..., i fou endut cap al cel”. Els deixebles ja no tornaran a “veure” el Senyor, ja no tornaran a rebre les “aparicions” del Ressuscitat.

         Pensaríem potser que els sentiments dels deixebles, després del comiat de Jesús, havien de ser de tristesa o de nostàlgia (els comiats acostumen a ser tristos). Tanmateix, no és això el que descriu l’evangelista. Ben al contrari, ens diu que “se’n tornaren a Jerusalem plens d’una alegria immensa”. ¿D’on els ve aquesta alegria?

         Podem trobar-hi dos motius principals:
En primer lloc, els deixebles experimenten que l’Ascensió de Jesús no és una absència ni una llunyania. Jesús segueix essent present enmig d’aquella Església primerenca. Ja no és visible com en el temps de la seva vida pública ni tampoc es manifesta amb la força de les aparicions del Ressuscitat. Però els deixebles experimenten en el seus cors i en les seves vides la veritat d’aquelles paraules del Senyor: “Jo sóc amb vosaltres dia rera dia fins a la fi del món” (Mt 28, 20).

El segon motiu de l’alegria dels deixebles el trobem en les paraules que Jesús els acaba de dir: “Jo us enviaré el do que el Pare ha promès, i vindrà sobre vosaltres”. És la promesa de l’Esperit Sant, promesa que s’acomplirà en la Pentacosta. Per l’acció de l’Esperit, els deixebles podran dur a terme la missió rebuda del Senyor, tot i les dificultats amb que es puguin trobar.

         I nosaltres, ¿som del tot diferents d’aquells primers testimonis de Jesús? ¿No podem viure amb l’alegria que ells sentiren? ¿És que el Senyor ja no és present “dia rera dia”? ¿És que l’Esperit que se’ls va prometre, i que també nosaltres hem rebut, ha perdut la seva força davant dels reptes i problemes immensos del nostre món?

         Sant Pau, l’apòstol que va gosar sortir del seu petit món jueu per anunciar la fe cristiana al món immens i plural del seu temps –amb totes les dificultats que això comportava- no s’està d’aconsellar l’alegria a les comunitats que havia fundat: “Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents!... El Senyor és a prop” (Flp 4, 4-5). Aquest és, doncs, el motiu fonamental de la joia cristiana: la proximitat del Senyor “que ressuscità el tercer dia..., se’n pujà al cel i seu a la dreta del Pare”.

         L’Ascensió de Jesús no és, doncs, un allunyar-se del nostre món. Ara bé, ¿com és aquesta nova presència del Senyor? ¿És una presència només passiva, com la d’una persona que ens contempla però no pot fer res més que mirar-nos?
L’expressió “se’n pujà al cel i seu a la dreta del Pare” ens ve a dir que Jesús, no sols ha superat la mort i el pecat, sinó que ha estat “plenament glorificat”, ha estat “constituït Senyor de l’univers” (Prefaci comú I). A partir de la Resurrecció i l’Ascensió de Jesús, els apòstols –i nosaltres amb ells- podem proclamar l’afirmació de fe: “Jesús és el Senyor”, és Aquell que va poder dir als deixebles: “He rebut plena autoritat al cel i a la terra” (Mt 28, 18).

         I des d’aquesta convicció de fe, podem dir-nos els uns als altres: “Que sigui el Senyor la teva delícia, ell et donarà el que desitja el teu cor” (Salm 34, 7). Precisament perquè ha estat glorificat i és el Senyor, Jesucrist  pot ser “la nostra delícia”, el nostre goig. Des de la fe en Jesús glorificat, podem mirar amb serenor les nostres vides i el nostre món. En ell podem posar el nostre passat, present i futur. Res ni ningú podrà separar-nos del seu amor (Rm 8, 35).

         Germanes i germans: Quan ens sentim inquiets i atabalats per les dificultats de la vida i, especialment, quan ens costa de creure que “el Regne de Déu és a prop”, ens cal mirar Jesús “assegut a la dreta del Pare”. Ell és el Regne ja acomplert i definitiu. Ell, que va passar per tantes tribulacions, ha assolit ja la Plenitud (“Déu ho ha posat tot sota els seus peus” (Ef 1, 22), i ens fa participar “de la seva plenitud” (Jn 1, 16). Ben cert, ens cal paciència i esperança; però no seria Ell el Senyor si no ens donés realment “el que desitja el nostre cor”.

De Babel a Jerusalem

Com parlar de l’Esperit Sant? A l’Escriptura, se’l compara amb unes llengües de foc, amb un vent impetuós, amb un so que ve del cel, amb un foc interior, amb una deu d’aigua viva... Necessitem imatges per expressar allò que està més enllà de tota imatge: l’alè de Déu que fa bategar el cor del nostre món.
La lectura dels Fets dels Apòstols ens narra l’episodi de la vinguda de l’Esperit Sant sobre els deixebles “com unes llengües de foc, que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells”. És un dels episodis més espectaculars del Nou Testament, tant per la forma com pel contingut. Ens recorda un altre episodi també espectacular de l’Antic Testament: la construcció de la torre de Babel. Per què no comparar dos episodis que tenen en comú tantes coses?

La humanitat a Babel

A Babel, tothom parlava la mateixa llengua. Els habitants d’aquella ciutat decideixen emprendre la construcció d’una torre que arribi fins el cel. Sembla que Déu té almenys dues raons mirar d’impedir-ho.

Primera, perquè no ens podem ficar Déu a la butxaca amb construccions faraòniques, la humanitat s’equivoca quan posa tot el seu empeny en fer-se un duplicat de la porta del cel, anem errats quan volem obtenir per dret o per mèrit allò que ens correspon per do. Adam i Eva van caure a la seva manera en la mateixa temptació: un Déu previsible, un Déu al nostre servei, un Déu a l’abast.

Segona, perquè la unió no la fa el fet que siguem tots iguals, tots uniformats, tots amb la mateixa llengua, la mateixa cultura, el mateix color de pell... A Déu no li agraden els projectes visionaris que li volen emmenar la plana, que pretenen redissenyar una humanitat perfecta, sense fissures, sense la molesta tara de la diversitat. Déu prefereix l’aparent desordre d’una humanitat en camí a l’ordre postís d’una humanitat uniformada. A Babel, Déu desafia la humanitat per tal que camini vers la unitat a través del reconeixement de la seva diversitat. Déu emplaça la humanitat a fugir de la il·lusió d’una paraula monocroma i a descobrir la rica policromia d’una paraula plena de matisos.

La humanitat a Jerusalem

A Jerusalem, els deixebles fan de pal de paller d’una nova humanitat convocada per una Paraula plena de matisos. L’aparent desordre d’una humanitat en camí es dóna cita aquell dia a Jerusalem: gent que prové “de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel” es troben a Jerusalem aquell dia per a sentir, cadascú en la seva pròpia llengua, aquesta Paraula plena de matisos.

A Babel, cadascú escoltava la seva llengua com si fos la llengua d’un altre. En canvi, a Jerusalem, cadascú escolta la llengua de l’altre com si fos la seva pròpia. Heus ací el miracle d’una paraula no segrestada, una paraula lliure, una paraula que és com una ventada violenta que penetra i omple tota la casa, una paraula com unes llengües de foc que no pots agafar amb les mans perquè et cremaries.

A Babel, moltes paraules eren segrestades per una sola llengua; a Jerusalem, una sola paraula s’expressa en totes les llengües. ¿Què és el que fa possible aquest gir radical? ¿Quin és el camí que ens porta de Babel a Jerusalem?

De Babel a Jerusalem

A Babel, la humanitat vol ficar la diversitat humana en una sola torre que arribi fins el cel. La humanitat eternament referida a ella mateixa com un absolut. Déu impedeix que la humanitat s’esllavissi per aquest pendent vertiginós. ¡Un món ple de llombrígols! ¡Quin vertigen! Sembrant la confusió, Déu evita aquesta delirant caiguda de l’home vers sí mateix.

A Babel, es construeix una torre que, paradoxalment, porta la humanitat cap avall; a Jerusalem, en canvi, es destrueix una “torre” que porta la humanitat cap amunt. La humanitat enaltida de Babel no resisteix la visió de la humanitat crucificada a Jerusalem. Jesús crucificat fa impossible tot intent d’elevar la humanitat sobre ella mateixa en forma piramidal. Jesús crucificat és la confusió definitiva de tots els nostres projectes de construir una humanitat a ras de cel.

A Babel, la humanitat té una sola llengua on estan enllaunades totes les paraules; a Jerusalem, en canvi, ens és donada una Paraula on totes les llengües s’hi reconeixen: Jesús crucificat i ressuscitat. Jesús crucificat i ressuscitat és la paraula que l’Esperit pronuncia en totes les llengües i que cadascú pot escoltar en la seva pròpia. Jesús crucificat i ressuscitat és la Paraula que fa possible proclamar les grandeses de Déu en totes les llengües, sense que això suposi haver de lamentar ni les petiteses humanes ni la seva exuberant diversitat.

Una sola Paraula per totes les llengües, un sol Esperit per tots els carismes, un sol camí que porta la humanitat de la dispersió a la unitat i de la confusió a la comunió. Jesús crucificat i ressuscitat és el camí que porta la humanitat de Babel a Jerusalem.