Ac 1, 1-11
Ef 1, 17- 23
Mc 16, 15-20

El comiat del Senyor que no ens deixa
Avui celebrem l'Ascensió del Senyor: Jesús, el Verb de Déu, que havia vingut al nostre món fent-se home com nosaltres, havia donat testimoni de l'amor de Déu envers els homes fins a la mort i mort de creu, i havia ressuscitat pel poder del Pare al tercer dia, segons el que llegíem a la segona lectura, torna a la dreta del Pare com a Senyor de tot. És com el comiat de Jesús de la seva existència mundana. Però no és un comiat separador que impliqui l'absència o l'abandó del nostre món per part de Jesús. Jesús seguirà present entre nosaltres d'una altra manera, amb una nova forma de presència: la de l'acció salvadora que, a través del seu Esperit, seguirà exercint sobre tota la humanitat, que ell va assumir com a seva i de la que ell és cap i força i guia per sempre. Per això aquest comiat de Jesús es distint de tots els comiats. Els comiats solen ser tristos; però la litúrgia d'avui és una litúrgia de joia i d'exultació. No celebrem que Jesús ens deixa, sinó que Jesús assoleix el seu triomf definitiu des del que es fa present entre nosaltres en una manera nova. Des d'ara, "assegut a la dreta del Pare" - com diuen metafòricament les textos bíblics -, és a dir, des de la seva condició divina i amb el poder de Déu, està present entre nosaltres, els seus germans, exercint la seva funció de salvador de la nostra humanitat. El que havia aparegut i viscut humil i pobre se'ns apareix con el que és: Fill de Déu, amb el poder de Déu, "assegut a la seva dreta".

Mirant enlaire
Tota la litúrgia d'avui, i especialment el bell salm responsorial, ens parla de "mirar enlaire": però no com aquells apòstols que, bocabadats, tenien els ulls clavats en el núvol que els havia robat la vista del Senyor. Es tracta de mirar enlaire més enllà dels núvols que ens tapen la veritable presència salvadora de Déu y el veritable sentit de la nostra realitat. Aquest món no és el mateix d'abans, perquè vingué a ell Aquell qui és salvació de Déu a transformar-lo; i des d'aleshores, encara que amagat darrere un núvol, Ell segueix present i exercint la seva força salvadora. Confiant-nos a aquesta presència i acció del Salvador, mirem enlaire, és a dir, no ens sentim seduïts només per les realitats fugisseres i més aviat mesquines d'aquesta terra baixa, ni tampoc esclafats per la pesantor dels contratemps que sovint ens aclaparen, o perduts en l'aparent caos i manca de sentit del que ens envolta. Sabem per la fe, que "més enllà del núvol", però amb presència real i actuant, tenim un Salvador que ens estima i ens espera, que havent estat home com nosaltres, ara "seu a la dreta del Pare" amb glòria i amb poder. La festa de l'Ascensió és una festa per enlairar la nostra esperança, per aprofundir en el nostre convenciment que aquest món que veiem i toquem no ho és tot, que tot està traspassat per la mirada salvadora d'Aquell que des de l'altura suprema mira aquest món com a seu i l'estima, tot i la seva baixesa. És per això que els àngels diuen als apòstols embadalits en el núvol: "Aquest que ha estat endut d'entre vosaltres, tornarà": és que de fet no se n'ha anat, no se'n pot anar. L'Ascensió del Senyor és com la culminació de la seva Encarnació: una vegada ell "baixà" a nosaltres i s'identificà amb nosaltres, ja no ens pot deixar: li hem robat el cor, ens estima massa; l'únic que pot fer és enlairar-nos i emportar-nos amb Ell. Ell ens atreu i ens espera, "en la glòria del Pare".

L'espera en l'esperança
Però hi ha un detall en la narració de l'Ascensió en Sant Lluc que mereix un moment d'atenció. El Senyor s'emporta els seus deixebles a un lloc de Galilea i els diu con a última recomanació: "Espereu aquí la promesa del Pare..." Els qui es trobaven allí estaven neguitosos, i no pogueren estar-se de manifestar el seu neguit: "Senyor, ¿és ara que restablireu la reialesa d'Israel?" Encara esperaven un Regne concebut dins de coordenades materials i mundanes. Potser ja es veien amos d'Israel i donant ordres a qui fos...El Senyor els ha de desenganyar: "No és cosa vostra saber els temps que ha fixat el Pare...Però rebreu l'Esperit Sant i us donarà una força que us farà testimonis meus... fins als límits de la terra." Aquesta és l'última paraula de Jesús en aquest món. No tinguem neguit. Esperem la promesa de l'Esperit que ens acompanyarà en tota circumstància perquè donem testimoni de Jesús amb la nostra vida: patint el que calgui com ell va patir; estimant com ell va estimar; creient que ni el mal ni la mort poden triomfar sobre Jesús i sobre els seus. Aquell dia, tornant cap a casa després de l'Ascensió de Jesús, els deixebles segurament començaren a entendre i a viure alguna cosa totalment nova: que, encara que ja no tindrien Jesús amb ells, havien de confiar en la força de l'Esperit i havien de donar testimoni per tot arreu del que Jesús havia estat per a ells. Començaren a esperar i a donar testimoni. Això és també el que nosaltres hauríem de començar a viure en celebrar l'Ascensió del Senyor.

Josep Vives, sj

tornar a l'índex d'homilies

Ac 10,25-26.34-35.44-48
1Jn 4,11-16
Jn 17,11b-19

1. Les paraules que ens diuen les persones amb qui ens relacionem, tenen una gran influència en nosaltres.
   Si hi reflexionem, ens adonarem que, al llarg de la nostra vida, hi ha hagut certes paraules que ens han fet mal i han tingut una influència negativa en nosaltres. Però, quan ens han dit paraules d'amistat, ens han ajudat en gran manera a recuperar l'equilibri, la pau, l'esperança.
   Tots ens hauríem d'esforçar per dir-nos sempre, sobretot els esposos, els pares i fills, els membres d'una comunitat, paraules que facin bé, paraules portadores d'estimació i d'esperança. Mai paraules feridores.
   Prenguem exemple de Jesús. Val la pena que deixem penetrar ben endins les paraules que hem escoltat a l’evangeli d’avui i que porten tota l'emoció del comiat: són el seu testament ja que les va pronunciar poc abans de morir.
   
2. Comença dient-nos: "Jo us estimo com el Pare m'estima". "Jo us estimo". No hi ha cap paraula que ens ompli tant com aquesta: que algú ens digui sincerament que ens estima. Ens fa sentir homes o dones nous, més esperançats, amb més autoestima, amb més ganes de viure, amb més força per lluitar.
   En la vida tenim dificultats i no sempre les coses s'esdevenen tal com jo voldria. En front d'això, quin és el meu sentiment? Em sento, malgrat tot, estimat pel Senyor o em sento abandonat?
   De vegades, tenim més viu el sentiment d'allò que pensem que Déu ens exigeix, del que ens demana, que no pas la certesa ser estimats per Ell.
   Seria llàstima que fos així: significaria que tinc una imatge equivocada d'aquest Senyor, que ens ha dit que ens considera els seus "amics", amb qui vol mantenir unes relacions d'autèntica confiança i amistat.
3. Jesús també ens ha dit: "Sóc jo qui us he escollit". Això ho hem de tenir ben clar. No som nosaltres qui hem pres partit per Jesús: és Ell qui m'ha escollit i m'ha cridat. Què hi ha vist Jesús en mi?
   Doncs res que suposi mèrit o algun mereixement de part meva. M'ha escollit perquè ha volgut, perquè m'ha estimat. I punt. No hi ha cap altra raó. Li agraeixo aquesta predilecció, aquesta delicadesa?
   Tots necessitem sentir-nos importants als ulls d'algú. Doncs, jo sóc important als ulls del Senyor. M'ha escollit i m'ha estimat. En sóc conscient d'això o em deixa indiferent?
4. I, per a què m'ha escollit Jesús? Ell mateix ens ho diu: "Per confiar-vos la missió d'anar pertot arreu i donar fruit".
   I donar fruit vol dir estimar com Ell ens ha estimat. Si Jesús s'ha fixat en mi, és perquè vol que faci créixer l'estimació al meu entorn. Es la tasca més positiva i més gran que es pot fer en aquesta terra: escampar estimació.
   Perquè l'amor és la força que més influència té en el canvi positiu de les persones. Qui se sent estimat, es mira a si mateix amb uns altres ulls: descobreix que té més valor i més dignitat del que ell mateix s'imaginava.
   Si vols fer bé a una persona, estima-la! Això val, sobretot, per a la parella i els fills. I també per a les persones grans o malaltes, ja que és en aquestes situacions quan més es ressent la soledat de cor.
   I no oblidem una altra cosa: que l'estimació té una gran força evangelitzadora. Si ho recordem, allò que va fer créixer espectacularment el cristianisme, enmig del món romà que li era hostil - una situació semblant a la de la societat actual - va ser la imatge que donaven: "Mireu com s'estimen" - deien admirats.
   Em sento cridat per Jesús a estimar?
   Tots nosaltres hem quedat captivats, contemplant, almenys en el cinema, una d'aquelles meravelloses cascades, com la de l'Iguaçú, en què, l'aigua va baixant amb salts successius. Quina immensitat, quina bellesa!
   Doncs, imaginem-nos una immensa cascada d'estimació que, com diu l'evangeli, va baixant successivament del Pare al Fill, de Jesús a mi, i de mi als que m'envolten. Quanta estimació! Em deixa indiferent això?
5. Finalment, també ens ha dit Jesús: "Us he dit tot això perquè tingueu l'alegria que jo tinc, una alegria ben plena." Jesús ens ha dit tot això - és a dir que ens estimem - perquè vol que siguem feliços.
   Per ser feliç cal estimar, és a dir, cal oblidar-se d'un mateix per intentar fer feliços els altres. L'egoista no és feliç, ni ho deixa ser a les persones que l'envolten. Perquè solament posseïm i gaudim d'aquella felicitat que som capaços de donar als altes. Si me la vull guardar per a mi tot sol, la perdo.
   Considero difícil viure estimant? Recordem el que acaba de dir-nos Jesús: "El Pare us concedirà tot allò que demanareu en nom meu". Doncs, què esperem?

Lluís Armengol, sj

tornar a l'índex d'homilies

Ac 9,26-31
Sl 21; 1Jn 3,18-24
Jn 15,1-8

En l'evangeli d'avui comença un discurs sobre com ha de viure en Crist la comunitat postpasqual. Convindrà presentar els personatges, examinar la sva implicació mútua i deduir els fruits que ha de produir la seva unió.

Els personatges

Jesús és el cep. Isaïes parlava d'una vinya estimada i preciosa plantada amb tota cura de la mà de l'Amat (Is 5,1-2). Era el símbol del poble d'Israel. Però a vegades aquest no dóna els fruits bons que se n'esperen sinó fruits bords, agres, amargs.

Els sinòptics per la seva banda parlen de la vinya i del contenciós entre el seu propietari que envia missatgers per cobrar-ne el fruit i els vinyaters rampinyaires i rebels (Mc 12,1-12 i paral·lels). Els enviats són apallissats i, el fill, no solament és expulsat de la vinya sinó fins i tot és assassinat.

Però Joan diu a la paràbola d'avui que el fill que està a punt de ser traït i crucificat és justament el cep, el veritable cep. Així resulta que l'expulsat de la vinya és ell mateix la plenitud d'aquesta que aplega el nou poble dels fidels. S'acompleix en ell el desig d'una vinya estimada i digna de la qual el Pare és el pagès, l'agricultor, (el "Georgos"). Déu és qui realitza tota l'obra de salvació i aliança.

Finalment, els deixebles als quals s'adreça el discurs són les sarments. Se'ls demanen dues coses, la primera condició necessària per a la segona: estar units al cep i donar fruit.

Cal ampliar la pròpia presentació de Jesús amb aquesta fórmula reveladora de la seva identitat, l'insistent "jo sóc" de l'evangeli de Joan. Jo sóc el camí, la veritat, la vida. Jo sóc la llum del món, el pa del cel, l'aigua viva. Jo sóc la porta de les ovelles, el bon pastor, la resurrecció i la vida, el Fill de Déu, el Messies. Jo sóc l'enviat, jo sóc rei. I encara, d'una forma més contundent i absoluta que recorda el nom de Iahvè al Sinaí, Jesús afirma un JO SÓC escuet i constitutiu contraposat a la levitat del qui ara és i després no és com ara Pere en el pati de Caifàs.

La permanència mútua

Set vegades insisteix el text en la permanència dels deixebles en Jesús o en la de Jesús en els deixebles per a poder donar fruit. Més endavant del text encara s'insistirà, focalitzat el lloc de l'estada en l'amor de Jesús i en guardar la voluntat del Pare. Aquí la permanència s'expressa com a desig, com a manament, com a condició necessària. En el context dels discursos de comiat del sant Sopar aquesta permanència és una realitat d'amor extrem, de confiança absoluta, de seguiment incondicional. Té unes connotacions eucarístiques vivificadores com el doble nodriment pel pa del cel i la paraula de Jesús.

Cada nom de Jesús, cada "jo sóc" revela i convida a tenir una experiència diferent de Jesús. En aquest cas, l'empelt de la sarment al cep constitueix una nova manera de viure. Corre una saba divina per tot l'ésser. La ment i l'afecte queden transformats. D'alguna manera la vida del fill s'apodera dels pensaments i de les actituds del deixeble. Se sent per dins la confirmació de la dita del mateix Jesús: "Ja no us diré servents sinó amics" (Jn 15,15) o la de Pau: "és Crist qui viu en mi" (Ga 2,20).

Els fruits

El fruit de la unió de cep i sarments no apunta directament cap al vi de l'eucaristia, cap a la copa de l'aliança, tot i ser referida la paràbola en el context de la Santa Cena, sinó precisament cap al fruit de la mateixa eucaristia. Se suposa realitzada l'aliança eucarística i, per tant, que les sarments estan realment empeltades i netes per donar fruit. Llavors, quin és aquest fruit molt abundant que s'espera?

El fruit és la glorificació del Pare, del pagès. En efecte, la comunitat a l'entorn de Jesús dóna com a fruit el coneixement que Jesús és l'enviat del Pare per amor i, per tant, que Déu estima la humanitat amb el mateix amor que estima el fill. Aquesta és la glòria del Pare, haver enviat el fill per amor a nosaltres. Així se li deia a Nicodem (Jn 3,16) i així es formularà en la pregària sacerdotal (Jn 17,23). Ja els àngels en Lluc cantaven aquesta glòria de Déu dalt del cel per l'amor de la humanitat (Lc 2,14) i també en Mateu, utilitzant la imatge de la il·luminació per les bones obres en comptes de la imatge del fruit: "Que brilli igualment la vostra llum davant la gent, així veuran les vostres bones obres i glorificaran el Pare del cel" (Mt 5,16)

Santi Thió, sj

tornar a l'índex d'homilies

Ac 4, 8-12
1Jn 3, 1-2
Jn 10, 11-18

Quan els significats canvien...

La figura del pastor no deixa de ser una figura curiosa. No és un personatge habitual de la nostra vida urbana. Gens. I malgrat això, sense saber-ne ni poc ni molt, no ens és llunyà ni aliè. Hi simpatitzem aviat.
D'altra banda, nosaltres li solem donar un tractament bucòlic-poètic, (vida a la natura, cuidador d'animals, pacient i calmós en el temps...) que ha vingut afegit. De fet, quan l'evangelista Joan parla de pastors, parla d'aquells que viuen del ramat i se'n serveixen d'ell.
Quan escoltem Jesús parlar així, presentar-se com Bon Pastor, possiblement vulgui dir coses diferents al que entenem. D'entrada, parla a una gent ben habituada i coneixedora de pastors i pastures ben reals. Però no li donem gaire més voltes a això. I acceptem, nosaltres, aquest parlar.

Conèixer i estimar.

Potser n'hi hagi molts que els agradi de jugar a fer de pastorets. Però és Ell el Bon Pastor.
I ens ho diu amb claredat:
El Bon Pastor és qui coneix i estima. Qui estima perquè coneix. Qui va coneixent més, tot estimant... del tot.
Jesús diu que per Déu no sóc ni una fitxa, ni un expedient, ni un codi ... ni un més. Em coneix. Em distingeix. A mi. Concret. A mi, sense confondre'm. Sense etiquetar-me. Em coneix. Sap qui sóc i com sóc. Jo. I em tracta a mi. Aquest és Jesús. La Bona Notícia de Déu. El Déu de Jesús és així.
(A mi em passa just el contrari amb un parell de magnífics amics germans bessons. Cada cop que els veig els he de preguntar qui és cadascú. Els he de demanar perdó per no conèixer-los i no diferenciar-los.)
Déu em coneix a mi. Li importo i molt. Ell em coneix. Més del que jo mateix em puc conèixer.

I el Bon Pastor estima. M'estima. A mi. Tal com sóc. Així com sóc. Precisament així. Estima del tot. Fins al final. Fins donar la vida. Fins donar-se Ell mateix. És el Bon Pastor. No un figurant disfressat.

Conèixer i estimar. Una preciosa fórmula per aprendre a viure. Amb aquest ordre, o amb l'invers. El procés no acaba mai. La tasca que ens toca a nosaltres és aquesta: aprendre a viure. Com Ell. Com diu St. Ignasi: lloar, reverenciar i servir. Una altra manera de dir "conèixer i estimar". I és que Ell ens ha estimat primer. Així el coneixem.

De pastor només n'hi ha un.

A cops, als qui tenen l'encàrrec de servir la comunitat, els diem pastors. Però no ens enganyem. De pastor només n'hi ha un. El Bon Pastor. El qui dóna la vida. És clar que el coneixem!
I nosaltres estem cridats a ser les ovelles amb l'esquellot.
Pere ho proclama als quatre vents. Ningú més pot salvar. Ningú més omple i dóna sentit. Ningú més és font de vida. El coneixem... tot i que a cops ens deixem confondre. Ens enlluernen llums estranys. A cops ho oblidem. Ningú més.

I, jo, avui...

Estic al servei del altres? O encara estic tancat en mi mateix, mirant-me el melic. Mirant què em falta i què em fa falta a mi. Estic disposat a donar la vida cada dia? Estic en marxa, tot seguint el seu caminar?
El meu viure, la meva dedicació, la meva feina... estan al servei d'aquells més necessitats? Al servei dels empobrits, dels oblidats?, dels qui no compten?...
Ell ho va fer. I jo vull viure com Ell. Va lliurar la seva vida. Sencerament. Del tot. Sense reserva.
Donar la vida. Per tal que hi hagi vida. Aquest és el voler de Déu.
Potser algun cop hem cantat:
"Senyor, que us conegui, perquè si us conec us estimaré.
Senyor que us estimi, perquè si us estimo us seguiré"
Conèixer i estimar. Demanem-ho de tot cor!

Josep Miquel Esteban, sj

tornar a l'índex d'homilies