Celebrem avui la Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist, la Solemnitat del “Corpus”. Es tracta d'una festa que s'inicià a la segona meitat del S.XIII i es va fer més i més popular a l'àmbit de l'Església Occidental ó Llatina. Com sabeu, el que distingeix la festa del Corpus de les altres festes de l'any litúrgic és la processó, portant el sagrament eucarístic pels carrers d'un barri o d'un poble.
I també avui, en aquesta celebració, proposo que ens aturem i pensem una estona sobre algunes frases que trobem en els textos mateixos de la celebració eucarística.
A la primera frase, diu el Senyor: “Això és el meu cos entregat per vosaltres”. Amb aquestes paraules, pronunciades damunt del pa, se'ns vol dir que Jesucrist s'ha donat, s'ha comunicat a nosaltres d'una manera total i absoluta, “sense guardar-se res”. Aquesta “lliurament” total el veiem al llarg de la seva Vida històrica, especialment en la seva Passió, i el trobem expressat en el pa eucarístic. Normalment, els aliments -com és el pa- serveixen “per a ser menjats”, consumits. I per això mateix recorden i simbolitzen fàcilment un fet com és el lliurament personal de Jesús “fins a l'extrem”.
A la segona, diu també el Senyor: “Feu això, que és el meu memorial”. Sovint s'han interpretat les paraules “feu això” com si volguessin dir que cal fer sovint “celebracions eucarístiques” com la del darrer Sopar. I no és ben bé aquest el sentit de la frase; més aviat el terme “això” es refereix a l'actitud i comportament “entregats” que va viure Jesucrist i que s'expressen simbòlicament en el gest de lliurar el pa i el vi per a ser consumits. “Feu això” voldrà dir, doncs, que cal lliurar-se al servei dels altres tal com es lliurà Jesús. El “memorial” que el Senyor ens mana no és, doncs, un ritus que caldria fer sinó una vida sencera viscuda amb les seves actituds i comportament. Així mateix ho diu St. Pau (1 Co 10, 16): “La copa de benedicció que nosaltres beneÏm, ¿no és comunió amb la sang de Crist? El pa que partim, ¿no és comunió amb el cos de Crist?

En tercer lloc, tal dia com avui és bo recordar que, al Nou Testament i també durant alguns segles posteriors, l'expressió “cos de Crist” es referia sobretot a l'Església. D'aquí en podem treure la conclusió que el respecte, veneració, estimació..., que els cristians manifestem pel sagrament eucarístic, cal tenir-lo també envers els nostres germans i germanes amb els quals formem plegats el Cos de Crist. I encara més, el mateix St. Pau, a continuació del text esmentat, afirma: “El pa és un de sol, i per això nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos “ (1 Co 10, 17). És a dir, que la unicitat del pa compartit condueix a la unitat del conjunt eclesial.
Finalment, tornem a fixar-nos en el simbolisme del ritus propi d'aquest dia: de manera semblant a les peregrinacions, la processó del Corpus ens indica que la nostra vida és un camí que es va recorrent dia rera dia, i que en aquest camí ens hi acompanya sempre el Senyor, el qual ens condueix i ens dóna força per seguir endavant, a través del sagrament que ens comunica la seva Presència consoladora.
Tant de bo, aquesta festa del Corpus ens ajudi a descobrir més i més la Presència i Acció del Senyor enmig de les nostres vides.

Gabriel Villanova, s.j.

tornar a l'índex d'homilies

Al final de les Festes Majors sempre hi ha un castell de focs que ens deixa amb la boca badada. Al final de la Festa Major de la Pasqua ve la Pentecosta amb l'esclat del vent i del foc de l'Esperit que ens deixa amb el cor bocabadat. Es el baptisme de la nova Església, amb l'aigua i l'Esperit, tal com ens havia anunciat Jesús (Ac 1, 4-5)

Del seny a la rauxa
Els deixebles seguien amb por. Era d'allò més assenyat vistes les circumstàncies i tocant de peus a terra. Por, dubtes, inseguretats,... però almenys seguien "junts en un mateix lloc". I de sobte "se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta que omplí tota la casa".
Esperit Sant, ruah, rauxa, alenada forta que se'ns enduu on no esperàvem. L'Esperit, sorpresa de Déu en la nostra història personal i col·lectiva. De vegades ventada, com avui, de vegades brisa (1Re 19, 11-13) que sempre ens emporta més enllà de les nostres minses previsions.
La història humana ha conegut aquests moments d'irrupció inesperats: les revolucions, per exemple També la història de l'Església: la primavera del Concili Vaticà II, per exemple. On ens trobem ara? Quina necessitat tenim d'una nova alenada de l'Esperit? Com ens hi podem preparar? El nomenament del nou Papa Benet XVI ho serà?

De la confusió a la comunió
Els efectes donen testimoni d'aquesta irrupció de l'Esperit. "Tots quedaren plens de l'Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l'Esperit els concedia de parlar".
Gràcies a la tècnica, vivim un món globalitzat que podria ser l'inici d'una gran comunió humana. Satèl·lits, parabòliques, internet, mòbils,... ¿ens comuniquen més? ¿O bé ens incomuniquen més i anem cap a una "solitud electrònica" com ens alerta el teòleg Libanio? "Podem arribar a Marte, però no sabem arribar al pròxim", ens diu Saramago. "Hem après a volar com els ocells, a nedar com els peixos, però no sabem encara estimar-nos com a germans", ens deia Luther King. "Oímos, pero no escuchamos; miramos, pero no vemos; hablamos, pero no decimos" ens avisa l'escriptor Eduardo Galeano. Què ens passa?
La Torre de Babel és la icona de l'orgull i de la incomunicació humana, la confusió total. Cadascú per ell. L'individualisme ferotge que ens deixa cada vegada més sols. Pentecosta és ben al contrari: la llum i la força del Crist ressuscitat omple el cor dels deixebles i, amb llengües de foc, proclamen l'amor i les grandeses de Déu. De la mort a la vida. De la foscor a la llum. De la maldat a la bondat. De l'egoisme a la comunió. L'Esperit Sant duu a terme la bona nova de Crist: el Déu-amb-nosaltres és ara i serà per sempre més el Déu-en-nosaltres.
Aquest és l'únic llenguatge que tothom entén: el llenguatge de l'amor, dit en qualsevol de les cinc mil llengües amb què s'expressen encara avui els pobles del planeta terra (cfr. Fòrum de les Cultures) "¿No són galileus tots aquests que parlen? ¿com és que cadascú de nosaltres els sentim parlar en la nostra llengua materna?

Del temple a la missió
A la Pentecosta s'ha realitzat la promesa de Jesús. L'Esperit Sant durà a terme fins a la seva plenitud el projecte de Jesús: el Regne de Déu que ja ha començat aquí i ara. Per això, l'Esperit reparteix els seus dons per a la missió. Es signe de l'acció de Déu en cada u ("tots proclamaven les grandeses de Deu") Es signe de l'acció de Déu en la història ("Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites; hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a la Capadòcia, al Pont i a l'Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte i a les regions de Líbia,...hi ha forasters de Roma,... hi ha cretencs i àrabs"). Es signe, finalment, de comunió perquè la fonamenta, l'estableix i la realitza duent-la a plenitud ("Cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua")
Com fer més comprensible l'Església avui? Quin futur té l'Església? Són preguntes que sovint ens fem tots, des de la sociologia, des del pensament actual o des d'una fe viscuda en la realitat complexa d'avui. Per això l'Esperit ve en ajut nostre amb els seus dons. Pau ens parla de dons (1Co 12, 1-11) i de fruits (Ga 5, 22) que generalment uns i altres els havíem reduït quasi bé només a la vida interior del creient o de l'Església. Potser cal completar-los en la seva dimensió missionera de cara a l'edificació d'una Església més clarament signe de salvació.
Així, tot seguint l'ordre de la carta als Gàlates, podríem demanar a l'Esperit un amor sense fronteres, un goig sofrent, una pau conflictiva, una paciència activa, una benevolència lúcida, una bondat sincera , una fidelitat rebel, una dolcesa crítica i un domini d'un mateix insubmís Perquè no ens passi allò que, a tall de comentari i bon humor, ens deia el bisbe emèrit Pere Casaldàliga: "l'Església és massa experta en eternitat i massa poc en història".
Podriem acabar amb aquesta

Pregària de Pentecosta 2005

Sense l'Esperit Sant, Déu queda molt llunyà,
Crit és una figura del passat,
l'Evangeli és lletra morta,
l'Església és una gran organització,
l'autoritat, un poder,
la missió, una propaganda,
el culte, un recordatori,
l'actuar critià, una moral d'esclaus

Però, amb l'Esperit Sant, tot l'univers ressuscita i gemega
amb els dolors d'infantament del Regne,
el Crist ressuscitat s'hi fa present,
l'Evangeli és força que vivifica,
l'Església esdevé comunió trinitària,
l'autoritat, servei alliberador,
la missió, una pentecosta,
la litúrgia, memorial i anticipació,
i l'actuar cristià, cada vegada més diví

Josep Ricart, sj

tornar a l'índex d'homilies

Com el núvol que es dissipa i se'n va, així aquell que baixa al país dels morts, ja no en puja. No retorna per habitar casa seva, i la pròpia llar no el vol coneixer més (Job 7,9).

Julià Maristany, s.j.

tornar a l'índex d'homilies

Podem donar raó de la nostra esperança?
El temps de Pasqua és, sobretot, un temps per afermar-nos en l'esperança. La segona lectura ens ha recomanat que estiguem sempre "a punt per donar resposta a tothom qui ens demani la raó de l'esperança que tenim". Perquè, efectivament viure en cristià és viure amb esperança i viure d'esperança. Tanmateix, no podem dissimular que tal com estan les coses, ben sovint sembla impossible viure amb genuïna esperança. Els cristians sentim com tothom els embats de les forces del mal en aquest món desgavellat: les injustícies, les lluites d'interessos, els egoismes excloents, les guerres i les morts violentes, la insolidaritat entre els pobles i tot el reguitzell de mals amb els que vulgueu descriure les doloroses contradiccions del nostre món. Afegiu-hi els propis mals interiors de cada ú: les pròpies febleses, contradiccions i pecats, les incerteses i foscors, els mals físics i morals propis i de les persones que estimem... I afegiu-hi encara els mals que semblen venir de l'atzar com a conseqüència d'espantoses catàstrofes naturals incomprensibles, de situacions totalment inesperades. I finalment, la mort, que inevitablement ens empaita a tots, sempre intempestiva, sempre inexplicable. ¿Podem encara tenir esperança? ¿No és tota esperança només il·lusió i autoengany? No és tota existència un absurd, una "passió inútil"?

Jesús viu amb nosaltres per la presència del seu Esperit.
Se'ns indica que hem de dirigir la mirada vers la Pentecosta que pròximament celebrarem: la Pasqua no és completa fins que no es consuma en la Pentecosta. El nostre poble rural ho havia entès molt be: la primera pasqua només és "florida" que és promesa de la "Pasqua granada". Els cristians no vivim només d'un record d'un home bo que va viure fa dos mil anys i que ens deixà una admirable doctrina, i que tingué la dissort de ser mort per un grupúscul d'enemics que no el volgueren acceptar. Els cristians vivim de la fe en la presència actual d'aquell Crist viu en mig de nosaltres a través de la presència activa de l'Esperit, el nostre Defensor, el nostre garant i la nostra força, tal com ell ens va prometre. Per això podem tenir esperança en mig d'un món tan destarotat. Ell ens feu la promesa que després d'haver-se'n anat "sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres". El primer que fa l'Esperit és donar-nos la certesa de la vida de Jesús amb Déu, el seu Pare, i de la seva presència en nosaltres. I és aquesta certesa la que ens permet tenir esperança. No una certesa neutra i només intel·lectual, sinó una certesa que desemboca en l'amor que salva, perquè en definitiva, només l'amor pot salvar. Per això el text que avui hem llegit acaba dient: "El qui m'estima guarda els meu manaments i els compleix" (és a dir: practica el meu manament, el de l'amor); "aquest, el meu Pare l'estimarà, i jo també l'estimaré, i me li faré conèixer clarament". Si sabem que som estimats del Pare celestial, i que som estimats del se Fill, ¿podem encara viure sense esperança? Potser tot es podria resumir així: podem donar raó de la nostra esperança només si ens estimem amb la força que l'Esperit ens dona: perquè aleshores sabem que som estimats del Pare i del seu Fill; i si Déu mateix ens estima, ¿qui o què podrà res contra nosaltres? L'Apòstol Pau ho va dir amb paraules lapidàries: "ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l'univers creat no ens podrà separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre." (Rm 8, 38-39).

Josep Vives, sj

tornar a l'índex d'homilies