| 30
de maig de 2004 Diumenge de Pentecosta |
De
Babel a Jerusalem
Homilia de Pentecosta
- Any C
Ac 2,1-11
Com parlar de l'Esperit
Sant? A l'Escriptura, se'l compara amb unes llengües de foc, amb un vent
impetuós, amb un so que ve del cel, amb un foc interior, amb una deu
d'aigua viva... Necessitem imatges per expressar allò que està
més enllà de tota imatge: l'alè de Déu que fa bategar
el cor del nostre món.
La lectura dels Fets dels Apòstols ens narra l'episodi de la vinguda
de l'Esperit Sant sobre els deixebles "com unes llengües de foc, que
es distribuïren i es posaren sobre cadascun d'ells". És un
dels episodis més espectaculars del Nou Testament, tant per la forma
com pel contingut. Ens recorda un altre episodi també espectacular de
l'Antic Testament: la construcció de la torre de Babel. Per què
no comparar dos episodis que tenen en comú tantes coses?
La humanitat a Babel
A Babel, tothom parlava la mateixa llengua. Els habitants d'aquella ciutat decideixen emprendre la construcció d'una torre que arribi fins el cel. Sembla que Déu té almenys dues raons mirar d'impedir-ho.
Primera, perquè no ens podem ficar Déu a la butxaca amb construccions faraòniques, la humanitat s'equivoca quan posa tot el seu empeny en fer-se un duplicat de la porta del cel, anem errats quan volem obtenir per dret o per mèrit allò que ens correspon per do. Adam i Eva van caure a la seva manera en la mateixa temptació: un Déu previsible, un Déu al nostre servei, un Déu a l'abast.
Segona, perquè la unió no la fa el fet que siguem tots iguals, tots uniformats, tots amb la mateixa llengua, la mateixa cultura, el mateix color de pell... A Déu no li agraden els projectes visionaris que li volen emmenar la plana, que pretenen redissenyar una humanitat perfecta, sense fissures, sense la molesta tara de la diversitat. Déu prefereix l'aparent desordre d'una humanitat en camí a l'ordre postís d'una humanitat uniformada. A Babel, Déu desafia la humanitat per tal que camini vers la unitat a través del reconeixement de la seva diversitat. Déu emplaça la humanitat a fugir de la il·lusió d'una paraula monocroma i a descobrir la rica policromia d'una paraula plena de matisos.
La humanitat a Jerusalem
A Jerusalem, els deixebles fan de pal de paller d'una nova humanitat convocada per una Paraula plena de matisos. L'aparent desordre d'una humanitat en camí es dóna cita aquell dia a Jerusalem: gent que prové "de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel" es troben a Jerusalem aquell dia per a sentir, cadascú en la seva pròpia llengua, aquesta Paraula plena de matisos.
A Babel, cadascú escoltava la seva llengua com si fos la llengua d'un altre. En canvi, a Jerusalem, cadascú escolta la llengua de l'altre com si fos la seva pròpia. Heus ací el miracle d'una paraula no segrestada, una paraula lliure, una paraula que és com una ventada violenta que penetra i omple tota la casa, una paraula com unes llengües de foc que no pots agafar amb les mans perquè et cremaries.
A Babel, moltes paraules eren segrestades per una sola llengua; a Jerusalem, una sola paraula s'expressa en totes les llengües. Què és el que fa possible aquest gir radical? Quin és el camí que ens porta de Babel a Jerusalem?
De Babel a Jerusalem
A Babel, la humanitat vol ficar la diversitat humana en una sola torre que arribi fins el cel. La humanitat eternament referida a ella mateixa com un absolut. Déu impedeix que la humanitat s'esllavissi per aquest pendent vertiginós. Un món ple de llombrígols! Quin vertigen! Sembrant la confusió, Déu evita aquesta delirant caiguda de l'home vers sí mateix.
A Babel, es construeix una torre que, paradoxalment, porta la humanitat cap avall; a Jerusalem, en canvi, es destrueix una "torre" que porta la humanitat cap amunt. La humanitat enaltida de Babel no resisteix la visió de la humanitat crucificada a Jerusalem. Jesús crucificat fa impossible tot intent d'elevar la humanitat sobre ella mateixa en forma piramidal. Jesús crucificat és la confusió definitiva de tots els nostres projectes de construir una humanitat a ras de cel.
A Babel, la humanitat té una sola llengua on estan enllaunades totes les paraules; a Jerusalem, en canvi, ens és donada una Paraula on totes les llengües s'hi reconeixen: Jesús crucificat i ressuscitat. Jesús crucificat i ressuscitat és la paraula que l'Esperit pronuncia en totes les llengües i que cadascú pot escoltar en la seva pròpia. Jesús crucificat i ressuscitat és la Paraula que fa possible proclamar les grandeses de Déu en totes les llengües, sense que això suposi haver de lamentar ni les petiteses humanes ni la seva exuberant diversitat.
Una sola Paraula per totes les llengües, un sol Esperit per tots els carismes, un sol camí que porta la humanitat de la dispersió a la unitat i de la confusió a la comunió. Jesús crucificat i ressuscitat és el camí que porta la humanitat de Babel a Jerusalem.
Marc Vilarasau, sj
| 23
de maig de 2004 Diumenge de l'Ascensió |
1. Mirant el cel
És una experiència impressionant estar dalt d'una muntanya, passar la nit i la matinada esperant la sortida del sol. Quan surt i encara el pots contemplar sense deixar-te els ulls cecs, recordes l'expressió "germà sol" de sant Francesc d'Assís. Gràcies al sol tenim estacions de l'any, pluges, vents, calors i freds, servei meteorològic. I sobretot vida, vida en totes les seves dimensions, fins i tot la vida psicològica (que n'és, de gràfica, l'expressió estar de bona o mala lluna!)... El cel ens atrau com a fenòmen gairebé connatural a nosaltres.
Més encara: fa pocs dies ens deien que aquests ginys que han enviat a Mart, ens han revelat que al planeta vermell hi ha un volcà a Mart de 25 mil metres d'altura (tres vegades l'Everest) amb un cràter de 600 kilòmetres. I en canvi, ara com ara, es fa difícil trobar les gotetes d'aigua que, sense ni adonar-nos-en, deixem en l'ascensor un dia de pluja amb el paraigues, perquè allí no s'hi troba la "germana aigua".
La nostra tendència a mirar el cel és com una nostàlgia infinita d'un món que a la terra s'ha convertit en el marc històric on hi conviuen un desig i una lluita formulats per milions d'homes i dones inquiets, portant unes pancartes que ho resumeixen bé. "Un altre món és possible!" Potser per això el mirem tant, el cel. Potser per això, des de ben petits, ens va encisar la presència del cel blau, de l'arc-de-sant martí, dels núvols. Són signes d'un món simbòlic i alhora real.
2. La festa de l' Ascensió
Avui celebrem la festa de l'Ascensió de Jesús. I voldria posar davant de tots aquella expressió que la litúrgia diu en la darrera pregària de la missa: "feu que el desig de la nostra fe cristiana tendeixi cap allà on és amb vós un que és home com nosaltres, Jesucrist Senyor nostre."
L' Ascensió forma part de la trilogia de la fe que, per la seva riquesa, s'ha de meditar separadament, però que afecta a la mateixa persona: Jesús de Natzaret. Aquesta trilogia la formen les tres festes pasquals per excel.lència: la Resurrecció, l'Ascensió i la vinguda de l'Esperit Sant per la Pentecosta. I en les tres festivitats es vol dir el mateix: El Ressuscitat és el Crucificat; aquest home que avui contemplem al cel és el mateix Jesús que l'hem vist passejant la seva història i la seva vida per la terra. I per la Pentecosta se'ns envia el seu Esperit, com a penyora de la seva presència.
Deixeu-m'ho dir amb paraules humanes, perquè la imaginació corre i ens pot desviar del recte camí. Per a mi l' Ascensió de Jesús és el coronament del triomf de l'home-Déu, Jesús de Natzaret. Ell puja al "pòdium" del triomf, després d'haver-se buidat i abaixat fins a la màxima expressió de fidelitat al Pare i a tots nosaltres. S'ho ha deixat tot en la terra: suor, llàgrimes, rialles, vida, paraules, veritat, amor, entrega, estil de viure, lluita, llavor del Regne, mort i esperança de la resurrecció. Tot. Per això torna allà on hi era abans, arrossegant, alliberada, una humanitat que necessitava saber quina és la trajectòria i el sentit de la seva vida.
3. Separat, però no absent!
Lluc ho diu clarament
amb unes paraules "doloroses": "S'allunyà d'ells mentre
els beneïa." Tota separació i llunyania sempre causa reaccions
que van des de la tristesa fins a la nostàlgia, passant per una mena
de paràlisi espiritual, ni que sigui momentània. Doncs, no. Tot
al contrari. Els seguidors i seguidores de Jesús, precisament en aquella
situació, es van omplir d'una alegria immensa, van anar al temple,
esperant, des de la pregària, la vinguda de l'esperit de Jesús,
prefigurat en aquella benedicció. No el veuen, tapat pel núvol
del misteri i la transcendència de Jesús. Però el noten.
És la sensació que acompanya sempre a la fe i a l'esperança:
no veure-hi, però sentir-ho proper. És una absència
que es fa present. Fruir i assaborir una mena de cel enmig de la terra,
Lluitar indesmaiablement, trepitjant els peus sobre la terra, però sense
perdre de vista el sol que hi és, tant si fa boira espessa com si lluu
davant nostre.
4. Una darrera consideració
I no em sembla retorçar el sentit de la festa. A la ONU, fa gairebé seixanta anys, es van proclamar, després de la segona guerra mundial, els Drets de tota Persona Humana. Document que sembla paper mullat en molts racons de la nostra geografia sagnant, pobra i injusta. Bé, aquesta proclamació va tenir el seu signe i significat molts segles abans, un matí, als afores de Bethània. L' Ascensió és la visibilització de la dignitat de tota persona, dels seus drets, dels seus afanys per construir una vida més humana. Perquè al cel, la nostra pàtria definitiva, n'hi ha un que és home, persona humana, com nosaltres... Amen.
Francesc Roma, sj
| 16
de maig de 2004 Sisè Diumenge de Pasqua |
UN PRECEDENT I DUES CLOENDES
llegir l'Evangeli
No resulta gens fàcil decidir-se avui pels textos de la 2ª lectura i de l'Evangeli. El pas de la diada de l'Ascensió al 7è diumenge pasqual, immediatament abans de la Pentecosta, elimina aquell últim i permet que hom triï entre les lectures del 6è i les del suprimit 7è diumenge: Només resta obligatòria la 1ª del 6è diumenge, que és del llibre dels Fets 15,1-2.22-29), amb el greu problema suscitat a l'Església apostòlica a propòsit de la caducitat dels costums jueus i de l'alliberament de la Llei en favor de l'economia de la Gràcia. Fou el primer gran repte de l'Església: aquest anomenat Concili de Jerusalem -on es trobaren les dues tendències d'Antioquia de Síria i de Jerusalem, amb l'arbitri de Pere i de Jaume- obrí les portes a la nova situació del cristianisme, marcada per les experiències ecumèniques de Pau i de Bernabé; fou, igualment, un precedent de com encarar ulteriors problemàtiques eclesials. Em veig obligat a donar aquesta explicació als lectors dels textos d'enguany.
Dit això, passo a fer una lectura senzilla de les dues cloendes del llibre de l'Apocalipsi (22,12-14.16-17.20) i de Jn 17, 20-26, final del Sermó del Sant Sopar, pròpies del 7é diumenge de Pasqua.
1.- Joan, 17, 20-26 : El 4ªrt evangelista consagra -després del lavatori dels peus i de l'entrega del mos a Judes- quatre llargs capítols (14-17): l'aparent absència de Jesús i la perspectiva de semblar lliurats a llurs pròpies forces enmig d'un món que els serà hostil, fan néixer en els deixebles una sensació d' angoixa que amenaça d'engolir-los (14,27; 16,6-20). Jesús els reconforta tot mostrant-los com la seva marxa determinarà una més íntima comunió amb ell i amb el Pare, en tant que de l'Esperit rebran la protecció i llum. D'aquesta manera passaran de l'aflicció a la joia com a vencedors del món.
Després d'haver-los parlat així, Jesús va alçar els ulls al cel i digué... Amb aquestes paraules comença el cap.17è, conegut com el de la pregària de Jesús pels deixebles -Jo prego per ells: no prego pel món, sinò pels que tu m'has donat, perquè són teus... Pare sant guarda'ls en el teu nom. Els versets 20-27 són, a continuació, la cloenda i, igualment, la nostra lectura d'enguay: No prego només per ells, sinó TAMBÉ PELS QUI CREURAN EN MI gràcies a la seva paraula...
La pregària de Jesús apareix aquí íntimament relacionada amb les instruccions anteriors (parlà així); en elles hom pot descobrir :
La pregària de Jesús és en ordre als seus deixebles (17,1-26) i ve a ser el Pare nostre joànic : van sortint els temes de l'Abbà (1b.5.11c), la santificació del Nom (1b-4.6), la dimensió trinitària (11c): que siguin u com ho som nosaltres; fer la voluntat del Pare (4), la preservació del maligne (15).
El text d'enguany : ORACIÓ PER LA COMUNITAT DEL FUTUR (17,20-26) : La pregària de Jesús eixampla l'horitzó a la comunitat del futur: No prego només per ells, sinó també, pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula = NOSALTRES.
El pressupòsit rau de la l'experiència de la fe, per obra del missatge transmès pels deixebles (20). Sempre hi haurà homes i dones que responguin a la crida de la vida. Es tracta d'una assimilació del missatge de l'amor, que no es pot proclamar si no es viu, i que produeix i ha de produir una adhesió personal a Jesús, que és el Salvador i el Model.
Fa una petició : que assoleixin la perfecta unitat gràcies a l'amor -condició indispensable per tal que el món pugui creure. El model i l'ideal d'aquesta unitat és la que existeix entre el Pare i Jesús, basada en l'íntim coneixement que atorga l'amor. Aquest serà el distintiu de la seva comunitat, la novetat que representa enmig del món i la forma d'existència. Aquesta unió de la comunitat és condició per tal que hi hagi una altra amb el Pare i amb Jesús. De no existir, resulta impossible: ve a ser com l'alternativa que Jesús ofereix a la societat tancada en ella mateix (21-23).
Conclusió: Pare, vull que els qui m'has confiat estiguin amb mi allà on jo estic i vegin la meva glòria, la glòria que m'has donat, perquè m'estimaves des d'abans de crear el món. Pare bo, el món no t'ha conegut, però jo t'he conegut, i ells han reconegut que tu m'has enviat. Jo els he fet conèixer el teu nom, i els el faré conèixer més encara, perquè l'amor amb que m'has estimat estigui en ells, i jo també hi estigui. (24-26).
Són les darreres paraules del Sermó de la Cena i, després de dir això, Jesús va sortir amb els seus deixebles a l'altra banda del torrent de Cedró. Allà hi havia un hort... (18,1ss)
2.- Apocal. 22,12-14.16-17.20 constitueix tant la cloenda d'aquest llibre com de tota l'Escriptura. Això dóna a aquest text un particular encís i ve a ser com la coral impacient de totes les veus joioses i esperançades que responen i sospiren pel trànsit de l'audició a la plenitud del veure. Ho demana el Pare nostre: Dóna'ns (ja) AVUI el pa de DEMÀ!
Com l'espai de l'homilia no m'ho permet, vull només remarcar l'entusiasme de l'autor en aquest epíleg que presenta com una mena de diàleg. Tot el missatge bíblic ha esperonat la nostàlgia dels lectors pels bens que promet i, igualment, la comunió amb l'Esperit del Pare i del Fill, gemega en el nostre interior tot parlant en 1ª i 2ª persones. Reflexa tot l'anhel de la comunitat animada per l'Esperit (recordar les conclusions de les 7 cartes dels cap. 2-3). L'Esperit s'uneix al nostre esperit:
Vinc de seguida.. Jo sóc l'Alfa i l'Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi.
Feliços els qui renten els seus vestits, per poder tenir accés a l'arbre de la vida i poder entrar a la ciutat per les seves portes.
Jo sóc el rebrot del llinatge de David, l'estel resplendent del matí.
L'Esperit i l'esposa (l'Església) diuen: Vine!
Els qui escolten, que diguin: Vine!
Qui tingui set, que vingui. Qui vulgui, que prengui aigua de la vida sense pagar res....El qui dóna testimoni de tot això, diu: Sí, vinc de seguida.
AMÉN! Vine, Senyor Jesús! -MARANA THA-
Salutació final : Que la gràcia de Jesús, el Senyor, sigui amb tothom.
Julià Maristany, sj
| 9
de maig de 2004 Cinquè Diumenge de Pasqua |
La ressurrecció de Jesús afecta tothom
La resurrecció
de Jesús, que anem celebrant al llarg de tot aquest temps de Pasqua,
no afecta tan sols a la seva persona, com si la resurrecció fos
un premi pels mèrits i esforços de la seva vida, o com un privilegi
que se li deu només a ell pel fet de ser el Fill de Déu... En
realitat, la resurrecció de Jesús afecta tothom, tota la humanitat
de tots els llocs i de tots els temps. I és que Jesús ha ressuscitat
com el primer de tots els ressuscitats, com "el primogènit
dels qui retornen d'entre els morts..." (Col 1, 18), o "com la primícia
de tots els qui han mort" (1Co 15,20). Gràcies a Jesús ressuscitat,
podem viure amb l'esperança que també nosaltres ressuscitarem
amb ell. Sant Pau arriba a dir: "si els morts no ressusciten, tampoc Crist
no ha ressuscitat" (1Co 15, 16).
Així doncs, la resurrecció de Jesucrist i la nostra resurrecció
estan tan estretament vinculades que formen un mateix misteri, una mateixa acció
obrada per Déu. Per això, l'anunci de la resurrecció, tal
com el proclamaren els apòstols, desvetllà en els seus oients
israelites una alegria i una esperança immenses. La resurrecció
de Jesús no fou per a ells tan sols un esdeveniment inaudit i sorprenent...,
sinó que va ser la confirmació de les promeses escatològiques
anunciades per Déu a través dels profetes. Més encara,
fou la confirmació de la plena Justícia de Déu,
el qual -en Jesús ressuscitat- aprova i restitueix públicament
la vida a tots els qui han estat perseguits i martiritzats pel seu Nom. Allò
que el poble d'Israel havia començat a esperar, especialment a partir
de les persecucions per la seva fe, que van patir en el segle II aC (2Mc cap.
7), començava a realitzar-se en la resurrecció de Jesús.
En definitiva, creure que "Déu ha ressuscitat Jesús d'entre
els morts" es creure que ja ha començat -per a nosaltres-
la resurrecció universal, la justícia del Regne, "el cel
nou i la terra nova" que havien anunciat els antics profetes (Is 65, 17-19).
Déu els eixugarà totes les llàgrimes
Ara bé,
¿com podem nosaltres imaginar el que serà aquest "cel nou
i terra nova"? ¿Com serà la vida plenament ressuscitada amb
Crist? Són qüestions aquestes que van més enllà del
que podem pensar i imaginar. Tanmateix, la Paraula de Déu ens dona alguns
suggeriments que alimenten la nostra esperança.
I així, en la segona lectura d'avui, del llibre de l'Apocalipsi, trobem
les paraules següents: "Jo, Joan vaig veure un cel nou i una terra
nova..., i vaig sentir cap a l'indret del tron una veu forta que cridava: -
És el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes. Viurà
amb ells, ells seran el seu poble i el seu Déu serà Déu-que-és-amb-ells.
Ell els eixugarà totes les llàgrimes dels ulls i no existirà
més la mort, ni dol, ni crits, ni penes. Les coses d'abans han passat"
(Ap 21, 1-4).
Són paraules ben senzilles i molt concretes. No són paraules abstractes o metafòriques. El text bíblic ens parla de coses ben reals: les llàgrimes, la mort, el dol, els crits, les penes... Tot això tan corrent i que abunda tant a la vida, tot això..., "ja no existirà". Certament no serà un "començar de zero", com si la vida i la història humana no tinguessin importància i calgués esborrar-les d'un cop de ploma. Més aviat es tracta d'una renovació o d'una transformació: "Jo faré que tot sigui nou", diu el Senyor.
"Déu els eixugarà totes les llàgrimes dels ulls": Aturem-nos uns moments en aquestes paraules, i preguntem-nos si les creiem de debò. Les llàgrimes són quelcom abundant a la nostres vides i a les de tota la humanitat. Hi ha sempre tants i tants motius per plorar... Fins i tot s'ha pogut parlar del món com d'una "vall de llàgrimes"... Doncs bé, diu el Senyor, "jo eixugaré totes les llàgrimes"... Ara bé, ¿com podrien ser veritat aquestes paraules, si no fos perquè a la vida ressuscitada constatarem com en les nostres vides, tot, absolutament tot, fins i tot els sofriments més cruels, han col·laborat amb Déu al goig etern de la humanitat sencera?
Més encara, ¿podrien eixugar-se les llàgrimes dels nostres ulls si tot el mal que hem obrat, i tot el bé que hem deixat de fer, restessin així per sempre? Un teòleg del segle passat, Karl Rahner, comentava el text de l'Apocalipsi de la manera següent: "Les nostres il·lusions més agosarades són menys que la realitat que ens serà comunicada. En el Regne gloriós de Déu, recuperarem per a sempre tota la nostra vida i totes les seves possibilitats, fins i tot aquelles que vàrem deixar escapar i aquelles que vàrem malgastar... Perquè, ¿com podrien ser eixugades totes les llàgrimes si les possibilitats malgastades de la vida no arribessin a ser una realitat? Però, de fet, res no s'ha perdut, res no s'ha escapat de l'amor creador del Déu que "tot ho fa nou".
Davant d'aquest futur grandiós i consolador que ens mostra el llibre de l'Apocalipsi, potser podríem sospitar que el seu llenguatge és tan sols una manera poètica d'animar els cristians que es sentin pessimistes enmig de les dificultats i lluites que pateixen a la vida. En realitat, no és així: a la Carta als Romans, escrita uns 35 anys abans de l'Apocalipsi, Sant Pau parla d'Abraham i de la seva fe en la promesa que havia rebut de part de Déu, i diu que "Abraham va creure en Déu, que fa reviure els morts i crida a l'existència allò que no existia" (Rm 4, 17). I aquesta fe, per a nosaltres -cristians- té un fonament encara més gran que el que pogués tenir Abraham; aquest fonament és Jesús ressuscitat d'entre els morts i glorificat amb la plenitud de la vida de Déu. El testimoni dels apòstols i de les dones ens mostra un Jesús Ressuscitat i Vivent, que ha superat les limitacions humanes, les tortures i la mort, però que segueix portant en el seu cos ressuscitat aquelles marques de les ferides que testimonien el seu amor incondicional i la transcendència de totes les seves activitats i sofriments.
Germans i germanes: Un cop més celebrem l'Eucaristia en la que compartim autènticament la Mort i la Resurrecció del Senyor Jesús. Ell se'ns dona per tal que renovem la nostra esperança i tastem ja el goig i la plenitud del "cel nou i la terra nova", on ja no hi haurà llàgrimes de cap mena... Que aquesta experiència d'avui ens faci poder eixugar un xic més les llàgrimes dels nostres germans amb totes les forces.
Gabriel Vilanova, s.j
| 2
de maig de 2004 Quart Diumenge de Pasqua |
1. L’amor incondicional de Déu envers nosaltres.
El breu text evangèlic que avui hem llegit és com una reflexió amb la que Jesús conclou la doctrina de la paràbola del bon Pastor, exposada justament abans del text que hem escoltat. Aquesta paràbola l’explica Jesús a propòsit d’una aspra polèmica amb els fariseus. Havia acabat de guarir un cec de naixement en dissabte. Els fariseus estaven furiosos perquè segons la seva picallosa interpretació de la Llei no era lícit fer guaricions en dissabte. Davant de la gent que seguien Jesús s’exclamaven: “Aquest home que no guarda el dissabte no pot venir de Déu”. Jesús explica aleshores el sentit d’aquella guarició: ell actua com un bon pastor, que estima les seves ovelles i té cura d’elles. No és com un mercenari estrany, que tant se li’n dona de les ovelles. La paràbola del bon Pastor, com tants altres llocs de l’evangeli, és la proclamació de l’amor incondicional de Déu envers nosaltres. Tan incondicional, que el pastor està disposat àdhuc a donar la vida per les seves ovelles. (I Jesús deia això quan s’albiraven els núvols negres de la conxorxa que l’havia de dur a la mort).
El primer que avui hauríem de fer, en escoltar aquest evangeli, hauria de ser un acte de fe molt confiada en l’amor incondicional de Déu. Aquesta hauria de ser una de les actituds que hauríem de fomentar en aquest temps pasqual. Aquest és el temps en què commemorem que “Déu va estimar tant el món que li va entregar el seu Fill Únic”; o, en la imatge del text d’avui, que Jesús estima tant les seves ovelles, que està disposat a donar la seva vida per elles. Quan veiem el nostre mon tan desgavellat, amb tantes guerres, morts, terrorismes, misèria de tants... podríem pensar que el nostre món ha estat, com diem vulgarment, “deixat de la mà de Déu”. I també a cada ú de nosaltres en particular, en un moment o altre en la vida, se’ns poden capgirar en contra de tal manera les expectatives aparentment més legítimes, que podem sentir-nos temptats a pensar que “hem estat deixats abandonat de la mà de Déu”. Mai no hem de abandonar-nos a aquesta temptació. Per més que ens sembli el contrari, Déu ens estima tant a nosaltres, les seves ovelles, que està disposat a donar la vida per nosaltres. I així ho feu a la creu, com contemplàvem fa unes setmanes. Però el Pare no l’abandonà a la mort, com no ens abandonarà a nosaltres. Això és el que celebrem en aquest temps pasqual. I Això és el que Jesús ens diu en el text d’avui: Jo els dono la vida eterna, i mai no es perdran, i ningú no me les prendrà de les mans. Estem en les mans del bon Pastor, ¿què ens podrà fer por?.
2. “Jo conec les meves ovelles.”
No sé si haureu tingut ocasió de relacionar-vos amb algun pastor dels que encara es poden veure a les nostres contrades rurals. Porten uns ramats immensos, que poden sobrepassar de llarg el centenar de caps de bestiar menor. Quan vosaltres mireu l’escampada d’ovelles sobre un camp de rostoll, us semblen totes iguals. Però per al pastor no són iguals: les coneix una a una, com nosaltres coneixem les persones. Sap que aquella ovella es va trencar una vegada una pota, i ara coixeja una mica; per això vigila que no es quedi endarrerida. Sap que aquella altra és malaltissa i desganada, i vigila que no es quedi aïllada en un racó... El bon pastor coneix les seves ovelles. No amb un coneixement només objectiu, sinó amb un coneixement amorós: les coneix perquè les estima, i les estima perquè les coneix. Així ens coneix Jesús a nosaltres.
En aquests temps en que tan sovint tenim la sensació de ser només un número innominat, un consumidor, un productor, un votant..., quan ens preguntem si hi ha algú que s’interessi realment per nosaltres, o si hi ha algú per a qui signifiquem alguna cosa, es bo de saber que hi ha Algú – amb majúscula – que ens coneix i que ens estima; i que signifiquem tant per a Ell, que està disposat a donar la seva vida per nosaltres. Ens coneix amorosament: no per espiar-nos i condemnar-nos, com pensava l’agre filòsof Paul Sartre i com pensa bastanta gent. Ens coneix i s’alegra dels nostres petits èxits, i li dolen les nostres mancances o fallades, i està sempre a punt per ajudar-nos. Viure cristianament és viure confiadament, esperançadament, sota la mirada amorosa del bon Pastor.
3. “Les meves ovelles escolten la meva veu i em segueixen”
No hem de pensar que aquesta metàfora de les ovelles ens invita a una actitud de pura passivitat. La paràbola diu que les ovelles escolten la veu del pastor i el segueixen. Cal posar-se en l’actitud activa de percebre i discernir què és el que el nostre Pastor vol de nosaltres. No ens hem de deixar anar abandonant-nos a anar fent els que ens reca o el que fa tothom. Hem de seguir Jesús. Hem d’anar on ens porta Jesús. I Jesús ens porta només a reconèixer el seu Pare com el nostre Pare, i a reconèixer-nos, amb fets i amb obres, com a germans. Aquí hi ha el pasturatge de vida eterna que ell ha vingut a oferir a la humanitat.
Vivim en un món trasbalsat pels terrorismes, les guerres, els odis o la indiferència dels uns envers els altres. Cada ú va a la seva i tots semblem anar contra tots, fent-nos la vida impossible. Els sociòlegs diuen que la nostra època es pot caracteritzar com una època on tothom busca “la màxima gratificació personal immediata”, desentenent-se dels demés o del futur. És que som, com deia el mateix Jesús, com un ramat esgarriat, “com ovelles sense pastor”. Jesús ha vingut a congregar-nos en el ramat dels fills d’un mateix Pare que poden viure el goig de la germanor. Escoltem la seva veu. Cada ú en el seu lloc, des de la seva situació, fem més fraterna la nostra convivència. Així anirem fent aquell poble del que ens parlava la segona lectura: “gent de tota nacionalitat, de totes les races, de tots els pobles i llengües...” Són els qui han escoltat la veu del Senyor i l’han seguit. Preguntem-nos si estem prou amatents a escoltar-lo i a seguir-lo, o si només ens deixem anar per una vida sense guia ni sentit, seguint les rutes esgarriades de tanta gent del nostre món.
Josep Vives, sj