El missatge de Jesús és clar. Abans de deixar als deixebles va voler que entenguessin quina era la seva voluntat. No perdia la vida terrenal, després de tots els sofriments, per un no res. Era massa important el que li havia encomanat el Pare, per deixar tot a uns homes que podien no entendre...
    Hem de parar atenció a aquestes paraules insistents, dites precisament, com ens diu Sant Joan, "en el moment en que Jesús passava d'aquest món al Pare"... Si podia dir-li, al trobar-se amb ell, "missió complida", no podia permetre que quedés en la broma de la vaguetat el que era des del començament el motor que l'impulsava..." així Déu estimà al món, que va entregar al seu Fill unigènit"... I si era l'amor als homes el que motivà al Pare, el Fill devia persuadir als mateixos homes que era l'amor el que els havia de fer veritables fills de Déu.
    I es curiós que després de tants segles de cultura cristiana, nascuda a l'impuls i el testimoniatge de Jesús i del seu evangeli, encara avui en dia ens sembla una utopia que ens demanin que ens estimem com ell ens va estimar.
    Mirem al nostre entorn, i desgraciadament caurem en la vulgaritat que sembla retòrica, perquè els homes no s'estimen. Ah, sí, s'estimen de moment, per un temps, acceptant les satisfaccions que pot donar l'amor. A vegades.. Però l'universalitzat que predica Jesús, sense distincions, està ben allunyada de la nostra realitat, en ple segle XXI.
    Cada any repetim aquest testament de Jesús, I el volem tenir davant dels nostres ulls. I voldríem que fos la paraula repetida en la rutina quotidiana de la nostra existència, per a no oblidar, per a practicar amb perseverança, per a fer un món millor.
    Posar amor on hi ha odi, o indiferència, o menyspreu, o recerca de l'oblit per a no sentir la inquietud de la injustícia. Saber estimar als altres d'una manera pràctica, com si fos sempre la definitiva. Cercar les indústries necessàries per fer eficaç l'amor en paraules i en obres.
    Es Déu, el nostre Pare el qui ens diu de fer-ho en les paraules de Jesús que ens mostra l'amor en el moment de la suprema oblació. Pensem-hi.

L'evangeli d'aquest diumenge el coneixem tots molt bé i probablement l'hem agafat més d'una vegada per meditar-lo. Ens parla de la centralitat del Crist en la nostra vida a través d'aquesta bella imatge del cep i dels sarments. El tema de la vinya no ens ve de nou. La Bíblia l'utilitza sovint per parlar de la relació especial que Déu manté amb el seu poble. A Isaïes (Is 5) veiem la cura que Déu posa per plantar i cuidar la seva vinya. Aquesta, però, no li dóna fruits i Déu es pregunta què més podria fer per ella, per convèncer-la, per enamorar-la. A l'evangeli, la vinya és sovint el lloc de la missió dels cristians, allà on som cridats per treballar pel Regne de Déu, allà on no hi ha diferències entre els treballadors de la primera i de l'última hora. En una altra paràbola, els vinyataires volen apropiar-se de la vinya aprofitant la llunyania de l'amo i van matant tots els seus enviats fins el seu fill únic.

Avui, Jesús és presentat com el cep i nosaltres com els sarments. Se'ns diu que hem d'estar units a ell per donar fruit. Quina bella imatge d'unió mística amb Jesús que consisteix en compartir la seva mateixa saba! D'ell rebem aquesta saba que és font de vida per a nosaltres en primer lloc, i per a tots aquells a qui la transmetem. Nosaltres som transmissors de tot el que rebem de Jesús, i reconeixem com ell que aquest tresor que rebem no és nostre. Nosaltres som cridats a repetir, en la nostra vida, la vida mateixa de Jesús i la seva unió amb Déu Pare: del Pare vingué, passà pel món fent el bé, i al Pare ha tornat.

De la mateixa manera que els sarments i el cep es necessiten mútuament també nosaltres i Jesús ens necessitem mútuament. Sense els sarments, el cep no arriba a donar fruit, i sense el cep els sarments queden secs i es moren. Jesús ens necessita, necessita de la nostra boca per parlar, de les nostres mans per treballar i del nostre cor per estimar. I nosaltres necessitem Jesús per rebre la saba de la vida, que és l'Esperit. La imatge de la vinya i dels sarments és la imatge de Maria i de Joan als peus de la Creu, sense separar-se, contemplant el misteri i rebent l'Esperit que brolla del costat obert del Crist. El tronc de la vinya no és un de qualsevol; és el de la Creu. El Crist que ens dóna la vida i al qual hem de seguir és el Crist pobre i humil penjat a la Creu.

El nostre evangeli d'avui és tant cristocèntric que potser ens pot entrar el dubte pensant en la sort dels no cristians: els qui sembla que no estan units al Crist, què? La segona lectura ens pot ajudar quan diu que ens hem d'estimar no amb paraules sinó amb actes i en veritat. Sant Ignasi ho recorda al final dels exercicis: “l'amor s'ha de posar més en les obres que en les paraules.” Perquè el més important no és dir “Senyor, Senyor” sinó fer la voluntat del Pare. Així doncs, molts dels que no confessen el Crist, estan units amb ell, perquè la seva vida s'assembla a la vida que Jesús mateix va portar. El Concili mateix ho reconeix: participen d'una manera misteriosa al misteri pasqual.

En fi, que aquest diumenge ens ajudi a tots a unir-nos més íntimament amb Jesús; no a qualsevol imatge de Jesús, sinó aquella que confessa que va donar la seva vida per nosaltres. Així, contemplant el Crist en creu i rebent d'ell l'Esperit, podrem ser continuadors del seu missatge i de la seva vida.

D'ovelles i ramats

Molts de nosaltres podem experimentar un cert malestar davant d'aquest evangeli. Per als urbanites, la realitat del pastureig ens resulta llunyana. Pitjor encara, la imatge del pastor i les ovelles ens pot recordar èpoques eclesials passades en què els fidels havien de ser ramat dòcil seguint cegament els pastors. No tenim ganes fer part de cap ramat, ni del ramat cristià  ni del l'opinió majoritària, dictada per les estadístiques, les modes etc.

D'entrada, doncs, dificultat, resistències. Però el text ens intriga. Com passa sovint amb Sant Joan, intuïm que hi ha algun tresor amagat. Potser que les nostres incomoditats són també reveladores. Us proposo un petit caminet per endinsar-nos, entre imatges i resistències, vers el tresor possible.

El problema del Bon Pastor

Comencem per apropar-nos al qui avui parla i diu "Jo sóc el bon pastor". El que sobta és que de seguida afegeix "El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles". Una clara exageració. Qui ha vist en cap "contracte de pasturatge" que calgui sacrificar la pròpia vida per les ovelles? L'altre model, el del pastor que cobra un jornal té un comportament més lògic. I tanmateix rep una crítica ferotge. El tema en qüestió no pot ser la comparació entre un bon pastor i un pastor deficient. Hi ha d'haver una altra cosa.

"Jo sóc el Bon pastor", "jo dóno la vida per les ovelles". Es impossible no pensar a una altra frase gairebé idèntica: "ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics". Frase pronunciada al darrer sopar. Realitzada al dia següent, sobre la creu. La història comença a canviar de to. L'ambient bucòlic queda ben lluny, i l'"autoritat" del pastor sobre les ovelles té tot un altre sentit. La significació de la paràbola del Bon Pastor ens porta a la creu. Allà entenem què significa "donar la vida"...

Entenem, si és que es tracta d'entendre. La incomoditat davant del text té potser unes arrels més pregones del que sospitàvem. Potser no es és només problema de les "anti-imatges" lligades al tema del pastor i les ovelles, com dèiem al principi. El problema no rau potser en el "jo sóc el Bon pastor", sinó en el  "jo dóno la vida per les ovelles".

El problema del deute que no es paga

Si és així, és que les nostres resistències ens estan revelant alguna cosa important. No serà que en realitat ens costa escoltar i acceptar això, que Jesús ha donat la vida per mi? No és fàcil d'acceptar que li "devem" la vida a algú. Potser temem que un do així sigui una càrrega massa gran; un deute que ens esclafa.

En aquest punt, la fe és la qui decideix. La única que pot fer caure el mur potent de les nostres resistències. En realitat sentir la veu del pastor i reconèixer-la, acceptar que Jesús és el meu Pastor es resol només en un tu a tu davant d'ell. Acceptar de mirar el Bon Pastor sobre la creu. Acceptar sobre tot que ell em miri. Començar a entendre que que ha donat la vida per mi, gratuïtament, perquè vol, perquè és així. No ens obliga a res. Precisament no li devem res. El do o és gratuït o no és do. Però un do així ho pot canviar tot.

Al centre de la metàfora del pastor i les ovelles hi ha la relació:

"Tal  com el Pare em coneix i jo conec el Pare, jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi, i dono la vida per elles".

Conèixer, re-conèixer  i donar la vida van junts, perquè són modalitats de l'amor, modalitats de la relació. En la creu hem descobert quina és la relació que ens lliga, per sempre, amb el Bon Pastor. Relació amb un Vivent. La vida donada per Jesús a la creu no s'ha perdut. L'ha donada lliurement però l'ha retrobada. Aquesta era la missió rebuda del Pare. El Bon Pastor és ara per nosaltres el Ressuscitat, que no abandona les ovelles, que ens acompanya fins a la fi dels temps. Puc viure amb tota pau la joia immensa de saber que sí, efectivament, hi ha un pastor en la meva vida: algú que va al davant, perquè ha donat la seva vida per mi.

El Ressuscitat i l'alcalde

Creure en Jesús ressuscitat és considerar-lo misteriosament present en el nostre món. D dedicat a acomplir la seva promesa:

"Encara tinc altres ovelles, que no són d'aquest ramat. També les he de conduir jo, i faran cas de la meva veu. Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor"

    El Bon Pastor que guia, té cura, dóna la vida a través de tants "bons pastors" anònims. Penso en aquell alcalde d'un poblet muntanyenc de 100 habitants. "Governar", exercir el càrrec d'alcalde no era en el seu cas altra cosa que tenir cura d'una comunitat humana concreta, viure al ritme de les seves preocupacions, visitar els malalts, plorar amb la vídua que havia perdut el fill únic jove en accident de moto, no dormir quan el gel podia destrossar la collita de la gent del poble... En ell el títol d'"alcalde" era només una petita finestra per entendre la realitat d'una entrega total i quotidiana a la gent que la realitat li havia posat entre les mans. Essent un del poble, un es contagiava d'aquesta manera d'estimar a través d'una responsabilitat. Dóna ganes d'entregar la vida així! En Jesús el títol de Pastor és també només una petita finestra. Ens hem deixat mirar per Ell. Hem entès de què va la seva manera de ser pastor. El seu do és lliure, no ens obliga. Però ens dóna  ganes de viure d'una altra manera.

1.- I nosaltres en som testimonis.

Res més. I res menys.

Els cristians no som una altra cosa més que això. Testimonis del Ressuscitat. Persones amb aquesta experiència fonamental. Ens hem trobat amb Ell. El crèiem mort, arrabassat, eliminat... i l’hem trobat viu, present, actuant.  Ja va ser captivador mentre vivia com un de nosaltres. Però ara, el retrobem reivindicat pel mateix Pare. Viure com Ell és el camí. Ell viu. Nosaltres en som testimonis. L’hem trobat. Potser ja ens retiràvem. Ja ho deixàvem córrer. Ja ho donàvem per perdut. I ens ha sortit al pas. Ell viu. Nosaltres en som testimonis.

Res més. I res menys.

Ser testimonis del Ressuscitat, és això el que ens fa voler viure com Ell. Perquè val la pena. Val tant la pena!! I tots hi som a temps a seguir-lo. Tots hi som convidats.

2.- Així sabem que el coneixem.

El meu viure remet al seu? El meu viure és el d’un testimoni? Visc segons el que he li he vist fer?  Valoro els altres com Ell els valora? Estimo com Ell estima? M’entrego com Ell s’entrega?

Així sabem que el coneixem. Si vivim de la seva paraula. Si fem peu en Ell. Si és Ell i el seu viure, el nostre criteri. Conèixer-lo a Ell. Guardar ben al fons la seva Paraula. I que d’ella es nodreixi tot el nostre viure. Guardar la seva paraula. Posar-la en joc. Que no és el mateix que desgastar-la, a base de repetir frases fetes. Una paraula -generadora!- que parla de misericòrdia i fidelitat. Que mou a misericòrdia i fidelitat. En tot i en tots. I que de la misericòrdia i la fidelitat en fa entrega. Fins a fer-se entrega i entregar-se. Així sabem que el coneixem. Visc entregat als altres, com Ell? La meva vida, ¿serveix?.  Es conjuga amb el verb servir? Aleshores el conec. No tant pel que sé dir sobre Jesús. No tant per les dades i les “claus d’interpretació” que pugui citar o repetir. El conec des de dins. És el coneixement intern. De manera que aquest coneixement em fa i em fa ser. Com Ell. Perquè sóc testimoni. I serveixo. Així sé que el conec.

3.- Pau a vosaltres. No tingueu por.

Gairebé sembla “la contrassenya” del Ressuscitat. Sempre apareix amb aquesta salutació pel davant. No tingueu por. Fora la por. Que no sigui la por la que ens domini. És natural tenir-la. Però que no sigui la que mogui els nostre actuar ni el nostre sentir. Viviu en la pau. La de saber-nos testimonis del Ressuscitat. I, per tant, empeltats del tot en la seva vida nova. Som testimonis. No seguim fantasmes, al.lucinacions, ni fantasies autoconstruïdes. Seguim el Ressuscitat. En som testimonis i sabem que el coneixem.

No tingueu por de treballar per la pau i la justícia. Sóc Jo. No temeu desgastar-vos en el servei i l’entrega. Sóc Jo. De carn i ossos. No us faci cosa acostar-vos o tocar els “intocables”. No us reserveu en oferir i compartir el que sou i teniu. Sóc Jo.  Viure així us proporcionarà pau. Sortiu de vosaltres mateixos. Obriu-vos. Sóc Jo. Tancats sobre vosaltres, sobre el vostre petit univers, us asfixieu. I no puc entrar. Deixeu-me menjar amb vosaltres. Sóc Jo. No tingueu por. Pau a vosaltres. La del Ressuscitat. I no us faci por afrontar dificultats, arideses, menyspreus... ser ignorats... entregar la vida. Vosaltres en sou testimonis.

4.- Els obrí l’enteniment.

No s’ho creuen d’alegria. No creure, d’alegres, és estar instal.lats en la complaença i la comoditat. Voler negar la dimensió dura, feridora, difícil. Voler que tot segueixi igual. O gairebé. I Jesús, aleshores,  els mostrà les ferides. Els obrí l’enteniment.  Els obrí al patiment.

Però també ens passa al contrari. No ens ho creiem per tristor i sentiment de impotència. Incredulitat limitadora i curta de vista. No pot ser cert. És massa bonic. Massa autèntic. No pot ser real. Estem instal.lats en el pessimisme ... i la por!!!!!!

Cal deixar-nos obrir l’enteniment del sentit del realisme. Ni pessimisme ensopit, ni optimisme alienant. El realisme de l’entrega fins al final, recuperada pel Pare mateix.

En som testimonis. Del Ressuscitat. Res més i res menys.

Josep Miquel Esteban, S.J