Avui seria el dia més adequat per començar la celebració de l'Eucaristia en el nom del Pare... i després aturar-nos un moment i preguntar-nos si aquest gest, arrelat en la vida de l'Església, i essencial en el nostre Baptisme, ens diu encara alguna cosa i ens posa la pell de gallina en els nostres records i conviccions cristianes.

No, no és gens fàcil pensar i celebrar aquesta festa d'una manera que ens impliqui de debò per dintre. Hem hipotecat tant aquesta veritat cabdal de la nostra fe amb especulacions abstractes, amb triangles isòsceles geomètrics, amb dibuixos d'arbres amb tres branques, l'hem confinat tant en l'atmosfera enrarida de la metafísica, l'hem empolsegat tant com els llibres antics de les biblioteques, que ja no queda espai per a la sensibilitat religiosa ni per a la vida de fe. Així de trist i empobridor. Com Pascal, avui hauríem de tirar per la finestra tots els llibres de la lògica pseudoteològica i proclamar la nostra fe en un Déu que l'única obsessió que té és ser vida i donar vida, no complicar la vida.

1. D'entrada, una mena de trinitat casolana

M'agrada pensar que portem ben arrelada en nosaltres una necessitat a ser més d'un en el projecte d'una plenitud de vida. Penso que els solitaris - no dic les persones solteres ni les cèlibes - estan condemnats a viure incapacitats per descobrir la meravellosa aventura d'estimar i ser estimats, de compartir l'amor. Per això se'm fa molt propera la imatge de la família (pare, mare i fill/a) com una icona humana de la riquesa de l'amor compartit. És la "trinitat casolana" que som capaços de ser i de viure. En aquest arquetip de la família humana es dóna ja l'amor que crea, l'amor que s'explica i l'amor que fructifica.

No cal recórrer, doncs, a les distincions entre naturalesa i persona, tan freqüents en la antiga teologia trinitària. No és aquest el "nus de la Trinitat", dit en un fàcil acudit. El nus rau en la capacitat d'amor, que no és mai una cosa abstracta (com la naturalesa o la persona) sinó que és la meva pròpia vida ben concreta, perquè la vesso en algú que estimo i que m'estima. Així doncs, l'amor és aquell do que tot ho lliga, que tot ho nua.

2. Déu és comunicació i comunió

No pot fer-hi més, perquè la seva vocació és donar i donar-se. I no solament ens dóna coses (una meravellosa creació on és fàcil descobrir la petjada de la bellesa, de l'harmonia i de la terra fecunda) sinó perquè se'ns ha donat en el Fill. El pensament de Déu és la manera de pensar de Jesús; l'amor de Déu és la manera com Jesús estima i ens ha ensenyat a estimar; el sentit sobre el món i la història és la forma com Jesús es va encarar amb la seva història.

I no content amb aquest Jesús, "Déu-amb-nosaltres", encara s'ha volgut infiltrar més íntimament en les nostres vides. Per això ens va donar l'Esperit de Jesús, l'Esperit de Déu, aquest "Déu-en-nosaltres", aquell Déu que Sant Agustí deia "més íntim que la meva pròpia intimitat".

Taules de la llei, pergamins amb missatges profètics, testimonis d'homes i dones sants, la Persona de Jesús, el Fill... Faltava alguna cosa més - algun mitjà de comunicació més per acostar-se a nosaltres? Sí! Déu no en tenia prou amb comunicar-se, amb la comunicació. Volia viure una autèntica comunió amb nosaltres, fer-nos una autèntica "transfusió del seu Esperit", perquè poguéssim ser revitalitzats amb aquell mateix amor que tot ho lliga...

3. "Deixeu-nos el misteri!"

La festa d'avui és més una invitació al silenci que a la paraula. Afecta més al cor que a la ment, a la contemplació que al raonament, a l'abandó que a l'explicació sàvia. Fins i tot a l'alegria. L'alegria de pensar que Déu és més gran que tots nosaltres, que no hi cap en la meva pobra capacitat craneal, ni en la de Tomàs d'Aquino o Agustí d'Hipona, que eren molt més savis que nosaltres i tenien potser més temps per "fer puzzles teològics".

Voldria subratllar la lamentació del poeta rus Evtusenko:

Doneu-me un misteri, simple, petit,
un misteri, només un,
quietud i tendresa,
un misteri pobre i descalç.
Si més no, un.
Deixeu-lo respirar
en la seva fràgil bombolla de llum.

Sí, no maltractem el misteri amb les nostres barrueres interpretacions mentals. Tinc la sensació que sense un misteri, que ens desbordi, tot seria massa fàcil, massa intrascendent. No siguem com aquells que, després d'haver menyspreat el misteri, anem "al mercat negre" de les màgies i les faules, que tot ho volen explicar. No és prou maco pensar que Déu se'ns dóna constantment en un vertigen d'imaginació i intimitat?

Francesc Roma sj

Una bona introducció joànica a la Pentecosta que descriu Lluc, podrien ser aquestes paraules del 4rt Evangeli:

        “Quan se celebrava el darrer dia de la festa (dels Tabernacles, a la tardor)... Jesús es posà dret i cridà: Si algú té set, que vingui a mi i que begui. Com diu l'Escriptura, naixeran rius d'aigua viva de l'interior dels qui creuen en mi! Deia això referint-se a l'Esperit que havien de rebre els qui creurien en ell. Llavors encara no havia vingut l'Esperit, perquè Jesús encara no havia estat glorificat” (Jn 7,37-39)

Creure en Jesús i la Pasqua/Glorificació són les condicions per a la vinguda eclesial de l'Esperit Sant. Per tal d'ajudar-nos a entendre-ho, la Litúrgia selecciona avui amb saviesa els textos: destaco la 1ª lectura dels Fets que fa referència a un Baptisme en l'Esperit de tota l'Església, representada pels Apòstols i Maria, la Mare de Jesús, i que correspon al Baptisme de Jesús en el Jordà. Contràriament a la divisió de les llengües simbolitzada pel relat de Babel i que consagra la separació dels pobles, aquest Esperit consagra la unitat i tots entenen el mateix idioma, malgrat llur diferent origen.

Baptisme eclesial en l'Esperit: (segueixo pas a pas el relat dels Fets) L'Ascensió als cels del diumenge passat ve a ser com una pregària (epíklesi), que demana l'Esperit Sant i rep aquesta resposta divina: la missió de l'Església, tema del llibre dels Fets. Alguns cops, també el fidel del Senyor experimenta quelcom semblant, quan en un estat avançat de la vida espiritual rep un baptisme de l'Esperit, que el trasbalsa i canvia, donant-li nova empenta.

1. En complir-se el dia de la Pentecosta: s'obre pels deixebles un camí nou, per al qual s'havien preparat. No s'entra en ells sense haver assimilat primer la substància espiritual dels 50 dies previs: experiències del Crist ressuscitat i haver travessat els dies de Passió: cal madurar.
2. Es trobaven tots junts en un mateix lloc: reunits a la cambra alta, amb Maria. Església naixent: pregaven junts. Són les condicions necessàries per a rebre l'Esperit Sant: cal en certs moments retirar-se del món i pregar a la cambra alta de l'ànima. Cal també estar junts i amb Maria, la Mare de Jesús. Qui vol marginar-se no el rep.
3. Quan de sobte se sentí venir del cel un SO, com si es girés una VENTADA violenta i omplí tota la casa on es trobaven asseguts. L'Esperit és un ALÈ, un vent. Més que meravellar-nos, el que cal és sotmetre's del tot a ell, deixar-s'hi portar, com va fer Jesús a la terra. Que el VENT ens dirigeixi cap on vulgui. Recordem que es tracta d'un vent amb trajectòria –no pas una força incoherent i sense direcció–. Jesús bufà (Evang.) l'Esperit Sant als deixebles el dia de Pasqua i, aquest buf, procedeix de la boca del Pare, i es tracta d'obeir Déu.
4. Llavors se'ls aparegueren com unes LLENGÜES DE FOC que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d'ells: apareix l'Esperit en forma de LLENGÜES. L'Esperit Sant arranja la dispersió i la confusió de llengües produïda per l'esforç de l'orgull de Babel i restableix la unitat del llenguatge humà. Així el comprenen homes estrangers.. També, en un sentit interior, el llenguatge de l'Esperit Sant és encara accessible a tots els homes. Es diria que transmet un llenguatge universal que, alhora, és reconegut com a propi i personal per a cadascú. També avui aquell en qui és l'Esperit troba un llenguatge psicològic que ressona en tothom i els obre el cor: fa possible el diàleg.
           Son llengües de FOC les que es posen damunt dels deixebles: impliquen una caritat abrusant. La paraula sembla condicionada per la flama. Les llengües es distribueixen: no són pas privilegi de Pere, o de Maria i, malgrat això, es tracta d'un sol i únic foc: es solventa, per tant, el problema de la unitat i de les persones: ningú no és sacrificat.
5. Tots quedaren plens de l'Esperit Sant: una tal completa invasió de l'ànima és el BAPTISME EN L'ESPERIT SANT, que és diferent del d'aigua o el de la unció, amb els quals l'Església comunica l'Esperit Sant: realitat que sovint perdem de vista i que testimonia l'Escriptura.
6. I començaren a parlar en ALTRES LLENGÜES, tal com l'Esperit Sant els concedia de parlar: Importància d'aquesta paraula donada per l'Esperit. Aquí s'ha de situar la qüestió dels CARISMES, com a gràcies extraordinàries o pentecostals. Un perill fora desitjar-les de manera desordenada, però un altre fora negligir-les, oblidar-les, pensar que es tracta de coses del passat. Ben al contrari, són de l'Església de tots els temps: es tracta dels signes, prodigis, guaricions que l'han d'acompanyar sempre.
7. Sorpresos i desconcertats es deien els uns als altres: -QUÈ VOL DIR TOT AIXÒ? Però d'altres, rient-se'n deien: -És que el vi els ha pujat al cap. Aquesta reacció és inherent a l'ésser humà i reflecteix l'actitud d'aquell que es situa davant un fet de l'esperit.: no ens ha pas d'estranyar i ens ha de fer discernir els nostres propis sentiments i reaccions.

Julià Maristany, sj.

        Lluc en el seu primer llibre, l'evangeli, sembla suposar que l'ascensió de Jesús s'escau el mateix diumenge de Pasqua. En el seu segon llibre, el Fets dels Apòstols, l'allargassa fins als quaranta dies. Així ens proposa una catequesi, en la qual es mostri que la plenitud de l'experiència pasqual té el seu tempo (que encara durarà deu dies més fins als cinquanta de la Pentecosta, on l'Esperit els farà entendre i els farà creatius).

        St. Ignasi ofereix a l'exercitant un mes complet d'exercicis perquè a poc a poc vagi passant del coneixement extern al coneixement intern del Senyor. Els quaranta dies abans de l'Ascensió seran també per als amics i amigues de Jesús un procés lent. Un temps en què el Crist els serà molt proper –“comparteix amb ells, fins el dinar i tot”– però d'una altra manera... es fa present en ambients tancats a pany i clau.

1. Coneixien a Jesús “per fora”