RESPIRACIÓ CRISTIANA

Abundem sobre el que haviem expressat l'any passat, tot adreçant una mirada contemplativa al que ha anat desplegant la divina Revelació durant Quaresma-Pasqua, com si costès d'acomiadar-les.

Respirem en una atmosfera trinitària i, si algú ho contradís, es marginaria del que és més real. Amb freqüència, però, una bona majoria es mou sense adonar-se'n dins aquest àmbit. Tanmateix ho fem tot des de la realitat i -tant debò- la vivència trinitàries: pregària, activitats..:
            -quan encetem l'acció: EN EL NOM (poder) DEL PARE i...
            -al terme i durant, com a vocació de GLORIFICADORS = lloança de glòria..
            -el valor de les obres i de la pregària és PER CRIST.. SENYOR,
            -i ens adrecem AL PARE, EN L'ESPERIT SANT.

És per tot això que la litúrgia d'aquest diumenge ens convida a començar beneïnt, per l'Amor que se'ns ha revelat: BENEÏT sigui Déu-PARE, amb el seu FILL Unigènit i l'ESPERIT SANT, que ens estima amb un amor immens. Participemla vida divina gràcies a Jesucrist (St. Pau).

Hem estat, doncs, introduïts en la vida del mateix Déu i, si ens qüestionessim quina és la veritat nuclear del Cristianisme, caldria respondre sense vacil·lació: DÉU ÉS AMOR : ho és en si mateix  perquè, en Jesucrist, se'ns ha donat a conéixer en un acte increible diví d'extroversió, i ho ha fet com mai no ho hauriem pensat, esdevenint un de nosaltres; afegiriem que ens ha entregat el seu propi Alè = l'Esperit Sant, que possibilita aquesta coneixença i és present i actuant, de manera que amb gosadia -a la Missa abans del Pare Nostre- es deixa anomenar PARE: Abba nostre/meu, que...

1. Vet aquí el que suposa l'anomenat MISTERI DE LA TRINITAT, pel que fa a nosaltres. I una tan
    sensacional Revelació hem aconseguit que semblés indigesta -com una mena de teorema, només apte pels matemàtics (ho sembla la redacció del Prefaci de la Missa)- Sovint no ens veiem amb cor de negar-la: manca, però, convicció i té poca incidència en la nostra vida de creients. En aquesta realitat trinitària ens movem i som, si és que vivim en Déu, doncs Déu ÉS com ÉS, i com s'ha manifestat en la Hª de Salvació. Passa el que sovint en altres dimensions de la vida humana:

a)  Abans que hom conegui científicament el procès de la respiració o de l'assimilació dels aliments, ja respira i fa la digestió. Tal vegadajo ignori les etapes de la fecundació del nou ésser (la ciència de l'A.T.pensava que l'esencial venia únicament del varó): per molt, però, que pugui ignorar o distorsionar el que és realment, no deixo de tenir un pare i una mare biològics.

b)  També aquí hauria de dir: la meva 1ª afirmació referent a Déu JA HO ÉS DE TRINITÀRIA, tan pel que fa a la pròpia natura divina, com en el creador sortir d'Ell mateix, doncs Déu és conversa i Amor personal, i -DES DE i EN  l'Home/Déu Jesucrist-  m'ha introduït en el col·loqui diví: és el que expresa el Misteri de l'Ascensió celebrat fa 15 dies: en el seu enlairament s'ha dut captiva la nostra captivitat i ens ha sentat a la dreta del Pare.Vol que una tal increïble vocació, aquest Amor, siguin reconeguts, em vol inundar de joia i que assoleixi l'autèntica plenitud del meu ésser, cridat a la deificació: Ens has fet per a Tú; ho fa amb pedagogia i, mitjançant la Hª d' Israel i la vinguda de JC-el Servent de YHWH, prepara l'home per tal que assimili la Revelació. Quaresma i Pasqua presenten tot el cicle i la iniciació d'aquesta catequesi tot facilitant l'aprofundiment.

c) La 1ª respiració cristiana dels qui som ara aquí fou en l'amor trinitari (vull dir en la riquesa personal divina i en la resposta de fe a la Revelació, que feren els nostres pares. Es tractava d'una respiració inconscient per la nostra part, real -però- i autèntica, cridada a un desvetllament ulterior.

d) Hem anat evolucionant i, ara, si pensem que es fa alguna cosa en aquesta eucaristia, o quan preguem, si creiem que tot això s'aguanta, és perquè units i justificats per JC, oferim AL PARE l'entrega reeixida del FILL i del nostre propi cor, amb aquella Fe, Esperança i Amor que el SANT ESPERIT alena en nosaltres. I el mateix hauriem de dir que s'esdevé en totes les grans realitats cristianes: poso per cas en l'amor fratern (només des de la Revelació trinitària sé QUI és i COM l'hauria d'estimar) o en el misteri del sofriment o de la mort, assumits en la realitat del FILL.

2.  Una tal RESPIRACIÓ EN L'ESPERIT hauria d'aspirar a esdevenir RESPIRACIÓ CONSCIENT i adulta

a) Certament aquest coneixement i vivència del Misteri admet diferents nivells de comprensió i d'adhesió -estancaments i progressions- en funció de la meva recerca i inversió de capital de vida. Tanmateix l'OBJECTIVITAT del que hi ha darrera no augmenta ni, tampoc, minva, doncs jo no faig pas a Déu i -únicament- jo VISC gràcies al seu Amor comunicatiu, que m'aguanta i manté.
            Quan en l'estudi-pregària trobo dificultat per a l'assimilació reflexiva del Misteri, com Per què ha pogut Déu estimar tant, o esdevenir carn, o morir, o interessar-s'hi pel qui no és i del qual no en té necessitat?, NO HO POSO tanmateix EN DUBTE i la tal dificultat per abastar-lo tot, no l'atribueixo a una possible carència de realitat, ans a la migradesa de la meva comprensió per a copsar veritats que superen el meu actual camp d'experiència.

b) Per això quan hom diu -amb poca reflexió- Jo també crec en Déu i, per tant, sóc cristià, doncs, en el fons, totes les religions diuen el mateix, a aquests se'ls escapa el que és principal i decissiu del cristianisme: Ningú no coneix Déu, SI ELL MATEIX NO OTORGA AQUEST CONEIXEMENT i SI NO ES MANIFESTA.. doncs Déu no és pas una DEDUCCIÓ de l'esperit o de la ment humans ni, tampoc, la PROJECCIÓ d'un buit que calgui omplenar (no estic, però, en contra d'aquest lògic i interessat sentiment). Tant la Fª com la Hª de les Religions han fet seva una tasca de recerca, que ennobleix l'esperit humà, per tal de trobar una raó de ser i de saciar l'inquietud interior.. tanmateix es mouen en la foscor i arriben només a l'avant-sala del Misteri, mena de CLAM universal que suspira pel gran DESCONEGUT,que aixequi el vel del seu silenci.. i ajudi a pair les engrunes.

c) En aquest sentit la pretensió del Jueu-Cristianisme NO ÉS PAS de ser una RELIGIÓ -en  aquest sentit- ni, tampoc, una FILOSOFIA: no comença amb deduccions, ni amb raonaments, sinó que es basa en FETS, en una SORPRESA i en un PROCÈS DE REVELACIÓ, inaugurat a l'AT (i Déu digué a Abram..) per a culminar en el Crist és Vivent de PASQUA, trencant fronteres d'espaï i de temps, per l'Esperit que tot ho omplena
No ens movem -importa remarcar-ho- en curiositats, sinó en VERITATS DE SALVACIÓ per l'home. Es tracta, en el fons, d'un ÚNIC MISTERI -el central- desplegat progressivament:
-inaccessible, ABANS de la Revelació i
-inabastable -ni que creíble- DESPRÉS de la comunicació: la vida sencera cristiana s'organitza en funció d'aquest coneixement de fe i va aconseguint una misteriosa connaturalitat i sintonia amb ell, a mida que progressa. Vull dir, per exemple, qui hi ha moltes maneres de dir El Parenostre, de participar en l'Eucaristia, d'estimar, de morir... segons el grau de comprensió i de fe trinitàries.

d) I sense allunyar-nos del que fem ara i cada diumenge a l'Eucaristia, no oblidem com -al cim de la nostra participació- diem:  -en una AFIRMACIÓ del Misteri =
- per CRIST, en Ell i amb... a VÓS, Déu PARE, en la unitat de l'ESPERIT SANT..
                                          -en una  RESPOSTA  de tothom. igualment trinitària,
-l'AMEN bíblic, fet d'ADHESIÓ cordial en la Fe, l'Esperança i l'Amor (personal, comunitari, lliure) A LA VERITAT DE DÉU i AL QUE FA EN NOSALTRES (ésser i actuació nostra), igualment en  el misteri.

1.         El Tríduum Pasqual comença dijous Sant amb la institució de l’Eucaristia. Aquell dia es remarca el lliurament simbòlic i incruent de Jesús, en el lavatori dels peus i en la donació del pa i el vi, el seu cos i la seva sang, dins del context de la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor. En l’ànim dels deixebles hi havia com una pesantor de cor, perquè intuïen la fi d’uns anys amb Jesús, però encara no sospitaven la seva Resurrecció. Avui la festa és ja del Senyor Ressuscitat, que es fa present en el pa i el vi, en la celebració eucarística. Apareix més el seu triomf que no la seva Passió, malgrat celebrem la seva mort fins que torni, celebrem la mort i la vida del Vivent.
            Abans pels carrers de les ciutats i els pobles, les processons passejaven les custòdies, per l’adoració dels fidels i per la santificació de les persones; avui dia són els cristians, portadors del Crist, els qui han de dur el Senyor allà on vagin.

2.         El Senyor va ser prou valent per posar-se a les nostres mans en el pa i el vi, coneixent “el que hi ha en el cor de l’home”. Però es va arriscar, i ens va deixar la realitat més maca de l’existència: la seva presència en les coses més senzilles (pa i vi), la seva donació continua i per sempre, la seva vida que ens transforma.
            L’Eucaristia és aliment i és àpat. Com aliment ens nodreix, com àpat ens agermana. A poc a poc és va fent el Cos del Crist, que és l’Església, la comunitat cristiana. El Cos místic i misteriós de Crist [l’Eucaristia] vivifica el Cos real de Crist [l’Església, les dones i homes creients].
            Els diumenges ens trobem per celebrar Jesús, el Crist, el Senyor. Aquesta és la primera finalitat de la trobada. Unes persones deixen casa seva, un petit èxode setmanal, per anar al temple, a la casa d’Ell, a confessar amb els germans que Ell continua essent el nostre Senyor, que la seva vida continua donant-nos sentit i força, que les seves paraules ens transmeten la vida per sempre.

3.         La primera lectura es refereix al sacerdoci del Crist a través d’una figura, Melquisedec, rei de justícia i de pau, sacerdot del Déu altíssim, que oferí pa i vi a Abraham i el va beneir, “fet semblant al Fill de Déu, resta sacerdot per sempre”(Heb 7,3). En la segona, Pau ens transmet el primer relat del NT sobre l’Eucaristia, el que va fer Jesús “la nit que havia de ser entregat”: “Això és el meu cos, ofert per vosaltres”, “Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang”. A l’evangeli Lluc ens parla d’una multiplicació dels pans. Jesús el Sacerdot, el Profeta i l’Amfitrió (el Rei: en Joan el volen fer rei per aquest mateix fet). Són les tres persones que eren ungides a l’AT, les tres que representen l’Ungit, el Messies, el Crist.

4.         El pa i el vi. Les persones hem humanitzat la natura, la hem culturitzat. És a dir, del blat hem fet pa i del raïm hem fet vi. Els hem fet aliment i beguda per als homes. El Crist només pot divinitzar el que nosaltres humanitzem. El que és “inhumà” no pot ser divinitzat. La tasca nostra és humanitzar la vida de les persones, fer actes humanament humanitzadors. El pa i el vi representen la natura i a nosaltres en tant que humanitzadors. Així es pot preparar l’Eucaristia i només així el Crist els (ens) pot fer seus, els (ens) pot consagrar, els (ens) pot fer el seu Cos i la seva Sang.

5.         Pau guarda la memòria de Crist, la memòria de l’Església. Transmet la tradició que ha rebut de la comunitat cristiana de Jerusalem. Tot cristià rep i ha de transmetre aquesta tradició: el Cos entregat per nosaltres i l’aliança amb Déu, segellada amb la seva Sang. I com així anunciem “la mort del Senyor fins que torni”, per una banda estem fent permanent la seva mort en l’actualitat, i la santificació de la realitat; i per altra, cada vegada s’apropa més aquesta tornada. El que ens manté en vida és el seu Cos i la seva Sang, el seu lliurament, l’Eucaristia.

6.         A l’evangeli, inicialment hi ha coses que només fa Jesús: ensenya el Regne de Déu i guareix els qui tenen necessitat. Els deixebles se n’adonen que ja és tard, que la multitud està en un despoblat i la gent ha de caminar per cercar queviures i passar la nit. Pensen que han de caminar per menjar, i van a dir-li. Però Jesús pensa que primer han de menjar per poder caminar. No només els canvia els esquemes, sinó que els diu: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Tenen cinc pans i dos peixos, i creuen que els que han de caminar són ells per anar a comprar pa. Llavors Jesús comença a fer de la natura un espai familiar, un lloc de convit, una taula d’amistat: “Feu-los seure en grups de cinquanta”. Ho feren. Deia fa molts anys Evely, que quan la multitud estava encara en peus. podia anar-se de l’entorn de Jesús; però quan s’asseuen han posat tota la seva confiança en Ell i no en si mateixos. És possible el miracle!
            Ara Jesús fa el gest eucarístic del “prendre” el pa, “alçar” els ulls al cel, “beneir” el pa, “partir-lo”, i “donar-lo” als deixebles. Tot ho fa Ell, però els deixebles han portat els pans i ara passen a ser els “servidors”, per encàrrec de Jesús. Comencen a actuar com Jesús, el qui ha vingut a servir. “Tothom en menjà tant com volgué”. El lliurament de Jesús per amor és vida per als altres, multiplica el que toca. En Ell hi ha “vida a desdir”. És el miracle de l’abundància de Déu i del servei als altres. En Jesús una Eucaristia pot acabar el àpat familiar, o un àpat de germanor pot acabar en Eucaristia. El que importa és que Ell prengui el pa a les seves mans. “Recolliren dotze coves de les sobres”. Ja poden caminar, ja podem caminar. L’Eucaristia continua essent viàtic.

1. La identitat d’aquella dona

Passatge majestuós, íntim, alliçonador, molt propi de Lluc, l’ únic evangelista que el narra, ell que té una predilecció especial a advertir que Jesús tenia seguidors i seguidores, dones que el servien, l’únic evangelista que explica que se’n va a Betània a passar un cap de setmana amb Marta i Maria, les germanes de Llàtzer. És molt sa preguntar-se quina era la identitat d’aquella dona Algunes l’identifiquen amb la Magdalena, d’altres amb una pecadora sense nom, però “cara de serveis”. Tant me fa. El que més m’interessa és fer constar que hi ha un abans i un després en la vida d’aquella prostituta pel fet de conèixer, tractar i trobar-se als peus de Jesús. No sé si es tracta d’aquella dona que Jesús l’alliberà de set dimonis, de tots els dimonis possibles. Tot i el significat simbòlic del número 7, no és difícil imaginar que quan un es deixa emportar pels “dimonis” de la vanitat, de la luxúria, de la buidor, d’una passió compulsiva, de la auto-complaença i de tantes altres misèries humanes, acaba abaixant el cap i arrossegar la seva dignitat més a  baix que el peus...

2. No sempre el plaer és la felicitat  

I en aquest moment penso en tanta gent, especialment la jovenalla, que no té més meta en la vida que la disbauxa, l’alcohol, la droga i un horitzó vital que una societat, la societat dels adults li ha ofert com un projecte de vida ideal, una societat materialista, una societat que té com el dogma més segur i important el “passar-s’ho bé”, més que el “trobar-s’hi bé.” Una societat que confon el benestar amb la felicitat i la felicitat amb el cremar la vida, el “carpe diem” pagà. Així no es va gaire lluny. O millor dit, es va massa lluny, sense més horitzons que el buit, el desencís i la pèrdua dels ideals. Aquella dona encarnava ja en aquell temps tots aquests estigmes personals i socials.

3. Però... Sortosament sempre hi ha un “però”

Aquell mig dia, a l’hora de convidar a dinar, s’ajunten circumstàncies molt especials, contrastos molt vius, emocionalment i èticament forts:
- un fariseu de nom concret, Simó, amb aquella dona sense nom.
- un fariseu que ofereix a Jesús les parets fredes d’un menjador i d’un cor
  encara més gèlid, sempre a punt de jutjar i observar gestos ambigus. I el
  cor apassionat d’una dona que plora llàgrimes càlides de penediment.
- un Jesús que no perd la serenitat, que està per damunt dels comentaris
  maliciosos, que no discuteix sinó que explica una paràbola carregada de
  “malícia” i intencionalitat, tan innocent i punyent com la mirada d’un infant.
- una pregunta que glaça la sang quan surt de la boca de Jesús: Simó, t’he
  de dir una cosa.” Tremola, Simó!
- Un recompte per part de Jesús d’ uns detallets i atencions que Simó no ha
  tingut envers Jesús, perquè no l’estima, només l’utilitza per a la seva
  vanitat
- I uns detalls de la dona que més recorden una mena de litúrgia de l’amor,
  aquell amor que la dona ha fet sempre, però que ara estan plens de perdó,
  de ganes de purificar-se

4. A Jesús no li agraden els monuments freds

Simó, aquell monument de respectabilitat, s’enderroca. Jesús no s’hi troba bé en aquella casa tan honorable. L’acollida del fariseu s’ha limitat al espai exterior. La de la dona als espais interiors i càlids d’un cor que ha estimat malament, però ha estimat, ha buscat sempre un amor més gran, més net, més alliberador. Hi ha moments en què l’excés de virtut orgullosa fa més pudor que el pecat. Per això Simó troba estrany que es malgasti tant de perfum. Quines coses! L’honorabilitat orgullosa de Simó no el deixa ser autèntic ni espontani, mínimament humà. No li permet ser fràgil, i que l’amor s’instal.li en el seu interior empedreït. No, Jesús no s’hi troba bé amb aquells que semblen i no són.

Avui és un dia apropiat perquè fem una revisió del nostre amor, de la nostra capacitat d’estimar. I de demanar-li al Senyor: Senyor, evangelitza la meva afectivitat, el meu cor!   

«Al llegar a la fábrica de cemento carril directo a Barcelona »
Els qui sou de la generació del començament de les autopistes, recordareu que aquell trosset d’autopista del maresma després de Mataró, uns altaveus avisaven després del peatge la bona nova d’arribar a Barcelona tot directe ! Era un crit d’esperança de que aviat arribaríem a casa. No era una veu en el desert, però sí era una veu que anunciava una drecera, que assolíem el fi de les cues i de l’espera.

Pot servir aquest record per il·luminar la festa que avui celebrem. El naixement de San Joan Baptista. No és el naixement d’una esperança, és l’acompliment de l’esperança. Per això Joan és el Precursor. No és la Paraula, és la veu.

Hem sentit moltes vegades aquell refrany xinés que diu “quan el savi assenyala la lluna, el neci es queda mirant el dit!” També ens pot ajudar a entendre la figura de Joan Baptista. Hagués estat de necis quedar-se al costat del altaveus i no tirar endavant cap a la fita. Es de necis mirar el dit del qui assenyala, i no anar cap allà on és lo assenyalat. Joan és capdal perquè ens orienta, ens marca el camí, ens diu cap a on hem d’anar, a qui hem de cercar i trobar. El camí l’hem de fer cadascú de nosaltres però ja no estem perduts.

El seu naixement potser també va ser simbòlic del seu propi sentit de la seva vida. Déu va obrir els llavis i la parla del seu pare Sacaries que havia quedat mut. La veu li va retornar. La veu que el seu fill va emprar com instrument per anunciar el camí a recórrer.

El sentit de la vida.
Cada ésser humà és únic i irrepetible. La seva vida li és donada per Déu perquè l’ompli de sentit. Joan va ésser conscient d’aquesta elecció de Déu  i va viure-la  per dur-la a terme. Cada infant és, en néixer, un projecte d’home o de dona que un dia pot ser. En arribar a aquest món encara ho te tot per fer, és un ventall de possibilitats i riscos. Cada vida és original. Déu no fa fotocòpies de persones, ens oferta la oportunitat d’omplir la nostra vida assolint allò que en pot omplir i donar la felicitat. Joan va ser coherent amb allò que Déu li havia ofert i ell lliurament ho va tossudament dur a terme. La seva grandesa, -la més gran d’entre els fill de dona- va ser precisament ser fidel al sentit de la seva vida. A cadascú de nosaltres  en toca cercar i complir allò que Déu vol de nosaltres i ajudar als qui vénen que ho sàpiguen trobar.

“La mà del Senyor era amb ell”
En la nostra vida també hi podem descobrir la mà de Déu. Bé prou que hi és. Una mà que educa, acarona, assenyala el camí, la mà oberta de Déu que ens dóna la vida, que invita a seguir el camí lliurament, però misteriosament a res obliga. És des de la nostra llibertat que ens és donat poder descobrir-la. La mà, que va conduir la vida de Joan, ens vol conduir a nosaltres. Joan va preparar la vinguda del Senyor, aquesta mà vol ensenyar-nos que les nostres vides apropin el Senyor al món que ens toca viure.

“El sol que ve del cel per il·luminar els qui viuen a la fosca” Lc 1,78
A la nostra terra la festa de San Joan és celebrada de manera popularment molt arrelada. Amb fogueres que il·luminen la nit amb joia i gresca. Anem veritablement a les nostres arrels i aprofundim  les arrels de la joia popular cristiana que  en la nit de San Joan troba la llum per trencar la foscúria. Que el món dels nostres dies  s’obri a l’esperança de Déu fet home en Jesús, que, des del dia que Joan va cridar que arribava, és en mig nostre i pot donar sentit a la vida, al món i a la història.