Jb 38,1.8-11
2Co 5,14-17
Mc 4,35-41




“¿Qui deu ser aquest que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?” (Mc 4,41)

Tot l’Antic Testament es pot llegir com una resposta –expressada de moltes maneres- a les qüestions següents: “¿Qui és el Déu en qui creiem?”, “¿Com és la seva forma d’actuar?”. I podem resumir les respostes bíbliques en aquesta afirmació: “Déu és el Senyor de l’univers, de la història humana i de cada vida individual”. Per damunt de tot, Déu és EL SENYOR. Per això, en el llenguatge de la Litúrgia trobem sovint les paraules “Omnipotent, Totpoderós”. Ara bé, cal dir que aquestes dues paraules no signifiquen que Déu actua com una mena de dèspota capriciós, que trencaria –quan li sembla- les lleis de la natura o bé que passaria per damunt de l’autonomia dels homes i de les coses... Quan trobem a l’Escriptura que “per a Déu res no és impossible” se’ns revela que les promeses, i les paraules de Déu no poden ser aturades per cap força còsmica ni humana: allò que Déu ha decidit i ha promès per a la nostra salvació es durà a terme, malgrat les dificultats de tota mena que puguin succeir.

Aquest és el sentit de la Primera Lectura d’avui: “El Senyor... digué a Job: -¿Qui posà les portes que limiten la mar quan naixia plena d’insolència...? Jo vaig retallar-li les seves vores..., tot dient-li: Fins aquí et permeto de venir, no més enllà. Atura la insolència de les teves ones”. No es tracta aquí d’admirar-se davant d’un poder diví absolut que sobrepassaria les forces humanes. Més aviat se’ns convida a contemplar el projecte de Déu, que ha decidit crear un món i una natura que faci possible la vida i la història humanes i que no es trobi amb uns impediments insuperables per a les nostres forces.

I a l’Evangeli, contemplem com Jesús, enmig d’una tempesta desfermada, “renyà el vent i digué a l’aigua: -Calla i estigues quieta. I el vent amainà i seguí una gran bonança”. D’una banda, l’Evangeli de la “Tempesta calmada” ens mostra que Jesús és Aquell a qui el Pare fa confiança per tal que continuï i dugui a terme els projectes de Déu en el món, el seu Regne, sense que ho pugui impedir cap força (“ni el vent ni l’aigua”) de l’univers present. Per això, més endavant Jesús mateix –ja glorificat- se’ns presentarà com Aquell “a qui ha estat donat tot poder al cel i a la terra” (Mt 28,18), de manera que els cristians de tots els segles podem confessar Jesús “com a Senyor”, amb la mateixa advocació que el Poble d’Israel feia (i fa) servir per anomenar Déu. A la vegada, l’episodi de la Tempesta calmada” té també un valor simbòlic: la barca en que viatgen Jesús amb els deixebles representa l’Església i cada Comunitat cristiana. La narració de la Tempesta suggereix que cap dificultat, còsmica o històrica, pot impedir que l’Església faci camí vers l’acompliment definitiu del Regne. I és que enmig de l’Església el Senyor Ressuscitat hi és present, segons les seves paraules: “Jo sóc i seré amb vosaltres dia rera dia fins a la fi del món” (Mt 28,20).

Ja fa uns anys, un periodista de Barcelona va entrevistar a Pere Arrupe (aleshores superior general dels jesuïtes) i li va fer aquesta pregunta: “¿A on va la Companyia de Jesús?” I Arrupe, sense pensar s’ho gaire, respongué: “Miri, a on va no ho sé, però SÉ AMB QUI VA I JA EN TINC PROU”. Tampoc nosaltres, tot sovint, no sabem “a on anem”, ni a on va el país, ni a on va la nostra societat o el món sencer...”. Tanmateix, des de la fe cristiana, sabem AMB QUI ANEM, ja que creiem que anem amb el Senyor, com els deixebles a la barca... Tant de bo que en el fons del cor EN TINGUEM PROU amb aquesta convicció.

Gabriel Villanova, sj

tornar a l'índex d'homilies

Ex 24, 3-8
He 9, 11-15
Mc 14,12-16.22-26


Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist (Corpus Christi)

Renovats, després de Pasqua i Pentecosta, tornem al dia a dia de la nostra fe. I Crist, el crucificat i el ressuscitat que ens ha enviat el seu Esperit, ens acompanya i està sempre al costat nostre. Ho creiem sí, però potser no sempre ho experimentem.
Absències de Déu
En el món secularitzat d'avui, patim una certa absència de Déu, sobre tot en l'esfera pública, com ara la Constitució, l'Estatut, el Tractat d'Europa. Hi ha veus nostàlgiques que clamen per un retorn "oficial" de Déu. Es tema de debat. Al llibre de l'Èxode està ben clar: Déu al centre de la vida del poble d'Israel. "Moisès aspergí el poble amb la sang de les víctimes i digué: "Aquesta és la sang de l'aliança que el Senyor fa amb vosaltres". I el poble digué: "Farem tot el que diu el Senyor" Cal gastar energies i fer esforços per tornar al règim de "cristiandat" del qual n'és paradigma l'Antiga Aliança?
Un poble nòmada, al qual els imperis veïns li negaven el pa i la sal, necessitava un signe clar per a poder confiar en el Déu que els havia promès una terra on manaria llet i mel. Tot i amb això, no sempre van fer tot allò que el Senyor els hi deia, ni van seguir el camí que portava a la terra promesa i al seu alliberament. Déu, emperò, va ser-los sempre fidel!
A la carta de Pau als Hebreus ja s'eixampla l'horitzó. Gràcies a Jesucrist, de l'esfera pública i particularista d'un sol poble, la salvació s'estén a tots els pobles. "Crist, amb la seva pròpia sang, ens ha redimit per sempre". Ja no hi ha separació entre el cel i la terra, entre l'humà i el diví, entre el profà i el sagrat, entre l'església i el carrer perquè tot és diví i tot és sagrat. Ha començat el cel nou i la terra nova que camina vers la plenitud. És, com ens diu sant Pau, el "món renovat que ara comença".
On podem, doncs, situar Déu? Millor dit, on es situa Déu?

Presències de Déu
Jesucrist, amb la seva paraula i amb la seva vida, ens va canviar la religió. Ja no experimentem, en acostar-nos a Déu, la por (tremendum) i la fascinació (fascinans) que experimentava el poble d'Israel en l'Antic Testament, perquè Jesús és el "Deu-amb-nosaltres" i el "Déu-en-nosaltres". Aquest Déu, el Déu de Jesús, té futur!
I com és la nova presència de Déu en el món d'avui? Millor hauríem de parlar de presències, en plural, perquè són diverses. Agafem l'Evangeli: allà on hi ha dos o tres reunits en el meu nom, hi sóc jo (Mateo 18,20); judici final (Mateo 25 ); l'eucaristia (Marc, a l'evangeli d'avui).
Més que no pas fer un rànking escolàstic de presències per veure quina és més que l'altre, seria bo d'acollir-les totes amb agraïment silent davant del misteri de l'Amor que es fa present quan vol i on vol, com el vent de l'Esperit de Pentecosta. Perquè no som nosaltres qui hem de dir on és més o menys present, sinó deixar-nos sorprendre per cada presència seva inesperada.
Així, la festa del Corpus adquireix el seu significat més profund: el cos entregat i la sang vessada de Crist per salvar el món, tal com ho canten les comunitats de base d'Amèrica Llatina a les processons: "Este es nuestro Cuerpo para un hombre nuevo; ésta es nuestra sangre para un pueblo nuevo".
La presència eucarística de Jesús és, certament, el sagrament central de la nostra fe: l'Eucaristia fa l'Església i l'Església fa l'eucaristia. En el Pla Pastoral del pròxim trieni, que es va presentar a la diòcesi de Barcelona el dia 27 de maig, l'eucaristia n'és un dels objectius. Una presència, però, i un objectiu dinàmic, no estàtic o màgic que té el perill de convertir aquesta presència en un objecte preuat, voltat d'or, quan en realitat és cos trossejat i sang vessada per a la salvació del món.
"La celebració de l'Eucaristia, -ens diu un teòleg actual- no queda exclusivament representada a partir del do eucarístic, entès com una presència estàtica del Senyor sota les espècies del pa i del vi, sinó com un procés: en la paraula de Déu proclamada i en l'eucaristia, com a presència permanent. Presències totes elles reals que no cal contraposar les unes a les altres" (Klemens Richter)
Aleshores, les processons -com ens ho senyala la invitació d'enguany a la processó del Corpus, al voltant dels carrers de la catedral de Barcelona- són una benedicció pels homes i dones que hi passegen o que van i venen atrafegats per la lluita de la vida. Sempre hi serà present Jesús.

Josep Ricart, s.j.

tornar a l'índex d'homilies

Dt 4,32-34.39-40
Rm 8, 14-17
Mt 28, 16-20


Llegir l'Evangeli

Adoneu-vos de la ubicació de la diada, a la frontera entre la fi del cicle Pasqual (Pentecosta) i la recuperació dels diumenges de l'any. En un sentit diria que ens urgeix una síntesi i la panoràmica del que hem anat considerant en aquest temps fort litúrgic; perill, tanmateix, d'incòrrer en un racionalisme (Prefaci d'enguany) que enterboliria la simplicitat de la Revelació del Misteri trinitari diví i de la nostra participació. Els textos del NT demanen la mirada contemplativa al tema i presuposen una EXPERIÈNCIA.

Frapa com la 1a Joan (3,23-24) contraposa a l'acusació del cor -que sovint ens aclapara- una altra experiència del creient : I aquest és el seu manament: que creguem en el nom del seu Fill JC i que ens estimem els uns als altres. Els qui guarden els seus manaments (els dos esmentats) estan en Déu, i Déu en ells. I CONEIXEM que està en nosaltres PER L'ESPERIT que ens ha donat. Presuposa que M'ADONO d'aquesta Presència trinitària perquè he acollit l'amor i m'esforço en practicar el nou manament de l'amor.

Dic això per tal d'exorcisar una consideració nominalista a propòsit de la Trinitat, que tingui poca o nul·la incidència en la vida. En aquest sentit dirà Lluc en el seu comentari que segueix al Pare Nostre, i en una fonamental petició: Dona'ns cada dia el pa que necessitem.. Doncs bé, si vosaltres que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'ESPERIT SANT als que l'hi demanen (equació pa-Esp. Sant). I és que sortir d'un mateix per l'amor i la pregària des de JC al Pare, esdevenen el camí reial per a fer una experiència de l'Esperit i, per tant, trinitària.

Per altra banda si la pregària s'adreça a l'Abba de Jesucrist, la seva mateixa condició de possibilitat és la de viure portats per l'Esperit.. perquè vosaltres heu rebut un Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: Abbà, Pare! Així l'Esperit s'UNEIX al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu (2a lect. de Romans 8, 14-17) i, a Gàl 4,5: Sabem que som fills de Déu, perquè l'Esperit del seu Fill que ell ha enviat, crida en els nostres cors: ABBÀ, Pare! (antífona de comunió).

Aquests pocs testimonis del NT ens consciencien de com la via d'accès a la Vida divina és la donació per part de Jesús, el Senyor, del seu Esperit: es tracta del do Pasqual per excel·lència, culminació de l'entrega del Servent a la Creu (19,30): Llavors inclinà el cap i va lliurar l'Esperit (lliura als creients l'Esperit) i ho confirma en la 1a aparició als Apòstols: Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: -Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: REBEU L'ESPERIT SANT.. (20, 20-22). Per tant el do és temporalment previ al de la Pentecosta -de llançament de l'Església-.

L'Evangeli d'enguany, de Mt 28, 16-20, fa dues afirmacions importants:

1. l'esment de la fòrmula trinitària en el Baptisme
2. i la voluntat de permanència amb vosaltres, cada dia, fins a la fi del món

Julià Maristany, s.j.

tornar a l'índex d'homilies

Ac 2, 1-11
1Co 12, 3b-7.12-12
Jn 20, 19-23


Un vent impetuós.
El terme hebreu que la Bíblia utilitza per parlar de l'Esperit de Déu, és ruah què, literalment, vol dir "vent impetuós", "alè"; més exactament, l'aire que hom expulsa violentament per les narius fent un cop de diafragma quan està fatigat, irat, eufòric... El terme hebreu, ruah, expressa molt bé aquest sentit de respiració violenta, forta, intensa... Es tracta del vent que planava sobre les aigües caòtiques abans de la creació del món; el vent impetuós que es girà abans que el Senyor retirés les aigües del mar Roig perquè el seu poble hi passés a peu eixut; la ventada violenta que penetrà en la sala on tots els deixebles estaven reunits la diada de la Pentecosta... Així com una ventada sobtada presagia turmenta, el ruah presagia l'acció de Déu.

Em manca l'aire.
Diu un conte oriental: "Un deixeble s'acostà al seu mestre per preguntar-li: - mestre, què he de fer per a trobar Déu? -. El mestre li respongué: - només l'has de desitjar amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces i el trobaràs -. Digué el deixeble: - Mestre, com puc saber si el meu desig és com vós em dieu? -. Llavors el mestre s'emportà el deixeble cap al riu, l'agafà pel cap i el submergí en l'aigua durant una bona estona. Quan notà que el deixeble començava a fer signes d'inanició, el mantingué enfonsat encara uns segons més i després el va treure a la superfície d'una estrebada. El deixeble va obrir violentament la boca per tal d'inhalar tot l'aire que li havia mancat a dins de l'aigua. El mestre li digué: - quan desitgis Déu amb la mateixa intensitat amb què desitjaves l'aire, aleshores el trobaràs -."

El ruah és això: l'aire que necessitem per a sentir-nos vius, la respiració violenta que es produeix als límits de la vida i de la mort. Per això quan experimentem estats d'ànim extrems, respirem més ràpid i de forma més intensa. El plor del nen petit quan li entra aire per primer cop als pulmons, la respiració de l'atleta després de fer un esforç al límit de les seves forces, l'alè sincopat d'aquell que viu una emoció intensa... En català, ho podem traduir també per "esma", per això quan algú està molt cansat es diu que s'ha quedat sense esma, que no té esma...

Déu respira.
L'amor és la respiració de Déu i l'amor és apassionat, és sincopat, és intens. Déu desitja la humanitat, cada home i cada dona, com aquell deixeble desitjava l'aire. Jesucrist és l'expressió viva d'aquest desig de Déu envers la humanitat. La resurrecció és la inhalació violenta que Déu fa després d'haver estat submergit tres dies en les aigües de la mort. El baptisme per immersió expressa molt vivament aquest renaixement que es produeix quan hom surt de l'aigua i recupera la respiració.

El ruah és la vida en estat de màxima intensitat. L'Esperit Sant és l'esma, l'alè, la respiració de Déu, la vida de Déu en estat de màxima intensitat. I és aquesta vida en estat de màxima intensitat la que Déu comunica als deixebles durant la celebració de la diada de la Pentecosta. Déu Pare, per mitjà del Fill, dóna el seu alè a l'Església naixent perquè respiri a ple pulmó, torna l'esma a aquells que l'havien perdut i a aquells que han fet un esforç al límit de les seves forces, comunica la seva vida als homes i dones que el busquen i el desitgen amb sinceritat de cor.

La respiració assistida del món.
Tenim garantit aquest do de la part de Déu. Podem estar segurs que no ens faltarà mai l'aire, que no perdrem mai l'esma, que podem comptar sempre amb la força de l'Esperit Sant que és la vida de Déu en estat de màxima intensitat. És per això que no tenim por, per això podem ser la respiració assistida de la humanitat quan aquesta perd l'esma, per això som l'oxigen que el món necessita quan està al límit de les seves forces, l'aire que acarona les ferides i les ajuda a cicatritzar, el ventijol que s'agraeix quan la calor sufoca i fa suar... Els cristians, investits de l'Esperit Sant, som l'alè de Déu que dóna vida a totes les coses i les fa respirar.

Marc Vilarassau, s.j.

tornar a l'índex d'homilies