2Re 4,8-11.14-16
Rm 6,3-4.8-11
Mt 10,37-42


Després de dos diumenges escoltant el segon discurs de Jesús a l'evangeli de Mateu, el discurs de la missió, avui acaba.

A l'evangeli, hi ha com dues preguntes cabdals, adreçades per Jesús a tots els seus deixebles, a tota la comunitat dels seguidors, a tots els cristians, i -per tant- a mi : com vosaltres em rebeu a mi i com us rep la gent a vosaltres? Tota missió suposa una recepció. Nosaltres haguéssim anat directament a la segona pregunta: com un rep la gent? Però com tota missió a l'Església és missió de Jesús, hem de considerar el grau d'identificació amb el Senyor, i per això la primera pregunta.

La primera pregunta la podríem formular d'una altra manera: On col·loquem Jesús a la nostra vida? Té un lloc singular? El col·loquem davant nostre o darrera? Si el situem davant, el veurem i el podrem seguir. Si l'allunyem al darrere nostre, no el veurem, l'abandonarem, el perdrem, i a la llarga no ens importarà massa on estigui.

Què vol dir situar-lo davant? "Tinguem la mirada fixa en Jesús", diu la carta als cristians hebreus. De fet l'evangeli d'avui ens presenta maneres correctes i incorrectes de situar Jesús, és a dir, d'estimar-lo, de seguir-lo, de viure'l i d'acollir-lo.

Jesús demana una preferència absoluta, com la que demana Déu. Ell és el primer, "el primer de molts germans", que som nosaltres.

Està clar que hem d'estimar els pares i els fills! Però sovint passa que la família queda tancada en si mateixa, i Jesús pensa que hi ha una relació familiar que és més gran, que és la família de Déu, la humanitat sencera. I si no posem Jesús en primera línia, ens quedarem en la petitesa de les nostres limitacions. "Qui estima el pare o la mare més que a mi", vol dir que encara aquesta persona "no ha nascut de l'Esperit", encara no és "una persona nova".

La vida d'un cristià és anar-se semblant cada cop més a Jesús. Dia rera dia els seus criteris van sent els meus?, les seves actituds van essent les meves?, la seva manera de fer, la meva?. Si és així, llavors sí que rebem Jesús com ell vol ser rebut. Recordem que el manament nou en boca de Jesús és "estimar-vos els uns als altres com JO us he estimat". En aquest "com JO" rau tot el quid del problema. El cristià, dèiem, fa les coses "com Jesús". Estimarem tothom com Jesús, si els veiem com a do de Déu per a nosaltres.

Col·locar Jesús davant és com tenir uns ulls nous per a veure-ho tot de manera diferent, com Ell mirava. Només així, fins i tot, estimarem el pare, la mare, els fills més del que pensàvem.


La segona pregunta era "com us rep la gent a vosaltres?". Nosaltres estem acostumats a sentir que "és millor donar que rebre", i avui Jesús ens situa des de la persona que rep, des del necessitat. I és una situació nova.

A més comença amb paraules molt solemnes ("Qui us acull a vosaltres, a mi m'acull, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat"), i acaba amb paraules planeres, que per massa senzilles també ens desconcerten ("tothom qui doni un got d'aigua fresca a un d'aquests petits –els pobres de la comunitat-, només perquè és deixeble meu, us asseguro que no quedarà sense recompensa").

Que us acollin és acollir el misteri de Déu, i també acollir-vos és donar-vos un got d'aigua fresca! Quina manera tan maca d'ajuntar la grandesa i la petitesa. Un "got d'aigua fresca" és converteix en un sagrament, ens porta, els porta, cap a Déu, aquells que ho donen. Deia un cristià del s.IV, el diaca sant Efrem: "us abracem cada dia en els vostres sagraments", en l'aigua (del baptisme), en el pa i el vi (de l'eucaristia). I us abracem perquè Ell ens ha abraçat primer. Ell ha sentit la frescor del got d'aigua, i s'apropa a nosaltres agraint-lo. És com si ens abracés d'agraïment.

Llavors nosaltres comencem a valorar les coses petites de cada dia, la possibilitat que els sagraments siguin relacions de persona a persona, relacions d'estima, el "lloc" on nosaltres abracem Jesús, perquè abans ell ens ha abraçat a nosaltres. Així va rebre la xunamita Eliseu, i això és, com ens deia sant Pau, "emprendre una nova vida", ésser "vius per a Déu en Jesucrist".

Ignasi Vila, s.j.

tornar a l'índex d'homilies

1. Consells de vida eterna?
Rellegint les paraules de l' Evangeli sembla que ens trobem davant d'una de les pàgines dels Proverbis, o de la literatura sapiencial, sortides d'aquells homes i dones savis que "tenien tanta experiència". I penso que és molt més que tot això. Jesús avui "buida el pap". El seu cor humà, previsible i intuïtiu, veu moltes coses, ara que ja ha tastat què significa explicar "com funciona" això del seu Regne, la seva dèria. I preveu les moltes dificultats que suposarà fer una cosa nova, un món nou, una revolució pacífica del cor i de la ment. I sense ànims de ser pessimista, pinta la realitat pura i dura.
Quan érem petits i anàvem a doctrina, estudiàvem de memòria els set pecats capitals i el seu remei: "Contra peresa , diligència; contra ira, paciència; contra golafreria , sobrietat. Etcètera..." Avui, Jesús, sense cap manual de doctrina a les seves mans, sembla dir-nos entre línies: "Què és el contrari de la por? La valentia? El coratge? Doncs, no! Contra la por, la fe. L'antídot contra la por és la fe en totes les seves dimensions: racionals, afectives. Aquesta fe es diu també "confiança, seguretat, sentit de la providència." I això és molt ric de conti0ngut. Per això, Jesús buida el pap, i ens ofereix una meravellosa lliçó de qui és Déu, com és el Pare, com actua en la vida.

2. Tenim moltes pors!
I pors de tota mena: de com va el món, millor dit, de com no va; por de creure que els cristians d'avui som els "últims de filipines", de la manca de vocacions sacerdotals i religioses; por de la poca categoria dels nostres polítics; por de la joventut que no sap on va; por de l' Església que, indecisa, camina entre el dubte i l'esperança. Martin Luther King va dir: "La por més radical de la persona humana és la por de canviar." Por del present i del futur. Alguns i algunes també por d'un passat mal assimilat, envoltat d'escrúpols i temors. Por de Déu! Tots hem passat per etapes, més o menys llargues, de pors. I en aquest moment no enumero la por existencial de tanta gent immigrant que no sap què els espera més enllà de les platges utòpiques d'una societat que no els acull; la por del viure o sobreviure cada dia.
Companys inseparables de la por són l'ansietat, l'angoixa, la desconfiança, les poques ganes de caminar amb la llumeneta de la il.lusió encesa al cor. Un cert fatalisme i una certa mandra existencial ens acompanyen. I ja no recordem que la primera paraula del missatge del diumenge de Pasqua és precisament aquesta: "No tingueu por!"

3. Jesús no amaga el cap sota l'ala
Qualsevol de les frases i pensaments que Mateu ens ha deixat en aquesta pàgina ens diu ben clar que Jesús és molt conscient del que suposa ser testimoni del Regne, viure en cristià, diríem avui, prendre's seriosament l' Evangeli. Blai Bonet, en un fragment del seu llibre "L'evangeli segons un de tants", en un diàleg, fictici però ben real, entre Jesús crucificat i un jove de 18 anys posa en llavis de Jesús aquests pensaments: "Tot és possible, menys posar-te públicament de part meva sense que et passi res. Si res no et passa, és que de la teva vida n'has fet prudència, filosofia, lletres. Mira com dono la vida, en un visible dispendi de les capacitats de patir, i compara-ho amb els grans discursos dels teòlegs. Si tens por, és perquè no saps què et passarà. I si no saps què et passarà, és perquè encara no has triat entre el càlcul de probabilitats i jo."
Més raó que un sant! També nosaltres, en una mínima part, en tenim experiència d'això, d'aquesta oposició entre viure segons els valors de l' Evangeli (fonamentats en els drets i valors humans) i els "contra-valors" d'una societat que a vegades sembla manifestar-se insensible a la Transcendència de la Persona: fa burla de Déu, de tot allò que respira fe, esperit, pregària, servei als altres, amor desinteressat, gratuïtat. Lucho Espinal, el màrtir jesuïta que morí a Bolívia, ara fa 25 anys, té aquest pensament: "Senyor, ens fa por gastar-nos la vida. Un terrible instint de conservació ens amenaça quan hem de fer un pas endavant en el compromís. Senyor, no voldríem ser turistes que s'emporten de la vida només unes fotografies..."

4. I el Pare del Cel ?
Juntament amb l'experiència que té sobre la dificultat d'evangelitzar, Jesús en viu una altra: el Pare del Cel està al costat nostre. Conec cristians i cristianes que diuen que si el Pare del Cel té comptats tots els cabells del nostre cap i no permet que cap ocellet caigui sense "el seu permís", s'han posat a fiscalitzar l'acció de Déu i li exigeixen que actuï , que passi a l'acció, que es noti d'una manera més visible. És evident que Déu no té comptats els cabells dels nostres caps (en certs caps acabaria ben aviat...!), ni farà que un vailet deixi d'entretenir-se caçant ocellets amb la seva fona... Altra feina té el Pare! El que Jesús ens ve a dir és que el Pare del Cel S'HI IMPLICA en aquesta missió que ens ha confiat, que no li és aliena, que ha apostat per nosaltres, que tard o d'hora la collita recollirà, malgrat la sequera, un seixanta o noranta per cent, tal com diu aquella optimista paràbola del sembrador. Fins i tot allò més secret i irrellevant (allò que es diu a cau d'orella!) s'escamparà per les places i es farà manifest. Tard o d'hora, però sense les exigències de les nostres agendes pastorals, que res no tenen a veure amb la seva forma de mesurar els temps. Però comptant amb nosaltres.
I mentrestant, com deia Lammenais: "Pel que fa referència al demà, només sabem una cosa amb certesa: Deu s'aixecarà abans no surti el sol." No tinguem por, encara que faci núvol. I, animats amb aquesta confiança, com deia Rahner, "no siguem d'aquells que esperen el futur. Creem-lo!"

Francesc Roma, s.j.

tornar a l'índex d'homilies

Una mirada clarivident i compassiva
Una expressió molt freqüent quan parlem d'una persona ingènua és "no sap en quin món viu!". I tots podem estar d'acord què ens cal saber on vivim. Cal saber quin és allò que avui dia anomenem "context". I si alguna cosa no era Jesús, era ingenu. I no ho era perquè sabia mirar al seu voltant. I mirava amb una mirada clara i profunda. No es quedava amb les aparences o amb falses imatges de les persones i dels fets, sinó que s'adonava clarament de qui eren del que passava.
I Jesús s'adonava que estava rodejat de persones malmenades i desesperançades. S'adonava que hi havia molta gent desorientada, segurament pel mal exemple de les persones que n'haurien de donar, per la seva vida incoherent amb el que predicaven. I, segurament, també perquè el que predicaven no era adient a la situació en la que molta gent es trobava. Exigien als altres, dirà Jesús en un altre passatge, càrregues pesades de les que ells se n'excloïen, o insistien en normes de detall i oblidaven les importants.
Però la mirada de Jesús és compassiva amb la multitud. L'evangeli diu que "se n'apiadà". La compassió no és un pur sentiment, sinó que és una actitud, una actitud solidària. És fer-se propis els patiments dels altres. I Jesús vol compartir aquesta actitud amb els seus amics. I els fa una crida que col·laborin a alliberar de la desorientació i desesperança.
Quina mirada tenim del nostre context actual? Intentem també tenir la mirada clarivident i compassiva amb el nostre context actual? Ens quedem en les crítiques i planys?

Una llista inacabada
L'evangeli ens diu que va cridar a dotze persones concretes, donant-nos el nom personal. Dotze és el nombre dels primers apòstols, però dotze és nombre de totalitat, de les dotze tribus poble d'Israel. I ara estem en el nou Poble d'Israel que som tots nosaltres. I aquesta llista al llarg dels segles s'ha anat fent molt més llarga fins arribar als nostres dies. I, per tant, nosaltres hi hem d'estar inclosos. És a dir ens hi hem de sentir inclosos, perquè nosaltres som membres del nou poble, que és la comunitat cristiana, la comunitat eclesial. I Jesús ens crida a orientar i a donar esperança a tots aquells que viuen sense sentit o que viuen desanimats, desesperançats.
Un magnífic exemple present és la pastoral dels bisbes bascos amb motiu de la quaresma d'aquest any, que, després de donar una mirada clarivident i compassiva del context actual, encoratgen als cristians a purificar i renovar la seva fe i la seva actuació evangelitzadora i pastoral.

Una missió eixamplada
Crida l'atenció la insistència de Jesús als primers apòstols que no s'encaminin cap a les terres del no jueus, si bé més endavant, en el mateix evangeli de Mateu després de la resurrecció, els diu que vagin a tots els pobles, a tot el món. No sé si a nosaltres també ens podria dir que comencem pels que estan al nostre costat, als més pròxims o que ara ens diu que el nou Israel és tot el món. L'evangeli de Jesús és tot i, per tant, el nostre compromís és amb tot el món. Cosa que és ben palesa tot contemplant la vida de comunitat cristianes arreu del món.
Mirem, doncs, el nostre món, sentim-nos cridats a donar-li esperança, allà on ens trobem i allà ens hi sentim enviats. L'eucaristia és per als que se senten solidaris amb el nostre món, el d'ara i se senten cridats a millorar-lo amb el cor ben obert a tothom.

Francesc Xicoy, s.j.

tornar a l'índex d'homilies

Mateu 9, 9-13

1. Jesús s'està construint el seu equip de col·laboradors. Primer va cridar uns pobres pescadors sense cultura. Ara crida un recaptador d'impostos, que eren gent que tenia mala fama.
   Cal reconèixer que és un equip estrany aquest que s'està formant Jesús. El que passa és que ell no mira les aparences externes, sinó el cor de les persones: escull aquells que confien en ell.
   Per això, jo mai no haig de jutjar els altres. L'únic que pot fer-ho és el Senyor. Jo sempre m'equivocaré. Sobretot, si els judico creient-me millor que ells.
   
2. Però Jesús també s'ha fixat en mi i m'ha cridat. Un dels moments més decisius en la vida d'una persona és aquell en que descobreix que és important per a algú.
   Doncs Jesús m'ha dit que jo sóc important per a ell, també m'ha dit a mi que em necessita. Sí, aquestes paraules - "Vine amb mi" - també ens les ha dit Jesús a cadascun de nosaltres en algun moment de la nostra vida. Altrament, no seríem aquí.
   I ens les segueix dient, perquè el seguiment de Jesús no és una decisió puntual, sinó una actitud que ha de romandre al llarg de tota la vida. Sempre hem d'estar oberts a les crides que ens va fent el Senyor.
   Segueix dient l'evangeli que Mateu: "S'aixecà i se n'anà amb Jesús". Què li devia dir Jesús que mereixés aquella resposta tan immediata i radical de Mateu?
   Doncs li va dir el mateix que ens diu a nosaltres: "Deixa de vegetar! Surt de la mediocritat! Omple de llum la teva vida i vine amb mi a sembrar joia, esperança, pau, estimació pertot arreu!"
   No em sedueix aquesta crida?
   La crida de Jesús ha de desvetllar en nosaltres sentiments d'agraïment, per haver-nos escollit, però també de responsabilitat. Jo no el puc decebre.
   Per què em crida precisament a mi? Què hi ha vist? Què em demana Jesús a mi, ara? Quina resposta li vull donar?
3. Diu l'evangeli que Mateu se'n va anar amb Jesús. Però això suposava trencar molts lligams i abandonar moltes coses. Aquell home era ric. No li devia ser fàcil deixar-ho tot i seguir Jesús. Gens fàcil.
   Es tot un exemple per a nosaltres que ens costa tant de renunciar a certes coses que sabem que ens destorben per viure amb més fidelitat al Senyor. Cadascú sap quines són aquestes coses, però cal reconèixer amb humilitat que no les deixem.
   Hi ha algun lligam que m'impedeix de seguir més plenament les crides de Jesús? Per què no el trenco? No m'adono que seria més lliure i més feliç?
4. Hem escoltat també a l'evangeli unes paraules molt significatives que diu Jesús a aquells que el criticaven: "El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els malalts".
   Aquesta si que és una Bona Notícia: Jesús no es defineix com a Jutge, sinó com a Metge. Ell no ve a condemnar-nos, sinó a curar-nos. De què podem tenir por?
   Però, qui són realment els malalts? Tots som malalts, tots necessitem ser curats per Jesús. Tots. I ell ens curarà, si el deixem entrar dins nostre, si li obrim el cor.
   Mateu era, sens dubte, un pecador. Els recaptadors s'aprofitaven del seu càrrec i robaven descaradament. Però aquell home va deixar entrar Jesús en el seu cor i ell el va transformar: d'un pecador en va fer un apòstol seu.
   I és que Jesús, si el deixem obrar, fa miracles: ens transforma radicalment.
   Els únics malalts incurables són aquells que es creuen bons i que no senten la necessitat de ser curats per Jesús. Aquests, no es curaran mai.
   Em considero "malalt"? Sento la necessitat de ser curat per Jesús? Si és així, estic salvat.
5. Finalment, recordem aquelles paraules de Jesús: "El que jo vull és amor, i no ofrena de víctimes".
   Oferir víctimes era un acte de culte que feien els jueus. El que Jesús condemna és l'actitud d'aquells que fan pràctiques religioses, com si fossin unes coses màgiques que ja els asseguressin la salvació, sense necessitat de preocupar-se de res mes.
   Això també ens podria passar a nosaltres. El nostre distintiu com a cristians és intentar estimar tal com ho va fer Jesús. És un objectiu no fàcil d'aconseguir. Per això Jesús ens ha donat mitjans que ens hi ajudin: la pregària, l'eucaristia...
   Però si aquestes coses, si anar a Missa, combregar, pregar no ens servissin per estimar més, si només fossin una forma d'evadir-nos de la responsabilitat d'estimar, llavors serien actes estèrils, buits i, per tant, no agradables al Senyor.
   "El que jo vull és amor" - ens ha dit Jesús. Allò que no ens ajuda a estimar més, a superar l'egoisme, és inútil: no serveix per a res. L'afirmació de Jesús és categòrica.
   Reflexionem-hi, perquè és una qüestió important.

Lluís Armengol i Bernils, s.j.

tornar a l'índex d'homilies