Reis 19, 16b.19-21
Gal 5, 1.13-18
Lc 9, 51-62

Fem baixar foc ...?

Foc, i bombes, i ... Certament, massa en fem baixar. Suposo que ha de ser una constant humana. Quan no ens en sortim, volem arreglar les coses fent baixar foc del cel. Curiosa manera de voler arreglar res. Acabar amb ells. Amb els altres. Eliminar-los. Així anem. I anem deixant la terra deserta, tacada de sang... i amb més problemes dels que voliem arreglar. Perque el que cal eliminar són els problemes, les injustícies, les desavinences, les prepotències, les petiteses de mires. Mai les persones.
Jesús es gira cap a nosaltres, ens mira i ens adverteix que no anem bé. Que el pla de Déu n'és un altre. Ell és el Déu que estima la vida i la humanitat. És qui fa sortir el sol "sobre bons i dolents". És qui estima tohom. Amb bogeria. Ell no fa baixar foc del cel. Sino la pluja que amara la terra i la fecunda i la fa bona per a tots i totes. El Déu de Jesús és el primer i més ferm defensor de la no-violencia. Ja en som prou conscients, d'això, els cristians i cristianes???
Potser hem de deixar-nos mirar com aquells deixebles. I escoltar Jesús, el Mestre, quan ens diu que tots som germans. Fills del Pare. I que no podem anar pel món pensant en fer baixar foc del cel.

La por ...a tantes coses!

Sovint anem tan carregats de pors i de penes...
També la por a la llibertat. Preferim que ens organitzin i ens manin. Encara que sigui malament. Però que ens diguin què i per on. Que ens ho diguin. Sempre podrem respondre i justificar-nos: "jo he fet el que em van manar". No fos cas que ens equivoquéssim.
Potser resulta que no ens atrevim a la possibilitat d'equivocar-nos. La por a l'error sovint és la més forta de les nostres paràlisis. Anem amb el fre de mà posat.

També passa que ho volem tot. I alhora. Al mateix moment.
Vull sortir fora i quedar-me a casa. Ser jo realment, i "cuidar la imatge". Atendre compromisos per "quedar bé", tot i pensar que no estic fent el millor que soc i puc. Vull sentir la llibertat... i alhora que m'ho manin. Vull nedar i guardar la roba. Tocar campanes i sortir amb la processó
I resulta que tot, no pot ser. Que cal triar. Optar. Arriscar. Renunciar ...i decidir-se.
Però... no. Millor que m'ho diguin...

I resulta que Jesús encara m'ho complica. En comptes de dir el que he de fer, i de donar receptes - preceptes ... m'anima a assumir la meva vida amb tota llibertat i autenticitat. A ser jo mateix. A ser el que vull ser i viure el que de debò vull viure. Del tot i a totes. Sense rebaixes ni sucedanis.
I si és veritat en la nostra vida quotidiana que tot no pot ser, també ho és en referència a Ell mateix. I que si vull viure com Ell, cal que m'hi posi. Sense reserves ni cartes sota la màniga. Sense terminis ni temps de descompte. A totes i en tot moment. Sense voler atendre a compromisos i sense voler pactar.
Sembla com si Jesús es posa a cantar " ... si vens amb mí, no demanis un camí planer, ni estels d'argent, ni un demà ple de promeses... sols un poc de sort i que la vida ens doni un camí ben llarg..."
Tria. Decideix. Ningú no t'obliga. Però si em segueixes, no juguis a "l'ara sí / ara no". Tindràs dubtes i alguna por. Tota la seguretat que et dóno és la de l'esperança. Confia. Tota la promesa que et faig és la d'anar junts. Decideix. És la teva vida. Fes-te'n responsable.
I si em segueixes, juga net. Juga fort. Aposta. Arrisca't.

El Regne, per damunt del meu propi horitzó.

Perque resulta que fer Regne no és una qüestió menor ni anecdòtica. Ens hi va la vida. La nostra pròpia i la de tanta gent del nostre món. Resulta que fer Regne no és quelcom que es pot fer o deixar de fer... segons em vingui de gust, o si tinc ganes, o si ara estic en un bon moment... Fer Regne és triar la vida. Amb tota seriositat i tota responsabilitat. Tria.
No esperis que de fora et diguin què has de fer. Sigues sincer i honest amb tu mateix. Sigues sincer i honest amb mi. Potser sigui la manera de ser-ho amb els qui t'envolten.
Tria. I estima. Fins al final.
Com Jo.

Josep Miquel Esteban, sj.

"Qui diu la gent que sóc jo?"

És una pregunta que potser podria estar motivada per la curiositat. Sempre resulta curiós i, fins i tot, interessant saber quina imatge tenen els altres de mi. I , si la resposta és favorable, podria ser motiu de satisfacció i autocomplaença. I si no és positiva, en els millors dels casos, podria ser motiu de revisió personal.

Però, evidentment, per a Jesús la pregunta no té cap d'aquests sentits. En Jesús aquesta pregunta és una pregunta que prepara per a la següent, que posa a prova la fe dels deixebles.

"I vosaltres, qui dieu que sóc jo?"

Davant d'una pregunta compromesa dirigida a una col·lectivitat, només és capaç de contestar-la aquell que és més primari i decidit. Pere, doncs, respon: "El Messies, l'Ungit de Déu". És a dir, aquell tan anunciat pels profetes i tan desitjat pel poble jueu al llarg de tota la seva història.

La resposta de Pere, segons aquest relat de l'evangeli de Lluc, no sembla que acabi de satisfer Jesús. I per això Jesús mateix respon a la pregunta que se li podria formular.

"Jesús, què dius de tu mateix?"

De vegades les paraules, els noms i els títols ens poden portar a confusió . Amb una mateixa paraula, amb un mateix nom o amb un mateix títol, es poden entendre coses diverses.

Per això Jesús aclareix i matisa la resposta de Pere venint a dir que el títol de Messies no comporta ni honors ni triomfs, com molts podrien entendre. Ben al contrari. En ser el Messies l'enviat per defensar els pobres i els darrers, li comportarà, abans del triomf final, persecució i patiment per part dels qui tenen el poder.

I a continuació Jesús, dirigint-se a la gent , sembla que respongui a una nova pregunta:

"Jesús, qui és deixeble teu?"

És aquell que es nega a si mateix; és a dir, que posposa qualsevol interès individualista, que surt del petit cercle tancat del seu jo, i s'obre als altres tot donant-los vida, tot donant-los allò que pot infondre esperança i ganes de viure. Perquè la vida té sentit, la vida es guanya, quan se'n fa participar als altres. I la pròpia vida es corromp, quan la tanquem al nostre estret àmbit egoista.

I encara cada un de nosaltres ens podríem preguntar:

"Què dic jo de Jesús?"

La resposta que jo donaria, s'assembla a la que Jesús ha expressat de si mateix? O, per a mi, Jesús és la persona que em dóna purament seguretat, tranquil·litat i que és compatible amb tot el que la nostra societat del benestar ens valora i ens ofereix com a molt avantatjós?

I per acabar, podríem fer una última pregunta:

"Què diu Jesús de mi?"

I avui Jesús ens ha respost per boca de Pau en la seva carta als cristians de Galàcia. Ras i curt ho diu de tots i cada un de nosaltres: "Sou fills de Déu!" Fills de Déu units a Ell i a tots, siguin del gènere, de la raça o de la cultura que siguin. És més tots som una sola cosa en Jesucrist. Per tant, ja no té sentit viure només per a mi, sinó que em realitzo, com a persona i com a cristià, vivint en comunió amb els altres, com diem tantes vegades, amb els goigs i les penes dels altres.

Crist en l'eucaristia entra en comunió amb nosaltres, perquè nosaltres visquem en comunió amb tots els altres.

Lluc 9,11b-17

1 - L'evangeli d'avui situa l'acció de Jesús en un lloc despoblat. Impressiona veure com la gent el segueix malgrat les dificultats que suposen la set, la fam i el cansament.

I, ¿per què el segueixen? Doncs perquè Jesús els instruïa i els curava. És a dir, perquè trobaven resposta a dues necessitats seves molt urgents.

També nosaltres tenim aquestes mateixes necessitats. Viure és optar, prendre decisions. Però sovint no sabem per on tirar. La nostra vida és molt complexa i, de vegades, estem desconcertats. Estem a les fosques.

I també la vida és dura i ens produeix ferides: patim angoixes, sofrim decepcions, desànims, frustracions... Necessitem ser il·luminats i ser curats. Cada diumenge, a l'eucaristia, trobem aquest mateix Jesús que pot donar resposta a les nostres necessitats.

¿Valorem l'eucaristia? ¿És, per a nosaltres, realment una trobada amb aquest Jesús que il·lumina, que cura i que salva? Si no busco això, ¿què hi vinc a fer aquí?

2 - Hi ha una altra ensenyança que podem treure d'aquest evangeli.

Els deixebles detecten una necessitat, i l'única solució que se'ls acut és desentendre's del problema. Volen que Jesús digui als seus seguidors que s'espavilin: "Acomiadeu la gent. Que vagin a passar la nit als pobles o a les masies." I ja està: ells pensen que ja han complert.

Hem de reconèixer amb humilitat que sovint és també aquesta la nostra actitud: desentendre'ns de les necessitats dels altres.

Però la resposta de Jesús va en direcció contrària: "Doneu-los menjar vosaltres mateixos". Es una manera de dir-los que siguin solidaris amb ells: que no se'n desentenguin.

I això també ens ho diu a nosaltres. Jesús, amb aquestes paraules, ens vol fer veure que seguir-lo a Ell sempre suposa ser solidari. Les persones individualistes, egoistes, mai no seran deixebles de Jesús. Mai.

3 - Jesús sí que és solidari. Però fixem-nos en una característica que ens mostra l'evangeli. La solidaritat de Jesús té unes mans: les dels deixebles.

Jesús va beneir els cinc pans i els dos peixos, però no els va repartir directament, sinó que "els donava als deixebles perquè els servissin a la gent".

¿Ens sentim mans de Jesús? ¿Què fem amb "el pa", és a dir, amb les qualitats i els recursos, que Ell ens posa a les mans? ¿Som capaços de col×laborar amb Ell per ajudar als qui ens envolten?

Hi ha molta gent com nosaltres que sí és capaç de fer-ho: joves que dediquen les seves vacances a prestar un servei desinteressat a persones marginades; pares i mares de família que, malgrat tenir un sou escàs, en donen una part per ajudar als més necessitats.

I també joves professionals que, quan acaben la carrera, renuncien a la feina immediata, i dediquen un temps a realitzar projectes en un país del Tercer Món. O bé homes i dones de totes les edats que esmercen un temps en fer companyia a malalts o ancians o en fer serveis a ONGs, a institucions parroquials, veïnals, sindicals, polítiques....

La llista es podria allargar, però el cert és que hi ha persones que s'esforcen per ajudar els altres i per això deixen darrere seu unes petjades lluminoses, inesborrables, que s'assemblen a les de Jesús.

4 - Es això el que dóna esperança. Es cert que en el nostre món hi ha moltes coses negatives: injustícies, violències, egoismes, irresponsabilitats, marginacions... Es cert.

Però és igualment cert que no tot està podrit: també hi ha gent de bona voluntat, amb esperit de servei. Són petites llums que van vencent la fosca, que van fent realitat el Regne de Déu, que són expressió de la bondat de Déu enmig del món.

No oblidem que mentre hi hagi sensibilitat per les necessitats dels altres, hi haurà esperança: el món se salvarà. El que seria trist és que ens tornéssim insensibles. Això sí que seria trist.

¿Per què no podem ser cadascun de nosaltres una persona d'aquestes, de les que fan visible la salvació de Jesús?

Participar de l'eucaristia no és solament un record de la vida de Jesús. L'eucaristia és solidaritat. I si no fóssim solidaris, la buidaríem de sentit.

Cada diumenge combreguem amb el Senyor. Això només és coherent en la mesura que anem posant la nostra vida al servei dels altres. En la mesura que, com Jesús, siguem un aliment que doni vida a qui ho necessiti.

Lluís Armengol i Bernils, s.j.

6 de juny de 2004 La Santíssima Trinitat

1. La síntesi de la nostra salvació.

En aquest diumenge de l’octava de Pentecostes acabem el recorregut de l’any litúrgic: hem anat resseguint els misteris salvadors de la vida del Senyor: el seu naixement i vida oculta, la seva predicació, la seva passió i mort, la seva resurrecció, la seva ascensió i, finalment, l’efusió del seu Esperit que ens dona vida i que és com continuació de la seva presència. I al final del recorregut és natural que intentem obtenir com una mirada sintètica de tot. I en voler fer-ho ens trobem amb quelcom sorprenent, que queda meravellosament expressat en el que hem llegit en la segona lectura de Pau als Romans: “Estem en pau amb Déu, gràcies a Jesucrist nostre Senyor... després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor.”

La meravella del que hem anat celebrant i del que constitueix l’essència de la vida cristiana és que, gairebé sense que ens n’adonéssim, Déu, obrant en Jesucrist i donant-nos el seu Esperit, ens ha ficat en el misteri del seu etern amor trinitari. I aleshores descobrim, encara que no ho acabem d’entendre, que en l’obra de Jesucrist i en l’efusió del seu Esperit se’ns manifesta el ser íntim de Déu, que no és el d’un etern poder solitari i tancat, sinó el d’una eterna comunió de vida i d’amor entre el Déu-Pare, el Fill de Déu i l’Esperit de Déu, que s’estimen i es donen totalment en el goig inefable de la vida divina. Quan el Fill “s’encarna”, es fa un de nosaltres, ho fa per comunicar-nos el goig d’aquella comunió divina, per fer-nos participar de la mateixa vida i el mateix goig que Pare, Fill i Esperit Sant tenen en el si de l’eterna Trinitat de Déu. És “la pau de Déu...que ha vessat en els nostres cors el seu amor.”

2. Fills en l’Esperit que ens fa clamar Abba, Pare.

Ho direm amb fórmula perfecta de Pau (Ga 4, 6) quan cantarem en l’antífona de la comunió. “Sabem que som fills de Déu, perquè l’Esperit del seu Fill, que ell ha enviat, crida en els nostres cors: Abba, Pare”. Aquesta és la meravella i el goig de la nostra salvació: que els qui teníem consciència de ser només pobres criatures perdudes en un món que sembla abandonat de Déu, hem estat cridats, per iniciativa gratuïta del mateix Déu, a ser fills de Déu, que ensdona l’Esperit del mateix Fill de Déu que ens fa clamar amb tota confiança “Abba, Pare”. Confessar la Trinitat no és confessar un misteri intel·lectual remot i inassequible. É confessar que hem estat agafats per l’amor trinitari de Déu, i que en reconèixer la força d’aquest amor no podem menys que abandonar-nos-hi cridant amb tota confiança i amb total lliurament de nosaltres mateixos. Abba, Pare!!! Creure en la Trinitat és poder dir : Pare nostre!

Si hi ha quelcom d’incomprensible en el misteri de la Trinitat divina, no és que s’hagi d’afirmar la unitat en la trinitat, sinó que l’Amor Infinit i Etern que és Déu s’hagi vessat en nosaltres, que som tan poqueta cosa, i ens hagi dit que podem entrar en el seu propi dinamisme d’amor i que ens podem anomenar fills en el Fill, gràcies a l’Esperit diví, i que podem clamar amb tota confiança Abba Pare. En celebrar el misteri de la Trinitat no celebrem el misteri de l’inefable relació tripersonal en què es realitza l’amor en Déu, sinó que celebrem que aquest amor s’ha abocat a nosaltres (ben immerescudament i gratuïtament) i ens ha cridat a participar en la vida i el goig de la comunió amb l’amor de Déu.

El misteri incomprensible és que Déu va estimar tant el món que li va entregar el su propi Fill unigènit. El que ens ha de causar admiració no és el misteri del ser de Déu en sí (que òbviament ens és inassequible), sinó el misteri de la voluntat de comunió de Déu amb nosaltres.

3. La suprema revelació de Jesús en la última Cena

Aquesta és la suprema revelació de Déu que Jesús ens fa en la última Cena. Fixeu-vos-hi: Jesús ens parla de com hem d’estimar-nos i ens diu que hem d’entrar en la comunió d’amor que hi ha entre ell i el Pare: “Que tots siguin u, com tu, Pare, està en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres... Que jo estigui en ells, i tu en mi, perquè siguin plenament ú. Així el món reconeixerà que tu m’has enviat i que els has estimat com m’has estimat a mi” (Jn 17, 21-23). La suprema revelació de Jesús a punt de deixar aquest món és que hem d’entrar en la comunió d’amor que hi ha entre ell i el Pare, hem d’arribar a ser u amb ells i entre nosaltres, com ells mateixos són u. Aquesta comunió en l’amor trinitari, estesa a la comunió entre tots els fills de Déu, és el que ens uneix més radicalment a tots: és la comunió de Déu amb nosaltres i de nosaltres amb Déu: “Qui m’estima guardarà la meva paraula: el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell” (Jn 14, 23). El gran manament cristià, el manament de l’amor, és la invitació i el do d’entrar en el dinamisme de l’amor trinitari de Déu.

4. La “utilitat” de la confessió trinitària.

En l’època de la il·lustració, el filòsof Kant digué que podríem prescindir del misteri de la Trinitat, perquè és un misteri abstrús del que no se’n segueix cap utilitat pràctica. I així estem. Segons l’evangeli que acabem d’esmentar, l’amor essencial en Déu, que fa la Trinitat divina, és el suprem model i la primera força del que ha d’ésser l’amor entre els humans. En un món ple de violències i odis, on es pensa que la resposta a qualsevol violència només pot ser la d’una violència més gran, és ben urgent que els cristians recordem la paraula de Jesús: hem d’estimar com ell estima el Pare i com el Pare l’estima a ell: amb una amor total, incondicional. Hem d’estimar com ell mateix ens estimà: fins a morir. Només si entrem en aquest dinamisme de l’amor diví, Déu farà estada entre nosaltres i el món serà transformat “a imatge de la Trinitat”. ¿Que tot això és utopia? És la utopia cristiana. Molts dels seguidors de Jesús s’hi van llençar. I m’atreviria a dir que són gairebé els únics que han fet quelcom eficaç per fer aquest món una mica millor. Fiem-nos de Jesús, que ens ha promès el seu Esperit com a força per estimar com Déu mateix estima. Això és creure en la Trinitat.

Josep Vives , sj

 

tornar a l'índex d'homilies