Pere i Pau

No és un fet casual que l'Església celebri en un mateix dia la festa d'aquests dos apòstols: Pere i Pau. En una de les últimes reformes litúrgiques es va accentuar aquesta coincidència. Perquè temps enrera semblava com si tota la importància de la festa se l'endugués sant Pere, de manera que es veien obligats al dia següent a celebrar més especialment la festa de sant Pau. En suprimir aquesta commemoració, es dóna un sentit més complet a la celebració d'avui.

I és que Pere i Pau són dos apòstols que tenen divers origen, diversa crida i diversa dinàmica de predicació de l'evangeli. Pere un senzill pescador i Pau un fariseu militant. Pere cridat en vida de Jesús de Natzaret , Pau cridat un temps més tard per mitjà d'una moció sacsejadora enmig de les seves cuites per perseguir els primers seguidors de Jesús. Pere, animador sobretot de les comunitats judeocristianes; Pau, cridat a estendre l'evangeli als no jueus, als nomenats gentils.

Aquesta diversitat motiva que la primera lectura faci referència a sant Pere i l'altra a sant Pau. I queda ben explícita i clara en el prefaci de la missa d'avui: "Pere, el capdavanter en la confessió de la fe; Pau, el que la posà a plena llum. Pere, instituí la primera església amb la resta d'Israel; Pau; evangelitzà els altres pobles cridats a la fe".

Jesús

Però, per als dos Jesús és el qui dóna sentit a la seves vides.. Jesús de qui Pere manifesta obertament que és el Messies el Fill de Déu (Mt 16,16). I Jesús és per a ell qui té paraules de vida eterna (Jn 6,68), aquell que ha passat fent el bé (Ac 10,38), aquell que sap que l'estima (Jn 21,15), aquell en el nom del qual tots som salvats (Ac 4,12)...

Pau té Jesús com aquell que el conforta enmig de les debilitats i mals moments (2 Cor 1,4), Jesús es aquell de qui es gloria i ,sobretot, Jesús clavat a la creu (1 Cor 2,2), Jesús és la seva vida! (Fl 1,21; Gal 2,20) L'amor de Jesús s'havia d'anar aprofundint en tota la seva llargada i amplada que sobrepassa tot coneixement (Ef 3,19).

Jesús i la seva causa és el que uneix aquestes dues figures.

Església

De la Integració dels dos personatges i del que representen es va formant la veritable comunitat cristiana, l'Església. El mateix prefaci també ho expressa: "per camins diversos, tots dos aplegaren l'única família de Crist". I la diversitat no va està exempta d'enfrontaments. Ens consta un de molt fort sobre el que s'havia d'exigir als nou convertits a la fe en Jesús (Gal 2,11 ss), que va motivar el primer concili de la història de l'església, el Concili de Jerusalem ( Ac 15, 1ss). Allà es van exposar les dues actituds: la de Pere més lligada a la llei mosaica, la de Pau més lliure respecte a ella. Fruit del diàleg i de la inspiració de l'Esperit va sortir d'aquell concili una manera de procedir consensuada.

Pere i Pau i els seus deixebles són el prototipus d'una Església, que tots desitgem per als nostres temps: menys impositiva i en la que hi pugui haver sempre un diàleg cordial, sincer i obert per anar-la configurant segons l'Esperit de Jesús.

Eucaristia

En el centre de l'Església s'hi troba l'eucaristia: la trobada dels seguidors de Jesús per escoltar una mateixa paraula de Déu, per compartir un mateix pa i una mateixa copa que és l'únic Jesús. Tots nosaltres som diferents, però la Paraula de Déu i el record i presència de Jesús, el mort i ressuscitat per tots els homes i dones, ens uneix i ens mou cap a la unitat, unitat que es va creant per la inspiració de l'Esperit amb l'aportació sincera i honesta de tots, no solament d'una part del seus membres.

Que l'eucaristia d'avui, en la festa dels primers forjadors de l'Església de Jesús ens estimulin a sentir-nos-hi co-responsables.

A la festa d'avui, Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist, la Litúrgia ens porta a contemplar i a venerar el Sagrament Eucarístic. Avui, doncs, no ens fixem tant en l'episodi evangèlic del Darrer Sopar de Jesús amb els seus deixebles (que ja vàrem celebrar el proppassat Dijous Sant), sinó que més aviat procurem de comprendre millor el mateix Sagrament del Pa i del Vi consagrats en el transcurs de la Celebració Eucarística. ¿Què volem dir, doncs, quan parlem de contemplar i venerar el Cos i la Sang de Crist?

    En primer lloc, volem dir que reconeixem i celebrem la Presència de Jesús Ressuscitat enmig nostre, mitjançant el Pa i el Vi de l'Eucaristia, pa i vi que habitualment formen part de la nostra alimentació. Al venerar aquests Signes, reconeixem el Senyor Ressuscitat que se'ns fa present en ells amb una Presència activa i dinàmica: és a dir, alimentant-nos i ajudant-nos a créixer en la nostra vida cristiana, tal com fan els aliments, que ens serveixen per a la nostra salut i vitalitat corporals.

    En un segon aspecte, quan venerem el Sagrament Eucarístic tenim també presents aquelles paraules de St. Pau: “Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que Ell vingui” (1Co 11, 26). Són paraules que ens porten a fixar-nos en la relació entre la Mort de Jesús i el Sagrament que “mengem i bevem”. Vegem aquesta relació més de prop.
    Els primers cristians, ja en temps dels apòstols, es plantejaren aquesta qüestió: ¿Per a què va morir Jesús? ¿Quin és el sentit, la finalitat, de la seva Passió i de la seva Mort? ¿Com l'expliquen les Escriptures? I així trobem al Nou Testament respostes com la següent: “Déu... ens ha destinat a obtenir la salvació per mitjà de Jesucrist, que va morir per nosaltres, perquè visquem juntament amb ell...” (1 Te 5, 9-10). És a dir, que la Mort de Jesús ha estat causa de la nostra salvació, de la nostra vida plena i ressuscitada juntament amb Ell. I la salvació que ens ve d'aquella Mort se'ns comunica mitjançant el Sagrament Eucarístic rebut en la fe.
    Ara bé, ¿com és que Jesús ens ha obtingut la salvació precisament per mitjà de la seva Mort, una “mort en creu”? ¿És que la mort i, més encara, la mort violenta tenen per si mateixes un valor salvífic? Si fos així, ¿no hauríem de pensar aleshores que Déu ha exigit el sofriment i la mort del seu Fill, del seu Enviat definitiu, per a comunicar-nos gràcia i salvació eternes? ¿És que el Déu en qui creiem, el Déu que “És Amor”, és potser també un Déu que exigeix o “necessita” el dolor i el sofriment humans per tal de satisfer una certa llei universal de justícia, més forta que el seu Amor incondicional? Ben cert que no podem mai pensar això del nostre Déu, que se'ns ha revelat com “Aquell que és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l'amor...” (Sl 103) Però, ¿és que no podem expressar de cap altra manera el valor salvífic de la Passió i Mort de Jesús, més que a través de les idees de “expiació” o de “rescat” rebudes de l'Antic Testament?
    Ben cert que sí. I, de fet, quan mirem el conjunt de la vida de Jesús, les seves activitats i actituds durant el seu ministeri, i –especialment- el seu comportament i paraules tot al llarg de la Passió, constatem que Jesús donà a la seva Mort el mateix sentit que havia donat a la seva vida sencera: el SERVEI DE L'ALTRE. Per aquest motiu, per expressar aquesta convicció, l'evangeli de Joan comença la narració de la Passió amb l'escena de Jesús rentant els peus als deixebles, volent afirmar així que la Passió i la Mort del Senyor esdevenen salvífiques perquè són el resultat del seu “amor fins a l'extrem”, aquest amor que el portà a “donar la vida” per nosaltres i per a la nostra salvació, que no és altra cosa que la participació plena en el seu mateix Esperit d'entrega i de ressurrecció.
    Més encara: en la donació que Jesús fa d'ell mateix i de la seva pròpia vida com a Salvador nostre, entreveiem quelcom del Pare, del Déu “que és Amor”. Ens hi ajuda també un text de St. Pau (Rm 8, 32): “Déu... no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va lliurar per tots nosaltres...” Parlant així de Jesús, com “el seu propi Fill...”, Pau deixa entendre que també Déu, el Pare, es lliura Ell mateix en la persona de Jesús i es lliura com Amor incondicional, i així se'ns revela com a Creador de vida ressuscitada (Rm 4, 17b).

    En conseqüència, venerar el Sagrament Eucarístic és reconèixer i acceptar des de la fe que, gràcies a aquell Cos “lliurat per nosaltres” i aquella Sang “vessada per nosaltres”, presents i “sensibles” en el Misteri del Pa i del Vi, podem ja viure amb l'esperança de trobar-nos plenament amb el Senyor Ressuscitat i de viure també amb el goig del seu mateix amor i servei fraternals i solidaris.
    Per això, al venerar el Pa i el Vi eucarístics som moguts al record i al desig de participar i de combregar amb el mateix Sagrament del “Cos lliurat” i de la “Sang vessada”, gràcies als quals se'ns comunica ja ara aquell mateix “amor fins a l'extrem”, que portà a Jesús a lliurar-se a la Passió i a la Mort per nosaltres “per tal que visquem juntament amb Ell”.
    Germans i germanes: Que la Celebració Eucarística d'avui ens faci sentir més i més l'amor de Déu, el Pare i del Senyor Jesús, “que ens estimà i es lliurà ell mateix per nosaltres.” (Ga 2, 20).

1. ¿Com és el Déu en qui esperem?
Estem acabant el cicle litúrgic anual, en el que hem anat considerant el fets salvadors del naixement de Jesús, la seva vida entre nosaltres, la seva passió i mort, la seva resurrecció i l'enviament del seu Esperit al grup dels creients. I al final ens veiem com obligats a preguntar-nos: ¿quin significat té tot això per a nosaltres? ¿Quina esperança podem posar en Jesús i en el seu Esperit?

I aleshores ens n'adonem que el que hem contemplat en l'any litúrgic és la manifestació d'un amor gratuït i salvador de Déu en el qual hi descobrim quelcom de la vida de Déu mateix: El Pare, principi de tota Vida, ens ha enviat el Seu Fill, Vida comunicada del Pare, per tal que ens deixés com una penyora de la mateixa Vida divina en el do de l'Esperit del Pare i del Fill. I, com de sobte, descobrim aquí la riquesa de l'ésser i de la vida de Déu, el qual, com deia un del primers teòlegs cristians, “essent únic no és solitari”, sinó que és eternament en el seu si comunió de vida i d'amor, i ha volgut que nosaltres participéssim de la seva mateixa comunió de vida i d'amor.

2. “Déu és amor”
Quan Jesús ens parla de Déu com del seu Pare, o ens diu que el Pare i ell són una mateixa cosa i que qui el veu a ell veu el Pare - textos que hem anat recordant aquest temps pasqual -, o quan ens diu que ell i el Pare ens enviaran el seu Esperit “perquè estigui sempre amb nosaltres”, ens aixeca com una punteta del vel que amaga misteri de la vida íntima de Déu i ens revela que Déu no és un ésser clos en una remotesa inassequible, sinó que és una comunió d'amor. Aquesta és la gran novetat que Crist ens revela sobre Déu: Déu no és només un Absolut, una Causa Primera, una Substància Suprema, que existiria des de sempre com una mònade inactiva en solitud avorrida i estèril, sinó que és una comunió de vida i d'amor, per la que el Pare, principi fontal de ser i de vida, es dona totalment al Fill, i ambdós, amb un goig inefable, gaudeixen del seu Amor que és l'Esperit de comunió entre l'un i l'altre.

3. La Trinitat divina no és un enigma lògico-matemàtic, sinó un misteri de comunió perfecta
Així, doncs, quan se'ns proposa creure en la Trinitat de Déu no se'ns proposa un enigma lògico-matemàtic en el que hauríem d'acceptar que tres es un o un es tres. Se'ns proposa reconèixer la peculiaritat de la vida inefable i infinita de Déu, en la que hi pot haver real alteritat sense divisió, perquè la comunió de vida és en Déu tan plena, tan total, tan perfecta, que tot el que té el Pare ho comunica al Fill – i per això el Fill és tan Déu com el Pare – i el que ambdós tenen ho gaudeixen com a do comú dels dos en l'Esperit, que participa de la mateixa divinitat del dos. El que se'ns proposa és, senzillament, que en el principi hi ha la Comunió.

4. Quan ésser és donar-se
El que això ens revela és que, en Déu, ésser és donar-se. Contra el que nosaltres sovint pensem, que ésser és autoafirmar-se un mateix en front dels altres i àdhuc contra els altres, podem entrellucar que l'ésser de Déu es donar-se. Eternament Déu és com un dinamisme d'autodonació amorosa entre el que anomenem – a falta d'altra paraula – les “persones” divines. I per això Déu pot decidir també donar-se fora d'ell mateix en la creació, atorgant lliure i amorosament als éssers mundans quelcom d'ésser i de vida diferent però semblant a la seva. I, a més, podrà – i voldrà - encara fer-se present ell mateix en el nostre món humà, fent que el qui és comunicació de la vida divina, el Fill, assumeixi una naturalesa humana, i que el do de la mateixa vida divina – l'Esperit - romangui actiu en nosaltres per vivificar-nos i divinitzar-nos. El que anomenem “la gràcia” és veritable participació de la vida trinitària divina: el do del Pare que ens vol fer fills a través del Fill – fet germà nostre – que ens atorga la vida de l'Esperit, com celebràvem el diumenge passat..

5. El baptisme trinitari i la imatge de la Trinitat divina
Quan llegim a l'evangeli d'avui que Jesús envia els seus a batejar tots el pobles “en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant”, hem d'entendre, doncs, que no els envia només a practicar un ritu d'eficàcia quasi màgica, sinó que els encomana que portin tots els homes i dones a entrar en el dinamisme de la comunió trinitària significada per aquests tres noms divins. L'Escriptura ens diu que hem estat fets “a imatge de Déu”. El sentit més profund d'això és que som éssers fets per a la comunió, a imatge del Déu-comunió. El baptisme trinitari vol ser la iniciació a la comunió amb Déu que, essent Amor etern i inefable, ens creà a imatge seva per a la relació amorosa amb Ell; però també iniciació a la comunió entre nosaltres, de manera que entrem així tots en el dinamisme de l'Amor del qual procedim. Per això el missatge de Jesús de part de Déu es redueix al manament únic i nou de l'amor. Només complint aquest manament assolim veritablement el nostre destí de ser a imatge de Déu. I és així com esperem poder entrar a participar, ja per sempre, en el goig de la comunió trinitària divina, en el goig de l'amor etern de Déu mateix.

Introducció
Paradoxalment, aquesta festa, tan plena d’empenta i força, potser ens agafa amb els ànims ja un pèl gastats, després de tot un any, d’una Setmana Santa en la qual hem abocat el bo i millor de nosaltres mateixos. Si a més, hi ha un pont i la proximitats dels exàmens i la calor, llavors la situació “d’escapada” es multiplica, causant la impressió de ser una festa que passa desapercebuda.

Precisament per això cal celebrar la Festa de les Festes de la Comunitat Cristiana amb renovada força. I que sigui el mateix Esperit de Jesús el qui ens encomani el seu alè. I amb això ja estem comentant una de les característiques més notables de l’Esperit de Déu: el seu realisme, actualitat i arrelament en la condició personal i històrica del l’home, de la dona. No, l’Esperit de Déu no és un pretext per a un espiritualisme desencarnat, o per a una fugida cap endavant. És una realitat que es viu cada dia, només que ens la prenguem seriosament. Jesús, els grans profetes, els homes i dones de Déu, van ser - són! - , primer que res, vides amb regust de terra, de justícia, de lluita i de sang, no de núvol vaporós. Tots ells empesos per una Força que els submergí en la realitat del món que els pertocà de viure.

Què en pensem de l’Esperit de Déu, de l’Esperit de Jesús?
L’Esperit de Déu és:

1. Esperit de novetat
I en escriure això, el primer que em ve al cap és aquell éslògan que hem vist darrerament en tantes manifestacions globals i multitudinàries: “Un  altre món és possible”. Sí, una altra societat, una  altra església, una altra persona. Si hi ha una cosa que l’Esperit de Déu ha de fer en la seva actuació enmig nostre és provocar la novetat, fer que s’acompleixi aquell desig de l’ Apocalipsi: “Vet aquí que estic a punt de fer una cosa nova!”, ni que per això calgui enderrocar, capgirar, per poder després edificar i aixecar. NI que per això calgui la ventada que faci espategar portes i finestres, ventilar taules plenes de documents sense esperit, llocs on s’hi acumulen aires tancats, que fan més fortor de tancat i florit que no pas d’aire net i respirable.

La  novetat però més “nova” i difícil de viure està arrelada en el cor de tot home i tota dona. Ezequiel sempre va parlar de canviar el cor de pedra per un cor de carn relacionant-lo amb aquella promesa: “Us donaré el meu esperit, us abocaré aigua neta, perquè seguiu els meus camins.” És tot un programa de conversió. I si hi ha alguna qualitat que fa autèntica la conversió és la seva seriositat, que va de debò, que no és broma, que és constant, que neix del cor, amb pau i serenor, però amb responsabilitat.

2. Esperit universal
Quan, en la nostra infantesa, ens explicaven la Historia Sagrada, sempre em va impressionar la torre de Babel, aquella construcció que després hem sabut que es tractava d’un “zigurat” babilònic. Però en especial el fet que aquells que l’estaven construint no s’entenien, amb un aire desafiant contra el Senyor. Parlant, no s’entenien. Tot el contrari d’aquesta norma tan elemental de la convivència: “Parlant, la gent s’entén.” Després hem arribat a la conclusió de  pensar que la causa del no entendre’s era que hi faltava l’aglutinant: l’amor. L’amor quan és veritat és un llenguatge universal; tractant-se de l’amor, tots som del mateix esperit, de la mateixa religió. Igual que, tractant-se del diner, tots som de la mateixa “secta”, de la mateixa idolatria. Sí, l’amor és el paradís d’on ningú no ens podrà treure i on tothom pot entrar-hi. L’ Esperit de Jesús, d’amor, feia que tots, per la Pentecosta, entenguessin aquells deixebles, que no estaven beguts sinó amarats de l’Esperit de Jesús Ressuscitat.

3. Esperit personalitzant
I això ho volem dir en dues dimensions. Quan estem “agafats” per l’esperit de Jesús, la nostra persona arriba a tenir una coherència i una tal solidesa, que enforteix aquell-aquella  que ho viu. Pere Casaldàliga, en un article sobre la utopia viscuda en el dia a dia té aquest seguit d’expressions, que són la descripció d’una persona estructurada per la força de l’Esperit:
-ser allò que un és;
-parlar d’allò que un creu;
-creure allò que un predica;
-viure allò que un proclama;
-estimar allò que un viu;
-morir per allò que un viu estimant.

Realment, no hi ha escapatòria. Per viure això, per viure mínimament així,  es necessita el vent i el foc de l’Esperit.

I el segon sentit d’aquest Esperit personalitzant, és que cadascú ho viu des del seu propi carisma, des del seu propi camí i circunstàncies. Vaja, que la universalitat no engoleix la individualitat i la vocació cristiana, que tots portem  el nostre propi ADN evangèlic, personal i intransferible. Ho diu León Felipe en aquests versos, discrets, contundents:

     Nadie fue ayer,
     ni va hoy,
     ni irá mañana
     hacia Dios
     por este mismo camino
     que yo voy.
     Para cada hombre guarda
     un rayo de luz el sol
     y un camino virgen
     Dios.

Francesc Roma