Jesús continua parlant amb els deixebles del que creu més urgent, i potser, més personal en el que fa referència a llur vida com gent que s'ha sentit cridada per ell, i, decididament, el vol seguir.
      No es tracta de fer una proclama general, plena de vaguetats. El discurs del Mestre és realista, i entra sense ambigüitats al fons de la qüestió.
      Hi ha una gradació important en les seves paraules. Vol que els que l'escolten comprenguin. No els col·loca en un laberint d'idees expressades amb més o menys de claredat. Vol que quedi palesa la seva doctrina de la situació davant de l'opció en la que ha de entrar qui el vol seguir.
      Encara que sembli un discurs negatiu – ho aviso d'entrada – és plenament positiu, ja que dona a entendre que en aquesta tensió de tants atractius com ens rodegen, i ens distorsionen els objectius i activitats, ni ha una que és la més important, i és a ella a la que hem de tenir sempre present: el seguir-lo sense condicions ni reticències.
*RENUNCIA: Les paraules són clares: hom ha de renunciar si vol seguir a Jesús. El camí de l'evangeli suposa una actitud expectant de qui ha de saber quin camí ha triat. I l'expectació ha de ser satisfeta amb enunciats clars: A JESUS SE L'HA D'ESTIMAR PER SOBRE DE TOT. El seu evangeli, la seva paraula ha de tenir en la nostra vida una prioritat. I tot el que fem, i el que sentim, i el que desitgem, ha d'estar condicionat per l'opció definitiva. Però, ¿com fer-ho, si no el coneixem?
      No ens demana una actitud inhumana. Si arribem al coneixement del Mestre, comprendrem que es tracta de la presentació d'una òptica que ens ha de fer veure les coses d'una manera diferent. Viure com vol l'evangeli suposa que no ens és aliè, i que fem el possible per què ens ompli el cor, i ens faci veure el valor real de les coses que estimem: El pare, la mare, els germans, la pròpia vida, tenen sentit precisament per què ell es el nostre germà i ens ha dit com els hem d'estimar... Es la manera d'atansar-nos als altres, siguin els que siguin, amb la referència a la gran prioritat del Qui ens ha ensenyat a fer-ho.
*ELL HO ES TOT: Jesús ho és tot. Per això hem de conèixer el seu missatge, la nova manera de viure que ens està cridant en les pàgines de Mateu. Ha de morir en nosaltres el fet de que son éssers solitaris. Des de la vinguda de Jesús, tot ha de fer referència a Ell, i ho obtindrem si ens entrem en profunditat en el seu missatge. Una tasca constant i quotidiana.
      Tertulià ens deia que els cristians no neixen, sinó que es fan dia a dia. I aquest dia a dia és el de tenir a cada moment la capacitat d'opció de qui sap que és en Jesús on trobarà el sentit de la vida.
      No ens demana Jesús una renuncia inhumana, sinó l'acceptació d'aquesta referència que ens fa veure la vida de manera diferent. Suposarà una creu, és cert, per causa del dolor que pot ocasionar el rectificar concepcions errònies, mes és en aquesta creu on trobarem la força per veure d'una manera més profunda i seria el nostre paper en la vida com testimonis de l'evangeli.
*RECOMPENSA. Acceptar aquest missatge i acceptar al missatger tindrà la seva recompensa. Es tota una dinàmica que no es pot entendre sense acostar-nos a les paraules de Jesús. No és un patir per patir, ni escoltar per escoltar, ni l'exercici d'un masoquisme estèril. Es l'aproximació a la plenitud del missatge, amb les seves conseqüències. Res no cau en el no-res, en la comptabilitat misteriosa de la gràcia, que ens obtingué Jesús amb la seva mort i resurrecció.

Cristòbal Sarrias, sj

Em sap greu, sincerament, encetar aquesta homilia sobre un fragment "seriós" de l'Evangeli de Mateu, en uns dies de solstici d'estiu, quan les revetlles de Sant Joan, la coca i els petards ompliran l'horitzó d'un aire de final de curs, de preparació de vacances i colònies d'estiu, i de "bon vent i barca nova". Ho dic evocant l'experiència de tants finals de juny, quan s'oloren ja les vacances. Però, ja se sap. L'Evangeli de Jesús no fa vacances. I hem de seguir omplint "la nevera" de tot allò que necessitarem quan arribin altres temps, emmagatzemant ara valors i actituds que ens vitaminin per quan vagin mal dades...

Encara que ben mirat, hi ha dues o tres idees de Sant Mateu en el seu discurs d'instruccions als deixebles que són un alè de confiança i de superació de la por, aquesta mena de paràlisi que s'escampa per tots els teixits de l'esperit. Aquí les teniu: "No tingueu por"; "el vostre Pare del Cel ja ho sap".

1. "No tingueu por!"

"D'aquells que podem matar el cos però no poden matar l'ànima". La por és un company de camí desagradable en la nostra vida que apareix en moments de decisions fortes, envoltades de vertigen existencial. Des de la més tendra infantesa, tots recordem encara que havíem de passar corrent el passadís fosc de casa, o quan anàvem a dormir exigíem poder veure des del llit la llum encesa de la cuina. O quan la mare ens deia: "Resa, no tinguis por i t'adormiràs!" Després, de grans, hem après que aquella por era fantasmagòrica, irreal. I hem après que quan resem de debò, en realitat ens "desvetllem" espiritualment, no ens adormim. Estàvem subjugats per una por instintiva.

Jesús ara parla a gent gran, a deixebles i seguidors, a comunitats cristianes dels primers segles i dels anys actuals. I ens diu que confiem, que no tinguem por dels perseguidors de la causa del Regne. Poca broma, amics. Això és seriós!

Sempre m'ha fet patir veure que el bisbe Oscar Romero té por dels qui planifiquen la seva mort. Em fa basarda pensar que les forces del mal són implacables contra els fidels als criteris evangèlics. La força de la calúmnia, del poder, de la mentida organitzada, del descrèdit des de plataformes polítiques, de la ironia i la burla, de certs mitjans de comunicació-incomunicació, de tot allò que Joan va qualificar com "el Princep d'aquest món", descargui tota la seva força contra les persones que malden per mantenir ben viva la petita flama de l'esperança.

Hi ha una altra estratègia més subtil, que també fa por. És la tàctica del perseguidor que ara "assetja" amb unes altres arts més afalagadores. Són aquells que martiritzen l'ànima, els criteris, el món dels valors espirituals. Han substituït les armes del dolor pels bons modals, pels guans blancs i les eines de la persuasió. Ara intervenen d'una manera assèptica, sometent les seves víctimes a una mena d'anestèsia total. El narcòtic es diu èxit, diner, privilegis, honors, aplaudiments, poder, poltrona, pantalles de televisió. No fan mal al cos però han fet un transplantament d'ànima, de conciència, de criteris, d'adulteració en la fidelitat. I malauradament, aquest transplantament gairebé mai ha patit rebuig i s'ha instal.lat ben endins nostre. Jesús, a la muntanya de les Temptacions la patí, aquesta por. I Sant Ignasi ens posa en guàrdia en els seus Exercicis Espirituals per no deixar-nos embadalir per les maneres ("senyeres" en diu ell) de ser del món, envoltades de "fum i confusió."

2. "El Pare del cel ho sap!"

Ho sap tot: quants cabells tenim al cap, quan ocells volen pel cel. I no és que "perdi el temps comptant els nostres cabells" o veient programes del "National Geographic". És que l'amor, quan ve de Déu, ho sap tot. Nosaltres tenim amor; ell és l'Amor. I a l'Amor res no se li escapa. I més quan està en joc el Regne de Déu, les causes i motivacions més fortes que Jesús portava entre mans, allò que el Pare havia confiat al seu Fill i als seus seguidors.

I ho sap perquè ell s'ha vinculat a aquesta causa. La confiança i el coratge del deixeble de Jesús li ve de la certesa que el Pare s'hi ha implicat. Nosaltres voldríem un Déu-Escut, "parallamps", bunkeritzat. I no és així. El Pare està amb nosaltres i en nosaltres. Ell fa que tinguem el coratge de dir als quatre vents allò que hem sentit a cau d'orella, d'escampar als altres allò que s'ha sembrat secretament en el nostre cor. Nosaltres volíem una funció "impermeabilitzadora" de la nostra fe. I el Pare surt garant de la nostra fe i ens anima, no a esperar el moment favorable, sinó a crear-lo, sense por, confiats en l'Esperit. No és cert, com deia algú, que el món és d'aquells que s'aixequen d'hora, sinó dels qui s'aixequen de bon humor, sense pors. El Pare ja sap de què va.

Francesc Roma, sj

Després de les curacions d'una dona amb hemorràgies, d'un cec i un mut, Jesús fa unes recomanacions concretes als seus deixebles abans d'enviar-los a predicar. I per primera vegada Mateu anomena els dotze com apòstols. Els apòstols, “els que són enviats”, reben un missatge clar i al mateix temps engrescador: fer el mateix que Jesús fa: curar, ajudar, alliberar.

Després de la Resurrecció, i de la vinguda de l'Esperit Sant, els apòstols creuen que el missatge alliberador del Regne no és per a ells sols sinó per a tots els homes i dones. I recordaran la missió que Jesús els va donar: predicar que el Regne de Déu és a prop.

En l'Evangeli d'avui descobrim alguns trets significatius del seguiment. Jesús s'adona que el seu missatge és ben acollit, “que la collita és abundant” i cal persones disposades a comunicar la novetat del Regne. Una novetat que no és només “religiosa” sinó també humanitzadora, creadora de noves relacions i noves maneres de viure. De tal manera, que la debilitat humana i la poca preparació dels deixebles no són impediment per al seguiment sinó una oportunitat. Una oportunitat per reconèixer que allò rebut no és mèrit propi, i que cal oferir-ho generosament i gratuïta, sense esperar compensacions no adequades.

Tot seguit desenvolupem una mica més aquests trets que marquen el seguiment de Jesucrist:

1. La Bona Nova humanitza.
   L'anunci de la Bona Nova no es pot confondre amb un proselitisme religiós, o amb un fonamentalisme ranci. No es predica el Regne quan la força de la predicació es confon amb el nombre de persones que són batejades, o en el nombre de persones que van a missa. La força del missatge ve donada per la certesa que la utopia del Regne de Déu és beneficiosa per l'esdevenir humà. I aquest efecte beneficiós es mesura per la capacitat de curació i d'alliberament dels neguits que esclavitzen la persona.
   En altres paraules el nombre no fa el missatge, i l'activitat missionera només s'entén quan és humanitzadora, quan allibera a la persona d'ideologies opressores, pors amagades, i mirades curtes.
2. La debilitat del missatger possibilita el testimoni.
   El missatger “només” pot ser testimoni quan reconeix que és alliberat per la força del Crist. És la persona que pot unificar, articular els moviments de la seva vida interior, i posar nom a les seves experiències. Que no té por, ni de la realitat caduca i limitada ni de les seves misèries, i és capaç de remoure els obstacles que impedeixen la penetració de l'Esperit. I així, mogut per aquesta experiència, l'apòstol podrà anunciar l'alliberament del Regne. És a dir, podrà ajudar a les persones que cerquen, a descobrir aquella Realitat no sempre visible que és la font de la seva existència i que va moure a Jesús a “apiadar-se de la gent malmenada i desesperançada”.
3. La gratuïtat posa a prova la generositat.
   Al final del l'evangeli d'avui Jesús resumeix l'actitud de l'apòstol: “No heu pagat res per rebre aquest poder, doneu també sense pagar”. En una societat en la que tot es compra i es ven, i moltes activitats tenen una vessant clara de negoci o d'especulació, aquest missatge podria semblar molt “novedós”.
   Però el més novedós va més enllà del pagament. Pagar per un servei, per una ajuda no té perquè ser negatiu, fins i tot és necessari per fomentar relacions adultes sense crear dependències infantils.
   Si ens fixem en les diferents perícopes del mateix evangeli de Mateu, podem adonar-nos que per Jesús la generositat anava acompanyada de la gratuïtat. Jesús no cobrava materialment ni retenia afectivament a ningú. Sanava i alliberava sense demanar falses compensacions, afectives, religioses o socials. Perquè era una persona madura en llenguatge actual, centrada i unificada en el Pare, no obligava a les persones curades a fer-se seguidors, ni oferia prebendes als que “s'afiliessin al seu partit”.

Per acabar deixem indicades algunes preguntes relacionades amb els tres punts del seguiment del Crist:

• Quin alliberament corporal, afectiu i/o social descobreixo en la meva relació amb el Crist?
• Les debilitats i limitacions pròpies poden ser font de creixement personal i espiritual. Quines són les que més m'aproximen al Misteri revelat en Crist?
• Fins i tot en les relacions entre una mare i el seu nadó hi ha un donar i un rebre. La mare li dóna vida, aliment, afecte, i el nen o nena retorna una mirada o un somriure d'agraïment i satisfacció. Què esperem quan donem una almoina a l'Església, o visitem o acompanyem una persona? Quines són les dificultats que trobem per viure “espais” de sana gratuïtat, i donació generosa?

Eduard Fonts, sj

Segueix-me.

Un dels moments més autèntics (més reveladors!) de la vida d'una persona és quan descobreix que és important per a algú. Un moment que ens constitueix i ens dóna identitat és saber-nos necessaris per a algú. Això no és una anècdota.

No ho va ser per a l'amic Mateu. Podem suposar que va escoltar aquell “segueix-me” amb una estranyesa i sorpresa notabilíssima. Qui podria demanar-li una cosa així?? A ell. Precisament a ell!!! Defugit i blasmat per tothom!! Qui pot dir-li a ell: “Segueix-me. Et necessito”??
Un tal Jesús. Que va a buscar companys de camí allà on són. Sense demanar informes previs, currículums, conversions, propòsits de canvi, compromisos...
I, com ho va fer amb Mateu, igualment ho fa amb cadascú de nosaltres. Estem aquí perquè Ell ens ha vingut a cridar allà on érem. És Ell qui pren la iniciativa. I quan ens veu –allà on som, tal com som...- ens diu: “segueix-me, et necessito.” Jesús necessita de Mateu, de mi, de tots nosaltres per a dur a terme el Regne. Segueix-me. Caminarem junts. Serà bonic. I també esforçat, i cansador... En qualsevol cas val la pena. Vine. Segueix-me. Et necessito. També a tu. Compto amb tu. Junts farem realitat el somni de Déu d'una humanitat més autènticament humana i feliç. Més fraterna. Farem junts el camí de la vida. Vols?

No hi ha pitjor malalt...

...que qui no vol reconèixer la seva malaltia.
Ser conscient de la pròpia malaltia és el primer pas per guarir-se. I, sovint, no estem gaire disposats a aceptar-nos malalts. O “no tenim temps”. O “dissimula, que no es noti..” O,... vés a saber... I, aleshores, no deixem que Jesús actuï en nosaltres. Li barrem el pas. Ens tanquem a l'acció del seu Esperit en nosaltres. Ens endurim, tot tancant-nos en nosaltres mateixos: els nostres recursos, la nostra imatge ... “Jo ja en sé de ...”. “No necessito que ningú... em digui, m'ensenyi, m'ajudi, m'acompanyi ...”

Aneu a aprendre misericòrdia.

I si la vida fos l'espai – l'oferta– la possibilitat d'aprendre a ser misericordiosos com ho és el Pare del cel? I si, en el fons, la vida no fos més que un procés d'aprendre a viure des de la misericòrdia? I si fos aquesta una de les qüestions autènticament importants a la vida...???

Però, On són les escoles de misericòrdia? On anar a aprendre misericòrdia?
Prou en sabem d'escoles d'art, d'idiomes, esportives, de informàtica...
Potser ja va essent hora de descobrir-nos, com a comunitat cristiana, cridats a ser escola de misericòrdia. Molt més que “temple”, “lloc de culte - sacrifici”, tradicions, doctrines...
No ens sona gaire bé, la paraula misericòrdia. Potser ens suggereix quelcom semblant a “caritat tova”, o “ingenuïtat empassa't-ho tot” , o beneficència regaladora... o...

Aprendre misericòrdia ens parla d'estar disposats a viure i relacionar-nos com Jesús ho fa. Estar disposats a reconèixer la pròpia misèria i la crida de Jesús a seguir-lo i anar amb ell. I descobrir-me que he estat –tantes vegades!- embolcallat de misericòrdia, de perdó, de confiança i estimació infinita.
Aprendre misericòrdia ens parla de reconèixer la pròpia malaltia i limitació i, alhora, la crida a anar amb Jesús per ajudar a guarir els qui m'envolten. Com ho fa amb Mateu i com ho fa amb mi.

I si la comunitat cristiana està cridada a constituir-se en escola de misericòrdia, certament que no ho és en virtut de cap mèrit, cap qualitat, cap recurs propi. Ho és en quant que disposada a aprendre del mateix Jesús. Disposada a contemplar-lo i a reconèixer-lo viu, present i actuant avui entre nosaltres. Disposada a deixar-se portar pel seu Esperit. Pel seu aire. Pel seu alè.
I, moguts pels seu Esperit (l'Esperit sempre sempre parla de misericòrdia i fidelitat), podrem anar a acompanyar l'esperança dels desesperançats. Podrem posar-nos al costat dels qui anem deixant al marge. Podrem obrir una mà als qui sovint oblidem i fem fora. Ens atrevirem a escoltar i mirar més enllà del que percebem a primera vista. Gosarem pensar el futur amb els pobres. No a costa seva. Sinó amb ells. Podran comptar amb nosaltres els qui no compten per quasi res.

Segueix-me. Et necessito. Diu Jesús.

Anem a aprendre misericòrdia. Del mateix Jesús.

Josep Miquel Esteban, sj

Celebrem avui la Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist, la Solemnitat del “Corpus”. Es tracta d'una festa que s'inicià a la segona meitat del S.XIII i es va fer més i més popular a l'àmbit de l'Església Occidental ó Llatina. Com sabeu, el que distingeix la festa del Corpus de les altres festes de l'any litúrgic és la processó, portant el sagrament eucarístic pels carrers d'un barri o d'un poble.

I també avui, en aquesta celebració, proposo que ens aturem i pensem una estona sobre algunes frases que trobem en els textos mateixos de la celebració eucarística.

A la primera frase, diu el Senyor: “Això és el meu cos entregat per vosaltres”. Amb aquestes paraules, pronunciades damunt del pa, se'ns vol dir que Jesucrist s'ha donat, s'ha comunicat a nosaltres d'una manera total i absoluta, “sense guardar-se res”. Aquesta “lliurament” total el veiem al llarg de la seva Vida històrica, especialment en la seva Passió, i el trobem expressat en el pa eucarístic. Normalment, els aliments -com és el pa- serveixen “per a ser menjats”, consumits. I per això mateix recorden i simbolitzen fàcilment un fet com és el lliurament personal de Jesús “fins a l'extrem”.

A la segona, diu també el Senyor: “Feu això, que és el meu memorial”. Sovint s'han interpretat les paraules “feu això” com si volguessin dir que cal fer sovint “celebracions eucarístiques” com la del darrer Sopar. I no és ben bé aquest el sentit de la frase; més aviat el terme “això” es refereix a l'actitud i comportament “entregats” que va viure Jesucrist i que s'expressen simbòlicament en el gest de lliurar el pa i el vi per a ser consumits. “Feu això” voldrà dir, doncs, que cal lliurar-se al servei dels altres tal com es lliurà Jesús. El “memorial” que el Senyor ens mana no és, doncs, un ritus que caldria fer sinó una vida sencera viscuda amb les seves actituds i comportament. Així mateix ho diu St. Pau (1 Co 10, 16): “La copa de benedicció que nosaltres beneÏm, ¿no és comunió amb la sang de Crist? El pa que partim, ¿no és comunió amb el cos de Crist?

En tercer lloc, tal dia com avui és bo recordar que, al Nou Testament i també durant alguns segles posteriors, l'expressió “cos de Crist” es referia sobretot a l'Església. D'aquí en podem treure la conclusió que el respecte, veneració, estimació..., que els cristians manifestem pel sagrament eucarístic, cal tenir-lo també envers els nostres germans i germanes amb els quals formem plegats el Cos de Crist. I encara més, el mateix St. Pau, a continuació del text esmentat, afirma: “El pa és un de sol, i per això nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos “ (1 Co 10, 17). És a dir, que la unicitat del pa compartit condueix a la unitat del conjunt eclesial.

Finalment, tornem a fixar-nos en el simbolisme del ritus propi d'aquest dia: de manera semblant a les peregrinacions, la processó del Corpus ens indica que la nostra vida és un camí que es va recorrent dia rera dia, i que en aquest camí ens hi acompanya sempre el Senyor, el qual ens condueix i ens dóna força per seguir endavant, a través del sagrament que ens comunica la seva Presència consoladora.

Tant de bo, aquesta festa del Corpus ens ajudi a descobrir més i més la Presència i Acció del Senyor enmig de les nostres vides.

Gabriel Villanova, sj