Benvolguts Reis Mags d’Orient:

Com cada any, he seguit el concurs de La Vanguàrdia que estimula els nens i nenes de 6 a 14 anys a escriure, a pensar en vosaltres, a demanar coses o a manifestar el seu món interior. Fins a aquests moments no n’he trobat cap que m’hagi semblat més inspirada. I he desempolsegat la que fa 3 anys va escriure la Marina. Per la seva edat, 11 anys, aquesta nena ja sap de què va tot. El seu text suggereix unes qüestions de fons que són les que, nosaltres adults, ens hauríem de preguntar, tenint com a rerafons el fragment de l’ Evangeli que hem acabat de llegir. I començo per la breu carta de la Marina, alhora contundent i tendra:

“Aquest any vull demanar-vos una capsa buida, sense res, ni bolígrafs ni nines. Una capsa normal i corrent, on pugui guardar les meves coses: els meus secrets, els meus somnis i desigs.”

A l’hora de demanar la gran joguina de la felicitat, és admirable veure que una criatura va a l’essencial de la vida. És per això que avui voldríem anar també a l’essencial de l’ Evangeli que acabem de proclamar.

Secrets, somnis i desigs, ens deia la Marina. Nosaltres també els tenim, els somnis secrets i els desigs. I vosaltres també. Sou personatges, en la intenció de Mateu, plens de somnis: Veniu d’ Orient, de la marginació, del contorn pagà. Fins i tot per al poble jueu la màgia que se us suposa us fa massa propers a l’ heretgia, a allò que no pertany a l’ ortodòxia, al sistema i a l’ordre preestablert. Sou perillosos, perquè teniu somnis, perquè entrant a la ciutat de Jerusalem, pregunteu pel somni de Déu: un rei que ha de regnar sobre jueus i no jueus, homes i dones, lliures i esclau, rics o pobres. Sou el símbol de la universalitat. El gran somni de Déu és que la llum de la Veritat il.lumini tots els pobles. També els cristians i cristianes de carrer, somiem que l’ Església aculli la Llum d’una Veritat que ens inclogui totes i tots. I això serà possible si cadascú de nosaltres porta la torxa d’aquell Esperit que contagia llum al nostre entorn.

He de confessar que una de les coses que més m’agrada de la carta és quan descriu la capsa: “normal i corrent.” És a dir, la simplicitat, la manca de pretensions, la discreció, que en el fons és l’autenticitat, allò essencial per al qual serveix una capsa: per guardar coses. I tot des de la senzillesa. Res més contrari a allò que en diem “mediàtic”, fals, hiperbòlic, pompós, ambigu. I és que, com deia la banda sonora d’una pel.lícula infantil de fa uns 10 o 12 anys, “la belleza está en el interior”.

La imatge de la capsa em fa pensar en una veritat que la fe, la vostra i la nostra, no es cansarà mai d’aprofundir-hi. També aquell cos d’ Infant, guardava en el seu interior el secret i el misteri de tota una divinitat. I aquí, la nostra més gran admiració per a vosaltres, Reis Mags d’ Orient. Després del llarg camí de risc, d’obstacles, d’alegries vostres, de sospites d’Herodes, d’esglais, d’estrelles que apareixen i s’amaguen, amb l’ai al cor i la fe esperançada en els ulls, us trobeu amb la senzilla humanitat d’un Infant, que guarda tots els tresors de la divinitat i de la humanitat. Ell és el punt de trobada dels creients, dels qui busquen, dels qui troben, dels qui no troben i dels qui es cansen. Sortosament, tots els camins, a la llarga porten a Betlem, és a dir, a la Veritat en Majúscula, humanitzada i lluminosa. Per això, el camí que vau fer és tot un signe de la maduresa de la fe. I és ara quan recordem aquell pensament: “La fe és una capacitat per superar dubtes, refiats en l’Amor d’una Persona”, Jesús, encara que sembli un infant “normal i corrent”.

Reis Mags! Dintre d’aquest fragment tan especial de Mateu, on s’hi ajunten les dates històriques i les intencions d’una narració simbòlica, hi ha un final que és meravellós i contundent: “us en tornàreu al vostre país per un altre camí.” Ara, després d’haver vist l’Infant, el tresor de Déu, ja no calen cabalcades, discursos, patges, cargaments de cartes, claus de la ciutat, Ni tan sols la sagrada il.lusió infantil, l’únic que se salva enmig de tanta disfressa. Ara només cal interioritzar, callar, alimentar les utopies, allò que la Marina deia “els meus somnis”. No podem anar-nos-en a casa, després d’haver visitat la Cova, igual que abans. La nostra vida hauria de canviar de rumb. Quin rumb? Majestats, tot i ser Reis Mags i Savis, això no ho sabeu vosaltres; cadascú s’ho sap. Cadascú? I aquell Infant que, en la intimitat del seu cor, sap que l’estimem...

Fins a l’any que ve.

Israel arrossegava un cúmul de fracassos. De segles que vivia sota els imperialismes de torn i no sota la sobirania del Déu que els havia alliberat. On era el seu Déu? Molts interpretaven les calamitats que patia el poble com efecte del pecat col·lectiu d’Israel, de la  seva rebel·lia contra Yahvè.
Per Joan l’única sortida era començar un camí nou, tornar al Desert, i escenificar com una nova entrada a la Terra, travessant el Jordà, com en els dies fundacionals del Poble.
Com un més, Jesús, el manobre de Natzaret va a la crida del Profeta. Podem imaginar que porta molt endins del cor el crit de l’Esperit: Déu no ho vol, cal néixer de nou! Hores escoltant, admirat, al Baptista, mirant-lo, vibrant, pregant al Pare perquè porti el Shalom. Jesús escolta la paraula vigorosa de Joan que capgira els pietosos fariseus i els aristòcrates saduceus. Lloa Déu per tanta veritat que surt del dir i fer del Baptista.
Però Joan, l’home feréstec del Desert, anunciava un Messies que portaria el Món Nou, el Regne, mitjançant el judici i la condemna severs (té la pala a les mans per ventar l’era i enviar al foc la palla), que porta la destrucció total del Regne del Mal.
I tanmateix el Messies Jesús (atenció, els intransigents de tots els temps!) apareix amb una imatge diametralment oposada. No arriba com a judici. Descendeix al fons de l'aigua (= del pecat, de la mort). S'enfanga als fangs del pecat del Jordà. És el “Servent” que càrrega amb tota l'estupidesa... de la condició humana. Fet pecat!
Joan es nega a acceptar-ho. Són dos esquemes messiànics: Joan esperava el jutge i el baptisme de foc. I arriba Jesús amb tot un altre estil: el “Servent”, la mansuetud, la solidaritat (que ja avança les Benaurances on aviat Jesús definirà la nova justícia). El “messianisme”, la “salvació del món” es realitza per l’entrega incondicional de la persona (fins a donar-se a menjar i a beure!), no pel domini o el judici.
Això és, des d’ara, “complir tota justícia”. Cal notar que aquestes seran les primeres paraules que pronuncia Jesús a l’evangeli de Mt. Que complim aquesta altra justícia (tarannà), la que no té en compte els rangs.
 “Aleshores Joan el deixà fer”. I allò que fa és enfangar-se a l’aigua. Tot això no és “intimisme espiritualista”: és filosofia política, és manual d’eclesiologia o de vida comunitària.
On cercar al Senyor? On trobar-lo? Heus ací la resposta, la justícia del Regne que el Senyor ara inaugura! (I en la qual s’han situat tantes persones, sense fer escarafalls, amb la senzillesa de l’autenticitat, amb evangeli pur i simple).

2. EL MESIES QUE PRESENTA EL PARE

Llegim a poc a poc un text tan dens.
Un cop batejat. Un cop que la divinitat s’ha buidat, que el Senyor s’ha barrejat amb la xusma, que ha practicat el ritu de la gran esperança del Poble, que ha carregat i ofegat el pecat i la tragèdia col·lectiva i ancestral del Poble, que s’ha fet germà dels seus germans... Aleshores surt de l’aigua xop de “poble”, “xop” d’humanitat amb totes les seves febleses, estultícies, frustracions i pecats, travessant el Jordà vers la gran esperança, el Regne de Déu. Una profunda experiència humana: Jesús ja no és el d’abans, ara tot ell és de l’Adveniment del Regnat de Déu.
El cel s’obrí. El cel que era tancat des de l’expulsió dels primers pares del Paradís, s’obre per deixar baixar l’Esperit. La llarga i antiga pregària  “oh si esquincessis el cel i baixessis” (Is 63,19) ha estat escoltada. El cel “tancat de segles” ara s’obre per “mirar el món”, contemplar el Fill, del tot humanitzat. La volta massissa  del cel s’esquerda perquè Déu pugui veure el Fill.
Pare i Esperit miren el Fill: ja no “els pertany”, ja és del tot “un dels nostres” (podem dir els humans), és el nostre germà, l’amic. És el fuster de Natzaret, està al nostre favor, es posa al costat nostre. Fill de Déu fent cua al Jordà, sortint xop d’aigua i de la gran esperança del Poble.
I veié que l’Esperit baixava sobre d’ell. El cel s’ha obert i s’ha vessat del tot sobre l’Home. Beneït moment “0” de la Nova Creació. L’Esperit ja torna a estar a la Terra. L’Esperit dels set dons reposa sobre Jesús.
Com un colom. L’Esperit torna amb tota la poesia per posar-se sobre el nostre Germà. La poesia de Gn 1,2, del Càntic dels càntics (on representava a la núvia), del nostre colom de la pau. I porta al bec la branqueta verda d’olivera. En aquest Home serà possible tot un altre món, la nova justícia.
Que lluny queda la tramoia del Baptista, amb el seu foc i destrals...
I una veu del cel digué. El Cel obert parla benedicció, “diu be” (“bene-dicere”) de Jesús, el germà dels humans, i en Ell, “diu be” dels humans. El Pare revelà la seva “complaença”: el manobre de Natzaret. (que és profundament nostre) és del tot de Déu. Alhora xop d’aigua del Jordà i de Poble, xop de l’Esperit i de la Complaença del Pare.

Déu mateix deixa clara als lectors la confessió de fe pasqual. Jesús, que s’ha fet del tot com nosaltres en les aigües del Jordà, és el Fill estimat. La relació de Jesús amb el Pare –confessarà el cristià des de la Pasqua– és tan íntima que és d’identitat. El cristià que contempla aquesta “Teofania”, sap confessar que Pare, Fill i Esperit són tant l’un de l’altre, que són Un de sol.
I per tant Déu té cor i rostre humà, i els humans tenen l’alè de l’Esperit diví en el moll més interior de la seva personalitat.
El lector de Evangeli aprofita el moment per a rebre (deixant-se desconcertar) aquest Messies. I en pregària (com Jesús), l’adora i li ret el seu homenatge.

3. EL MESSIES QUE MOLTS ESPERARÍEM

Tot seguit el Messies és portat al Desert i el temptador li proposa el que és “socialment, políticament... correcte”. Tres temptacions que la litúrgia ens farà llegir un altre dia:

1. Déu, el Món Nou... o la “possessió”, és l’absolut?
2. Assessoria d’imatge. Un “prodigi” fort que faciliti la “missió”
3. Una estratègia de pactes amb els “poders”

* * * * * *

Tres propostes, tres “justícies”, tres lògiques per al que ha de començar el camí de messies alliberador. La del Baptista i la del Temptador (en l’una i en l’altra ens hi descobrim sovint reflectits). I en el centre la lògica desconcertant del Pare, que proclama Fill estimat el qui (a l’inrevés de les altres dues propostes) s’ha abaixat fins enfangar-se a les aigües del Jordà.

JESÚS ÉS L’ANYELL DE DÉU QUE PREN DAMUNT SEU EL PECAT DEL MÓN...

Potser avui, quan gairebé només veiem els anyells com figures de pessebre, ens costa comprendre aquesta manera de parlar sobre Jesús. Però en temps de Joan i de Jesús  aquesta descripció estava plena de significat: la gent estava acostumada a  veure en les estances del Temple piles d’anyells degollats i posats al foc en sacrifici expiatori... La gent dipositava damunt d’aquells animals totes les frustracions, les penes, la tragèdia de la vida... el pecat impossible d’anul·lar i foragitar. I el poble suplicava dia rera dia, any rera any, segle rera segle... que Déu el purifiqués, que Déu guarís la nostra pecaminositat. Mai no hi havia prou sang, prou foc, prou anyells... I mai se sabia si el sacrifici era prou suficient per a rentar-nos de les nostres culpes.


El Baptista proclama que ja no cal que ens anguniem cercant de trobar la pau i reconciliació amb Déu mitjançant sacrificis d’anyells. Jesús és el veritable i defi itiu Anyell de Déu, que pren damunt seu tots els pecats del món. Ell, en ficar-se en la nostra vida humana, carrega damunt seu els pecats, les tragèdies, la desfeta de tants pobres, desvalguts i pecadors... Això serà la seva vida: prendre com a propi tot el dolor dels, leprosos, impurs, dones esclavitzades per la prostitució... Fins i tot s’entaularà amb els pecadors i els tornarà la pau i el goig del viure, de ser fills estimats de Déu.

I justament per això l’assassinaran. Jesús morirà perquè els homes no suportem al just i el matem. No és que Déu el posi a la pira de l’altar; és que l’ordre establert (civil i religiós) no el suporta.

l’Anyell de Déu! Ja no l’hem comprat nosaltres amb el nostre diner impur i l’hem ofert al sacerdot. El dóna Déu gratuïtament. Ara sí que és del tot pur i guaridor.

Avui som convidats a deixar damunt Jesús, l’Anyell de Déu, el nostre pecat, frustració, malaltia interior i exterior, les nostres esquerdes, els nostres traumes... Déu mateix  ens ha enviat el seu propi Fill que pren i carrega sobre les seves espatlles els nostres pecats i misèries i ens reconcilia amb el seu Pare.

JESÚS ÉS EL QUI PORTA L’ESPERIT  AL MÓN.

”He vist que l’Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt d’Ell”, diu Joan. Aquesta visió indica que Jesús és ple de l’Esperit i és el qui porta l’Esperit al món. En l’antiga profecia es prometia que el Senyor es compadiria de la terra i vessaria sobre ella el seu Esperit que la transformaria i canviaria les relacions entre els homes. Avui Joan anuncia que l’antiga profecia s’ha acomplert: aquell colom que es va veure davallar sobre Jesús ens indica que l’Esperit ve sobre Jesús i que a través d’ell s’escamparà per tota la terra. És com l’anunci i l’anticipació de la Pentecosta... Tota la vida de Jesús serà portada per l’Esperit: el condueix al desert, després a Galilea, després a Jerusalem (ens diran els sinòptics), fins que, en l’últim sopar amb els seus, els dirà que és el Paràclit, el Defensor i Protector que estarà amb ells per sempre.

Avui és un dia per prendre consciència de l’Esperit que en el nostre baptisme, configurat a la manera del baptisme de Jesús, ens va ésser donat perquè ens sentíssim confortats per ell i perquè ens deixéssim portar per ell.

JESÚS ÉS EL FILL DE DÉU, QUE PER L’ESPERIT ENS FA FILLS

És la tercera proclamació del Baptista. En el baptisme, quan Jesús es posa a la fila dels pecadors que cercaven perdó i carrega sobre seu el pecat del món, el Pare declara que Jesús és “el seu Fill estimat”. Jesús,  ple de l’Esperit, actuarà com a Fill del Pare, sabrà deixar-se càlidament a mans del Pare, l’Abbà, en els moments fàcils i difícils, en els moments de claror i de foscors, en l’èxit i en la crítica malèvola que sovint hom li farà.

I és aquest Jesús, Fill de Déu, el qui, ple de l’Esperit, ens dona l’Esperit de fills perquè també nosaltres puguem en tot moment clamar Abba, Pare. St. Pau ho resumí de manera lapidària: “Els qui es deixen portar per l’Esperit de Déu, aquests són els fills de Déu”.

Avui és el dia per a aprendre a ser fills amb el Fill. Per aprendre a deixar-nos a mans del nostre Abbà, per saber que el nostre rerafons és l’estimació d’un Déu pare-mare, que ens reconeix com a germans del seu Fill Primogènit.

Mateu als inicis de la vida pública de Jesús a Cafarnaüm recupera aquesta vibrant i bella profecia dedicada justament a la regió de les tribus de Zabuló i Neftalí. I la manera que té l’evangelista de saludar la llum anunciada orienta el lector cap a tres direccions absolutament enllaçades. D’una banda, el missatger que és el noi donat, fet i dret, Jesús, tornat fa temps de l’Egipte. D’altra banda, el seu missatge urgent i radical, “gireu-vos” convertiu-vos”, a l’estil del lideratge de Moisès en el camí. Finalment, la terra promesa que ja està a tocar, el Regne de Déu.

Aquesta triple realitat constitueix la llum esclatant que preveia el profeta. No és gens d’estranyar que l’orant esperançat s’afermi davant Déu: El Senyor m’il·lumina i em salva, qui em pot fer por? Convé que la comunitat cristiana fixi ben bé els ulls en el guia, el nou Moisès, que gosi seguir-lo i desfilar decididament pel camí canviat i convertit i comenci a produir i beneficiar-se dels fruits de la terra promesa.

De fet, els primers seguidors són enviats a pescar, aprofitant Jesús com a imatge espiritual el mateix ofici que tenien. I el nou ofici de pesca consisteix a anunciar i guarir. Els deixebles porten al cor una Bona Nova –la manera acollidora i amorosa de fer de Déu, manifestada i coneguda en Jesús- i tenen la capacitat de vèncer el mal.

Una vegada més convé recordar el capteniment dels deixebles, dels pescadors, reformulat pel Concili Vaticà II: “El goig i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes d’aquest temps, sobretot dels pobres i de tota mena d’afligits, són també goig i esperança, tristesa i angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no ressoni en llur cor”. Si els cristians realment entrem en aquesta dinàmica, hem entrat al Regne.

La lectura de l’epístola de Pau als de Corint invita a repensar el que hem viscut aquesta setmana a l’entorn de la reflexió i la pregària sobre la unitat dels cristians. L’argumentació de Pau és contundent. De guia només n’hi ha un, perquè només és un el que ha estat crucificat per nosaltres. Per tant, la comunitat no pot dividir-se en el suposat seguiment de diversos mestres, ni que siguin Pao, o Apol·l o Pere.

No cal dir que, si mantenim la imatge de la pesca, una xarxa esquinçada és absolutament inútil. Però la manera de no esquinçar la xarxa no és reclamar la unió a força de poder sinó a força de servei, de donació. Sant Pau apunta en la direcció convenient quan apunta que és la donació de la vida de Jesús el vertader factor de la unió. Retrobem aquí novament una qualitat essencial del Regne de Déu. És donar la vida per als altres. La Bona Nova i la guarició de les malalties reposa sobre aquesta manifestació extrema de l’amor de Déu: Jesús lliurat per a nosaltres.