;)
|
29 de gener de 2006
Diumenge quart |
Deut 18,15-20
Diumenge passat, van sentir com Jesús proclamava el Regne de Déu, i com de seguida va cercar col·laboradors d'aquest Regne. Avui, hem escoltat com Jesús anticipa el Regne de Déu amb una victòria sobre els esperits malignes.
1Co 7,32-35
Mc 1,21-28
Entre avui i el diumenge vinent veurem un dia en la vida de Jesús, i concretament un dissabte. Avui hem escoltat què va fer Jesús el matí del dissabte, anant a la sinagoga de Cafarnaum.
Per entendre l'evangeli d'avui, hem de recordar que els jueus, quan Jesús va començar la seva vida pública, tenien la concepció que entre el món present i el futur no hi havia continuïtat. El món present era dolent i estava en mans del maligne (de Satanàs, en deien); en canvi, el món futur estava en mans de Déu. El Regne de Déu estava en el futur. Jesús critica aquest esquema d'interpretació de la història humana: en aquest món ja es pot anticipar el Regne de Déu. Certament no del tot, però ja en la nostra història es pot anticipar el Regne.
En aquest text es subratllen tres coses:
Jesús ensenya. En Marc, Jesús sovint ensenya, però Marc no ens diu amb paraules el contingut d'aquest ensenyament. Ho diu amb fets. L'acció de Jesús és la seva manera d'ensenyar. Això vol dir que Jesús no solament parla, sinó que fa, que actua. Que la seva manera de viure és coherent amb les seves paraules. Quan la gent diu que parla amb autoritat, volen dir això.
Als evangelis, hi ha un moment que se'ns diu que la gent senzilla és la que entén el que diu Jesús, i no la gent sàvia i entesa. Aquesta manera de explicar l'ensenyament de Jesús, com ho fa Marc, arriba a gent senzilla, que potser no saben moltes coses, però "actuen": visiten i ajuden els malalts, són capaces de compartir el que tenen, són comprensives davant situacions humanes que no els agraden, es posen al costat dels febles, acollen, assumeixen el patiment humà humanament,... I tot això és un gran ensenyament per a nosaltres.
Jesús allibera. En aquest cas, un home d'un esperit maligne. La acció de Jesús desconcerta el món del mal. Queda sobtat que el món futur arribi ja a aquest món amb Jesús. Veuen que Jesús -amb la seva acció- els destrueix "abans de temps". És com si Jesús estigués en un lloc o en un moment que no li correspon. Hem sentit que deien: "¿per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? ¡Ets el Sant de Déu!". El món del mal intueix que se'ls acaba el domini sobre el món d'aquí. I això només pot ser obra de Déu, del "Sant de Déu". Jesús, l'home que ve de Déu!
Com anticipa Jesús el món futur? Al llarg de l'evangeli veurem que ho fa amb guaricions, amb el perdó dels pecats (això vol dir que ens reconcilia amb Déu Pare), amb la seva paraula i la seva acció, lluitant contra el dolor del món, humanitzant la vida de les persones. Perquè una de les coses maques de l'evangeli, és veure com les persones que s'apropen a Jesús o Jesús s'apropa a elles, en surten millors, amb més ganes de viure, amb més pau al cor, amb més estima de si mateixos, amb més ganes de seguir a Jesús pel camí de la vida.
Jesús ens allibera i ens anima a què nosaltres fem el mateix amb els altres. Ens allibera dels nostres esperits malignes (conformisme, vulgaritat, prejudicis, orgulls infravaloració, visió petita i estreta de la realitat, tancament en el nostre egoisme, injustícies, odis, autojustificacions, marginar persones, enveges, etc.)
Jesús sorprèn. Les multituds han quedat copsades del seu ensenyament, "ensenya amb autoritat". I es pregunten: "¿què vol dir això?". [Hi ha un progrés en les preguntes de la multitud a l'evangeli de Marc respecte a Jesús. Poc després la pregunta serà: "¿Qui és aquest?"]. Primer queden sorpresos pels ensenyaments, per les accions de Jesús; i més tard serà la seva persona la que cercaran, la que els atraurà. Passen de les coses de Jesús a la persona de Jesús.
Aquest evangeli, ¿què en diu a nosaltres avui? ¿Hi ha coherència entre el nostre ser cristians i la nostra vida cristiana? ¿De què ens hauria d'alliberar, per a ser més lliures interiorment? Escoltar l'evangeli de cada diumenge, sentir les seves paraules i la seva vida ¿continua sorprenent-nos?
Al salm, hem repetit "Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu. No enduriu els cors". Tant de bo la "sentíssim". Que aquest ensenyament de Jesús ens alliberi, i ens faci alhora homes i dones alliberadors, persones que humanitzem les vides dels altres.
Ignasi Vila, sj
|
22 de gener de 2006
Diumenge tercer |
Jo 3, 1-5.10
El més important a la vida no és on ets o on vas, sino amb QUI.
1Co 7, 29-31
Mc 1, 14-20
Seguir Jesús no és un tema de ubicació geogràfica, sino personal.
Més important que la fita és amb qui fas el camí.
Jesús va tenir la profunda experiència del Baptisme a la riba de riu Jordà. Va entendre allà la missió de la seva vida: Anuncia la bona notícia del Regne. Avui ens el presenta Marc inaugurant la seva actuació programàtica. Fa la primera crida a qui el vulgui escoltar i a qui el vulgui seguir.
Si escoltes i segueixes Jesús Ell capgirarà la teva vida. Res no serà igual Aquells primers deixebles van entendre això, van comprendre que el cristià que ha escoltat la crida de Jesús no li caldrà amoïnar-se d'0n viu,a que es dedica, és ha dir de la geografia de la seva vida, sino amb qui vol viure. Van entendre que no és el mateix seguir, que seguiu-me. Com diu el poeta "yo habito en los pronombres".
Es el cas de l'enamorat o enamorada, que fins i tot renuncia, si cal, a la seva professió, a la seva terra, o pàtria per tal d'estar junts. Quan hom entén el que pot ser un projecte de vida en companyia, a més de deixar la solitud, deixa el que sigui per anar a la fi del món i realitzar junts el somni.
Per això Jesús que podia haver estat un profeta solitari, un altre veu en el desert va voler necessitar amics, va tenir que formar un grup, va començar reunint comunitat per anunciar el seu missatge. Es veritat que el cristianisme, el regne, és comunitari o no és.
Qüestió de sintonia, qüestió d'antena!
El símil potser il·luminador i molt proper en el nostre mon ple de comunicació inalàmbrica: Tots els qui tenim in telèfon movil saben que és pot saber qui truca mirant la petita pantalla de l'aparell. Més d'un cop potser, veient qui truca hem premut l'icona vermella o no hem contestat, dient-nos per dins que no volem en aquest moment rebre la trucada, que respondrem més tard o ja decidirem quan escoltarem el missatge. Fins i tor podria ser que no tinguem cobertura i ni tans sols escoltem la crida.
Bé prou que Jesús crida, que ens vol anunciar la gran bona nova de que Ell passa i ens necessita, però potser que no tinguem cobertura, o que si la tenim ens faci mandra o por o estem massa capficats per escoltar i la bona nova.
Si Pere, Andreu, Jaume i Joan haguessin estat fora de cobertura o amb llur antena malmesa o haguessin dit no m'interessa la crida, la trucada, haguessin perdut el tren de la seva vida, haguessin frustrat el pla de Déu sobre ells i sobre el seu Regne. I podien i podem, perquè, Déu misteriosament respecta la nostra llibertat, de dir que no. Ho podia dir maria.
Seguir implica canviar. Aquest canvi es conversió
Decidits a escoltar la crida, la trucada, suposa respectar la iniciativa de Déu, tu espera. Es Ell qui te la iniciativa. Deixem-nos sorprendre.
El model pedagògic de Déu. El model es repeteix, tenim senyals per reconèixer-lo. Demana un canvi d'actituds. La sensibilitat per entendre en clau comunitària la crida al seguiment. No confondre la conversió amb remordiment, que es centra bàsicament en les pròpies faltes i no en l'agraïment i gratuïtat de Déu.
Josep M. Gispert, sj
;)
|
15 de gener de 2006
Diumenge segon |
1Sa 3, 3b-10.19 AVUI SE'NS NARRA UN PROCÉS D'ENAMORAMENT EN CINC ACTES
1Co 6, 13c-15a.17-20
Jn 1, 35-42
Quan ens fem grans ens agrada recordar aquells moments de la nostra joventut que ens foren constituents, que canviaren la nostra existència: un esdeveniment, la trobada amb una persona que ens capgirà...
Avui se'ns narra un procés d'enamorament en cinc actes:
Avui l'evangeli de Joan rememora l'escena idíl·lica que 50 anys enrera capgirà la vida del que l'evangelista anomena el "Deixeble estimat". Explicada amb molt de realisme, com si els protagonistes l'haguessin explicada als autors de l'evangeli, plens d'emoció, de colors i de vida.
Cada lector que llegeix aquest evangeli (el lector de fa dos mil anys y el d'avui) es troba frapat. I és que avui se'ns rememora que hi ha un moment fort inicial d'intimitat, d'enamorament. Potser va ser un moment (=caiguda del cavall, "fletxazo"), potser va ser un temps llarg en què va madurant un amor.
Que bo que fa de recordar-lo! Ationa les brases i el foc reneix.
Ens cal de tant en tant rememorar aquests moments (també passa en la vida de parella!)
1. Algú assenyala (cal aguditzar l'oïda per a escoltar la crida, ja ens ho deia la 1ª lectura). Com hem d'estar agraïts a qui va assenyalar! Potser els pares, l'ambient, una persona, un amic, una crida interior... En el cas de l'evangeli d'avui és el Baptista, el Precursor, l'home que no s'assenyala a ell, sinó que assenyala a un altre ("cal que Ell creixi i que jo minvi!").
Pronuncia unes paraules corprenedores: Heus ací l'Anyell de Déu, l'Alliberador, el que Reconcilia els trencaments, el que treu el pecat del món, el que ens refà interiorment, el que ens re-crea.
2. Quedo corprès, encisat. A la fi em trobo amb algú que em fa tocar fons, que fa que jo sigui jo, que em reconeix, que m'estima no per les meves obres (talents, virtuts, gràcies...) sinó perquè sóc jo. Amb ell he trobat la meva humanitat... i per tant he trobat Déu!
El deixeble i nosaltres quedem "corpresos", potser immediatament com diu l'evangelista, potser a poc a poc. tant se val
3. Jesús es gira: una MIRADA. Quina estrebada al cor quan els meus ulls es veuen reflectits en els de l'Anyell de Déu! I una pregunta, la pregunta: "on vius?": on està tot el teu? on et podria conèixer? on podríem xerrar hores, estar-me amb tu, col·laborar amb les teves tasques i interessos, ser del tot teu i tu del tot meu?
I amb la mirada, la Paraula: "vine i ho veuràs"
4. Estar-s'hi...! Hores...! sopar junts, poesia... Fins i tot el deixeble recorda l'hora concreta.
És indispensable aquesta experiència mística. Per als uns serà sorollosa i emotiva, per a d'altres serà pacifica i quieta. St. Ignasi anomena "consolació" a dues maneres diferents de "sentir": a) quan el cor s'inflama, crema... una consolació "sorollosa"; b) i també quan el cor es troba pacífic i nota tanmateix que augmenta en ell la pau, l'estimació... la fe, l'esperança, la caritat.
5. Missió. La plenitud del goig de Déu no ens el quedem per a nosaltres solets, de manera més o menys egoista. Quan el goig i la consolació són de Déu hom es troba amb la necessitat de donar-ho a conèixer: esdevé un do que no sabem quedar-nos-el per a nosaltres mateixos! Necessitat de donar a conèixer la Bona Notícia, la Gran Satisfacció.
I el deixeble, corprès per Jesús, l'Anyell de Déu, surt al món cridant que és possible treure el pecat del món (del cor i de les estructures), que és possible la reconciliació, que un altre món és possible, que el Regne de Déu se'ns ha acostat en Jesús.
Francesc Riera, sj
;)
|
8 de gener de 2006
El Baptisme del Senyor |
Is 42, 1-4.6-7
El pressentiment de Joan
Ac 10, 34-38
Mc 1, 7-11
El humans no podem tenir cap certesa sobre el futur, sobre els fets que han d'esdevenir. Però diem de vegades que tenim pressentiments. Això és el que devia tenir Joan Baptista quan deia: "Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne d'ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat". Era una confessió de la seva missió limitada i la manifestació del gran desig que tenia que es realitzessin les profecies i, en concret, la que avui hem escoltat d'Isaïes.
La intuïció de Jesús
Jesús al llarg de trenta anys de vida oculta havia après de Josep i Maria a viure la vida de bon ciutadà creient en el Déu del seu poble, que tan estimava, com quedava tan ben expressat en les Escriptures. I el seu contingut havia arribat a fer-se vida en Ell. I, per això, tot sentint-se home del seu poble, va intuir que s'havia de posar, com a un més, a la cua dels homes per fer-se batejar per Joan.
L'acció de l'Esperit
I l'Esperit de Déu, com va irrompre en la creació i va anar actuant al llarg de la història de salvació, va inspirar els profetes i va fecundar el ventre de Maria, ara esquinça el cel per a fer-nos veure que en Jesús el cel s'ha obert, que en Jesús el cel i la terra no són dos mons separats, que en Jesús el cel i la terra, Déu i la humanitat s'ajunten. Déu forma part de la humanitat. La humanitat forma part de Déu. Déu és humà i l'humà és diví.
La veu del Pare
"Ets el meu estimat, en tu m'he complagut". Aquestes paraules ressonen en la consciència de Jesús i li fan sentir la sublim i profunda experiència de sentir-se estimat, molt estimat, privilegiadament estimat, com només ho pot ser un veritable fill. Se sent Fill infinitament estimat per Déu. Jesús es troba en la dinàmica d'amor del Pare i de l'Esperit.
La missió del Fill
I d'aquesta presa de consciència arrenca tota la vida púbica de Jesús, tan ben anunciada i expressada pel profeta Isaïes amb aquella síntesi:" portar amb fermesa el dret a la terra i no trencar la canya que s'esberla, ni apagar la flama del ble que vacil·la". O amb aquella senzilla i lacònica expressió que hem sentit de Pere a la segona lectura:"Passar fent el bé i donant la salut a tots als qui estaven sota la dominació del diable".
...i nosaltres
Nosaltres hem estat batejats amb el baptisme que Joan va anunciar, amb el baptisme de l'Esperit de Jesús. Nosaltres a través de l'aigua amarada per l'Esperit es va expressar també la nostra condició de filles i fills estimats de Déu. I,conseqüentment, d'aquesta realitat de filles i fills estimats ha d'arrencar tota la nostra activitat. Per això, els cristians no ens hem de sentir moguts a actuar per una mera ètica o pels dictàmens d'unes fredes lleis o normes, sinó com una resposta a l'amor gran que Déu ens té i que ens mou a correspondre-hi tot estimant, en obres i de veritat, els germans. D'aquesta manera, continuem la missió de passar de fer el bé i d'alliberar de tot mal, iniciada per Jesús, el Fill molt estimat pel Pare.
La taula dels batejats
I ara l'Esperit davallarà sobre el pa i el vi de la taula de Jesús i de tots aquells batejats que ens volem sentir, una vegada més, filles i fills estimats del Pare. Que aquests aliments ens donin força per portar a terme cada u la seva missió.
Francesc Xicoy, sj
;)
|
1 de gener de 2006
SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU |
Nm 6, 22-27 TRES FESTES EN UNA
Comencem aquestes paraules amb un desig ben cordial i universal: Bon Any a tothom. Ja fa sis anys d'aquella histèria d'encetar un nou segle, que tants rius de tinta va provocar, tanta disbauxa i tanta simbologia. Doncs, ja hem entrat al segle vint-i-u amb tota, diguem-ne, "normalitat".
Gal 4, 4-7
Lc 2, 16-21
I aquest fet ens fa pensar en una de les condicions més humanes de la nostra naturalesa: som temps, la nostra vida es va desgranant sota una de les coordenades més implacables de la nostra vida. El pas del temps.
1. Enganxats a una agenda?
D'agendes, n'hi ha de totes les marques, estils, clàssiques, modernes (amb màquina de fer fotos incorporada, amb telèfon mòvil), com si ho volguéssim dominar tot. I en canvi tenim la sensació contrària: que el temps ens domina. La qüestió és ser-ne conscients, i no permetre que el temps ho dictamini tot. Ja ho diu el tòpic, un pensament que no hem assimilat encara suficientment: "No es tracta d'omplir la vida d'anys, sinó els anys de vida." Estem vivint amb neguit una cultura de les presses, de la quantitat, del moure's nerviosament, i no tenim temps per a nosaltres i per als altres. Es queixen els pares, els fills, els avis i els néts. Diu Josep M. Lozano, un sociòleg: "Hem passat de viure en funció d'un projecte a viure en funció d'una agenda. O de viure de les realitats pregones a viure sota la síndrome de la publicitat, on n'hi ha prou amb uns eslògans, perquè sembla que només existeix allò que es publicita." Sàvies reflexions, sí senyor!
Tenim davant nostre un any (i tot el temps que el Senyor de la nostra història ens tingui destinat). Davant d'aquest do que és el temps i la vida, hem de respondre amb la nostra fidelitat responsable. Una vegada vaig llegir un article que es parlava de la felicitat, com si fos un plat de cuina o un menú que nosaltres mateixos podem cuinar. No estaria gens malament que, en començar un nou any, penséssim quins són els ingredients d'aquest plat de la felicitat tan necessari, què hi posaríem, com ho couríem...
2. El dia de la pau
Ben segur que en aquest plat hi posaríem aquest do de Déu tan preuat: la pau. Però la pau de debò, no solament la que s'escriu en pancartes i manifestacions, la que emplena la boca dels polítics i homes responsables de la marxa del món, o la que sona com un disc rallat en les trones de les esglésies. Una pau que va molt més enllà de l'absència de ginys i estris de la mort, una pau que és una feina a fer entre tots. No n'hi prou amb "dir pau", s'ha de fer. Perquè l' Evangeli de Jesús, en les seves benaurances, proclama que són "benaurats" no els propagandistes de la pau, sinó els artífexs, els constructors, els pacificadors, els que lliuren la seva vida per fer un món més humà i habitable. Aquests són els benaurats en llavis de Jesús.
Avui, recordem Maria de Natzaret, la Mare de Jesús, la que va dir "sí" a Déu. Per a mi la pau vol dir que els homes i les dones del nostre món ens hem de dir "sí" els uns als altres. I aquest "sí!" suposa sovint fer-se una mena de "violència", la d'estimar, la de tolerar i respectar els altres, la de mossegar-se la llengua abans de "mossegar" l'altre. Diuen que Einstein un dia comentava amargament a un amic seu: "Vivim en una època en la qual és més fàcil destruir un àtom que destruir un prejudici". I això que en aquell temps no hi havia certes cadenes de ràdio i televisió, ni campanyes contra cap Estatut. Però, pel que es veu, això de malmetre la convivència és de tots els temps, i molt pitjor que certes pandèmies... Ens cal, doncs, un esforç seriós per part de tothom perquè la pau i l'entesa siguin el clima entre les diferents maneres de pensar, un condiment que fa més digerible el gran menú dels Drets Humans.
3. El secret d'una vida
Un secret que es viu allà on s'hi coven les grans decisions. I Maria ho va viure així. Diu l' Evangeli d'avui una de les frases més il.luminadores i més decisives per entendre la grandesa d'aquesta figura tan especial com és Maria de Natzaret: "Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava." En aquest moment, "tot això" és el misteri del Nadal, el vertigen de tenir entre els braços aquell infant que és ben seu i és de Déu, la seva missió, la seva responsabilitat, el pas de Déu pel seu temps, l' "agenda" que li toca viure ara... I tantes coses més, que només una mare sap guardar dintre del cor.
Però no oblidem que aquell fill serà sempre un misteri, un enigma (tot i ser un nen i un noi com gairebé tots). Però, també Déu té la seva "agenda". I vindrà un temps en què Jesús i la seva missió desbordarà el seu cor de Mare. I no entendrà res. Però llavors, "guardar-ho en el seu cor" voldrà dir, "creure, esperar, confiar, pregar", repetir el SÍ incansablement. Sent Mare de Jesús, esdevé Mare del misteri de Jesús en el temps, dia rera dia. Com nosaltres, que sent cristians, esdevenim cristians amb el pas del temps... Per això m'apunto a aquell pensament que diu: "La vida no és únicament un problema per ser resolt sinó un misteri per ser viscut". Brindem amb el calze de l' Eucaristia per la pau i el misteri de la nostra vida!
Francesc Roma, sj
;)