Recordeu aquell dia que us van donar la noticia tan esperada: “esperem un fill / net”? Potser mai no arribava i ja estàvem ben anguniosos! Una “Bona Notícia” d'aquesta mena canvia el rumb de la vida: hores de mirar la criatura, de dormir menys... de caure'ns la baba...! Beneït el moment i la persona que ens dóna aquestes bones notícies.
    “Evangeli” significa Bona Notícia. Avui comencem la lectura de la “BONA NOTÍCIA” tal com ens la narra Marc.

1. Creieu-vos-ho, Déu li ha posat un límit al Regne del Mal, el Món Nou es possible, se'ns acosta..!

    Ens hem de traslladar a un llac blau, un dia de sol, verd vibrant a les prades de la riba amb lliris grocs i blancs, una atmosfera nítida i plena de llum (ho recordareu bé els qui hi hàgiu estat...). I entremig un home de Natzaret, fuster-paleta, d'uns 30 anys que torna del Jordà quan li han empresonat l'amic, el seu mestre Joan el Baptista. Ara l'Esperit l'impulsa a prendre la paraula (fóra interessar notar que també Monsenyor Romero va prendre la paraula quan li maten el seu amic Rutilio Grande, sj). Comença a parlar sota el signe de la contrarietat.

    Obre la boca, provocador, utòpic, diu coses que tothom espera i desitja i que ningú no s'atreveix ni a dir ni a esperar. Diu: creieu-vos-ho és possible un món nou, diferent, tal com Déu l'havia pensat. Se'ns acosta el Regne de Déu, el món on qui regna és Déu:

• ... i no hi regnen els ídols de l'Imperi de torn,
  - que d'altra banda aporta coses ben interessants: els grans béns d'aquella globalització: xarxa de carreteres, oferta de cultura i civilització, etc.
  - però que hom ha absolutitzat com si fossin déus a qui cal sacrificar la llibertat, com si fossin el “pensament únic”, i que de fet provoca massa esclaus, massa gent a les cunetes de la història, massa sacrificis humans oferts a aquestes divinitats
 
• ... ni les imposicions dels fariseismes de torn
  - perquè Déu és un Déu paternal, preocupat no pels “drets de Déu” sinó pels “drets de l'home”, el dissabte per a l'Home i no l'home per al dissabte
  - on per tant es viu des del goig i la pau interior de saber-se estimat per Déu

    Avui és el dia per recordar el moment en què Jesús em va cridar entre les meves xarxes. També va ser un moment ple de poesia. Em demanava col·laboració a mi. Es tractava de l'única tasca que val de veritat la pena: fer un món nou, solidari i fraternal... El Regne!
    Em necessita a mi, que tant ell com jo sabem qui sóc, amb els meus defectes i virtuts. I és veritat que em necessita, i de manera indispensable. Sense mi no es realitzaran una sèrie de tasques centrals: restaran sense fer-se tristament, per a Jesús
    Juan hom es veu cridat: per Jesús, l'home de més prestigi, per a la tasca més gran de totes, hom se sent gran, valorat, noble..., la crida em posa es una situació nova, límit... crea en mi noves possibilitats: m'obliga a mesurar-me, no amb les meves foteses i petiteses, sinó amb l'única tasca gran. Crist esperant tantíssim de mi, em fa créixer

Francesc Riera sj

1. Un llarg camí

    Fa ben pocs dies que encara estàvem rondant les rodalies de Betlem i la Cova, ens trobàvem amb els pastors, o vèiem els darrers fulgors de l'estrella dels Mags. I el Nen creixia i s'anava fent gran. I Maria li donava voltes en el seu cor de mare, de creient, de dona sensible i de "patidora de mena". I ara ja ens trobem amb un Jesús, adult, acabat de batejar (diumenge passat), "fet un home", però ple de Déu. El Fill, acreditat per la paraula del Pare.

    Aquest Jesús ens acompanyarà durant aquest llarg raguitzell de diumenges de l'any, fins a 34, sense comptar els diumenges extres de Quaresma. Un llarg camí. I ho farem de bracet amb dos deixebles de Jesús: sobretot Marc, i en certs moments, Joan. Dos bons companys de camí. Tenen experiència de què vol dir "fer camí amb Jesús", cadascú en el seu moment, a la seva manera.

2. Un diàleg fecund

    Un company em va dir un dia que ell té la sensació que l'Antic Testament acaba en la punta del dit de Joan Baptista, quan, sense desig d'acaparar cap mena de protagonisme ni de retenir el vol espiritual dels seus deixebles, senyala el pas de Jesús, la direcció en què cal orientar els passos dels seus seguidors. Més enllà d'aquell braç de Joan, sever, que posa el dit a la llaga, comença "una altra història", el Nou Testament, madurat en el temps, encarnat en un jove Mestre, Jesús, que camina decidit. En aquesta escena tot és tan radical i tan essencial que no hi sobren ni hi manquen paraules. Qui pot dir més coses en menys paraules? Quin diàleg és més fecund i més pregon que aquell: Què busqueu? - Mestre, on vius? - Veniu i ho veureu!

    Sempre m'ha emocionat la "càrrega de profunditat i d'intencionalitat" amb què Jesús s'estrena públicament en l'evangeli de Joan: "Què busqueu?" Ell sap perfectament que no busquen "cap cosa", res en concret, cap valor segur, cap riquesa, ni or ni plata. El que busquem és una Persona, no un "què" sinò un "QUI".

    Els homes i dones de tots els temps som uns buscadors insaciables, assedegats, nostàlgics d'Algú que ens pugui il.luminar el sentit de totes les coses que portem entre mans. I en realitat, el mateix Jesús - fent-se trobadís - ens està dient que també Ell és un buscador de gent que busca. Perquè només els eternament buscadors d'Algú acabaran trobant.

    "Mestre, on vius? On t'estàs? On trobar-te? Qui ets tu? Parlem-ne!" Tot això que hem de descriure en paraules, en discursos, en infinits tractats d'antropologia religiosa, en realitat s'expressà en aquell moment com una llambregada de llum, com una il.luminació de les mirades, la de Joan, la de l'altre deixeble i la de Jesús, que es troben en una complicitat carregada de vida interior. Són, "no mirades que maten" sinó que generen vida. I quina vida?

3. "Veniu i hi veureu!"

    Jesús els remet a una experiència. Penso que és la frase més generosa, oberta i acollidora que pot dir Jesús. Els convida, no a l'estudi, a un curset intensiu de "Fe i Compromís", a una tesi sobre "El Regne de Déu i les seves estratègies", a un "Vols ser el meu deixeble en quinze dies?" sinó a l'experiència de la comunicació, de la comunió de vides. Comença a desvetllar-se una de les obssessions de Jesús: convertir el número en qualitat, l'individu en persona, la gent en Comunitat.

    "Veniu i ho veureu!" Com si digués: "Ja està bé que llegeixis poesia sensible, romàntica o impressionista sobre els boscos. Però si vols saber bé què és el bosc, entra-hi, fica't al bell mig del bosc, quan el dia espurneja, escolta el murmuri de la vida que es va desvetllant, els primers raigs de sol que tot ho clarifiquen! Fes-ne experiència. Vine i ho veuràs. I després, comunica-ho, amb tota la càrrega de la teva pròpia vivència més íntima!"

4. "Eren les quatre de la tarda!"

    I això que en aquell temps no hi havia agendes. Però hi ha dates, moments, instants màgics, hores sacramentals, que són el punt de partença d'una nova vida, d'un canvi radical en la vida. No hi ha noviciat de vida cristiana, no hi ha títol de maduresa cristiana, no hi ha doctorats en evangeli que puguin substituir aquest instant: "les quatre de la tarda de la nostra trobada amb Ell!"

    Podem passar tota la vida sobre els llibres, sobre les xarxes d'Internet, que ofereixen documentació sobre Jesús de Natzaret, podem passar decenis aprenent a exercitar les virtuts teologals, cardinals. Però si faltem a la "cita de les quatre de la tarda" que ell ens té preparada, hem perdut el temps. A les quatre de la tarda, o a quarts de vuit o a l'hora més impensada. En les catequesis podem aprendre certes "coses", entendre "certes coses". Després t'adones que allò que és decisiu en la fe és la resposta a Algú que passa. Com diu Pau en la carta als Filipencs: "Atrapar-lo!". O, millor encara, "deixar-se atrapar per Ell".

    Quines coses! Aquell que, segons Joan, era la Paraula eterna, es va escoltar i fer propera als homes i dones, un tarda qualsevol: "Eren les quatre de la tarda!" D'això se'n diu "Carpe diem!" en versió evangèlica!

Francesc Roma sj

INTRODUCCIÓ:

    Al llarg de totes les festes nadalenques, hem celebrat diversos moments i situacions en què Jesús, encara infant, és presentat i manifestat com a Messies i Fill de Déu a diferents grups de persones: als seus pares, als pastors, als ancians Simeó i Anna, als Mags de l'Orient... I vèiem com aquestes manifestacions del Senyor tenen un caire sencill, familiar, gairebé casolà... Doncs bé, a la festa d’avui, Baptisme del Senyor, celebrem la manifestació pública en la qual Jesús és proclamat solemnement com a Fill de Déu, i rep una missió, un encàrrec concret de part de Déu, el seu Pare.
    Anirem, doncs, resseguint i comentant el text evangèlic que acabem d'escoltar.

Gabriel Villanova

Benvolguts i admirats Mags d'Orient

L'aire i el tarannà d'aquest dia ens demanen fer, no una homilia, sinó viure aquest moment de somni, d'imaginació al poder: la "Carta als Reis". Per a nosaltres, que ja som adults i no tenim dubtes sobre la vostra identitat, aquesta carta ve a ser una barreja d'idealisme i desig enyorat. Diuen que imaginar "no costa diners" i pregar tampoc. Voldríem que aquesta carta fos una pregària. Una pregària-carta certificada, que pugui arribar personalment a Jesús, com van arribar, segons l'Evangeli de Mateu, l'or, l'encens i la mirra. I començo adreçant-me al:

Venerable Melcior!

Sabem de bona tinta, és a dir, de tradició llargament assumida, que Vós portàreu a l'Infant l'or, discretament amagat, no fos cas que a la Duana de Jerusalem us haguessin enxampat "in fraganti". Com és que us vau arriscar amb aquesta mercaderia tan perillosa, tan cobejada per fer negocis i inversions a l'Orient? Quanta gent hi ha en el nostre món de la política, dels negocis fins i tot eclesiàstics, del món de les armes i les invasions de països, que busquen l'or - el brillant o el negre - i s'inventen guerres despiatades, enganys i "jugades mestres" per apoderar-se, sense motius, d'aquest Or Idolatris, aquesta fera que devora la dignitat de les persones...!

Però, no, Melcior! Vós ho heu fet tot a l'inrevés. Heu vingut a dipositar l'or vostre als peus de Jesús, invertint l'ordre de les coses, proclamant que és a ell que voleu servir, adorar i fer reverència, relativitzant la riquesa, l'afany de posseir, la mirada idolàtrica. I en la persona de Jesús hi heu trobat tots els pobres i els empobrits, tots els necessitats del món. Melcior, un gest que us fa candidat a la primera benaurança que aquell mateix nen, ja adult, proclamarà: "Benaurats els pobres, els lliures de tot afany de riquesa!"

Admirat Gaspar!

Des de ben petit he pensat que Vós éreu un Rei molt poderós, amb molta força mediàtica, com es diu avui, amb glamour, capaç de seduir i arrossegar masses. Això de portar l'encens és força delicat i ambigu en la nostra societat. L'encens arriba a ser, quan es crema amb excés, com una droga suau, que enterboleix la ment, fa perdre el seny i desequilibra persones que no tenen el cap al seu lloc. Això de sortir del vostre país sense fer una roda de premsa, gairebé furtivament, sense acomiadar-vos de les forces vives de la vila, és políticament incorrecte, inaudit. Per dir-ho clar i ras: revolucionari.

Després, amb el temps, hem captat que sí, que Vós iniciàveu una nova revolució. L'encens era per al Senyor de la Vida i la Història, l'únic que es mereix l'obsequi de la nostra fe, el motiu de les nostres inquietuds, el risc de creuar deserts, de viure una esperança pendent de l'Estrella. Sense encens, lliurat als peus de Jesús, fèieu el signe de situar la persona humana al seu vertader lloc, amb la ment ben clara, lluny de considerar-nos jutges de la història dels altres, manipuladors de pobles rics, pobres. Més encara, en el món de la Bíblia, l'encens sempre ha estat signe de les pregàries que pugen fins a la presència del Senyor. Aquell encens simbolitzava una de les altres benaurances de Jesús, la que proclama benaurats els nets de cor, de mirada clara, no contaminada per altres fums...!

Estimat Baltassar!

Si el CIS fes una enquesta entre la població infantil, Vós guanyaríeu per golejada.
Ells, els nens i les nenes, que no tenen prejudicis de cap mena, us han escollit el seu preferit. Vós, segons la imatge que se'ns ha donat, dúieu la mirra, el bàlsam. Aquest bàlsam que necessitem tants homes i dones per viure amb més suavitat i menys agressivitat una vida on sembla que ja no ens queda temps per a l'afecte, per a la comunicació, per al treball sense estrès, per a la rialla i el viure el temps sense tensió. Pensar en Vós, Rei Baltassar, és pensar amb Àfrica que s'està morint, o millor, que permetem que se'ns mori en l'oblit més irresponsable. Però pensar en Vós és sentir la satisfacció de lluitar per la igualtat entre tots, com així devia ser entre vosaltres tres.

No puc acabar aquesta carta sense fer una al.lusió als nens i nenes. Diuen que el gran privilegi del mestre, és l'oportunitat d'estar aprenent sempre, vivint esperonat pels reptes que imposa un futur que entre tots hem de construir per a ells i elles. Per això, voldria aportar un parell de suggeriments que fan en les seves cartes aparegudes a "La Vanguardia". Una és de l'Adrià, de 9 anys:

"Jo no sé si vosaltres hi podeu fer res, però m'agradaria
que els nens que neixin es puguin banyar en un mar blau i net,
i després puguin jugar a fer castells a la sorra; que puguin
veure com les fulles verdes canvien de color a la tardor;
que puguin jugar amb els seus amics; que puguin cantar;
que puguin sentir l'olor de la xocolata calenta;
que puguin tenir molts Nadals i que us puguin escriure moltes cartes.
Oi que entre tots ho aconseguirem?"

O encara és més punyent el final de la que escriu la Judith:

"Per què llancem dia a dia tantes oportunitats?
La mare diu: "Són quatre dies".
El pare diu: "Per què és tot tan complicat?"
I jo, petita, em pregunto: Reis Mags, on és la felicitat?"

Ni un sol regal. Només un: el regal d'un món més feliç! Que entre tots, petits i grans no perdem la il·lusió de construir un món com Jesús ens el recomana. Fins l'any vinent.