| 25 de gener de 2004 Diumenge tercer durant l'any |
Ben segur que Jesús, a la petita sinagoga del seu minúscul poble (unes seixanta persones?), havia llegit l'escriptura i parlat sovint. La predicació jueva era oberta als laics. Hom pot imaginar, però, que el primer dia que va parlar, després de tornar del Jordà, no degué de fer un sermó tan rodó, ni tenia les coses tan clares, com li redacta Lluc.
Al cap de 50 i tants anys aprofitant algunes tradicions que li han arribat, Lluc redacta una escena programàtica que més enllà de voler fer història precisa el que pretén és explicar el misteri de Jesús, la fondària de l'esdeveniment Jesús. Vol donar-nos de Jesús un coneixement intern, no el coneixement merament extern.
Lluc pinta un quadre en forma de díptic, de grans proporcions, riquíssim de detalls. Amb ell obre l'evangeli. Posa en llavis de Jesús un discurs programàtic que és rebut. a) amb il·lusió pels oients, b) però que tot seguit provoca un absolut rebuig, com veurem diumenge vinent.
El discurs programàtic
Podríem imaginar a Lluc assegut al seu escriptori pensant com s'ho farà per a explicar el misteri de Jesús. Els cristians ja havien quedat sobtats pel text d'Isaïes que avui Lluc posa en llavis de Jesús.
Hom imagina un profund silenci entre els que escolten a Jesús l'any 30. Perquè el lector dels anys 80, els dies de Lluc –i nosaltres!– es posi a escoltar-lo amb un profund silenci, el silenci d'aquell que escolta per primera vegada a Jesús, un Jesús que va a revelar el seu Misteri.
I vol que notem que Jesús comença el seu ministeri a la Sinagoga. (El mateix faran els primer predicadors cristians, tal com diuen els Fets dels Apòstols. Com ells, Jesús serà rebutjat! Quina consolació interior per als predicadors itinerants per la mar Mediterrània, quan són expulsats de la sinagoga, de veure que la seva vida repeteix el mateix que ja li va passar a Jesús!)
Els primers cristians quan llegien l'Antic Testament a cops quedaven sorpresos amb textos que ara, aplicats a Jesús, resultaven del tot nous. Lluc descobreix a Isaïes 61,1-2 el paper de Jesús dibuixat ja a l'avançada. És el ple de l'Esperit, rebut en la pregària després del Baptisme. L'Ungit -el Messies tan esperat pel poble- o en paraules més nostres, l'Alliberador, l'enviat per a cinc coses:
Davant d'això Lc fa que ens fixem en la meravella i alegria dels oients per aquestes paraules plenes de gràcia. I més, perquè el text que Lc fa llegir a Jesús només ha parlat del dia de gràcia i s'interromp just quan Isaïes comença a parlar del dia de la venjança. Jesús serà gràcia de Déu, no serà el llenguatge dur que fa poc el lector de Lluc ha vist en el Baptista (3,7-9).
Avui es tracta de quedar embadalits per la figura de Jesús, pel seu cor, tot ell fet de misericòrdia, tot ell preocupat pels altres, tot ell des-centrat de si mateix i interessat per la salut dels darrers de l nostra societat. Avui surt e nosaltres una pregària “Senyor feu el nostre cor semblant al vostre (“Fac cor meum secundum Cor tuum”)
Avui el cristià i les esglésies s’han de preguntar molt seriosament si són Bon Noticia per al món d’avui, si són Any de gràcia per als darrers, els qui no compten, si reprodueixen la figura de Jesús, si es troben al costat de Jesús per fer un món nou, imatge de Déu, si creuen, utilitzant el llenguatge actual, que “una altra globalització és possible”.
Francesc Riera i Figueres, sj
| 18 de gener de 2004 Segon diumenge del temps ordinari |
Textos: Is 62, 1-5; 1C 12,1-11; Jo 2,1-11
Coincideix aquest diumenge segon del temps ordinari amb l'inici de l'Octavari de pregària per la Unitat dels Cristians. La lectura segona s'adiu esplèndidament amb aquesta inauguració en declarar tan rotundament la diversitat de dons dins de l'Església, atorgats sempre per un mateix Esperit i justament en bé de l'edificació de la comunitat. Es recalquen simultàniament i amb tota la força la seva multiplicitat, la seva gratuïtat i la seva unitat de procedència. Correlativament, per tant, caldrà valorar la pluralitat que deriva de la multiplicitat de dons o de carismes -15 en la llista de la Carta als de Corint que acabem de llegir, als quals cal afegir-hi els 7 de la carta als Romans (Rm 12,6-7) i els 6 de la carta als Efesis (Ef 4,11-13)- i són tots necessaris per a edificació generosa i desinteressada de la comunitat o, dit d'una altra manera, empleats a fons per al bé autènticament comú.
Les divisions històriques, que després ha calgut no solament lamentar sinó també demanar-ne perdó, indiquen sovint una manca de reconeixement d'uns carismes envers altres carismes. És llàstima que a vegades hagi de passar molt de temps abans no ens adonem d'aquests greus errors i faltes de reconeixement i de caritat. Joan Pau II va aprofitar l'any jubilar per donar a la reconciliació el marc més solemne, però ja havia abordat anteriorment altres conflictes més particulars com ara els casos de Galileu i de Luter.
Ell mateix en la carta per a la unitat dels cristians -Ut unum sint, de 1995- ja havia demanat als estudiosos i al poble fidel la pregària i l'anàlisi discernida d'una reformulació del carisma del primat pontifici, que afavorís millor el seu servei peculiar a la Unitat dels Cristians.
És freqüent que hi hagi tensions i conflictes en una comunitat tan plural com la cristiana, com ja observem als seus inicis amb la incorporació massiva d'un món tan variat com el que va escoltar la primera prèdica pentecostal de St. Pere. I encara, en aquell cas, tots eren israelites; això sí, provinents d'arreu del món.
Si hi ha tensió, cal al màxim el do del discerniment. Bo és que es parlin llengües. Caldrà saber-les interpretar. No seria bo, en canvi, per un pacifisme malentès, un relativisme evangèlic. Cal dir amb totes les lletres que és lícit menjar carn sacrificada als ídols. I també persuadir decididament, per raó de l'amor comunitari, que pot ser millor prescindir de menjar-ne, si la llibertat del menjar ha de servir d'escàndol als altres. Cal insistir, però, que tenen raó els lliures!
L'evangeli de les noces de Canà ens endinsa en la comprensió més profunda del misteri d'unió al que està cridada la humanitat i, com a penyora anticipada i sagrament visible, la comunitat cristiana. Si ja Isaïes preveia la unió del Déu d'Israel amb el seu poble com una festa d'amor expressada en un banquet de noces, sant Joan presenta Jesús com el qui oficia o serveix aquests esponsals definitius.
“L'amor és el que produeix l'exultació de les criatures. És la causa de la felicitat infinita”, diu el mestre sufí Rumi Yalal al-Din. “Cal veure vi de la copa de la felicitat. ¿Quants cops hem menjar pa de la mà del flaquer i hem begut de la mà de l'aiguader. Un dia menjarem de la mà del Senyor... passarem el temps fins que arribi l'aurora de la bellesa de l'Amic”.
Aquesta intuició eucarística d'un místic sufí sembla talment inspirada en l'evangeli d'avui. De la mà de Jesús beurem el millor vi i menjarem el pa baixat del cel.
Deixant al marge les aplicacions d'aquest evangeli a la realització d'unes noces cristianes concretes, on precisament la transformació de l'aigua en vi fa pensar en la nova dimensió que adquireix el matrimoni humà des de la perspectiva de la nova aliança, el simbolisme de sant Joan invita més aviat a la reconsideració de les noces divines amb la humanitat des de l'esclat de llum que representa Jesús, “del qual hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut del Pare, ple de gràcia i de veritat” Jo 1,14.
De fet, en el text no apareix l'esposa i, l'espòs, només de trascantó. Els protagonistes són un ploble que té set i que té confiança -Maria, els criats-, un Israel que ha fet servir l'aigua com a purificació cultual i que en la nostra narració n'omplirà a vessar sis piques o gerres i, per l'altra banda, un Jesús que proporciona el vi millor, demanant que algú -el majordom- en faci la prova.
És a dir, Jesús queda ell mateix constituït com el lligam de cel i terra, lligam que es desclourà amb tota la seva força al calvari -l'hora de Jesús- anticipat i reblat pels signes eucarístics. És per això que el desig de Jesús, “Ut unum sint”, recollit pel sant Pare en l'encíclica com a títol, demanava el complement també d'una encíclica que ens recordés que l'Església prové de l'Eucaristia.
Santi Thió, sj
| 18 de gener de 2004 L'epifania de Canà |
M'emociona redactar l'homilia sobre un dels textos més extraordinaris del NT. Sens dubte permet de fer una ullada global a tot el 4ªrt Evangeli: des de la coronació de la setmana inaugural de Jesús, batejat el primer dia per Joan al Jordà, fins a un tercer dia, que resulta el sisé, en que fa el signe a Canà, on manifestà la seva glòria i provocà la fe dels deixebles. Cal passar, després al cap. 19è, terme també d'una setmana final en que, crucificat, tornen a aparéixer Jesús, la mare i el deixeble. És el que els exegetes anomenen una inclusió, i emmarca tot el que resta a l'interior d'aquests dos capítols. L'hora de Jesús és el terme clau de d'aquesta secció del cap. 2: hora, que encara no ha arribat i, després, hora definitiva al cap. 19è. El mateix evangelista afegirà, en acabar l'escena, que Jesús va dir aleshores: Tot s'ha complert. Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit. Si voleu, també la transformació de l'aigua en vi en unes noces, evoca l'Eucaristia i, després de morir, un soldat l'obrí el costat i sortí sang i aigua: eucaristia i baptisme.
Aquest passatge l'antiga tradició dels Pares no el va aprofondir com es mereixia: ha estat obra de l'exègesi moderna. El meu interès pel 4ªrt Evangeli el provocà un article del gran biblista Feuillet, que vaig haver de presentar l'any 63 a les primeres Seleccions de Teologia i tractava de les Noces de Canà. D'ençà els estudis han avançat força i, avui, gosaria dir que una bona intel·ligència del text constitueix el millor dels fonaments de la pietat mariana, arrelada en la tipologia de la dona-mare del Gènesi sempre que, naturalment, se la contempli en la línia de la inclusió esmentada; és per això que el meu comentari ha d'abastar totes dues escenes. També s'hauria de dir que hom podria fer una lectura a primera vista i més superficial: m'interessa, però, que ens aproximem al sentit profon, que és el que es proposà l'evangelista.
A) Jn 2, 2-12 : Sovint no es repara que la mare de Jesús no ha estat convidada a les noces, Hom diria que ella pertany a la casa on es celebren aquestes; també sobta que les sis piques de pedra ocupin un espai tan sorprenent en la narració; destinades a la purificació dels jueus i gegantines, veurem més endavant llur buidor i com semblen evocar les taules de la Llei. També hi apareixen els servidors i, després, el cap de servei. Res no es diu del nuvi ni de la núvia. I heus aquí que arriben Jesús i els deixebles, que han estat convidats i que no pertanyen a les noces. No oblideu, tampoc, que les dos figures cabdals del 4ªrt Evangeli mai no tenen nom: senzillament es tracta del Deixeble i de la Mare-dona. La constatació que la Mare presenta al seu Fill s'aplica directament a la ineficàcia de les piques: no contenen vi i simbolitzen també la inutilitat de la Llei en ordre a les Noces Messiàniques. Aquesta Mare té el deler de l'hora, vol que es transformi la situació i, ni que rebi del Fill la reposta dilatòria: Dona, encara no ha arribat la meva hora; ella no desisteix i demana als servents: Feu el que ell us dirà. La Mare pertany encara a l'AT i tipifica el reste d'Israel: conscient de la precarietat de la Llei, és absoluta clienta del Senyor en la línia de la 1ª benaurança de Mateu i espera la renovació messiànica. A l'Evangeli de Lluc, la sentim quan respón a l'àngel: Sóc l'esclava del Senyor, que es faci en mi segons la teva paraula. En intenses pinzellades evoca el 4ªrt Evangeli en altres indrets del seu escrit –sobre tot a la Passió- la profunda injustícia de la Llei que condemna l'Home-Rei. Perquè tot resulti més evident Jesús fa que omplenin les piques, que no contenen vi –ni tampoc aigua- i, en operar la transformació, fa que duguin l'aigua, convertida en vi, al cap de servei: amb la típica ironia joànica, aquest reconeix que el vi nou és de millor qualitat que no pas l'anterior: no va, però, més enllà. La Llei és incapaç de reconeixer la novedat del do i de la transformació que opera.
Convençut com estic de la unitat i coherència de l'Escriptura em sento aquí obligat a fer un excursus a l'evangeli de Lluc (extensible a Mateu) en els cap. 1-2 de la Infància de Jesús. Si la Mare de Canà representa l'expectació de l'AT, és un fet que Lluc descriu totes les situacions i personatges del cap.1r amb un rerafons del temps dels Jutges i dels Reis o de Sofonies: els esquemes de les Anunciacions a Zacaries i Maria, la trobada de ambdues mares, els himnes d'agraïment: Magnificat i Benedictus, tenen un total aroma del passat: es tracta d'un compliment. Només al cap. 2 apreciem l'absoluta novedat de Crist i la singularitat de la Mare. Quan en aquest el vell Simeó rep al temple la sagrada família és també –com la Mare de Canà- figura del Reste d'Israel que reconeix el Messies, en tant que el final de la seva profecia, quan indica l'espasa que traspassarà la teva ànima, remet ja al cap. 19 del 4ªrt Evang.
Si fem referència a Mt 1-2, les figures de Moisès i del Faraó, del Josep de l'AT, de l'estel del llibre dels Nombres o de la Reina de Sabà inunden tots dos capítols i demanen ser integrats en la intel·ligència dels personatges de l'AT que preparen la nova realitat.
Tornant al nostre relat de Canà, l'evangelista reconeix que es tracta d'una primera revelació als deixebles (una epifania) que anticipa la seva glòria, de manera que cregueren en ell els deixebles –i la dona/mare- La glòria de Jesús és la pròpia de la seva Passió/Resurrecció i, per això, el nostre primer text ens envia a
B) Joan 19, 25-30: També aquí apareix la setmana: sis dies abans de la Pasqua, Jesús va anar a Betània (12,1) – Lendemà, la gentada que havia vingut a la festa, quan va saber que Jesús arribava a Jerusalem, van agafar palmes i sortiren a rebre'l cridant... (12,2) – Era abans de la festa de Pasqua, Jesús sabia que havia arribar la seva hora..(13,1). Mentre sopaven (Dijous Sant). L'últim dia serà el de la Preparació, en que mor i és sepultat. Tant Canà com la mort culminen el dia sisè, que és, alhora, el de la creació de l'home. Pasqua ja pertany al dia setè: el diumenge i en ell cal situar l'aparició a Mª Magdalena, en el jardí a prop del sepulcre, descrita amb trets del Càntic i evocant els desposoris de Crist amb l'Església.
Vejam, però l'escena dels adeus a la Creu i la perfecta inclusió amb Canà : situació de Gènesi - l'arbre, l'Home i la dona-mare i, al costat, el deixeble-. Recordeu a la mateixa Passió del 4ªrt Evang., aquells Aquí teniu l'Home!.., aquí teniu el vostre Rei!. Sense que aparegui el seu nom, tanmateix la dona-mare, ja no representa aquell reste fidel d'Israel de Canà: ara ha arribat l'hora... és tracta de l'autèntica deixeble del NT i apareix –tal com Eva- al costat de l'espòs: tots dos han desfet el nus de la desobediència dels primers pares –ella com a perfecta companya i solidària de l'home-. Igual que Abraham, al cap. 12 del Gèn., Maria apareix com a reeiximent de la vocació: és en plenitud la dona i, respecte als deixebles, la mare dels homes nous: Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: Dona, aquí tens el teu fill. Després digué al deixeble: aquí tens la teva mare. La conclusió: I d'aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva, s'ha de llegir en referència al Pròleg (Jn 1,11-12): Ha vingut a casa seva i els seus no l'han acollit: Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu..
Després d'això, Jesús, sabent que ja tot s'havia realitzat, perquè s'acabés de complir l'Escriptura, va dir: -Tinc set... Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: -Tot s'ha complert. Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit.
La conclusió l'ha de treure cadascú. Segurament la més esencial es mourà al voltant de la nostra vinculació com a deixebles d'aquest Home i com a fills d'aquesta Mare; també com a família de germans.
Julià Maristany, sj
| 11 de gener de 2004 Festa del Baptisme del Senyor |
S'han apagat les lluminàries del Nadal comercial, l'atabalament dels carrers, la febre dels regals i del consum. Torna el silenci, el desert i la perifèria, com al Nadal evangèlic. És l'estil del Déu de Jesús. Ara tot passa a la vora del riu Jordà. També hi anava gent que cercava il·lusionada un altre món. I Jesús fa fila: "qui és l'últim", potser va preguntar. I ens topem de nou en el relat sinòptic amb el misteri de l'encarnació: "Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut" (Lc 3,22)
Les lectures d'avui ens poden il·luminar dos aspectes claus de la nostra fe.
La dignitat de tot cristià i cristiana
A mida que els models socials es consoliden i creixen -també a l'Església- es compliquen i es llastren amb tota mena d'adherències humanes que desvirtuen o rebaixen aquell primer ideal. Són fruit, diguem-ne, de l'ànsia de poder, prestigi o ves a saber si estupidesa humana...amb la seva polifacètica diversitat històrica.
Els creients en Jesús sabem -ho va dir el Mestre- que només Déu és bo i només a ell podem dir-li Pare; i també que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos. "Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor" (Mt 20, 25-26)
El relat del Baptisme de Jesús ens obre, doncs, els ulls a la més profunda realitat: el bateig és l'única dignitat de tot creient en Jesús. "Ets els meu fill, la meva filla, el meu estimat, la meva estimada, en tu m'he complagut".
La resta són carismes, serveis, "vocacions" o com li volem dir, que no afegeixen res a l'única i universal dignitat del creient. Ho deia ben clar sant Agustí: "Amb vosaltres sóc cristià; per a vosaltres sóc bisbe". I a la "Lumen Gentium", el Concili Vaticà II, recull aquesta fe de l'Església ben clarament quan ens diu: "Els cristians, pel fet d'estar incorporats al Crist pel baptisme (són) constituïts en Poble de Déu i fets participants a la seva manera de la funció sacerdotal, profètica i reial del Crist" (n. 31)
Emperò, el pas del temps va llastrant, com deiem abans, i al segle XII, el Decret de Graciano (any 1140) va senyalar unes fronteres que encara avui hi ha creients no s'atreveixen a creuar: "Hi ha dos gèneres de cristians. L'un d'ells, destinat a l'ofici diví i dedicat a la contemplació i a l'oració, ha de prescindir de tot el brogit dels assumptes temporals. Així són els clergues(...) és a dir, homes que es regeixen a si mateixos i regeixen els altres amb la seva virtut. L'altre són els laïcs als quals se'ls hi concedeix prendre muller, conrear la terra, jutjar entre els homes, fer negocis, dipositar ofrenes sobre l'altar i pagar els delmes".
Cal, doncs, recuperar la base sòlida de l'única dignitat cristiana, on a més a més hi ressonen avui els signes del temps de la cultura democràtica i ajuden a fer més entenedor el missatge evangèlic.
En una recent entrevista, Pere Casaldàliga, que tot just acaba de presentar la seva dimissió com a bisbe de Sao Félix, respon així a la pregunta de com va començar la seva passió pels pobres: "Jo provinc de la dreta, del franquisme, del nacional-catolicisme, de l'Espanya de les Creuades Però, des de nen, somniava amb les missions i vaig venir a parar a aquesta Amèrica Llatina amb els diversos móns entrellaçats, amb les seves revolucions, la seva teologia de l'alliberament, els seus màrtirs i les seves comunitats de base. I m'hi vaig entregar com a ésser humà, com a creient i com agent de pastoral". Val a dir, com a bisbe, segueix el periodista, i en Pere li respon: "Es que no m'agrada que m'anomenin així".
La missió de tot cristià i cristiana
Jesús, en el bateig, rep l'Esperit que vol dir: és elegit per a una missió: salvar el món o, dit amb una altra expressió joànica , que tots tinguin vida en abundor. El cristià, tots i totes per igual, el dia del bateig vàrem ser també ungits i elegits per a una missió: transformar el món.
No és un afegitó a la fe que podem ampliar o retallar a discreció com qualsevol devoció pietosa. Es la raó de la nostra fe si creiem de debó en el Déu de Jesús. Un teòleg actual, Torres Queiruga, ho diu de manera provocativa perquè ho entenguem bé: "El Déu de Jesús no té res de religiós. perquè si la religió és pensar en Déu i donar-li culte, el Pare de Jesús ni pensa en ell mateix, ni busca cap culte. Ell només pensa en nosaltres i busca exclusivament el nostre bé".
I com realitza Jesús la seva missió salvadora? Ens ho detalla el profeta Isaïes quan ens diu del servent del Senyor que "no crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers, no trenca la canya esberlada, no apaga la flama del ble que vacil·la (però) porta el dret amb fermesa sense defallir, sense vacil·lar fins haver implantat el dret a la terra". (Is 42, 2-4). Torna a posar-se de relleu l'estil del Déu de Jesús...
I les conseqüències d'aquesta missió, amb aquest estil, són profundament alliberadores: "tornar la vista als ulls que han quedat cecs, treure de la presó els encadenats, alliberar del calabós els qui vivien a la fosca". I no només en sentit espiritual, sinó fins i tot físic. Així ho van entendre tan bé els seus deixebles quan ens han deixat en el llibre dels Fets dels Apòstols aquest resum biogràfic de Jesús (1ª lectura d'avui): passà por tot arreu fent el bé, estimant tothom i donant la salut, "perquè Déu era amb ell" (Ac 10,38)
En la cultura post-moderna que ens toca viure, no ens podem ja recolzar en signes externs religiosos que són molt pocs i sovint molt manipulats per criteris econòmics. Ni podem enyorar la munió de signes religiosos sovint plens d'ambigüetat de cap nacional-catolisme passat ni de cap integrisme o fonamentalisme modern disfressat. Ni falta que ens fan, com ho veiem en Jesús.
Humanitzar, en el sentit de fer la vida més humana i digna a les persones , és ja evangelitzar, com també a l'inrevés, evangelitzar, en el sentit d'anunciar la bona nova que Déu ens estima, és ja humanitzar perquè ens fa radicalment humans. Esdevenim persones a la mesura en què ens sentim estimats i a la mesura en què som capaços d'estimar.
Dietrich Bonhoeffer, pastor protestant alemany va viure l'horror del nazisme i va morir en un camp d'extermini. En una de les seves darreres cartes deia que "els cristians avui ens cal viure la nostra fe com si Déu no existís, i afegia, sabent, però que vivim en la seva presència". Aquesta expressió és molt antiga, prové de la teologia escolàstica, emprada ja per sant Tomàs: "etsi Deus non daretur" i pot ajudar-nos, sense haver de viure situacions tan límits de barbàrie humana, per créixer en el respecte a la transcendència de Déu, que tan fàcilment manipulem pels nostres interessos o segons les nostres conveniències, i a la mateixa dignitat i llibertat humanes que ells ens ha donat i és el primer en respectar.
Pau VI somniava una Església "experta en humanitat". Tant de bó cada dia ho sigui més. I alhora, recordem l'advertència que en Pere Casaldàliga va fer carinyosament en una entrevista en directa per la tele (un programa de TV3 amb ocasió dels 25 anys de Joan Pau II a la seu de Pere): "La nostra Església és molt experta en eternitat, però ho és molt poc en història". Es un dels grans reptes del món d'avui a la nostra fe. Tinguem el coratge d'acceptar-ho sabent que mai no ens faltarà la força de l'Esperit amb què vàrem ser ungits el dia del nostre Baptisme, com ho fou Jesús.
Josep Ricart
| 6 de gener del 2004 Epifania |
FESTA DELS REIS
Epifania - gener 2004
Benvolguts Reis d' Orient:
No falla, cada any tenim un any més. Però les ganes de fer-vos una carta, malgrat que ja hem acumulat molta joventut a les nostres espatlles, segueix intacta. Perquè la vostra visita a la Cova, amb totes les interpretacions que els teòlegs fan i que avui no comentem, arrossega molta càrrega familiar, personal i tradicional. Per això hi tornem. I gustosament.
L'altre dia, sortint de Barcelona, vaig fixar-me en un cartell de propaganda, penjat en els llums de la nostra ciutat - petites estrelles esmorteïdes dels nostres carrers - i hi vaig llegir aquest slògan: "Els Reis són els nens". De moment em va semblar que estava ben pensat, com contrast del que els grans sabem sobre l'autèntic protagonisme dels Reis. De ben pensat, segur que ho està, especialment pels responsables de tot aquest engranatge comercial; és una deu que cal explotar bé. Però voldria anar més enllà, perquè - com deien les nostres àvies - tots portem un rei dins nostre. I segons com, els infants encara més, si se'ls mima i consenteix massa. L'equilibri, l'amor i la il.lusió amb què es dóna val més que el mateix do. I en qüestió de dons i regals, vosaltres en sabeu un niu.
Tanmateix el to d'aquesta carta no pot ser pedagògic. Voldria que fos com una pregària. Com aquella inclinació a l'ideal que tots portem dintre i que sovint es transforma en una pregària, sobretot en un anhel, quan ens quedem a mig camí. Mirant-vos a vosaltres, em vénen al pensament dues actituds que, des del sentit del fragment que hem proclamat fa poc, representen dues maneres de viure la fe. Per una banda, l'aventura, el camí amb les seves cruïlles, el no instal.lar-se en la fàcil mediocritat d'una vida sense més nord que l'avorriment, que mira cada dia l'horitzó més immediat, l'estufa per si fa fred, o la màgia d'Internet, o la nevera ben plena i la Tele, a veure qui la diu més grossa, si els de la Tele "escombraria" o els de l'altra escombraria, que moltes vegades ni surt a la Tele perquè fa basarda. Vosaltres, en canvi, vau trencar amb la vostra vida instal.lada. I, camí enllà, només amb la brúixola d'una fe cega en els signes dels temps i en les profecies, us presenteu a Jerusalem, esvaloteu el galliner per culpa de la paranoia del tirà de torn, i no pareu fins a arribar als peus del Nen Jesús, aquest sí, el Rei de les nostres Vides. Un Jesús callat, però que, amb el seu silenci, no fa més que provocar preguntes, respostes, i sentiments de plenitud.
La segona actitud em ve representada per la vostra pròpia imatge: un blanc, un ros i un negre. Segurament que l'evangelista Mateu, que amb raó es pot enfadar per la nostra forma de tergiversar aquesta festa, ens felicitaria per aquest detall que hem tingut de posar en escena una brillant cabalcada multiracial, pluricultural i interconfessional. Tres colors de la pell, tres mons, tres formes d'entendre la religió i la vida, tres llegats de costums diferenciades. I totes fent camí cap a Betlem. Perquè la Veritat de Jesús no és monopoli exclusiu de ningú. Ell és de tothom; ell ha vessat el seu Esperit sobre tots els homes i dones, com el sol o la pluja que ho amaren tot. I, vosaltres, amb la vostra presència, arrossegant camells i, sobretot, tradicions, passats, històries, en sana convivència cap a la Llum de la Cova, sou un missatge d'harmonia, de diàleg interreligiós, una icona i un estímul per a un dels problemes més cabdals de la nostra petrificada Església, que si té recança per nomenar segons quins bisbes, més la tindrà per segons quina revolució interna li pot venir al damunt.
I encara hi ha un detallet que no voldria passar per alt. I més ara que, com diu la pàgina de Mateu, feta l'ofrena, ja us en torneu a casa "per un altre camí." Heu deixat l'or als peus d'aquell que ens enriquirà amb la seva pobresa; heu deixat l'encens, símbol de les pregàries i de l'esperit religiós que, malgrat el laicisme de la nostra societat catalana, crema dins de tot home i tota dona que és fidel als seus crits interiors. I heu deixat la mirra, perfum i massatge tonificant, per als autèntics valents i craks de la nostra societat. I que no sempre són els que surten als diaris i fan meravelles amb la pilota sinó els que lluiten per fer que l'escala de casa seva, la seva Comunitat, el compromís cristià o simplement humà, visqui la petita meravella d'una convivència en respecte i tolerància. Tantes coses ens diuen aquests regals! I, per acabar, voldria proclamar ben alt que evidentment, els reis autèntics, sou vosaltres.
Gràcies i fins a l'any que ve.
Francesc Roma, sj
| 4 de gener de 2004 Segon diumenge de Nadal |
Sir 24, 1-2.7-12 / Sl 147,12-15.19-20 / Ef 1,3-6.15-18 / Jn 1,1-18
Encara estem admirats del naixement de Jesús. Ens trobem entre Nadal i l'Epifania, contemplant un Nen que se'ns ha donat i aviat un Nen que es manifestarà al món.
L'Església encara es pregunta avui qui és aquest Nen. I per a endinsar-nos en el seu misteri, sant Pau ens diu que només es pot fer en l'àmbit de la pregària, i ens fa la següent súplica, que hauria de ser la nostra en aquest moment:
Demana per a nosaltres "el do espiritual de comprendre la seva revelació, per conèixer de veritat qui és ell" i la il·luminació de "la mirada interior del cor, perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat". En el fons demana la fe i l'esperança, i a elles només s'arriba amb revelació i amb un cor il·luminat per Déu.
Com la nit de Nadal està tot ella a prop de l'estalvia de Betlem, i la Missa del gall ens ha portat a celebrar el naixement de Jesús en una menjadora, l'Evangeli del "dia" (el matí) de Nadal ens ha passat de llarg, i avui tornem a llegir-lo. És el pròleg de l'Evangeli de Joan.
Ja a l'AT, als llibres sapiencials, com el llibre del fill de Sira, que hem escoltat avui, se'ns parla de la "Saviesa", que està en Déu des del principi, que l'acompanya en la creació, i que s'ha establert a Israel. Però llegint la vida de Jesús des de la seva mort i resurrecció, per a Joan no és ben bé així.
Joan certament equipara la "Saviesa" amb la "Paraula" i ens descriu l'itinerari, la història de la Paraula en cinc etapes. Les dues primeres sí que coincidirien amb els llibres sapiencials, però després apareix el misteri. Veguem-les.
La primera és la Paraula en el misteri de Déu. La Paraula estava amb Déu des de sempre i la Paraula era Déu. Estem en el misteri trinitari. Per a Joan, el Jesús conegut i estimat té un abans en la plenitud de Déu.
La segona etapa és la Paraula i la creació. Déu va crear tot amb la seva Paraula, res no ha vingut a l'existència sense ell. També la humanitat ha estat creada per ell, i sense ell no tindríem ni vida ni llum.
A la tercera etapa de la història de la Paraula apareix un misteri, que encara és present a la nostra realitat. El món, creat per la Paraula, l'ignora. Hi ha una lluita entre la Paraula que és llum i la foscor, i malgrat la foscor no compren la llum ni la Paraula, no la ofega, no l'ha vençut.
La quarta etapa inicialment coincideix amb el Siràcida, la Paraula decideix establir-se a la seva pròpia casa, a Israel, però -per a Joan- els seus l'han rebutjat. Està parlant encara de l'AT, i Joan pensa en la idolatria i l'oblit de l'Aliança, que tantes vegades ha sacsejat al poble d'Israel. I com hi ha alguns del poble d'Israel (profetes, els "pobres", la "resta d'Israel", el Baptista,…) que sí confiaven en Déu, afegeix: "però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom els ha concedit ser fills de Déu". I encara dirà que "han nascut de Déu". No estem en la generació humana, estem parlant d'una generació de fe.
Sembla que la Paraula, amb el rebuig "dels seus", s'hauria de retirar dolguda. Això és desconèixer Déu. El profeta Osees, que ha viscut l'amor sorprenent de Déu, posa aquestes paraules a la seva boca: "No cediré a la meva indignació, no tornaré a destruir Efraïm (Israel), perquè jo sóc Déu i no un home". I així, malgrat tot, a l'etapa final, la Paraula decideix fer-se carn (home) i habitar entre nosaltres. I ara els cristians -els primers tots ells jueus- han pogut veure la seva glòria. Admirable!
És el més important de l'Evangeli d'avui: "El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres". I el text d'avui encara ens diu: "A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat". Gent que sap fins i tot fa una traducció més punyent: "El Fill, que és l'únic Déu"(per fer més gran la identificació amb el Pare). Coneixem Déu una mica com és per dintre, perquè s'ha volgut manifestar a través del Fill. Joan, a l'Evangeli, ja no parlarà més de la Paraula, parlarà del Fill com a llum, com a vida, com a veritat, com a glòria. I seran aquestes paraules les que ens acompanyaran en la resta del seu Evangeli.
Ara podem respondre a la pregunta inicial: Qui és aquest Nen? Aquest Nen és Déu fet home, fet carn (i per això parlem de l'en-carn-ació del Fill de Déu). És la imatge visible del Déu invisible. És la Saviesa eterna de Déu, és la Paraula que des del començament estava en front de Déu com a Déu. És el sagrament de Déu: l'home Jesús de Natzaret és el Messies, el Crist, el misteri de Déu; Jesucrist.
Què ens diu a nosaltres? Ara la pregunta que ens fem des d'aquest naixement és: qui és l'home? Ja ho sabem: "l'home és allò que Déu s'ha fet". I d'aquí ve tota la dignitat humana, i la lluita contra tota indignitat. La Paraula que està en el Pare, ara també està als nostres llavis i al nostre cor. Podem tenir un diàleg amb Déu gràcies al Fill fet home.
En aquest pròleg es plantegen els tres misteris importants de la vida cristiana: el misteri de Déu, que és Trinitat, comunitat. El misteri del Crist, que és Déu fet home. I el misteri de l'home, que som fills de Déu, que tenim la vida i la llum del Fill en els nostres cors (aquest el diem també el misteri de l'Esperit Sant, que ens divinitza, donant-nos la vida de Déu per mitjà de Jesucrist). [Recordem que sant Agustí deia que el misteri no és allò que no coneixem, sinó allò que mai acabem de conèixer].
Demanem al Senyor que ens faci comprendre des del cor qui és aquest Nen, viure una mica el seu misteri, i sentir com ens manifesta alguna cosa de la interioritat de Déu. I que l'esperança a la que ens crida, la de ser fills i filles de Déu, il·lumini les nostres vides.
Amén.
Ignasi Vila