1. L’esclat de joia del cor compassiu de Déu
Per comprendre millor el sentit d’aquest text cal que parem esment en el context en què el presenta l’evangelista. Jesús “en veure les multituds” puja a la muntanya i esclata a parlar a la gentada que el seguia. Les benaurances sons, abans de tot, un crit que esclata del cor de Déu en veure la multitud de la pobra gent que busca trobar el sentit de les seves vides. Expressen l’alegria que brolla del cor de Déu – del cor de Jesús – en veure que finalment ell, com dirà en altres llocs de l’evangeli, comença a “recuperar el que se li havia perdut”. Les benaurances ens parlen, abans de tot, del cor de Déu, del seu amor gratuït i incondicional envers els més desvalguts i exclosos, del goig que ell té quan veu que la pobra humanitat comença a poder gaudir de la seva vida, la que ell ha vingut a donar-nos per Jesús. Les benaurances ens parlen del cor compassiu de Déu envers tota aquella turba de pobres, de no-violents, de gent compassiva, de gent que pateix, de cercadors de justícia i de pau, de perseguits... El món pecador dels prepotents menysprea, rebutja,  exclou, explota tota aquesta po bra gent. I per això aquesta gent se “senten afeixugats” – com dirà en un altre lloc el mateix Jesús –, fins a preguntar-se si encara tenen sentit les seves vides. I fins avui dia, ¡quanta gent hi ha que no poden deixar de fer-se aquesta anguniosa pregunta! A aquests Déu els diu per boca de Jesús: confieu, Déu us té per benaurats, no us té abandonats, vol que sigueu els primers beneficiaris dels autèntics bens del seu Regne. Sota aquest punt de vista les benaurances són l’expressió central de la revelació del Déu que Jesús ve a anunciar, que no és el Déu del poder que vindria a acabar de “trencar la canya esberlada o el ble que vacil·la”, sinó que vol “recuperar el que se li havia perdut”.

2.  Un penyora d’esperança, sobretot pels qui se senten més desemparats
És per això que les benaurances són, a la vegada, la gran penyora de la nostra esperança. Per negativa i desesperada que pugui ser la nostra situació,  per més que tots ens falli i sembli que tot ens abandona, Déu no ens falla, Déu està amb nosaltres. El sermó de la muntanya proclama que “ha arribat el temps de la tendresa de Déu” envers els pobres, els marginats, els ignorants... Els qui se senten trepitjats per tothom, els qui per qualsevol raó poden sentir-se exclosos de la joia de la vida o privats de la majoria de bens que altres gaudeixen, descobreixen aquí que Déu està amb ells, que Déu els té mes consideració que als poderosos i autosuficients del món. El pobre i el pecador que s’arrossega amb la trista sensació de no sentir-se estimat de ningú, pot descobrir en les paraules de Jesús que no per això deixa de ser estimat de Déu: Jesús li assegura que sí que és estimat de Déu. Més encara, pot sentir que té dret i esperança de ser estimat de tots els qui vulguin estimar segons el cor de Déu.

3. Una interpel·lació a canviar el nostre sistema de valors.
És per això, també, que hem d’interpretar les benaurances com una molt seriosa interpel·lació a revisar el nostre sistema de valors. Si reflectim una mica sobre nosaltres mateixos, fàcilment podrem trobar que vivim amb un sistema de valors que contradiu el cor de Déu: que més aviat som còmplices d’aquells que fan malaurats els pobres, els no-violents, els qui sofreixen, els qui tenen fam i set de justícia, els qui desitgen la pau... Jesús ens interpel·la a fer realitat les benaurances ja en aquest món. No promet només la benaurança en un més enllà, sinó que interpel·la els seus seguidors a que facin que sigui realitat aquí i ara la benaurança dels pobres i desvalguts. Si els nostres valors suprems són els diners, la voluntat de domini, els interessos egoistes, no farem més que augmentar la malaurança al nostre voltant i posar-nos en contra de la voluntat de Déu de benaurança per a tots. A la fi, tot ésser humà estarà sempre o bé de la banda d’aquells que amb les seves cobdícies, prepotències, odis, egoismes i injustícies... no fan més que augmentar la malaurança dels altres, o bé de la banda d’aquells que es posen de part del cor misericordiós de Déu i es lliuren generosament a fer benaurats els desvalguts i ajudant així a que Déu recuperi el que se li havia perdut. Els grans seguidors de Jesús, els sants, ho han entès sempre així: per això s’han lliurat a treballar perquè en el món hi hagi més benaurança per a aquells que un sistema d’arrel profundament pecaminosa condemna a ser malaurats. Les benaurances hem de fer que siguin efectives ja aquí i ara, en el nostre món.

4. La nova llei del Regne de Déu.
Alguns biblistes han volgut veure un paral·lelisme intencionat entre la promulgació de l’antiga llei per Moisès a la muntanya del Sinaí i la promulgació que Jesús fa de les benaurances a la muntanya de Galilea. Les benaurances serien, així, la nova llei del nou regne de Déu. Aquesta pot ser una interpretació ben encertada: hi ha Regne de Déu allí on les benaurances es fan realitat, on els pobres són atesos i respectats, on no s’esclafa als no-violents, on es fa justícia als qui la reclamen, on es treballa per la pau... Aquests serien els signes de la presència del Regne de Déu. Més encara, podríem dir que la mesura en què es compleixen les benaurances seria el criteri per a jutjar l’efectiva presència del Regne de Déu. El Regne de Déu és present, no necessàriament allí on es deixa sentir molt el poder eclesiàstic de mitres i bàculs, o allí es fan molt espectaculars i multitudinàries manifestacions religioses, sinó allí on ens posem de veritat a fer que els pobres siguin benaurats. A la fi, això és el que digué el mateix Jesús, quan els deixebles de Joan li preguntaven si arribava ja el Regne de Déu: Jesús seguí atenent els pobres i malalts i respongué només: dieu a Joan el que heu vist, que els cecs hi veuen, els coixos caminen..., i hi ha goig per als pobres. I afegí encara: i benaurats aquells a qui això no els sembli poca cosa. Benaurats serem nosaltres, si entenem que el que se’ns demana és que fem benaurats els pobres – i és un pobre tot el qui té qualsevol necessitat o mancança de qualsevol mena - , per tal de donar goig al cor compassiu de Déu.

Dimecres passat –amb la imposició de la cendra- vam començar  aquest temps de Quaresma. Un temps que ens pot ajudar força i pot ser ben bonic. En bona part depèn de nosaltres que sigui això. Perquè pot ser un temps preciós de recordar-nos el que sabem i volem. Per veure què cal recuperar, o tenim empolsinat de rutines  i “coses ja sabudes”. Uns dies per veure què cal redreçar i reforçar. O veure per on vaig coix. Pot ser .. un temps per obrir el ulls. I mirar. Mirar a fons, amb calma i sense pressa. Mirar-me a mi mateix/ a mi mateixa. Mirar al meu voltant. I descobrir a qui puc servir i amb qui puc compartir. Mirar el pla de Déu.
Quaresma: temps de mirar a fons. I recuperar la mirada serena.
Potser el primer pas sigui adonar-me que, de fet, necessito una quaresma.
La necessito? O, només, me la trobo al davant? (“Toca quaresma”).

Adam.

L’home? L’astut? L’exposat?  Qualsevol d’aquestes traduccions ens pot ser vàlida.
Gènesi ens recorda que el gènere humà és criatura. Que la nostra realitat humana és limitada i fràgil. Rebuda i exposada. Exposada al meu gust i les meves preferències. Exposada a la immediatesa, a lluentors ràpides i automàtiques. A la fascinació pel que és postís... Exposada al mal. I exposada al bé. Exposada al jardí de Déu. Al ser recer i al seu amor. En qualsevol cas, exposada. Només que l’egoisme i el replegament sobre un mateix...  tapa i amaga totes les altres possibilitats. Embota el cor. Abans ja ha embotat la mirada.

La temptació.

Però és en la temptació on em treballo com a ésser lliure. On m’afirmo com a fill. És davant la temptació on mesuro la força de la meva determinació en ser com vull ser. On em reconec limitat i exposat. És en la temptació on mesuro la força de la meva convicció. On m’adono de la meva realitat necessitada d’ajut. Potser sigui la  temptació l’escola del realisme, la  humilitat i la fermesa.
Per Jesús ho va ser. I portat per l’Esperit, diu l’Evangeli. No és irrellevant, el detall. Després del Baptisme, les temptacions.

Jesús va ser temptat. Al llarg de la seva vida sencera. I, davant la temptació, va respondre com a Fill. Reconeixent un únic Pare. Les temptacions de Jesús el volen apartar de la seva vocació. I Jesús –lluny d’apartar-se- es confirma. No abandona la responsabilitat que li és pròpia. Ni pacta amb la idolatria. Ni consenteix en manipular Déu.
Vencent a la temptació, en Jesús venç la fidelitat.

Lluitant contra la temptació, puc sentir el goig d’una vida rebuda i lliurada per Déu. I no auto fabricada per mi mateix. Al meu gust. A la meva mesura i caprici.

Anem al desert. A purificar la mirada. Al desert. Sense postissos ni artificialitats. Ni plecs ni decorats. On el que és, és. I allò que no és.... no serveix. No aguanta.
Anem al desert. Com Jesús. I portats per l’Esperit. On no puc distreure’m ni mirar a una altra banda. On no puc ni amagar-me, ni autoenganyar-me.
Al desert i en dejú, la persona experimenta la radical necessitat. La més radical limitació. La més radical dependència.

Només al Senyor reconeixerem i adorarem.  No ens deixarem enlluernar per res ni ningú. Només  Ell. El Déu de Jesús.

Per Adam ha entrat la desgràcia. Jesús ha fet triomfar la gràcia.

“Ves-te’n del teu país i del teu clan...cap el país que jo t’indicaré” Avui, en aquest món global tenim més perill que mai d’instal·lar-nos... en una vida sense sentit. Volem viure segurs a qualsevol preu. “L’home d’avui –escrivia Chesterton- és com aquell viatger que no sap on va i torna al lloc de partida perquè no sap d’on venia”. Abram tampoc ho tenia clar, com ens diu la carta als Hebreus: “Abraham sortí sense saber on anava” (11,8).

La invitació que Déu fa a Abram, emperò, té un caire especial perquè es deixa guiar. És un èxode acompanyat, no en solitari. És anar-se’n cap un lloc que Déu li mostrarà, un altre món o el món de l’Altre, on Abram serà beneït i serà benedicció pels altres: “tothom es valdrà de tu per beneir-se”. Com ho expressa artísticament una icona de la catedral ortodoxa de Kiev que representa un Abram prenyat, amb el ventre ple de caps de creients. Per aquesta elecció, Abram canvia de nom i, d’ara endavant, serà Abraham, el nom de la nova vocació que ell ha acceptat: ser pare i model de tots els creients. ¿Com? Posant-se en camí cap el món nou i esperant, contra  tota esperança, que hi arribarà.

amb fortalesa...

“Tot el que has de sofrir, juntament amb l’obra de l’Evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu et donarà”  També nosaltres, cada creient i tota l’Església, ens toca viure en el món d’avui una espiritualitat d’èxode, de fer camí, de desinstal·lar-nos, per ser models del Regne .

Aquesta instal.lació, en el camp religiós, acaba fent de Déu un objecte a les nostres mans i transformant el misteri del seu amor, que ens obre al futur, en una llei fixa del passat on hi posem tota la nostra força. No ens fiem ja del Déu sorpresiu i només confiem en les nostres obres i en els nostres mèrits: la religió a la carta. I oblidem que tot és gràcia (Bernanos) i que la fe és un camí de confiança total vers un futur obert que neix d’una promesa. El Déu de Jesús ens dóna sempre més del que li demanem, encara que no sempre com li demanem.

És com aquella paràbola d’un creient que li demanà a Déu dues coses: una flor i una papallona. I Déu li va donar un cactus i un cuc. “Però, Senyor –es queixà- jo no us havia demanat una altra cosa?- I Déu li va contestar: “Accepta-ho, tingues paciència i ho veuràs”. I així ho va fer fins que un dia del cactus va néixer una bella flor i del cuc va sortir una papallona preciosa.

transfigura la vida!

“I es transfigurà davant d’ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol i els seus vestits blanc com la llum”. La muntanya és el lloc bíblic de la revelació de Déu. Però costa de pujar-hi, de deixar les nostres seguretats, de desinstal·lar-nos. “Para venir a lo que no sabes, has de ir por donde no sabes”, ens avisava ja el místic sant Joan de la Creu. Tanmateix, quan arribem a dalt, experimentarem aquesta confiança davant les dificultats. Serà un tast del sentit que té tot el que fem. Sentirem que Déu no ens ha abandonat i que tot aquell esforç valia la pena. “Aixequeu-vos, no tingueu por”. Tot i sabent, però, que en baixar de la muntanya, és a dir, en tornar a l’acció pel Regne  en la complexitat del món  d’avui, ens trobarem només amb Jesús sol, que continua el seu camí cap a Jerusalem on li espera la mort en creu, per fidelitat a la missió del Pare. I seguirem fent camí amb la fe d’Abraham. Aquesta serà la millor Quaresma de sempre. O com diu un creient d’avui: “Fiarse de Dios y reirse de uno mismo” (J.M. Díez-Alegría)

El darrer dia de la festa... Jesús es posà dret i exclamà : -Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi que begui. Perquè diu l'Escriptura: del seu interior brollaran rius d'aigua viva. Deia això referint-se a l'Esperit que havien de rebre els qui creurien en ell (Jn7,37-39a).  Set, aigua, adoradors en l'esperit/Esperit.. Vet aquíconceptespresents en la pàgina d'Evangeli d'aquest 3r diumenge de Quaresma.. Síntesi d'un lúcid i suggestiu recès amb set meditacions sobre el tema, del Monjo d'Orient: La Samaritaine (Chevetogne)

1. AL POU DE JACOB : Jesús havia de travessar Samaria. Arribà, doncs, en una població que es deia Sicar... Allà hi havia el pou de Jacob. Jesús, cansat de caminar, s'assegué a la vora del pou. Era cap el migdia (l'hora sexta). Som a un d'aquells desconcertants calia que dels Evangelis, fonamentat en motivacions més profundes que no pas l'immediata evidència: no pensar en  topografia sinó en divina intenció. El pou de Jacob representa simbòlicament les primícies de l'evangelització als no-jueus. La mirada de fe a una vida GUIADA com és la nostra, fa que res no sigui petit o sense importància, ni que no hagués estat previst per nosaltres. Jesús troba cadascú en el seu propi terreny -lloc alhora sagrat i familiar- Misteri dels pous bíblics d'Agar, d'Isaac, de Moisès... Jesús -fatigat pel sol de migdia i per la recerca del cor humà-; Jesús, assegut a la vora del pou, identificat amb l'aigua que aquest conté: cansat, se'ns revela en el seu abaixament i en l'espera a l'hora sexta de l'esperit.

2. DONA'M AIGUA :  una dona de Samaria es presentà a pouar aigua. Jesús diu : dona'm aigua. La petició de Jesús té un significat espiritual més ample. Migdia no sembla l'hora més adient per a pouar; és bona, tanmateix, perquè es poguessin trobar sols. Jesús enceta la conversa i la hi demana l'aigua. Segurament els deixebles s'han endut el bot de cuir a la ciutat, i la dona remarca que Jesús no té un recipient: en la intenció divina calia que això passés. La necessitat d'apagar la set té paral·lels a la nostra vida de sentiments i d'emocions: desitjo ardentment tal cosa; hom pot morir tant de desig com de set. En llavis de Jesús, la petició va més enllà: Tinc set de tu, de ta vida, d'endinsar-me en ella, de compartir-la i unir-me al teu alè vital, a les teves emocions i idees. Vull rebre de tu i donar-me'n a tu. Dona'm: no és pas compra, ni intercanvi, ni prèstec o compensació: només gratuitat,  pura gràcia. Jesús vol el do.. i, ja de bon principi, es situa en posició d'inferioritat. Si jo tinc quelcom de molt gran per oferir, no vull pas humiliar l'altre. També a la Creu cridarà Jesús: tinc set. Tothom és destinatari d'aquest crit. Cal que també nosaltres sentim el crit dels homes: ¿Quan, Senyor, et vam veure assedegat i et donarem de beure?

3. SI SABESSIS QUIN ES EL DO DE DÉU i quin és el qui et diu: dona'm aigua, ets tu qui li n'hauries demanada, i ell t'hauria donat aigua viva. La primera reacció de la dona sembla negativa: Cal recordar que els Jueus no es fan amb els Samaritans.Tanmateix la Llei impedeix refusar l'aigua a l'assedegat. Hom endevina ironia en la dona. Ella ha suscitat la gran qüestió de l'alteritat davant de qui és diferenti que no pertany als meus: -enemic, estranger, indiferent, un que sembla contrari als nostres costums. ¿Qui són els nostres Jueus? ¿els nostres Samaritans?. Meditar a propòsit de cadascun d'aquests termes ens conduiria a la luminosa visió d'un amor sense límits i la del germà universal. Si trobo Jesús al Pou de Jacob, no em puc escapar de l'alteritat de l'absolutament Pur davant del pecador: Jesús aixeca el debat declarant que ell és la solució del problema: Si sabessis quin és el qui et diu..., ets tu qui l'hauria demanat.. i ell t'hauria donat aigua viva.. ¿Quin és, doncs, aquest do de Déu?. Jesús no diu: Si coneguessis els dons de Déu, ans el do de Déu. No parla de la suma dels dons rebuts, ans del do esencial i total, d'un do present, concret...

4. L'AIGUA VIVA :  Tots els qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set. Però el qui begui de l'aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set; l'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font d'on brollarà vida eterna. Impressionada, l'anomena Senyor i presenta una objecció: Senyor, no tens res  per a pouar i aquest pou és fondo. ¿D'on la trauràs l'aigua viva?. El nostre pare Jacob ens va donar aquest pou, i en bevia tant ell com els seus fills i el seu bestiar. ¿Que potser ets més gran que no pas ell?. Aquesta aigua que Crist ofereix als homes ¿té encara capacitat per apagar la set de l'home modern i per a respondre a les aspiracions i qüestions del nostre temps, condicionats com estem pel progrès de la ciència, de la tècnica, de l'art i de filosofies ben diferents de les d'abans? Tornar al passat ¿no sona a infantilisme? Amb hostilitat o, potser, amb ironia i fins i tot amb respecte i enyorament, sembla com si s'adreséssim sovint al Galileu: allò que tu anuncies l'admirem ornat de bellesa, tanmateix tu no ho pots demostrar; el món que tu vas conéixer era reduit, en comparació amb el nostre! Ens parles de l'aigua d'un pou, quan nosaltres dominem l'oceà, la terra, l'aire, la matèria. Sembles no sospitar l'immensitat dels nostres desitjos i poder. El temptador repeteix com Jesús no té res per a pouar, en tant que les nostres tècniques fan brollar aigua d'arreu. Ho diran uns com a negació violenta; pocs, però, lliures de la temptació de pensar-ho. Jesús respon a la Samaritana amb una  autoritat pacífica i amb els termes de l'encapçalament del paràgraf. No discuteix i es limita a afirmar, -amb veracitat treta de l'experiència- com, d'una banda, els no-cercadors de l'aigua viva,que només ell pot donar, no apagaran mai llur set i aniran d'assedegament en assedegament, car el desig humà és infinit i res no el pot satisfer: set inestroncable del que és més baix, o del que sigui noble, o d'una barreja de tots dos. En això consisteix el dolor del món dels filòsofs i, a ningú, se l'estalvia..
Aquesta aigua viva resta al nostre abast. Jesús va, però, molt més lluny: El qui begui de l'aigua que jo li donaré és convertirà dintre d'ell en font d'on brollarà vida eterna. Parla d'un pou dins nostre, atravessat per l'aigua viva, no procedent de nosaltres sinó de les últimes profunditats, i que s'enlaira als cims més alts, doncs ve de Déu i va vers Ell; mai no es manté estàtica i esdevé torrent de gràcia. Es possible que, hores d'ara, ens espantin els accidents dolorosos de la superfície humana i terrestre -pertanyen a l'evolució- però   tota existència  immergeix les seves arrels en Déu i es perllonga vers Ell, en Déu. El corrent se'ns emporta. No veure més que el que és terrenal, preten  aturar, immobilitzar i solidificar l'empenta que ni la mateixa mort pot abolir. Quan hom s'abandona a l'impuls d'aquesta aigua ell, també, esdevé aigua viva pels altres, pensats -com tots estem- per a una eternitat: llur intenció -paraules i actes- recau, com la rosada, damunt d'ells, tal com un surtidor d'aigua esquitxa els que s'hi acosten: El pou és profond. Amb què el pouaràs?. Ets tu més gran que els nostres més grans?: Amb el DO, tot se'ns ha donat -qualsevol riquesa autèntica se'ns ha donat amb ell-. La Roca d'on brolla l'aigua es troba arreu on siguem ...i la Roca era el Crist (1 Co 10,4).

5. CINC MARITS  No en tinc de marit... i el que ara tens no és el teu marit:  Es una dona pràctica i no ha comprès l'alta veritat de les paraules de Jesús sobre l'aigua viva i treu una conclusió ben concreta: Dòna'm, Senyor, aigua d'aquesta!. Així no tindré més set ni hauré de venir aquí a pouar!. Amb l'al·lusió al marit segurament volia cridar l'atenció de la dona sobre aquest punt feble seu. També ho fa amb nosaltres, en relació als nostres sentiments i emocions íntimes. Sovint una irregularitat en aquest punt pot -no pas sempre- fer-nos dificultós transmetre als altres la divina invitació. El mateix succeeix amb una enemistat volguda i persistent.. Jesús vol que siguem davant d'ell tal com som en realitat. La paraula de Jesús, un tant irònica: en això dius la veritat..,permet suposar que és conscient de quelcom que no funciona en una vida. El   dèficit es dóna en l'integració, és a dir, pareix un ésser dividit, esquinçat, divergent i fragmentari respecte al seu centre: ens cal  triar entre l'un i la multiplicitat i -fer-ho- en presència de Jesús, suprema expressió de l'Un. La dona és un mirall trencat, atrapada per Legió de passions (Mc 5,9). L'Un no és pas monòton.

6. EN ESPERIT I VERITAT : Déu és Esperit (Jn 4,24). Aquest cop les paraules de Jesús l'han colpida: el diu: Senyor, veig que ets un profeta.Emplea el verb Theorein: no tant de visió instantània, com de percepció atenta, contínua, progressiva. La dona, però, del pla personal s'escapa al teòric, que distancia Samaritans i Jueus a propòsit del Temple. També nosaltres ens estimem més parlar de qüestions generals, vorejant les  ferides secretes, condició per a obtenir una pacificació integral. Jesús estableix una atmosfera de benestar, amb tres mots clau: DONA -forma col·loquial-; CREU-ME: et vaig a dir quelcom important...: obrim-nos tots dos el cor, doncs m'has reconegut com a profeta. I, aleshores, estableix sense ambigüitat la raó dels Jueus -els Samaritans prescindien dels llibres dels Profetes quedant-se només amb la lletra de la Llei-: La salvació ve dels Jueus. Sovint -nosaltres- ens quedem amb la sola lletra, sense obrir pas l'inspiració profètica per la vida. Tanmateix Jesús amplia l'horitzó: Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta Muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu... però arriba l'hora, més ben dit ÉS ARA, que els autèntics adoradors, adoraran el Pare EN ESPERIT i EN VERITAT. Aquests són els adoradors que vol el Pare. ¿No fora aquesta una paradoxa d'impossible compliment? : l'hora VE i ja HA VINGUT. La Samaritana té encara molt a aprendre -es troba, però, en presència de Cristi -amb ell- Jerusalem i Garitzin resten abolits en l'Amor sense límits (títol d'un altre inspirat llibre del mateix Monjo).. També a les nostres vides, quan ens donem totalment a l'Amor, assolim -humil i silenciosament- la Unitat que resta al nostre abast. Es produeix una mena d'ecumenisme real -sense aparell administratiu ni de grans assemblees- que trascendeix totes les estructures visibles. Perill de tòpicsa propòsit d'aquests veritables adoradors en esperit i veritat, reconeguda frase central de l'episodi Joànnic. Que no esdevingui ara una fòrmula i estilització rutinària o estàtica, buida de significació i dinàmisme.

a) ADORACIÓ EN VERITAT : només real, quan té per objecte l'autèntic DÉU. No vull dir que només ho sigui quan la creença de l'adorador sigui en tot teològicament correcta. El que cal és no fer-se de Déu una idea contrària a la natura i al caràcter divins: constant purificació de l'idea de Déu, per evitar abstracció i antropomorfisme, i alçar-nos fins el Déu de Jesús, fins el Senyor-Amor.
b) ADORACIÓ EN ESPERIT : real possibilitat d'adorar el veritable Déu, sense que se l'adori en l'esperit. Podria ser correcte l'objecte adorat i no ser-ho el subiecte adorador, doncs no ho fa amb l'esperit necessari per a una autèntica adoració. ¿Què és adorar en esperit?: és adorar Déu mateix; no ho seria si  tanquessim  Déu dins una aspiració sentimental, en un dogma, ritu o institució; cal obrir-se a Ell del tot. Adorar-lo, d'acord amb l'esperit i a l'idea de Déu. Adorar-lo per la gràcia i pel poder d'Aquell que és suprema i esencialment l'esperit, vull dir l'Esperit Sant enviat pel Pare i que reposa sobre el Fill i en ell; sobre els fills i en ells. I això arriba igualment a molts d'homes i dones, que, sovint, anomenem infidels. Aquests són els adoradors que vol el Pare.Déu és Esperit i continua -sense mai aturar-se- cercant i suscitant nous adoradors en esperit i veritat. El meu Pare continua treballant i jo també treballo (Jn 5,17).. L'acte perfecte d'adoració implica una doble actitud que trobem en alguns antics monuments: -Veiem l'adorador postrat i estès davant d'un altre. La postura expressa humilitat i total submissió a una Transcendència. També veiem com l'adorador besa la franja de la roba de l'adorat. L'adoració en esperit i en veritat brolla amb simultaneitat  d'un abisme d'humilitat i d'un abisme de tendresa.

7. INGRÈS EN LA VIDA PENTECOSTAL : I s'hi va quedar. Jesús ha declarat a la Samaritana com Déu és esperit i que cal adorar-lo en esperit i veritat. Aquí comença el subtil pas a un nou tema. No es tracta de problemes personals de la Samaritana, ni de símbols de la set o de l'aigua viva, ni d'antagonisme entre Jueus i Samaritans. Per una mena d'esllavissament, la noció de l'adoració en esperit, suggereix  la de l'esperit com a Esperit SANT. S'introdueix un nou element. Entrem en un món que anomenaria pneumàtic, carismàtic: el món de la Pentecosta. Jesús no dogmatisa aquí a propòsit de l'Esperit Sant, tanmateix la seva paraula i acció i el moviment de conversió operat entre els Samaritans, ens duu a reconéixer que intervé la presència eficaç d'un esperit que no és pas únicament mentalitat, sinó poder diví. Des del Pou de Jacob, l'alè i la flama de la Pentecosta renoven i transformen les ànimes. Primer de tot, de la pròpia dona Samaritana: les paraules de Crist l'han colpida, relacionant-les amb l'espera messiànica: Sé que el Messies ha de venir, és a dir, l'Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot. La paraula de la dona parla d' una fe sincera en el qui ve. Jesús li respon: SÓC JO, el qui et parla, fent ús de la fòrmula solemne, ego eimique, a la Bíblia, té una implicació sagrada i divina. Sorprèn que en el que segueix Jesús  juxtaposi  a la declaració messiànica una altra expressió ben familiar: el qui et parla.. i que el verb grec empleat sigui el de lalein,col·loquial, que equival a xerrar. Jesús no dispensa, doncs, a la Samaritana, d'un ensenyament en regla, però es situa al nivell d'una conversa familiar i de xerrada entre amics. Tanmateix la solemnitat de l'EGO EIMI perdura. També Jesús ens parla a nosaltres -com ho fa amb la dona- declarant amb autoritat la seva missió divina i, fent ús d'un to familiar, intim i relaxat. Vet aquí la porta per on podem entrar dins la vida meravellosa de l'Esperit. La dona, corpresa per l'afirmació messiànica de Jesús, s'oblida o li perd importància la motivació que l'havia dut al pou i deixa allà el càntir. Quan hom s'ha sentit i interpel·lat i acull  una paraula de Jesús, no dóna la mateixa importància a les preocupacions i terrenals necessitats. En pertànyer a l'Esperit hom es deixa portar per ell -tal com la fulla s'abandona al vent-. La dona marxa a la vila i diu als conciutadans:  Veniu a veure un home que m'ha dit tot el que he fet. No deu ser el Messies?. Ni la dona ni Jesús no s'ha havien dit tot el que varen fer, però quan som davant d'ell amb sinceritat i humilitat, ni a Jesús ni a nosaltres ens calen paraules. Tenim prou amb la presència del Salvador. Quedem nus i ens deixem estimar per la divina mirada.
Els deixebles retornen amb queviures comprats a la població. Sobtats de veure el Mestre parlant amb la dona, l'ofereixen menjar: Rabbi, menja. Però ell els contestà: Jo, per menjar, tinc un aliment que vosaltres no coneixeu.. El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat i dur a terme la seva obra.. Una tal paraula va més enllà i contradiu l'estil de la vida terrestre: qui ha optat per la vida de l'Esperit no en té prou amb fer la voluntat del Pare: aquesta voluntat esdevé el seu aliment ordinari, el seu pa quotidià.