;)
|
25 de febrer del 2007
Primer Diumenge de Quaresma |
Dt 26,4-10 Ara m’adono de la importància del desert. Mai no és massa tard. Diuen que la desertització avança: tant de bo avancés el desert i no només la sorra. El desert representa moltes coses crucials per a la nostra humanitat, coses que ens aterren, però sense les quals morim. ¡Quant ens costa de comprendre que “els alls i les seves d’Egipte”, malgrat el seu bon gust, estan enverinades! Jo no he anat mai al desert, però la gent que hi ha estat porta dunes al fons dels ulls. I no parlo necessàriament del desert del Sàhara, encara que també. Agafo aquesta descripció magistral de “La missa de cada dia”: “El desert és el lloc del silenci, de la solitud, del despullament. També és l’indret de la visió diàfana, de l’audició perfecta, de la nit radiant. Lloc de contrast, de provisionalitat, de canvis sobtats, de situacions extremes. Escola d’absoluts. Taller de resistència, de creixement interior, de radicalitat.” No té pèrdua. L’altre dia el periodista Antoni Bassas li comentava al poeta Joan Margarit que necessitem molt de silenci per a trobar-nos a nosaltres mateixos enmig de tant brogit. El poeta, que vaig tenir la sort de tenir com a professor d’estructures a la facultat d’arquitectura, li va respondre: “si vols trobar-te a tu mateix, comença a fer-ho enmig del brogit.” És cert, si esperes el silenci, aquest no arriba mai. Els trens que porten desert, són com els de la RENFE (i perdó per l’acudit fàcil), sempre arriben amb retard. Al desert hi has d’anar pel teu propi peu, sortint des de casa teva. Admiro moltes coses dels jueus, però per sobre de totes envejo el seu credo, tan simple, tan evident i tan entranyable. No és que el nostre estigui malament, però el trobo un xic embrollat, dialèctic, carregós. Correspon a una època, a unes disputes teològiques... té de maco que recull també les dubitacions i els viratges propis de la recerca col·lectiva de la veritat. Una cosa per l’altra. Els jueus expliquen la història del seu pare, és un credo a la vora del foc, un credo amb la manta als peus, un credo de lluna plena, un credo per aquells que han fet la travessia del desert i no volen oblidar-ho. Un arameu errant sense papers emigra a Egipte i allà es converteix en un gran poble. Un poble esclavitzat i oprimit que invoca Déu perquè els alliberi. Un poble que s’endinsa en el desert enmig de senyals, de prodigis i d’un gran pànic. Un poble que s’instal·la en una terra generosa i sap agrair aquesta generositat al seu creador que és també el seu alliberador. La història de la nostra salvació s’escolta a la vora del foc i s’explica enmig del desert. Lluny del desert no es pot recitar el credo, tot i tenir-lo tan a prop, acabem per oblidar-lo. Ens crema als llavis i al cor, com diu Sant Pau, però pensem que és una pansa i prenem antibiòtics contra el sentit i la memòria agraïda. Aquest credo de Pau m’agrada molt, no podia ser més diàfan: “si amb els llavis confesses que Jesús és el Senyor i creus en el teu cor que Déu l’ha ressuscitat d'entre els morts, et salvaràs.” Desconfiem de les fórmules diàfanes en això de la salvació, i amb raó, ¡n’hi ha tantes a les llibreries! Però, al desert, ¡la nit és tan diàfana i la lluna tan radiant! ¿I si fos veritat? ¿No us ho heu preguntat mai? ¿No heu estat mai al desert? ¿Ningú no us ha parlat amb dunes al fons dels ulls? Jesús no porta dunes, sinó el desert al fons dels ulls. Jesús té la solidesa de la sorra, que pot acaronar o ferir; la densitat de l’aigua, que pot salvar o ennuegar; la fermesa de l’aire, que pot alleugerir o cremar. Jesús ens diu que no és veritat que convertir les pedres en pans ens pugui treure la fam: ens pot treure la fam de pa, però no la fam de Déu que és la veritable fam. Jesús ens diu que no és cert que si ens llencem de d’alt a baix del temple una legió d’àngels se’ns endurà enlaire: la llibertat és un risc que cal assumir des de la confiança i no des de l’espectacle: l’amor no accepta el xantatge. Jesús ens diu que no és veritat que el temptador posarà les coses i les persones als nostres peus si ens prosternem i l’adorem: som nosaltres els que ens hem de posar als peus dels altres disposats a rentar-los si vole m entendre quina és la única forma d’adoració que és veritablement alliberadora. Al fons dels ulls de Jesús hi ha els vestigis d’aquesta lluita, una lluita a mort per la vida. Ell va pagar amb la seva vida el preu de la victòria i nosaltres la celebrem, enmig del desert, com si fos nostra.
Rm 10,8-13
Lc 4,1-13
La importància del desert
Marc Vilarassau, sj
|
18 de febrer del 2007
Setè Diumenge |
1S 26:2. 7-9. 12-13. 22.23
1C 15:45-49
Lc 6:27-38
Al carrer tot és Carnaval: una follia de festa. Potser Freud tenia raó: l'instint humà es desferma, ens descontrola i ens fa tornar a la infància desinhibida. Potser vol dir que som ben poc feliços a la vida ordinària o bé que no hem trobat la veritable font d'aquest desig de felicitat que portem tots al cor. Les tres lectures d'avui ens hi ajudaran.
El primer llibre de Samuel n'és un exemple. La història humana és una història de barbàrie. Diuen que si suméssim tots els anys de guerra que hi ha hagut des de que existeix l'homo sapiens (?) ara farà potser uns 30 ó 40.000 anys, la humanitat només ha conegut 365 anys de pau. Esfereïdor, però real alhora. David -que també va fer de les seves- és aquí un exemple de humanitat. "Avui el Senyor t'havia posat a les meves mans, però jo no he volgut fer res de mal a l'Ungit del Senyor".
Totes les persones som ungides, és a dir, estimades abans de néixer (vegeu el salm 139) i destinades a una felicitat i a una vida eternes. No hi ha dignitat més gran. Com caldria que aquest subconscient aflorés en totes les taules i en tots els diàlegs de pau encetats o per encetar arreu del món!
Som fràgils, de fang (això vol dir Adam), ens trenquem fàcilment per dins i per fora. Però som un cos animat. Tenim cos i ànima o, com deia el poeta Paul Claudel, animus, element masculí actiu, i anima, element femení contemplatiu. Tot i amb això, el nostre horitzó és de finitud. Crist, però, ha trencat aquesta finitud perquè és "Esperit que dóna vida".
Podem superar aquest cercle de finitud mentre ens deixem divinitzar per Crist, l'home nou: home del cel i de la terra. Aquesta és la novetat radical, el veritable Nou Testament o Nova Aliança.
A l'Evangeli de Lluc hi ressonen les benaurances o més ben dit, les conseqüències que se'n deriven. No n'hi ha prou de respectar la vida o deixar fer a la vida. Cal donar vida. Avançar-se a la vida quan hi ha el perill de deshumanitzar-la. I Jesús ens posa alguns exemples no gens fàcils segons la lògica humana. Una lògica en tres estadis: a viure que són quatres dies (l'hedonisme); viu i deixa viure (el respecte); viu i ajuda a viure (la solidaritat).
Jesús va més enllà: donar la vida perquè tothom tingui vida. Avançar-se en situacions on perilla la vida, on es pot trencar el cercle de la vida d'una manera definitiva, sense retorn. Benedicció contra maledicció. Perdó contra ofensa. Donar sense rebre. "Amar es entregarse sin esperar retorno, sabiendo que vendrá" deia l'escolapi, Alejandro García-Durán (el "Chinchachoma", com li deien) que va donar la seva vida pels nens del carrer de Mèxic. Aleshores ens acostem a l'ideal que ens proposa Jesús avui.: "Sigueu compassius i misericordiosos com ho és el vostre Pare del cel". Perquè hem sabut fer als altres allò que voldríem que ells ens fessin. I hem sabut ser bons amb els desagraïts i els dolents. Un altre model d'Humanitat, del tot.
Josep Ricart, sj
|
11 de febrer del 2007
Sisè Diumenge |
Jr 17:5-8
1Cor 15:12, 16-20
Lc 6:17.20-26
Un text provocador
Si no l'haguéssim sentit i llegit tantes vegades, trobaríem el text de les benaurances provocador i impertinent. ¿Qui s'ho creu això, que els pobres i els qui passen fam i desgràcies són feliços? Però això precisament, provocar, és el que Jesús volia fer quan va pronunciar aquestes paraules. I això és el que aquestes paraules haurien de fer en nosaltres quan les sentim a dos mil anys de distància: provocar-nos a reconèixer la distància que hi ha entre les nostres idees de felicitat humana i les propostes de Jesús.
Les benaurances són el capgirament dels nostre valors dominants. Jesús proclama els valors propis del seu Regne, contraposant-los als valors que gairebé tothom té habitualment. Tots tendim a pensar que tot ens anirà millor -serem feliços - si tenim molts diners, si no tenim cap manca de bens materials, si assolim una bona situació social, bon prestigi, bones relacions... I lluitem aferrissadament com sigui i contra qui sigui, fins a deixar-hi la pell, per aconseguir tot això. I Jesús ve a dir-nos que no es per aquí per on els seus seguidors han de buscar la veritable felicitat. Jeremies, en la primera lectura, ens anticipava el que volia dir Jesús: Maleït l'home que es refia de l'ajut humà... mentre el seu cor s'allunya del Senyor...Beneït l'home que es refia de l'ajut del Senyor i troba en el Senyor la seguretat. Serà com un arbre plantat ran de l'aigua...
L'afany de riquesa que degrada i la pobresa que salva.
No és que Jesús estigui radicalment en contra de la possessió i l'ús de les coses d'aquest món, que són do de Déu i objecte de les promeses de Déu al seu poble. El que Jesús rebutja és l'afany obsessiu de posseir i de dominar, l'encegament que ens fa creure que la nostra seguretat està només en posseir sempre més i més. Jesús ens avisa que deixar-se portar per la pulsió a l'apropiació - que és segurament la passió que més domina l'ésser humà - és una falsa via per a contrarestar la nostra essencial inseguretat existencial. L'ànsia de tenir ens allunya de Déu i dels altres, trenca el coneixement i el temor de Déu i fa impossible la fraternitat humana. L'afany d'apropiació acapara el seu propietari, el fa esclau de les coses que posseeix, li roba la llibertat per a decidir-se per Déu i pel germà. Ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol. El problema dels rics -el de tots nosaltres en la mesura que anhelem tenir sempre més - és que mentre cobegem més i més coses materials, no som capaços de valorar realment els altres bens més humans i més divins, com poden ser la fraternitat, l'amistat, la solidaritat, la llibertat... La riquesa deshumanitza. El cobejós no coneix el goig de compartir, ans és capaç de despullar o esclafar el germà per aconseguir el que cobjeja.
Deia la M. Teresa de Calcuta: "Són els rics els qui em mereixen més commiseració. Viuen sempre en l'angoixa de no perdre el que tenen. Sempre necessiten més, i la seva insatisfacció no té remei: no seran mai feliços."
La proclamació de la tendresa de Déu
Amb la proclamació de les benaurances Jesús vol proclamar que ha arribat el temps de la tendresa de Déu envers els pobres, els marginats, els oprimits. És la mateixa proclamació que, com llegíem fa unes setmanes, Jesús va fer en la seva primera intervenció en la sinagoga de Natzaret. "El Senyor m'ha enviat a proclamar la bona nova als pobres". Amb la vinguda de Jesús, els qui es trobaven exclosos de tot i trepitjats sempre per tothom descobreixen de cop que Déu està amb ells: el cel no està tancat per a ells, com ho estan totes les portes d'aquest món. Déu els té a ells en més consideració que als poderosos del món. El pobre que se sentia no estimat de ningú, de cop se sent estimat de Déu i sent que pot ser estimar dels germans.
Les benaurances són així com un crit de joia que brolla de la tendresa del cor de Déu, que expressa l'alegria de Déu en recuperar allò que se li havia perdut. Expressen la joia de Déu semblant a la joia del pastor que recupera la seva ovella, la dona que recupera la seva moneda, el pare que recupera el seu fill perdut... Benaurats els pobres, perquè d'ells és el regne dels cels!!! ens crida Jesús des del més pregon del cor amorós de Déu.
Viure les benaurances
Nosaltres, en sentir aquest crit del cor de Déu, no podem deixar de sentir-nos interpel·lats. Si ens diem seguidors de Jesús, hem de fer nostre aquest capgirament dels valors del se Regne. No hem de seguir posant més la nostra felicitat en tenir, en consumir, en dominar, en imposar-nos..., sinó en compartir, en respectar, en ser solidaris...
I, si el cor de Déu està amb els pobres i marginats i explotats que se li han perdut, també el nostre cor hauria d'estar amb aquells que ocupen el cor de Déu. Les benaurances no són només una promesa de Déu als pobres per a complir en el més enllà. Les benaurances les hem començar a viure ja aquí i ara:
Primer, lluitant contra l'ànsia de tenir, contra l'obsessió de creure que la nostra seguretat i la nostra felicitat estan en la possessió de més i més coses.
I després, fent-nos solidaris del cor de Déu en la seva estimació als pobres. Hem de ser com instruments de Déu per fer els pobres benaurats ja aquí i ara.
L'Abbé Pierre, mort ara fa poc, deia que la humanitat pot dividir-se en dos grups, quantitativament molt desiguals: el dels qui s'afirmen en l'autosuficiència, i el dels qui viuen la solidaritat. Els primers pretenen bastar-se ells mateixos a costa de tots; els solidaris saben que necessiten dels altres i que els altres necessiten a d'ells. Més encara: Déu necessita de tots perquè tots puguem ser el que ell vol que siguem: fills seus en la fraternitat solidària. Demanem a Déu que toqui el nostre el cor, perquè sapiguem viure en el goig de les benaurances. Només així serem veritables seguidors de Jesús.
Josep Vives, sj
;)
|
4 de febrer del 2007
Cinquè Diumenge |
Is 6,1-2a.3-8 Vocació d'Isaïes. "Aquí em teniu, envieu-m'hi"
1C 15,1-11 Testimonis de la resurrecció. Aparició a Quefes. Vocació de Pau
Lc 5,1-11 Pesca miraculosa i vocació de Pere
"La gent s'apinyava al voltant de Jesús per escoltar la paraula de Déu"
Impressiona el seguiment popular que descriuen repetidament els evangelis sinòptics. Els diumenges passats hem anat veient la manifestació de Jesús a través de la paraula i dels gestos de tendresa i de gràcia. En el text d'avui és la paraula la que encanta la multitud.
Posem en consideració tres possibles significats d'aquesta expressió: "la paraula de Déu", segons es consideri que Déu diu, que Déu es diu o bé que Déu és dit.
En l'Antic Testament, la paraula de Déu i els fets de Déu eren sinònims. Déu, el que diu, fa. És una paraula sòlida, viva, que arriba al moll de l'ós, que destria, que il·lumina i salva.
En la segona accepció, Déu es diu a si mateix, com a consolador, com a Pare i creador, com a defensor del pobre, de l'orfe i de la viuda.
Finalment, el tercer sentit potser ben propi de Lluc, apunta cap a la paraula de Jesús parlant de Déu. El poble s'hi entusiasmaria. Pensem per un moment en l'impacte de la paràbola del fill pròdig sobre els oients. Qui ha expressat mai tanta tendresa de Déu Pare per acollir el fill perdut? Estaríem hores sentint parlar Jesús de la bondat del seu Pare.
"Tira llac endins i caleu les xarxes per pescar"
En els textos llegits es narren tres vocacions i, subjectivament, tots tres implicats -Isaïes, Pau i Pere-, es senten totalment indignes de secundar els plans divins. En efecte, Isaïes se sent brut de llavis; Pau, de greus fets persecutoris; i Pere? Alguns autors troben molts paral·lels de l'escena que hem llegit amb la pesca miraculosa a Tiberiades, després de ressuscitat Jesús. Llavors, l' expressió tan radical de Pere -"aparta't de mi, que sóc pecador, Senyor"- tindria un ple sentit de màxima indignitat, la recent traïció.
Però Sant Lluc aprofita aquesta possible escena postpasqual per enllaçar-la amb la primera crida dels deixebles que Marc situa al costat del llac. Ara, Lluc hi manté la singularitat de la crida de Pere, desmarcant-la de la crida genèrica als altres deixebles pescadors, com ara Jaume i Joan. En el quart evangeli Jesús proposa particularment a Pere que li pasturi les ovelles, mentre que en el text actual la imatge emprada és un futur com a pescador d'homes.
Pot ser interessant subratllar els matisos de sant Lluc a l'hora de qualificar Pere com a pescador. L'expressió subjacent no és exactament "pescador d'homes" sinó "captador de persones vives", és a dir, et faré un treballador responsable de congregar, d'animar, de donar vida a les persones. Qui tira xarxes, captura, aplega. Jesús ha aplegat tant de peix que les xarxes estan a punt d'esquinçar-se. El ministeri de Pere haurà de ser igual. És el repte del primat: unir i confirmar en la fe als germans.
Admirats tots els companys fins a l'extrem, tant els fills de Zebedeu com també altres indirectament indicats, segueixen Jesús deixant-ho tot. En Marc tots deixen les xarxes i, fins i tot, el pare, els fills de Zebedeu. En Lluc, cal notar-ho, els seguidors ho deixen TOT. I és que la feina d'aplegar només es pot fer desarmat, des de sota. Ni bossa ni sarró.
Resum
Déu demana col·laboració humana en el treball pel Regne, és a dir, per la vida de les persones tal com ell la somia. Aquesta col·laboració consisteix a trametre d'una manera efectiva un missatge, la paraula de Déu, l'ésser de Déu, l'univers de Déu. La missió no queda invalidada per la indignitat del missatger. I la pobresa converteix Déu mateix en el garant directe de la vida i de l'èxit del missatger. Tot el desplegament de crida, resposta i resultats del deixeble té un únic punt fontal: seguir Jesús.
Santi Thió, sj
;)