Os 2, 16b.17b.21-22
2Co 3, 1b-6
Mc 2, 18-22

"Déu és amor"
Després de l'elecció del nou Papa en la persona del cardenal Ratzinguer hi havia una gran expectativa sobre quins serien els seus primers gestos, iniciatives i actuacions. I, en concret, això es va accentuar en els ambients cristians, quan es va anunciar la publicació de la seva primera encíclica després d'uns quant mesos de la seva elecció.
Jo no sé si va sorprendre o no a molts, però el fet és que el contingut de la seva primera encíclica va a allò que és el fonament de tota la vida cristiana. I es resumeix ja en el seu títol, les primeres paraules del text (com s'acostuma a nomenar les encícliques): "Deus caritas est" (Déu és amor). És una frase breu i contundent que utilitza sant Joan per definir Déu en la seva primera carta. Joan no ha trobat una manera millor de definir Aquell que és indefinible.

Amor d'espòs a esposa
I tota l'Escriptura, enmig de diversos textos foscos i ambigus per a nosaltres, va mostrant com Déu va estimar, estima i estimarà a la humanitat, els homes i les dones de tots els temps. I la figura amorosa, per excel·lència, utilitzada a l'Escriptura, és el de l'espòs plenament enamorat de la seva esposa. Una clara mostra la tenim en el text d'Osees de la primera lectura d'avui.
I, davant d'aquest fet, tan íntim i joiós, és un contrasentit donar la primacia als signes externs de dol i de dejuni. I, paradoxalment, és precisament això el que trobaven a faltar en els deixebles de Jesús.

La novetat de Jesús
Aquesta és la gran novetat que resplendeix en Jesús: En Ell es concentra l'amor de Déu a la humanitat. En Ell Déu s'uneix amb la humanitat d'una manera més real i més fonda que els més bons esposos que podem imaginar.
Per tant, davant d'aquesta novetat, l'actitud de tots aquells que hi volem participar ha de ser també nova. La nostra actitud no ha de ser viure amb la subjecció a uns purs preceptes o en el compliment d'unes normes externes. Ha de ser viure sota la inspiració de l'Esperit, del que ens ha parlat Pau en la seva carta al de Corint, que , com expressem en unes pregàries eucarístiques, és l'Esperit d'amor.

Roba nova, bot nou
Jesús ens diu que no hem d'apedaçar un vestit vell amb roba nova. Ni posar el vi nou en bots vells. És a dir, no es tracta de fer el que tenim bon costum de fer, no es tracta de complir amb les normes externes, no es tracta de fer el sempre hem fet "amb amor". Es tracta que "l'amor" sigui el que dicti què hem de fer. És, des de Jesús, des de l'amor, que hem de viure la nostra vida.
Ara renovarem el que s'ha vingut a nomenar el sacrifici de la nova aliança, és a dir, l'entrega de l'amor de Déu a la humanitat en la persona de Jesús. Tant de bo la comunió amb Ell renovi en amor la nostra vida.

Francesc Xicoy, sj

tornar a l'índex d'homilies

Is 43, 18-19.21-22.24c-25
2Co 1, 18-22
Mc 2, 1-12

1. Nosaltres, cada diumenge, ens trobem per celebrar l'eucaristia. Per què ho fem? Què vinc buscar aquí?
   
   Cadascú s'ho sap. Però la raó profunda per la qual Jesús va instituir l'eucaristia, és perquè, en recordar-ho junts, tinguéssim la seguretat que en la vida mai no estem sols. Ell compleix allò que ens va dir: "Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món" (Mt 28, 20). Ho compleix!
   
   Per això, cada eucaristia ha de significar una renovació de la nostra esperança. Nosaltres entrem aquí carregats amb els nostres problemes, amb les nostres pors, amb els nostres dubtes, que ens impedeixen de viure a fons la nostra vida i ens porten a un cert pessimisme.
   
   Cada eucaristia ha de ser, per a nosaltres, una alenada d'aire pur que ens impulsi a estimar la vida i a viure-la amb més esperança. Perquè el pessimisme no és cap virtut evangèlica. Ja ho deia clarament Joan XXIII: "Cap mena de pessimisme no ha donat mai bons fruits".
   
   Fixem-nos en les paraules: "Cap mena", "mai". És a dir, tots els pessimismes, de la mena que siguin, són negatius, tots donen mals resultats. Tots.
   
   En som conscients d'això? Vivim amb esperança? Ens condiciona el nostre passat? Per què?
2. A la primera lectura, si ho recordeu, el profeta Isaïes ens ha dit una cosa molt esperançadora: "No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues; estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, ¿no us n'adoneu?"
   
   I Jesús, a l'evangeli, ens fa veure quina és "aquesta cosa nova" que comença a néixer: és la seva paraula, una paraula que és portadora de força i de vida.
   
   Jesús diu a aquell home immobilitzat per la paràlisi: "Aixeca't, carrega't la llitera i ves-te'n a casa". I diu l'evangeli: "Ell s'aixecà immediatament, es carregà la llitera i se n'anà".
   
   És imatge de la nostra vida. Sovint també nosaltres estem enfonsats i no ens sentim amb prou forces per tirar endavant.
   
   Es llavors que hem de saber escoltar la veu de Jesús que constantment em diu "aixeca't", no et quedis abatut, decebut, entristit... "Aixeca't, carrega't la llitera...", que jo et dono força per tirar endavant i per refer la teva vida. Endavant! Camina!
   
   Sabem fer silenci interior i escoltar aquesta veu poderosa de Jesús? Què esperem, doncs, per començar a caminar?
3. I això que ens diu Jesús, no sols val per a nosaltres, sinó també per a les persones que ens envolten. No ens ho podem guardar per a nosaltres sols: hem de ser portadors de la "Bona Nova" de Jesús.
   
   Fixem-nos en una cosa. El miracle que acabem d'escoltar té una característica que no es dóna en altres casos.
   
   Jesús, abans de fer un miracle, sempre demana una fe explícita a aquell que vol ser curat. Però en aquest cas no. Aquesta vegada únicament reconeix la fe d'aquells que li han portat el paralític.
   
   Aquí hi ha una crida per a nosaltres, els creients. Al nostre entorn hi ha moltes persones "paralítiques", espiritualment parlant: persones incapaces de moure's, de progressar, de tirar endavant...
   
   Segurament perquè estan enfonsades, desanimades, desesperançades o esclavitzades per alguna cosa. No es poden valer, no saben com sortir-se'n. Pot ser un fill, una persona coneguda, algú a qui estimem...
   
   La nostra missió és ajudar aquests "paralítics" i, amb el nostre testimoni i la nostra pregària, acostar-los a Jesús, aquell que cura i que salva. I Ell, en veure la nostra fe - la nostra! - farà el miracle. És a dir, també els dirà: "Aixeca't i camina". I els haurem ajudat a salvar-se. Així va aconseguir Santa Mònica la conversió del seu fill, Sant Agustí.
   
   No coneixem cap "paralític" que necessiti algú que l'acosti a Jesús?
4. Diguem, finalment, que l'evangeli ens transmet també les paraules d'admiració d'aquells que van presenciar la curació del paralític: "No havíem vist mai res de semblant" - deien.
   
   Es cert: el Senyor va realitzar coses increïbles. I les segueix fent. Les farà en mi si jo tinc fe.
   
   Més encara: també nosaltres farem coses increïbles si estem identificats amb Jesús.
   
   Afinem l'oïda interior, que el Senyor em vol parlar avui. Escoltem-lo, perquè les seves paraules sempre són portadores de vida i d'esperança.

Lluís Armengol i Bernils, sj

tornar a l'índex d'homilies

Lv 13,1-2.45-46
1Co 10,31-11,1
Mc 1,40-45

Al llibre del Levític es recullen una colla de normes dictades per l'experiència i l'instint de conservació que reflecteixen una secular sàvia ignorància. S'hi barregen diversos nivells, el sanitari, el social, el civil, el religiós. Així per tant, com a resultes de l'antiga experiència del contagi de malalties de la pell i de l'horror i de la repugnància dels estralls de la lepra, recauen sobre el leprós unes prescripcions molt dures. Religiosament és un impur pecador; socialment, ha de ser un ciutadà separat; personalment, ha de viure gairebé encobert per tal de ser òbviament descobert i assenyalat amb el dit.
La barreja de nivells esmentada ha provocat molt dolor sobreafegit en la història de la humanitat. En serien un extrem agut els cremats per condemna d'heretgia o els morts sota l'excusa de croada o els assassinats per raons d'estat. El llistat no acabaria.
Aquesta realitat històrica que denuncia transversalment moltes conductes, tant de creients com de no creients, ja hauria d'alertar-nos sobre les condicions actuals del patiment humà. Quins poders civils i religiosos sobrecarreguen el patiment de col·lectius minoritaris o, també, majoritaris? El moment actual perpetua prescripcions i exclusions per raó de raça, de sexe, de poble, de casta, etc.
Enmig d'aquesta realitat feridora, que abaixa i humilia -el leprós s'agenolla i suplica- l'evangeli de Marc mostra un Jesús que troba i assenyala la drecera cap a l'essencial. El secret per resoldre el problema és la compassió. Davant la interpel·lació de l'home sofrent, ell respon, vol, toca i fa. En efecte, trenca la seva soledat, li diu que vol la seva curació, estableix contacte físic amb ell i realitza la seva curació instantània.
Estaríem temptats a proposar o, fins i tot, a exigir que el malalt es revoltés contra l'opressió sentida, invitant-lo a denunciar o a oposar-se a unes lleis autoritàries i inhumanes. Sembla que Jesús en cap cas imposa aquest esforç afegit a la persona, que ja ha tingut prou pena suportant la discriminació. Més aviat es reserva per a ell mateix, tal com anuncia Isaïes, el portar les penes dels altres i alçar la bandera de la dignitat i de la llibertat de fills davant les autoritats, encara que això li costi la vida. La substitució de Barrabàs és prou significativa.
Marc expressa una vegada més el conflicte de Jesús en no voler que els senyals que acompanyen la seva compassió siguin malinterpretats en la direcció d'un messianisme triomfant. Ja està dit, la seva compassió es projecta cap a la solidaritat de la creu. Per tant, reclama silenci. Però la compassió no es deixa recloure en el silenci. Esclata com una llum.

El fragment que llegim de la carta de Pau als de Corint incideix sobre el tema, invitant-nos a imitar-lo tal com Pau mateix imita el Crist.
Quin és l'objecte d'imitació que proposa Pau? Justament, la compassió, encara que estigui formulada en altres termes. Fa notar, en primer lloc, que és resultat d'un esforç, d'una lluita sobre un mateix i que té per objectiu la salvació de l'altre. Aquesta lluita és renúncia de la pròpia conveniència, per procurar en tot adaptar-se a tots. Com deia Ghandi, "la recompensa es troba en l'esforç i no en el resultat. Un esforç total és una victòria completa".
Del punt de vista humà, la comprensió de Ghandi és d'una alçada moral admirable. En la comprensió cristiana de l'existència, la victòria completa, la vida, no és resultat del propi esforç sinó de la implantació de l'amor que ve de Déu, que és amor. Un amor que explica la infinita compassió de Déu, sembrada al cor de la humanitat per Jesús.

Santi Thió, sj

tornar a l'índex d'homilies

Jb 7, 1-4.6-7
1Co 9, 16-19.22-23
Mc 1, 29-39

UN DISSABTE DE JESÚS I MEU A CAFARNAÜM

Llegir l'Evangeli

Julià Maristany, sj

tornar a l'índex d'homilies