| 23 de Febrer de 2003 Diumenge VII del temps de durant l'any |
No fa gaires setmanes que llegia en un diari un article sobre els adolescents i les persones que són significatives a la seva vida. Es tractava d'un estudi desenvolupat en una tesi doctoral. La conclusió de l'estudi és força significativa per a mi: “Els adolescents segueixen tenint en els pares una referència imprescindible, en l'àmbit afectiu, econòmic i moral”. Una sorpresa: tenint en compte les dificultats que molts pares i mares experimenten en tractar els seus fills i filles de 12 a 18 anys, que aquests reconeguessin el valor i importància paterna i materna en el seu desenvolupament em va agradar molt. Per il·lustrar l'article sortia algun exemple: una noia reconeixia que enmig dels problemes, la seva mare sempre li veia en la cara i no es podia estar de comentar-li i demanar ajuda. Un noi veia en el seu pare una persona de confiança, que potser no fa gaires preguntes, però que està sempre a punt intentant ajudar si és necessari.
Certament que l'estudi reconeixia que els joves consulten en primer pas als seus companys i companyes d'edat, on les barreres de comunicació no existeixen; però també quedava molt patent que els joves sabien que els companys són temporals i que amb qui poden comptar al llarg de tots els anys són els pares. De la mare es destacaven valors com ara la fidelitat, la lleialtat i la proximitat tendra. Dels pares, més aviat aspectes funcionals i valors vinculats a l'autonomia i capacitat de llibertat i decisió.
Acabo aquest breu comentari amb una cita de l'autora del treball: els pares «deben entender que su obligación no es invadir el espacio de sus hijos, sino facilitar su autonomía, dejarles crecer pero sin renunciar a ser lo que son, los agentes socializadores por excelencia» (La Vanguardia, 26 / 01 / 03).
Fins aquí la lectura del diari. Si ara mirem la nostra història i mirem l'experiència que ens ha recollit la Bíblia al llarg de tants segles... potser descobrirem que el nostre Pare és també per nosaltres la “figura més significativa” i influent en el nostre desenvolupament. Déu, Pare / Mare de tots els creients, ens ha ajudat a créixer constantment al llarg de la nostra “adolescència humana”. L'adolescent és aquell que està en recerca d'aquell futur que encara no és: ell ja sent una realitat en el seu interior, que encara no es manifesta totalment en la seva existència. Tots nosaltres, homes i dones de bona voluntat, sabem i sentim en el nostre interior aquesta transformació que el Senyor Jesús ha produït en el món; però al mateix temps som ben conscients del molt camí que ens queda per recórrer. Estem en procés. Som dinàmics i en constant descoberta del futur que poc a poc anem esdevenint.
Doncs bé, en aquest camí sentim com necessitat la presència del nostre Pare del Cel, de la paternitat / maternitat de Déu. Tenir algú de significatiu al nostre costat, que ens comuniqui aquesta confiança que necessita tot adolescent. Tenir algú que comuniqui aquella tendresa que ens ajuda a superar la soledat i la frustració de moltes situacions vitals. Tenir algú que, essent el nostre pare i mare, no ens abandona i, malgrat tots els motius que l'hem donat, sap restar fidel, romandre lleial fins i tot quan ningú més ho fa.
Aquest és el nostre Déu. En Ell no s'ha donat mai un “ara sí”, “ara no”, que tant critica sant Pau. Déu és fidel en les seves promeses, diu als cristians de Corint, i no juga amb nosaltres. Cap pare no ho faria i encara que algun ho fes, el nostre Pare mai ens desconcertaria d'aquesta manera. Senyals directes, inequívocs, amb el mateix alè i energia vital: en el seu Esperit, nosaltres hem sentit un “sí” ben clar. Per això, nosaltres ens sentim reforçats i engrescats al costat del nostre Pare.
Fidelitat, lleialtat... i tendresa. La tendresa d'un Déu que com bona Mare no mira les nostres contradiccions sinó per intentar resoldre alguna cosa en positiu per a nosaltres. Una Mare que, en boca del profeta Isaïes, ens crida a no recordar els errors del temps passat sinó a mirar el futur que ja està esdevenint en nosaltres. Isaïes ens mostra aquesta actitud maternal del nostre Déu que està disposat a suportar els errors i desencerts dels seus fills i filles, a disculpar-nos pel mal que hem fet... tant sovint intencionadament. Però una bona Mare, tot i corregir, tot i marcar el camí, sap que la tendresa del perdó i del renéixer ha de ser la prioritat en la seva relació amb nosaltres.
Us convido en aquest diumenge a sentir-nos adolescents, éssers humans en procés dinàmic de creixement; però sobre tot, us convido a que descobrim en el nostre Déu a aquesta “persona significativa” que per la seva presència paterna /materna ens ha ajudat a ser el que nosaltres som avui. Us convido a redescobrir l'important paper que el nostre Pare / Mare ha desenvolupat en la nostra vida. Potser seria bo que ens fixéssim per uns instants en els molts moments que hem sentit el seu “Amén” fidel. Potser veure els moments en que la seva tendresa materna ens ha fet renéixer de les dificultats. Potser recordar aquells instants en que hem sentit la ma del nostre Pare reposar sobre nosaltres, en un gest de confiança envers nosaltres.
No hi ha dubte. Nosaltres, fills i filles de Déu, veiem en Ell la figura significativa. I ben segur, el nostre Pare / Mare Déu ens mira a nosaltres amb l'orgull que caracteritza als pares que veuen en els seus fills un reflex del que ells són.
I acabo amb la cita que he destacat més a dalt. Aprenguem tots a ser Pare / Mare com ho és el nostre Déu, perquè Ell sí que té ben clar que la forma d'actuar amb nosaltres és «entendiendo que su obligación no es invadir el espacio de sus hijos, sino facilitar su autonomía, dejarles crecer pero sin renunciar a ser lo que son, los agentes socializadores por excelencia.»
Gràcies Déu nostre, per ser tan bon Pare / Mare.
Josep Lluís Iriberri, sj.
| 16 de Febrer de 2003 Diumenge VI del temps de durant l'any |
1. El mal, que margina.
Si en alguna ocasió, per la raó que sigui, hem hagut de sortir de casa amb la consciència de que no anàvem prou nets o que no fèiem prou bona pinta, segurament ens hem sentit profundament incòmodes. Tenim la convicció que els altres ho notaran i ens rebutjaran o ens menystindran. És que sabem que tots tendim a rebutjar el qui no és o no es presenta “com cal”. Ens apartem del qui ens resulta molestós o estrany. Molt més si ens trobem amb una persona que té un mal que pensem que se'ns pot encomanar: el rebuig aleshores serà radical i total.
Això és el que passava en l'antic Israel amb els leprosos, com hem pogut escoltar en la primera lectura d'avui. S'havia establert una marginació total ben miserable per a aquells desgraciats malalts: una marginació imposada de manera ben visible, que semblava justificada per les exigències de la salut pública, i per això venia sancionada per la mateixa llei religiosa. Les societats, com els individus, sempre tendeixen a excloure i marginar els qui no són com cal, i més si poden resultar “perillosos” o molestos.
2. Jesús, que sana.
Tot i que, d'acord amb la Llei que hem escoltat, els leprosos eren objecte d'una marginació tan rigorosa, Jesús en l'evangeli no defuig mai aquests malalts. I, conseqüentment, els leprosos semblen no tenir cap por d'acostar-se a Jesús. Jesús, enviat a sanar els nostres mals, no ve a reblar les nostres marginacions, sinó a desmuntar-les. El fet miraculós que ens narra l'evangeli d'avui té aquest simbolisme: Jesús ve a sanar els nostres mals, i a fer que superem les marginacions que provenen dels recels i exclusions que deriven d'aquells mals. Tort el relat que hem llegit té un valor de “signe” del que és la salvació que porta Jesús i de la manera com nosaltres ens n'hem d'aprofitar. Vegem-ho amb detall.
3. Una humilitat confiada.
El bon leprós se sent marginat del homes, però no per això perd la confiança en Déu i en Jesús, que es presenta com un home amb el poder de Déu. Per això, vencent segurament les mirades de rebuig dels qui acompanyaven el Mestre, es presenta davant d'ell en una actitud a la vegada d'humilitat i de confiança. La seva súplica és una de les més belles de l'evangeli: “Si voleu, em podeu curar”. Una súplica que podríem fer nostra sempre que ens veiem aclaparats pel dolor o l'adversitat. Una súplica que expressa a la vegada una total lliurament a la voluntat divina ( “si voleu...”), i una total confiança en el poder i la bondat de Déu (“podeu”). Sembla que anticipa aquella súplica suprema, igualment condicionada, del mateix Jesús a l'Hort de les Oliveres...
4. Una compassió divina.
Davant d'aquesta súplica, Jesús “es compadí”. Moltes vegades llegim a l'evangeli que Jesús es compadí: de les turbes que no tenien menjar, de la mare d'un jove mort, de tota mena de malalts... Jesús ve a dir-nos que Déu no és indiferent ni apàtic davant dels nostres mals, encara que de vegades no ho manifesti com nosaltres esperàvem. Pensem altra vegada en la pregària del mateix Jesús a Getsemaní... La compassió porta Jesús a actuar: “el tocà amb la mà”, tot i que això era prohibit perquè portava el risc de contagi. Bella mostra de la tendresa i proximitat de Jesús envers el malalt. I després, la paraula que expressa la voluntat de Déu sobre els nostres mals: “Sí que ho vull, queda pur”. Déu vol que siguem el que hem de ser.
5. La plenitud de la guarició.
Jesús vol que la guarició tingui plenitud d'efectes per al pobre malalt. Per això demana que vagi al Sacerdot i obtingui el que avui anomenaríem un certificat d'alta, de guarició. No vol, però, que en faci ostentació. Però el guarit no se'n podia estar de proclamar-ho: el seu goig i el seu agraïment eren massa grans. I segur que Jesús també en tenia goig.
6. Reflectim sobre nosaltres:
Si professem de ser seguidors de Jesús podríem fer-nos avui preguntes com aquestes:
Josep Vives, S.J.
| 9 de Febrer de 2003 Diumenge V del temps de durant l'any |
La lectura continuada de l'evangeli de Marc ens proposa avui tres escenes plenes de vida i vigoria. Diumenge passat va començar aquesta sèrie, ens va convidar a contemplar la recuperació que fa Jesús a la Sinagoga, d'un infrahumà pres pels dimonis i del tot llunàtic. [No la vàrem llegir a causa de la festa de la Presentació. I per a no trencar el fil de la lectura es podrien llegir els dos evangelis conjuntament].
Novament avui és un dia per a contemplar la figura preciosa de Jesús, l'Alliberador, que ens dibuixa Marc.
En sortir de la Sinagoga Jesús va amb els seus companys a la casa de Pere.
1. Una velleta que reneix a l'esperança (1,29-31)
Marc llegeix el fet amb una gran fondària. Jesús dóna «vida». Ara a una velleta, doblement marginada –per l'edat i per ser dona–, li retorna l'alegria i la capacitat de servir. Marc diu que Jesús la «fa llevar» (= ressuscita) i que des d'aquell moment «es posà a servir-los». Jesús trenca la marginació, fa passar de la vida dominada per la mort, a la vida en plenitud on l'essencial és el servei. (Hom podria pensar que serà la primera diaconessa que serveix Jesús el Sant de Déu (v.24). La dona a Israel no pot entrar al Temple més que fins a un cert espai (l'atri de les dones), però ara aquesta dona serveix al Sancta Sanctorum).
L'escenari ja no és com en l'episodi anterior «la seva sinagoga» (v.23), sinó una casa particular, és a dir el lloc de trobada de les comunitats cristianes, a qui els jueus han expulsat de llurs sinagogues. Si a la sinagoga Jesús va haver d'expulsar-hi el dimoni, aquí Jesús dóna la vida.
Al poder del mal se li està posant un límit, estem davant un signe del Regne! Altre cop, i no casualment, s'esdevé en dissabte.
-A les nostres societats amb tants vells marginats és fàcil de traduir aquest signe de l'arribada del Regne, de l'acolliment incondicional, d'aquesta «nova situació» de la humanitat que anomenem Regne.
2. Guareix molts malalts (1,32-34)
L'evangelista proposa al lector que no ho interpreti d'una manera triomfalista. Per això, novament (i per tal que ho sentin els lectors a qui escrivia) fa que Jesús imposi silenci als dimonis que «saben qui és». Així, es manifesta al lector que Jesús és el Crist, mentre s'afirma que no fou reconegut com a tal pel poble dels dies de Jesús. Jesús no va ésser Crist des dels honors i el triomf fàcil, fou en tot igual als homes, «company» entre els companys, compartint tots els maldecaps dels homes... fins el suprem, la mort, i mort en creu. Només la creu trencarà, per qui hi pugui creure, el «secret messiànic». El cristià de l'any 70 va aprenent que l'activitat alliberadora de Jesús no va ser triomfalista.
-Cal contemplar Jesús amb deteniment davant de tanta pobresa humana, per tothom té una paraula i un gest acollidor i humanitzador. L'alegria del Regne arriba a aquell poble.
3. La pregària - la discussió amb Pere (1, 35-39)
Encara és fosc, la matinada de diumenge. Jesús, igual que la comunitat dels dies de l'evangelista, es retira per pregar. L'oració és fonamental en la teologia de Marc. Qui no pregui i no estigui atent a la vida, caurà en temptació. Potser en la seva pregària, Jesús pateix la temptació de voler aprofitar-se de la seva «glòria», no només per a ell, sinó per tal de facilitar la missió.
Pere interromp el seu recés. Li diu que tothom el busca i l'espera. El deixeble, des d'un criteri molt limitat, vol que Jesús particularitzi el seu apostolat en un sol poble. Jesús, que en la seva pregària s'ha situat des del Pare, supera la temptació.
-L'alliberament que havia començat a Cafarnaüm, primer a la sinagoga, després a la casa i a continuació davant el poble sencer, ara s'estén per tot Galilea. Realment la Bona Notícia s'està fent present enmig del poble.
Francesc Riera sj
| 2 de Febrer de 2003 La Presentació del Senyor |
“Complint el que prescriu la llei” (Lc 2, 23 a)
Crida l'atenció en aquest fragment de l'evangeli de Lluc la insistència que fa en el compliment de la llei. I és que l'encarnació del fill de Déu no és una ficció, sinó una realitat. Jesús és el fill de Déu, però també home entre els homes, primogènit entre els primogènits i jueu entre els jueus.
Sant Pau a la carta al Gàlates ens ho expressa dient que “Déu envià el seu fill, nascut d'una dona, nascut sota la llei”(4,4). Els pares de Jesús no se senten de cap manera exclosos del que prescriu la llei. L'encarnació del fill de Déu assumeix tot el que això comporta.
Segons la llei (Lv 12,1-8) la dona que havia donat a llum quedava impura i calia, quaranta dies després del part, presentar-se al sacerdot al temple i sotmetre's al ritus de la purificació, encara que, en el cas de Maria, nosaltres podríem preguntar-nos com podia quedar impura la “plena de gràcia”, i com podia quedar impura en haver infantat el que era el “sant de Déu”? Però Maria, fidel a la llei, s'hi sotmet.
Igualment com assenyalava la llei (Ex 13,2.12.15) Josep i Maria presenten Jesús per consagrar-lo, com a primogènit, al Senyor. I podríem preguntar-nos: Quina necessitat hi havia, si era Ell mateix el Senyor? Però els pares de Jesús compleixen amb la llei. I, com que la família era de pocs recursos, aporta dues tórtores i dos colomins perquè siguin sacrificades, com prescrivia també la llei.
“Guiat per l'Esperit” (Lc 2, 27)
En aquest context legal i ritual irromp l'Esperit en el vell Simeó. Aquest, home guiat per l'Esperit posa de manifest la realitat profunda d'aquell ritus, d'aquell compliment de la llei. Aquell infant primogènit, aparentment un infant com qualsevol altre, i un primogènit com qualsevol altre, Simeó el descobreix com el “Salvador”. Aquell infant, lluny de deixar impura a la seva mare, serà llum pura i clara més enllà del temple i del seu poble; serà llum per a totes les nacions.
La seva consagració a Déu el portarà a comprometre's totalment al compliment de la voluntat de Pare, que s'expressarà en el passatge de la sinagoga de Natzaret, que el mateix Lluc narrarà en el seu capítol 4, quan Jesús s'aplica les paraules del profeta Isaïes: “L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè Ell m'ha ungit; m'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar al captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor” (4, 18-19).
“Senyera combatuda” (Lc2,34b)
I precisament perquè complirà amb la seva consagració a Déu i s'identificarà en la missió assenyalada pel Pare, serà una "senyera combatuda" pels mestres de la lletra de la llei. L'Esperit de Jesús portarà la llei més enllà de la pura normativa. Si bé en dissabte no es podia realitzar cap mena de treball, Jesús, davant d'una necessitat, posa el bé de la persona per sobre del descans legal del dissabte. Jesús no ve a anul·lar la llei (Mt 5,17) sinó que, per la força del seu Esperit, la vol portar a la seva plenitud i li fa superar els estrets marges de la seva lletra.
I el vell Simeó anuncia les persecucions que Jesús patirà, i com a conseqüència les d'aquells que posin la persona humana per sobre de tota altra norma. Tota la història del cristianisme n'és testimoni, des del martiri de Sant Esteve fins als recents màrtirs com Òscar Romero i els sis jesuïtes d'El Salvador.
“Ella donava gràcies a Déu” ( Lc 2,38)
Avui ens hem d'unir a aquella dona, gastada per la vida i consagrada a Déu en la pregària i en l'austeritat, Anna la profetessa, i hem de donar gràcies a Déu per aquest Jesús que es presenta al Pare i es consagra a la seva causa, que és la causa de tot home i dona, i que satisfarà les nobles esperances d'alliberament que tenien totes les persones, totes elles molt estimades.
Ara actualitzarem, una vegada més, en l'eucaristia aquest oferiment de Jesús, i, tot donant-ne gràcies al Pare, unim-nos a Ell i consagrem-nos també nosaltres al Pare, perquè, des de la nostra situació, sigui la que sigui, ens lliurem a la mateixa causa de ser llum enmig de les confusions, dubtes i desorientacions, i alliberament de les injustícies del nostre gran món i el nostre petit món.
Francesc Xicoy, sj