| 24 de febrer de 2002 JESÚS, CONFIGURAT I TRANSFIGURAT |
Hem iniciat aquesta Quaresma molt "forts", pujant i baixant muntanyes. Diumenge passat érem a la muntanya de les Temptacions. Allí vam contemplar l'impressionant combat, "full contact", entre Jesús, ple de l'Esperit i el Maligne. No era un combat de pel·lícula; era una lluita interna, allà on la llibertat de Jesús, filialment ancorada en el seu Pare i en la fidelitat del Regne, ens va marcar un camí de discerniment per quan arribin "aquelles hores de temença", d'ambigüitats, de "sí, però no", de "no, però sí". El desert n'era testimoni, sense més "padrins" que les pedres. Unes pedres que, sortosament per a nosaltres, no es van convertir en pans. És que Jesús havia de ser després "El Pa de Vida". No ens podia fallar...
Aquest diumenge, una altra muntanya. El Tabor. I nosaltres ens hi "colem" com a convidats al seguiment de Jesús. Què tindrà la muntanya que sempre ens permet veure les coses des d'una altra panoràmica! El Matagalls, el Puigsacalm, el Montardo... Sempre ens han transportat a regions anímiques i estètiques que han deixat l'ull de l'ànima transfigurat. Misteri de bellesa i transparència...
1. Encara faltava una altra temptació
I també Jesús la viu. Però aquesta vegada envoltat dels seus entusiastes seguidors, que enmig de la teofania - simbolitzada per la llum, els núvols, la veu del Pare, la por i la presència de Moisès i Elies - no saben el que diuen i diuen el que no saben: "Fem tres cabanes...!"
Era la temptació dels espiritualismes desencarnats, d'un Regne allunyat del món, massa allunyat, que planta tendes de campanya, lluny dels homes i dones, des de la confortabilitat, la distància existencial, la comoditat, l'absentisme i el "no m'amoïnis". El nostre entranyable Pere estava fent una mala imitació de l'encarnació que l'evangelista Joan ens havia pintat per Nadal. Llegim en el seu grandiós Pròleg: "Plantà la seva tenda entre nosaltres." I així ens redimia, frec a frec amb les limitacions humanes, fins a captenir-se com un "home qualsevol", com dirà Pau. Configurat en tot com nosaltres, menys en el pecat, perquè el pecat"desfigura".
Som temptats de viure pietismes, sentimentalismes, teologies ensucrades que res no tenen a veure amb la gran realitat del món, dels homes i dones, desfigurats pels seus problemes. El Concili Vaticà II, la Teologia de l'Alliberament, la lluita per la fe encarnada en la justícia, són l'antítesi d'aquest espiritualisme desencarnat. Quan l'Església proclama que els "goigs i les esperances del món són els seus propis goigs i esperances" està fent una declaració de principis. És la proclamació d'unes prioritats que estaven en el cor de l'home Jesús. Un estil que es va covar en la tenda que el Senyor plantà entre nosaltres, no la que Pere somiava, amb tota la bona fe del món, a dalt del Tabor. Geni i figura, aquest Pere,... fins al final. Un capítol abans havia proclamat, per inspiració del Pare del Cel, qui era Jesús, "el Fill del Déu Viu." I després - en un intent de "solucionar les coses quan anessin mal dades" - es va haver d'empassar com li deia Jesús: "Aparta't de mi, Maligne, no saps el que dius ni el que cal fer" (Mt 16, 17-23).
2. Del silenci del desert a la paraula del Pare
Aquella tarda va ser diferent, no com les nits inacabables del desert. En comptes de silencis difícils - algú va dir que el silenci és l'aliment de les ànimes fortes - ara s'escolta la veu del Pare, que treu el cap per transfigurar aquella presència humana de Jesús i proclamar que ell és el Fill, ell és la Paraula definitiva. Per dir-ho ras i clar: que no hi ha una altra forma d'assumir i transfigurar la realitat humana que la mort i la resurrecció, les petites morts i resurreccions de cada dia, transfigurades per la nostra adhesió a Jesús. I mentrestant, pujant o baixant Tabors, pujant o baixant hores altes i hores baixes de la nostra quotidianitat, sense perdre mai de vista el cim de la transparent Transfiguració. Com el muntanyenc, que, quan arriba a la vall, segueix mirant nostàlgicament el cim que ha fet i que guarda com una diapositiva en la memòria del cor...
Diuen que un escriptor brasiler un dia va preguntar a un nen de 8 anys: "Tu reses? - Sí, quan me'n recordo, reso. - I què li demanes al Senyor, si es pot saber? - Primer li dono gràcies, i després li dic si el puc ajudar en alguna cosa..." Santa innocència? Alguna cosa més. Disponibilitat de cor, sense trampes. Ser conscients que alguna cosa podem fer per donar la mà a aquest Company de camí que ens ha dit que ell és el camí. Pugem al Tabor amb ell. I disposem-nos a seguir-lo, configurats amb el nostre món, transfigurats per la Paraula de Jesús, sense caure en els espiritualismes desencarnats...
Francesc Roma, sj.
| 17 de febrer de 2002 JESÚS SACSEJAT PER LA TEMPTACIÓ |
Fa
bo d’imaginar que Jesús, quan es va sentir cridat a predicar el Regne,
es retirés llargament a un lloc solitari per estar-se amb el Pare i per a
“meditar” el què i el com de la seva missió. Fa bo de veure’l
paint
i ordenant les vivències. Necessita preguntar-se serenament com ha de
donar resposta a la crida del Pare, què ha de fer de la seva vida.
Necessita pregar...!
S’estarà
davant Déu sol, en silenci, sense ajuts materials ni humans, davant el
poder del mal que: a) treballa al nostre voltant, b) que pretén enganyar
des de dintre.
Hom
imagina la fragilitat de Jesús en aquelles condicions, abatut pel dubte,
la foscor, el conflicte. Ens és presentat com un ser de carn i ossos, que
no té les coses clares, que pateix l’embat del “pare de la
mentida”. En to semblant a nosaltres, menys en el pecat.
L’evangeli d’avui és com una mena de quadre inaugural que recull el que degué ser la temptació de l’home Jesús tot al llarg del seu camí de Rabí.
1ª. Déu, el Món Nou... o la riquesa... és l'absolut?
La
proposta del Món és l’absolutització del pa, de la riquesa...
Qualsevol riquesa: els béns materials i intel·lectuals, els propis
talents, la joventut, la bellesa, la simpatia... Satan pensa que un
Messies-Alliberador ha de venir des de l’abundància de béns.
L’alliberament
de Jesús serà fet des de la relativització. La riquesa no té
valor d’absolut, sinó de mitjà, ja que l’únic absolut és el Pare,
el regne, el Món Nou. El Messies vé pobre, fracassat, en kènosi, la
salvació vé per la creu, pel "Cos entregat per nosaltres".
Rera
la proposta de Satan hi ha encara un fi suggeriment de "corrupció"
o, fins i tot, de "màgia": Si ets Fill aprofita la teva
condició, aprofita per a tu mateix les teves qualitats, "usa" a
Déu per a solventar els teus problemes, que ell et tregui les "castanyes
del foc”. Jesús s’identifica amb la seva condició humana, no
passa pel món fent jocs de mans. Encaixa la cruesa, les foscors, accepta
de no veure-hi clar en els moments de desolació. La condició humana
és per a ell el lloc privilegiat de la trobada amb Déu.
Per
Jesús Déu és l’Incondicional, no ho és el pa. En la foscor de la fe
el sap el seu Incondicional. Per això, en la fe, podrà replicar que
l’home no viu només de pa. Això el farà del tot lliure. Aquí és
mostrarà que realment és Fill.
2ª. Assessoria d’imatge. Un “prodigi” fort que deixi les coses clares
Satan
li ve a dir: qualsevol home públic, si vol fer res de profit, necessita
una bona campanya d’imatge perquè resulti valorat i el poble se
l’escolti. Tens dificultats? Supera-les de manera prodigiosa.
Jesús
reviu sovint la tragèdia de la foscor de la fe. Al llarg de la vida és
temptat de dur el seu messianisme de manera més fàcil, sense problemes.
“Treu l’ambigüitat de la fe en què vius tu i el poble. És el Senyor
amb tu o no? Prestigia't perquè guanyis en audiència i en autoestima”.
Però
ell no vol eliminar prodigiosament les dificultats, les tragèdies... de
la condició humana i de la missió, ni davant d’ell mateix, ni per als
altres. Encaixa viure la dinàmica de la provisionalitat. El camí no està
fet, “se hace camino al andar”.
Jesús
és Fill de Déu per la fe i la confiança, no des de signes
espectaculars, ni des de les consolacions en la missió: “Només us serà
donat el signe de Jonàs”.
3ª Una estratègia de pactes amb els "poders"
Les
estratègies del Príncep d’aquest Món són les de conquesta
religiosa, i feta des del poder. Pactant amb qui calgui, amb qualsevol ídol.
La temptació del poder, de la que ningú no està prou vacunat, i que ha
perseguit les esglésies al llarg de tots els segles. Els
nacionalcatolicismes...
I
fins i tot afalagar les divinitats i senyors del moment, donar-los culte
servilment, per comprar el dret de subsistir, de manar sobre d’altres.
Satan li diu: “Jesús, ja veig que vols conquistar el món per a Déu,
jo t’ho posaré fàcil perquè els puguis predicar: “adora’m i tots
els reialmes seran teus!”.
L’estratègia
de Jesús és: “al Senyor el teu Déu adoraràs”. Aquesta serà la
seva única referència. El poder de Jesús només serà el de l’amor i
el del servei, no el de la força.
Per
Jesús la dignitat humana és inqüestionable: no rebre res des de
l’adoració servil a d’altres, als potentats, als vedells d’or... no
ser esclaus, sinó del tot lliures... com el Pare.
Conclusió
La
manera d’alliberar, de fer bé al món, de servir la causa del Pare...
¿no seria més efectiva des de la riquesa (1ª temptació), el prestigi
(2ª temptació) i el poder (3ª temptació)? Hi ha dos estils de fer de
messies, d’alliberar els homes: un
el proposa el Pare, l’altre l’esperit d’aquest món.
Jesús,
a qui el Pare acaba de proclamar Fill de Déu, és tanmateix del tot home,
viu la seva humanitat amb foscor, dubte, tragèdia... temptat, fet amb tot
igual que nosaltres.
I
tanmateix, per Jesús Déu és l’Incondicional, el sap el seu
Incondicional; per això és absolutament lliure i es mostra Fill. Ara,
quan Déu mira el món, el poble... veu Jesús, veu la seva pròpia
Imatge. I el món és salvat en Jesús.
La
bretxa que Jesús obre en l’horitzó dels homes és de permetre un cor
lliure... perquè hom no ha de pidolar la salvació a les “coses”...
al pa (1ª temptació), al prestigi (2ª), al poder (3ª). Jesús s’ha
mostrat Fill perquè només està referit al Pare, a la Total Obertura, a
la Pàtria, al Regne. No fa absoluts de la por a la pobresa, al fracàs, a
la mort.
Francesc Riera, sj.