Jn 4,5-42. La Samaritana

DÓNA'M AIGUA

Un buit "expectant"
Poc abans de morir el meu avi, li vaig preguntar d'on li venia aquell fons de nostàlgia que des de feia uns dies li notava a la mirada. Ell em va respondre més o menys el següent: "la vida m'ha tractat bé: he compartit la vida amb una dona que m'ha estimat i a qui he estimat, hem tingut dos fills meravellosos, tretze nets sans i plens de vida, una professió que m'ha apassionat... És cert que he passat moments difícils, alguns fracassos, no poques frustracions...; però pesa molt més l'agraïment que el desencís. Em sento ple i, tanmateix, no puc evitar de sentir un espai buit dintre meu, com si després d'haver begut aigua abundant encara m'hagués quedat amb set. Ara començo a comprendre que res del que he tingut ni del que tinc no pot acabar d'omplir aquest buit. Ara sé que només Déu el pot acabar d'omplir, no sé ni com ni quan, però n'estic cert que l'omplirà."

Al meu avi se li notava un buit "expectant" a la mirada. Buit expectant, com la boca seca quan espera l'aigua. El mateix buit que li devia notar Jesús a la samaritana. El mateix buit que se'ns nota a tots nosaltres, per molt que, en aparença, tinguem totes les sets saciades.

Tants pous, tantes sets
Perquè, diguem-ho ben clar, en la nostra societat ultrasatisfeta no hi ha lloc per la set. Només els necis i els pobres passen set. Avui en dia, tenim pous abundants per fer callar la nostra set de forma ràpida i eficaç. Ens apresa la set d'eficàcia? Tenim el pou de la tecnologia. Ens inquieta la set d'espiritualitat? Tenim el pou de les tècniques orientals. Ens apresa la set de transcendència? Tenim el pou de l'art i de l'espectacle. Ens apressa la set del risc? Tenim el pou de l'esport i de l'aventura... Un pou per cada set i una set per cada pou. Aigua abundant i a l'abast dels que se la poden pagar. Fins a oblidar aquella set que cap aigua no pot saciar. Fins a fer callar la nostra set de Déu, una set que no es conforma amb aigües passatgeres, una set que es nega a ser saciada amb l'aigua de cap altre pou que no sigui Déu mateix.

Déu es fa present en la set
L'aigua apareix molt sovint a l'Escriptura com a signe d'una altra cosa, un lloc de passatge en el qual no ens hem d'entretenir massa, perquè hi ha el perill de quedar emmirallat. El poble d'Israel havia quedat emmirallat en l'aigua; per això, quan els en falta, comencen a dubtar de Déu. La set esdevé per a ells un senyal de l'absència de Déu. Donat que Déu els havia portat al desert, Déu mateix tenia l'obligació de proveir-los d'aigua durant tot el camí. Els israelites es creien amb el dret a l'aigua. El poble interpreta que Déu no està complint la seva part del contracte i s'empipa amb Déu i amb els seus representants.

Moisès demana ajut al Senyor: "Què puc fer per aquest poble? Una mica més i m'apedregaran." El Senyor li diu de passar al davant del poble amb alguns ancians, que són els que guarden la memòria col·lectiva. Junt amb els ancians, el Senyor li diu també d'agafar la vara amb la qual va partir les aigües del Nil quan l'exercit del Faraó se'ls tirava al damunt. Finalment, el fa pujar a l'Horeb, a la mateixa roca sobre la qual Déu va escriure la seva llei i la va donar a Moisès com a signe d'Aliança. La memòria agraïda de l'alliberament i de l'aliança és la única roca d'on pot brollar un aigua capaç de saciar la set del poble. Déu es fa present en la set, recordant-nos que només Ell pot saciar del tot aquesta set, recordant-nos que qualsevol altra aigua no fa més que despistar la set sense saciar-la.

Un Déu assedegat
I si Déu es fa present en la set és perquè Ell sap molt millor que nosaltres el que significa passar set. La set de Déu és, molt abans que la set que nosaltres tenim d'Ell, la set que Ell té de nosaltres. Sí, Déu pateix set per nosaltres. Qui ho dubtaria a jutjar de tants passatges bíblics que ens parlen d'un Déu assedegat? El Déu tendre, el Déu misericordiós, el Déu compassiu i benigne; però també el Déu gelós, el Déu colèric, el Déu terrible no són més que maneres de parlar, de manera més o menys encertada, d'un Déu assedegat, un Déu que es mor de set. L'amor dóna set, set de la persona estimada, set del seu bé, set de la seva felicitat... i Déu estima la humanitat fins a morir de set per ella. Jesucrist ens revela un Déu que mor de set per amor a la humanitat.

Jesús comença el diàleg amb la samaritana demanant-li de beure. Jesús també es mor de set, la mateixa set de Déu, una set que l'aigua de cap pou, ni que sigui el de Jacob, no pot saciar. La set de la samaritana queda confrontada a la set de Jesús. Les nostres petites sets confrontades a la set de Déu mateix. La seva set de justícia confrontada a la nostra set de relaxació; la seva set de misericòrdia confrontada a la nostra set de reconeixement; la seva set de compassió confrontada a la nostra set de seguretat... No és una confrontació per a empetitir la nostra set, sinó per a expandir-la; no per a ridiculitzar-la, sinó per a recrear la nostra set a imatge i semblança de la set de Déu.

Benaurada set
Benaurada la set que ens manté oberts a Déu i als altres! Benaurat el buit que ens manté expectants al Regne que arriba. Les persones que han canviat el món, han sigut persones profundament assedegades. Han estimat aquesta set que els parla de Déu fins i tot en la seva aparent absència. Persones que han mantingut la set de justícia, enmig el desert d'una injustícia abrusadora. Persones que han suportat la set de pau, sota la pressió eixordadora de les bombes. Persones que intenten viure a fons la seva fe en el sí d'una església que sovint les col·loca al margeG. Persones que s'han pogut omplir de Déu perquè han renunciat a omplir de forma precipitada aquell buit. Per això el seu buit no és un buit angoixat, sinó un buit expectant. Per això aquestes persones de Déu són imprescindibles en un món que es precipita a saciar la set amb un aigua qualsevol. Necessitem "samaritanes" que ens donin les coordenades d'Aquell que, assegut a l'escaire dels nostres pous locals, ens pot donar l'única Aigua amb la qual la nostra set pot arribar a conformar-se.

Senyor, doneu-nos primer la set abans de donar-nos l'aigua.

Marc Vilarassau, sj

Espiritualitat d'èxode
"Ves-te'n del teu país i de la casa del teu pare...cap el país que jo et mostraré". En el món global d'avui no ens costa (o no ens hauria de costar) massa d'entendre aquest missatge del llibre del Gènesi. Per raons de pobresa o de violència se'ns diu que el món està en moviment: 175 milions de persones (1 de cada 37 habitants del planeta terra) no viuen, potser ni hi viuran més, al lloc on van néixer.
Aquest èxode d'Abram, emperò, té un caire especial. Anar-se'n cap un lloc que Déu li mostrarà, un altre món o el món de l'Altre, on Abram serà beneït i serà benedicció pels altres. Com ho expressa artísticament una icona de la catedral ortodoxa de Kiev on es representa un Abram prenyat amb el ventre ple de caps de creients. Per aquesta elecció, Abram canvia de nom i d'ara endavant serà Abraham, el nom de la nova vocació que ell ha acceptat: ser pare i model de tots els creients. ¿Com? Posant-se en camí cap el món nou i esperant contra tota esperança que arribarà.

Suportar amb fortalesa
"Tot el que has de sofrir juntament amb l'obra de l'Evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dóna". També nosaltres , en el món d'avui, ens toca viure una espiritualitat d'èxode, de fer camí, de desintal·lar-nos. I costa tant! Per què? Perquè la cultura ambient d'avui malda només per la pròpia seguretat, pel propi èxit, per la pròpia autoestima I és quelcom molt humà, només que quan es fa obsessiu acaba destruint-nos.
Perquè aquesta instal·lació, en el camp religiós, acaba fent de Déu un objecte a les nostres mans i transformant el misteri del seu amor en una llei fixa on hi posem tota la força i tot el poder per a perdre'ns en un laberint d'orgull i falsa seguretat. Perquè aleshores només confiem en nosaltres mateixos, en les nostres obres, en els nostres mèrits. La religió a la carta.
I oblidem que tot és gràcia (Bernanos) i que la fe és un camí de confiança total vers un futur sempre més enllà de les nostres previsions humanes. Un futur que neix d'una promesa. Per això el Déu de Jesús sempre ens dóna més del que li demanem, encara que no sempre és com li demanem.
Recordo aquella paràbola d'un creient que li demanà a Déu dues coses: una flor i una papallona I Déu li va donar un cactus i un cuc. "¿Però, Senyor, - és queixà- jo us havia demanat una altra cosa?" I Déu li va contestar: "Accepta-ho, tingues paciència i veuràs". I així ho va fer, fins que un dia del cactus va néixer una bella flor i del cuc va sortir una papallona preciosa.

Una vida transfigurada
"I es transfigurà davant d'ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol i els seus vestits blancs com la llum" La muntanya és el lloc de la revelació de Déu. Però costa de pujar-hi. Tanmateix, quan arribem a dalt, experimentarem algun moment o altre aquesta confiança davant les dificultats. Sentirem que Déu no ens ha abandonat. Sentirem que tot aquell esforç valia la pena. "Aixequeu-vos, no tingueu por", també ens dirà Jesús.
Però per això cal escoltar-lo en moments d'intimitat, de silenci, de pregària. Senyor, ¿què voleu que faci?, deia sovint el pelegrí Ignasi en l'itinerari de la seva conversió i del seu seguiment de Jesús. I avui escoltem poc la veu de Déu allà on ell ens parla. Ens passa, més en general, allò que encertadament ens diu Eduardo Galeano: "Oímos, pero no escuchamos; miramos, pero no vemos; hablamos, pero no decimos". Es la cultura de la superfialitat i de la frivolitat. Per això no ens entenem. Per això no l'entenem.
"El cristià del segle XXI -deia Karl Rahner- serà místic o no serà". I és ben cert. Quan la religió s'ha anat buidant de la seva força alliberadora i s'ha fet institució de prestigi, objecte de consum o tranquilitzant de consciències, només ens queda retornar als orígens i retrobar-nos amb Jesús. Tot i sabent, emperò, que en baixar de la muntanya, és a dir, en tornar a l'acció i a la complexitat de la vida de cada dia, ens trobarem només amb Jesús sol que continua el seu camí cap a Jerusalem on li espera la mort en creu per fidelitat a la missió del Pare.

Josep Ricart, sj

1. El ser humà davant la "temptació".
   Els textos d'aquest primer diumenge de Quaresma ens volem recordar que estem sempre en situació de poder ser "temptats", és a dir induïts, sol·licitats, seduïts a fer coses que no són les que realment ens convenen, i que per això mateix no són el que Déu vol per a nosaltres. Això deriva del fet que el ser humà no està predeterminat a obrar d'una determinada manera -com ho estan els animals que segueixen necessàriament el seu instint- sinó que ha de descobrir amb la raó - i amb l'ajut de Déu i dels altres - on és el seu veritable bé, i ha de posar-lo en pràctica. Ara bé, un pot ser enganyat o es pot autoenganyar, i preferir el bé només aparent, superficial o immediatament més fàcil i agradós, al bé més autèntic i veritable. El ser humà es torba així en la disposició de ser "temptat", és a dir, exposat a fer el que no li convé, sovint amb greus conseqüències negatives. I no pensem que la "temptació" ve sempre de fora, i menys que es presenti sempre en forma de dimoni amb banyes i cua. La temptació pot venir per la complicitat subtil entre disposicions personals interiors inconfessades i influències exteriors de la societat, amb els seus usos i valors sovint ben esgarriats. Vegem-ho en els textos que hem escoltat.
2. La temptació dels primers pares.
   La primera lectura que hem escoltat, - sobre el pecat d'Adam i Eva - pot semblar només una vella faula pintoresca. Corren la mar d'acudits sobre allò de la poma i la serp... Tanmateix és un text de gran bellesa literària, que té un profund contingut en forma simbòlica o, si voleu, mítica. Ens vol ensenyar la responsabilitat de l'home davant Déu en l'ús de la creació. Una vegada Déu acabà de fer tantes coses belles i bones en el món (simbolitzades en el jardí de l'Edèn), les confia a l'home perquè les gaudeixi i li encomana que les administri amb responsabilitat: l'ordre de respectar l'arbre del coneixement del bé i del mal no ve d'una voluntat arbitrària de Déu, sinó que significa que en l'ús de les coses l'home no ha de procedir només per caprici, sinó respectant el coneixement i el principi del bé i del mal en. No ens hem de deixar portar només pel gust o per les aparences, ni hem de voler ser com Déus decidint a voluntat per nosaltres mateixos el bé i el mal: la bondat i la maldat responen a realitats objectives, que han de ser respectades. Deixar-se portar pel caprici, per l'atracció de les aparences, per la voluntat d'una autonomia absoluta - que només pertany a Déu -, és trencar la relació fonamental que hi ha d'haver entre l'home i el món, és trair el sentit de la natura i de l'home que Déu tenia en el seu designi creador. És frustrar la natura i frustrar-se. El pecat no és mai una mera desobediència a una llei: és un malmetre les condicions en les quals la natura i la vida humana poden tenir sentit i valor. La temptació mítica dels primers pares només es figura de la nostra perenne temptació: la de deixar-nos portar només pel gust, la voluntat de poder, o pel caprici irresponsable, sense reconèixer "el bé i el mal", sense respectar el que és millor per a mi i per a tots, inscrit en la mateixa natura de la realitat. ¿M'adono de que estic constantment sotmès a aquesta mena de temptació sempre que penso que puc fer senzillament el que vulgui amb el que tinc a mà, o en les relacions amb els altres? ¿Com reacciono?
3. Les temptacions de Jesús.
   El relat evangèlic de les temptacions de Jesús pot semblar també ben estrany. La figura del dimoni perseguint Jesús pel desert pot semblar àdhuc estrafolària. Tanmateix aquest episodi al començament de la vida pública de Jesús té un sentit molt important. Segurament no és que Jesús fos pròpiament "temptat" en el sentit que pogués ser induït a pecar. El que se'ns vol dir és que Jesús, en començar la seva activitat pública, hagués pogut en principi optar per diverses maneres de procedir. Per exemple, la de la ostentació màgica del seu poder en favor dels propis interessos - convertir les pedres en pans - , o la d'afirmar-se per un prestigi extern, tirant-se daltabaix des de la barbacana del temple, o la de imposar-se amb un poder com els poders d'aquest món. Aquestes serien les maneres humanes -massa humanes - d'aconseguir alguna cosa. I de fet veiem com en temps de Jesús, i tot al llarg de la història, hi ha hagut gent que han pretès canviar el món des de les trampes, el prestigi o el poder. Quan els evangelistes posen el relat de les temptacions de Jesús al començament de la seva activitat pública, el que ens volen ensenyar és que Jesús, com a veritable Messies de Déu, no voldrà establir el Regne de Déu ni a cops de màgia, ni amb ostentació de prestigi ni per imposició del poder, sinó en un servei d'obediència al Pare en bé dels homes, des de les pròpies privacions i patiments, des de la proximitat amorosa als més pobres i als més necessitats - coixos, leprosos, cecs, pecadors - des del servei i el respecte, no des de la imposició i la violència. De fet en l'episodi de les temptacions s'hi revela ja el caràcter que haurà de tenir el Regne que Jesús ve a proclama i a inaugurar: serà el Regne com 'una manera de viure dels homes que estan disposats a "convertir-se", abandonant els principis pecaminosos del plaer, del prestigi i del poder (que són els principis del temptador), per reconèixer Déu com a únic Senyor i Pare en la realització d'una veritable fraternitat en la justícia i l'amor. Jesús comença a donar exemple del que ha de ser el Regne des del primer episodi de la vida pública: ell, per dir-ho així, "es converteix" als principis del Regne contra els principis pecaminosos del temptador. Ell inicia el seu camí, rebutjant el plaer, el prestigi i el poder - que són les grans temptacions que destrueixen la convivència humana - i abraçant la fidelitat a Déu en la fidelitat als homes.
4. No ens deixeu caure en temptació.
   Hem d'agrair que l'Església, sempre pedagoga sàvia, ens faci començar la Quaresma recordant-nos que estem constantment oberts al risc de la "temptació". En qualsevol moment i situació els humans ens trobem amb la possibilitat de decidir actuar sobre diferents modes de conducta que poden tenir una molt diversa valoració ètica i simplement humana. Viure és optar, és escollir; i importa molt quins són els principis que habitualment regeixen les nostres opcions. La temptació ens empeny constantment a optar per allò aparentment més agradós, allò més fàcil, allò que satisfa més les meves cobejances irreflexives, allò que em proporcionarà més prestigi, més diners, més poders...Les nostres temptacions són bàsicament com la dels primer pares, com les de Jesús.. Són temptacions a la irresponsabilitat en l'ús de les coses, a l'autoafirmació d'un mateix i dels propis interessos contra els legítims interessos dels altres i contra la solidaritat. Són temptacions de prestigi, de poder, de ser més, de tenir més, de disfrutar més, sense tenir en compte les conseqüències per a mi o per als altres. Això sí, no imaginem pas que la temptació ens vindrà a nosaltres en forma d'una serp que ens ofereix una poma xamosa; però ens pot venir en forma d'un anunci llampant que ens diu que és imprescindible tal producte que sembla que ho té tot, però que no necessitem, per a res. No ens vindrà cap dimoni amb banyes i cua a dir-nos que hem de convertir les pedres en pans; però ens vindrà potser el desfici de no ser menys que l'altre, el d'aprofitar allò que en diuen una "ocasió" per enriquir-se d'una manera no prou neta, el de trepitjar l'altre per aconseguir la meva, el de no atendre prou la família o els companys, o el de no complir les meves obligacions professionals, laborals, cíviques o simplement humanes perquè només estic encaparrat amb els meus interessos egoistes i no tinc els ulls oberts per a res del que la meva situació real reclamaria de mi...
   Seria bo, doncs, començar la Quaresma intentant de fer un petit repàs de les meves temptacions, com a pressupòsit d'una lúcida voluntat de conversió. ¿Què m'aparta del que Déu vol de mi, del que les altres tenen dret a demanar de mi? ¿Quins són els principis que em determines en les mil decisions que he de prendre cada dia? ¿El que més m'agrada a mi? ¿El que em pot reportar més prestigi, més diners, més autosatisfacció personal? ¿O potser m'abandono inconscientment i irresponsablement a fer el com fa tothom, sense para esment en les exigències de l'Evangeli? En començar la Quaresma seria bo que cada ú es parés un moment a pensar quines són les seves temptacions més habituals i més danyoses, i demanés llum i força per a saber-les vèncer. Segurament ja és ben significatiu que Jesús, en la pregària més elemental i bàsica del cristià, ens hagi encomanat acabar demanant precisament al Pare que "no ens deixi caure en temptació". Això sol ja sembla indicar que l'objecte d'aquesta petició és important. Prenguem-ne, doncs, consciència, i demanem particularment en aquesta Quaresma que siguem sempre lúcids sobre les nostres temptacions i que tinguem la força de Déu per no caure en elles.

Josep Vives, sj

Homilia sobre els textos Is 58,7-10 i Mt 5,13-16

La cara de Moisès resplendia, en baixar del Sinaí, pel fet d'haver parlat amb el Senyor. Enlluernava tant, fins i tot al seu germà Aaron, que hagué de cobrir-se-la amb un vel. Només se'l treia quan tornava a entrar a parlar amb el Senyor (Ex 34,29.35).
El sermó de la muntanya presenta Jesús repetidament contraposat a Moisès: "Sabeu que es va dir...", "doncs jo us dic...". Jesús parla assegut, amb l'autoritat majestuosa que tan bé representen els pantocràtors romànics. I, en comptes de començar prescrivint uns manaments, descriu la conducta i la manera de ser que fan feliç. Ho llegíem i meditàvem el diumenge passat: les benaurances. Els oients, els deixebles, queden il·luminats pel qui es declara la Llum del món. És més, anant més enllà del resplendor de Moisès, ells mateixos, segons Jesús, són transformats en llum. "Vosaltres sou la llum del món" Mt 5,14. Però, a diferència de Moisès, de cap manera es pot ocultar aquesta llum sota un vel.
Sant Pau s'adona de la paradoxa. Després de dir als cristians de Corint que ells mateixos són una carta de Crist, no escrita amb tinta, sinó amb l'Esperit de Déu viu, i no en tauletes de pedra, sinó en tauletes de carn, compara el servei de Moisès i el del cristià. Moisès servia a la Llei que porta a la condemnació; el cristià, a la justícia salvadora. No cal dir qui serà més brillant i resplendent.
Doncs justament el cristià no necessita vel, perquè, girant-se cap al Senyor, cau el vel. Expressa així Pau, ben cofoi, la comprensió del misteri: "I tots nosaltres, sense cap vel a la cara, reflectint com un mirall la glòria del Senyor, som transformats a la seva imatge, amb una glòria cada vegada més gran, per obra del Senyor, és a dir, de l'Esperit" (2C 3,18).
Una dita antiga afirmava que l'actuació d'una persona o cosa era conseqüència del seu ésser. Així la nostra condició de ser llum, en la comparança de Jesús, implica una actuació lluminosa. Una mica inesperadament concreta Jesús aquesta actuació en unes bones obres a la vista de tothom, que faran que la gent glorifiqui el Pare del cel.
Justament la primera lectura, el text d'Isaïes que acabem de llegir, n'enumerava unes quantes: compartir el pa amb el qui passa fam, acollir a casa el vagabund, vestir el qui no té roba. Amb una força tremenda Isaïes vaticina el que ell mateix ha experimentat en fer semblants obres, esclatarà una llum en la vida del qui ho faci i es tancaran a l'instant les seves ferides. Encara més. Aquestes actuacions, que manifesten la bondat pròpia i la glòria de Déu, creen una relació indefectible amb Déu.
Malgrat aquesta potència i bellesa de pensament i de vida del profeta, el discurs de Mateu sembla fruit d'una altra intuïció i experiència. La il·luminació no és conseqüència de les obres, sinó que la llum de Crist expressada en les benaurances -l'Esperit que les escriu en el nostre cor- produeix l'esclat de bones obres que donen testimoni i glorifiquen Déu. El contacte amb Jesús encén, dinamitza, fructifica.
No cal dir que Mt 25 donarà tot el pes de les bones obres en el judici final. Són el motiu de benedicció i, la seva absència, de maledicció. L'argument es dilata d'una forma inesperada en descobrir-se la identificació dels necessitats amb Jesús mateix: "a mi m'ho fèieu" (Mt 25,40).
El problema, per tant, de ser llum no és tant el de l'ortodòxia, que també, sinó que fa referència a la pràctica de l'amor. Jesús és la veritat i la vida. Se sent a dir que l'Església no és una ONG, amb un lleuger matís de rebaixar la primacia de l'opció pels pobres. Tant la imatge comentada de la llum, com la de la sal, apunten justament en aquesta direcció. Ni la sal és per ser salada ella, ni la llum per a il·luminar-se ella mateixa. Valen si salen o si il·luminen l'entorn. Dit en negatiu, com fa Jesús, sal "nècia" (insípida) que oblida la seva funció de sal es llença i trepitja. El llum tampoc es pot amagar sota un mesuró, com ja comentàvem del vel.
En resum, les benaurances transformen el deixeble en llum i sal que actuen obertament en unes obres inspirades per l'Esperit com a reflex de Jesús a glòria del Pare. Aquest Pare és el Pare "vostre", tal com precisa Jesús.

Santi Thió, sj