Comencem Quaresma
Dimecres vam començar la Quaresma. Una mena de "quarentena" en veure que cal posar-nos a to en moltes coses. Potser estarem temptats de dir: "un altre any", "una nova Quaresma". I es que sí. Un altre any, necessitem posar-nos a to. Un to que soni bé. Afinar el nostre viure de manera que soni el més harmònic possible... entre el que volem i el que vivim. Necessitem fer un afinament de precisió. Perquè, un altre any, moltes coses grinyolen a la nostra vida. I volem estar ben a punt pel toc de Vida Nova i renovada. Per la Pasqua. Que el Crist ressuscitat no ens trobi desafinant a tort i dret.
Quarantena feta de- trobada amb un mateix,
- trobada amb aquells més necessitats,
- i trobada amb Déu. El Déu de Jesús, que estima la vida.
Temptacions? Temptació?
Necessitem una Quaresma perquè experimentem la diferència entre els nostres desigs i plantejaments... i el pla de Déu: El Regne. La desproporció entre la nostra vida i la crida de Jesús. Ens trobem que tot i voler viure "com Déu mana", resulta que ens allunyem. A cops flagrantment. A cops imperceptiblement. La vida humana, la nostra, com la de Jesús, és una vida temptada.
Avui, primer diumenge d'aquesta quaresma, la Bona notícia de Jesús ens diu que podem mantenir-nos ferms davant les temptacions tot al llarg de la vida. I podem aprendre'n d'elles. Pròpiament, podem aprendre de Jesús. De la seva lucidesa i la seva fidelitat a Déu.
Davant la temptació de fer servir Déu com un avantatge, tot mirant Jesús descobrim que el fet de ser fill no és cap privilegi. Ni estalvia la condició humana. No podem fer servir Déu per tal que ser persona sigui més fàcil. El pa cal fer-lo possible. Cal treballar-lo i guanyar-lo. I cal menjar-lo junts. Compartir-lo.
Davant la temptació de fer aliança amb el poder, Jesús respon, amb força, que Déu no és el Déu del poder. Ni dels poders poderosos. De Déu just i que salvi només n'hi ha un. El qui és Amor. Només l'amor el revela. Només l'Amor val la pena.
Davant la temptació de fer servir Déu com drecera per la missió, Jesús viu la seva missió en l'entrega. No en hipotètics actes incontestables. Seguir Jesús vol l'adhesió per la causa de la persona.
Ens cal aprendre.
Avui. Allà on som. Ens cal demanar enteniment per reconèixer els enganys i els paranys.- Per reconèixer aquelles estructures del nostre món que tendeixen a substituir l'amor pel poder.
- Per identificar tot allò que arrosega a una dinàmica d'egoïsme i de superbia.
- Per acostumar-nos a utilitzar els mitjans i instruments... com a mitjans. Mai com a fi.
- Cal estar també a l'aguait per no auto justificar-nos ni excusar-nos.
- Per no escapolir-nos del que suposa la fidelitat i el seguiment de Jesús en l'amor.
Ai! Amb quina facilitat anem darrera ídols. I absolutitzem ... tantes coses.
O volem servir-nos de Déu. O "contractem" falses seguretat .. tan postisses!
Perquè la temptació del creient no és tant negar Déu, sinó manipular-lo. Voler fer-lo venir a les nostres conveniències.
No permetis que caiguem en la temptació...
I la temptació és terreny de lluita. D'ensinistrament. De creixement. Mai no demanem que no n'hi hagi, de temptacions. El que demanem és no caure. La temptació -i haver de donar resposta- en porta a preguntar-nos seriosament com volem viure. O si preferim abandonar i deixar-nos portar. La temptació és temps d'assaig. De decidir qui ens porta. Si la facilitat que se'ns presenta davant, o l'Esperit del Senyor.
La temptació és un desafiament. Ens obliga a fer peu en Déu. Perquè ens demostra que per la nostra sola força, no podem vèncer-la. Aquesta lluita ens va fent forts. Ens fa mantenir només en Déu la nostra esperança.
Paradoxalment, cal reconèixer que són les temptacions les que ens enforteixen. Les que ens fan pouar fons.
Jesús va ser portat al desert, per l'Esperit, per ser temptat.
I amb humilitat.
Molta humilitat.
El nostres pares eren pescadors del llac... Un xic despistats, i impulsius... i moltes coses. I és gràcies a ells, en bona part, que nosaltres ara sabem de Jesús i creiem en Ell.
Potser una forma d'entendre la Quaresma, és des de la humilitat. Perquè necessitem aquest temps per posar-nos a to. De tornat allà on érem i d'on ens hem perdut. De tornar a fer el que ens dóna vida.
Tot mirant Jesús, al desert, som-hi!!
Josep Miquel Esteban, sj
Lluc 6,27-38
- L'evangeli d'avui és d'aquells que sobten, que “frapen”. Hi ha certes expressions que ens resulten difícils d'acceptar. No obstant, després de la seva lectura hem dit que era "Paraula del Senyor".
I la Paraula de Déu, no és una novel·la o un llibre poètic, que és bo d'escoltar i prou. Sinó una "Bona Notícia" que Déu ens fa arribar perquè sigui la llum que il·lumini el nostre camí. ¿Realment és aquesta la llum que em guia?
Es clar que a l'evangeli d'avui hi ha certes imatges d'estil oriental que no s'han de prendre, evidentment, al peu de la lletra. Però sí hi ha una ensenyança clara: que el nostre amor ha d'arribar fins i tot a aquells que potser ens han fet mal. I això ens costa d'entendre.
- No és fàcil, certament, estimar els enemics. Gens fàcil. Nosaltres tenim bona voluntat i ens esforcem per estimar. Però sovint el nostre nivell d'estimació és poc elevat: el llistó és molt baix. Ens acontentem de correspondre a aquells que ja ens estimen i de ser agraïts amb aquells que ens fan bé.
Però Jesús ens ha dit: "Si estimeu els qui us estimen, ¿qui us ho ha d'agrair? També els pecadors estimen aquells que els estimen".
Aquí hi ha la raó profunda de l'actitud que ens demana Jesús.
Si només estimem aquells que ens estimen, no sortim del camp de la reciprocitat. Ens mantenim en els límits estrets de les relacions humanes normals: tothom estima als qui li fan bé. Tothom. ¿Quin mèrit té això?
Però si estimem els enemics, donem un salt qualitatiu immens: ens aixequem al nivell de Déu.
Actuar així és obrar com Déu, que és bo amb tothom, que no busca contrapartides. Que vessa generosament la seva bondat sobre tots nosaltres perdonant-nos sempre.
Ho expressa molt bé el salm que hem escoltat. Déu és aquell que: "perdona les culpes", "és compassiu i benigne", "no castiga els pecats com mereixíem", "és lent per al càstig, ric en l'amor". Així és el nostre Déu.
El perdó dels enemics és la forma més clara de mostrar que el nostre cor està ple de la gràcia de Déu, l'únic que ens pot donar força per perdonar de veritat, sense excloure ningú.
Jesús vol que entenguem que ser cristià és quelcom més que un home o una dona que es deixa portar pels seus bons sentiments. Vol que entenguem que portem dins una força, el seu Esperit, que ens fa capaços de fer coses que són pràcticament impossibles si sols comptéssim amb les pures forces humanes.
Precisament per això som testimonis seus: perquè prenem actituds que, humanament parlant, no s'expliquen. Sembla impossible.
- Però no confonguem les coses. No se'ns demana ser insensibles. És molt difícil no sentir res quan algú ens ha fet mal. Però una cosa és sentir un impuls al ressentiment i una altra, deixar-s'hi portar.
Perdonar no és un sentiment, sinó un acte lliure de la voluntat. És la decisió de voler mantenir el cor net, de no tornar mal per mal, sinó desitjar que l'altre reconegui que ha obrat malament i es converteixi.
I la raó fonamental per la qual ens demana d'actuar així, és perquè aquest és l'estil de Déu. L'evangeli d'avui és una invitació a estimar amb aquest estil.
Déu és aquell que mai no es venja, que sempre perdona i sempre dóna una nova oportunitat. És aquell que no deixa mai d'estimar, ni tan sols quan li girem l'esquena. I vol que nosaltres, els seus fills, fem l'esforç d'estimar com Ell, perquè això és una font de benediccions per a tot el món.
¡Com canviaria el món si fóssim capaços d'estimar així! A l'arrel de tota violència sol haver-hi sempre la incapacitat de saber perdonar.
I una altra cosa molt important: el mal que em fan, per més gran que sigui, sempre em queda fora, és quelcom extern, no "m'embruta" a mi. Però, a partir del moment que deixo entrar el ressentiment en el meu cor, el mal ja s'ha apoderat de mi, ja m'ha vençut.
Si el supero, en canvi, m'identifico amb Aquell que va morir a la creu, perdonant. Com Ell, deixaré a la terra l'empremta més clara de la bondat de Déu i hauré contribuït a fer realitat el seu Regne.
I també viurem més feliços. El ressentiment amarga la vida, mentre que el perdó asserena el cor i ens fa sentir estimats de Déu.
¿Sóc conscient que com més perdono, més plenament sóc fill de Déu? ¿No m'omple de joia això? ¿No us sembla que val la pena?
Lluís Armengol i Bernils, sj
Avui potser el que ens surt del cor havent llegit l'evangeli és un: “apaga i marxem!”. Senyor això no és per a nosaltres...!
La primera i la tercera de les benaurances de Lluc que ens han estat proclamades, segons els especialistes, són paraules textuals que va dir el Jesús històric i que la “tradició” ha sabut conservar al peu de la lletra, justament perquè en el seu moment ja descol·locaren fortament als oients, foren d'aquelles paraules que hom no oblida. Són tan fortes que Mateu en el seu evangeli, i pensant en les necessitats de la seva comunitat, les espiritualitza. Ja no diu: “benaurats vosaltres els que sou pobres” (és massa escandalós i capgirador), sinó “benaurats els qui són pobres en l'esperit, els qui tenen un cor pobre”.
Però Jesús va anar més enllà. Avui en llegir aquest evangeli ens cal mirar el rostre de Jesús, els seus ulls, el seu cor, quan pronuncien davant els deixebles aquestes paraules. Si no mirem el seu cor, no entendrem res. Si no demanem que ens doni el seu Esperit sant, no entendrem res.
Diu als pobres que són els “privilegiats” del Regne, els seus destinataris. I ho diu de manera ben provocativa.
En el cor de Jesús hi ha dues intencions:- Donar dignitat al pobre. Mai ningú no li'n dóna..., i ell mateix sovint es situa en una baixa autoestima! Jesús els diu: és a vosaltres a qui arriba la bona notícia de l'any de gràcia que vaig anunciar al discurs inaugural a la Sinagoga de Natzaret., És a vosaltres a qui s'adreça tot el que jo dic i faig. Vosaltres, en el món alternatiu que des del pare jo pretenc crear, sou els primers. Vosaltres, des d'ara ocupeu els primers llocs de l'església. Vosaltres en sou els seus cardenals, vosaltres sou els “vicaris de Crist” (com deien a la Edat Mitjana). Mai ningú no havia donat tanta dignitat al pobre.
- "Estirar-nos les orelles” als qui som rics, als qui som al primer món. Ens diu: com és que us considereu els primers? És que encara no heu comprés l'evangeli? ¿Com és que entra un pobre a l'església (es preguntava el novel·lista francès Bernanos) i es col·loca al darrer banc, i entra un ric i el feu situar en el primer banc?”
La veritat és que ara Jesús no diu res de nou. Coneixem prou bé l'ordit de l'evangeli de Lluc.
En el Magníficat ja Maria profèticament va cantar que Déu “derroca els poderosos del soli i exalça els humils, omple de béns els pobres i els rics se'n tornen sense res”. A Betlem Jesús neix en la pobresa i només es adorat exclusivament pels pobres. Al discurs inaugural a Natzaret Jesús diu que ells és “la Bona Notícia per als pobres”... I podríem fer una llista molt llarga de punts de l'evangeli en que això es va confirmant. Fins arribar a la tragèdia del ric Epuló que semblava triomfar, trepitjar fort... i no s'adonava del pobre que tenia a la porta. La paràbola conclou afirmant que els rics tenen el cor tan endurit que encara que Epuló ressuscités i anés a casa els seus germans, aquests no canviaran. Qui és insensible al pobre que té al costat, mai no veurà Déu, “ni que Epuló ressusciti i expliqui la seva tragèdia als seus germans”.
No hi ha sortida, doncs?
En un altre paràbola Jesús lloa irònicament a un Intendent lladre perquè amb el diner “que és injust” s'ha fet amics. Això és el que no sap fer aquell “jove ric” que volia seguir a Jesús, no sap repartir el diner als pobres, fer-se'ls amics. Això és el que sí que sap fer Zaqueu. Jesús, no es cansa de repetir: “feu-vos amics dels pobres amb el diner, repartint-lo, perquè quan sigui l'hora del convit del Regne pogueu seure a la taula, on els primers seran els pobres, al costat dels pobres de qui us heu fet amics.
La revolució de Jesús comença el dia en què hom ha sentit dintre del cor que no és el “ric” (mite actual) el benaurat, que més aviat aquest és un personatge lamentable. El dia que l'Esperit Sant ens ha fet entendre el capgirament de Jesús. És una nova saviesa...!
A la comunitat de Lc hi ha rics (que no reparteixen: recordeu allò Ananies i Zafira que diu en els Fets dels Apòstols). A Lc li surt l'ai pels seus amics: “Ai de vosaltres els rics!”. No és un “ai” agressiu, sinó que és una lamentació trista i adolorida pels qui van pel món trepitjant fort i no s'adonen d'on mena tota la seva riquesa.
Un gran problema de les comunitats de Lluc i de les nostres. El lector de l'evangeli prega entendre i demana, des del fons del cor, “vingui a nosaltres el vostre Regne”, aquesta manera tan capgiradora de fer i pensar que té Jesús. I s'alegra de veure que també en el nostre món del s. XXI hi a gent que lluita dient que “una altra globalització és possible” on hi càpiguen els pobres del tercer i del quart món. La seva profecia està en la línia de la de Jesús.
Francesc Riera i Figueres, sj
1. Poesia o prosa?
Potser caldria estar al costat del llac de Tiberíades per captar tot l'encís d'aquesta escena de l'Evangeli. Els qui han pogut estar-hi, diuen que és un dels indrets més meravellosos del país de Jesús, carregat de poesia, quan el cor respira a fons i l'alè dels pulmons es confon amb el de l'esperit.
No sé si és poesia o prosa l'escena del llac. En tot cas per a mi és la sublimació de la prosa de cada dia, quan Jesús amb la seva invitació - "Veniu, que us faré pescadors d'homes!" - eleva la feina quotidiana d'aquells pescadors a uns nivells grandiosos i els convida a participar de la seva tasca del Regne. Ell prou sabia què hi havia darrera d'aquesta expressió "pescadors d'homes." Mai la invitació de Jesús és una ruptura amb la pròpia vida; és una sublimació.
2. Superant mals entesos
Cal fer-ho, perquè encara ressonen a les nostres oïdes aquelles expressions de "pescar a algú", al.ludint a una manca de respecte a les llibertats més sagrades per part del qui "pesca", o a una ingenuïtat feble per part del qui es deixa "pescar". La cosa no va per aquí. Hem avançat força, sortosament, pel camí del respecte a les llibertats i decisions personals.
També maldem per viure uns temps que siguin ben diferents d'aquells en què la fe anava massa unida a l'adoctrinament obligatori, i ja no diguem a les conquestes dels llocs sagrats de Terra Santa, o a aquelles creuades religioses que tant s'assemblaven a les propagandes polítiques, mediàtiques o les empreses descaradament militars. La fe és una invitació, una oferta, no és mai un ham o un esquer per "pescar ningú". En tot cas, l'evangeli és la Bona Notícia que s'ofereix als altres, quan ho fem seduïts i fascinats per la persona de Jesús. Només la llibertat que neix fruit de l'amor a Jesús i a l'altre ens fa plenament homes i dones lliures, ens construeix com a persones. Gràcies a Déu, Jesús no era un talibà que "pescava addictes"...
3. El misteri del mar
Sovint he pensat - així ho deixen entendre molts salms - que per a aquella bona gent el mar havia de ser símbol de moltes realitats: la imatge de la infinitud inabastable, el misteri que amaga una vida inescrutable, la sorpresa del do gratuït, la riquesa d'un do que ve de Déu i que se'ls ofereix perquè sí, la compensació i esperança a uns esforços titànics. És a dir: la cara més enigmàtica de la vida, tot allò que té d'incontrolable, de misteriós, de sorprenent i gratuït. En aquells temps en què les fronteres marítimes no estaven regulades, els pescadors anaven a pescar pendents només de "la sort", de la sorpresa i de la generositat amb què la natura els obsequiaria.
És el cantó transcendent de tota evangelització. El deixeble de Jesús toca sempre la santedat de Déu (Isaïes també és conscient que és un pecador, de llavis impurs). El deixeble de Jesús sap que tracta un missatge que no és seu, que ve de Déu i que és santificador. I sap que els resultats de l'acció de Jesús sempre van més enllà dels nostres esforços. Per això a Pere no li va resultar gens difícil canviar l'experiència del pescador per la de "pecador". És qüestió d'una lletra tan sols? No, és qüestió de mirar el mar amb els ulls de l'home o mirar l'altre mar pregon - el cor de tota persona - i adonar-se que només Jesús s'hi pot passejar amb serenor, com quan Jahvé, tal com ens explica la paràbola del Gènesi, es passejava pel jardí del paradís, després del pecat... Per això surt aquella pregària de Pere: "Aparta't de mi, que sóc un home pecador!" Que bé que va dir-ho Sant Agustí, referint-se a aquestes experiències en les quals s'hi ajunta la grandesa de Déu i la petitesa humana: "Quan sentis desigs d'apartar-te de Déu, no tractis d'amagar-te d'ell; simplement, amaga't en ell." El deixeble de Jesús ha de conviure amb el misteri de Jesús i el de la seva pròpia flaquesa. I no oblidem mai que qui és l'autèntic seguidor/seguidora de Jesús no és el que no peca, sinó el qui el segueix, malgrat tot.
4. La feina del pescador
Tota la que vulgueu i més. Com la del pagès o del vinyater, sense els avenços de la tècnica d'avui: repassar les xarxes, remar contracorrent, fer la tria dels peixos, encarar el mar obert - "tira llac endins!", li fa Jesús - tant si fa bo com si hi ha mar picada. Constància, confiança en les pròpies possibilitats, preparació, "professionalització", amor propi per fer bé les coses, com si tot depengués de nosaltres. I confiança absoluta en què tot depèn de Déu. Així ho entenia Sant Ignasi, que es considerava un instrument en les mans del Senyor.
Segurament que ara hauríem de fer una anàlisi dels obstacles amb què ensopeguem quan volem treballar pel Regne, en un món que moltes vegades sembla al.lèrgic a tot això. Però aquest aspecte depassa el petit marc d'aquesta pàgina.
Tanmateix només voldríem apuntar que és essencial que tots aquells i aquelles que se senten cridats pel Senyor (i qui no s'hi sent?) sàpiguen distingir entre allò que és absolut-essencial i tot allò que és relatiu en la feina d'estendre l'evangeli de Jesús. Benvingudes siguin totes les mediacions de la tecnologia, de la ciència humana, de la preparació prèvia. Però el segell definitiu el dóna sempre l'haver tingut l'experiència transcendent de "topar-se" cara a cara amb Jesús, de sentir-se "pescat" per la seva fascinació...
Francesc Roma, sj
Per comprendre millor l'evangeli d'avui, cal recordar el seu context dins l'evangeli de Lluc.
La vida pública de Jesús comença amb el seu baptisme a mans de Joan Baptista. Llavors el Pare el proclama com el seu Fill i l'Esperit descendeix sobre ell, és ungit per l'Esperit.
Aquest mateix Esperit porta Jesús al desert on és temptat. Allí Jesús ha de triar entre un messianisme de prestigi social, popular i religiós i un messianisme pobre i de servei com el dels profetes.
Jesús tria un messianisme pobre i de servei, com el del Servent de Yahvè.
En aquest context situa Lluc la visita a Natzaret on s'havia criat. Lluc elabora un text programàtic que ens introdueix en la vida i futura pasqua de Jesús.
A Natzaret, després de llegir Isaïes 61 sobre la unció de l'Esperit i l'enviament del profeta als pobres, Jesús afirma taxativament que això es compleix avui. És com si digués: Jo sóc el vertader Profeta, ungit per l'Esperit i enviat a anunciar l'evangeli als pobres i alliberar als oprimits.
Però la reacció dels seus veïns no es fa esperar. És gradual: primer acceptació; després sorpresa (No és el fill de Josep?); després irritació quan els diu que cap profeta és rebut a la seva terra i els recorda els casos d'Elías i d'Eliseu; finalment indignació que els porta a voler-lo estimbar del cim de la muntanya. Però Jesús passa enmig d'ells i s'allibera.
Aquest episodi de Lluc resumeix tota la vida de Jesús: la seva predicació, els seus miracles als marginats, els seus conflictes, la seva passió-resurrecció.
Si Jesús en les seves temptacions hagués acceptat un messianisme de prestigi, si hagués començat a fer miracles indiscriminadament, hagués estat acceptat per tots i segurament no hi hauria mort de mort violenta en la creu.
Jesús, com tot vertader profeta, com el Jeremies de la 1a lectura, ha estat cridat per Déu per comunicar la bona nova als pobres. Però com tot profeta, Jesús troba rebuig i dificultats.
En els fons els profetes inviten a l'amor, un amor que Pau als Corintis exalça amb paraules poètiques (1Cor 12-13), com llegim en la 2a lectura.
L'amor és pacient, bondadós, no té enveja, no és presumit ni orgullós, no s'irrita ni es vanaglòria, no s’alegra de la injustícia sinó de la veritat, tot ho suporta, no perd mai la confiança, ni l'esperança, ni la paciència. L’amor no passarà mai.
Per això els profetes són rebutjats a la seva terra, perquè el missatge d'amor és exigent i dur. Per això és rebutjat Jesús.
També avui, mentre el missatge de Jesús és rebutjat en amplis sectors de l’Occident cristià i molts abandonen l'Església sense problemes, l'evangelització s'estén per l’anomenat Tercer Món, on sorgeixen joves Esglésies que intenten viure el missatge de Jesús.
Serà que la nostra riquesa i benestar ens impedeixen escoltar la veu de Jesús i dels profetes d'avui que ens inviten al despreniment i al servei fratern? Ens indignem també nosaltres dels miracles que fa el Senyor en altres parts? No hem de convertir-nos novament al missatge de Jesús de gratuïtat, amor i solidaritat? En va invocarem l'Esperit si aquest no ens envia els pobres.
Si no volem canviar el nivell de vida per fer-lo més solidari, tenim el perill de canviar l'evangeli o de rebutjar-lo.
Que el Senyor ens concedeixi escoltar les veus dels profetes d'avui i a través d'ells al Profeta Jesús, ungit per l'Esperit per anunciar l'evangeli als pobres i alliberar els captius de tota opressió.
Víctor Codina, sj