1) Ens trobem, un any més, en l'inici de l'Advent. Què ràpid passa el temps! En efecte, després de l'estiu, ens hem posat en marxa amb les diverses activitats ‘ordinàries’, amb el frenètic ritme del dia a dia...

Quan ens trobem, doncs, en aquest dia a dia, ens és bo de tant en tant que algú ens doni un ‘toc’, que ens digui: “sigues conscient dels moments que vius, no et deixis portar per la ‘grisor’ del dia a dia”... De tant en tant convé que algú ens ‘desperti’ i ens recordi que el dia a dia no és una simple  successió de coses sense importància pel fet que les vivim un dia després de l’altre.

Avui, la segona lectura i l’Evangeli poden ser aquesta ‘veueta’ que ens sacsegi per ‘despertar-nos’: “germans, siguem conscients dels moments que vivim. Prou dormir; ja és hora d’aixecar-nos”. Paraules molt clares perquè les puguem deixar de banda...

És a base de valorar cada instant, d’assaborir-ho i de veure la seva càrrega de sentit i de transcendència, que un viu a fons la vida, la gaudeix, i fa que valgui la pena. Hi ha molta profunditat en la vida ‘ordinària’ que sovint ens passa desapercebuda. Com diu l’evangeli: “tothom continuava menjant i bevent... no s’havien adonat de res”.

Avui dia es publiquen mols llibres anomentats ‘d’autoajuda’. Molts d’ells van en aquesta mateixa línia: remarquen la importància de viure a fons la nostra quotidianitat, perquè fins i tot allò més ‘ordinari’ està prenyat de riquesa, d’una profunditat que cal descobrir.

Potser les lectures de la celebració d’avui ens poden ajudar a ‘despertar’ d’aquesta ‘nyonya letàrgica’ en el que possiblement estem després d’aquests mesos de quotidianitat. Potser ens poden ajudar a preguntar-nos si nosaltres també “no ens adonem de res”, si no sabem veure la riquesa, les llavors petites però prometedores, els signes vius d’esperança i de Regne..., que empapen la nostra realitat. Potser podem preguntar-nos si necessitem algun ‘coliri’ pels nostres ulls...

2) Efectivament, doncs, hi ha un procés de ‘despertar’, de ‘obrir els ulls’ per veure aquesta riquesa de la realitat, una riquesa que fa dir a l’autor del llibre de la Saviesa que “tu, Senyor, estimes totes les coses, perquè si no, no les hauries creades”...  Però hi ha encara una altra cosa a la que ens conviden les lectures d’avui. Sant Pau deixa anar una frase un tant enigmàtica però que em sembla riquíssima: “que el vostre vestit sigui Jesucrist, el Senyor”.

Ja sabem que el vestit d’alguna manera configura el que el porta. Un que porta un mono de mecànic, doncs ja sabrem que tindrà la perícia d’arreglar la nostra moto o cotxe; un que porta una bata blanca suposem que ens sabrà guarir o receptar el que calgui; un que porta la toga suposem que dictarà sentències justes... Doncs bé, avui se’ns diu: “revestiu-vos del Crist”: que sigui Ell qui us configura, qui marca l’estil del vostre fer i també del vostre ‘sentir’... Ja sabem, a través del que hem anat contemplant, coneixent i empatitzant amb Jesús, quina és la seva sensibilitat, quina és la seva mirada, quines són les seves opcions de fons, les seves preferències. Potser nosaltres estem convidats avui a ‘sintonitzar’ amb el nostre Senyor, i a deixar que això ens afecti en la nostra via concreta. Una vida concreta que, com hem dit, és més rica i plena d’oportunitats i de llavors a ajudar a créixer, del que sovint pensem.

I potser avui, que comencem l’Advent, podem veure que aquesta sintonia amb el Senyor passa per veure que Ell, essent Déu, se’ns ha manifestat en allò petit, gairebé imperceptible, que és ben vulnerable, que requereix tota la nostra cura: en un nadó nascut en un lloc amagat i senzill.

3) Tant de bo el Senyor avui ens doni ulls per descobrir els tresors petits i amagats de la nostra vida, per veure que el nostre Senyor s’ha manifestat en allò ‘petit i amagat’, i que això vol dir alguna cosa. I tant de bo que tot això ens il·lumini en la nostra vida.

Segona etapa d’aquest camí d’esperança que és l’Advent. Avui ens fa més falta que mai seguir-lo perquè la realitat és molt negra o, si més no,  opaca i grisa. Tenim avui tres guies experts en aquest camí d’esperança: Isaïes, Pau i Mateu, bastant decantats al seu poble, però tanmateix amb projecció global.

Re- néixer a l’esperança

No ens agrada aquest món virtual que anem fent: un món de simulació, d’imatge, de disfressa, d’engany, d’aparador, d’injustícia estructurada i estructural. I voldríem canviar tantes coses que ja se’ns fa impossible. I no sabem per on començar. I tallem pel camí  més fàcil: els altres, el problema són els altres. I ens perdem sempre. Perquè tots formem part del problema quan, si volguéssim, tots podríem formar part de la solució.

Què ens diu Isaïes? “Naixerà un plançó de la soca tallada, de les seves arrels”. Qui perd les seves arrels, perd la seva identitat i no té futur, diuen els poetes. El profeta va més enllà. Ho veu i ho toca. La descripció és molt gràfica, amb cara i ulls, com  l’infant que està a punt de sortir del ventre de la mare quan ha trencat aigües!

Serà el  Déu-amb-nosaltres, fruit de l’Esperit, amb tota la fesomia de Déu: saviesa, valentia, lleialtat, no judicarà per aparences ni pel que senti dir, farà justícia als desvalguts i  sentenciarà a favor dels pobres. Llop i anyell, vedell i lleó, conviuran junts. Ningú no farà el mal. Aquest món mai no l’hem vist;  i quan ho veurem?

Mantenir-nos en l’esperança

Ara continuem  el full de ruta amb el guia Pau. “El camí és llarg i ja no tenim temps d’equivoca’ns”, canta el poeta. “Que Déu, que us encoratja i us conforta, us concedeixi també d’estar d’acord en Jesucrist: accepteu-vos els uns als altres com el Crist us ha acceptat (...) poseu-vos al servei els uns dels altres com Crist es va posar al servei (vostre) i així donareu glòria a Déu”.

Si estem d’acord en Crist, és a dir, si vivim a l’estil del Crist, ens mantindrem ferms en l’esperança i tot canviarà. L’acceptació i el servei ens preparen per una bona convivència i això avui és fonamental. És la tasca comuna que hem de fer totes les religions si volem ser bona nova pel món nostre. Un món que no ens agrada, però és el món que Déu estima, encara que tampoc li agrada, i per això ho ha donat tot en donar-nos el Crist.

Construir l’esperança

Mateu és qui ara agafa el full de ruta. Si ens quedéssim només a l’espera del que vindrà, sense implicar-nos-hi, seriem ben poca cosa. “Tot serà nou, si vols” hem cantat sovint a les eucaristies de la parròquia. Doncs, som-hi!
Les paraules profètiques de Joan, el Baptista, ens han de ressonar pregonament al cor, al cor de cadascú. No estan dites només pels altres. “Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí (...) No visqueu refiats que sou fills d’Abraham, que Déu pot donar fills a Abraham fins i tot d’aquestes pedres”.

Tot està per fer, per començar. Ahir, avui i demà. I a nosaltres ens ha tocat aquests temps, aquest país i aquest món. Hem de començar per canviar el nostre cor. No somniem truites.  Per això, cal tenir present que quan somniem sols, els somnis s’esvaeixen, però si somniem junts els somnis es faran realitat. Déu està amb els somniadors realistes. Déu està amb nosaltres.

Una metàfora, escrita per Gabriel García Márquez , ens hi pot ajudar. Era un científic preocupat pels problemes del món. El destorbava el seu nen petit que jugava entre els llibres i li va dir que se n’anés a jugar a un altre lloc. Aleshores, li va retallar un mapa-mundi d’una revista i, com que li agradava fer trencaclosques, li va dir que el muntés tot sol, pensant que així estaria tot el dia ocupat. Però la seva sorpresa va ser que , al cap de poca estona, el nen va venir amb el mapa acabat. No pot ser, pensà el pare. “¿Com ho has fet tan aviat, si tu coneixes el mapa del món?” I el nen li va respondre: “Ja ho sé que no, però quan vas retallar la pàgina de la revista, em vaig fixar que, a l’altre cantó, hi havia una cara. Aleshores, vaig girar la pàgina i vaig composar la cara d’aquella persona. En acabar, vaig girar el full i vaig veure que havia arreglat el món”.

En aquest tercer diumenge d’Advent, ¿què ens diuen les lectures?
Si mirem només el vocabulari, veurem que la primera lectura parla sobretot de joia, alegria i festa; la segona, de paciència; l’evangeli, de Jesús i la seva manera de fer.
Si subratllem algunes frases, som paraules d’ànim en moments difícils, sabent que el Senyor està amb nosaltres. Per als que tornen a casa pel desert, s’han “d’afermar els genolls que no s’aguanten”, i “els cors han de ser valents”, perquè “és Ell mateix qui us ve a salvar” i “són ells els qui veuran la glòria del Senyor”. Per als destinataris de la carta de Jaume es tracta de “refermar els cors”, perquè “la vinguda del Senyor és a prop”. Per als deixebles de Joan, és veure com es compleixen les profecies: cecs, coixos, muts, sords, leprosos, morts, pobres, canvien la vida gràcies a Jesús.
 En el fons es tracta de retrobar la presència del Senyor en situacions límits, externes i internes: presó, exili, “mals tractes”, injustícies, dubtes, pobresa, que es donaven aleshores i es donen ara.  I el Nadal és sentir-nos colpits per aquella presència, per tornar a “veure i sentir” Jesús en les nostres vides.
Això ho podem veure narrativament en quatre moments de l’Evangeli d’avui:

1. Joan Baptista

Joan Baptista està a la presó. És un home testimoni, que té com tres vessants. En primer lloc, la seva persona i la seva manera de viure: és un exemple, és colpidor, reclama atenció, provoca conversions; és l’home del desert, que no viu en palaus, el “més gran entre tots els que les mares han portat al món”.  Per altra banda, és el profeta que prepara camins, el profeta que ha vist Jesús ple de l’Esperit, el profeta que demana conversió, el profeta al qui tothom s’adreça per demanar consell o per demanar raó de la seva vida; és qui bateja. Finalment, és un home que té una imatge de Déu: com el qui ve a judicar els homes, el qui “entrarà el blat al graner, però cremarà la palla en un foc que no s’apaga”, i com si tingués pressa en actuar, “ja té la pala a les mans per ventar el gra”.

2. Joan Baptista i Jesús

Joan està a la presó i sent parlar de Jesús i el que sent no coincideix del tot amb la imatge seva del qui havia de venir, del Messies. I es pregunta si serà ell. Té dubtes: ell l’ha batejat i ha vist com l’Esperit baixava damunt d’ell i com el cel s’obria; però el que sent dir de Jesús és d’un home que no té pressa, que no té l’ urgència de separar el gra de la palla, que la bona nova que anuncia als pobres és bona nova de misericòrdia, de vida, de perdó. Per sortir dels dubtes, va pel camí recte: li envia dos deixebles que li preguntin “si és el qui ha de venir”.

3. Jesús i els deixebles de Joan

Jesús, que estima Joan, acull els seus dubtes i els seus deixebles, i se`ls emporta tot el dia amb ell, perquè vegin com actua. I el que fa és el que havia anunciat el profeta Isaïes i més: “els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova”. El Déu de Jesús és un Déu de vida, un Déu que transforma les persones des de la seva misericòrdia, un Déu que els dóna recursos per a viure d’una altra manera, un Déu que no espera la nostra conversió per estimar-nos, sinó que ens estima perquè ens convertim.
I els retorna a Joan, perquè li comuniquin tot el “que han vist i sentin”, i encara els afegeix una benaurança per a Joan: “¡Feliç aquell qui no em rebutjarà!”

4. Jesús i els més petits del Regne de Déu

Els contes de la infantesa

Tots, a la nostra infantesa,  vàrem  passar pels anys en què les narracions fantàstiques pròpies dels contes no solament ens les crèiem, sinó que ens sentíem atrets per elles. Tot era creïble potser perquè tot es percebia  com una meravella. I segurament no anàvem equivocats. El ulls oberts d’un infant són ulls de sorpresa. A la vida, certament, hi ha coses meravelloses! El mateix fet de viure és una meravella.

Els fets verídics

Més endavant acostumats a la vida del dia a dia, es limita l’àmbit del verídic i acceptable a allò que està a l’abast dels nostres sentits i de la nostra raó. Només és veritat allò que veiem, sentim, toquem, experimentem i comprenem. I resulta difícil d’acceptar, com a verídic, allò que no es pot percebre pels sentits, per l’experimentació o per la raó.

Els fets creïbles

Però, hi ha en els creients “un no sé què” que els mou a acceptar fets i realitats que no entren en les categories dels sentits i de la raó. Aquest “no sé què” és el que en diem “fe”. És el que ens fa dir: “És cert!” “És veritat!” davant d’anuncis de realitats insensibles i no demostrables.

La fe de Maria i Josep

És el que Maria i Josep, com apareix en els relats evangèlics, els va fer acceptar la concepció d’aquell que es diria Jesús “perquè ell salvaria dels pecats al seu poble”, que seria l’Emmanuel, Déu amb nosaltres. I és  que Maria i Josep  estaven receptius a aquell “no sé què” que els movia  acceptar aquell fet meravellós.

Maria i Josep, enmig de la tensió per l’ inesperat del fet, eren conscients de la seva limitació i, per altra banda, molt conscients de la grandesa i de l’amor de Déu, per a qui res no li és impossible. Aquella era la gran manifestació de la seva grandesa i del seu amor enmig de la  petitesa de les seves persones. Déu, tot mirant-la, és capaç de fer coses grans. Maria ho expressa en el càntic del Magníficat, el gran càntic de la persona de fe.

La fe compromesa

Però els fets de fe no són només per admirar-los, sinó que ens criden a implicar-nos-hi. I Maria fent de mare i Josep de pare s’hi van comprometre a fons. També, avui, hem sentit com sant Pau es sentia compromès a anunciar aquesta bona nova.

La nostra fe

En aquestes vigílies de Nadal a nosaltres se’ns anuncia novament Jesús, l’Emmanuel i, perquè sabem de la nostra limitació i sabem de la grandesa de l’amor de Déu, no solament  acceptem i admirem aquest fet meravellós, sinó que ens sentim involucrats a fer present, amb els nostres fets i les nostres actuacions, la proximitat de Déu a cada un dels homes i dones amb les que tractem o anem a trobar.

“...mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança, que es manifesti la glòria de Jesucrist, Déu gran i salvador nostre” (de la segona lectura).

            Un any més, comencem aquesta nit a celebrar el Nadal. I l’anirem celebrant, any rera any, “mentre esperem que... es manifesti la glòria de Jesucrist...”, és a dir, que ens arribi la plenitud visible del Regne.

Però..., ¿és de debò que esperem l’arribada del Regne? ¿Ens fiem de debò de les promeses de Déu, aquelles promeses de pau universal, de justícia, d’abundor de béns, de vida sense dol ni llàgrimes, de vida per sempre..., que hem escoltat durant les setmanes de l’Advent a les lectures de l’Eucaristia?
            Potser nosaltres, cristians i cristianes del segle XXI, que portem darrera nostra més de 20 segles de Cristianisme, som un pel escèptics quan escoltem totes aquelles promeses que ens anuncien els profetes. Potser, fins i tot, el màxim que esperem aquests dies és poder viure unes festes nadalenques amb salut, sense gaire conflictes i amb els records de la nostra infantesa, quan sentíem il·lusió pels regals del tió, de l’arbre i dels reis...
            Tanmateix, la persona no espera de debò la “manifestació de la glòria de Jesucrist”, que no es fia de les promeses de Déu anunciades pels profetes, difícilment sentirà en el seu cor la joia nadalenca, aquella “gran joia” que els àngels anunciaren als pastors, i que és molt més gran i molt més fonda que la joia d’unes vacances o d’unes festes o d’uns regals...
            Perquè la joia del Nadal ens ve de creure i de constatar que les promeses de Déu han començat a complir-se, que Déu és ja enmig nostre, que el seu Regne és ja present i dóna senyals de vida..., gràcies precisament a la realitat històrica d’aquell Jesús que Maria posà al món.
El naixement de Jesús, que celebrem per Nadal, és el signe, la penyora... de que les promeses de Déu es duran a terme indefectiblement, malgrat totes les limitacions i tots els pecats humans, ja que “per a Déu no hi ha res  impossible” (Lc 1, 37).

Ara bé, per creure tot això ens cal tenir un esperit semblant al dels pastors: ells varen saber reconèixer els signes del Messies anunciat, en els pobres i petits senyals d’uns bolquers i d’un pessebre d’animals. No eren pas uns senyals espectaculars ni evidents. Però, per a aquells homes de cor senzill foren signes de la Presència i de l’Acció de Déu en el nostre món, signes que els mogueren a posar-se en camí i a trobar-se “amb el nen posat a la menjadora”, i a glorificar i lloar Déu “per tot el que havien vist i sentit”.
            I és que el Nadal no és tan sols reconèixer amb l’enteniment que la Vida històrica de Jesús –ja des del seu Naixement- és el signe o penyora que ens ajuda a esperar el seu “retorn gloriós”, i a tenir paciència enmig dels mals i tribulacions de la nostra vida. Per damunt de tot, celebrar el Nadal és VEURE I SENTIR en el fons del cor, la Presència viva de l’Emmanuel (Déu-amb-nosaltres), d’Aquell que tornarà gloriosament per dur a terme totes les promeses de Déu i que ja ara ens pot i vol comunicar el goig i la joia del Regne que ha començat “i no tindrà fi” (Lc 1, 33). Un goig com el que sentiren Maria i Josep, enmig de la pobresa i la solitud dels entorns de  Betlem; però un goig autèntic i estable, un goig que es comparteix i es comunica, un goig que fa superar les pors i les llàgrimes de la vida...

            Però potser tot això ens pot semblar poesia o mística d’iniciats... Quan imaginem els dies nadalencs, ens ve a la memòria el record d’altres anys: i recordem les presses, els compromisos familiars i socials, els neguits de comprar coses..., tot el soroll i moviment que envolta aquests dies... I se’ns fa difícil imaginar que podrem rebre el goig de Déu...
            Proposo, doncs, una petita recepta per a poder celebrar el Nadal un xic més cristianament (l’agafo d’un article de Karl Rahner, publicat pels anys 50 del segle passat):

1. Tingues el valor de restar sol/sola una estona llarga (potser tens una habitació tranquil·la a casa teva, o coneixes un camí solitari, o una església silenciosa...)
2. Recorda la teva petitesa enmig d’un univers immens, i d’una societat humana nombrosa, diversa i complexa. I experimenta un xic la teva solitud.
3. Recorda que la teva persona és única i esta situada davant d’Aquell Misteri que és Déu i que és també únic, incomprensible per a nosaltres, llunyà... Potser et ve un sentiment de por, potser voldries tornar amb els teus, al caliu de les coses familiars i conegudes... Però..., ¡aguanta amb fermesa!, davant la immensitat del Misteri...
4. I recorda el missatge de la fe: Déu és realment a prop teu, allà on tu ets i estàs... I et diu, com a Maria, “No tinguis por”, SÓC AQUÍ, com una persona més, com un amic, com una amiga... Pots abandonar-te amb confiança i pots donar-te, lliurar-te als altres... No perdràs res.

Si, per la seva gràcia, hem sentit la Proximitat de Déu a prop nostre, la celebració cristiana del Nadal assoleix la seva plenitud quan, en la Comunitat que representa el Senyor davant del món, se’ns dóna aquell Cos i Sang en els quals “la Paraula de Déu s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres” (Jn 1, 14).

Comencem per recordar que, en pràcticament totes les enquestes sobre els valors que viuen els ciutadans, la família ocupa el primer o el segon lloc. I es tracta d’enquestes europees, estatals o locals (Barcelona la va fer fa no massa anys). A nivell europeu, l’enquesta realitzada per la Fundació Holandesa Benevolentia, en períodes successius de cinc anys, dona sempre a la família el primer lloc entre els valors que viuen el noranta per cent dels països a on s’ha realitzat l’enquesta. En la resta, la família ocupa el segon lloc de preferència.

D’altra banda, el fonament més sòlid i dinàmic de la família es troba en el matrimoni i és en ell a on es troben, en el moment actual, més dificultats per a poder viure un projecte compartit. El fet que les estadístiques ens parlin dels fracassos de parelles en el matrimoni, no vol dir que la finalitat del matrimoni com a tal estigui en crisis, sinó que ens trobem davant de la falta de persones madures, incapacitades – o sense la suficient preparació – per a portar endavant el seu projecte i compromís comú.

Per a mi, continua sent una realitat el principi que diu que “el matrimoni és el lloc a on la parella humana – home i dona, en aquest cas - pot arribar a una realització més profunda, culminada per la maternitat i paternitat”. Subratllo el “pot arribar” perquè es tracta del projecte en el seves arrels.
                                  
                                               *****************

Feta aquesta presentació i reflexió en el dia de la Festa de la Sagrada Família de Nazaret, cal passar a reflexionar en tot allò que l’experiència de Maria i Josep ens pot aportar per a fer créixer i fortificar els matrimonis cristians i, conseqüentment, les famílies cristianes. Tot tenint en compte, la diferència gran d’estil de vida entre l’època del Nou Testament a Israel i la nostra, especialment pel que fa al paper definitiu dels pares per a la decisió de qui es casava amb qui.

Maria i Josep van formar una família orientada a l’acceptació del fill anunciat per Gabriel, un fill que havia de realitzar una missió definitiva en el seu Poble, per portar-lo a viure el Regnat de Déu, és a dir, el projecte de Déu alliberador i promoció de la vida i “vida a desdir” (Jo 10,10). Per tant, la fecunditat d’aquesta parella es doble: en la formació del Fill i en el sentit social del seu futur. Dues dimensions fonamentals de la fecunditat en la vida del matrimoni que formen i estructuren la família.

D’altra banda, Maria i Josep són un matrimoni model de senzillesa i austeritat, que viu del treball de Josep amb un estil de vida que ens interroga. A més, ambdós van tenir que sofrir per tal de poder mantenir la seva estabilitat. I això no sols en els moments de naixement de Jesús, perquè “per a ells” no hi havia lloc adequat a Betlem, sinó perquè la vida de Jesús va estar marcada per la persecució i la incomprensió de les diverses autoritats del seu Poble. L’angúnia de Maria i Josep – anunciada per l’ancià Simeó quan pronostica l’espasa que traspassarà el cor de la mare -  no es limita al naixement, segueix en la persecució d’Herodes i en la pèrdua del nen de dotze anys a Jerusalem: “el teu pare i jo et buscàvem plens de angoixa” (Lc 2,48) i el la vida pública de Jesús.

La bondat de Josep – “era un home bo, just” (Mt 1,10) - i la tendresa, la fidelitat i la fortalesa de Maria que la portarà fins al peu de la Creu, forta, dempeus, sense por de l’ambient hostil al seu fill, formen les qualitats bàsiques d’una parella que és per als nostres matrimonis i famílies un testimoni d’allò que construeix la parella i la família.

És evident que la nostra celebració de la Festa de la Sagrada Família no es limita a “mirar” i “aprendre” d’aquest model únic, sinó que, desprès d’això ens surt una pregària sincera per tal de que els nostres matrimonis i les nostres famílies siguin fortes per a seguir el testimoni que Maria i Josep ens han deixat.

Poso la pregària amb objectius plurals – unint la meva família i les famílies del nostre país - perquè aquesta pregària, avui més que mai, ha de ser ampla i universal, insistent, precisament perquè l’ambient públic posa en interrogant, injustament al meu judici, el sentit social i personal del matrimoni i de la família, institucions fonamentals per a donar seguretat i autoestima a les persones i estabilitat social, creixent i dinàmica a tots els qui hi participen, especialment als fills.