;)
|
25 de desembre de 2005
Nadal |
Is 62,1-5 NIT I DIA DE NADAL
"Quin cel més blau aquesta nit, sembla que es vegi l'infinit", escrivia el poeta. Nit de Nadal 2005. La sorpresa. Ens ho diu el profeta Isaïes: "El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum" (Is 9,1) i "d'un cap a l'altre de la terra, veuran la salvació del nostre Déu" (Is 52, 10). L'Infinit es veu i es toca. I ens hi acostem emocionats i amb reverència.
Ac 13, 16-17.22-25
Mt 1, 1-25
Nit, silenci i perifèria
Déu no fa publicitat quan es revela perquè no vol vendre ni vol vèncer, només vol ser acollit i convèncer. Per això, ve de nit, en silenci i neix a la perifèria. No hi ha lloc per ell en el soroll del carrer, ni a l'hostal atapeït. Déu és sorprenent i alhora suau, com el despertar de matinada, com la brisa del capvespre, com un somriure, com una mirada furtiva d'amor...
L'Evangeli de la infància de Lluc, dels primers dies, és posterior a l'Evangeli dels últims dies de Jesús. La resurrecció il·lumina la infància de Jesús. I l'evangelista ens ho explica amb el detall de la imaginació i dels profetes, amb al·legories amoroses que ens donen el sentit més profund de la realitat que no pas el fet històric extern i nu. Es una narració simbòlica d'un fet real.
Nit, silenci i perifèria, l'espai on sempre el món ha esperat un salvador. A les negres nits de la derrota, en el silenci dels vençuts, en la perifèria dels centres de poder. Samuel Beckett, en la seva obra teatral "Tot esperant Godot", ens descriu l'esperança humana a través de Vladimir i Estragon, dos captaires, que esperen i esperen l'arribada d'un tal Godot que mai acaba d'arribar. I es desesperen. I volen deixar de viure. Però, "i si ve?", diu l'un. "Aleshores, serem salvats", li contesta l'altre. Imatge literària de la postguerra mundial, avui encara vigent...
I aquest Déu sorprenent té molts noms. I cada religió l'anomena a la seva manera. La nostra tradició cristiano-jueva ens en dóna tres: Pare-per-sempre, Príncep-de-la-Pau, Déu-amb-nosaltres.
Amb la seva presència al cor del món i al cor dels homes i dones, on ha plantat la seva tenda i el seu regne, "el foc devorarà les botes dels soldats i els mantells bruts de sangs" (Is 9, 4). La Pau perpètua.
Establia, menjadora, bou i mula
L'abaixament de Déu, de l'omnipotent, del totpoderós, -el misteri de l'encarnació- és el centre del misteri de Nadal. I la imaginació popular ha fet el seu pessebre: un infant, dèbil i pobre, sense cap poder, amb l'escalfor d'un bou i una mula. Així és el Déu de Jesús. L'Evangeli de Joan, en diàleg amb els savis del seu temps , ens ho confirma: "La Paraula es va fer carn i plantà el seu tabernacle entre nosaltres i tots hem contemplat la seva glòria". (Jn 1, 14)
Avui, en el nostre món secular, potser la pregunta més punyent no és tant sobre l'existència de Déu, sinó més aviat sobre la seva presència. No és tan important demostrar la seva existència com descobrir la seva presència. Nadal ens dóna la pista: hem de buscar Déu allà on se'l troba, allà on ell és, o més ben dit, allà on vol ser trobat. Potser, ¿en la buidor del nostre cor, tan ple de foteses inútils?... Potser, ¿en el cor d'un món on hi ha tan sofriment inútil?
El silenci de Déu, l'eclipsis de Déu, la crisi de la divinitat tenen un punt d'informació: la cova de Betlem, tal com ens recomana Pau: "En diverses ocasions i de moltes maneres, Déu havia parlat; però ara, en aquests dies, ens ha parlat a tots en la persona del Fill". (He 1, 1-2)
Les figuretes del pessebre
L'any passat, el pessebre de la plaça de sant Jaume va escandalitzar alguns perquè havien canviat les "figuretes" del pessebre tradicional. Ja no eren els pastors, la filosa, la dona que renta, el caçador, els reis, el caganer..., sinó l'executiu, el jubilat, l'immigrant, la mestressa de casa...On anirem a parar?
No tinguem por d'actualitzar el pessebre. Betlem és com el mirall on tots, quan ens hi mirem, esdevenim figuretes del pessebre. Betlem és com el despertar de l'infant que tots portem a dins, potser adormit i mig malmès. Betlem és no tan sols el record d'un passat, sinó el projecte d'un futur encara per fer. Si descobrim aquest Nadal, aquest Betlem, al nostre cor, cada dia serà Nadal. I això sí que val la pena. Mirar el món amb els ulls dels que encara no han nascut. Així és la mirada de Déu. Així és la mirada de l'infant de Betlem...
Jo us proposo que afegim una nova "figureta" al pessebre d'aquest Nadal. Va sortir al diari del 7 de novembre. Es diu Ahmed. I aquesta és la seva història: "Els pares d'Ahmed el Jatib, un nen palestí de 12 anys que va morir el dijous passat d'un tret, van decidir fer donació dels òrgans del seu fill a l'Hospital de Haifa on va ser atès. Ahmed va rebre un tret d'un militar israelita, mentre jugava amb un fusell de plàstic amb altres nens. Immediatament va ser traslladat a l'Hospital Rambam, de Haifa, on morí el dissabte. Els seus pares varen donar tots els òrgans, sense cap condició de què el receptor fos palestí o jueu, tot dient que només volien apropar el cors i acostar la pau, segons un portaveu de l'Hospital. Un nadó de sis mesos i una dona de 56 anys compartiran el fetge d'Ahmed. El seu cor ja batega al pit d'una nena de 12 anys. Ahir, el primer ministre israelita, Ariel Sharon, va telefonar al pare d'Ahmed per demanar-li perdó tot dient-li que el vol conèixer. Ismael, el pare, l'anirà a veure per demanar-li que pari la guerra perquè tots els nens i nenes "puguin viure lliures i en pau".
Josep Ricart, sj
|
18 de desembre de 2005
Quart diumenge d'Advent |
Is 61,1-11
La gran festa de Nadal ja se'ns ve al damunt, i l'Església ens suggereix que avui ens hi preparem espiritualment contemplant l'escena de l'anunci de l'àngel a Maria. Altres preparacions més materials prou que ens les inculquen altres veus que ens eixorden, i el neguit de fer festa que sembla que a tots se'ns encomana. Però vegem si podem fer un temps de silenci interior i reflexió per assabentar-nos del que realment celebrem.
1Te 5,16-24
Jn 1,6-28
Celebrem que un dia, a una noieta pobra i senzilla de Natzaret, el Déu Creador i Senyor de l'univers li feu saber que volia fer quelcom gran i meravellós en favor de la humanitat, que anava ben esgarriada i malmesa; i li feu saber, també, que per a això volia comptar amb ella. En el text de Lluc que acabem d'escoltar hi ha fonamentalment una proposta de part de Déu, i una resposta de Maria.
La proposta s'entén en el context de tota la tradició d'Israel, que avui ens ve sintetitzada en el que hem escoltat en la primera lectura: Déu havia format, protegit i acompanyat el poble d'Israel mostrant-li el seu favor. En un moment de particular glòria, David, el rei, ho volia agrair a Déu bastint-li un gran temple. Però Déu li fa saber que ell no necessita de cap temple fet de mà d'home; que ell mateix vindrà a establir-se en mig del poble d'Israel a través d'algú que sortirà de la seva nissaga, i que a través d'ell es consolidarà el seu regne per sempre. El bon rei David aleshores segurament es posà a somiar en esplèndides glòries terrenals. Però Déu, que sempre compleix les seves promeses, sovint les compleix d'una manera ben distinta al que els homes entenen. La promesa de David s'havia de complir el dia que l'àngel feu sentir a la noieta senzilla de Natzaret que tindria un fill, que li posaria el nom de Jesús (que vol dir el qui ve a salvar), i que aquest sí que seria rei d'Israel per sempre, amb una nova forma de regne que tindria fi.
No es estrany que la noieta quedés desconcertada: no podia entendre res. Però es fia de Déu, i davant aquella misteriosa proposta només té una resposta, clara i oberta: "Que es compleixin en mi les teves paraules". I s'anaren complint: quan el seu infantó, que havia de ser tan gran i poderós, nasqué tan pobret i feble a Betlem; quan treballà trenta anys en les feines humils del seu pare, el fuster del poble; quan sortí a predicar entre la gent pobra i senzilla que el Regne de Déu era a l'abast, només que es convertissin i reconeguessin que Déu era Pare de tots i que havíem de viure com germans; quan tot s'embolicà i acabà, ell, el més bo innocent dels homes, crucificat com un malfactor... Maria no entenia res, però havia dit que sí a Déu, i tenia fe, es fiava de Déu.
Nosaltres, ara, pel Nadal, celebrem que volem viure de la proposta feta per Déu a Maria, i de la resposta que Maria feu a Déu. Creiem que sí, que és veritat que encara que no hi veiem clar, Déu ha enviat Jesús, un Salvador, a aquest món nostre tan ple de guerres i de mort, de terrorisme i de misèria, de lluites entre els homes. Volem professar que sí que és veritat que el Regne de Déu, que és regne de fraternitat sota un mateix Pare, és al nostre abast només que ens convertim i que procurem - com deia Jesús - tractar als altres com volem que ens tractin a nosaltres mateixos. Paradoxalment, la salvació del món està en l'infantó de Maria nascut tan pobre a Betlem, que és tot un símbol que indica que el que salva no és el poder -que sempre divideix - sinó l'amor capaç de superar les divisions i les exclusions. Tants anys que contemplem el misteri de Nadal, i encara no ho hem entès?
Per acabar, un últim detall sobre la resposta de Maria: l'àngel li fa saber que la seva parenta Elisabet està per tenir un fill. Maria no sols diu que sí a la proposta de Déu, sinó que tot de pressa es posa en camí per anar a ajudar la seva parenta. Dir que sí a Déu implica dir que sí al que demanen les persones o les situacions en les quals Déu ens posa. Implica sortir del nostre tancament en nosaltres mateixos, de la nostra comoditat fàcil, la nostra mandra, els nostres prejudicis... Maria es model de resposta efectiva, pràctica...
Com ens preparem pel Nadal, més enllà d'una possiblement excessiva i insolidària preparació material? Cap on hauríem de sortir de nosaltres mateixos? Qui hi ha al meu voltant que requereix la meva atenció amb obres i fets: a casa, entre els meus coneguts, en el meu ambient de treball, o entre els que considero desconeguts o aliens, i tanmateix són pròxims i germans meus: el pobre de la cantonada, el passavolant, l'immigrant que miro amb desconfiança...
Com a Maria, Déu ens fa una proposta per Nadal. Que, com Maria, li sapiguem donar una generosa resposta. Aleshores sí que Déu Naixerà en nosaltres i serem plens de goig veritable, el goig del Senyor.
Josep Vives, sj
;)
|
11 de desembre de 2005
Tercer diumenge d'Advent |
Is 61,1-11
UNA VEU QUE CRIDA
1Te 5,16-24
Jn 1,6-28
Isaïes diu que el Senyor l'ha enviat "a proclamar l'any de gràcia del Senyor" i que, per això, "aclama el Senyor ple de goig."
Pau recorda als cristians de Tessalònica que Déu els crida i que per això han de viure sempre contents, donant gràcies en tota ocasió.
Joan Baptista es defineix a sí mateix com "una veu que crida en el desert."
El crit és la forma que pren la veu quan ens trobem en una situació límit. Cridem quan estem eufòrics o quan estem enfurismats, quan ens trobem al límit de l'alegria o de la desesperació. El crit de lloança és la forma que pren la veu quan ens trobem al límit de la consolació. El crit d'angoixa és la forma que pren la veu quan ens trobem al límit de la desesperació.
CRIDA EL PROFETA
El crit del profeta és la forma que pren la veu de Déu quan s'adreça a aquells que estan al límit de la desesperació, aquells que ja no poden ni tan sols cridar: els desvalguts, els cors adolorits, els captius, els empresonats... El profeta crida en nom de Déu que fa seva la veu d'aquells que no tenen veu, bé perquè mai ningú no els l'ha donada, bé perquè els l'han treta a la força. En el crit del profeta, la desesperació és mudada en consolació, no per una suggestió enganyosa i passatgera, sinó perquè Déu mateix fa en el seu sí aquesta transmutació. Déu fa seu el crit de desesperació del poble, es deixa traspassar per ell i queda vinculat a la causa ben humana i ben divina de convertir la desolació en consolació i l'esclavatge en llibertat.
DÉU CRIDA
Els cristians de Tessalònica, com els cristians de tots els temps, han escoltat la crida de Déu i recorden que tota la seva existència ha quedat marcada per aquesta crida. Per a ells, com per a nosaltres, aquesta crida ha esdevingut "vocació", es a dir, compromís i promesa, a fi que els desvalguts rebin la bona nova, els cors adolorits rebin consol, els captius trobin llibertat, els presos vegin de nou la llum... "Déu que us crida és digne de tota confiança; ell ho farà així". Nosaltres, ho intentem almenys?
CRIDA JOAN BAPTISTA
Joan Baptista sí que ho va intentar. Els jueus de Jerusalem estan ben intrigats amb la identitat de Joan Baptista. La creença en la reencarnació no és exclusiva dels orientals, també existeix una creença en una mena de "reencarnació simbòlica" en la tradició jueva. Creien que alguns dels grans personatges tornarien quan els temps fossin madurs, és a dir, al final de la història. No sigui que aquest Baptista sigui una d'aquestes "reencarnacions simbòliques"... Serà el Messies? Sembla que no. Serà potser Elies? Més aviat no. Serà almenys el Profeta esperat? Tampoc. Aleshores, qui serà aquest?
Després de dir qui no és, Joan s'arrisca a dir qui és: "Sóc una veu que crida en el desert". De la mateixa manera que Déu porta tota la història esgarrinxant-se la veu de tant cridar en el desert, de la mateixa manera que tots els profetes han deixat la veu i la vida per cridar allò que fa mal de sentir, de la mateixa manera, Jo també crido en el desert: "aplaneu el camí del Senyor". I vosaltres seguiu, com els vostres avantpassats, sense voler escoltar.
ALTRES CRIDEN
En el nostre món també s'escolten crits, de tota mena. Hi ha un crit histèric, desproporcionat, adolescent, com els participants dels reality shows. Criden de pura emoció, emoció sense sentiment, emoció perifèrica, artificial, fabricada en el laboratori d'una productora de programes televisius o radiofònics de gran audiència. Un crit que no porta cap veu, que surt de la boca, només, com una exhalació, una bafarada que entela el vidre i s'esvaeix al passar el dit. Un crit que no surt de les entranyes, allà on les coses realment omplen o fan mal i on els sentiments es cuinen a foc lent i deixen marca, fins i tot ferida, cicatriu més tard.
I NOSALTRES, TAMBÉ CRIDEM?
Al Nadal, aquesta cridòria es torna encara més ensordidora. Al límit de l'afartament, sabrem cridar aquest Nadal en favor de la sobrietat? Al límit del malbaratament, gosarem cridar prou alt en favor de la solidaritat? Al límit de l'individualisme, ens sortirà un crit prou sincronitzat? Serem capaços d'harmonitzar el nostre crit amb aquells crits que valen realment la pena? Entrarà en ressonància el nostre crit amb el crit del profeta, amb el crit de Joan Baptista, amb el crit de Déu? Que així sigui.
Marc Vilarasau, sj
;)
|
4 de desembre de 2005
Segon diumenge d'Advent |
Is 40:1-5, 9-11
Pessimisme? optimisme? evasió?... realisme??
2Pe 3:8-14
Mc 1:1-8
Quan, per a alguns, a cops, la vida pesa -i pesa molt- no valen gaire frases fetes ni eslògans fàcils. No valen mecanismes de defensa ni evitacions intencionades.
I, reconeixem-ho obertament, per a alguns, la vida pesa molt.
Consoleu el meu poble!! Consoleu-lo. Parleu al cor.
Un primer encàrrec, ple de responsabilitat i de futur. Consolar un poble al qui se li roba la vida. Ens atrevim a assumir-lo, personal i comunitàriament??
Perquè consolar no és -torno a l'inici- repetir paraules boniques i tòpics sabuts.
Potser consolar s'assembli més al realisme esperançat. Acceptar la realitat, i posar-la al seu lloc. Distingir entre el que és i el que serà. Entre la realitat que toca -i em toca!- i la realitat definitiva.
Parleu-li al cor per tal que acaroni i intueixi el que serà. Que li entrin ben dins el cor aquelles raons per a l'esperança.
El Déu de Jesús és el Déu de la vida. El qui porta a coll els petits. El qui cuida els cansats.
Potser sigui, avui, aquesta, una de les primeres missions dels cristians. I val la pena que ens ho prenguem seriosament. Realisme esperançat. Al costat dels abatuts. Consol que dóna força a peus cansats.
Espereu i feu que arribi aviat.
Tampoc no en sabem massa, d'esperar com cal. A cops, a l'adormir-nos en diem esperar. I, més sovint, senzillament, no suportem esperar. Ho volem ara. Immediatament. Instantani. Ara i prou.
Segon encàrrec: espereu i feu que arribi aviat. Espereu tot empenyent la història. Tot treballant el moment present i tots el moment. Fer-ho possible amb esperança. Amb audàcia esperançada. Amb laboriositat serena. ... Amb el ulls oberts! Ben desperts.
Perquè arribarà. Segur. Confiem en la promesa del Senyor. No pot ser d'una altra forma. Arribarà.
El ritme de Déu és una altre, diferent del nostre. Som nosaltres els qui portem rellotges i calendaris.
Prepareu camins!
Comença l'Evangeli de Jesucrist.
De sempre m'han impressionat, aquestes paraules. No tant, enteses com l'arrancada del relat de Marc... sinó dites en el moment actual. Comença la Bona Notícia de Jesús.
Certament, que va començar fa 2000 anys. I tant que sí. Però... comença. Ara i avui. Sí. Comença l'Evangeli. Cal deixar-lo entrar. Comença a caminar. Pas a pas. De fet, 2000 anys no són gaire. Encara està per fer. Encara l'hem de fer arrelar i créixer. Fer-lo possible. Tot esperant i treballant. Comença el Regne. Fa 2000 anys que podem dir que comença. I no ha fet altra cosa que començar. Tot just començar.
Tercer encàrrec: preparar camins i abaixar turons inaccessibles. Comunicació. I comunicació en veritat. Fer possible, dia a dia. No pugem a la parra. Baixem ran de terra. Concret. Ben concret. El Regne és concret. I es concreta en realitats i fets concrets. On ens juguem la vida és en la nostra actuació de cada dia.
Preparar camins al Senyor. Perquè ve. Està venint. Cal que ens trobi en el camí.
Josep Miquel Esteban Font, sj
;)