UN
ESCLAT DE RIURE
- El naixement d’un infant és tot un trasbalsament. Just abans del part, tothom
s’agita: la matrona prepara els estris, la mare fa exercicis de respiració,
el pare encara més... Tota l’excitació acumulada durant els nou mesos
d’espera, s’allibera de cop quan s’escolta el plor del nou nat. Ja està
fet. Tothom riu, quin alliberament.
-
Han passat ja quatre dies del naixement de Jesús. Els pares de la criatura han
tingut temps de descansar. Ara es poden mirar amb una mica de calma el que ha
passat. Amb l’infant als braços, Josep i Maria, no surten del seu astorament.
Volen donar gràcies, no saben com expressar la seva alegria. A estones ploren,
a estones riuen.
-
Riuen, com van riure també Abraham i Sara quan el missatger del Senyor els va
anunciar que serien pares d’un infant a les seves velleses. Abraham esclatà a
riure tot pensant dintre seu: “¿encara pot tenir un fill un home de cent
anys? I Sara, que ja en té noranta, pot infantar?” (Gn 17,17) Sara també va
esclatar a riure: abans de tenir l’infant va riure perquè no s’ho creia (Gn
18,11-15); després de tenir l’infant, va riure també perquè no s’ho
creia: “Déu ha fet que jo rigués. Tothom qui ho sàpiga riurà amb mi.”
(Gn 21,5)
UNA
EUFÒRIA CONTAGIOSA
-
L’església festeja avui la “sagrada família de Jesús, Josep i Maria.”
Les lectures estan amarades d’una mena d’eufòria contagiosa que s’escapa
per tots costats. Es diuen coses molt importants, molt greus fins i tot; però
una mena de riure mal dissimulat s’escapa per sota del nas de tots els qui
prenen la paraula.
-
En la lectura del llibre del Gènesi, el Senyor promet a Abraham una descendència
nombrosa. En un moment de tanta solemnitat, no s’està de fer servir el seu
bon humor: “Mira el cel i compta les estrelles, si és que les pots
comptar...” Però això no és tot: Abraham i Sara escullen pel seu fill el
nom d’Isaac que vol dir “riure” en hebreu. Isaac, és el testimoni viu del
bon humor de Déu, Ell qui fa possible l’impossible.
-
El Salm converteix aquest riure meravellat en cançó de lloança. Tots els
instruments són pocs per a dir l’elogi de les seves meravelles.
“Alegreu-vos de cor... vosaltres fills d’Abraham”, rieu com ell va riure,
ell que va confiar plenament en la promesa “impossible” de Déu.
-
La lectura de la carta als Hebreus, ens dóna la clau que fa possible que tot
aquest riure no sigui “una alienació dels problemes del món”, sinó una
veritable expressió de joia alliberadora: “gràcies a la fe... gràcies a la
fe...” Gràcies a la fe en el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob. Una fe
que ens permet sortir de casa sense saber ben bé on anem. Una fe capaç de
treure de les nostres entranyes ja mortes una descendència tan nombrosa “com
les estrelles del cel i com els grans de sorra de la vora de la mar.”
UN
ALDARULL CONSIDERABLE
-
Finalment, en la lectura de l’evangeli, l’eufòria pren tonalitats èpiques.
Josep i Maria assisteixen astorats a aquest esclat d’alegria desbordant.
L’entrada de la família al temple provoca un aldarull considerable. Tot són
crits, lloances, profecies, proclamacions...
-
D’una banda, Simeó, home just i pietós,
“esperava que Israel seria
consolat.” Molts esperaven que Israel seria alliberat de l’ocupació romana,
o bé que seria exaltat per sobre de totes les nacions, o encara que seria
recompensat per la seva fidelitat i el seu zel religiós. Simeó esperava, per
sobre de tot, que Israel seria “consolat”: de les seves penes, dels seu
dolor, de les seves defallences... Ell esperava contra tota esperança, com
Abraham, recolzat només en la promesa que havia rebut de l’Esperit Sant:
“no moriràs sense veure el Salvador.”
-
Podem imaginar l’escena: Simeó pren el nen en braços i esclata a plorar i a
riure, tot barrejat, igual que la mare després d’infantar. Aquell infant és
el motiu que l’ha fet viure durant tots aquests anys. Déu compleix sempre les
seves promeses en la Bíblia. De vegades una mica tard, però sempre les
compleix. L’alegria desbordant de Simeó no és, tanmateix, una fugida de la
cruesa i del dramatisme de la vida: “aquest infant serà una senyera
combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima.”
-
D’altra banda, Anna, una velleta entranyable que passava tot el dia al temple
encenent espelmes, es converteix de cop en una profetessa incendiària que no té
por de parlar obertament de l’infant “a tots els que esperaven que Jerusalem
seria alliberada.”
TOT
ÉS EXCESSIU
-
Eufòria, cant, esclat riure... tot és excessiu quan de la promesa de Déu es
tracta. “Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a
tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el teu
poble.”
Així
com Josep i Maria, així com Abraham i Sara, així com Simeó..., nosaltres també
esclatem de riure, perquè no ens ho creiem, perquè no ens ho podem creure.
Marc Vilarasau
1. NADAL ÉS SILENCI / PAU
Santa Nit, plàcida Nit... Una establia... La mirem a poc a poc. Josep: meravellat, bocabadat, “li cau la baba!”, preocupat com qualsevol pare. Maria: adorant el Misteri que la sobrepassa, ella que “ho conservava tot en el cor i ho meditava”. L'Infant: un Déu que dorm, que plora, que està faixat, que jeu en una menjadora d'animals.
Ara tot és pau, silenci, placidesa... després del tràfec, del viatge, de la frustració de no trobar lloc a l'hostal, del nerviosisme del part en situació del tot precària...
sintonitzem!
No es fàcil de sintonitzar el Misteri del Nadal: posem pau al cor, deixem que brolli la “nostra veritat”... la gent a cops està trista, potser és que no ha baixat al seu “silenci” i per això se li escapa el misteri: el seu, el de Déu.
Només des del silenci es pot oferir als altres un cor nadalenc.
siguem poetes!
No portem els evangelis de la Infantesa de Jesús a la Facultat d'Història i menys a la de Biologia. No siguem “fonamentalistes” de prendre-ho com una foto precisa de la història. Portem-ho a la Facultat de Poètica, de Captació del Misteri, a la Facultat on ensenyen “silenci”.
Que no se'ns escapi el Misteri...!
2. ENMIG DEL SILENCI ESCLATA LA “PARAULA”
L'Àngel la pronuncia en els marges de la història, a uns pastors (els darrers).
Diu: l'infant, faixat, en una menjadora és Déu que està aprenent a ésser home.
Diu: el nen “sense sostre”, l'emigrant a Egipte (el refugiat polític, un dels 22 milions de nens refugiats d'aquest inici del s. XXI) és Déu que s'està acostumant a ésser home
I enmig del silenci esclatem: glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau... És la nostra resposta admirada, adorant a un Déu fet un “aprenent” d'home, acostumant-se... a la condició humana. Un Déu que es va fent Emmanuel.
- S'està acostumant a no ser el Déu Totpoderós,
Els altres el manen, ha hagut de sotmetre's a l'Imperialisme. És un Déu sense sostre. Els totpoderosos són uns altres que no estan precisament a la cova. El seu “poder” serà estar al servei de tots: ha capgirat la definició de totpoderós!
- Ha d'acostumar-se a no ser el Déu Savi.
Haurà d'aprendre a parlar, haurà d'aprendre a resar, els salms per adreçar-se al Pare. Haurà d'aprendre l'ofici de Josep. Hi haurà moltes coses que no sabrà, i dubtarà moltes vegades. I ens revelarà que la “saviesa” es troba en un altre lloc.
- Ha d'abandonar la Immensitat.
S'haurà de disminuir fins a esdevenir un embrió humà. El pesaran, amidaran, faixaran... l'hauran de netejar! Serà un exiliat, un emigrant que viu als ravals.
- Ja no serà Impassible.
Haurà d'acostumar-se a patir, a emocionar-se, a sentir alegria, pena... i fins còlera quan agafi el fuet per treure els mercaders del temple! L'impassible haurà d'aprendre la “passió”. Serà un pres, un condemnat a mort
- Ha d'acostumar-se a no ser el Déu Sant.
Haurà d'aprendre a ser religiosament incorrecte, a seure amb la xusma de publicans i pecadors. Potser al començament li faci angunia o fàstic. Però de seguida trobarà en ells la tendresa amb que Déu els mira, mentre els altres els menyspreen.
- Ha de deixar la Immortalitat.
Ha d'aprendre a morir.I no li serà fàcil. Ell voldrà viure... s'amagarà en un Hort que no coneix ningú! Suarà sang, se sentirà abandonat de Déu.
L'Àngel ens ha anunciat on és l'Emmanuel, el “Déu amb nosaltres”, la solidaritat de Déu.Ep! on cerquem Déu?: En els cels i en els temples?: no el trobarem pas! Des d'avui és en els estables de Betlem, entre els nostres immigrants, en els ravals.
Ens ho ha dit. Després no ens queixem dient: “Déu meu, et cerco i no et trobo!”Francesc Riera i Figueras, sj.
Per segona vegada en aquest camí d'Advent cap al Nadal se'ns ofereix la figura de Maria de Natzaret. La primera, en la festa de la Immaculada. Potser aquell dia pensàvem més en tot el que Déu somiava en aquella noia que després, per una gràcia especial havia de ser la plena de Gràcia, així, en majúscula. Avui potser, contemplant-la en l'Anunciació, la meditem més en la seva lliure responsabilitat, com a fidel als plans de Déu. La cara i la creu d'una mateixa moneda, d'or pur de llei.
1. Paraules humanes
El nostre vocabulari humà - i, per tant, també religiós - té un reguitzell de paraules que expressen la nostra condició humana. Fent una petita reflexió, permeteu-me dir-vos-en tres que ens retraten, ja sigui en les petites o grans decisions que prenem al llarg de la vida de cada dia. Són les paraules: sí, no i potser. Les trobo entranyables, gràvides d'humanitat, d'heroisme, de flaquesa, de llibertats no massa lliures, de dubtes i d'il.lusions. Són el "leitmotiv" de la petita o gran història dels nostres anys, carregats de fidelitats a Déu, a l'Evangeli, als germans i germanes. O de flaqueses, d'infidelitats a nosaltres mateixos i al Senyor, ell sí sempre fidel.
El "no" és barruer, sembla una porta que es tanca bruscament, un finestral que espatega. Té figura de rostre enfadat. Sovint ens hem comportat com un no, tancant el cor a les esperances nostres i dels altres; ens hem entossudit a tancar les finestres a la llum; hem regatejat crides i motivacions que el Senyor de la Vida (la quotidiana o la sorprenent) ens va proposant. Com deia un company jesuïta: "Quina llàstima! Després d'haver estat generosos, ens hem anat tornant "garrepes", escarransits. La història de la salvació, aquest Advent inacabable, està massa plena de "nos". I Jesús, plenament conscient del que volia, s'ha embrutat les mans i s'ha compromès a restaurar la trencadissa provocada per tants petits "nos". Així ens ho manifesta en la famosa genealogia de Mateu, preparant la vinguda de Jesús, per un camí tortuós, humà, massa humà. I des de l'Encarnació, diví.
I què dir del "potser"? És l'expressió del dubte, de la desconfiança, del no veure-hi clar, del voler assegurar-se les espatlles, de l'excessiva prudència. Quants "potsers" revelen la nostra cobardia, el càlcul i la por, el "sí però no". Quan en la nostra vida cristiana hi domina el potser, es pot convertir en mediocritat, en tebiesa. Però també el Senyor coneix de quin fang estem fets. I ens concedeix, com diuen, "el benefici del dubte". També la nostra vida és sovint un constant discerniment, cruïlles a cada topant del camí. El Senyor sap que no sempre tindrem la resposta, però això no ens disculpa de fer-nos totes les preguntes. Que en serien d'inhumanes la fe i l'esperança sense el potser! Per això ens apuntem a aquella descripció existencial que algú va fer de la fe: "És la capacitat de suportar dubtes" i l'esperança com "la reserva que queda en el cor quan sembla que tot està exhaurit."
2. Advent i Nadal són els temps del "sí!"
Així va intuir-ho un infant que, volia fer el pessebre i només tenia la cova. Li faltaven ni més ni menys que Jesús, Josep i Maria. I la solució va ser genial. I sobretot profundament teològica. Va pintar un cor - dibuix infantil, sens dubte - però amb una paraula de colors a dintre: un gran Sí. I ell, que no havia fet cap curset a cap facultat de teologia, va explicar que el Nadal és la gran festa del Sí. Les raons van ser intuitives: perquè és una festa alegra, i el sí és alegre.
Després nosaltres reconduirem aquest meravellosa intuició d'un nen, d'algú que està dins del Regne del Cel, amb altres motius que també ens acosten al cor de Déu. Nadal és la festa del "Sí!" de Déu a la humanitat. Un "sí!" sense cap mena de dubte. És el "Sí!" de Jesús a assumir la nostra condició humana fins als últims "sís!", els més dolorosos. I és, així ens ho ha manifestat la noia del poble, Maria, la festa del "Sí!" d'una noia que es llança en el buit, com el paracaigudista, que es tira, segur que s'obrirà, que l'acollirà la mà tendra i poderosa de Déu! I Maria anirà arrossegant interrogants al llarg de la seva vida de mare. I ho guardarà tot en el seu cor, mentre li torna a la memòria del cor aquell primer "Sí!"
Preparem la nostra felicitació!
L'Advent litúrgic s'està acabant. Però no l'Advent humà, inhumà, ple de "nos", de "sís" i de "potsers". I exercint "d'homes del temps", (homes i dones) siguem agosarats a predir que - després de tantes borrasques, marees negres, Església dubitativa, societat que tanca els ulls a la llum de Nadal, violències de les armes i de les idees - vindrà una bonança. Sobretot al cor. El cor que és allí on, abans que als llavis, s'hi coven "sis, nos i potsers". Quina paraula ens puja de dins nostre?
Si és cert que necessitem un temps per escriure els nostres "christmes" de felicitació, no ens oblidem que el Pare ja ens l'ha enviat fa temps. Amb el segell del sí de Maria. I aquest "crhistma" té rostre d'infant. Felicitem-nos!Francesc Roma s.j.
I tu, qui ets?
Renoi amb la pregunta!! Fins al mateix Joan va costar-li de treure's de sobre als enquestadors que anaren a inspeccionar-lo. Però, pròpiament, qui ets tu? Qui ets tu, per fer això?
Joan, un testimoni. Un que dóna testimoni d'una esperança definitiva. Millor dit, d'Algú esperat, definitivament. Testimonia d'aquell que està ja fent possible la mateixa esperança. La voluntat de Déu que hi hagi vida per a tothom. Déu mateix posant-se a la feina. Entreveu la promesa de Déu per a la humanitat. Ha d'anar per aquí! Hi ha vida. Hi ha futur. És Ell!
Joan, testimoni d'esperança. Testimoni de la llum, quan tot és foscor i incertesa. Es pot ser alguna altra cosa més encertada i autèntica?
I tu, qui ets? Quantes vegades ens fascina que ens preguntin així, per poder respondre des del “Jo- que- faig”. O des del “Jo-quins- titols”. O des de “Jo- quin- lloc / quin-prestigi....”
Tant de bo jo fos Joan. Testimoni. Ni més. Ni menys.
Però, encara, Joan respon una mica murri. Per què m'ho demanes, si, en el fons, tant se te'n dóna el què et digui. Del Mesies, del profeta... de qui sigui... que no siguis tu mateix? Potser et preocupa més conservar allò que tens, ara mateix, que no pas mirar al demà de tots. Atreveix-te!! Posa-hi de part teva! Posa-t'hi. Fes el possible. Fes-ho possible. Fes-lo possible. Deixa'l que arribi. Que pugui arribar. Aplaneu el camí. No poseu dificultats on no n'hi ha.
És Ell.
Ja està enmig de vosaltres. I encara no l'heu notat. És dins de vosaltres. Al costat vostre. A qualsevol lloc, persona, fet... Ell hi és. És dins. Al fons. Ben endins. Precisament cal “no fugir d'estudi”. No distreure's. Perquè ja hi és. Però encara no el coneixem. És molt més del què podíem esperar. Moltíssim més.
Però, qui ets tu, Jesús?
...El Senyor m'ha ungit i m'ha urgit. M'ha enviat. A portar Bones Notícies a qui les necessita. A qui les busca. A qui les espera. El Senyor de la Vida m'ha encarregat refer la vida. Alimentar l'esperança. Esporgar el futur. Retornar humanitat. Estar a prop. Al bell mig d'on hi ha tants ferits i malmesos. Tants exclosos. Ja estic enmig de vosaltres ...i no em capteu. Potser no sou dels qui necessiten Bones Notícies. De debò, no necessiteu bones notícies?
Perquè només hi ha futur si deixem que Ell arribi i actuï. Si el deixem fer. I ens deixem fer per Ell.
Tornem a començar. Tu qui ets?
Jo vull ser –tant com pugui!- testimoni d'Ell.
I, per això, visc joiós. Amb una alegria pacífica i lluminosa. Visc pacificat. Perquè qui m'ha cridat ha estat fidel. I serà fidel! Ell acomplirà el seu anunci. La seva promesa. És una promesa de futur. Per això cal, cada dia, aplanar els camins. Omplir el forats i els tallats. Ell arriba. Ja hi és. És Ell qui ve. No jo qui el poso. Vine, Senyor!! Aplanaré camins i pistes.
Estaré alerta.
Vine, Senyor!!!Josep Miquel Esteban, sj.
Un senyal lluminós per als humans
La festa de la Immaculada Concepció - la Puríssima – és una de les més arrelades en el poble cristià. I és que el poble ha intuït que, en allò que avui celebrem, - més enllà de subtileses teològiques - hi ha un simbolisme que ens toca molt de prop. Celebrem que hi ha un ésser de la nostra raça, Maria, en la qual s'ha realitzat en tota plenitud allò que tots nosaltres desitgem assolir: la perfecció rodona del què hauríem de ser, la realització d'allò que demana tot el nostre dinamisme interior, la vida sense defecte, sense màcula, sense rèmores, sense ensopecs, ni frustracions... Nosaltres, que tan sovint ens arrosseguem llastats i afeixugats per la consciència de culpa o per l'experiència de frustració, veiem avui en Maria un senyal lluminós: el primer senyal de la nova vida que Déu vol per a tothom i que ens és oferta, a través de la “plena de gràcia”, per la presència salvadora de Jesús en el nostre món.
Maria, la primera alliberada
L'eucaristia d'avui és acció de gràcies al Pare que, en el seu designi de salvar el món a través del seu propi Fill fet home en el si d'una dona de la nostra raça, decidí que aquesta dona, primícia de la salvació, fos lliure de tota complicitat amb el mal, de tot pecat, de tota resistència al pla de Déu sobre ella i sobre la humanitat. Aquesta és la glòria de Maria que avui celebrem: una glòria que no l'allunya de nosaltres, sinó que ens la presenta com allò més nostre, la font i l'origen de la nostra salvació, de la qual tots anhelem participar. Veiem com en Maria es comença a trencar el fatídic cercle de mal i de pecat en què els homes i dones estàvem immersos des de malaurada desobediència dels primers pares. “En Maria i en la seva Immaculada Concepció queda palès que la Misericòrdia eterna ha volgut abraçar-nos a nosaltres, fills d'Adam i pecadors, de manera que ressalti, de manera ben nítida, que Déu no ens ha deixat sols” (K. Rahner). Maria és la primera alliberada i la porta per la qual ens arriba l'alliberamentque és Jesús. I això ens omple de goig.
La que pronuncia el sí de la humanitat
En la Immaculada Concepció de Maria la teologia clàssica hi va veure el compliment d'aquella maledicció de Déu a la serpent que havia seduit els nostres pares: "Posaré enemistats entre tu i la dona, entre el teu llinatge i el seu”. És un text ben suggeridor: sembla que el mal, representat per la serp, acaba d'obtenir la seva victòria; però en realitat carrega ja amb la maledicció de Déu, anunciant-se una enemistat perpetua entre el mal i el llinatge nascut de la dona. La victòria del mal ha estat només momentània, no és definitiva: Déu anuncia la seva derrota. La tradició va elaborar aquí un paral·lelisme antitètic entre Eva i Maria: si Eva, desobeint Déu, semblava haver fet per un moment amistat amb la serp, Maria, amb el seu "sí", que expressa la més total obediència a Déu i la més decidida enemistat amb la serp, ens recupera l'amistat amb Déu.
El sí de Maria i el nostre sí
Llegim avui el relat de l'anunciació de l'àngel a Maria. Allí se'ns diu que Maria és, per lliure elecció divina, plena de gràcia; però podem observar com l'anunci de l'àngel espera l'acceptació de Maria. Maria és la que dona el “sí” que obre l'entrada del Salvador al món i que anul·la el “no” de la desobediència dels primers pares i de tota la humanitat que nasqué d'ells. El sí de Maria vol ser el sí de la humanitat, que ens crida a formar part del grup de tots els qui volen viure "enemistats" amb tot allò que fa mal i que augmenta i propaga el poder del mal en el món.
Quan fixem el nostre esguard en Maria Immaculada som convidats a assumir l'enemistat i la lluita contra el mal del món, contra tota forma d'egoisme, d'injustícia, de violència, de prepotència, contra tots els dinamismes d'autoafirmación negadora de la comunió, contra tota mena d'exclusió o de domini que impedeixi que els homes puguin viure com fills de Déu en comunió fraterna.
En proclamar, doncs, avui l'evangeli de l'anunciació, se'ns proclama també com una anunciació per a nosaltres: Déu ens anuncia que ens vol salvar, que la salvació ja ha començat amb l'encarnació del Fill salvador en el ventre de Maria, gràcies al sí d'aquesta. I se'ns fa present que també nosaltres hem de donar el nostre sí, com Maria i amb Maria, deixant que tot es faci en nosaltres “segons la seva paraula.” Així deixarem que la Paraula de Déu es faci carn en les nostres entranyes, que penetri fins al més profund del nostre ésser, per tal que puguem donar a llum la salvació de Jesús en el nostre món, que tant ho necessita. Maria Immaculada ens hi va al davant.Josep Vives sj
Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu... Ens marcim tots nosaltres..
i les nostres culpes se'ns emporten com el vent.
Avui comença una cosa nova, i és la veu poètica d'alguns dels textos la que millor expressa els nostres sentiments. Jo afegiria al de l'encapçalament, un segon del salm 79:
Déu de l'univers, renoveu-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada, i serem salvats..; veniu i visiteu aquesta vinya, que la vostra mà havia plantat i havia fet robusta i forta.Què celebrem a l'Advent?
El pròleg i la preparació d'una vinguda del Senyor que voldríem celebrar amb autenticitat, doncs, abasta sencera la nostra identitat d'homes i de cristians. Diria que té com tres nivells:
- una vinguda secreta i amagada –m'hi jugo molt en la seva percepció, doncs de cada dia-: Déu, que es comunica darrera els esdeveniments, les situacions, les persones... que som com argila en les seves mans: em demana que vetlli per tal que no se m'escapi el seu pas, que és també un advent.
- tanmateix, l'eficàcia i la inspiració l'haig de cercar en una anterior vinguda sensible i humil de
Jesús de Natzaret, que tants desconeixen o no valoren, i que va tenir lloc fa
uns 2000 anys a Bethlem.
- i, un cop entrat Jesús –pel misteri pasqual i com a home- en la Glòria del Pare, la Història camina vers una consumació i, a la fi del temps la segona vinguda de Crist- serà en poder i majestat.
Reconèixer i valorar aquestes tres vingudes de JC –d'ara, del passat i futura- ens permet de viure amb intensitat la vida de creients. Millorar en aquesta qualitat i ajudar-nos-hi podria ser una tasca d'aquest 2002-03, en el ben entès de que el moment vital en que ara em trobo difereix, segurament, del de l'any passat i, igualment, del 2004 futur, doncs la vida mai no s'atura.
Una veu escèptica dintre meu em qüestiona:
Un més..., tants i tants Advents a la teva història... i, ja veus! Per què creure que aquest Advent i el proper Nadal poden afegir alguna cosa als altres i esdevenir diferents? ¿Pot el tigre canviar la pell? ¿Té raó aquesta veu de derrota?: Diria que els homes som igualment curts de vista quan ens enlairem i, també, quan només som capaços de mirar un sector reduït de l'experiència d'aquest instant: tal episodi, l'estat de la sensibilitat, el darrer quart d'hora. ¿No caldria replantejar-se què vol dir reeixir a la vida?
Lectura apassionada del Pròleg teològic del 4ªrt Evangeli,
com a balbuceig i aclariment dels nivells d'advent que té la nostra trajectòria cristiana.
a) El primer advent: Descoberta primordial, endevinació, experiència...: en ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la. (1,4-5) M'aventuraria a dir que el meu primer advent arribà com a revelació del Tu misteriós adreçada a un Jo acabat de descobrir-se i que pugna per sortir de la indiferenciació de les pures emocions sensibles. -Penso en aquelles escultures de Miquel Àngel de la Academia de Florència que volen arrencar-se del bloc de pedra que les apresona, o en la gota d'aigua intentant desprendre's del magma líquid que la contenia, per a dur una vida autònoma-. ¿Pot ser l'experiència dels 5 anys, quan aflora la nova realitat d'una consciència personal, malgrat les externes dependències? Alhora, però –i sense reflexió prèvia ni notícia expressa vinguda de fora- implica una altra experiència de Mirada i de Presència sense nom, des de la que em descobreixo com a interlocutor en un diàleg: com aquella veu del Gènesi adreçada als primers pares: Adam, Caín on ets? m'identifica pel meu nom. Tal vegada s'hagi de recórrer, per a trobar una explicació, al que precedeix del mateix Pròleg: Res no ha vingut sense ell... En Ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. Aquesta vida divina és la marca de procedència i, abans d'experimentar-se com a llum i com a reflexió, senzillament hom la troba des de la immediatesa És per això que, després, rebuda com a notícia en el 2ºn advent, la pot reconèixer. Oportunament afegeix el text una altra dada primordial que cal retenir: La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la. La vida no té contrincant possible, doncs procedeix directament del Creador: el possible fracàs l'origina el receptor: l'acolliment determina el grau de llum i de tenebra que afecta a la qualitat d'aquella vida. Tanmateix es pot rectificar.
b) El segon Advent és un altre estadi del procés. Segueix dient el Pròleg: I la Paraula s'ha fet carn... i ha posat la seva tenda enmig nostre. A tots els qui l'han rebut.. els concedeix de ser fills de Déu.
També la notícia de Jesucrist –Déu amb nosaltres- pot disfrutar d'un començament pacífic i senzill, mitjançant les dades i interpretacions que l'infant rep dels grans en qui confia, o de l'àmbit creient (tal vegada això ja no sigui tan freqüent com abans). L'acolliment va progressant fins arribar a un punt (en sentit ample) en que la raó, els buits del cor, la vivència dels culs de sac, els inferns del món i, per damunt de tot, la seducció de la Gràcia –tot, lògicament, rebatut per les altres opcions i notícies- deixin guanyar l'encís de la figura del Senyor Jesucrist i hom arribi a la decisió personal. Diria que –en la situació ideal- es produeix, entre els dos advents, una mena de consonància i coexistència, entre aquella Presència i primera vivència pre-lògica i arrelada en la vida que se'm comunica, i el procés personal –catequètic i testimonial o de signes- que sol·liciten la meva atenció i vigilància.
En aquesta etapa -en molts perllongada; en d'altres, breu, ni que llarga en la preparació- ¿qui no s'ha trobat exposat a mil perills, amb la infidelitat i experiències alternes de llum i de foscor? És temps d'inversió de capital personal i comunitari, de terrible contrast amb la increença i el pecat del món.
En totes dues etapes introdueix l'autor del 4art Evangeli la figura profètica del testimoni, i l'anomena Joan el Baptista: ell no era la llum, venia només a donar-ne testimoni. Tots ens hem beneficiat, en el curs de la vida, d'aquest o de l'altre Baptista que han orientat el nostre èxode.
c) L'experiència dels dos advents té com a horitzó un tercer Advent = el de la consumació que, també, és el de la meva mort. Cal, en l'actual moment de la nostra existència, recuperar la virginitat del primer advent, no malbaratar aquella antiga mirada directa i procurar fer-la créixer –adequant-la a les necessitats-, purificar d'adherències infantils o d'època la informació rebuda del segon o rectificar els errors del camí.
En aquest Advent del 2002-3 interessa redescobrir allò que va desfermar la revelació de la primera consciència i que ens va dur després a l'acte confiat i amorós de la fe. Avui també ressona -sòbria i ferma- la interpel·lació del mateix Senyor a l'església de l'Apocalipsi: Mira que sóc a la (teva) porta i truco. En aquest requeriment s'anuncia l'aurora de la consumació, tot demanant l'ajut de les altres dues etapes :
- no ofeguem la vida que hem rebut amb l'existència,
cridada a una divinització,
- créixer en coneixement i inversió de capital pel que
fa al Senyor Jesucrist.
- davallar als inferns del món, a l'acèdia, i trobar en ells el Rei de l'anàstasi: el Vivent
Se m'entrega l'Evangeli de Marc com a guia i company de ruta d'aquest nou any litúrgic. Nadal – Pasqua – els diumenges del cicle B em són donats com a moments forts per a fer créixer el triple Advent de l'actual situació. Maria immaculada -del proper diumenge- és el gran reeiximent d'Advent
Julià Maristany,s.j.
