1. Quin gran bé col.lateral!
   
   Així de senzill i de sublim. Des de la fe cristiana, el primer bé col.lateral que se segueix del gran do i miracle de l' encarnació, de la humanització de Déu, és que això suposa que Jesús tingué una família, que va créixer en el si d'una família. Allí va aprendre a gatejar, caminar, preguntar-ho tot, parlar, escriure, llegir, resar, entendre la Llei, estimar i valorar la vida, tot contemplant els camps, les llavors, els ramats, els veïns i la vida del seu poble. Per dir-ho encara d'una manera més concreta: els primers i insubstituïbles educadors que Jesús va tenir en la seva infantesa i joventut, van ser Maria de Natzaret i Josep. Ell, que després seria el Mestre per excel.lència, va aprendre a fer-se persona creient al costat de la presència física i moral dels seus pares, de la seva família. I tot ben envoltat de l'alè de l'Esperit de Déu, que sovint es reflectia a través de les mirades i les inquietuds de la seva gent.
   
   
2. Àngels, somnis i Arquelaus
   
   Després d'aquesta consoladora suposició, que hem procurat fer-la sense caure en la temptació de "fer evangeli apòcrif", anem a les pàgines de Mateu. Pàgines, per cert inquietants. Diuen els especialistes en Mateu que Jesús, ja des de ben menut, havia de ser sublimació i compliment del nou Moisès. Fuig a Egipte, s'hi està un temps, esclavitzat per la por de morir, perseguit per dictadors. I torna a casa seva, enmig de somnis. Uns somnis que són el llenguatge i l'expressió del futur desconegut però esperançat. Somnis regits per àngels, signes de la presència provident d'aquell qui és el Senyor de la Història.
   
   És la cara fosca i dolorosa d'aquestes primeres pàgines de la família d'un Jesús immigrant, fugint en un ase més que en patera. I Arquelau és el rostre cruel i sense cor de tots els dictadors i perseguidors de la humanitat. I Jesús assumeix i prefigura en aquesta fugida a Egipte totes les fugides i persecucions que es fan i desfan. Des de molt abans d'ell i fins molt després d'ell. I torna a casa.
   
   
3. La família cap endins
   
   Si hi ha un tema debatut, no en els despatxos dels polítics, sinó en les taules del menjador de casa o de reunions de mestres, és el de la família. Una família que, amb la més bona intenció del món es procura obrir cap enfora. Però potser no hem caigut en el compte que abans d'obrir-la, de sensibilitzar-la pels temes i problemes que l'envolten, per no tancar-se i empobrir-se, és necessari cohesionar-la per dintre. I fer-la forta mitjançant l'adquisició i el conreu dels seus valors humans i religiosos.
   
   Sovint, i des de la visió cristiana de la vida, es parla de fer pregària en la pròpia església, en el cenacle d'un grup cristià, d'una comunitat. Però no se'ns acut pensar que la llar familiar és el primer lloc de pregària. Quan es parla de caritat ens recordem immediatament dels marginats. I creiem que és necessari "sortir" de casa. I no sospitem que el primer i irrenunciable territori on manifestar la caritat, la paciència, la comprensió, la fantasia de la tendresa i de l'amor és la llar familiar. Que en tenia, de raó, aquella mare que un dia em digué: "Vol que li digui què és educar per a mi? Esperar mil hores per poder guanyar uns minuts fecunds de diàleg amb el meu fill adolescent. Uns minuts que ho compensen tot." I, en un context també realista, em deia un sacerdot: "Hi ha mols cristians que viuen la problemàtica del tercer món, i potser no s'adonen que han creat un tros de tercer món en els passadissos de casa, sota el signe d'una activitat febril que pot portar a l'oblit i a un aparent desinterès per les coses de casa..."
   
   I tot això que diem de les famílies es pot aplicar perfectament a les comunitats de religioses o religiosos. Unes comunitats on s'hi pugui anar, com deia Martín Descalzo, "con el alma en zapatillas."
   
   Per això vull valorar el pensament d' Alessandro Pronzato que diu: "La festa de la Sagrada Família ens recorda que en l'espai de la nostra família se celebra la insubstituïble litúrgia del que és quotidià, del llevar-se, del cuidar amb instint i prudència aquells gestos, paraules i signes que arriben a ser com sagraments de l'amor discret, constructor de vincles i energies positives."
   
   
4. Natzaret, un lloc teològic més que geogràfic
   
   Ho deien els mateixos coetanis de Jesús: "De Natzaret en pot sortir alguna cosa de profit?" Avui en diríem un "poblet de mala mort, que gairebé no surt en el mapa..." No mereix gairebé ni l'atenció geogràfica!
   
   Aquesta és una constant bíblica: la preferència que Déu té per tot allò que és senzill, indrets, persones petites, insignificants, però que tant signifiquen per al Senyor de les nostres vides. Natzaret no és un lloc "improductiu", d' escassa "densitat salvadora", tot esperant l'hora de la veritat, quan Jesús es decidís a "actuar de veritat". No, tan necessària era la seva experiència de Natzaret com la del Baptisme o la resurrecció de Llatzer. Perquè la tasca més difícil i fecunda que podem fer en la nostra vida és construir-nos com a persones. La casa de Natzaret no és la sala d'espera abans de la gran revelació. Ni és com una mena de "laboratori " secret, on es prepara la sorpresa clamorosa. És ja un lloc de revelació, d'encontre entre Déu i les persones, és transfiguració de la naturalesa humana, perquè Déu està en Jesús. Fer un miracle és cosa d'un moment; fer-se persona és cosa de tota una vida. Potser aquell pensament de Dupanloup es va inspirar en Natzaret, quan digué: "L'educació és l'art de preparar l'home per a la vida eterna mitjançant la dignificació de la vida present." I, creieu-me, aquesta dignificació de la persona, recordant la dita popular, es fa "com a caseta, enlloc!"

Francesc Roma, sj.

tornar a l'índex d'homilies

Is 9,1-3.5-6; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

"Canteu al Senyor un càntic nou".

El salm que hem pregat obre avui el sentit d'aquesta festa de Nadal. Hem de cantar un càntic nou. Cada any ho hem de fer, però potser el dia més assenyalat per fer-ho és aquesta nit de Nadal, en què comença la vida humana de Jesús, i també comença un altre any -amb la liturgia- el nostre seguiment.

Com ha de ser el nostre cant, ens ho aniran recordant les lectures que hem escoltat.

1. Un cant de llum i de joia. És el que ens diu el profeta. Intueix que en la vida de la humanitat apareix alguna cosa nova: "El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum". I de seguida aquesta llum es converteix en un cant de joia, com el de la gent que ve de la sega, com els vencedors que es reparteixen el botí. Però aquesta botí no surt de cap guerra, sinó de l'acció de Déu, que primer ha trossejat tots els jous que pesaven sobre les nostres espatlles, ha cremat totes les botes dels soldats.
   
   I de seguida sabem que Ell ens ha donat un fill, que ens ha nascut un noi. Però és un noi especial. Déu li ha posat aquests noms: conseller prodigiós, Déu heroi, pare per sempre, príncep de Pau. La pau no tindrà fi, perquè estrà sostinguda per sempre sobre el dret i la justícia de Déu, que està plena de misericòrdia.
   
   A nosaltres, que sovint caminem a les fosques, se'ns diu aquesta profecia. L'acció de Déu continua avui dia: també avui ens ha nascut un noi. És la joia d'una vida que comença, però és també la vida de Déu entre nosaltres. El món després d'aquest fet té un nou sentit: ja no camina a les fosques, i ja no camina sol!
   
   
2. Un cant de senzillesa, un cant de família, un cant de pobresa, un cant d'acolliment, un cant del misteri, un cant de sorpresa, un cant d'esperança.
   
   Hem escoltat la història de Josep i Maria. La història d'uns esposos d'un poble petit de la Galilea, que han tingut que anar-se lluny de casa per acomplir un edicte del Cèsar: s'han d'inscriure pel cens a la ciutat d'on era la família de Josep. Això, que per a una família pobre ja té els seus enrenous, es complica perquè ella, l'esposa, esperava un fill, i allà -lluny de casa, sense lloc a l'hostal- ha donat a llum en un estable, i al net embolcallat li ha posat en una menjadora.
   
   I aquests pares en el silenci de la nit i del misteri, han de començar a humanitzar-lo, han de començar a humanitzar Déu, a socialitzar Déu. L'han de ciudar, està tot ell a les seves fràgils mans, però també està tot ell en mans d'uns cors totalment amorosos, cors fets a la vida, a la sorpresa, a la paciència, a la pobresa, a l'amor. Està en bones mans!
   
   El nostre cant té un moment d'espera, de contemplació, de mirar el nen, de mirar el fill que ens ha nascut, perquè aquest nen també en part és nostre. També nosaltres l'hem d'humanitzar, li hem d'ensenyar. I -oh sorpresa- aviat els mestres serem els seus deixebles, i els qui no acabem de saber com és això de ser homes i dones segons el projecte creador de Déu, aviat aprendrem d'ell com és realment la humanització que ve de Déu. I sobre tot sabrem que Déu vol viure amb nosaltres, i compartir amb nosaltres la seva vida. La vida humana avui cobra nova dignitat!
   
   I en aquest temps d'espera ens juntem amb un pastors que vetllen el seu ramat. I comencen sentint veus i acabarem sentint cants: "No tingueu por: avui a la ciutat de David us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor". I de seguida ens canten un cant de glòria i de pau: "Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor"
   
   
3. I finalment el nostre cant és un cant d'amor i d'agraïment. Sant Pau ens diu que avui "s'ha revelat l'amor de Déu, que vol salvar totes les persones". I que aquest amor entregat a nosaltres ens allibera, ens deixa nets, ens fa un poble ben seu, ens fa apassionats per fe el bé. Avui agraïm a Déu la seva "humanitat", perquè "l'home és allò que s'ha fet".
   
   En aquesta nit de Nadal cantarem Nadales i les cantarem tots junts, però recordem que sobre tot hem de cantar tots junts càntics de vida, càntics d'agraïment, càntics d'amor, càntics de pau. Ens ha nascut un Nen. Tots hi ens hem de posar, amb les nostres veus, amb les nostres mans, amb els nostres cors, per a un Nen, per a tots els nens, per a tota vida! ¡Cantem al Senyor un càntic nou!

Ignasi Vila, sj.

tornar a l'índex d'homilies

Mateu 1,18-24

1. Som ja a les portes de Nadal, la festa que ens omple de joia i d'esperança perquè celebrem l'inici de la nostra salvació. Cada Nadal que anem vivint al llarg de la nostra vida, ha de significar un pas endavant en la nostra maduresa cristiana.
   Val la pena que ens preparem per viure aquesta festa en profunditat, per no quedar-nos únicament a la superfície.
   I una bona manera d'aconseguir-ho, és acostar-nos a les tres persones de qui ens parla l'evangeli d'avui, Jesús, Maria i Josep, perquè són les persones que més plenament i més de prop van viure aquest misteri de la nostra salvació.
2. Comencem per Maria. Allò que potser més destaca en ella és la seva disponibilitat: no ofereix cap resistència a la voluntat de Déu. Ella tenia els seus projectes. Però Déu irromp en la seva vida i ho trasbalsa tot. Llavors Maria renuncia al seu propi futur i accepta el projecte de Déu.
   Es un bon exemple per a nosaltres que tant ens costa de complir el parenostre, és a dir, d'acceptar que es faci la voluntat de Déu en la nostra vida.
   I una altra cosa a considerar. Maria, com totes les mares, va portar Jesús dintre seu durant nou mesos. I un cop va haver nascut, va seguir portant-lo dintre del seu cor, sense que en desaparegués mai. Ni tan sols quan Jesús va morir i se'n va anar a la casa del Pare.
   Per això Maria està tan vinculada a la nostra salvació: Jesús i Maria són inseparables.
   Una pregunta ens podem fer: On porto jo Jesús? Dins del meu cor, de manera que marqui l'orientació de la meva vida, o li barro el pas i el deixo fora? Pensem-hi. És important.
3. L'evangeli també ens parla de Josep. Ell, no en podem pas dubtar, estimava molt Maria: n'estava enamorat. Ja podem imaginar l'angoixa que va patir quan va prendre la decisió de deixar-la. Això només ho poden entendre aquells que estimen.
   Josep queda desconcertat davant la sorprenent situació de la seva promesa. Llavors cerca una sortida que no ofengui ni comprometi ningú.
   Però Déu li diu que aquest no és el camí. El camí és comprometre's. És assumir que Déu actua en la nostra vida, sovint de manera sorprenent.
   L'àngel, que parla en nom de Déu, li diu que també se'l necessita. I llavors, Josep accepta amb totes les conseqüències. Per això l'evangeli ens el defineix dient "que era un home bo", un home "just", en altres versions.
   Es podria dir de mi, de cadascun de nosaltres, això mateix? Quin és el tret essencial que més em defineix?
   De vegades, va bé preguntar-nos quin és el record que deixarem quan ens n'hàgim anat d'aquest món. Es podrà dir de mi que era una bona persona?
4. Finalment, l'evangeli també ens parla de Jesús. Se'ns diu que té dos noms. A la Bíblia, el nom defineix allò que és la persona.
   Un dels noms és "Jesús", que en hebreu significa "Déu salva". Perquè això és el que realment ha vingut a fer Jesús: salvar. No a condemnar, sinó a salvar.
   I nosaltres, jo? Què he vingut a fer en aquest món: a salvar o a condemnar?
   "Condemnar" vol dir judicar, malpensar, criticar, enfonsar, entristir... "Salvar" vol dir perdonar, comprendre, animar, donar la mà, portar alegria i esperança... Què és el que faig jo?
   Acabem recordant que l'altre nom que es dóna al fill de Maria és "Emmanuel", que significa "Déu-és-amb-nosaltres". No solament és Déu, sinó "amb nosaltres".
   Quina confiança ens ha de donar això! No tenim un Déu llunyà, sinó un Déu que fa camí amb nosaltres: al meu costat.
   Hem de viure amb alegria i agraïment aquesta misteriosa realitat: mai no estem sols. És trista la solitud. Molt trista. Però nosaltres, els creients, sabem que sempre tenim companyia. Sempre.
   L'evangeli de St. Mateu acaba amb les darreres paraules que diu Jesús a la terra, abans de l’Ascensió: "I jo estaré amb vosaltres, dia rere dia, fins a la fi del món". [Mt 18,20]
   Realment, Jesús és l'Emmanuel: el "Déu-és-amb-nosaltres". Fins a la fi del món.
   Doncs, procurem viure el Nadal i tota la nostra vida d'acord amb aquesta esperança.

Lluís Armengol, sj.

tornar a l'índex d'homilies

"¿SOU VÓS EL QUI HA DE VENIR...?". Mt 11, 3

Aquesta fou la pregunta que adreçaren a Jesús els deixebles de Joan Baptista, que ja era a la presó. Podem imaginar, des d'una interpretació senzilla i espontània del text, la situació interna de Joan: Ell havia anunciat la proximitat del Regne de Déu i havia senyalat Jesús com aquell que el duria a terme... Més encara, Joan havia estat empresonat per causa d'aquest anunci, i -potser- patia i es neguitejava pensant que l'acció de Jesús no era prou ràpida ni eficaç de cara a la implantació del Regne, tal com Joan l'havia imaginat. De fet, possiblement Joan esperava que Jesús transformaria la situació religiosa, moral i sociopolítica del Poble d'Israel, i ho faria d'una manera ràpida i radical... Ara bé, els deixebles de Joan li parlaven d'una predicació i unes curacions per part de Jesús que certament seduïen a la gent, però que no tenien l'abast universal ni movilitzador que Joan havia esperat... D'aquí ve la pregunta que els deixebles de Joan adreçaren a Jesús: "¿Sou vós el qui ha de venir o n'hem d'esperar un altre?"

Fixem-nos ara en la resposta del Senyor: "Aneu a anunciar a Joan el que veieu i el que heu sentit dir: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts reben l'anunci de la Bona Nova..."

No sabem si Joan Baptista i els seus deixebles varen quedar prou convençuts amb aquesta resposta. Tanmateix, davant d'aquestes paraules, nosaltres podríem dir-li a Jesús: - Senyor, vós exagereu... No vàreu pas curar tots els cecs, invàlids, leprosos, sords que hi havia Israel... Ni tampoc vàreu anunciar la Bona Nova a tots els desvalguts... ¿Com podeu dir a Joan Baptista que mantingui la confiança en vós, quan la vostra predicació i els vostres miracles varen tenir un abast tan reduït?"

Sovint els dubtes de Joan Baptista són també els nostres: ¿Com podem afirmar que el Regne ja és aquí, que el Regne ja ha començat amb Jesús? ¿Com podem dir-ho amb honradesa quan constatem que, després de dos mil anys de Cristianisme, la situació de la Humanitat segueix essent una situació inhumana per a tantes persones i tants pobles ?

Una resposta a aquesta greu qüestió la podem trobar en les darreres paraules del Senyor en el text esmentat més amunt: "...Feliç aquell que no quedarà decebut de mi". És a dir: Feliç la persona que, veient uns pocs signes o senyals del Regne (algunes curacions obrades per Jesús, algunes transformacions -personals i grupals- motivades per la predicació de Jesús i pel seu estil de vida...), es decideix a creure que "el Regne de Déu ja és a prop" i que ja ha començat realment...

I és que el Regne de Déu ha començat, certament, amb uns signes o senyals senzills i poc espectaculars: el naixement i la vida de Jesús de Natzaret, les seves paraules i fets, el seu lliurament fins a la mort en creu... Més encara, el Regnat de Déu ja "és enmig nostre" (Lc 17, 21b), i ho és a través de la vida dels seguidors i seguidores de Jesús. Mentre el món és món, la utopia del Regne se'ns fa present a través de "signes" autèntics i visibles. Sovint no tenen l'abast que somniem (són com les llavors, que ja porten el fruit, però cal encara un temps perquè madurin...). Tanmateix, són signes que desvetllen i confirmen l'esperança ferma en el Regne definitiu, aquest Regne que vindrà plenament joiós i just per a tothom.

El Temps litúrgic de l'Advent és un temps en que se'ns convida a renovar la nostra esperança, l'esperança en el "retorn gloriós del Senyor", en els "cels nous i terra nova", en el "Regnat definitiu de Déu". Totes aquestes expressions ens suggereixen aquell Futur que Déu ha pensat per a la Humanitat sencera, quan "no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment..." (Ap 21, 4).

Ara bé, d'aquest Futur definitiu, recolzat en l'Amor i l'Acció de Déu, n'hem rebut ja un signe: la Vida pobra, humil i valenta de Jesús de Natzaret. I aquesta vida començà visiblement en el seu Naixement, que celebrarem molt aviat.

A la vegada, mirant i contemplant la vida de Jesús com a SIGNE DEL REGNE, descobrim també la nostra missió com a cristians i la missió de l'Església sencera: ser senyals o signes del Regne de Déu com fou Jesús, ni més ni menys. Per això, no se'ns demana ser uns triomfadors, ni una gent famosa o influent, ni se'ns demana de ser persones respectades, escoltades o apreciades per tothom... El que se'ns demana és "esperar la vinguda del dia de Déu i fer tot el possible perquè arribi aviat" (2Pe 3, 12a).

Gabriel Villanova, sj.

tornar a l'índex d'homilies

"CONVERTIU-VOS". Mt 3,1-12

No heu tingut mai la sensació d'anar arrossegant la fe com qui arrossega un sarró vell i masegat? No heu sentit mai el desig sobtat i violent de llençar el sarró i de donar un salt endavant en la vostra fe? No heu patit potser aleshores el desànim de saber que per molt que ho intentes sempre acabes tornant a la mateixa situació de punt mort?

L'Evangeli ens dóna algunes pistes per interpretar aquestes sensacions i per a desbloquejar la nostra fe cas que se'ns hagi quedat estancada.

Sortir al desert

Som molts els qui ens agrada sortir al desert. Som molts els cristians que busquem espais de recés i de silenci per tal d'anar més a fons en la nostra fe. Som molts el qui busquem alguna estona de pregària i de trobada personal amb el Senyor, un cop al dia o a la setmana. Busquem estones de desert per despullar la nostra vida de tot allò que ens separa de Déu i dels altres. Busquem espais de desert per "carregar les bateries". Som molts els cristians que anem regularment al desert, qui ho negaria?

Però quan es tracta de viure el desert de la fe en el cor del nostre món, això ja ens costa més. El desert amb espelmes, amb encens, amb imatges amables, amb posición de loto, amb música de fons... aquest desert sí que ens agrada, aquest desert sí que ens resulta familiar, i està molt bé que així sigui. Ara bé, què passaria si aquest desert "amable" no ens ajuda a viure el desert "feréstec" de la nostra realitat quotidiana? Què passaria si aquest desert "familiar" no ens dóna força per a travessar el desert "salvatge" de la competitivitat laboral, de la marginació social, de la indiferència religiosa, de la mala premsa de l'Església? Que passaria si aquest desert "sobri" no ens col·loca més al centre del desert "voraç" de la nostra societat de la sacietat?

Si passés tot això, aleshores Joan Baptista té raó quan es convida a obrir una ruta que encara no està oberta i a aplanar uns camins que encara són escabrosos, perquè ens ha de quedar clar que el Senyor no ve al nostre desert "íntim", sinó al desert "inhòspit" del nostre món. És en aquest desert que ens vol trobar, mans a la feina, preparant i anunciant la seva vinguda.

Convertir-se

Som molts els cristians que sentim la necessitat de convertir-nos. Avui sembla que és més difícil ser cristià per inèrcia. Fa cinquanta anys la inèrcia encara et portava cap a la fe, cap a l'Església de forma quasi natural, només calia deixar-se dur pel corrent. El qui no volia creure, el qui volia viure al marge de l'Església, aquest havia de fer un esforç per vèncer la inèrcia dominant.

Avui ja no succeeix això. La inèrcia va en la direcció contrària, si et deixes portar, la inèrcia et porta lluny de la fe i de l'Església. És bo? És dolent? És.

Abans la inèrcia no et garantia la fe, però te la posava més a l'abast, et duia fins a les portes i et deixava la pilota ben col·locada perquè tu fessis el gol. Ningú no podia fer el gol per tu, això és cert (la fe sempre ha demanat, amb inèrcia o sense, una resposta personal), però en tot cas el context era més favorable que avui en dia.

Si abans, per dir-ho així, la conversió era un trajecte de rodalies, avui la conversió és un trajecte de llarg recorregut. Abans el trajecte era més curt, precisament, perquè la inèrcia social dibuixava un mapa familiar i més a l'abast. La inèrcia social que respirem avui en cada estació de metro, en cada programa de televisió, en cada tertúlia radiofònica, en cada lloc de treball... ens porta lluny de la fe i ens obliga a localitzar la estació en un mapa complex i ple d'estacions amb noms que se'ns fan raríssims.

Els cristians, podem seguir ancorats a l'enyorança d'aquella inèrcia passada o bé podem escoltar de nou la invitació de Joan Baptista a la conversió. Convertir-se en un món com el nostre, convertir-se en un temps com el nostre, i deixar d'enyorar un món i un temps que ja han passat.

Un baptisme d'Esperit Sant i de foc.

Som molts el qui anem corrents a rebre el baptisme d'aigua. En el nostres dies hi ha tants o més baptismes que mai. L'aigua raja a dojo en els nostres temples. Fins i tot, els ajuntaments comencen a oferir una mena de "baptisme pel civil". Els ajuntaments fan bons ciutadans, els temples fan bons cristians. Divisió perfecte de competències, cadascú la seva escomesa.

Però voleu dir que hem d'aspirar només a ser "bons cristians"? Voleu dir que el baptisme no s'ha convertit sovint en una cerimònia d'allò que és "religiosament correcte", darrera la qual amaguem la nostra mediocritat com a cristians? Voleu dir que no ens quedem massa sovint estancats en el baptisme d'aigua?

Els nens petits només estan preparats per a rebre el baptisme d'aigua. Els cristians adults molt sovint tampoc no semblen preparats per a res més fort que l'aigua. A quants de nosaltres no ens passa com als seguidors de Joan que, un cop rebut el baptisme d'aigua, se'l miraven estranyats quan aquest els parlava de l'Esperit Sant i del foc?

L'Esperit Sant crema i això fa por. El foc consumeix i això fa fressa. Preferim l'aigua? Preferim ser cristians aigualits? Preferim deixar passar l'advent sense cremar-nos?

Marc Vilarasau, sj.

tornar a l'índex d'homilies