| 28 de desembre de 2003 Primer diumenge de Nadal |
Enmig de tantes festes no podem perdre de vista el misteri de la nostra fe que nosaltres celebrem aquests dies; no hem de permetre que les llums, per més noves i modernes que siguin, ens enlluernin; que els aparadors, ben farcits de colònies, corbates i dolços, ens facin caure en el parany de la insubstancialitat. El carrer no reflexa en absolut el misteri que commemorem. En tot cas, l'única cosa que podem salvar és el rostre, els ulls innocents de les nenes i nens que traspuen alegria i sorpresa.
El misteri de Nadal només el podem descobrir si miren cap a dins, al fons del nostre cor, on guardem la fe i l'esperança, removent la nostra història cristiana, la nostra experiència de fe i evocant les paraules de l'Evangeli.
El Nadal és la primera conseqüència d'un altre Misteri, el Misteri de l'Encarnació, quan Déu, des de la seva misericòrdia i el seu amor va voler fer-se home i compartir amb nosaltres el temps, l'espai i la història. Aquest compartir Déu la nostra realitat implica que ja no existeixen barreres, fronteres, límits entre allò diví i allò humà; la divisió entre "sagrat" i "profà" ha estat enterrada des del moment que Déu decidí fer-se home, igual en tot a nosaltres, tret del pecat. Profà ("profanum" en llatí, vol dir allò que estava davant del "fanum", és adir, la capella, el temple, on tenia lloc la revelació de la divinitat; per tant, des de llavors, ja no podem parlar ni de temps ni de llocs sagrats i profans. Déu el podem descobrir en qualsevol lloc, en qualsevol temps. Déu i home, Déu en nosaltres, nosaltres en Déu, junts fent camí, fent història, fent salvació. Que el nostre cor s'ompli de joia, d'esperança, de gratitud que sapiguem donar-li gràcies per la seva immensa glòria que és també la nostra glòria.
En aquest diumenge, dedicat a la contemplació de la Sagrada Família, podríem fer una petita reflexió sobre el nostre paper en la família i el rol de la família cristiana en el nostre món.
Avui, en la nostra cultura, no s'entén que l'amor també implica sacrifici, donació (no conquesta!)sense interessos, renuncia a si mateix, servei. La idea de felicitat reduïda al plaer és totalment fal·laç, per la seva hipocresia, la seva buidesa, pel seu hedonisme epidèrmic. La nostra família cristiana ha de ser un reflex de la Trinitat, on el Pare, el Fill i l'Esperit només tenen la raó de ser en l'Altre, on l'amor i la mútua donació és l'únic lligam que els uneix.
No ens deixem enganyar pels nostres mitjans de comunicació (TV., revistes...). Que les nostres famílies siguin l'escola on aprenguem a estimar, servir, créixer, donar-nos, que siguin escoles de solidaritat, altruisme i fraternitat; que les nostres famílies ens ajudin a obrir els ulls per saber veure el nostre món com la gran família de les filles i fills De Déu, el pare comú de tots nosaltres.
German Aute, sj
| 25 de desembre de 2003 NADAL |
Obrim els ulls!
"El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum", ens ha anunciat Isaïes.
"Els pastors van quedar envoltats de llum", ens ha descrit l'evangeli de Lluc.
Cal, doncs, en una nit com la d'avui, obrir els ulls i deixar-nos il·luminar. Cal obrir els ulls i contemplar el misteri de Betlem i esbrinar el sentit de l'escena de Maria i Josep amb el nen a la menjadora. Cal fer-ho amb els ulls de la fe per descobrir què hi ha en el fons de l'escena poètica i entranyable de l'evangeli.
Si obrim els nostres ulls amb la llum de la fe, hi descobrirem el gran misteri de l'amor de Déu que l'ha portat a fer-se un de nosaltres des de la petitesa i impotència d'un nadó que neix, en l'anonimat més absolut, per viure, sense privilegis, l'aventura humana amb totes les seves vicissituds, amb les seves alegries i amb els seus dolors.
L'amor de Déu l'ha portat a fer-se mestre de vida humana vivint-la a fons, tot fent-se en Jesús germà de tots, descobrint-nos com a fills i filles de Déu, i manifestant-se i fent-se especialment solidari i compassiu amb els pastors, és a dir amb els senzills i els necessitats.
Obrim el cor!
Una vegada oberts els ulls de la fe a l'escena entorn de la menjadora de Betlem, qui no obrirà també el cor? Obrim-lo, doncs, per estimar aquest nadó i per estimar el que aquest nadó significa i el que aquest nadó estima. La alegria que anuncien els àngels als pastors és "per a tot el poble", és a dir, la humanitat sencera: els infants, els nois i noies, els homes i dones sigui quin sigui el seu origen, la seva cultura, el seu temperament, les seves ideologies, les seves creences o no creences.
L'amor de Déu és incompatible amb les discriminacions i l'accepció de persones. Som nosaltres els qui en som especialistes, no solament a propòsit dels nou vinguts buscant una vida digna, sinó també amb els qui són víctimes dels nostres perjudicis, de les nostres valoracions, de les nostres discrepàncies i de les nostres manies.
Obrim la mà!
Si obrim els ulls i obrim el cor, ineludiblement hem d'obrir la mà. L'amor de Déu ens va allargar la mà en Jesús per donar-nos el millor d'Ell mateix: fer-nos participar de la seva vida divina. "Déu s'ha fet home, perquè l'home esdevingui Déu". Aquesta és una expressió tradicional en la història dels gran predicadors cristians.
Si Déu ens ha donat el millor de si mateix, què no hem de donar nosaltres als altres, que són presència visible d'Ell entre nosaltres? A la llum del misteri de Nadal no podem sinó obrir la mà per encaixar-la amb tothom i donar, a través d'ella, tot el que puguem i sapiguem al necessitat que ens la para i al qui, tot i estant necessitat, no gosa parar-nos-la.
Glòria a Déu, pau als homes!
El càntic del àngels "Glòria a Déu a dalt del cel i pau als homes que estima el Senyor" és una gran síntesi de la nostra resposta davant de la grandesa del misteri de Nadal. Davant l'amor foll de Déu als homes, cal que aquests li donem glòria. I aquesta glòria no es pot donar de cap altra manera que treballant per la pau entre els homes. I la pau de Déu no és solament l'absència de guerres, d'enfrontaments i violències entre pobles, entre comunitats, entre ciutadans o membres d'una mateixa família tan sovintejats en els moments presents, sinó que és la pau que ve de donar cada u el bo i millor de nosaltres mateixos als altres.
Que la presència de Jesús en el pessebre de l'altar i la nostra comunió amb Ell ens mogui a treballar-hi!
Francesc Xicoy, sj
| 21 de desembre de 2003 Quart diumenge d'advent |
Lc 1, 39-45
Nadal és a les portes... al·leluia!
Al llarg de quatre setmanes la litúrgia no s'ha cansat d'assegurar-nos: ens "advé" quelcom de radicalment nou: el Regne de Déu, el Món Nou de Déu.... Contra tota esperança!
Només que començarà, per al nostre gran desconcert, en una raconada de la història, en una menjadora d'animals, en una cova, una cova que ara "ocupen" uns immigrants, (desplaçats) forçats, uns que vénen del nord, de Galilea, a causa de les lleis de l'imperialisme de torn. Potser avui Maria i Josep vénen amb una pastera que mig naufraga a les nostres costes o són uns il·legals.
Prou que ho sabem....! Però ha arribat al fons del nostre cor?
I Maria, com s'hi va anar preparant?
En el seu llarg advent de nou mesos? Com va preparar els camins del Senyor (nosaltres fa quatre diumenges que els preparem!)? Com ho va fer per aplanar-li els senders perquè l'esclat de la Vida i la Llum pogués advenir?
L'evangeli d'avui ens ho diu. Maria, tant bon punt es va assabentar que esperava un fill, no es queda a casa a preparar-s'hi, a descansar, a fer la robeta.... Se'n va a casa la cosina Elisabet, ho necessitava més que ella. Tres dies de caminada, cansament, calor de dia, fred de nit... pujar a la regió muntanyenca de Judea.
És Maria de la Visitació! Ens anima a preparar l'advent, l'adveniment del Senyor visitant...
A la millor la nostra "visitació" d'aquests dies està essent més aviat la visita als grans magatzems, a les grans superfícies, a les botigues plenes de queviures excel·lents. Volem a casa un bon arbre de Nadal, un àpat suculent... per celebrar "dignament" les festes... I això és bo! Faltaria més!
Però està clar, celebrem el "naixement en una cova"...!
Del que té per bressol una menjadora d'animals... i està clar, els qui el visitaran seran uns pastors...
L'evangeli d'avui ens diu que ens preocupem menys de posar regals i viandes al nostre Nadal. L'arbre de Nadal, la taula de Nadal han d'estar farcits d'un cor que es capaç de "visitar" de preocupar-se pels altres.
Un cor nadalenc no és el que regala coses, és el que regala... la calidesa del propi cor ... als altres: els de casa.... i els que viuen a les coves de les nostres ciutats, que són immigrants que no han trobat una casa confortable perquè l'Infant hi pugui néixer.
Francesc Riera i Figueres, sj
| 14 de desembre de 2003 Tercer diumenge d'advent |
So. 3, 13-18ª
Fl. 4, 4-7
Lc. 3, 10-18
L'Advent es un crit, un crit amb veu potent que avisa, que ens recorda, ens urgeix. Ens desvetlla de les inèrcies del camí i vol despertar-nos a les urgències de canvi.
Perdoneu-me un record personal d'aquelles tornades del diumenges vespre tot entrant a Barcelona per aquell tros d'autopista des del Maresme. Un altaveu ens avisava: "A la altura de la fàbrica de cementeo, carril directo a Barcelona!" Aquest es el crit d'Advent canvi de carril. Què hem de fer? Canviem de carril!
QUÈ HEM DE FER?
Sembla que els que escoltaven a Joan, aquella veu que clamava en el desert, per fi el van entendre. Van comprendre que volia dir conversió. No era una idea abstracte de lògiques estructures mental o filosòfiques. Es la constatació d'una realitat del mon global que viu circumstancies de injustícia, insolidaritat, violència i fam. Per aquest carril el cristià no hi pot transitar. Si volem trobar-nos amb el Jesús que ve hem de canviar de via.
DESCOBRIR I CONSTATAR LA REALITAT
Circulem pels camins d'un mon injust, on més d'un terç de la Humanitat viu en la misèria, en un vehicle que és com una illa de la abundància. No cal fer gaire quilometres en qualsevol direcció per descobrir fam i destrucció. Es a dir injustícia. Des del nostre observatori privilegiat ens diem que poc podem fer per canviar les estructures, per capgirar l'ordre internacional, per influir en la redistribució de la riquesa.
Però potser totes aquestes disquisicions que autojustifiquen la nostra passivitat s'esmicolen quan sentim a Joan que per preparar la vinguda del Messies, "qui en tingui dos que en doni un", qui tingui menjar o habitatge, cultura i esperança que la comparteixi.
SOFONIES, PROFETA, ANUNCIA UN CANVI. EL FA POSIBLE.
En temps del rei Josies Judà sotmès als assiris, viu en mig d'injustícies, esclavatge i foscor. El profeta invita a la ciutat a saltar de goig, perquè Déu estima al poble i actua en la historia i salva. El Senyor no condemna, és misericordiós, expulsarà als governants infidels, els donarà el goig d'un govern just a la ciutat i a la fi Ell mateix hi farà estada. Aquesta presència de Déu és la font de la joia i esperança certa del poble.
JESÚS FA POSIBLE EL CANVI SI ENS CONVERTIM... AQUESTA ÉS LA NOSTRA ALEGRIA.
Però ens cal pagar peatge, si volem agafar el carril que ens porti directe a la ciutat de Déu. Ens cal compartir túniques i bens, no extorsionar, respectar drets i deures.
Pau també ens concreta què cal per tal que sigui possible aquest canvi: la pregària pregona, l'austeritat i moderació com opció lliura enfront de la inconscient disbauxa, la pau sempre enfront de qualsevol justificació preventiva.
ENS CAL CONCRETAR A NOSALTRES
"Carril directo a Barcelona": arribar-hi a temps i goig. Ens cal fer nostres les passes perquè el Nadal sigui realitat. Seran les necessàries condicions de possibilitat per que la vinguda de Jesús no sigui altra volta parafernalia de lluminàries i buida alegria.
Josep M. Gispert, sj
| 7 de desembre de 2003 Segon diumenge d'Advent |
Un teòleg rus ja mort, Pau Evdokimov, en el seu llibre "Ortodòxia" explica l'anècdota següent: "Un Pastor que visitava Rússia a l'època del stalinisme, va preguntar a un Pope quin era el problema candent de l'Església Russa. Aquest, sense pensar-s'hi gens, respongué: la "Parusia!", és a dir, el Retorn gloriós del Senyor. Aquest diàleg succeïa en un temps especialment difícil per a l'Església Russa, molt perseguida per l'Estat i, a més, enmig d'una situació internacional de "guerra freda"...
Segurament nosaltres, amb la nostra mentalitat occidental, hauríem respost que les qüestions "candents" són unes altres..., aquelles que ens resulten un pel més sensibles i també més manejables... Si en temps de St. Pau alguns cristians estaven preocupats perquè s'imaginaven que el Retorn del Senyor (Parusia) era quelcom imminent, cal dir que no és pas aquest un problema candent de les nostres comunitats.
Demanem, doncs, els uns pels altres que El Senyor ens doni ànims per suportar el pes de la vida, i per ajudar els germans i germanes que pateixen i s'aclaparen davant de les dificultats de tota mena, "mentre esperem l'acompliment de la nostra esperança, la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador."
Tanmateix la Paraula de Déu, tant a l'Antic Testament com també al Nou, ens suggereix i ens convida a considerar i a contemplar d'alguna manera aquell Futur gloriós i definitiu, més enllà de la mort, que és la meta de la nostra existència individual i també de tota la història humana. De vegades ens preguntem: Cap a on anem, cap a on caminen les nostres vides? A on va l'Església? A on va el món sencer i la història humana?...
Sens dubte, no en tenim prou amb respostes com la d'un poeta del segle XIV (Jorge Manrique, Coplas a la muerte de su padre): "Les nostres vides son els rius que van a parar a la mar, que es el morir..." De fet, com a cristians, afirmem l'esperança en un Futur definitiu quan, en el Credo, confessem "la resurrecció dels morts i la vida de la glòria". Tanmateix, potser podríem també preguntar-nos si aquesta esperança incideix realment en els nostres sentiments, en les nostres reaccions i en la nostra vida diària...
Hem escoltat avui dos textos profètics de la Sagrada Escriptura, escrits alguns segles abans de Jesucrist: en el primer, el profeta Baruc exhorta el poble d'Israel (i en ell a tots els pobles): "Treu-te el vestit del dol i de l'aflicció..., ja que DÉU ET CONDUIRÀ, PLE D'ALEGRIA..."; i en el segon, l'evangelista Lluc recorda unes paraules de Isaïes: "... S'alçaran les fondalades, s'abaixaran les muntanyes...; i tothom veurà la SALVACIÓ DE DÉU". Són promeses esperançadores: Alliberament del dol, plenitud d'alegria, salvació universal...
I també hem escoltat com St. Pau, uns 25 anys després de la mort de Jesús, escrivia als cristians de Filips: "Déu, que ha començat en vosaltres un bon treball, acabarà de dur-lo a terme fins al DIA DE CRIST". Aquesta és una expressió solemne, que l'Apòstol fa servir sovint per esperonar l'ànim i l'esperança dels cristians que ell mateix ha iniciat a la fe. "Dia de Crist" és el mateix que el "retorn gloriós del Senyor", i és també aquell "cel nou i terra nova", on "Déu eixugarà totes les llàgrimes" (Apocalipsi 21) i "on regnarà la justícia" (2ª Carta de Pere).
En el nostre món present, les llàgrimes i la injustícia són abundants, i sovint nosaltres mateixos en som la causa; però nosaltres esperem el Dia de Crist, quan "les coses d'abans hauran passat" (Ap 21), i ho esperem perquè confiem en les promeses que Déu ens ha revelat.
En el temps litúrgic de l'Advent, ben cert que ens preparem per celebrar el Nadal, és a dir, el començament de la Vida històrica i visible de Jesús. Ara bé, celebrar amb joia aquell Naixement i no tenir en compte el Futur definitiu que Déu ens ha promès, seria tan sols recordar i celebrar any rera any un fet important, però tanmateix ja passat..., un fet que ens deixaria només un regust nostàlgic, com el d'una infantesa ja llunyana...
Ara bé, celebrar el temps d'Advent, intentar de viure l'Advent, és -sobretot- refer la nostra esperança i intentar sentir profundament el desig i fins i tot la il·lusió del Retorn Gloriós de Jesucrist, quan "veurem Déu cara a cara..., i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment" (Ap 21-22). I d'aquesta situació i esdeveniment definitius, el fet de celebrar el Naixement de Jesús n'és l'anticipació sagramental.
Gabriel Villanova